79. Anar a prendre les aigües

Anunci dels banys de l'Hospital d'Olot, l'estiu de 1899

Carta del bisbe de Girona, Tomàs de Lorenzana, a l’ajuntament d’Olot escrita el juliol de 1783, donant excusa de no poder assistir a la inauguració de l’Escola de Dibuix d’Olot: “La fuerte estación del tiempo, y el haberme visto precisado por ella a tomar baños, no me permite disfrutar el gusto que tendría en presenciar el acto de avertura de la Escuela de Dibujo”. El bisbe havia estat un dels impulsors de l’Escola, però en un mes de juliol que, pel que sembla, podria ser calorós, la conveniència de la salut imposava fer passar al davant això que, per diferenciar-ho del mer acte d’esbargiment actual d’anar-se a banyar, ens parlarem sota l'expressió d'anar a prendre les aigües.

Creien alguns dels metges d'aquell segle que en l'aigua hom podia trobar-hi una farmàcia tan o més completa que la de la botiga dels millors apotecaris. L’aigua –deien– podia arribar a totes les parts del cos i, per tant, combinada amb l’aire i les substàncies químiques contingudes en ella (aigües minerals), podia actuar amb eficàcia contra tota mena de dolències, fossin de l’aparell digestiu, del fetge i la bilis, de l’aparell urinari o del sistema nerviós. Segons la composició d’unes i altres aigües (amb diferents qualitats químiques, tèrmiques i mecàniques), determinades deus gaudien de major fama a l’hora de posar remei a les defallences humanes. Això sí, les aigües s’havien de prendre sota la supervisió d’un metge, que, a part de recomanar-ne unes o altres, en prescrivia el tractament: quants gots d’aigua s’hauria de prendre al dia i durant quina progressió i termini, si s’hauria de prendre sola o barrejada amb algun tipus de llet (de burra, de cabra…) o de fàrmac, si a més de la ingesta l’aigua s’havia de prendre en forma de bany o sometent alguna part tocada del cos a la pressió d’un doll d’aigua, i si encara s’hi hauria d’afegir algun altre tipus d’intervenció, com ara una purgació, un dejuni o una sagnia.

Potser no cal dir que això d'anar a prendre les aigües era només per a les persones que s’ho podien permetre, com deixen entreveure alguns exemples de començaments del segle XVIII. El 1706, la Comunitat de Preveres d’Olot va haver de fer compaginable les obligacions presencials dels seus membres a l’església de Sant Esteve, amb la necessitat d'alguns d’anar a prendre les aigües. Es resolgué que, tot i no ser-hi, es considerarien com a presents a Olot en els oficis divins els sacerdots de la comunitat “que de consell dels metges prendran los banys, ya sudorífichs, com diorètichs, per recobrar la salut, y precís anar ahont stan las ayguas minerals”. Un any després, trobem un altre eclesiàstic amb necessitats de prendre banys per a la seva salut i la complexitat d'aquests tractaments, en un certificat fet pel metge olotí Esteve Masmitjà. Segons l’escrit, mossèn Jeroni Camprodon, natural de Sant Esteve de Bas, i en aquells moments rector de Sant Martí Sacalm, estava adolorit per una malaltia habitual que li exigia molts remeis “y adamés de dits remeys, aver agut de mudar de terra com anar en los banys de Cerdanya de consell de mi dit attestant, y aver hagut de anar serca la ciutat de Girona per bèurer aigua de la Costa Roja, y los demés anys en la primavera aver de venir a esta vila [Olot] a purgar·se, xaropar·se, faritjar·se y altres remeis”. I, per tant, el Dr. Masmitjà acabava dient que el mossèn necessitava canviar d’aires i passar a viure al seu poble nadiu, un consell mèdic que deuria ser l’objectiu buscat per aquest certificat. Prendre les aigües també ocupa un lloc en la biografia d’un altre eclesiàstic, el que seria bisbe de Jaca i de Tarassona, Esteve Vilanova, nascut a Olot el 1708. Aquí, però, les aigües hi tenen un paper indirecte, si bé l’ajudaren a encaminar-lo com a home de carrera. Segons la seva biografia, de menut, “todos los años parava en la casa [la casa familiar del noi] un arcediano de Barcelona, que iba a tomar las aguas en el verano”, el qual “se prendió de la aplicación y docilidad del niño y se lo llevó” perquè pogués rebre una millor educació.

Els textos anteriors semblen descartar com a destinació d'anar a les aigües algun dels dolls de la comarca olotina. El rector de Sant Martí Sacalm anava a Girona per les aigües de la Costa Roja (una font picant de Sant Julià de Ramis) i a una indeterminada font ceretana. Potser es tractés de la Cerdanya d’obediència francesa, perquè, molt més endavant en el temps, en les respostes de la part meridional d’aquesta comarca al qüestionari de Francisco de Zamora (1789-1790), no s’hi va fer cap al·lusió a fonts medicinals, sinó que es remeté a l’altra Cerdanya: “En la Cerdaña francesa hay algunas aguas minerales y medicinales, y es particular, esta nombrada, la sulfúrea de los baños de las Escaldas, buena para los males de pecho, y muy especial en los dolores reumáticos”. En una llista de fonts d’aigües minerals inclosa en una memòria sobre la font picant de Sant Hilari Sacalm, publicada sense data en el segle XVIII, s’hi féu esment de “las de la Virgen de Fuente Calda, más allá de Olot, específica para tísicos”, però deu tractar-se d’alguna confusió i potser volgués referir-se la Font Santa, de Sant Feliu de Torelló, tot fora de la Garrotxa. Per reblar-ho, en el Discurso sobre la agricultura, comercio e industria del Principado de Cataluña, de la Junta de Comerç, del 1780, s’hi diu que en el sotscorregiment de Camprodon (al que pertanyia Olot, dins del corregiment de Vic) no hi havia pobles que comptessin amb minerals i que “tampoco hay minerales de aguas de baños de que se haya hecho análisis, pero las tiene muy abundantes, puras y frescas, particularmente en Campredón, adonde concurren todos los años personas de países distantes a tomarlas”. Res, doncs, pel que fa a les aigües de l’entorn olotí. És cert que a prop, a Sant Feliu de Pallerols, hi havia des del segle anterior un santuari dedicat a la Verge de la Font de la Salut, però aquesta denominació tenia un caràcter merament de devoció i no pas medicinal.

