A mitjans del segle XVIII hi havia oberta una via comercial entre Olot i Amèrica. En fan testimoni diversos enviaments cap a terres d’Ultramar de manufactures fetes Olot, com ara mitges, barretines i altres gèneres de punt, de totes classes, per a home, dona i criatura. Aquestes trameses prenien la forma d’autèntiques expedicions a les colònies espanyoles, perquè les mercaderies olotins no hi marxaven sols, sinó que hi anaven acompanyats de qui, en llenguatge d’avui en diríem un “comercial”, un agent de confiança que, un cop a Amèrica, hauria de col·locar la mercaderia. Fet això, els beneficis podien retornar en efectiu, però solia ser millor fer-ho en forma de productes colonials que, un cop mercadejats aquí, acabarien d’arrodonir amb seguretat els guanys que s’havien expectat amb tota l'operació.
Una d'aquestes expedicions la varen organitzar el 1751 cinc socis, dos dels quals eren d’Olot i la resta de fora. Els socis olotins foren Jaume Serra i Igosa, i Rafel Bassols, i els altres Pere Joan Serra i Bernat Minguella, de Barcelona, amb Josep Troya d’Aiguafreda. D’aquests, Pere Joan Serra seria l’encarregat de viatjar fins a Buenos Aires, la destinació última dels gèneres que es volien negociar en aquelles terres. Això d’anar fins a Amèrica no era pas un bufar i fer ampolles, un anar i tornar, res d’això. Anar fins Amèrica volia dir una absència de les nostres terres de ben bé tres anys. En el benentès, és clar, que no hi hagués cap desgràcia en el trànsit marítim, ja que els naufragis eren a l'ordre del dia.
Pel que fa a aquesta societat, els gèneres que preveia embarcar en aquesta expedició eren tots ells sortits d’Olot. Els tractes que van fer els cinc socis foren senzills, malgrat puguin semblar més complexos del que foren. El total dels gèneres pujava a una mica més de mil lliures barceloneses. La totalitat dels gèneres la posaven els socis olotins, Serra i Igosa, i Bassols. Per tant, els altres tres socis de fora, el primer que havien de fer era pagar-los-en la meitat. A la pràctica resultava, doncs, que els olotins havien invertit pel 50 % de l’expedició, i els altres tres per l’altre 50 %. En conseqüència, dels guanys de l’expedició, la meitat se’ls repartirien Serra i Igosa, i Bassols, i l’altre meitat els altres tres socis. Em consta que els d’Olot tenien pactat que els beneficis se’ls repartirien a parts iguals entre ells dos; no sé quins tractes tenien els altres tres per repartir-se l’altra meitat dels guanys, com tampoc no he trobat la compensació que s’enduria Pere Joan Serra pel seu desplaçament a Amèrica i per les feines comercials en aquelles llunyanes terres.
La mercaderia, distribuïda en cinc fardells, estava formada per sis peces de drap, vuitanta-dues dotzenes de mitges d’estam i llana de diversos colors i qualitats, cinc dotzenes de guants per a home i per a dona, i cinquanta-cinc dotzenes de gorres fines de diversos colors. Tot –perdó per la reiteració– made in Olot.
Com que en aquells anys la monarquia borbònica seguia mantenint l'obligatorietat que els viatges cap a Amèrica sortissin del port de Cadis (la llibertat de comerç amb les colònies americanes no s'establí del tot fins a 1778), al nostre Pere Joan Serra li tocà emprendre el camí cap a aquesta ciutat. Atès que era home casat i ben casat, a la butxaca s’emportava l’autorització de la seva dona que el deixava anar a Amèrica, rubricat per un notari barceloní el 4 de setembre de 1751. Sense aquest requisit no el deixarien pas embarcar. Pels motius que fossin, el trajecte fins a Cadis el va fer seguint el llarg trajecte de l’interior, i no pas per mar. L’11 de setembre era a Lleida (encara hi era el dia 14), passà per Madrid en data indeterminada i el dia 11 d’octubre entrà a Cadis. Més d'un mes de viatge.
