divendres, 22 de maig del 2015

59. La mala salut de l'abat de Camprodon i senyor de Riudaura, el 1752

El priorat de Santa Maria de Riudaura a principis del S. XX
L'abat del monestir de Sant Pere de Camprodon era senyor de la vila i terme de Riudaura. Això vol dir que era cosa seva, a través d’un batlle, administrar-hi justícia, que llavors era tant com dir ocupar-se del govern general de la cosa pública. Per als regidors quedava la gestió del funcionament ordinari del municipi. Aquests drets li venien per pertànyer-li el priorat de Riudaura, al que antigament havia correspost aquesta jurisdicció. Entre 1743 i 1779 l’abat de Camprodon, i prior i senyor de Riudaura, fou fra Pere Trelles i Güell. D’aquest abat se’n sap poca cosa. Havia estat abat del monestir de Santa Maria d’Alaó, a la Ribagorça, i accedí a l’abadiat del monestir de Camprodon quan l’anterior abat, fra Pere Copons i de Copons, passà a l’abadia de Santa Maria de Ripoll. El 1787 Francisco de Zamora, de viatge per Catalunya, anotà en el seu dietari una frase senzilla, però altament elogiosa per l’abat Trelles, quan escrigué que el monestir de Camprodon “por las irrupciones de los franceses, llegó al sumo de la miseria hasta que el abad Tréllez, con su actividad y luces, logró sacarle de ella".

El diumenge de Rams de 1752 al vespre, l’abat Trelles era a Olot. Hi va venir gairebé com qui diu de turista de la setmana santa. S’estava a Riudaura i va acudir a Olot per presenciar la processó del Sant Crist que s’hi feia a l’entrada de fosc del dia dels Rams. Era aquesta una processó rellevant, voltava pràcticament tots els carrers de la vila, i fins i tot entrava en el claustre del Carme. Abans del Sant Crist desfilaven d’altres misteris, com l’Ecce Homo que duien els estudiants gramàtics o el de portar la Creu, a càrrec dels terciaris franciscans. Al segle XVIII s’havia incorporat al final d’aquesta processó la imatge de la Mare de Déu dels Dolors, portada i acompanyada pels congregants de la seva confraria. Que l’abat Pere Trelles hagués vingut expressament a veure-la en aquell 1752 ho sabem per un fet fortuït: aprofitant que l’abat era a Olot, alguns volgueren resoldre amb ell determinats tràmits que tenien pendents, però ell ho rebutjà dient-los que no era pas vingut aquí per entretenir-se amb aquesta mena de coses. Com que es deuria témer que la negativa pogués ser utilitzada per a vés a saber què, dues persones testificaren davant de notari el relat de com havia anat tot. Pere Màrtir Conill (olotí, procurador de l’abat) i Jaume Pila (de l’entorn de l’abat de Camprodon) certificaren que fra Pere Trelles havia arribat a Olot el dia de Rams de 1752 “al ocaso del sol para ver las processiones que todos los años en igual día de Ramos se hazen en esta villa”. Va anar a hostatjar-se a casa de mossèn Ignasi Conill, i aquí el relat es torna costumista per dir-nos que a la casa hi havia gent jugant, suposo que a cartes: “subido a la sala de dicha casa encontró entre otros que jugavan, a Miguel Oliveras, escrivano público de la misma villa”. Precisament fou aquest el primer que, quan veié l’abat, li demanà estalviar-se d’anar a Riudaura i despatxar amb ell, allí mateix, un requeriment de part de mossèn Ignasi Aulí, de Camprodon. “Le respondió el referido venerable abad que el día de Ramos no era para semejantes notificaciones, por ser tan festivo”, i que fes el favor de presentar-l’hi o a Riudaura o a Camprodon. “El citado escrivano, oída esta respuesta, prosiguió su juego y lo perseveró y lo continuó por algún rato”. Al cap de poc, però, es repetí la història, aquesta vegada amb un final menys educat. Aparegué a la casa el nunci d’Olot Miquel Bruguer, la persona que comunicava els escrits oficials, de caràcter judicial, i demanà pel pare abat a fi de lliurar-li uns fulls. No va parlar directament amb l’abat, sinó amb Jaume Pila, el qual li digué “que su señoría estava ocupada”. Insistí el nunci perquè Pila es quedés amb l’escrit que duia per a l’abat i, davant de la seva negativa, “el dicho nuncio lo arrojó por tierra y se fue de dicha casa”. Hem de suposar que, després d'aquest darrer incident, l'abat pogué gaudir amb més tranquil·litat de la processó que l'havia fet venir fins a Olot.