En conseqüència, qui volia prendre les aigües havia de fer camí i acudir a les fonts minerals de fora de la Garrotxa. De les que eren més a tocar, tenia fama la font de Ribes, al Ripollès, en la que, segons un testimoni de 1787, “el agua sale caliente y se cuentan de ella mil maravillas”, si bé amb el lament que no estigués més ben acondiciada: “se hallan tan absolutamente descuidadas, sin haber siquiera una lápida que diga que son las aguas de Ribas”. Segons el Discurso sobre la agricultura..., suara esmentat, aquestes aigües eren recomanables per a “toda especie de escorbuto, tanto bilioso salino como salino bilioso, hipocondrías, obstrucciones inveteradas del hígado, bazo y mesenterio” i per a altres qüestions de la sang, acne, greixos i cremors d’orina. També aquest text feia uns grans elogis de la Font Santa, a Sant Feliu de Torelló (de la que ja n’he fet esment), dita així “por las grandes maravillas que ha obrado en la salud de muchos dolientes”, i on el seu propietari havia fet construir “unas piezas muy acomodadas tanto para la decencia como para el alivio y limpieza de los que se sirviesen de la agua”. D’altres fonts conegudes i més o menys properes a Olot eren les sulfuroses de Banyoles, algunes de l’Alt Empordà (Capmany, Sant Climent Sescebes...) i d’altres de la banda d’Osona on, segons afirmava el metge de l’Hospital de Vic Antoni Millet el 1798, hi havia un bon nombre de fonts d’aigües minerals, termals i fredes, a les que anaven molts malalts crònics a cercar-hi remei als seus mals.

Unes fonts amb especial relació amb Olot eren les de la Presta, a tocar de Prats de Molló, a l’altra banda de la ratlla de França. Cap a 1755 el metge d'aquesta població, de qui només li coneixem el seu cognom Marcé, en va publicar un estudi en forma de resposta a una suposada carta, Dissertation en forme de lettre sur la nature, les vertus & l’usage des eaux thermals de la Preste, que fou imprès a Perpinyà. Pocs després el metge d’aquesta ciutat, Tomàs Carrera, també les estudià i divulgà en el seu més extens Traité des eaux minérales du Roussillon, publicat al mateix lloc el 1756. En aquells anys s’havia establert a Olot el metge Jeroni Verdier (o Vardier), nascut a Arles. Fos per això o per altres motius, s’entusiasmà amb les aigües de la Presta i el 1768 va publicar, a casa de l’impressor olotí Josep Rovira, la traducció al castellà de l’escrit del metge Marcé (Disertación en forma de carta sobre la naturaleza, virtudes y uso de las aguas thermales de la Presta), precedida d’un extens pròleg del metge de Vic Josep Pasqual. Pel que fa a l’autor del text francès, podria ser que fos conegut a Olot. Tal volta es tractés del pare del metge Alexandre Marcé, el doctor Francisco Marcé. Segons una nota del Diari de la Comunitat de Preveres de Sant Esteve d'Olot, el fill Alexandre, “francès y resident en Perpinyà (...) havent vingut a esta [Olot] per convelèixer, morí en casa de Josep Salgas botiguer, als [ ] del mateix agost de 1783”. En la partida de defunció consta que morí el dia 4 d'agost, amb només vint-i-cinc anys d'edat.

L'edició francesa i la traducció impresa a Olot

En el seu text sobre les aigües de la Presta, Marcé inclogué entre els exemples de la seva utilitat (pàgina 24) el cas d’ “une fille de 18 ans, native d’Olot en Catalogne, attaquée depuis 8 mois d’une hemiplegie", la qual "en fut délivrée dans douze jours, par l’usage de nos eaux, prises le matin à jeun, à la doze de sic gobelets & d’un bain où elle descendoit l’après midy”. Quan Verdier en va fer la traducció, hi va afegir d’altres casos experimentats per ell, dos dels quals tenien a veure amb el seu exercici de la medicina a Olot, tot i que la vila no hi és explícitament esmentada. Davant de la impossibilitat que aquests malalts poguessin desplaçar-se a la Presta, se les enginyà perquè fos l'aigua la que, sense perdre cap de les seves qualitats, vingués cap als malalts, una pràctica que d'altres metges no acceptaven com a vàlida. El primer cas (pàgines 63-64) fa referència a un dona de 48 anys que el 1763 es trobava afectada d’una peripneumònia: “hice para curarla las más vivas diligencias, mas viendo que todo iba de mal a peor, mandé ir a buscar agua de los baños de la Presta, con recomendación de cerrar bien la redoma: tomó la enferma dicha agua mezclada con leche, con un régimen conveniente, y curó perfectamente”. El segon (pàgines 65-66) és relatiu a un mossèn del bisbat de Girona, que el 1765 “llevaron en esta villa” (ha de ser Olot, on era llavors Verdier), amb greus dolors i manca de mobilitat: “no pudiendo ir a los baños de la Presta, ordené tomar sus aguas en casa mezcladas con leche: tomó tal qual temperamento con el uso de dichas aguas su indisposición; ordénele fuese a tomar algunos baños en la Presta; no tubo ánimo para transitar un terreno tan fragoso. Determiné que se bañase en casa, enviaron a buscar de tres a tres días una carga de dichas aguas: bañose, y fueron tan felices sus baños, como que en poco tiempo celebró misa, y se volvió para cumplir su ministerio a la parroquia". 