Un cop arribat a Cadis, era qüestió de no tenir cap mena de pressa. Més tràmits: s’havia de matricular al Consolat de Cadis, un altre document imprescindible sense el qual no podria exercir el comerç amb les colònies americanes, i com que aquesta inscripció requeria de gestions i paperassa, no hi quedà matriculat fins el 22 de febrer de 1752. Però tampoc no havia acabat. Encara quedava obtenir la llicència per embarcar-se, que li fou concedida el dia 6 de març. O sia, que es perdé el vaixell San Jorge que sortí de Cadis cap a Buenos Aires l’1 de desembre, i no fou a temps d’embarcar-se –afortunadament, com veurem més endavant– en el vaixell Nuestra Señora de la Esperanza (coneguda també com a l’Esperancita) que es féu a la mar el dia 14 de març. No sortien pas vaixells cap a Amèrica cada dos per tres, sinó molt de tant en tant, en expedicions preparades amb temps i conjuntades.
Mentre passaven els mesos a Cadis, Pere Joan Serra demanà als d’Olot que li enviessin més gènere, i s’oferí perquè si sabien d’algú més d’Olot que volgués enviar mercaderies a Amèrica pogués aprofitar els seus serveis. No em consta el resultat del seu oferiment. Tant per tant, calia optimitzar l’expedició, ja que un viatge tan llarg i durador per força havia de moure més interessos comercials que les simples mercaderies d'origen, altrament el negoci seria exigu o fins i tot ruïnós. A més, sols es concedien llicències d’embarcament als comerciants que manifestaven endur-se cap a Amèrica gèneres per un valor com a mínim de 300.000 maravedís de plata antiga.
Pere Joan Serra no pensava pas anar-hi sol, a Buenos Aires. Comptava que l'hi acompanyés Josep Troya, un nom que coincideix amb un dels socis del negoci. Podria ser que ho fos, o que es tractés d’un fill o familiar del mateix nom, ja que havia de viatjar a Buenos Aires sota la condició de “criat” del comerciant Pere Joan Serra. Hi havia normes molt rigoroses per evitar que als vaixells hi entressin polissons, de manera que calgué tramitar-ne la pertinent llicència, la qual, perquè no l’aprofités un altre, incloïa les seves senyes d’identitat a la manera com llavors es feia: “Joseph Troya, natural de la villa de Aguafría [Aiguafreda] en el Principado de Cathaluña, de treinta y nueve años de edad, de estatura regular, moreno, barba negra y zeja ancha, el qual me consta y juro es soltero”. Però ai! Quan s’acostà el dia de la veritat, el dia d’embarcar-se, Josep es posà greument malalt, i Pere Joan Serra s’hagué de buscar un altre criat. Fou Juan de la Corcha, el qual, segons la seva cèdula d’identitat, era “natural y vezino de esta ciudad [Cadis], de veinte y ocho años de edad, de estatura regular, delgado, moreno y con una cicatriz en la frente, el qual me consta y juro es soltero". Acreditar la circumstància de solter era molt important, per si més endavant, i en aquelles llunyanes terres, li venien ganes de casar-se, que no se saben mai les sorpreses de la vida.
Semblà que potser es podria sortir al mes d’abril, però finalment ho van fer el dia 23 de juny, embarcats ell, el criat i les mercaderies en la nau El Vigilante, amb destinació a Buenos Aires. Va ser un viatge d’uns vuitanta dies de navegació. El 10 de setembre de 1752 van arribar al port de Montevideo, si bé calgué esperar dos dies abans no se’ls permetés de baixar-hi, segurament per prevenció sanitària. L’endemà Pere Joan Serra creuà el Rio de la Plata i arribà a la Santíssima Trinitat (Buenos Aires). Feia un any que havia sortit de Catalunya. Només tocar terra a Montevideo, envià una carta als seus socis olotins, fent-lo avinent la seva feliç arribada a terra americana.
Passades unes setmanes, des de la Santíssima Trinitat (Buenos Aires) Pere Joan Serra va tornar a escriure als seus socis d’Olot, Jaume Serra i Igosa, i Rafel Bassols. Ara ho podia fer amb menys urgències, i s’esplaià en la descripció del viatge, que per a ell havia estat del tot benaventurós. La carta porta data del 18 d'octubre de 1752.
