dimarts, 27 de febrer del 2018

83. Amidaments, distàncies, mesures i geòmetres del cadastre

Als inicis del segle XVIII es demanava saber quant mesurava el terme municipal d’Olot. Era una de les moltes preguntes que l’intendent José Patiño havia adreçat a l’ajuntament en un qüestionari que volia començar a organitzar el nou impost exigit per les autoritats borbòniques a Catalunya, després de la Guerra de Successió, l'impost del “Catastro” o cadastre. Segons la resposta municipal, “lo terme de Olot, que·s compon de las paròchias de Olot, Sant Christòfol las Fonts y Sant Andreu del Coll, té de llargària, de llevant a ponent una hora, de amplària de mig dia a tremuntana tres quarts y mig de hora y de circunferència quatre horas”. S’hi afegí un croquis del terme (“La figura de dit terme és com la que aquí se troba delineada”) que, per dissort nostra, no s'ha conservat.

Ben cert que la resposta no brillava per la seva precisió, però la remissió al temps que es trigava a recórrer una distància era tan útil o més que expressar-se en unes unitats de longitud predeterminades. Un lloc és lluny o a prop, segons quin sigui el temps que es triga d’anar-hi caminant. La gent d’aquell temps tampoc no frisaven per amidar certes coses amb precisió, sinó que les distàncies tenien fins i tot un punt de consuetud. El 1726 tres testimonis de Besalú certificaren que la seva vila es trobava “situada casi en mitg y dins lo centro dels llochs que componen lo vegueriu estret de dita vila”, la qual era a quatre llegües de Girona, a sis de la Bisbal, a tres d’Olot i a quatre de Figueres, cosa que sabien, no pas com a resultat d’alguna comprovació sobre el terreny, sinó per la pràctica, “per haber nosaltres y quiscun de nosaltres fets diffarents vegades dits camins y haver vist la distància del lloch de uns pobles a altres y lo número de lleguas hi ha den de la present vila a quiscun dels sobra anomenats”, i també per la tradició, “per haver·ho hohit a dir a nostres antecessors y més vells”. Sí que a vegades s’exigia una major precisió en el que es deia, sobretot si entremig s’hi ficava l’administració pública. El 1764 a l’intendent de Catalunya li interessava saber la distància entre Begudà i Sant Feliu de Guíxols, potser en vistes a la tramesa de fustes de la muntanya a aquest port, per a la construcció de vaixells per a l’Armada. El càlcul es va encarregar a Pere Vives i Pere Planagomar, uns traginers familiaritzats en camins i distàncies. Per a complir l’encàrrec, es proveïren, segons explicaren en el seu testimoni, d’un “reloj fiel, que por este effecto llebavan” per controlar amb exactitud el temps del recorregut. Feren el camí per etapes, però sense deixar d’anotar les hores. El 10 d’abril sortiren de Begudà a un quart de vuit del matí i arribaren a l’hostal del Sallent a tres quarts de dotze (comencem, per tant, amb 4 hores i mitja de camí o de distància). De l’hostal en sortiren, dinats i descansats, a dos quarts d’una, i a tres quarts de vuit del vespre eren a l’hostal del Lledoner, a Sarrià (altres 7 hores i un quart de camí). L’endemà partiren matinet, a les sis, i es plantaren a l’hostal de la Taulera a dos quarts d’una (6 hores i mitja més). Havent dinat vingué l’últim tram, sortida a dos quarts de dues i arribada “en dicha villa de San Felío de Guíxols al punto de los dos quartos de las tres horas de dicha tarde” (una hora més a sumar-hi). Total, segons el còmput fet pels traginers, havien fet de camí “diez y nueve horas y un quarto poco más o menos”, resultant ser aquesta, per tant, la distància que hi havia des del seu punt d'origen fins a l'expressat port de mar.

