Fora de les hores del dia, la gent estava acostumada a conviure amb la penombra i a trampejar l’obscuritat. Hom aprofitava les hores de llum natural i, un cop no n'hi havia, es passava amb poca llum a l’espera de les clarícies de l’endemà. L’abundor de llum artificial de què avui gaudim a cabassos plens, és un luxe del que no se sabrien avenir les antigues generacions. Carles Bosch de la Trinxeria ens n’ha deixat un precís apunt a Lena, a l’hora de descriure la masia que tenia a Pedrals (nom fictici, en la novel·la, de Tortellà) don Francesc de Solà, un ric hisendat que, això no obstant, rebutjava amb avarícia prodigar-se massa en la il·luminació de casa seva: “Les candeles de sèu era l’única lluminària que es gastava en la casa; no s’hi cremaven espelmes ni petroli, que don Francesc trobava massa cars (…). Sols ella, la Jepa, gastava un xic d’oli en lo llumet de ganxo de la cuina”. Carles Bosch de la Trinxeria és un autor tardà respecte del nostre àmbit cronològic (va néixer a Prats de Molló el 1831 i la novel·la Lena aparegué per primer cop el 1894), però si en l'anterior fragment fem abstracció al petroli, la resta –espelmes, candeles, llum de ganxo i escassedat en els punts de llum– és perfectament aplicable al segle XVIII. A partir de l’ocàs, l’entrellum i la fosquedat eren l’estadi natural de les darreres activitats del dia, llevat de comptades ocasions de festivitats, que, en contrast amb la tristor de la fosca habitual, esdevenien d’una excepcionalitat radiant. Una de les celebracions més lluminoses que el calendari portava cada any era la del Corpus, però tot el que té a veure amb la il·luminació de l’espai religiós al segle XVIII ho deixo per a una altra ocasió, atès el gruix que arriben a fer els seus múltiples vessants.
La il·luminació de l'espai domèstic
D'estris per a fer claror n'hi havia de diversos tipus, tal i com ens donen a conèixer els inventaris post mortem dels béns d’un difunt que, en determinades circumstàncies, se solien fer al cap de poc del seu traspàs per a assegurar-ne la seva correcta transmissió hereditària. L’inventari que va ser fet dels béns del passamaner olotí Miquel Cardelús, mort el 1788, recull els següents instruments per fer llum que hi havia a casa seva: “Quatre candaleros (…) de llautó”, “quatre llums de ferro”, “dos llumaneras (…) de llautó” i “vuyt palmatòrias de fusta”. Aquests, són precisament, els quatre principals mitjans d’il·luminació que trobem a la majoria de les cases olotines del segle XVIII: els llums, les llumeneres, els candelers i les palmatòries.
Els llums eren els més senzills i, per tant, els més populars. Funcionaven amb oli (d'aquí la locució “oli en un llum”, amb què expressem l’adequat funcionament o solució d’un remei). Els llums consistien en dues cassoletes sobreposades l’una amb l’altra, amb un o quatre becs per on sortia el ble. A l’interior hi anava l’oli. Perpendicular a un extrem tenien una vareta acabada amb un ganxo per poder-ho penjar. Solien ser de llautó, però les cases més benestants en tenien de ferro.
La il·luminació de l'espai domèstic
D'estris per a fer claror n'hi havia de diversos tipus, tal i com ens donen a conèixer els inventaris post mortem dels béns d’un difunt que, en determinades circumstàncies, se solien fer al cap de poc del seu traspàs per a assegurar-ne la seva correcta transmissió hereditària. L’inventari que va ser fet dels béns del passamaner olotí Miquel Cardelús, mort el 1788, recull els següents instruments per fer llum que hi havia a casa seva: “Quatre candaleros (…) de llautó”, “quatre llums de ferro”, “dos llumaneras (…) de llautó” i “vuyt palmatòrias de fusta”. Aquests, són precisament, els quatre principals mitjans d’il·luminació que trobem a la majoria de les cases olotines del segle XVIII: els llums, les llumeneres, els candelers i les palmatòries.