Tots aquests indicis semblen apuntar, per aquell segle, una vila d’Olot convertida en destinació sanitària on posar-se a mans dels metges de la vila i de les condicions ambientals del lloc, però sense cap menció a l’existència d’algun tipus de font mineral d’especial estimació. Aquí s’hi venia en recerca del dictamen dels metges locals i per a la convalescència, però cas d’haver-se d’incloure en el tractament algun tipus de presa d’aigües, els metges olotins els remetien a les aigües d'altres contrades. No obstant això, sembla que cap a finals del segle XVIII, l’abundor i la qualitat de les aigües olotines acabaren d’engrescar més d'un malalt a fer-ne ús. Ho apunta un text de 1784, de quan diverses famílies contràries al projecte municipal de construir uns nous barris en terrenys de la seva propietat, contraposaren a un dels arguments de l’ajuntament d’Olot sobre la necessitat d’aquests nous barris, el fet que, segons ells, els nombrosos visitants que venien a fer salut a Olot no tenien dificultat a l’hora de trobar allotjament: “decía el Ayuntamiento que apenas podían detenerse los días precisos para sus negocios los que concurrían a la villa por falta de habitación, pero con una equivocación tan notoria como lo demuestra el hecho cierto de que acudiendo a Olot todos los años un considerable número de personas, tanto por participar de sus saludables ayres y buenas aguas, quanto por curar de sus enfermedades, hasta ahora ninguno de tantos y tan muchos han dejado de permanecer un solo día en Olot por falta de habitación”. Notem la frase antecedent sobre la nombrosa concurrència de persones en recerca, a Olot, d’aires i aigües i, en definitiva, de salut.

S'ha escrit modernament que a finals del segle XVIII un farmacèutic olotí havia analitzat les aigües de Ribes de Fresser (J. Ferrer i J-V. Gay, Balnearis i aigües minerals, Quaderns de la Revista de Girona, 2003, p. 74), però sobre això no en sé dir cap notícia. Sí que per aquest mateix temps (entre 1798 i 1799) el farmacèutic d’Olot, Francesc Xavier Bolòs, recollí algunes dades –no es pot parlar d’anàlisi– sobre les aigües de la seva vila nadiua: “Las aguas que beben los moradores de esta villa y de sus contornos hacia el este-sudoeste son muy abundantes, buenas y frías, porque provienen de las pluviales que caen sobre los elevados montes del mediodía, que introduciéndose debajo del Bosch de Tosca son allí purificadas y filtradas por los productos volcánicos entre los cuales corren siempre hasta llegar a los conductos o cañerías: no contienen más que un poco de hidroclorato de cal y de sosa; disuelven el jabón perfectamente, cuecen bien las legumbres y su temperatura es a diez grados sobre cero, aún en el más riguroso calor del verano".

No va ser fins el 1845 quan es va obrir a Olot un establiment de banys, que depenia de l’hospital, impulsat pels seus administradors Agustí Prim i Narcís Boix, juntament amb el metge Pau Estorch, que en va ser el principal artífex. Era un edifici a tocar del Fluvià, de planta quadrada, amb un jardí al mig on donaven les portes dels vuit banys de què disposava. D’aquests, set eren per a la higiene i un per a banys medicinals artificials, “con chorros de diferentes grados de fuerza, y el correspondiente vapor para los que tengan que tomarlos”, segons explicava el diari El Barcelonés al mes de maig d'aquell any. L’aigua s’extreia d’un pou mitjançant una bomba, i anava a parar a un bassa, on romania a sol i serena.

El diari acompanyà la notícia de l’obertura dels banys olotins amb unes línies encomiàstiques en excés envers l’entorn natural de la vila: “La posición topográfica que ocupa la villa de Olot es hermosa, su clima templado, y la abundancia de vistas sorprendentes, unidos con los manantiales de aguas puras y cristalinas, que en abundancia se hallan en todas partes, forman uno de aquellos territorios de la Suiza que tanto ensalzan los viajadores. Este país verdaderamente es ignorado de los que desean contemplar las sublimes obras de la naturaleza”. Perquè després es digui que la publicitat turística (amb la comparació amb Suïssa inclosa) és cosa només de temps molt més moderns.

57. Francesc Roca i Codina (+ 1771), un olotí d'esperit inquiet

A més de fer de notari apostòlic i moure's en els negocis, Francesc Roca i Codina fou un olotí del segle XVIII posat a fer recerca i experimentació. Per als que coneixen el procés que seguí el descobriment per part dels científics, que a Olot i comarca hi havia volcans, aquest nom no els és desconegut, perquè Roca i Codina figura entre els precursors que s’adonaren que aquí hi havia alguns minerals específics, com –en paraules seves– “tres especies de piedra pómez: blanca, roja y obscura”. Això fou el 1768, quan, immediatament després d’haver ingressat a la Reial Conferència Física Experimental de Barcelona, en la Direcció d’Agricultura, els remeté des d’Olot unes mostres d’aquests minerals, que la Conferència no encertà a identificar correctament. Des de Barcelona li demanaren dades sobre carbó a la comarca, però d’aquesta gestió, com de les possibles posteriors col·laboracions que Roca i Codina pogués tenir amb la Conferència, no se’n torna a saber res més (vegeu E. Aragonés i Valls, “Descobrint el vulcanisme quaternari de la Garrotxa: De les observacions precientífiques als primers estudis geològics (S. XVI-XIX)”, Treballs del Museu de Geologia de Barcelona, núm. 1 (2001), p. 88).