Una altra qüestió que més endavant es va plantejar, era quant de lluny era Olot de la ratlla de França. Aquesta pregunta es va suscitar a rel de l’edicte que el 29 de maig de 1727 va publicar l’intendent general de Catalunya, en què manava que la gent dels pobles situats a menys de vuit llegües de la frontera amb França (o sia, a una distància de menys d'unes vuit o deu hores de camí) o a menys de dues llegües del mar, havien de declarar a un funcionari de duanes els seus fruits i gèneres (principalment llana, bestiar i fruits de les collites) i successivament les diverses modificacions que hi tinguessin. Se li va dir la “Llei del Manifest” i volia evitar el frau i el contraban, però la manifestació d’aquests béns suposava un tràmit carregós contrari als interessos de les poblacions pròximes a França. Com que hi havia dubtes en això de la proximitat o no, el 1732 va sortir una nova disposició que fixava el límit del territori que en quedava afectat. Pel que fa a l’actual Garrotxa, hi quedaven compresos tots els pobles que estiguessin més al nord d’una línia imaginària que passava per Puigpardines, el Corb, Finestres, Sant Aniol i Falgons.

Olot, vila comercial i manufacturera, i amb duana, queia de ple en aquesta zona delimitada per la “Llei del Manifest”, una circumstància de més nosa que servei. Dels intents per alliberar-se’n no en tenim constància fins a principis de 1759, quan l’ajuntament abonà 33 lliures, 6 sous i 8 diners per les despeses d’un recurs “a fin de exhimirse de la Ley del Manifiesto”. El 24 d’abril es nomenaren Esteve Cors i Antoni Morató “para midir el terreno de esta villa hasta la frontera de Francia, y para deduzir y allegar por parte del Común lo que convenga”. Poc després s’autoritzà a Morató que anés a Vic –Olot en depenia administrativament– “sobre la pretensión que tiene este Común de librarse de la Ley del Manifiesto”. La Intendència General de Catalunya, de qui depenia hisenda, va enviar a Olot dos geòmetres perquè comprovessin exactament si la vila queia fora de les famoses vuit llegües, com pretenia el seu ajuntament. De la feina que feren no en sabem els detalls, però sí la factura que hagué d’abonar-ne l’erari municipal: els seus honoraris per calcular la distància amb França pujaren a 380 lliures, 15 sous i 9 diners moneda barcelonina i les despeses que feren a l’hostal d’Olot que regia Mateu Prat, foren de 66 lliures de la mateixa moneda. El tema no reapareix fins el 1769, quan el 14 de març la Intendència General de Catalunya dictà sentència en el plet que havia instat l’ajuntament olotí. Segons aquesta, l’any anterior els geòmetres Bonaventura de Ávila i Marià Carbonell havien estat comissionats per tal que “practicassen las diligencias justificativas, para la idemptidad de la distancia que media desde la citada villa [Olot] a la raya de Francia”, amb el resultat “que esta villa dista más de las ocho leguas de la frontera o raya de Francia, y mucho más de las dos leguas de la orilla del mar”, per la qual cosa se sentencià “no ser comprehendidos en la Ley del Manifiesto los ganados, lanas y frutos de propia cosecha de la referida villa de Olot, y en su consequencia, que sus vezinos y moradores son libres y exemptos de manifestar los dichos frutos, ganados y lanas".  Llàstima no saber-ne com ho calcularen ni quina fou la mesura que els feia parlar d'una distància superior a vuit llegües.

Faig notar que en això de la Llei del Manifest, ens acaben de sortir i tenir-hi protagonisme dos “geòmetres” o, per dir-ho com ho recullen els textos, dos “geòmetres de sa Majestat”, és a dir, amb qualitat de funcionaris públics. Cal recordar que una part del nou impost del cadastre, implantat per Felip V a Catalunya, carregava sobre els béns immobles que tenia cada particular. Això obligà a confeccionar, arreu del país, uns registres de propietats immobles (el cadastre) amb el nom del propietari, l’extensió i qualitat de la propietat i els seus límits. En un principi se n’encarregà la confecció a persones més o menys qualificades de cada població, però més endavant es veié la necessitat de disposar d’un grup humà acreditat per a aquesta i altres funcions de recompte vinculades al cadastre, aliens als municipis, i es donà forma als geòmetres reials o geòmetres del cadastre. D’ells se’n sap poca cosa, començant per ignorar-ne la seva preparació ni de quina manera obtenien el reconeixement, llevat d’alguna disposició particular molt tardana. Només són coneguts, de manera compendiada, els geòmetres que treballaren a les terres de la banda de Lleida, gràcies a haver-se conservat aplegada bona part de la documentació cadastral que hi fou generada. Vegeu, en aquest sentit, Jesús Burgueño, “Els geòmetres del Cadastre de Catalunya”, Cuadernos de Geografía, Universitat de València, núm. 86 (2009), p. 261-288. En aquest treball hi consta una llista de 22 d’aquests geòmetres, amb alguns dels treballs cadastrals que realitzaren en poblacions molt diverses, i ens permet saber alguna cosa més dels dos geòmetres que intervingueren en la mesura de la distància d’Olot a la ratlla de França. Bonaventura de Àvila publicà diversos tractats d’àlgebra i de geometria aplicada a la mesura de terres; el 1768 havia treballat en el nou mesurament dels béns immobles de Planoles, conjuntament amb Marià Carbonell, l’altre geòmetra amb qui vingué a Olot, i de qui es coneix una llarga llista de treballs cadastrals que van de 1731 a 1785.