"Muy señores míos. Participo a Vms. mi arrivo a esta ciudad [Montevideo] que fue el día 10 del mes próximo passado de septiembre a las cinco de la tarde, con la maior felizidad como lo manifiesta aver tenido solo 79 días de navegación, yncluiendo en ellos dos de demora que tuvimos en Canarias durante la aguada que se hiso para más seguridad”. Es refereix a la provisió d’aigua potable que es va fer a les Canàries, abans d’emprendre la llarga travessa de l’oceà Atlàntic. Com que ara començava la part més perillosa, Pere Joan Serra narra la decisió de fer una festa a l’Assumpció de Maria perquè els protegís, festa que se celebrà el dia que es creuà el tròpic: “Se dispuso una solemne fiesta a Nuestra Señora de la Asumpcion, eligiéndola como protectora de la navela, que se executó al pasar el primer trópico [el tròpic de Càncer] con una sumptuosa missa cantada y sermón, música, procesión y repetidos tiros de artillería, manifestando cada uno particular devoción y regocijo”. Tot això en ple oceà.
Que la protecció de l'Assumpta no s'aturà, Pere Joan Serra ho tenia clar, el seu favor continuà en augment, “a vista de tan singulares favores como nos hiso disponiendo que pasásemos la línea [l’Equador] en término de cinco oras la víspera de su dichoso día [15 d’agost, festa de l’Assumpció], no parando en esto su divino amparo sino que para la víspera de su natividad gloriosa [8 de setembre] nos reservó el gusto deseado de descubrir la tierra, remunerándole con la dicha de dar fondo, y desembarcar en ella, el día de su dulcíssimo nombre [12 de setembre]. Merzedes ymponderables que publican tan superior poder, que llegó a extremo de conocerle, los discursos más limitados recaiendo lo referido sobre la felicidad de aver tenido en medio de los caniculares, un tiempo tan fresco, que llegó a nececitar de abrigo la tripulación para executar la maniobra. Dios sea alavado por todo y nos dé salud, para salir con vien de esta dependencia".
En contrast amb un viatge sembla ser –pel que ell explicà– del tot en pau, un cop a lloc Pere Joan Serra, li arribaren notícies de dos desastres marítims que havien passat no feia massa. I s’afanyà a incloure-les a la carta que enviava a Olot. El primer era el naufragi del vaixell Nuestra Señora de la Luz, un desastre força conegut, perquè transportava cap a Espanya unes importants quantitats de diners, or i plata que ja llavors, i fins a temps recents, temptaren a bussejadors per mirar de recuperar-ho. Heus aquí la descripció de la desventura d’aquest vaixell que els d’Olot llegiren de la ploma de Pere Joan Serra: La Luz havia sortit de Montevideo cap a Espanya l’1 de juliol, “quedándose en tierra el capitán con la gente del botte, y algunos pasageros, que todos eran en número de 24, con yntención de salir después a alcansar el navío mediante a ser mui corto el viento y no del todo favorable; llegó la noche y a su entrada le acometió el viento pampero con tanta fuerza, que le obligó a dar fondo con todas las áncoras para poder esperar la llegada del capitán, pero creciendo la borrasca, le rompió las amarras y sacándole hasta tres leguas de distancia, se mudó el viento al norte siempre con la misma fuerza, de suerte que sin poder resistir la intrepidés de las corrientes, se aterraron”, el vaixell s’obrí i acabà en naufragi. Alguna crònica antiga diu que hi morien 153 persones. Com que el vaixell s’enfonsà a no massa distància de terra, el governador de Montevideo mirà de seguida de mobilitzar uns busos per a salvar la riquesa que havia anat a parar al fons del mar, i alguna cosa se’n pogué treure. Això darrer Pere Joan Serra encara no ho podia saber en la data de la seva carta, sinó que més aviat era pessimista, perquè es comentaria a Buenos Aires que les monedes anaven en saques de cuir que segurament s’haurien desfet dins de l’aigua: “Ahora se trabaja en buscar la platta perdida, pero parece que no tendrá efecto la diligencia mediante el conciderarse ya podridos los cueros en que estava ensurronada, y ser aquella cituación mui fangosa y puede ya averse sumerjido".