Pot semblar estrany que un home posat en protocols i negocis ingressés, precisament, en la “Direcció d’Agricultura” de l’esmentada conferència científica barcelonina. Però les cartes que Francesc Roca i Codina es creuà amb la companyia de comerç de Barcelona d’Alegre i Gibert aporten algunes dades que no sols esclareixen en part el perquè d’aquesta adscripció, sinó que ens el mostren com un home d’esperit inquiet, donat a la recerca i a la innovació. En efecte, es veu que el 1763 estava realitzant algun tipus d’experimentació sobre terres, que haurien de comportar una major rendibilitat o adequació a determinades utilitats. Roca i Codina en deuria haver parlat amb la casa de comerç barcelonina –no disposem d’aquesta seva carta– la qual li respongué, a l’abril d’aquell any, amb mostres d’interès cap el que l’olotí hauria “descobert”: “Estimarem a Vm. tinga present la remessa de la terra de què nos parla, ab la corresponent instrució del modo de prepararla y del que tinga descubert per lo gust de ellas, a fi de que pugam ferne alguna experiència”. Al maig els de Barcelona tornaren a reclamar-li “la remesa de la terra quant estiga apunt”. La carta fou contestada immediatament per Roca i Codina, però sense concretar quan faria la tramesa, perquè el nostre home tenia previst absentar-se uns dies d’Olot: “En quant a la terra, procuraré que encara que jo sie fora, sen remètia, [així?] confitada y sens confitar”. Si prenem per referència el sentit que el Diccionari Alcover-Moll dóna a “confit” o “confida”, ¿quina mena de terra seria la que Roca i Codina hauria estat preparant amb la impregnació o saturació d’algun altre element? No ho sabem, perquè en la mateixa carta, Roca i Codina els digué que les explicacions se les reservava per quan les pogués fer oralment, en una seva pròxima anada a Barcelona: “En quant a la explicació, penso ferla a boca, pues de Gerona estant, segons avís, me serà precís passar en eixa [Barcelona]”. Al setembre, en una nova carta des d’Olot, Roca i Codina es disculpà per no haver tingut al dia el correu, ja que havia hagut de fer llit, colpit d’una desgràcia a la cama. A partir d’aquí, el tema de la terra ja només torna a aparèixer tres anys després, quan el 1766 escrigué a la companyia d’Alegre i Gibert per excusar-se de “no haver enviat fins al present la terra” i comunicar-los la tan esperada tramesa, “que van tres robas, son cost és 18 per lliura, y junt val 3 lliuras 18 sous barcelonins”. Dos anys després, com hem vist, ingressava a la Direcció d'Agricultura de la Reial Conferència Física Experimental de Barcelona.

Francesc Roca i Codina treballà també en altres recerques. A la tardor del mateix any en què, a l’estiu, havia ingressat a la Reial Conferència Física Experimental de Barcelona, estava fent proves al voltant del sucre. Com en el cas anterior, no tenim la primera carta en què tractaria d’aquest tema, sinó la resposta que li donà la companyia d’Alegre i Gibert: el 15 d’octubre de 1768 li digueren haver rebut una carta seva del dia 7 del mateix mes, “ab la mostra de sucre, de las dos provas se han fet”. Però els comerciants barcelonins no sembla que veiessin en les mostres cap mena de producte avantatjós, ja que, segons li indicaren, les mostres foren vistes per “un dels Ssrs. Directors”, amb el resultat que “ni a est ni a mi nos apar cosa, per què no té bon color ni granya com lo demés sucre, que se diu ho encara que sie moreno”, si bé deixaven oberta una porta: “ab tot, se esperarà la resulta después de fetas las demés provas”. A l’abril de 1769 el sucre experimentat per Roca i Codina, en col·laboració amb algú més, quedà definitivament exclòs dels interessos de la casa comercial barcelonina. L’olotí els hauria dit que el seu sucre seria beneficiós per a la Reial Companyia de Comerç, però els Alegre i Gibert li ho feren treure del cap en una seva carta del 22 d’abril: “En suposició de ser a benefici de la Rl. Companyia la purificació del sucre inferior que Vm., ab altre subgecte tenian ideat, devem dirli que assò és per demés, pues en lo mateix magatsem de la companyia se ha plantat una refinaria haont del sucre més dolent sen fa sucre de pa lo més exelent, que si surt a compte, no dubtam sen podrà refinar cada any partida crescuda".