(Foto Jordi Gumí) |
Les llumeneres tenien un funcionament semblant als llums, però amb la diferència de presentar un aspecte més ornamental i estar pensats per descansar sobre una taula o un moble, en comptes d’haver-les de penjar. A l’inventari del notari Miquel Oliveres, fet el 1765, es féu menció d’un moble específic: “un vetllador de fusta per posar la llumanera”. La cassoleta inferior, amb les obertures per al ble, quedava fixada a una vareta a mode d’eix, i aquesta a una base circular. La cassoleta superior es podia alçar perquè es pogués posar l’oli a l’interior. L’extrem superior de la vareta prenia forma d’agafador. Habitualment eren de llautó, tot i que també alguna vegada se n’esmenten de coure. A Can Vayreda d’Olot, el 1781, a més de dues de llautó, tenien “una llumanera per estudiar, de argentaxé, ab son pàmpol”. El pàmpol –no totes en tenien– era una petita planxa fixada penjada de la vareta, que impedia que la llum de la flameta enlluernés els ull i permetia aprofitar millor la tènue claror que feia, si del que es tractava era d’escriure o de llegir. Que se’ns digui que aquesta llumanera de Can Vayreda era d’argentaxé, tal volta se’ns vol fer patent que era de peltre, un aliatge de zinc, plom i estany, d’aspecte argentat, molt difós en el segle XVIII. La utilitat de les llumaneres per a l'estudi (que no necessàriament es refereixa l'aprenentatge, sinó a la lectura, l'escriptura o el treball en general sobre el paper, com ara els comptes) la trobem també el 1769 a casa del doctor Bonaventura Santaló, que disposava d'una "llumanera de llauna ab peu de llautó per estudiar". En una de les sales de la casa del notari Miquel Oliveres, juntament amb una de llautó, n’hi havia una altra de peculiar: “dos llumineras, una de llautó y la altra de vidre ab mànech de estany".
Amb els candelers entrem en el món de la cera o del sèu. A principis del segle XVIII encara trobem l'ús de "brandolera" (l'inventari de Josep Ferrer i Orriols, de 1711, recull "tres brtandoleras o llumaneras de fusta pintadas") però més endavant es farà un ús generalitzat, en els textos catalans dels notaris, de "candelero". Estaven formats per un peu que li servia de base, una columna més o menys decorada i, al seu capdamunt, un didal de boca enlaire, on s’hi fixava la candela o el ciri. Si arreu trobem que se’ns parla de candelers sense fer cap precisió, també en aquest cas l’inventari de Can Vayreda, del 1781, ens aporta una indicació de més: "quatre candeleros, dos de balons y dos sense ells (…) tot de argentaxe”. El baló o balona era un plat afegit a la boca del candeler per recollir la cera que pogués caure. I si ells els tenien d’argentaxe (també el notari i botiguer Francesc Padrós el 1769 tenia “dos candeleros de argentaxe”), la majoria dels olotins els tenien de llautó, tot i que el comerciant Joan Fàbrega, segons l’inventari que es féu dels seus béns el 1792, tenia “dos candeleros de llautó y altres dos de estany”. A casa de l’adroguer Bernat Cantalozella, els sis candelers que foren anotats en l’inventari de 1762 eren de coure. Per lluïment, a can Vallgornera, on, a més de set candelers de llautó, podien presumir de posseir “dos candeleros de plata a la moda vella, de pes vint y set onzas”. D’això de la “moda vella” no sé pas què dir-ne, perquè l’inventari en què hi surten aquests candelers és de 1727 i en aquests anys és de mal precisar les modes que, en aquesta matèria, anaven i venien. En tot cas, a la casa del farmacèutic Francesc Torà, les noves modes ja hi havien entrat, perquè allí tenien, el 1735, “sis candeleros de llautó, ço és dos a la moda y los restants a la vellura”. D’alguna moda més moderna i novadora deurien ser els “dos candaleros nomenats bombas de estany y llauna” que, al costat d’altres tres candelers de llautó, recull l’inventari de Miquel de Vidueyros i Roldan, duaner d’Olot, fet el 1792. També hi havia candelers de fusta, però aquests apareixen rarament en els inventaris de les cases particulars. Tot i això, a la casa del Comú tenien, segons inventari de 1707, “sis palmatorias de fusta pintadas per la sala de concell” i a la sala de can Vallgornera n'hi havia quatre, que eren "de paret".
