96. Pors de contagi el 1720

En ocasió de l'alarma i de les quarantenes suscitades pel coronavirus, recupero l'article sobre la "pesta de Marsella" declarada fa 300 anys, publicat a Miquel Puig i Reixach, Històries olotines del segle XVIII, Estudis Històrics de la Garrotxa, núm. 4, Olot, Arxiu Comarcal de la Garrotxa, 2009, p. 71-73.

Se l’anomenà “pesta de Marsella”, perquè es deia que venia d’allí, i és considerada l’última gran pesta del continent europeu. Corria l’estiu de 1720, i el trasbals que es va viure arreu va fer que tothom hi posés el coll per evitar els temibles danys que una epidèmia d’aquell tipus podia infligir en les sanitàriament dèbils societats de l’Antic Règim. El seu progrés imparable, la proximitat amb Catalunya i les relacions comercials que hi havia entre uns i altres, va fer que, d’immediat, les autoritats del regne prenguessin una sèrie de mesures molt contundents per prevenir el contagi, especialment actives als ports de mar i en els passos de muntanya entre un i altre regne, cosa que afectava Olot [1]. Després d’unes limitacions de pas amb nombroses excepcions, a l’octubre s’establí el total tancament dels passos i la completa prohibició d’entrada de gent i béns des de França.

A Olot la primera alerta arribà a primers d’agost d’aquell any per un avís remès des de Vic: “Por la adjunta carta, y disposiciones que este ayuntamiento recibe de la capital de Barcelona, quedarán V. Ms. informados del mal contagioso que se ha estendido en Marcella, Reyno de Francia”. Com sol passar en aquests casos, no sempre la frontera entre la informació i la confusió es podia mantenir incòlume, perquè el dia 12 del mateix agost es rebia carta dels regidors de Figueres, que ja donaven per fet que a Olot “tindrien malaltias de mala espècia segons diuen originades des de que arribaren en dita [vila] uns cuyros de França dins del temps corren las notícias del mal contagiós” [2]. Però a Olot hi havia una absoluta normalitat sanitària. Tot amb tot, bé calia prendre mesures per a evitar que les coses poguessin anar maldades. Fent les coses amb ordre, és a dir, començant per qui pot fer-hi més que tots nosaltres, les primeres accions foren de caire pietós. El dia 13 d’agost l’ajuntament manà “se fassen pregàrias suplicant a Déu nostre senyor nos libre de contagi”, i la tradicional processó del dia de Sant Roc a la seva ermita, protector contra els mals de pestilència, va revestir caràcter solemne, i es va treure el Sant Crist de la parroquial [3].

Però un cop atesa la devoció, tocava l’obligació, malgrat que la dita popular formuli aquests termes a la inversa. Era vital prevenir que a Olot no pogués entrar-hi l’epidèmia a través d’alguna persona o mercaderia infectada, una feina relativament fàcil perquè a la vila només s’hi podia accedir per uns pocs carrers amb uns portals a la seva entrada, mentre que la resta del perímetre de la població era un clos de parets i de tancats. Atès que aquesta disposició tenia els seus punts vulnerables, especialment a la nit (com prou bé sabien els contrabandistes), pel mes de setembre l’ajuntament va voler “hazer rondas todas las noches por la referida villa”, per la qual cosa demanaren a Camprodon, seu del sotscorregidor, les armes necessàries. Els n’oferiren una vintena en no gaire bon estat, i com que les devien haver d’arreglar per compte de l’ajuntament olotí, se’ls digué que gràcies, que ja se’n sortirien amb les que hi havia a la vila [4].

Si durant la nit els portals es tancaven, durant el dia hi havia vigilància sobre qui i què entrava a la vila. Al desembre de 1720 va haver-hi queixes pel “descuido grande con que se vive en esta villa por lo que mira a la custodia de la pública salud dexando las puertas con un hombre solo y sin armas”, i es va manar als regidors, sota amenaça de fortes penes pecuniàries, que “pongan en cada una de las puertas quatro hombres armados y un cabo que deberá ser de la gente más principal de la villa” [5]. Així es degué fer, perquè un any després l’ajuntament va pagar els preus dels arrendaments de les cases que eren als portals, on hi havia els guàrdies de prevenció del contagi [6]. Aquesta qüestió de la vigilància dels portals tingué cert enrenou l’estiu de 1722, quan alguns dels sacerdots de la Comunitat de Sant Esteve es van negar a “entrar en la guarda del morbo”, tot i la resolució a favor de fer-ho que havia pres la Comunitat. El vicari diocesà determinà que sí, que havien de participar-hi, i que en tot cas, si algú no volia fer-ho, que es pagués un substitut [7].

En aquests moments de temors de contagis, per a poder entrar i sortir de la vila era imprescindible anar proveït del corresponent certificat o butlleta de sanitat. Les instruccions rebudes de les autoritats al mes de desembre de 1720 eren ben precises: “Conveniendo al real servicio y a la mayor seguridad y custodia de la salud pública que en las boletas de sanidad que se despachan se expressen los nombres y apellidos de todas las personas que entraren con ellas”, es manava no admetre les que no reunissin aquestes condicions, “ni que con una sola boleta entren diversas personas aunque sean de la misma compañía, instruyendo de esta nueva providencia a las guardias assí de las puertas como de los puestos de fuera” [8]. S’han conservat exemplars en blanc de les butlletes de sanitat que va fer imprimir l’ajuntament olotí en els anys de 1721, 1722 i 1723, mitjançant les quals se certificava que el seu posseïdor “parte de la villa de Olote a [ ] de 1722. En la qual (a Dios gracias) se goza entera salud, sin rezelos de peste ni de mal contagioso” [9]. De la feina de despatxar aquestes butlletes del setembre de 1720 al juliol de 1723 en va tenir cura el veguer Joan Pont, a qui l’ajuntament el març de 1724 li va retribuir aquesta feina, al mateix temps que també pagà les 17 raimes de paper que es van utilitzar en la impressió dels certificats [10].

No sols les persones, sinó també les mercaderies van ser objecte d’una acurada inspecció en aquells anys de temors pel mal de Marsella, i en alguna temporada, fins i tot s’impedí radicalment la introducció de gènere forani a la vila, especialment cuirs, pells i llanes. Una situació delicada es va presentar l’octubre de 1720, en ocasió de les fires de Sant Lluc. Des de Vic es van donar instruccions als regidors olotins que “en los dias de fira deuran V. Ms. observar la instrucció que tenen, procurant ab tota vigilànsia no entre cosas de fora del Principat, y regonexent los paquetaires de quant aporten” [11]. A finals d’octubre i primers de novembre de 1721 es va fer un exhaustiu repàs notarial de totes les pells que hi havia a les adoberies olotines, per a assegurar-se de l’any que s’havien adquirit, llur procedència i si s’havien introduït a Olot amb les corresponents butlletes de sanitat [12].

Però com que el mal venia de França, era cap a la ratlla amb aquest Estat on calia extremar la vigilància. Com que Olot pertanyia al corregiment de Vic, va haver de col·laborar en la línia sanitària preventiva del contagi que es va establir a les muntanyes de la banda de Camprodon des del 27 d’octubre de 1721 fins al 2 de juliol de 1723. Estava formada per vuit barraques amb un cert contingent de civils i de militars. Olot, l’octubre de 1721 hi envià 23 homes i hagué de contribuir a les despeses que aquestes barraques de control ocasionaven [13].

El 1723 el perill estava ja passat del tot, sense haver afectat en res Catalunya. En el cas d’Olot, a més, els registres parroquials de defuncions corresponents a aquests anys, on no s’observa cap increment anòmal, corroboren que la vila, efectivament, no patí cap dany, deixant-nos el record del contagi de 1720 com un mer exemple del tipus de mesures preventives que la societat de llavors posava en marxa davant de greus alarmes sanitàries.