Sense tenir més notícies dels seus experiments en terres i fracassada la seva recerca sobre el sucre, encara es pot afegir a l’olotí Francesc Roca i Codina una tercera provatura, ara sobre la filatura del cotó. Els teixits fets amb aquesta fibra vegetal, en contraposició al tissatge de la llana, representaven una manufactura relativament nova a Catalunya, que s’havia assortit de cotó estranger ja filat, vingut sobretot de Malta. No fou fins a mitjans del segle XVIII –i, concretament, als anys seixanta– que la filatura del cotó començà a obrir-se pas en el teixit industrial local a partir d’una conjuntura favorable a la introducció de cotó americà en floca. Cap al març de 1769, Roca i Codina havia demanat als seus amics del comerç de Barcelona dos fardells de cotó, amb el propòsit de fer-lo filar per la seva criada. El 22 d’aquell mateix mes, Roca i Codina els comunicava tenir la criada malalta, però que si aquesta no podia filar el cotó, ho faria fer “per algú més, y de aquellas que sé que tenen més nom de filar llana”. Era un passar de la filatura de la llana, tradicional a la comarca, a la nova filatura del cotó. Fos fet per la criada o per algú més, a l’abril els de Barcelona havien rebut el resultat de la filatura, però, després de reconèixer per carta a Roca i Codina “sa affiència [= eficiència] y conducta en lo encàrrech de filar cotó”, l’advertiren que no podien pas prendre en consideració el cotó filat a Olot, “perquè surtiria execivament més car que lo que ve de Malta, y en effecte, en altres paratges se fila ab notable major conveniència”. Això no obstant, l’animaren a seguir endavant en les seves provatures: “estimarem a Vm nos diga com surtiria al subgecte que ne fa filar ab tres o quatre torns expressos”. Per la carta que immediatament Roca i Codina els remeté com a resposta, consta que el valor de filar i cardar el cotó costava 3 lliures, 11 sous i 11 diners, de manera que la lliura sortia a 12 sous. El maig del mateix 1769 el cotó filat de Roca i Codina semblà condemnat al fracàs. Segons carta que el dia 10 li enviaren els Alegre i Gibert, el fil que els havia fet arribar era “bastant prim per indianas corrents, però deuria ser més fluix”. Tot i això, encara seguiren esperançant-lo en les seves provatures, per a les quals li remeteren més cotó, “una lliura del fi de Amèrica, ab què podrà disposar sen fasen los experiments que li aparega”, amb l’advertiment, això sí, “que la principal operació consisteix en què sia ben cardat y límpio, que de est modo se filarà com vullan, sie ab filosa, ab torn de mà o ab torn de peu, pues de totas maneras està provat".

Francesc Roca i Codina era fill d'Antoni Roca i Prat, blanquer i negociant d'Olot (fill, aquest, del botiguer Joan Roca), i de Magdalena Codina (filla d’Esteve Codina, pagès de Sant Privat). Els seus pares s’havien casat el 21 d’octubre de 1710. No sé pas dir quan va néixer Francesc Roca i Codina, perquè en els registres baptismals posteriors a aquest casament no he sabut trobar cap fill del matrimoni. És cert que l’historiador olotí Joaquim Danés i Torras va escriure (vegeu Història d’Olot, Olot, Edicions Municipals, 2001, v. XXXI, p. 15-16) que Francesc Roca i Codina havia nascut el 7 d’octubre del 1710, però a part que en aquell temps resultaria molt estrany que el fill hagués nascut abans que els pares formalitzessin el seu matrimoni a l’església, la partida de baptisme que correspon a l’expressat dia 7 d’octubre és, sí, d’un Francesc Roca, però es tracta d’una altra persona, un fill de Pere Roca, passamaner, i de Maria. Diria, per tant, que es va confondre, com també li passà quan es referí als avis del nostre personatge.

Quan el 21 de juny de 1736, Francesc Roca i Codina es casà amb Rosa Masmitjà i Cors, a la partida de matrimoni se li posà que d'ofici era “jove escrivent”. La núvia era filla del doctor en medicina Francesc Masmitjà i Figuerola. La cerimònia religiosa fou presidida per mossèn Benet Codina, prevere i beneficiat de Camprodon. És curiós observar que en la corresponent partida de matrimoni, en les que, en general, se solia seguir una pauta molt encasellada i un text lacònic, en aquest cas s’hi afegís, a tall de notícia, que la cerimònia comptà “ab assistència també dels pares y més pròxims parents de un y altre contrahent”. Dos anys després, el 24 d’octubre de 1738, Francesc Roca i Codina fou nomenat notari apostòlic pel bisbe de Girona. A partir de 1744 afegí a la seva denominació sòcio-professional de notari apostòlic, la de ser familiar (o representant local) del Sant Ofici de la Inquisició, i a no tardar ho completà amb un tercer epígraf, el de “negociant”. Vinculat a la casa de comerç barcelonina d’Alegre i Gibert, en fou l'agent a Olot des de 1763 fins a la seva mort. Era posseïdor de diverses accions de la Reial Companyia de Comerç de Barcelona i les Índies, creada el 1755. Entre les seves propietats es comptava el mas Codella de les Preses.

El 1766 l'administració borbònica va posar en marxa en tots els municipis dos nous càrrecs, el del síndic personer i el dels diputats del comú. La missió d’aquests darrers (en plural, perquè a Olot n’hi hagueren dos, d’acord amb la seva població) era vetllar especialment pel proveïment d’aliments i fiscalitzar la feina que en aquest ram feien els regidors, a fi de procurar apaivagar certs moviments de protesta que semblaven voler-se inflamar ací i allà de la monarquia, al voltant de l’escassedat i dels elevats preus dels queviures. La seva elecció, dotada d’un toc democràtic, es feia a través d’uns compromissaris que representaven els barris en què havia quedat dividida la vila. A Olot els dos primers diputats del comú que hi foren elegits foren Francesc Roca i Codina i Antoni Sala. Es veu, però, que al nostre home el càrrec públic li vingué a desgrat. Gairebé l’endemà de l’elecció, demanà auxili als seus amics de Barcelona, als que sol·licità certes gestions, “per vèurer si me ahorraria de quedar diputat de esta vila”. Fou debades. Al desembre tornà a escriure’ls que havia hagut “de aceptar lo càrrech de diputat, en forsa de ordre de Sa Excel·lència i Real Audiència, no obstant los motius [que] alleguí, que era més que bastants”. De totes maneres, elegits inicialment per un any, el mandat d’aquests dos primers diputats del comú olotí fou curt, perquè, havent accedit al càrrec al setembre de 1766, una nova disposició establí que a partir de l’any següent les eleccions de diputats del comú se celebressin sempre a l’abril i, per tant, hagueren de deixar de ser-ho al cap de només set mesos. I encara sort, perquè a partir de 1769 el càrrec passà a ser biennal. No obstant aquest reticència concreta a la dedicació pública, Francesc Roca i Codina és celebrat per la historiografia local per haver-nos deixat un manuscrit amb moltes dades del temple de Santa Maria del Tura, patrona d’Olot, escrit entre 1740 i 1763, amb el títol Arancel de totas las cosas memorables he adquirit jo, Francesch Roca i Codina, de la Sagrada Imatje de la Verge Maria del Tura... (vegeu Xavier Puigvert i Gurt, “Tresors de la biblioteca. `Arancel de totas las cosas memorables´, de Francesc Roca i Codina”, El cartipàs del Plafó, núm. 5, desembre de 2002, p. 4).