L'altra naufragi de què parlà Pere Joan Serra en la seva carta als d’Olot fou el del vaixell Nuestra Señora de la Esperanza, aquell que havia sortit de Cadis el 14 de març cap a Buenos Aires, quan el nostre home havia estat entretingut amb la paperassa a fer en aquella ciutat. A diferència de l’anterior, aquest és un naufragi molt poc conegut i, per tant, pren relleu la detallada descripció que quedà recollida en aquesta carta: “La Esperanza padeció grande contrariedad en vientos, como se verifica por seis meses que tuvo de la navegación, en cuio tiempo consumió todos los víveres, llegando a estremo de echar el botte al agua para recojer una gaviotta que mataron, la qual repartieron cruda entre todos como pan vendito; esta miseria les obligó a acercarse a tierra frente a la Ysla de Lobos (80 leguas distante de esta ciudad) con el fin de buscar algún ganado para remediar su ambre”. El pas per la illa de los Lobos no els millorà la fortuna, perquè no hi trobaren aliment i a més els convingué de retornar ràpids a bord “por yr refrescando el viento, y hallarse fondeados solo con un anclotte, a cuia llegada apretó de suerte el mismo pampero”. Desnodrits i sense forces per a controlar el vaixell, “dejándose yr a la voluntad de Dios, arrivaron a la costa del Brasil, y a la entrada del Rio Grande naufragaron”. De tots els que hi anaven només aconseguiren de salvar-se el capità i 24 persones.
Vist tot això, bona raó tenia Pere Joan Serra per la bonança del seu viatge. Ara, però, un cop arribats a Buenos Aires, calia anar per feina, que al cap i a la fi era allí per fer-hi negocis. Però tot això ho deixava per una altra carta. La d’ara havia estat prou llarga. Així que tocava acomiadar-se dels seus receptors, amb el prec que s’acostessin, en nom seu, a l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot: “suplan por mi ausencia una vizita al glorioso Sant Estevan, dedicándosela de mi parte”. De la major o menor fortuna que en tragueren els socis olotins d’aquesta expedició, res no en puc dir. La pista documental de Pere Joan Serra a Buenos Aires es perd al cap de poc, llevat de poder constatar que encara seguia instal·lat en aquelles terres un any després, on es trobà amb un altre agent comercial d'una nova expedició olotina. Res d'estrany això darrer, perquè, com deia al principi, en aquells anys centrals de la centúria, els comerciants d'Olot –una població que semblava tancada entre muntanyes– havien tingut prou valentia per fer-se presents al mercat americà.
Una d'aquestes expedicions la varen organitzar el 1751 cinc socis, dos dels quals eren d’Olot i la resta de fora. Els socis olotins foren Jaume Serra i Igosa, i Rafel Bassols, i els altres Pere Joan Serra i Bernat Minguella, de Barcelona, amb Josep Troya d’Aiguafreda. D’aquests, Pere Joan Serra seria l’encarregat de viatjar fins a Buenos Aires, la destinació última dels gèneres que es volien negociar en aquelles terres. Això d’anar fins a Amèrica no era pas un bufar i fer ampolles, un anar i tornar, res d’això. Anar fins Amèrica volia dir una absència de les nostres terres de ben bé tres anys. En el benentès, és clar, que no hi hagués cap desgràcia en el trànsit marítim, ja que els naufragis eren a l'ordre del dia.
Pel que fa a aquesta societat, els gèneres que preveia embarcar en aquesta expedició eren tots ells sortits d’Olot. Els tractes que van fer els cinc socis foren senzills, malgrat puguin semblar més complexos del que foren. El total dels gèneres pujava a una mica més de mil lliures barceloneses. La totalitat dels gèneres la posaven els socis olotins, Serra i Igosa, i Bassols. Per tant, els altres tres socis de fora, el primer que havien de fer era pagar-los-en la meitat. A la pràctica resultava, doncs, que els olotins havien invertit pel 50 % de l’expedició, i els altres tres per l’altre 50 %. En conseqüència, dels guanys de l’expedició, la meitat se’ls repartirien Serra i Igosa, i Bassols, i l’altre meitat els altres tres socis. Em consta que els d’Olot tenien pactat que els beneficis se’ls repartirien a parts iguals entre ells dos; no sé quins tractes tenien els altres tres per repartir-se l’altra meitat dels guanys, com tampoc no he trobat la compensació que s’enduria Pere Joan Serra pel seu desplaçament a Amèrica i per les feines comercials en aquelles llunyanes terres.