Les palmatòries o, en català actual, portabugies, eren una mena de candeler baix, amb el peu en forma de plateret i una nansa en anell lateral o un mànec. En aquest cas sí que solien ser corrents les palmatòries de fusta, com les “quatre palmatòrias de fusta pintadas” que tenia al menjador el blanquer Anton Marcé el 1793, o les “vuyt palmatòrias de fusta” que hi havia a la cuina de la casa de Miquel Cardelús el 1788, tot i que el farmacèutic Torà també tenia, al costat de diverses palmatòries de fusta, “dos palmatòrias de guix".
Amb els candelers entrem en el món de la cera o del sèu. A principis del segle XVIII encara trobem l'ús de "brandolera" (l'inventari de Josep Ferrer i Orriols, de 1711, recull "tres brtandoleras o llumaneras de fusta pintadas") però més endavant es farà un ús generalitzat, en els textos catalans dels notaris, de "candelero". Estaven formats per un peu que li servia de base, una columna més o menys decorada i, al seu capdamunt, un didal de boca enlaire, on s’hi fixava la candela o el ciri. Si arreu trobem que se’ns parla de candelers sense fer cap precisió, també en aquest cas l’inventari de Can Vayreda, del 1781, ens aporta una indicació de més: "quatre candeleros, dos de balons y dos sense ells (…) tot de argentaxe”. El baló o balona era un plat afegit a la boca del candeler per recollir la cera que pogués caure. I si ells els tenien d’argentaxe (també el notari i botiguer Francesc Padrós el 1769 tenia “dos candeleros de argentaxe”), la majoria dels olotins els tenien de llautó, tot i que el comerciant Joan Fàbrega, segons l’inventari que es féu dels seus béns el 1792, tenia “dos candeleros de llautó y altres dos de estany”. A casa de l’adroguer Bernat Cantalozella, els sis candelers que foren anotats en l’inventari de 1762 eren de coure. Per lluïment, a can Vallgornera, on, a més de set candelers de llautó, podien presumir de posseir “dos candeleros de plata a la moda vella, de pes vint y set onzas”. D’això de la “moda vella” no sé pas què dir-ne, perquè l’inventari en què hi surten aquests candelers és de 1727 i en aquests anys és de mal precisar les modes que, en aquesta matèria, anaven i venien. En tot cas, a la casa del farmacèutic Francesc Torà, les noves modes ja hi havien entrat, perquè allí tenien, el 1735, “sis candeleros de llautó, ço és dos a la moda y los restants a la vellura”. D’alguna moda més moderna i novadora deurien ser els “dos candaleros nomenats bombas de estany y llauna” que, al costat d’altres tres candelers de llautó, recull l’inventari de Miquel de Vidueyros i Roldan, duaner d’Olot, fet el 1792. També hi havia candelers de fusta, però aquests apareixen rarament en els inventaris de les cases particulars. Tot i això, a la casa del Comú tenien, segons inventari de 1707, “sis palmatorias de fusta pintadas per la sala de concell” i a la sala de can Vallgornera n'hi havia quatre, que eren "de paret".
Les palmatòries o, en català actual, portabugies, eren una mena de candeler baix, amb el peu en forma de plateret i una nansa en anell lateral o un mànec. En aquest cas sí que solien ser corrents les palmatòries de fusta, com les “quatre palmatòrias de fusta pintadas” que tenia al menjador el blanquer Anton Marcé el 1793, o les “vuyt palmatòrias de fusta” que hi havia a la cuina de la casa de Miquel Cardelús el 1788, tot i que el farmacèutic Torà també tenia, al costat de diverses palmatòries de fusta, “dos palmatòrias de guix".