Volum del cadastre d'Olot de 1742, elaborat pel geòmetra Josep Mayol (ACGAX)
Però també puc completar amb més noms i notícies això que se sap d'aquests geòmetres del Cadastre. El treball més important que feren a Olot va ser la revisió del cadastre de la vila i terme efectuada el 1742, segons manament de l’Intendent General de Catalunya, Antoni de Sartine. Se’n va dir “nova recanació” (de cana, mesura catalana de longitud). En resultà un volum molt gruixut, d'una mica més de sis-cents fulls, que encara avui podem consultar als fons municipals d’Olot de l’Arxiu Comarcal, en el que s’hi descriuen amb detall un total de 983 peces de terra de la vila i els seus voltants. També hi consten 941 cases i masos i uns pocs edificis de caràcter industrial. A tal efecte van venir a Olot “para recanar el término y formar nuevo catastro de todas las fincas sugetas a él” el “geómetra de S. M. Joseph Mayol, Pablo Madolell del Puig, experto” i, nomenat per l’ajuntament, “Félix Guardia experto labrador del lugar del Esquirol del corregimiento de Vique, geómetra”. De Mayol, a qui se li atribueix la direcció d’aquesta recanació, en trobem dades en el treball esmentat de Jesús Burgueño sobre les geòmetres del Cadastre, que van de cap a 1716 fins a 1757, amb un buit entre 1741 i 1745, precisament els anys en què treballà en la recanació del Cadastre olotí. En canvi, els altres dos coautors de la recanació (només un d’ells amb titulació de geòmetra) són desconeguts i no se n'ha publicat cap altra feina cadastral seva.

Si s'examina amb una certa paciència el volum d’aquesta recanació, s’aprecia que començaren la seva feina pels camps a tocar dels termes de Sant Joan les Fonts i de Batet, i que de forma més o menys ordenada anaren recorrent tot el terme, consignant les dades de les peces de terra. Per a fixar l’extensió de cada una d'elles hi va ser utilitzada la quartera de 45 canes de llarg per 22,5 d’ample, que era la que s’usava a la sotsvegueria de Camprodon, a la que pertanyia Olot. Degueren treballar pels volts de l’estiu, perquè al setembre de 1742 la nova recanació pogué ser feta pública i s’habilità un termini de vuit dies perquè tothom que hi veiés algun error ho pogués dir. En aquesta ocasió Mayol s'estigué a Olot des del mes de maig fins el dia 10 d'octubre, allotjat a casa del negociant Miquel Fillol. L’original de la seva recanació fou lliurat a la Comptadoria General de Catalunya, a Barcelona, i se’n retornà a Olot una còpia que costà 65 lliures. Entrà en vigor el 1743 i es veu que de riquesa n’havia aflorat més de la que es considerava d’ençà de 1717, perquè ara l’ajuntament augmentà la remuneració al recol·lector d’aquest impost, a 115 lliures barcelonines, “por quanto por razón de la nueva recanación echa en la presente villa se concidera que dicho recaudador ha de tener mucho más trabajo que no han tenido los recaudadores de dicha real imposición que han sido hasta oy". L'apreciació municipal, però, mudà aviat en irritació i queixa a la superioritat per l'elevat import que s'havia de pagar pel personal del cadastre, a causa "del rigor y exceso que usó en la recanación de aquel pueblo [= Olot] y término el geómetra Joseph Mallol".