La mercaderia, distribuïda en cinc fardells, estava formada per sis peces de drap, vuitanta-dues dotzenes de mitges d’estam i llana de diversos colors i qualitats, cinc dotzenes de guants per a home i per a dona, i cinquanta-cinc dotzenes de gorres fines de diversos colors. Tot –perdó per la reiteració– made in Olot.
Com que en aquells anys la monarquia borbònica seguia mantenint l'obligatorietat que els viatges cap a Amèrica sortissin del port de Cadis (la llibertat de comerç amb les colònies americanes no s'establí del tot fins a 1778), al nostre Pere Joan Serra li tocà emprendre el camí cap a aquesta ciutat. Atès que era home casat i ben casat, a la butxaca s’emportava l’autorització de la seva dona que el deixava anar a Amèrica, rubricat per un notari barceloní el 4 de setembre de 1751. Sense aquest requisit no el deixarien pas embarcar. Pels motius que fossin, el trajecte fins a Cadis el va fer seguint el llarg trajecte de l’interior, i no pas per mar. L’11 de setembre era a Lleida (encara hi era el dia 14), passà per Madrid en data indeterminada i el dia 11 d’octubre entrà a Cadis. Més d'un mes de viatge.
Un cop arribat a Cadis, era qüestió de no tenir cap mena de pressa. Més tràmits: s’havia de matricular al Consolat de Cadis, un altre document imprescindible sense el qual no podria exercir el comerç amb les colònies americanes, i com que aquesta inscripció requeria de gestions i paperassa, no hi quedà matriculat fins el 22 de febrer de 1752. Però tampoc no havia acabat. Encara quedava obtenir la llicència per embarcar-se, que li fou concedida el dia 6 de març. O sia, que es perdé el vaixell San Jorge que sortí de Cadis cap a Buenos Aires l’1 de desembre, i no fou a temps d’embarcar-se –afortunadament, com veurem més endavant– en el vaixell Nuestra Señora de la Esperanza (coneguda també com a l’Esperancita) que es féu a la mar el dia 14 de març. No sortien pas vaixells cap a Amèrica cada dos per tres, sinó molt de tant en tant, en expedicions preparades amb temps i conjuntades.
Mentre passaven els mesos a Cadis, Pere Joan Serra demanà als d’Olot que li enviessin més gènere, i s’oferí perquè si sabien d’algú més d’Olot que volgués enviar mercaderies a Amèrica pogués aprofitar els seus serveis. No em consta el resultat del seu oferiment. Tant per tant, calia optimitzar l’expedició, ja que un viatge tan llarg i durador per força havia de moure més interessos comercials que les simples mercaderies d'origen, altrament el negoci seria exigu o fins i tot ruïnós. A més, sols es concedien llicències d’embarcament als comerciants que manifestaven endur-se cap a Amèrica gèneres per un valor com a mínim de 300.000 maravedís de plata antiga.
Pere Joan Serra no pensava pas anar-hi sol, a Buenos Aires. Comptava que l'hi acompanyés Josep Troya, un nom que coincideix amb un dels socis del negoci. Podria ser que ho fos, o que es tractés d’un fill o familiar del mateix nom, ja que havia de viatjar a Buenos Aires sota la condició de “criat” del comerciant Pere Joan Serra. Hi havia normes molt rigoroses per evitar que als vaixells hi entressin polissons, de manera que calgué tramitar-ne la pertinent llicència, la qual, perquè no l’aprofités un altre, incloïa les seves senyes d’identitat a la manera com llavors es feia: “Joseph Troya, natural de la villa de Aguafría [Aiguafreda] en el Principado de Cathaluña, de treinta y nueve años de edad, de estatura regular, moreno, barba negra y zeja ancha, el qual me consta y juro es soltero”. Però ai! Quan s’acostà el dia de la veritat, el dia d’embarcar-se, Josep es posà greument malalt, i Pere Joan Serra s’hagué de buscar un altre criat. Fou Juan de la Corcha, el qual, segons la seva cèdula d’identitat, era “natural y vezino de esta ciudad [Cadis], de veinte y ocho años de edad, de estatura regular, delgado, moreno y con una cicatriz en la frente, el qual me consta y juro es soltero". Acreditar la circumstància de solter era molt important, per si més endavant, i en aquelles llunyanes terres, li venien ganes de casar-se, que no se saben mai les sorpreses de la vida.