[1] Per al detall de totes les disposicions que es donaren per a prevenir el contagi de Marsella, vegeu Edicto general comprehensivo de todas las reales provisiones, órdenes, edictos, instrucciones y providencias generales, que se dieron en este Principado de Cataluña, para preservarle y resguardarle de la peste o contagio, que en los años 1720 y 21 afligía a la Provenza. Barcelona, reimpreso por Manuel Texero, 1800, 277 p. + 19 f.s.n.
[2] ACGAX, Fons municipals, Olot, Correspondència, cartes del 3 i 12 d’agost de 1720, respectivament.
[3] ACGAX, Fons municipals, Olot, Manual de resolucions, 13 d’agost de 1720.
[4] ACGAX, Fons municipals, Olot, Correspondència, carta dels regidors d’Olot i resposta de Camprodon, sense data la primera i la segona datada el 17 de setembre de 1720.
[5] ACGAX, Fons municipals, Olot, Correspondència, carta de Leonardo Gutiérrez, comissionat per a la salut pública del partit de Camprodon, al batlle i regidors d’Olot, 9 de desembre de 1720.
[6] ACGAX, Fons municipals, Olot, Manual de resolucions, 27 de desembre de 1721.
[7] Carta d’Ignasi Colomer i de Cruïlles als protectors de la de Preveres de Sant Esteve d’Olot, Girona 19 de juny de 1722, Arxiu de la Comunitat de Preveres de Sant Esteve d’Olot, Doc. núm. 138.
[8] ACGAX, Fons municipals, Olot, Correspondència, carta de Leonardo Gutiérrez al batlle i regidors d’Olot, 5 de desembre de 1720.
[9] ACGAX, Fons personals, Joaquim Danés i Torras, Col·lecció d’impresos locals 1721-1951.
[10] ACGAX, Fons municipals, Olot, Manual de resolucions, 4 de març de 1724.
[11] ACGAX, Fons municipals, Olot, Correspondència, carta de Dn. Francisco de Pasqual als regidors d’Olot, Vic 9 d’octubre de 1720.
[12] ACGAX, Fons notarials, Olot, Jaume Oliveres, reg. 1.024, 1721, f. 294v-303r, 306v-309v, 322v-329v, 332v-334v i 338r- 339r (dies 3, 4, 7, 8, 9, 13, 17 i 18 de novembre de 1721).
[13] ACGAX, Fons municipals, Olot, Manual de resolucions, 9 d’octubre de 1721.

65. Olot en aquell 1716, any del Decret de Nova Planta

Encapçalament de l'any 1716 al Llibre de Baptismes d'Olot

L'1 de gener de 1716 va escaure’s en dimecres. Ben mirat, tant era que s’escaigués a mitja setmana o en qualsevol altre dia, i fins i tot que fos any nou, perquè d’“any nou, vida nova”, més aviat que poca cosa. Encara que s’hagués escolat un altre any, el pes d’aquella guerra que formalment s’havia acabat el setembre de 1714, seguia carregant amb feixuguesa sobre la població olotina. Encara ara, el 1716, l’ajuntament hagué de fer front a les reclamacions de particulars que acreditaven haver hagut de lliurar diverses partides de grans i de farratge a l’exèrcit francès (sense haver-se’ls rescabalat de res), quan el 1711 aquestes tropes d’auxili a Felip V s‘havien fet seva la vila.

La insuportable presència de l'exèrcit a Olot.

Ara, el 1716, Olot el trobava ocupada pel regiment del coronel Bernardino Marimon i Corbera, un militar barceloní que des del principi de la Guerra de Successió s’havia integrat a l’exèrcit borbònic, amb una gran fidelitat, que es veuria recompensada el 1713 amb el seu nomenament de cavaller de l’Orde de Santiago. Marimon s’atorgà el títol de comandant d’Olot i durant els llargs mesos en què el seu regiment s’estigué a la vila, fou tan incessant en les seves exigències, com permissiu en els abusos dels soldats. Tot ho demanà o, millor, exigí: grans per al manteniment dels soldats, espais per a ús militar, aportacions dineràries... A finals de 1715 havia volgut que es posés a la seva disposició una casa de la plaça Major d’Olot per tenir-hi la guàrdia; els cònsols, conscients que no es podia obligar a un particular el sacrifici de casa seva, optaren per cedir al coronel un espai a la casa de la vila, precisament on vivia el verguer, a qui tocà de buscar-se el niu en un altre lloc. I també exigí a l’ajuntament que, mentre s’estigués a Olot, se li pagués de continu per al seu ús mitja dobla i algunes candeles. Sort que a l’abril de 1716, els cònsols saberen de la publicació d’unes ordenances del capità general de Catalunya, el Marquès de Castel-Rodrigo, en les que es deia que cap ajuntament no havia de donar cosa alguna als comandants de les tropes que fessin vida a les seves poblacions, i deixaren de donar-li res. Sembla que Marimon no tenia pas gaire escrúpols quan es tractava de fer bossa a benefici seu, perquè cap a l’estiu de 1716 exigí que els d’Olot li donessin farratge per als cavalls del seu regiment en una quantitat superior a la que aquí tocava donar, amb l’excusa que no li havia arribat el farratge dels altres pobles i, deia, “los cavalls de son regiment no podian estar sens menjar”. Passà, però, que poc després les autoritats olotines saberen que els pobles que Marimon deia que no li havien lliurat farratge, sí que “la haurian satisfet ab diner a dit D. Bernardino de Mar y Mon”. Negoci rodó: els d’Olot aportaven per força el farratge per a la cavalleria, mentre Marimon es quedava els diners amb què els altres pobles havien contribuït per a aquest objecte. I a les acaballes de 1716 l'exèrcit ocupà una casa d’Onofre Calvó per posar-hi “la guarda principal”, sense saber nosaltres què fou del sabater Josep Coma, que hi feia vida de llogater.

Malaventurat quan en una població hi havia soldats, i pitjor si hi feien llarga estada. Els oficials miraven cap a un altre costat quan la tropa feia gala de fatxenderia i d’excessos. A primers de juny de 1716 els cònsols enviaren dues persones a Girona a donar part al Marquès de Carafa de “los atreviments que tots los dies cometen los soldats dels dits dos esquadrons del regiment de Marymon en la present vila, a fi de que dit senyor Marquez de Carafa se digne a remediar tants desordes y absolutes”. Semblaria, doncs, que la població olotina havia de suportar, d’una forma força generalitzada, unes actuacions de la soldadesca del tot abusives. En coneixem alguns casos concrets. Segons diversos testimonis, el dia 15 de maig un soldat portuguès d’una de les companyies de Marimon “no duptà en pagar [= pegar] deu o dotze cops de espasa ab lo sabra desembaynat per tota la persona de Salvador Casanova, parayre, (…) estan·se lo dit Casanova trabocat en lo taulell de sa botiga (…) y ditas bastonadas li donava ab molta fúria, de forma que al no ésser que dit Casanova, sempre ab dit soldat, perque no’l donàs tant dient·li axí”, n’hauria pogut morir. A primers de juny, segons un altres testimonis, el sergent d’una de les companyies del regiment que era a Olot, digué públicament a la plaça Major al cònsol segon Antoni Roca, que “era un embustero y que no lo enfadàs, amanassant·li ab un bastó alt, ab molta fúria y malícia que demostrava contra dit Sr. Cònsol”. I de no haver estat que el cònsol preferí de mossegar-se els llavis i humiliar-se, “li haguera pagat algunas bastonadas”. Per fatxenderia, la del tinent coronel del regiment de dragons d’O’Callaghan, de pas per Olot a l’agost de 1716, que exigí de les autoritats locals que donessin carn i vi als oficials del regiment “per no haver tinguda la paga del rei”, amb l’amenaça que, de “no librar·los a lo menos dita carn, y [=hi] succehiha algun desorde”, una situació violent que ell, ves per on, "no poria remediar".