Com a accionista de la Reial Companyia de Comerç de Barcelona i les Índies, el 1768 Francesc Roca i Codina fou convidat a assistir a la junta general. No era fins el 6 de maig, però tres mesos abans ja en tenia l’avís. Com que, amb tant de temps per endavant, no sabria si podria assistir-hi o no, es curà en salut i escrigué als seus amics del comerç de Barcelona, que també n’eren accionistes, per a fer-los delegació del seu vot en cas que no hi pogués assistir, tot i que se sentia amb forces per anar-hi, “especialment per apèndrer”. Foren bones previsions, perquè, arribat el maig, un dolor al muscle esquerra li féu desistir del llarg i no prou còmode viatge fins a Barcelona. Un any més tard, quan els seus experiments respecte del sucre no van tenir la resposta que esperava, Francesc Roca i Codina ho entomà amb esportivitat. A un escrit dels de Barcelona en què li venien a dir que s’ho deixés córrer, que a la Reial Companyia es refinava el sucre d’una forma més avantatjosa que la seva, la seva resposta fou positiva: “Me alegro que la Compania tinga ja en lo magatzem plantada refinaria per sucra, que tinch per segur anirà bé, y millor si té lloch, com crech, plantada en Santo Domingo, ahont ne poran [= podran] fer molts cents quintars. Y mon fi no era sinó per beneficiar la Companyia y utilitat pública, a que tots devem mirar”. Fixem-nos-hi: deia tenir ganes d’assistir a la junta de la Reial Companyia pel seu esperit d’aprendre, i ara, en el tema del sucre, manifestava haver-se guiat no sols per un possible benefici, sinó també per utilitat pública. Experimentar, observar, aprendre, utilitat pública… Sembla talment una invitació a considerar Francesc Roca i Codina com a tocat d’un esperit il·lustrat. O, si més no, d’un esperit inquiet. Va morir el 29 d'agost de 1771 i l'endemà fou enterrat a l'església de Sant Esteve d'Olot.

43. El gran aiguat d'octubre, d'ara fa 250 anys

El gran aiguat del 16 d’octubre de 1763, ara fa dos-cents cinquanta anys, va ser d’aquells que quedaren fixats en la memòria de les generacions immediates, malgrat que el pas del temps n’anés diluint a poc a poc el seu record en les que vingueren més tard. Diuen ara els entesos, que aquell aiguat de 1763 bé es pot col·locar, quant a la seva importància, a tocar del gran aiguat de 1940, de més recent memòria.

La Garrotxa en va quedar afectada de ple, però l’aiguat fou general a gran part de Catalunya, compreses, a l’altra banda de la ratlla amb França, les conques que van del Conflent al Rosselló. El corresponsal a Olot de la casa de comerç Alegre i Gibert, Francesc Roca i Codina, al novembre els va escriure explicant-los les desgràcies que l’aigua havia fet a la contrada, una carta que, lamentablement, no s’ha conservat. Però sí la resposta que li feren des de Barcelona: “Donam resposta a la estimada de Vm. de 2 del corrent [novembre de 1763], dient que los estragos y danys que han ocasionat las ayguas són universals en tot lo Principat, pues de totas parts se contan cosas llastimosas, que beneït sie Déu”. Malgrat això, el mal que aquest aiguat de 1763 féu a l’alt Fluvià va ser rellevant, perquè alguns informadors distants de la comarca se’n van fer ressò en les seves anotacions. Segons la consueta de Riudellots de la Selva (publicada per Joaquim M. Puigvert el 1986), “en Sant Privat de la Plana de Bas se derruhiren diffarents casas, quedant anegadas y sepultadas en sas ruhinas diffarents perssonas d’un y altre sexo, y d’una y altre edat, a causa de la repidés y fúria ab què baxave l’aygua de la montanya de Santa Magdalena y altres allí vehinas”. Una nota de l’arxiu parroquial de Celrà, al Gironès (donada a conèixer pel Taller d’Història de Celrà el 2004), després de relatar el mal causat per l’aigua a la seva població, explicava que “en San Mori [a l’Alt Empordà] i Besalú fa tremolar la desgràcia; en Sant Privat orroritza lo estrago, tot és gementes et flentes".

A Girona l’aiguat va ser conegut com el de Santa Teresa, perquè s’escaigué en el dia de la festivitat de la santa, però a la Garrotxa les aigües van descarregar amb força l’endemà, a partir del dia 16 d’octubre. Un balanç més precís del que passà a Sant Privat de Bas (onze cases afectades i sis persones ofegades) i a diverses altres poblacions de les comarques veïnes ens la dóna un escrit del rector de la Pinya, mossèn Ponç Prat: “Als 16 de octubre del any 1763 y agué [= hi hagué] un ayguat que féu grans estragos en moltas parts de Catalunya y Fransa. En Sant Privat, espatllà onse casas lo riu Gurn des del molí de Valentí fins al Tartús y algunas de ellas de sol arrel, y se negaren sis personas. La ribera de Riudaura playava per totas las tancas de la Garganta y Bastons. Lo riu Ter des de Set Casas a Camprodon se·n portà lo pont de la Sellera, y en lo Pont Major passà per sobre las baranes y entraba aygua per las casas, causantlos molts danys. En Prats de Muyó [= Prats de Molló] y demés circuit de aquellas muntanyas, també foran grans los estragos de portarsen cases y terras, y quan més cerca de las muntanyas, y al origen de los rius, majors los estragos per las grans esllavissadas y penyas que feia córrer la aygua, que era ab tal orror, que may aviant [= havien] vist ni ohit los nats. Y en totas parts causà molt dany” (publicat per Joan Pagès el 1984-1985).