Sabem de les existències que el 1781 el courer Pere Coromina tenia a la seva botiga, situada al carrer Superior, el que avui anomenem dels Sastres. Dels instruments de llum suara ressenyats, s’hi podien comprar llumeneres, llums i candelers, tot de llautó, però no hi trobem les palmatòries, que ja he dit que solien ser de fusta i això ell no ho tocava. D'aquestes existències n'he confeccionat la taula, per tipologies i preus, que figura al dessota. La sort que, amb el nombre d'unitats en existència, hi figurin els seus preus, ens permet de veure clarament que les llumeneres eren l’instrument de més valor i, per tant, propis de les famílies amb distinció. De llums i candelers qui més qui menys en podia tenir, però això de les llumeneres tenia un toc més selecte.
Existències d'instruments de llum a la venda
a casa del courer Pere Coromina d'Olot (1781)
Llumeneres
|
Llums
|
Candelers
|
|||
Modalitats segons el seu preu
|
Uts(1)
|
Modalitats segons el seu preu
|
Uts
(1)
|
Modalitats segons el seu preu
|
Uts
(1)
|
De 3
lliures i 15 sous
|
1
|
||||
De 48 sous
i 9 diners
|
5
|
||||
De 33 sous
i 9 diners
|
4
|
||||
De 22 sous
|
5
|
||||
De 14 sous
|
13
|
||||
De 12 sous
|
4
|
De 12 sous
i 6 diners
|
5
|
||
De 8 sous i
6 diners
|
4
|
||||
De 7 sous i
6 diners
|
23
|
||||
De 6 sous
|
6
|
Queda encara un instrument de llum que apareix molt poc en els inventaris olotins del segle XVIII, tot i que, pel que sabem, el seu ús era corrent. Són els fanals i la seva variant, la llanterna, útils per anar per l’exterior de les cases durant la nit, en els quals el llum queda protegit de l’aire i del vent per una campaneta transparent. El doctor en drets Pere Santaló tenia, segons el seu inventari que va ser fet el 1769, “dos fanals de ferro cuberts de tela, un gran y altre petit” més un altre “fanal de ferro”, del que no se’ns en diu el material del seu recobriment. També Pere M. Florensa, tenia, el 1774, “un fanal de ferro vestit de tela”, com també ho era el “fanal de tela” que tenia F. Serra i Ginesta el 1780. En canvi, el notari Joan Vayreda tenia, el 1781, “un fanal y una llanterna, tot de vidre”. En aquesta mateixa casa, a la seva capella, hi havia “un fanal de vidre que serveix de llàntia per dita capella” i a l’escala,"un llantió per illuminarla".
La il·luminació de l'espai públic d'Olot
D'ordinari, a les nits els carrers d'Olot romanien en la foscor. Si en feia, la Lluna, i més si era plena, resultava de bon auxili per a encaminar les passes. Per motius de seguretat –la foscor era l’empara dels malfactors–, estava manat que qui sortís de nit ho fes amb un fanal, una disposició acompanyada de severes penes per als contraventors: “Mana dit Sr Batlle del civil que tocades las deu hores de la nit en lo ivern y las onze en lo estiu no sie persona alguna que gose ni paresumesca anar per dita present vila sens aportar llum ensès sots pena de estar en la presó per espay de tres dies, o major o menor pena, segons las qualitats de las persones y a arbitre del judicant”, deia una de les disposicions donades pel batlle Esteve Riera, el 1725. Ell era el batlle civil, el representant de la jurisdicció senyorial de l’abat de Ripoll. A Olot hi havia un altre batlle, el reial, que representava l’autoritat del rei. Des de 1714 ho era el farmacèutic Antoni Bolòs, que emprengué una croada per a reforçar el seu poder davant de la representació abacial. El 1720 s’enfrontà al batlle civil Esteve Porró, discutint-li que aquest pogués fer semblants crides: “Estranya molt –deia Antoni Bolòs– que lo dit procurador general [denominació antiga del batlle civil] pretenga que lo fer publicar cridas sobre lo portar llum de nits y altres semblants toca a ell y no al batlle real, sabent com sap, per ser cosa notòria en la present vila, que lo anar de nits sens llum en ella és prohibit ab cridas reals, que solament pot fer publicar lo dit batlle real".