Deia que en aquells dies l'abat era a Riudaura. Res d’estrany que en ple mes de març (aquell any Rams va escaure’s el 26 de març) substituís les fredors de les valls de Camprodon per la vall més arrecerada i baixa de Riudaura. Al cap i a la fi, tenia casa parada tant en un lloc com en l’altre. I sembla que no tingué pas pressa a marxar-ne. Pogué influir-hi que en tot aquell hivern l’abat havia estat pres d’intensos dolors corporals. Just en aquells dies l’església catòlica catalana estava preparant la celebració d’un concili provincial de la Tarraconense. Un concili és una reunió extraordinària dels bisbes i abats (ja que els monestirs no pertanyen als bisbats) d’una determinada demarcació territorial en la que, de forma col·legiada, s’adopten una sèrie de decisions –presentades amb el nom de constitucions– per dirigir la vida cristiana del país. Tradicionalment les diòcesis catalanes havien conformat la província eclesiàstica de la Tarraconense, que té en el seu haver, dins de l’església d’occident, el ser la de major continuïtat en la celebració d’aquestes reunions. En temps de l’abat Pere Trelles havia tingut lloc un d’aquests concilis el 1745, i ara, set anys després, se n'anava a fer un altre.

El concili de 1752 s'havia de celebrar a Tarragona, com venia essent costum en les últimes dècades del segle XVIII. El dia 9 de maig l’abat de Camprodon va rebre la convocatòria per anar-hi, però al·legà motius de salut per no haver-hi d’anar. El 16 de maig féu venir fins a Riudaura tant el seu metge d’Olot, el doctor Jeroni Verdier, com el de Camprodon, el doctor Pere Puig, perquè certifiquessin que no es podia pas permetre el llarg desplaçament fins a Tarragona. El dictamen dels dos doctors en medicina és un exemple, entre erudit i curiós, de la literatura mèdica del moment. En primer lloc hi trobem l’historial i la diagnosi: “Aviendo padecido de muchos años a esta parte, como enfermedad avitual, un fluxo de sangre hemorroidal, aviéndose atacado y suprimido dicho fluxo, cayó el referido muy ilustre señor abad a fines del invierno passado en una enfermedad llamada herpes miliar, que le ocupava no sólo la región hypogástrica, sí también en todo el intermedio dende el cuello hasta el os sacrum, tomando extención de cosa de medio palmo en ambas partes, qual enfermedad anduvo siempre complicada con dolor, comessón molesto, inflamación y extenuación sensible en el cuerpo de dicho muy ilustre señor abad”. En opinió dels dos metges, la malaltia provenia “de la abundancia de sales acres y de la crassitud de toda la massa de sangre, y con especialidad de su parte limphática”. Després venia el dictamen: “por diluir dichas sales y corregir la diáthesis crassa y acre salina de dicha massa” calia a l’abat “no sólo de continuar los remedios que de dos meses a esta parte va tomando” (que no ens són coneguts), sinó també “el respirar ayres frescos y la quietud no sólo de ánimo, sí también de cuerpo, evitando todo movimiento”. I, per tant, s’arribava a la conclusió que se cercava, els dos metges eren “de parecer que dicho muy ilustre señor abad no puede por manera alguna assistir personalmente al Sagrado Concilio que se espera celebrarse en Tarragona a los últimos de los corrientes y arriba dichos mes y año, sin arriesgar notable perjuizio en su salud”. Em diu una persona doctorada en l’art de Galè, que podria tractar-se d’un flux sanguinolent que provingués o d’un hemorroides anal o d’alguna altra malaltia del colon recte, a la que s'hauria sumat un herpes, que en aquell moment podria trobar-se en fase evolucionada i, per tant, dolorosa. Tot plegat, suficient per a desaconsellar un viatge fins a Tarragona en les condicions d'aquells temps.
Signatura de l'abat Pere de Trelles (1752)