En els anys de la guerra precedent, tal com s’havia fet sempre, les tropes de pas en un poble es repartien per les cases dels seus habitants, obligats a donar-los llit i taula. Ara, però, Bernardino Marimon exigí que els tres esquadrons del seu regiment s’allotgessin junts per regiments en unes mateixes cases. L’ajuntament es veié obligat a llogar unes cases particulars perquè fessin aquesta funció de casernes. Més endavant, al novembre de 1715 les autoritats militars havien requerit als cònsols olotins la construcció d’una gran caserna on cabés la totalitat de la tropa que era a Olot, una proposta que aquests es miraren amb flegma, i l'obra no arribà ni a començar-se. La situació es complicava quan, a més de la tropa que ja era al lloc, arribava a la vila una altra unitat militar: Llavors aquestes cases en funció de caserna no donaven l’abast i calia buscar-los com fos un altre allotjament. El març de 1716 el traginer Llorenç Corselles reclamà als cònsols una compensació perquè els soldats del regiment de Colona li havien ocupat la major part dels baixos de la casa i, per ampliar la cavallerissa, li havien espatllat una habitació feta de poc temps. Tot això li havia causat danys en el seu patrimoni i en el negoci de la taverna que tenia, perquè molts clients s’havien guardat “de anar·hi a menjar, majorment per la fira de Sant Lluch” de l'any anterior, una ocasió única per fer calaix.

Els feixucs a causa de la implantació del nou impost del cadastre.

Si la presència de tropa a Olot era un problema dels grossos, en aquell 1716 els olotins n’hagueren d’aguantar un altre de pitjor, pel seu caràcter permanent: el nou impost aplicat a Catalunya, conegut amb el nom de “cadastre”. Només encetar-se l’any, l’1 de gener de 1716, els cònsols i consell municipal d’Olot tingueren notícia que el sotsdelegat de la Intendència a la vegueria de Camprodon, a la qual pertanyia Olot, tenia previst venir a recollir dades sobre els béns immobles de la vila i terme. El sotsdelegat venia a fiscalitzar què posseïa cada olotí, per després poder-hi ajustar la taxa que cadascú hauria de pagar (com és sabut, en el cadastre cada habitant hauria de pagar pels béns immobles que tingués, per la seva activitat de negoci i, amb caràcter general, a títol personal). Com que en aquests casos, a aquest sotsdelegat i a les persones que l’acompanyaven l’ajuntament els havia de pagar les despeses de menjar i beure, els cònsols van optar per avançar-li la feina i així escurçar-li dies d’estada, fent ells ja abans una llista de “totas las casas de la vila y terme de Olot, qui són los duenyos de aquellas, y quinas són las personas que las habitan”. La llista va quedar feta, però la prevista arribada a Olot del sotsdelegat d’intendència va quedar en suspens per la mateixa dinàmica de la progressiva gestació i implantació de la nova contribució. Això del cadastre avui en dia ens podria semblar un impost de factura moderna per allò que cadascú pagaria (ep, en teoria!) segons la seva riquesa, però hem de tenir ben present que aquest impost anava a parar íntegrament a la Corona, sense cap mena de retorn a la població en forma de serveis o de despeses encaminades al bé comú.

Del cadastre ja se n'havia tingut notícia l'any anterior. Per una reial ordre del 23 de març de 1715, Felip V l'imposà als catalans com una contribució que, deia, havia d’equivaler a les aportacions que la Corona rebia de Castella. El rei acceptà la proposta de l’intendent Josep Patiño (dissenyador de la nova fiscalitat a Catalunya) que la quantitat a pagar per Catalunya, en els deu mesos que anaven des del primer de març fins a desembre, fos de 3.100.000 escuts de billó, una quantitat que el monarca no s'avergonyia de vestir de generositat, perquè, segons ell, “no solo se contiene en los términos de lo justo, sino que procura el mayor alivio posible de sus vasallos”. Les notícies del que Olot hagué de pagar durant 1715 en virtut d’aquest impost són molt escasses. Cap a finals d’aquest any es parla de quinzenades per valor de 626 rals de vuit cada una d'elles.

El 25 de febrer de 1716 José Patiño arribà a Olot “a fi de ordenar de fer·se lo catastro, o inventari de totas las casas y heretats de la present vila, parròquia y termes, segons las instruccions que dit Sr. Intendent ha entregat”, s’escrigué a les actes municipals. En aquells mesos l’ajuntament hagué de fer una ingent tasca d’inventari de veïns i professions, cases, molins, horts, camps, terres i qualsevol altre bé capaç de generar riquesa, a més d’un detallat qüestionari sobre aspectes generals i de les rendes de la vila, tot en vistes a poder, arribat el moment, establir el que a cada olotí li tocaria de pagar. A mitjans de maig arribà la primera sotragada: Olot havia de pagar, a compte del que més endavant s’establís de cadastre, 2.017 rals de vuit, repartits entre els veïns d’acord amb l’estimació dels seus béns, uns diners que havien de ser a Barcelona al llarg del que quedava de mes. L’ajuntament demanà a la intendència de Catalunya que, per a pagar aquesta quantitat, se’ls habilités “un termini més llarch, per ésser en un temps de tanta esterelitat y estar ab la penúria de grans”. Al mes de setembre es pagà la darrera quantitat d’aquesta imposició a compte, per un import de 1.878 lliures i 6 sous.

Després que, al mes d'octubre, José Patiño publiqués les normes del nou impost del cadastre, el 24 de desembre arribà la xifra del que els olotins havien de contribuir per aquell 1716, que era de 82.998 rals d’ardit, descomptant-hi el que Olot havia estat pagant des del maig en concepte de bestreta. Era, certament, una quantitat molt alta per una població que venia de suportar uns llargs anys de guerra i en uns moments no pas fàcils. Poques setmanes després, augmentada la xifra fins a 84.881 rals d’ardit, les perspectives per als olotins eren alarmants. Els cònsols expressaren haver “causada admiració tant excessiva taxa” i enviaren un síndic a Barcelona perquè fes “las representacions necessàrias al Sr. Intendent General y a qui convinga, pera vèurer si·s pot minorar dita excessiva tatxa”. Flaques esperances, perquè en el següent any 1717 la xifra que Olot hauria de pagar seria de 84.226 rals d'ardit.

L'aparició del Decret de Nova Planta de Catalunya (16 de gener de 1716).

Entremig de tots aquests tràfecs, el 16 de gener de 1716 va ser publicada la Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña, que coneixem com a Decret de Nova Planta. Era un decret que arrencava d’un anterior del 9 d’octubre de l’any abans, que mai no va veure la llum pública. Bona part del decret de 1716 estava dedicat a explicar la composició i funcionament de la nova Reial Audiència de Catalunya, que assumiria funcions governatives a més de les judicials, sota la vigilància del capità general i, en definitiva, del Consell de Castella. Dels òrgans polítics de Catalunya que hi havia hagut fins llavors no se’n deia res (llevat de destinar a la nova audiència l’edifici que ocupava la Diputació o Generalitat), però l’establiment d’aquesta “nova planta” del govern de Catalunya significava, de facto i per aquest silenci, la desaparició de les institucions de govern pròpies de Catalunya. Curiosament, no hi ha cap notícia relativa a la recepció a Olot d’aquest decret de tanta transcendència, i fins i tot l’exemplar imprès d’aquest decret que es guardà a l’arxiu del municipi és una impressió més tardana, feta a Barcelona per Josep Teixidó, que duu a la portada una anotació manuscrita de mitjans de segle XVIII: “Es por el uso de esta Universidad de la villa de Olot. 1755” (per “universitat” hi hem l'ajuntament de regidors).

En el decret hi havia dues qüestions que tocaven de més a prop la vida olotina, més enllà dels greus canvis de caràcter polític i institucional que, de manera general, afectaven tots els catalans. En primer lloc, la reformulació de la divisió territorial en vegueries que havia regit fins llavors a Catalunya (històricament, Olot pertanyia a la vegueria de Camprodon). Ara el Decret de Nova Planta organitzava el país en corregiments. No es tractava d’un mer canvi de noms i encara menys de límits entre unes i altres comarques (de fet, alguns corregiments coincidiren amb els límits de les vegueries), sinó que era una nova concepció de la territorialitat, molt més centralitzada i vigilant. Pel que fa a Olot, la vila i terme s’integrà en el corregiment de Vic, que incloïa les antigues vegueries de Vic i de Camprodon: “los vegueríos de Vique y de Campredón [formaran] otro corregimiento”, deia el Decret de Nova Planta, per detallar tot seguit que el seu corregidor tindria la seva seu a Vic i que disposaria de dos tinents de corregidor o alcaldes majors per a la seva assistència en qüestions judicials, un a la mateixa ciutat de Vic “y otro que resida en Olot o Campredón”, amb atribucions sobre el territori d'aquesta antiga vegueria.