Uns punts de llum útils per a guiar en la foscor, eren les llànties que, gràcies a la gent devota o a altres circumstàncies, cremaven als peus de la imatge d’algunes de les capelletes o oratoris que hi havia escampades per la vila. El 1722 l’ajuntament resolgué favorablement una petició de Magí Desprat, que havia ofert, en contrapartida, “tenir llum totas las nits a la imatge del gloriós Sant Antoni de Pàdua”, a la plaça de Mora o de Morató. Anys a venir, el 1785, quan es construí una nova font pública a la plaça Palau, on hi havia un antic oratori dedicat a la Mare de Déu de la Guia, l’ajuntament ordenà diversos retocs, entre ells “que la imagen de la Madre de Dios se coloque en la esquina o ángulo que haze frente a la boca calle de San Miguel, para que puedan las gentes que van a buscar agua de parte de noche, participar de la luz de dicho oratorio".
Teiera d'Oix |
Per a les diades amb activitat pública un cop colgat el sol, l’ajuntament disposava d’unes teieres portàtils per a fer-hi foc i il·luminar l’entorn. En l’inventari dels objectes que eren a la casa del comú el 1707 a què ja abans m’he referit, hi quedaren consignades “sis graellas de ferro ab los peus de fusta, ab las armas de la vila”. Aquestes “armes de la vila” no eren sinó el que avui en diríem escut d’Olot, que, posat a les graelles, advertia a la gent del carrer de la propietat municipal d’aquells instruments de llum. Però també es comptava amb algunes teieres fixes en diversos indrets de la vila. El 1701, en el marc de l’ampliació que es feia de les capelles laterals de l’església de Sant Esteve, l’ajuntament manà fer “una graella de ferro” destinada a ser posada i fixada “en la paret de las sobreditas capellas y en lo lloch ja per dit effecte destinat, attès que és lo puesto eminent pera donar llum en differents parts y en molts dies, et precipue [= i principalment] en los dies de professions y firas”. Amb el temps, trobem d’altres teieres d’il·luminació pública fixades a l’exterior d’algunes cases particulars. Segons documents notarials, el 1743 al carrer de Bellaire, a la casa del courer Francesc Xauvet, hi havia “unas graellas de ferro per fer lluminària, que és plantada en la paret de dita casa a la part de defora del carrer” i això mateix passava a la casa del botiguer Joan Ferrussola, on el 1766 hi havia “una grayella de ferro fixada a la paret de la part del carrer, per lluminària”. L'inventari del pintor Jaume Basil recollí, el 1806, l'existència a l'eixida de la seva casa d'unes "graellas de ferro per fer claró al carrer, molt usadas". Sobre el manteniment de les teieres o graelles, el 1751 l’Ajuntament pagà “a diferentes personas nombradas en un memorial, por 78 quintales de tez para alumbrar las calles en las noches de funciones públicas, trabajo de cortarla [i] 8 quintales carbón". L'historiador olotí Joaquim Danés recordava que ell encara havia vist un parell d'aquestes teieres, una de les quals apareix fotografiada en una postal antiga de la Plaça Palau, i en els anys 80 del segle passat se n'exposava una al que llavors era "Museu Arqueològic" d'Olot, segons indica Josep Murilà.