Passats set anys tornà a venir un geòmetra a Olot per temes del cadastre. Ara no es tractava de prendre mides sobre el terreny, sinó d’afinar el nombre de veïns que es considerava que hi havia a la vila i terme. Es veu que, un cop un geòmetra tenia prou mètode per censar terres i horts, aquesta seva pulcritud en els recomptes també l’habilitava per a comptar persones. Recordem que el que s’havia de pagar per cadastre no era assignat directament a cada habitant sinó que, de forma col·lectiva, es determinava per a cada poble la quantitat a ingressar a les arques reials i el seu ajuntament s’havia d’espavilar a repartir-ho entre els veïns, d’acord amb unes certes regles. Doncs bé, feia un parell d’anys que Olot reclamava una rebaixa de la part que els olotins havien de pagar en tant que individus (diferent del que també havien de pagar en tant que propietaris, si n'eren), al·legant tenir menys població de la que es deia. Després d’insistir-hi, s’aconseguí que al febrer de 1749 “el geómetra Joseph Romagosa passasse en esta villa de Olot para la revista de los personales” i fes les oportunes comprovacions. De Romagosa se’n coneixen d’altres treballs fets entre 1737 i 1758 en terres de ponent, amb un parèntesi entre 1747 i 1752, que coincideix amb la seva vinguda a Olot.

A la nòmina de geòmetres del cadastre que treballaren a la nostra comarca encara hi puc afegir dos altres noms, dels que no en sé dir més treballs llevat dels que foren fets aquí. L’un és Josep Roqué, geòmetra veí d’Avinyonet, que el 1764, a petició de Pere Gaffas, apotecari de Besalú, mesurà un terreny situat en aquesta vila, "y a la orilla del rio Fluviá que, según le han dicho, avia sido de viña plantado y ahora a causa de las escessivas avenidas de agua que acahecieron en el mes de octubre próximo passado se halla lleno de piedras y infructífero". Segons el seu parer professional, emès el 26 de febrer, el terreny mesurava dues quarteres i només amb molt de temps podria tornar a ser terra de conreu, cosa que –entenc– li restava valor cadastral. L’altre geòmetra és Jaume Amat, que era de Figueres. Per un motiu que no se’ns diu, el 1786 Josep Felip, de Palera, li encarregà la mesura de la casa i terres del Mas Felip d’aquella parròquia. Després de fer les mesuracions oportunes, el 27 de maig Jaume Amat declarà “que havia encontrat ésser la tinensa de ellas, a saber és la de la casa, hera, cabanya, trull y bassas sota la hera, de una vessana y un quart de terra ocupat per ditas cosas, lo hort de tres quarts de vessana, lo que se reputa per vinya de dos vessanas, lo olivar de altres dos vessanas, lo herm de iguals dos vessanas, la fruytareda ab parsias de una vessana y de dinou vessanas tres quarts de vessana lo cultiu, que al tot són vint y vuyt vessanas tres quarts de vessana, medit tot segons reglas de geòmetra".

Pel que fa a les estimacions a la menuda, Olot disposava dels seus propis patrons de mesura oficials, de caràcter municipal. Besalú també en tenia, això era comú a molts d’altres llocs (en alguna població catalana encara avui en dia es poden veure algunes mesures públiques de pedra fixades a la plaça o en algun carrer firal). A Olot tots els patrons de mesura que servien de referència estaven guardats a l’ajuntament en una caixa feta fer per a això. Per a major seguretat, tots ells duien gravades les armes o escut de la municipalitat. Dos inventaris fets el 1728 i el 1731 ens donen aquesta relació dels pesos i mesures oficials d'Olot:
 

El 1718 vingué a Olot el responsable de les mesures de Figueres amb “el cortal original con el qual se mesuran los granos en la villa de Castellón de Ampurias” per tal de comprovar “si los tres quatales de mesura de Catalunya componen una fanega mesura de Castilla”, però feta aquesta prova, davant de notari, amb les mesures d’Olot, resultà que “se ha hallado faltar por el cumplimiento de cada una fanega medio salamín. A aquests patrons s'havien d'ajustar tots els mesuraments que fessin els particulars. A les botigues era imprescindible tenir-hi sistemes de mesura que, per tant, havien de ser reglats. El 1769 el botiguer de draps Francesc Padrós tenia a la botiga “dos mitjas canas usadas” i “una cana llarga usada”. El 1771 el també botiguer Gaspar Benet i Toralles posseïa “un quartà o mesura de fusta vella, xesclat de ferro ab un resador”, “dos mesurons de fusta usats, un de molt dolent y lo altre tal  bo” i “una cana y una mitja cana de fusta per pamar roba, usadas.