En la disjuntiva que el decret deixava oberta entre Olot o Camprodon com a seu de l'alcaldia major, la nostra població va tenir-hi les de perdre, tot i que la seva nombrosa població i el seu potencial manufacturer i comercial superaven amb escreix els de la vila de Camprodon. Aquesta tenia al seu favor l’interès militar de ser una de les portes d’entrada a Catalunya des de França, el fet que històricament hagués ja estat capital de vegueria, i alguns antecedents, com ara que el desembre de 1714 José Patiño havia establert a Camprodon un dels primers 16 sotsdelegats de la Intendència que repartí per tot Catalunya, en la persona, en aquest cas, del ripollenc Francesc Torrent i Ferré. I si Camprodon presentava punts a favor, Olot tenia en contra seva que l’abat del monestir de Santa Maria de Ripoll hi tenia jurisdicció com a baró, compartida amb la jurisdicció reial. Camprodon, en canvi, era només vila reial. I acabà guanyant la partida.

Posar en marxa aquesta nova estructura territorial de Catalunya va requerir de temps. Tot i que el Decret de Nova Planta sortí a primers de 1716, el primer corregidor de Vic, Melchor Colón de Portugal, no fou nomenat fins l’11 de juny de 1718, i el primer tinent de Camprodon, càrrec que recauria en el ja mencionat Francesc Torrent i Ferré, no ho fou fins quatre mesos més tard, el 16 d’octubre. No en conec documentació al respecte, però de ben segur que els d’Olot miraren de decantar cap aquí la tinença de corregidor, si bé al final no se’n sortiren. Potser respongui a aquesta voluntat l’actitud municipal olotina de menystenir, o fins i tot d'intentar bandejar, les prerrogatives i la representació que l’abat de Ripoll mantenia a la vila, una actitud displicent que sobretot es nota a partir de 1717 i que inaugurarà un temps de difícils relacions entre el poder municipal i l’abacial. Fos com fos, Olot perdé la possibilitat de tenir la tinença de corregidor, però les gestions de l’ajuntament olotí per anar enfortint la jurisdicció reial per damunt de la baronial foren constants en les primeres dècades de segle XVIII. Molt més endavant, trobarem intents directes de traslladar la seu de la tinença de Camprodon a Olot en els anys 1786 i el 1804. Fruit d'aquest darrer intent, pocs anys després s’aconseguí que el Consell de Castella n’aprovés el trasllat. Dins de la Garrotxa, hem de recordar que el Decret de Nova Planta establia un altre cas semblant en el corregiment de Girona, en el qual s’integrà la sotsvegueria de Besalú, respecte del qual el decret fixava un corregidor a la capital del corregiment, “con un teniente, y otro que resida en Besalú o Figueras”, que, en aquest cas, es quedà a la Garrotxa, a Besalú.

La segona qüestió del Decret de Nova Planta que incidia de manera encara més immediata en la vida dels olotins era la nova organització municipal, que liquidava el model propi de Catalunya i hi establia el model castellà. A Olot els tres cònsols i el consell de la vila, que des de l’any 1400 havien regit la cosa pública, haurien de donar pas a sis regidors. També aquí no era només qüestió de noms o de nombres. Els cònsols i els consellers s’havien elegit a través del sistema de la insaculació, per extracció a sorts entre una llista de candidats habilitats per a cada càrrec. Els regidors, en canvi, si bé serien proposats en ternes pels membres de l’ajuntament precedent, els nomenaria la Reial Audiència i veurien reduïda la seva autonomia en l’exercici del govern municipal, molt especialment pel que fa a la gestió dels recursos econòmics. Semblantment a com passà amb la reforma territorial, el pas d’un règim municipal a un altre trigà a fer-se. En el cas d’Olot, els tres cònsols es mantingueren fins tot el 1718, si bé a la tardor de 1717 el consell ja havia deixat de tenir presència pública. Els primers regidors olotins segons el Decret de Nova Planta van ser nomenats el desembre de 1718 i, per tant, exerciren com a tals durant l’anualitat de 1719. Amb una remarca singular: a Olot es mantingué un tret heretat del sistema consolar, la repartició entre regidors de la vila i regidors del terme. Si dels tres cònsols, sempre dos havien representat els habitants del nucli urbà i el tercer els habitants de les masies i cases de pagès del terme, ara, amb la mateixa proporció, quatre dels sis regidors representarien els olotins de la vila, i els dos restants els pagesos del terme municipal.

La vida dels olotins.

Tot i aquests gravíssims contratemps, les famílies olotines miraven d’anar fent la viu-viu i una mica més. És llei de vida. Diuen els registres parroquials que en aquell 1716 van néixer a la parròquia de Sant Esteve d'Olot 121 nens i 115 nenes, unes xifres que no desentonen del que passà en els anys precedent i posterior. Amb molta menys població, a l'altra parròquia d'Olot, la de Sant Cristòfol (les dades de la qual, sovint, solen oblidar-se), el 1716 hi van néixer 7 nens i 9 nenes. De casaments es va anar una mica més justet, a Sant Esteve només 33 en tot l’any, i a Sant Cristòfol un de sol, en un moment en què Olot tenia comptades 852 famílies. Pel que fa a les defuncions, la xifra que ens donen els llibres de la parròquia és enganyosa, perquè en aquell principi de centúria els capellans només hi anotaven les defuncions dels adults, no pas la nombrosíssima mainada que, per dissort, no arribaria mai a la majoria d’edat. Parlant, doncs, d’adults, durant 1716 s’hagueren de fer exèquies per 27 homes i 31 dones a Sant Esteve, i per tres homes i una dona a Sant Cristòfol. Sabem la xifra força exacta de la població d’Olot en aquell any: 4.350 habitants de totes les edats, amb un lleuger predomini del sexe femení.

Com era tradició, les professions que més treballadors ocupaven eren les del tèxtil de la llana i el treball de les pells, però d’oficis a Olot n’hi havia de totes menes. I una bona gernació de botiguers i de comerciants que eren els que, en definitiva, donaven vida a les manufactures locals. Amb l’auxili dels traginers, que trobaren un inesperat cop de mà de les autoritats militars, quan per ordre del capità general de Catalunya, marquès de Castel-Rodrigo, en aquell any es va fer arreglar (ep, a costa, però, de l’erari municipal) el camí que passava pel Bosc de Tosca, la ruta més important perquè comunicava amb Vic i Barcelona i que tenia també interès militar. Potser massa entusiasme i tot en qüestions de comerç, ja que el setembre de 1716 les autoritats locals digueren que ja n’hi havia prou de fer mercat els diumenges i festius, “per anar contra el servei de Déu”, i que fossin suplerts amb els mercats que la vila tenia concedits, els dilluns i els divendres de cada setmana.

I això que de pietat i religió no s’anava pas curt, al contrari. El 22 d’agost de 1716 es va inaugurar una nova capella, la de la Mare de Déu dels Dolors, al costat de l’Hospital, que s’havia iniciat sis anys abans. Mentrestant, els obrers o responsables de l’església de la Mare de Déu del Tura ja estaven donant voltes a l’ampliació del temple “per ser tant numerós lo poble y poch capàs la dita isglésia, majorment en los dies de precepte y de las festivitats” i la construcció d’un ampli cambril per a la Verge. Amb aquest propòsit, el 3 de novembre de 1716 van presentat una súplica als cònsols, com a patrons del temple, perquè se’ls deixés comprar part de la casa que el Dr. Francesc Figuerola tenia tocant a l’església, i que l’home estava d’acord a vendre, cosa que els cònsols van veure de bons ulls. L’ampliació de l’església de la Mare de Déu del Tura, però, seria una obra que es faria esperar. Començaria el 1736 i s’acabaria el 1748. No era fàcil fer provisió de recursos per a una obra tan gran, i la mateixa casa del Dr. Figuerola no es va poder adquirir fins el 1729. A l’església principal d’Olot, la de Sant Esteve, a començaments de segle s’hi havia fet unes costoses obres d’adequació de les capelles i d’algunes altres dependències, i s’havia estat treballant en els grans retaules de la Mare de Déu del Roser i de Sant Josep, però les desventures dels anys de la guerra havien fet que, si bé el primer ja estava acabat (sembla que des de 1707), encara li mancava la gran obra ornamental de la seva daurada, que no seria empresa fins a primers dels anys vint. Pitjor era en el cas del retaule de Sant Josep, iniciat el 1707, i que ara, el 1716, encara era a mig fer. Caldria esperar a 1728 per poder-lo veure acabat en la seva part d'escultura.