Ben diferent era quan, molt de tant en tant, passava algun d’aquells esdeveniments que requerien d’una celebració ben sonada, cridada a ser servada durant anys en la fràgil memòria dels que ho visqueren. Arribada la nit, alguns carrers o determinats edificis esclataven llavors de llum, davant d’una població poc acostumada a fer de la nit un dia. El dia 9 de desembre de 1748, començaren tres dies de celebracions amb motiu de la inauguració del nou temple de Santa Maria del Tura. Ja a la vigília, segons explica la crònica d’aquelles festes, l’anunci vingué acompanyat “ab illuminació del campanar y exterior del nou temple”. Al vespre del primer dia les lluminàries anaren a més, ja que “se illuminà la vila ab vàrias ideas de llums y atxas, que apareixia haver amanescut lo dia altra vegada, o no haverse acabat encara”. I al dia següent hi hagué, a la nit, ball a la plaça, que estava “illuminada com lo dia”. El 1763 va tocar inaugurar un altre nou temple, el de Sant Esteve, que havia estat objecte d’una profunda ampliació i remodelació, i tornaren les festes i les lluminàries, del 9 al 15 de setembre d'aquell any. En el dia principal, l’11 de setembre, entrada la nit, “se encendieron luminarias y calderones de teas por toda la villa”, il·luminacions que es repetiren en els dies següents. Quan al setembre de 1778 es feren altra vegada festes, ara per la inauguració de la nova capella alçada al cim del Montsacopa, foren els convents dels caputxins i dels carmelites els que a la nit s’engalanaren de llums, amb un efecte consemblant, car, en expressió d’un cronista d’aquelles celebracions, en presència dels convents il·luminats “era la vetllada, y pareixia un clar dia de sol”. A manca de detalls sobre aquestes lluminàries, pot ajudar-nos a aproximar-nos-hi (tot i que, segurament, sense tant d’esplendor) els comentaris de Rafel d’Amat i de Cortada anotats en el seu dietari o “Calaix de sastre”, a rel de les il·luminacions que es feren en els carrers de Barcelona el 1802, amb motiu de la vinguda dels reis a la ciutat: “Al entrat la nit –esta molt tranquil·la, sense un escrúpol de vent–, s’han començades a encendre totes les atxes de cera, i les més d’oli, posades en les atxeres dels balcons i finestres de les cases; i tot lo demés il·luminat era en gresolets d’oli i fanals de paper blancs, colors de púrpura, de taronja, de groc, morat i altres".
Sembla que els de Besalú foren més diligents a l'hora d’instal·lar una il·luminació pública més moderna als seus carrers, segons es desprèn de l’anotació feta el 1790 per Francisco de Zamora en el seu dietari, al seu pas per la població: “hay faroles”, s’hi pot llegir sense més detalls, en contrast amb el silenci que sobre aquest tema havia mantingut tres anys abans al seu pas per Olot. Aquí, l’enllumenat públic dels carrers es posà en marxa el 1803, any en què l’ajuntament elevà un memorial a Carles III (en qüestió de diners, els ajuntaments sempre havien de demanar permís a les més altes instàncies) perquè donés la seva autorització per il·luminar la vila “con faroles distribuidos por las calles y plazas, a exemplo de la capital y varias otras ciudades y poblaciones del Principado”. Uns anys abans, el 1781, els regidors havien donat el seu consentiment a què els sermons de la quaresma que es predicaven a l’església de Sant Esteve, endarrerissin l’hora de començar fins que no se n’hagués anat la llum del dia, ja que calia aprofitar-la al màxim, tant per a les feines agrícoles com per a les manufactureres. Una petició semblant tornà a repetir-se, en idèntics termes, el 1790. Al 1803, però, el treball a les fàbriques ja no es feia només durant la llum del dia, sinó també entrada la fosca del vespre, i el treball havia incorporat una forta presència de mà jove d’ambdós sexes, i això semblà més que suficient motiu als regidors olotins per proposar-se, en evitació de possibles perills, l’enllumenat dels carrers de la vila, segons explicaven en el seu memorial de 1803: “La villa abunda en fábricas y casas de comercio y de diversas lavores, en donde se reunen, bien que en piezas separadas, una muchedumbre de muchachos y muchachas para sus respectivos trabajos, que a las horas señaladas deven salir para su comida y bolver a ellas, ya de día, ya de noche, en tiempo sereno y lluvioso (cuyo último es muy frequente en este país), en que resulta la incomodidad a unos y a otros que deja conocerse, quando no otro desorden que, por no saberse, no es fácil remediarse, siendo tan expuesto como hallarse de noche por las calles tantos jóvenes de diferentes sexos”. Davant de tanta prevenció moral, Madrid hi accedí (tot i que al cap d'un any d’haver-se demanat) i immediatament es posaren mans a l'obra.