Aquell mateix dia, de Riudaura estant, l’abat Pere Trelles atorgà procuració a favor del monjo del monestir de Camprodon fra Gaspar Sala de Tarau, perquè fos ell qui assistís al concili de Tarragona en representació seva. Anys a venir aquest monjo seria abat del monestir de Sant Salvador de Breda, des de 1776 fins a la seva mort, el 1805.

Passat un mes, els dos metges van haver de traslladar-se de nou a Riudaura –on seguia l’abat– per reiterar la molt poca conveniència que fra Pere Trelles es desplacés per assistir al concili. Tot i el mes que havia passat, res no havia canviat respecte de la salut de l’abat, sinó que, segons digueren en la nova certificació mèdica d’ara el juliol, “se halla actualmente, y de presente, el dicho muy ilustre señor abad en la misma disposición y causa de la expressada enfermedad, como a clares luzes se manifiesta, sabiéndose que al más leve calor externo se siente actualmente en las mismas partes affectas el mismo dolor, el comessón molesto, conplicado con escossor, y los mismos accidentes que de antes“. Com que els dos metges tenien clar que la causa dels mals era “la abundancia de sales acres en su massa de sangre, junta con la crassitud de su parte limphática”, la solució consistia “en diluir dichos sales y en evitar dicho señor todo movimiento violento de cuerpo y ánimo, como y de exponer aquél al calor externo, sin las quales precisas precauciones se le hiría agravando dicha enfermedad”. I, més concretament, “oy mismo, de resulta de consulta havida entre ambos [metges], le han recetado el passar a la villa de Camprodón a respirar allí los ayres frescos, y tomar las aguas minerales de Ribas”. De nou, doncs, ni pensar-hi a desplaçar-se fins a Tarragona, sinó cap a Camprodon i cap a les fonts de Ribes de Fresser, que gaudien d’una gran fama curativa en aquells temps. Després de diversos mesos d’estada a Riudaura, a finals de juny o primers de juliol fra Pere de Trelles tornà, efectivament, a fer vida al seu monestir de Sant Pere de Camprodon.
Monestir de Sant Pere de Camprodon cap a 1879

El 8 de juliol l'abat reiterà la delegació de la seva representació en el concili de Tarragona a fra Gaspar Sala de Tarau. El concili provincial de la Tarraconense de 1752, celebrat a la capella del Corpus Christi del claustre de la catedral, no va ser massa productiu pel que fa al nombre de constitucions que s’hi aprovaren. N’hi hagué una sobre restriccions d’accés a les esglésies a partir d’una hora determinada a fi d’evitar certes irreverències que s’hi feien, una altra en què es manava no abusar de l’exposició del Santíssim a fi de no desvirtuar aquesta pràctica devota, i dues més relatives als costums dels clergues. Cinc anys després, el 1757, encara es va fer un altre concili a Tarragona, del que no en sé dir si l’abat de Camprodon pogué o no assistir-hi. Fou aquest el darrer d’una llarga sèrie de més de cent setanta concilis de l’església catalana, iniciats molts segles enrere. A partir de llavors cessaren aquestes assemblees, un silenci només trencat en dues ocasions: la celebració d’un concili un segle després, el 1859, també a Tarragona, i, amb un salt de cent trenta-sis anys, el darrer dels concilis catalans que s’han fet fins ara, el de 1995 celebrat a Sant Cugat del Vallès.

Fossin les aigües de Ribes, el clima de Camprodon, les estades a Riudaura o –no els traguéssim mèrits– els bons oficis dels metges Verdier i Puig, el cert és que fra Pere de Trelles i Güell va gaudir de molts anys de vida després d’aquelles greus xacres de 1752. Va morir al seu monestir de Sant Pere de Camprodon l'agost de 1779.