L'any 1716 a Olot fou un any carregat de contradiccions. Un any de penúries i de càrregues, però també de voluntats i d’iniciatives de futur. I un any de fortes i pesades imposicions centralitzadores, que vés a saber si no ajudaren a mantenir, o fins i tot a fer créixer, en part de la població, l’esperit d’oposició borbònica que afloraria en els fets de 1719, quan el rebrot de les guerrilles antifelipistes i l’acció de França van fer que, per un temps, a Olot es fessin passes cap a la restitució del model polític i institucional que el Decret de Nova Planta s’havia proposat de destruir amb tota la impunitat dels vencedors (sobre aquests fets vegeu, en aquest mateix bloc, Olot sota sobirania francesa el 1719).

59. La mala salut de l'abat de Camprodon i senyor de Riudaura, el 1752

El priorat de Santa Maria de Riudaura a principis del S. XX

L'abat del monestir de Sant Pere de Camprodon era senyor de la vila i terme de Riudaura. Això vol dir que era cosa seva, a través d’un batlle, administrar-hi justícia, que llavors era tant com dir ocupar-se del govern general de la cosa pública. Per als regidors quedava la gestió del funcionament ordinari del municipi. Aquests drets li venien per pertànyer-li el priorat de Riudaura, al que antigament havia correspost aquesta jurisdicció. Entre 1743 i 1779 l’abat de Camprodon, i prior i senyor de Riudaura, fou fra Pere Trelles i Güell. D’aquest abat se’n sap poca cosa. Havia estat abat del monestir de Santa Maria d’Alaó, a la Ribagorça, i accedí a l’abadiat del monestir de Camprodon quan l’anterior abat, fra Pere Copons i de Copons, passà a l’abadia de Santa Maria de Ripoll. El 1787 Francisco de Zamora, de viatge per Catalunya, anotà en el seu dietari una frase senzilla, però altament elogiosa per l’abat Trelles, quan escrigué que el monestir de Camprodon “por las irrupciones de los franceses, llegó al sumo de la miseria hasta que el abad Tréllez, con su actividad y luces, logró sacarle de ella".

El diumenge de Rams de 1752 al vespre, l’abat Trelles era a Olot. Hi va venir gairebé com qui diu de turista de la setmana santa. S’estava a Riudaura i va acudir a Olot per presenciar la processó del Sant Crist que s’hi feia a l’entrada de fosc del dia dels Rams. Era aquesta una processó rellevant, voltava pràcticament tots els carrers de la vila, i fins i tot entrava en el claustre del Carme. Abans del Sant Crist desfilaven d’altres misteris, com l’Ecce Homo que duien els estudiants gramàtics o el de portar la Creu, a càrrec dels terciaris franciscans. Al segle XVIII s’havia incorporat al final d’aquesta processó la imatge de la Mare de Déu dels Dolors, portada i acompanyada pels congregants de la seva confraria. Que l’abat Pere Trelles hagués vingut expressament a veure-la en aquell 1752 ho sabem per un fet fortuït: aprofitant que l’abat era a Olot, alguns volgueren resoldre amb ell determinats tràmits que tenien pendents, però ell ho rebutjà dient-los que no era pas vingut aquí per entretenir-se amb aquesta mena de coses. Com que es deuria témer que la negativa pogués ser utilitzada per a vés a saber què, dues persones testificaren davant de notari el relat de com havia anat tot. Pere Màrtir Conill (olotí, procurador de l’abat) i Jaume Pila (de l’entorn de l’abat de Camprodon) certificaren que fra Pere Trelles havia arribat a Olot el dia de Rams de 1752 “al ocaso del sol para ver las processiones que todos los años en igual día de Ramos se hazen en esta villa”. Va anar a hostatjar-se a casa de mossèn Ignasi Conill, i aquí el relat es torna costumista per dir-nos que a la casa hi havia gent jugant, suposo que a cartes: “subido a la sala de dicha casa encontró entre otros que jugavan, a Miguel Oliveras, escrivano público de la misma villa”. Precisament fou aquest el primer que, quan veié l’abat, li demanà estalviar-se d’anar a Riudaura i despatxar amb ell, allí mateix, un requeriment de part de mossèn Ignasi Aulí, de Camprodon. “Le respondió el referido venerable abad que el día de Ramos no era para semejantes notificaciones, por ser tan festivo”, i que fes el favor de presentar-l’hi o a Riudaura o a Camprodon. “El citado escrivano, oída esta respuesta, prosiguió su juego y lo perseveró y lo continuó por algún rato”. Al cap de poc, però, es repetí la història, aquesta vegada amb un final menys educat. Aparegué a la casa el nunci d’Olot Miquel Bruguer, la persona que comunicava els escrits oficials, de caràcter judicial, i demanà pel pare abat a fi de lliurar-li uns fulls. No va parlar directament amb l’abat, sinó amb Jaume Pila, el qual li digué “que su señoría estava ocupada”. Insistí el nunci perquè Pila es quedés amb l’escrit que duia per a l’abat i, davant de la seva negativa, “el dicho nuncio lo arrojó por tierra y se fue de dicha casa”. Hem de suposar que, després d'aquest darrer incident, l'abat pogué gaudir amb més tranquil·litat de la processó que l'havia fet venir fins a Olot.

Deia que en aquells dies l'abat era a Riudaura. Res d’estrany que en ple mes de març (aquell any Rams va escaure’s el 26 de març) substituís les fredors de les valls de Camprodon per la vall més arrecerada i baixa de Riudaura. Al cap i a la fi, tenia casa parada tant en un lloc com en l’altre. I sembla que no tingué pas pressa a marxar-ne. Pogué influir-hi que en tot aquell hivern l’abat havia estat pres d’intensos dolors corporals. Just en aquells dies l’església catòlica catalana estava preparant la celebració d’un concili provincial de la Tarraconense. Un concili és una reunió extraordinària dels bisbes i abats (ja que els monestirs no pertanyen als bisbats) d’una determinada demarcació territorial en la que, de forma col·legiada, s’adopten una sèrie de decisions –presentades amb el nom de constitucions– per dirigir la vida cristiana del país. Tradicionalment les diòcesis catalanes havien conformat la província eclesiàstica de la Tarraconense, que té en el seu haver, dins de l’església d’occident, el ser la de major continuïtat en la celebració d’aquestes reunions. En temps de l’abat Pere Trelles havia tingut lloc un d’aquests concilis el 1745, i ara, set anys després, se n'anava a fer un altre.