Anant ara a textos inèdits sobre aquest aiguat a la Garrotxa, enllaça amb l’anterior informació la declaració que, uns mesos després, va fer el síndic dels llocs de San Privat i Santa Maria de Puigpardines, Josep Clota i Moner. Ell parlà de nou cases afectades, però sense precisar-ne les víctimes mortals: “En los días diez y seys, y diez y siete del mes de octubre del año próximo fenecido [1763], fueron tan crecidas las avenidas del río Gurn, que rompiendo sus orillas baxo el lugar de San Privat, se llevó dende los simientos nueve casas, y arruinó muchas otras, ahogando algunas personas”. Lamentablement, no disposem del llibre d’òbits parroquial del lloc que correspondria a aquest any i, per tant, no es pot establir la llista, amb nom i cognoms, dels qui resultaren dramàticament afectats per l’aiguat i que seria just de poder recordar. A part d’aquestes víctimes de Sant Privat, els llibres d’òbits de les parròquies de Sant Esteve i de Sant Cristòfol d’Olot, així com els de Castellfollit i de Besalú, no contenen cap partida de defunció que pogués ser atribuïda als efectes de la violència dels aiguats.

D'aigües avall del Fluvià només hi ha notícies esparses sobre alguns dels danys materials ocasionats per l’aiguat. D’Olot sabem que va quedar malmès el pont de Sant Roc, perquè al gener següent l’ajuntament acordà el pagament de 91 lliures i 11 sous pel que havia costat “componer la puente de San Roque del territorio de esta villa, a ocasión del estrago que el río Fluviá dio a dicha puente en el día diez y seis de octubre próximo passado”. No va ser aquest l´únic dany causat als camins i llocs de pas. Segons la relació del síndic de Sant Privat i Santa Maria de Puigpardines suara esmentada, el camí que anava de Sant Privat a Olot havia quedat “hasta la cruz que llaman de los Carpinteros cubierto de muchas peñas de una considerable mole, de suerte que se halla impracticable, particularmente en tiempo de lluvias, porque con la menor avenida le toma otra vez por albeo, precisando los viajantes a que rompan por los honores ya de éste, ya de aquel vezino, algunos de los quales, persuadidos de la misma necessidad, les prestan paciencia”. A Olot degueren haver-hi més desgràcies, però n’estem mancats d’una relació general. Només esporàdicament en surt alguna referència, fins i tot tardana, com quan, al 1767, en ocasió de fer inventari dels béns del difunt Llorenç Gou, blanquer, s’hi féu constar “la adobaria ab sa casa, vuy dirruhida per lo ayguat esdevingué lo die setze el mes de octubre mil set cents sexanta tres, situada al costat del pont de Santa Magdalena”. Semblantment hem de pensar que alguna afectació deuria haver-hi en els molins situats entre Olot i Sant Joan les Fonts.

En canvi, tenim de Besalú un extens relat d’aquelles diades degut a Mn. Jeroni Ros, el rector de la parròquia de Sant Vicenç. A diferència dels anteriors, que tenen una expressió més tècnica, l’escrit de Mn. Ros, sense deixar de consignar determinats efectes, ve marcat des d’un inici per la forta commoció interior causada per aquests aiguats, que atribuïa a un càstig del cel. L'intitolà "Estragos y eccessos del temps". Segons ell, la riera de Ganganell, que en el seu darrer tram passa colgada sota voltes pel mig de la vila, “al arribar al embocador de la volta era tant furiós que sobreeyxia podrosament, rejant firal avall ab grans fossas que obrí”, entrant en moltes cases. Per dins de la volta, “bayxaven tantas y crescudas pedras que rebatentlas lo poder de la aygua de un costat y altre de la volta, donaven del ruido que causave horror”. Però el que més mal féu fou, naturalment, el Fluvià, que inundà els horts, les tres cases de retorcedors, el molí (del qual se n’emportà la teulada) i diferents cases de la vila, entre elles la d’en Plandiura, en la què l’aigua arribà “cerca del sostre”, malmetent en unes i altres els mobles. En la llera, el Fluvià cobrí “la roca anomenada vulgo den Manyach, y segons fundadas conjecturas, sobrepujantla molts palms".

L'afectació dels molins de Besalú la relataren també, a la primavera següent, Prim Pujol, Joan Baptista de Safont i Cella, i el notari Tomàs Manyalich, tots de Besalú: “Con la avenida de crecidas aguas, que acaheció en el día diez y seis del mes de octubre próximo passado, se derribó la mayor parte de la resclosa de los molinos de dicha villa; que la ascequia de ellos se llenó de tierra, almeja y arena; que la casa de dichos molinos se llenó de lodo y de ella se llevó muchas texas, de modo que por muchos días no pudo molerse en ellos”. Quan ells feren aquesta declaració, els molins ja s’havien fet arreglar, però havien quedat més vulnerables que no pas abans, quedant exposats “a padecer otro naufragio caso de otra avenida, aunque no sea de muy tan crecida como la referida, por haver quedado el río, a causa de la susodicha crecida avenida, muy más alto de lo que era".