Semblà que potser es podria sortir al mes d’abril, però finalment ho van fer el dia 23 de juny, embarcats ell, el criat i les mercaderies en la nau El Vigilante, amb destinació a Buenos Aires. Va ser un viatge d’uns vuitanta dies de navegació. El 10 de setembre de 1752 van arribar al port de Montevideo, si bé calgué esperar dos dies abans no se’ls permetés de baixar-hi, segurament per prevenció sanitària. L’endemà Pere Joan Serra creuà el Rio de la Plata i arribà a la Santíssima Trinitat (Buenos Aires). Feia un any que havia sortit de Catalunya. Només tocar terra a Montevideo, envià una carta als seus socis olotins, fent-lo avinent la seva feliç arribada a terra americana.
Passades unes setmanes, des de la Santíssima Trinitat (Buenos Aires) Pere Joan Serra va tornar a escriure als seus socis d’Olot, Jaume Serra i Igosa, i Rafel Bassols. Ara ho podia fer amb menys urgències, i s’esplaià en la descripció del viatge, que per a ell havia estat del tot benaventurós. La carta porta data del 18 d'octubre de 1752.
"Muy señores míos. Participo a Vms. mi arrivo a esta ciudad [Montevideo] que fue el día 10 del mes próximo passado de septiembre a las cinco de la tarde, con la maior felizidad como lo manifiesta aver tenido solo 79 días de navegación, yncluiendo en ellos dos de demora que tuvimos en Canarias durante la aguada que se hiso para más seguridad”. Es refereix a la provisió d’aigua potable que es va fer a les Canàries, abans d’emprendre la llarga travessa de l’oceà Atlàntic. Com que ara començava la part més perillosa, Pere Joan Serra narra la decisió de fer una festa a l’Assumpció de Maria perquè els protegís, festa que se celebrà el dia que es creuà el tròpic: “Se dispuso una solemne fiesta a Nuestra Señora de la Asumpcion, eligiéndola como protectora de la navela, que se executó al pasar el primer trópico [el tròpic de Càncer] con una sumptuosa missa cantada y sermón, música, procesión y repetidos tiros de artillería, manifestando cada uno particular devoción y regocijo”. Tot això en ple oceà.
Que la protecció de l'Assumpta no s'aturà, Pere Joan Serra ho tenia clar, el seu favor continuà en augment, “a vista de tan singulares favores como nos hiso disponiendo que pasásemos la línea [l’Equador] en término de cinco oras la víspera de su dichoso día [15 d’agost, festa de l’Assumpció], no parando en esto su divino amparo sino que para la víspera de su natividad gloriosa [8 de setembre] nos reservó el gusto deseado de descubrir la tierra, remunerándole con la dicha de dar fondo, y desembarcar en ella, el día de su dulcíssimo nombre [12 de setembre]. Merzedes ymponderables que publican tan superior poder, que llegó a extremo de conocerle, los discursos más limitados recaiendo lo referido sobre la felicidad de aver tenido en medio de los caniculares, un tiempo tan fresco, que llegó a nececitar de abrigo la tripulación para executar la maniobra. Dios sea alavado por todo y nos dé salud, para salir con vien de esta dependencia".