El concili de 1752 s'havia de celebrar a Tarragona, com venia essent costum en les últimes dècades del segle XVIII. El dia 9 de maig l’abat de Camprodon va rebre la convocatòria per anar-hi, però al·legà motius de salut per no haver-hi d’anar. El 16 de maig féu venir fins a Riudaura tant el seu metge d’Olot, el doctor Jeroni Verdier, com el de Camprodon, el doctor Pere Puig, perquè certifiquessin que no es podia pas permetre el llarg desplaçament fins a Tarragona. El dictamen dels dos doctors en medicina és un exemple, entre erudit i curiós, de la literatura mèdica del moment. En primer lloc hi trobem l’historial i la diagnosi: “Aviendo padecido de muchos años a esta parte, como enfermedad avitual, un fluxo de sangre hemorroidal, aviéndose atacado y suprimido dicho fluxo, cayó el referido muy ilustre señor abad a fines del invierno passado en una enfermedad llamada herpes miliar, que le ocupava no sólo la región hypogástrica, sí también en todo el intermedio dende el cuello hasta el os sacrum, tomando extención de cosa de medio palmo en ambas partes, qual enfermedad anduvo siempre complicada con dolor, comessón molesto, inflamación y extenuación sensible en el cuerpo de dicho muy ilustre señor abad”. En opinió dels dos metges, la malaltia provenia “de la abundancia de sales acres y de la crassitud de toda la massa de sangre, y con especialidad de su parte limphática”. Després venia el dictamen: “por diluir dichas sales y corregir la diáthesis crassa y acre salina de dicha massa” calia a l’abat “no sólo de continuar los remedios que de dos meses a esta parte va tomando” (que no ens són coneguts), sinó també “el respirar ayres frescos y la quietud no sólo de ánimo, sí también de cuerpo, evitando todo movimiento”. I, per tant, s’arribava a la conclusió que se cercava, els dos metges eren “de parecer que dicho muy ilustre señor abad no puede por manera alguna assistir personalmente al Sagrado Concilio que se espera celebrarse en Tarragona a los últimos de los corrientes y arriba dichos mes y año, sin arriesgar notable perjuizio en su salud”. Em diu una persona doctorada en l’art de Galè, que podria tractar-se d’un flux sanguinolent que provingués o d’un hemorroides anal o d’alguna altra malaltia del colon recte, a la que s'hauria sumat un herpes, que en aquell moment podria trobar-se en fase evolucionada i, per tant, dolorosa. Tot plegat, suficient per a desaconsellar un viatge fins a Tarragona en les condicions d'aquells temps.

Signatura de l'abat Pere de Trelles (1752)

Aquell mateix dia, de Riudaura estant, l’abat Pere Trelles atorgà procuració a favor del monjo del monestir de Camprodon fra Gaspar Sala de Tarau, perquè fos ell qui assistís al concili de Tarragona en representació seva. Anys a venir aquest monjo seria abat del monestir de Sant Salvador de Breda, des de 1776 fins a la seva mort, el 1805.

Passat un mes, els dos metges van haver de traslladar-se de nou a Riudaura –on seguia l’abat– per reiterar la molt poca conveniència que fra Pere Trelles es desplacés per assistir al concili. Tot i el mes que havia passat, res no havia canviat respecte de la salut de l’abat, sinó que, segons digueren en la nova certificació mèdica d’ara el juliol, “se halla actualmente, y de presente, el dicho muy ilustre señor abad en la misma disposición y causa de la expressada enfermedad, como a clares luzes se manifiesta, sabiéndose que al más leve calor externo se siente actualmente en las mismas partes affectas el mismo dolor, el comessón molesto, conplicado con escossor, y los mismos accidentes que de antes“. Com que els dos metges tenien clar que la causa dels mals era “la abundancia de sales acres en su massa de sangre, junta con la crassitud de su parte limphática”, la solució consistia “en diluir dichos sales y en evitar dicho señor todo movimiento violento de cuerpo y ánimo, como y de exponer aquél al calor externo, sin las quales precisas precauciones se le hiría agravando dicha enfermedad”. I, més concretament, “oy mismo, de resulta de consulta havida entre ambos [metges], le han recetado el passar a la villa de Camprodón a respirar allí los ayres frescos, y tomar las aguas minerales de Ribas”. De nou, doncs, ni pensar-hi a desplaçar-se fins a Tarragona, sinó cap a Camprodon i cap a les fonts de Ribes de Fresser, que gaudien d’una gran fama curativa en aquells temps. Després de diversos mesos d’estada a Riudaura, a finals de juny o primers de juliol fra Pere de Trelles tornà, efectivament, a fer vida al seu monestir de Sant Pere de Camprodon.

Monestir de Sant Pere de Camprodon cap a 1879

El 8 de juliol l'abat reiterà la delegació de la seva representació en el concili de Tarragona a fra Gaspar Sala de Tarau. El concili provincial de la Tarraconense de 1752, celebrat a la capella del Corpus Christi del claustre de la catedral, no va ser massa productiu pel que fa al nombre de constitucions que s’hi aprovaren. N’hi hagué una sobre restriccions d’accés a les esglésies a partir d’una hora determinada a fi d’evitar certes irreverències que s’hi feien, una altra en què es manava no abusar de l’exposició del Santíssim a fi de no desvirtuar aquesta pràctica devota, i dues més relatives als costums dels clergues. Cinc anys després, el 1757, encara es va fer un altre concili a Tarragona, del que no en sé dir si l’abat de Camprodon pogué o no assistir-hi. Fou aquest el darrer d’una llarga sèrie de més de cent setanta concilis de l’església catalana, iniciats molts segles enrere. A partir de llavors cessaren aquestes assemblees, un silenci només trencat en dues ocasions: la celebració d’un concili un segle després, el 1859, també a Tarragona, i, amb un salt de cent trenta-sis anys, el darrer dels concilis catalans que s’han fet fins ara, el de 1995 celebrat a Sant Cugat del Vallès.

Fossin les aigües de Ribes, el clima de Camprodon, les estades a Riudaura o –no els traguéssim mèrits– els bons oficis dels metges Verdier i Puig, el cert és que fra Pere de Trelles i Güell va gaudir de molts anys de vida després d’aquelles greus xacres de 1752. Va morir al seu monestir de Sant Pere de Camprodon l'agost de 1779.

44. Olot sota sobirania francesa el 1719

Potser no és massa divulgada la història del rebrot antifilipista que va haver-hi a Catalunya el 1719, si fem abstracció de la figura de Carrasquet –Pere Joan Barceló– i de les seves actuacions, principalment a les comarques del sud, força més conegudes i fins i tot popularitzades. La data de 1714 significà, certament, la fi de la guerra de Successió, però, com passa sempre amb els episodis històrics carregats de transcendència, una data final no significa, de per si, el pas de pàgina. Els fets de 1719 tingueren una gran importància al que avui és la Garrotxa, fins al punt que la part de muntanya de la comarca restà durant gairebé mig any sota sobirania francesa. Aquesta situació s’emmarca dins de la guerra declarada per França a Espanya el gener d’aquell any, la guerra de la Quàdruple Aliança. Tot venia de la forassenyada política empresa per Felip V, de la mà del seu ministre Julio Alberoni, per a recuperar per la força els territoris italians que havia hagut de cedir en els tractats d’Utrecht (1713) i els acords de Rastadt (1714). El 1719 Felip V encara tenia tropes a Sicília, que, de fet, s’hi trobaven atrapades per l’acció de la marina anglesa, un altre país disconforme amb la manera de fer del monarca espanyol, com també ho eren Holanda i Àustria, units tots ells en una Quàdruple Aliança.

L'exèrcit francès, en la seva primera fase de la guerra amb Espanya, reservà les principals operacions militars i el gruix de les seves forces a la banda del País Basc, on comptava de poder prendre alguna població important que servís d'avís a Felip V per a aturar els seus propòsits a Itàlia. Comandava les forces franceses Jacobo Fitz-James, duc de Berwick, precisament qui el 1714, ves per on, havia guanyat Barcelona per a la causa de l'ara enemic Felip V. Però l'exèrcit francès posà també a punt els seus moviments a la frontera amb Catalunya, per tal d’impedir qualsevol contraatac per aquesta altra banda dels Pirineus. A dins de Catalunya, la repressió governamental contra els sospitosos de ser addictes al que en deien el partit austriacista, havia fet que molts d’aquests es passessin al Rosselló, amb els que França va formar 10 batallons o regiments de fusellers, amb Josep Bernich al capdavant. A ells s’havia unit el maig de 1719 l’exèrcit regular francès, sota les ordres de Jacques de Cassagnet, marquès de Fimarcon, governador de Vilafranca del Conflent des de 1718, lloctinent general de l’exèrcit del rei i comandant al Rosselló, la Cerdanya i el Conflent. En la nit del 25 al 26 de maig començaren el setge a la fortalesa de Castell-lleó, a la Vall d’Aran, que se’ls acabaria rendint el 12 de juny.