Pel que fa al pont de Besalú sobre el Fluvià, mossèn Ros, després d’haver-lo anat a examinar, escrigué no haver-hi advertit “novedat notable, a excepció de haver quedat desansorradas y desencarnadas las pilas del dit pont, o los fonaments de ellas”, com també reconegueren els altres tres anteriors testimonis: “a causa de dicha crecida avenida, padeció quebranto, de modo que queda peligroso especialmente por los fundamentos, que ha descarnado, siendo necessario su reparo”. No veien ells altre remei que construir, per la banda del riu, unes defenses que calculaven “de crecido coste”. El que ni uns ni altres no inclogueren en les seves explicacions foren els estralls causats a les adoberies, de les que, en canvi, en parlà el maig de l’any següent Domingo Anglada, quan va pagar les obres de mestre de cases i de fuster fetes en reparació de les seves adoberies de Besalú, danyades per “la excessiva avinguda de ayguas que succehí en la present vila lo die setze octubre proppassat".

Els danys causats per l’aiguat d’octubre de 1763 van condemnar els pagesos a passar una flaca i penosa temporada en els mesos més immediats, perquè de les pluges també n’havien resultat malmesos horts, camps i terres de conreu. Tres pagesos de la Pinya, Llorenç Valentí, Pere Plana, i Pere Alonguina i Massegur al desembre testificaren que l’aiguat “las hiervas de los prados de dicho término en muchas partes de aquél ha llenado de lodo”, i altres tres de Sant Privat, Francesc Serrat i Massegur, Ramon Estartús i Josep Costa i Moner, digueren que “malbarataron las aguas las pajas de los montores de los demás labradores, que se hallaron en el llano”, coincidint uns i altres que això havia posat en dificultat la subsistència dels ramats. El rector de la Pinya també digué que “en esta plana, que quasi tot plajava, se·n portà lo mill y blat de moro dels camps".

A Besalú, els mateixos anteriors testimonis feren patent la desgràcia en què havien quedat els horts del costat del riu. Segons Mn. Ros, “los més de ells quedaren no horts, ni terra si no enterament un pedraguet fornidíssim de pedras grans y xicas, com altre qualsevol pedraguet del riu, de manera que, singularment a primera vista, no sabian los duenyos individuar ni distingir ahont estave lo espay de son hort”. Per la seva banda, Prim Pujol, Joan B. Safont i Tomàs Manyalich digueren “que con dicha avenida la agua se llevó la tierra y derribó paredes de muchíssimos huertos de regadío, aviendo aquellos llenado de almaja y arena” i que “para restablecer dichos huertos en su anterior estado es preciso mucho tiempo y gastar crecidas cantidades, y jamás han de ser tan fructíferos, por haverse llevado la avenida la substancia de la tierra y los muchos crecidos y esquisitos árboles frutales de que estava poblada la ribera, de que se han seguido a los vezinos de la villa crecidos e irreparables daños”. Mn. Ros afegia que, aigües una mica més avall, al terme de Lligordà, hi havia a tocar del Fluvià “unas arbredas ricas y bellas de arbres y noguers, y que singularment la de Bellsolà constave de molts milanars de socas y plantas”, però que, amb l’aiguat, l’arbreda havia quedat “feta un pur pedraguet, sens reserva de arbre dret, a excepció de molt petit número a las voras dels marges o singles, no havent esdevingut menos als demés que tinguessen plantas y arbres en ditas las afrontacions del riu, de forma que, si bé alguns arbres xichs cayguts quedaren ensorrats, però los grossos y grans los més se los ne portà lo riu”. Encara a Besalú, al febrer de l’any següent, en la mesura que es va fer d’un terreny, s’hi féu constar que “avia sido de viña plantado, y ahora, a causa de las escessivas avenidas de agua que acahecieron en el mes de octubre próximo passado, se halla lleno de piedras y infructífero".

Per a dissort dels coetanis, aquest aiguat d’octubre de 1763 no fou sinó una peça més d’una sèrie de factors adversos que convertiren aquell any i el següent en els pitjors d’una greu tongada de crisi alimentària que afectà tot Catalunya. A la Garrotxa les inclemències del temps van encadenar-se unes amb les altres, malmetent les últimes allò que les anteriors per sort havien respectat. Després d’un episodi de sequera, va caure pedra al juny, que devastà el blat i deixà poca palla per al bestiar; al setembre tornà a pedregar i en quedà perjudicada la segona collita de fajol i blat de moro; a l’octubre l’aiguat del que hem parlat, que enfangà els prats i arruïnà molts horts; i a aquest seguí al novembre un gran fred que acabà de matar el que havia sobreviscut. El gra, l’herba i la palla foren uns béns difícils d’aconseguir, cosa que posà en un ai la criança del bestiar, i a un preu desorbitat el blat i el mestall. I, com no podia ser altrament, de la crisi de subsistències en quedaren també afectats el comerç i les manufactures locals. És ben significatiu que a l’Hospital de Sant Jaume d’Olot, que era una institució caritativa per a malalts sense recursos, durant el 1764 hi ingressessin 401 malalts considerats pobres, la xifra més alta del període 1748-1769, del que en tenim dades precises. A la primavera de 1764, davant de la continuïtat de la crisi, l’ajuntament olotí encarregà d’anar a comprar 400 quarteres de gra a l’Urgell, però la dramàtica situació no començà a afluixar fins passat l’estiu, amb l’arribada a Catalunya de gra vingut de fora per via marítima. L’aiguat d’octubre de 1763 fou meteorològicament parlant un episodi excepcional, però en el seu context d’afectació social, fou, certament, una desgràcia.