En contrast amb un viatge sembla ser –pel que ell explicà– del tot en pau, un cop a lloc Pere Joan Serra, li arribaren notícies de dos desastres marítims que havien passat no feia massa. I s’afanyà a incloure-les a la carta que enviava a Olot. El primer era el naufragi del vaixell Nuestra Señora de la Luz, un desastre força conegut, perquè transportava cap a Espanya unes importants quantitats de diners, or i plata que ja llavors, i fins a temps recents, temptaren a bussejadors per mirar de recuperar-ho. Heus aquí la descripció de la desventura d’aquest vaixell que els d’Olot llegiren de la ploma de Pere Joan Serra: La Luz havia sortit de Montevideo cap a Espanya l’1 de juliol, “quedándose en tierra el capitán con la gente del botte, y algunos pasageros, que todos eran en número de 24, con yntención de salir después a alcansar el navío mediante a ser mui corto el viento y no del todo favorable; llegó la noche y a su entrada le acometió el viento pampero con tanta fuerza, que le obligó a dar fondo con todas las áncoras para poder esperar la llegada del capitán, pero creciendo la borrasca, le rompió las amarras y sacándole hasta tres leguas de distancia, se mudó el viento al norte siempre con la misma fuerza, de suerte que sin poder resistir la intrepidés de las corrientes, se aterraron”, el vaixell s’obrí i acabà en naufragi. Alguna crònica antiga diu que hi morien 153 persones. Com que el vaixell s’enfonsà a no massa distància de terra, el governador de Montevideo mirà de seguida de mobilitzar uns busos per a salvar la riquesa que havia anat a parar al fons del mar, i alguna cosa se’n pogué treure. Això darrer Pere Joan Serra encara no ho podia saber en la data de la seva carta, sinó que més aviat era pessimista, perquè es comentaria a Buenos Aires que les monedes anaven en saques de cuir que segurament s’haurien desfet dins de l’aigua: “Ahora se trabaja en buscar la platta perdida, pero parece que no tendrá efecto la diligencia mediante el conciderarse ya podridos los cueros en que estava ensurronada, y ser aquella cituación mui fangosa y puede ya averse sumerjido".
L'altra naufragi de què parlà Pere Joan Serra en la seva carta als d’Olot fou el del vaixell Nuestra Señora de la Esperanza, aquell que havia sortit de Cadis el 14 de març cap a Buenos Aires, quan el nostre home havia estat entretingut amb la paperassa a fer en aquella ciutat. A diferència de l’anterior, aquest és un naufragi molt poc conegut i, per tant, pren relleu la detallada descripció que quedà recollida en aquesta carta: “La Esperanza padeció grande contrariedad en vientos, como se verifica por seis meses que tuvo de la navegación, en cuio tiempo consumió todos los víveres, llegando a estremo de echar el botte al agua para recojer una gaviotta que mataron, la qual repartieron cruda entre todos como pan vendito; esta miseria les obligó a acercarse a tierra frente a la Ysla de Lobos (80 leguas distante de esta ciudad) con el fin de buscar algún ganado para remediar su ambre”. El pas per la illa de los Lobos no els millorà la fortuna, perquè no hi trobaren aliment i a més els convingué de retornar ràpids a bord “por yr refrescando el viento, y hallarse fondeados solo con un anclotte, a cuia llegada apretó de suerte el mismo pampero”. Desnodrits i sense forces per a controlar el vaixell, “dejándose yr a la voluntad de Dios, arrivaron a la costa del Brasil, y a la entrada del Rio Grande naufragaron”. De tots els que hi anaven només aconseguiren de salvar-se el capità i 24 persones.
Vist tot això, bona raó tenia Pere Joan Serra per la bonança del seu viatge. Ara, però, un cop arribats a Buenos Aires, calia anar per feina, que al cap i a la fi era allí per fer-hi negocis. Però tot això ho deixava per una altra carta. La d’ara havia estat prou llarga. Així que tocava acomiadar-se dels seus receptors, amb el prec que s’acostessin, en nom seu, a l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot: “suplan por mi ausencia una vizita al glorioso Sant Estevan, dedicándosela de mi parte”. De la major o menor fortuna que en tragueren els socis olotins d’aquesta expedició, res no en puc dir. La pista documental de Pere Joan Serra a Buenos Aires es perd al cap de poc, llevat de poder constatar que encara seguia instal·lat en aquelles terres un any després, on es trobà amb un altre agent comercial d'una nova expedició olotina. Res d'estrany això darrer, perquè, com deia al principi, en aquells anys centrals de la centúria, els comerciants d'Olot –una població que semblava tancada entre muntanyes– havien tingut prou valentia per fer-se presents al mercat americà.