En aquestes circumstàncies, el principal problema per a les autoritats catalanes fou el rebrot d’accions guerrilleres dins de les pròpies fronteres, que en connivència amb els arcabussers francesos, imposaren un nou estatus polític en les comarques muntanyenques a tocar de la frontera, amb unes condicions que suposaven un trencament amb la monarquia de Felip V, el retorn a la manera de fer anterior a la Nova Planta i expectatives en la devolució dels furs. En la segona quinzena de juny aquestes partides s’havien estès pel Lluçanès, abans no acabés el mes havien entrat a Olot, i durant el juliol es feren seu Camprodon, Ripoll, Sant Feliu de Pallerols, Amer i Castelló d’Empúries, mentre al sud de Catalunya Carrasquet mantenia vives les seves accions. En aquell mateix moment les tropes franceses havien entrat a Puigcerdà des de Montlluís. Al setembre, mentre les accions guerrilleres s’estenien per altres punts del país, el duc de Berwick deixà els escenaris bèl·lics del País Basc i es traslladà a la Catalunya francesa, amb la vista posada a les fortaleses de Castellciutat (Alt Urgell) i de Roses (Alt Empordà). El 20 d’octubre entrà a l'Empordà.

Fragment de "Les Monts Pyrénées, où sont remarqués les passages de France en Espagne", imprès a París, 1719 (www.gallica.fr)

A Olot, les primeres accions tingueren lloc a la matinada del dia de Sant Pere, 29 de juny, amb l’assalt a la vila per part d’un batalló d'uns 400 fusellers francesos. Un temps després, uns testimonis presencials relataren com havia anat l’atac: “cerca la media noche del día de San Pedro, veinte y nueve de junio del anyo mil setecientos diez y nueve, entraron grande número de fusilleros franceses en la villa de Olote y se apoderaron de los quarteles en donde se hallavan los soldados dragones del regimiento de Empordán de las tropas de nuestro rey y Sr. (que Dios guarde) [Felip V] que estavan de guarnición y los hizieron prisioneros, saqueando los dichos quarteles (…) y lo dizen dichos attestantes saber por haver visto dichos fusilleres franceses en dicha villa, haver visto prisioneros los officiales y dragones se hallavan en dichos quarteles y se apoderaron de todo, saqueando dichos quarteles, lo que fue muy público y not[orio en dicha] villa”. L’operació la va comandar el guerriller Francesc Bernich, que actuava amb el vist i plau de Fimarcon. Entre els detinguts van haver-hi els dos germans Blas i Josep Trinxeria, que sembla que precisament s’havien dirigit cap a Olot amb la intenció d’aturar un possible atac de la guerrilla. Amb ells foren detinguts, segons fonts franceses, un capità de dragons, quatre altres oficials i diversos fusellers, a més de fer-se els atacants amb una cinquantena de cavalls. El llibre d’òbits de la parròquia de Sant Esteve d’Olot assenyala només dues morts produïdes en aquest atac, però això no vol dir que no hi haguessin més víctimes mortals, perquè les anotacions en el llibre d’òbits no responen a cap registre general de defuncions, sinó que inclou només aquelles que, en les seves exèquies, foren ateses per la comunitat de preveres de la parròquia. El mateix dia 29 fou enterrat Isidre Buxeda, de Santa Pau, que morí sense sagraments “perquè morí de una escopetada, avent vingut los fusillés de Fransa a prendre la gent del Consel avia en Olot”. L’altre víctima, enterrada també el mateix dia, era de Ripoll, però, en canvi, venia amb la partida d’en Bernich: “Miquel Fontanet, clavatayre de Ripoll, morí en ocasió que los francesos prengueren la guarnició de Olot. Era fusiller de França".

L'anterior anotació sobre l’enterrament de la víctima de Santa Pau dóna a entendre que la intenció dels assaltats era fer-se també amb els homes que composaven el consell o ajuntament de la vila, per a establir-hi unes noves autoritats, però en aquesta primera entrada a Olot això no passà. Fou més aviat un atac ràpid, la presa de presoners, el saqueig de la caserna dels dragons –situada a prop del convent del Carme– i algun acte de pillatge per, tot seguit, prosseguir cap a un altre paratge, potser cap a Camprodon. El mateix dia 29 els regidors –prova que, per tant, no n'havien resultat afectats– van comunicar a Vic el que havia passat. No en tenim la seva carta, però sí la resposta del mateix dia de l’atac, escrita des de Vic per Tomàs de Centeno: “Quedo enterado del sussesso me participan en su carta de Vms. de aver los fossilleros de Francia entrado esta noche a essa villa y averse llevado el comandante y la guarnición”. En una postdata d’aquesta resposta es fa al·lusió al que havia passat amb els germans Trinxeria, fent-se referència al tercer germà, Ignasi, que no era militar i que, per tant, hauria romàs a Olot: “A don Ignasio Trincheria no escribo por tener que hacer, que ya lo aré en otra ocasión, que siento mucho lo de los ermanos".

L'acció que sí que capgirà les coses, i que féu que Olot abandonés la fidelitat a Felip V per a posar-se sota obediència del rei de França, va tenir lloc el dia 8 de juliol. La tornà a protagonitzar Francesc Bernich, vingut des de Camprodon. El relat és de Rafel Salgas i de Jaume Pere Roure, fet només dotze dies després dels fets: “Disapte que comptàvem, als vuyt del corrent mes de juliol, a las sinch horas de matinada, poch més o menos, don Francisco Barnich, coronel de un regiment de arcabussés de sa Magestat Christianíssima [títol del rei de França], ab un cos de tropas de arcabussers y una partida de cavalleria, entrà a la present vila de Olot y després al mateix die, a la que serian las nou hores també del matí poch més o menos, los senyors regidors qui aleshores eran de la dita vila de Olot foren precisats en haver de donar la obediència a dit coronel Barnich, prenentla aquest y mantenintse vuy en dia [20 de juliol de 1719] encara aquella en dita vila de Olot per y en nom de sa Magestat Christianíssima".

Aquest anterior testimoniatge sobre els fets del dia 8 és clar respecte de les intencions amb què Bernich havia arribat a Olot. S'hi parla dels regidors “que llavors eren” (i que, per tant, ara no són) i de la prestació d’obediència al rei de França, que, necessàriament, excloïa la que la vila tenia atorgada a Felip V. També s’hi refereix en aquests termes una resolució municipal, tot i que en aquest cas la referència hi és tangencial: “Que de diners de la Universitat [= l'ajuntament] se pague lo gasto del refresch se donà als fusillers de Fransa lo die 8 del corrent mes, de orde de Monsiur Bernich, comendant de dits fusillers, que vingueren en la present vila de orde del Rey Christianíssim pera pèndrer la obediència”. Prendre obediència, posar-se sota obediència del “rei cristianíssim”, el rei de França, és la substitució d’una sobirania, la de Felip V, rei d’Espanya, per una altra, la de Lluís XV de França. No cal ponderar la rellevància del tema. Aquest traspàs de sobirania no fou pas exclusiu de la nostra vila, sinó que passà també en d’altres llocs on l’acció guerrillera i les forces franceses, amb la necessària cooperació d’almenys una part de la població local, permeteren establir-hi una situació de capgirament de l’estatus anterior amb una suficient permanència. Fou el cas de Tremp, la Pobla de Segur, la Seu d'Urgell, Puigcerdà, Ripoll, etc. i, pel que fa a la Garrotxa, sé de la Vall d'Hostoles, Santa Pau, Riudaura i la Vall de Bianya. Besalú, en canvi, va romandre sota sobirania espanyola. Conseqüents amb la idea de restituir a Catalunya els usos i lleis que Felip V havia anul·lat, l’elecció de les noves autoritats locals en els territoris de traspàs de sobirania es va fer en la forma prèvia a la Nova Planta del Principat, en restitució dels costums, llibertats i drets perduts amb la Guerra de Successió. Així és com es deia fer-se en una carta del 12 de juliol de Salvador Prats i Matas, de la Reial Audiència, a Castel Rodrigo, capità general de Catalunya (depenents un i altre de Felip V), en la que es lamentava dels fets que estaven passant en aquesta banda de la Muntanya, esmentant el cas d’Olot, on sabia que Bernich havia lliurat una carta als regidors, “los quales, juntándose en la casa del Ayuntamiento, la abrieron y en ella se manda, que se haga luego extracción y sorteo de cónsules y otros oficios subalternos en la misma forma que se practicaba dicho año de 1714“ (dec aquesta referència a Antonio Muñoz i Josep Catà).