 

Hi havia un càrrec públic, el d’afinador de pesos i mesures, que en garantia la seva fiabilitat. Era un càrrec que solia anar unit al de mantenidor dels rellotges públics de la vila i, per tant, es donava a serrallers i ferrers. A principis de segle XVIII aquest càrrec el tenia Miquel Armanguer; el 1728 passà a Francesc Planas, per tornar de nou als Armanguer, fins que el 1731 el recuperà Planas i en endavant el càrrec restà a mans d’aquesta família. Entremig, el 1725, figura com a “mesurador públic d’Olot” Jaume Costa. El 1780 l’Ajuntament, a instàncies dels diputats i síndic personer, féu comprovar “varios pesos y medidas de diferentes personas de la presente villa y término, y resultando del referido examen practicado por medio del fiel que tiene destinado el dicho Ayuntamiento alguna falsedat notable que no puede ni deve dissimular, ni mirar con indiferencia”, es va multar als defraudadors.

Cap a finals de segle corregueren aires de modernitat que demanaven un sistema de mesures universal i amb base objectiva, científica. Els que hi posaren fil a l’agulla foren els francesos, que emprengueren una expedició científica per fer el mesurament del meridià terrestre comprès entre Dunkerque i Barcelona, en vistes a la definició d’una mesura universal de longitud que tingués com a base un sistema decimal deduït de la grandària de la Terra. D’aquí naixerà el metre, la unitat que encara ara fem servir. Per a poder mesurar aquest meridià, calgué establir un sistema de triangles imaginaris que unissin uns punts bàsics d’observació, generalment, cims muntanyosos amb una àmplia visió de tot l’entorn. El 1792 va venir a Catalunya un dels dos científics que lideraren l’expedició de mesura, Pierre Méchain (1744-1804). Els seus apunts i dades d’observació van ser publicats al cap de poc de la seva mort (Méchain i Delambre, Base du système mètrique décimal, ou mesure de l’arc du méridien compris entre les parallèles de Dunkerque et Barcelone, exécutée en 1792 et annés suivantes, París, t. I-III, 1806-1810).


Dos dels cims des dels que es feren els mesuraments són a la Garrotxa, la Mare de Déu del Mont i el Puigsacalm. Els treballs precisaven de la col·locació prèvia o simultània d’uns senyals que fossin visibles i perfectament delimitats des de la distància. Pel que fa a la Mare de Déu del Mont, segons les notes de Méchain, com que l’ermita no oferia cap element que pogués servir de punt de vista, “j’ai fait élever un signal sur l’angle le plus nord d’un massif de maçonnerie, reste de ruines, ou plutôt de bâtisses qui paroissent n’avoir jamais été achevées”. Al damunt hi posà un cilindre de 3 peus de diàmetre per 4 d’alt. Al Puigsacalm, sense cap construcció al seu cim, s’hi estrenà un model de senyal que després Méchain utilitzaria en altres llocs i que consistia en una mena de tenda cònica de tres potes, en el vèrtex de la qual hi havia una superfície circular de dos peus de diàmetre i al seu damunt el cilindre de tres peus d’alt que feia de senyal pròpiament dit. Aquest model –explicava Méchain– “nous servoient tout à la fois d’abris et de signaux: on les observoit avec facilité et précision”. La previsió era que s’hi pogués fixar un sistema de llanterna reflectant que pogués ser vista de lluny al captard o a la nit, però el seu manteniment requeria d’operaris i d’un material dels que no sempre se’n disposava i s’hagueren de deixar estar perquè, a més, el seu ús “inquiétoit trop les habitans d’un pays où nous étions étrangers et où l’on craignoit déja la guerre”. Recordem que el 1792 feia tres anys que havia esclatat la Revolució Francesa, un esdeveniment que inquietava enormement les monarquies europees. 
Triangulació de Méchain a l'entorn del Puigsacalm i de la M. de D. del Mont