No tenim el text documental de l’elecció del nou Consell. La darrera acta municipal del consistori olotí és la de l’11 de juliol, on encara consten els regidors que la carta anterior qualificava de regidors actuals, és a dir, els que havien estat actuant fins llavors en l’anualitat de 1719, sota sobirania de Felip V. L’últim acord d’aquesta sessió municipal fou abonar al secretari municipal i al verguer de la vila les despeses d’haver anat a Camprodon, “la qual anada feren per ordre de dit Mr Bernich per a pèndrer certas instruccions del Sr. Dn. Bonaventura Dortaffà [= D’Ortafà], comandant de arcabussers de Fransa”. Però a partir d’aquesta data (fent abstracció d’un apuntament del dia 12, un rebut de la Pia Almoina) el plec d’actes municipals resta literalment en blanc, i no es torna a trobar cap altre document municipal fins que es restableix la sobirania de Felip V, el gener de 1720. La secció de correspondència de l’arxiu municipal queda també interrompuda des de la darrera carta de 1719, datada el 2 de juliol, fins a la primera que es torna a trobar, del 18 de gener de 1720. Molt possiblement la documentació d'aquest període s'hagi perdut. D'ella només consta que, un cop recobrada la sobirania espanyola, el llibre amb les actes municipals dels mesos de sobirania francesa va haver de ser lliurat a Vic pel notari i secretari municipal Francesc Masbernat, seguint, en una clara pràctica inquisitorial, les ordres del tinent general Francisco Caetano de Aragón, autoritat militar en el corregiment.

Per sort, una escletxa en la documentació municipal ens permet saber els noms dels tres olotins que, sota condició de cònsols (figura anterior a la Nova Planta), passaren a substituir els sis regidors que tenia la vila d'ençà de la imposició borbònica. Els llibres de pòlisses dels regidors primer i segon corresponents a 1719 van tenir continuïtat entre un i altre règim i, potser perquè tocaven qüestions de diners, es degué considerar que ja estaven bé on eren. Segons aquests llibres, la darrera pòlissa que signaren els regidors anteriors fou l'11 de juliol. La primera que signen els nous cònsols és del 16 del mateix mes. Entre una i altra data foren cessats els regidors, i Olot es tornà a governar per tres cònsols que, seguint vells privilegis que ara tornaven a estar en vigor, eren dos de la vila i un tercer del terme: Ramon Albert i Camps, Miquel Gou i Joan Masdexaxars. S'hi mantindrien fins a primers de gener de 1720, fent que durant un semestre el govern de la cosa pública olotina marqués un clar parèntesi en la trajectòria del règim municipal borbònic.

Perduda la documentació municipal a partir de l'entrada dels nous cònsols, només la notarial permet de seguir la vida olotina d’aquells mesos. En la seva gairebé completa majoria, els protocols dels quatre notaris que en aquest any actuaven a Olot són documents de caràcter privat, propis d’un col·lectiu que no pot sinó seguir fent la seva activitat personal i laboral. Malgrat aquest caràcter privat, a voltes s’hi deixa sentir la proximitat de la guerra, com quan, a l’agost d'aquell 1719, Jacint Ferrer, de les Preses, vengué als germans Antoni i Josep Navarro d’Olot la quarta part de tots els grans que resultarien d’unes terres de la seva propietat durant els dos anys immediats, i el venedor hi féu la prevenció “que si per rahó de dita guerra se devastàs una de ditas anyadas, ne hàjau de tirar altre".

Ara bé, l’instrument notarial políticament més rellevant és del mes d’octubre, en relació amb una disputa entre Joan de Barutell, senyor d’Oix, i Llorenç Quera, pagès de Talaixà, sobre unes pretensions del primer d’obtenir un pagament del segon. I és rellevant perquè qui hi intervé és la justícia francesa, en una clara mostra del trànsit de la sobirania espanyola a la francesa durant aquests mesos. Es tracta de la protocol·lització d’un memorial que Quera havia adreçat a l’intendent del Rosselló, i de la resposta d’aquest. Segons això, Quera havia “recorregut al Real Concell soberà de Rosselló en la vila de Perpinyà a quexarse” en el mes de setembre, i d’aquesta consulta es desprenia que havia d’acudir al reial intendent de les armes de França, l’únic que “té jurisdicció y deu conèxer de ditas injustícias, vexacions i agravis”. Per això ara se li adreçava, demanant que fos manat a Barutell de retornar-li els objectes de casa que aquest li havia pres per la força per cobrar-se el que deia deure-li. La resposta de l’intendent del Rosselló, Jean-Baptiste Louis Picon, vescompte d'Andrezel, és en francès, i mana que mentre el rei (el de França) no nomeni “des juges pour l’instruction et jugement de ce procés” entaulat entre habitants (i ara ve una expressió a destacar) “des pays nouvellement soumis a l’obéissance de Sa Majesté”, ordena a Barutell de tornar el que havia pres a Quera. En un segon instrument notarial, es certifica la presentació a Joan de Barutell d’aquest decret “donat per lo molt illustre señor de Andrezel, intendant de las Reals Armadas de Sa Magestat Christianíssima [= Lluís XV de França] en Catalunya".

Al mes de desembre de 1719 encara hi havia a Olot tropes franceses. El 19 d’aquest mes fou enterrat “Llorens Farreras soldat de las scodras de arcabossés de França”, i el dia 21 es produí el bateig d’un minyó fill de pares francesos, ell soldat, i amb dos padrins vinculats al moviment antifilipista d’aquest any, un d’ells del regiment d’en Torras, a les ordres de Bernich: “És estat batejat Joan Pere Lluís Thomas fill legítim, etc., de Christòphol Cadú, soldat del regiment del coronel Mr. Samsso (?) y de Joana Flo cònjuges, de Vinyó del Papa [= Avinyó], los padrins lo Sr. Joan Pera Martí, capità de arcabussers del batalló de don Francesch Torras, y Lluissa Monàs del lloch del Banys de Arlas".

La situació, però, aviat s’hauria de donar per perduda, d’ençà que al novembre hi havia hagut el fracàs de l’exèrcit francès per a conquerir la fortalesa de Roses, i l’inici, per part d’aquest, d’un replegament que havia de deixar sense assistència les partides de guerrillers catalans. Al gener les tropes franceses s’havien retirat de la Pobla de Segur i ho farien també de Puigcerdà. El 22 es rendien a Castellciutat. Políticament, França havia aconseguit ja els objectius de fer caure el ministre espanyol Alberoni i d’obligar l’exèrcit espanyol a deixar estar Sicília i Sardenya. Felip V assumia que havia d’acceptar les condicions de la Quàdruple Aliança. La guerra s’havia acabat. En els anys immediats encara persistiren alguns focus de resistència, però cada cop amb un finalitat política molt més desdibuixada.

En aquest final de guerra, les tropes espanyoles de la Cerdanya, Vic i Girora centraren els seus esforços en les casernes que els francesos encara mantenien a Ripoll, Camprodon i Olot. No trobaren resistència, perquè els francesos s'avançaren a replegar-se a l'altra banda de la ratlla. El dia 7 de gener de 1720, al matí, una delegació de l'ajuntament olotí es desplaçà al poble veí de Sant Esteve de Bas, on es trobava l'exèrcit filipista, per a expressar al seu cap, el tinent general Francisco Caetano, el retorn d'Olot a l'obediència de Felip V i, per tant, la reintegració de la sobirania.