De la Mare de Déu del Mont, Méchain escrigué que “cette montagne est située entre les rivières de la Muga et de la Fluvia, à quatre lieues et demie dans l’ouest de Figuières, et a une lieue au nord de Besalù: elle est assez escarpée. On trouve sur son sommet un hermitage qui en occupe presque toute l’étendue. C’est du nom de cet hermitage (Nuestra Señora del Monte ou del Mundo) que la montagne prend le sien”. Pel fet que hi existís un santuari de llarga tradició, el cim era abastament conegut. Un parell d’anys abans, el viatger Francisco de Zamora, anant de Besalú a Tortellà, va deixar escrit al seu dietari: “A la derecha se ve la Mare de Déu del Món, situada en una elevadísima montaña que le proporciona una hermosísima vista del Ampurdá y Rosellón”. Els científics hi havien d’accedir portant al damunt, a més de l’avituallament, els elements de senyalització i el delicat aparell de mesura, i això no es podia fer aventurant-se per qualsevol camí. A la Mare de Déu del Món l’accés a la muntanya no havia d’oferir ni pèrdua ni especial dificultat, per la ja esmentada raó d’haver-hi un santuari, però en canvi deuria ser més complicat pujar a dalt de tot del Puigsacalm, un indret sense interès públic i, per tant, sense camins traçats més enllà de l’ermita i casa de Santa Magdalena. Escrigué Méchain en relació amb aquest cim: “C’est le plus haut sommet des montagnes de Vidra; il est d’une lieue environ dans le nord du village de ce nom, d’autant dans le sud-ouest de celui de Saint-Privat, et a deux lieues et demie de la ville d’Aulot [Olot]. On trouve sur cette montagne, et a demi-lieue du pic, la métairie de Platravé”. El fet que Méchain esmentés Sant Privat d’en Bas i la gran masoveria de Platravé (unes al·lusions molt concretes que no fa en altres llocs) podria suggerir que el camí seguit fou per aquesta banda i que, un cop a Platravé, potser amb auxili d’algú de la casa, haurien carenat la pujada fins el Puigsacalm.

Méchain féu els mesuraments a la Mare de Déu del Mont els dies 13 i 14 de setembre de 1792, després passà a fer-los des de Rocacorba (un altre vèrtex bàsic de la triangulació) els dies 17, 18 i 19, i finalment al Puigsacalm els dies 22, 23 i 24 del mateix mes. Aquí, just començar la feina el primer dia, “après la huitième observation le vent s’est élevé avec tant de violence qu’il n’a pas été possible de continuer”. Tant en un lloc com en l'altre, no es van poder dur a terme totes les observacions que s'hi havien de fer. A la Mare de Déu del Mont només es pogué mesurar l’angle que, juntament amb aquell vèrtex, formaven el Puigsacalm i Rocacorba. Això obligà els expedicionaris a tornar a tots dos llocs just un any després, el setembre de 1793. Méchain tornà a pujar a la Mare de Déu del Mont els dies 4, 5 i 6 per acabar la feina, destorbada en el primer dia altre cop per un fort vent (“Très-grand vent –anotà Méchain–, il est devenu si fort qu’on a été obligé de cesser et de porter le cercle [es refereix a l’instrument de mesura] plus près du mur, pour se mettre à l’abri et faire une autre série”). En aquesta segona vegada, no fou Méchain qui pujà de nou al Puigsacalm, sinó que els darrers mesuraments hi foren fets per un dels seus col·laboradors, l'enginyer i geògraf Jean-Joseph Tranchot (1752-1815), en els mateixos dies de feia un any, els dies 22 i 23 de setembre. Entre les mesures secundàries que ara es feren hi hagué la de l’angle que, amb vèrtex a la Mare de Déu del Mont formaven el Puig de l’Estela i “un grand clocher de la ville d’Aulot [Olot]”, i el que, des del Puigsacalm, feien el Matagalls i Olot. Méchain, tan precís en les seves anotacions, ens deixa amb el dubte de quin seria el punt de medició d’Olot. Si no vaig errat, Olot no es veu des de la Mare de Déu del Mont (sí, en canvi, l'ermita de Sant Francesc).

Set anys després, França va adoptar el sistema mètric decimal el 10 de desembre de 1799. L’Estat espanyol no ho faria fins el 1849 (Llei de 19 de juliol de 1849, Gaceta de Madrid del 22 de juliol). Això no obstant, la implantació efectiva del metre com a unitat de mesura va sofrir diversos ajornaments, en part per raons tècniques, però també pel recel envers els canvis, i no va ser fins el 1867 que se n’exigí el seu ús, tant en l’administració com, a partir de l’any següent, entre els particulars (Llei de 19 de juny de 1867, Gaceta de Madrid del 22 de juny). 
 
                                                            Revisat: novembre de 2020.