Segons la documentació d'aquells anys donada a conèixer fa temps per Ricard Jordà (“El primer enllumenat públic d’Olot”, Tallaferro. Suplement cultural de La Garrotxa, núm. 9, juliol de 1978), el 1805 l'ajuntament esmerçà 1501 lliures barcelonines per a l'adquisició de "dos cents fanals que serveixen per inluminar la present vila de nits y per los ferros a ells corresponents, y dos cents grasolos més per los fanals dels cerenos y adops corresponents a dits fanals de cerenos". Però és el cas que quan, pocs anys després, el 1808, el naturalista anglès William Maclure vingué a Olot i en donà a conèixer la seva regió volcànica, en el seu dietari de viatge hi recollí l’observació que els carrers de la vila s’il·luminaven a la vella manera de les teieres: “they light the town by burning fir wood in iron cradles fixed to their houses”, hi va anotar, vés a saber si per un mer afany de curiositat o si per alguna altra raó. Fos com fos, però, la il·luminació dels carrers de la vila era ja un fet.
I, per cert, amb què o com s'encenien els llums?
Els llumins són un invent del segle XIX. Fins que no va ser possible poder disposar d’aquest instrument tan útil com senzill, el més normal era encendre foc mitjançant les espurnes de la pedra foguera (percudida d’esquitllentes amb un ferro), les quals encenien l’esca. Són diversos els inventaris que recullen, tots a la cuina, l’existència d’aquestes pedres, descrites com “dos pedras de foch” (com en l’inventari del botiguer Gaspar Benet i Toralles, 1772) o “dos pedras de ferro” (com diu l’inventari del paraire Miquel Sala, de 1788), a les que l’inventari del botiguer Joan Ferrussola (1766) afegí l’auxili de “un manxó per encèndrer lo foch”. Ara bé, sovint es feia per transmissió directa de la flama, presa aquesta directament del caliu del foc del sopar o, a l’hivern, del braser. Em queda per saber si el “padreñalet de llautó xich” que els Vallgornera tenien el 1727 a la sala de la casa, enmig d’altres objectes d’ús diari, era no pas una petita arma –no tindria sentit que fos de llautó– sinó potser una capseta per a poder guardar, i quan convingués portar al damunt, la pedra foguera, l'esca i el rascador per poder encendre el foc en qualsevol lloc.
Nota: les il·lustracions d'aquest article, tret de la teiera d'Oix, són de caràcter genèric i no guarden relació amb Olot.
Ben diferent era quan, molt de tant en tant, passava algun d’aquells esdeveniments que requerien d’una celebració ben sonada, cridada a ser servada durant anys en la fràgil memòria dels que ho visqueren. Arribada la nit, alguns carrers o determinats edificis esclataven llavors de llum, davant d’una població poc acostumada a fer de la nit un dia. El dia 9 de desembre de 1748, començaren tres dies de celebracions amb motiu de la inauguració del nou temple de Santa Maria del Tura. Ja a la vigília, segons explica la crònica d’aquelles festes, l’anunci vingué acompanyat “ab illuminació del campanar y exterior del nou temple”. Al vespre del primer dia les lluminàries anaren a més, ja que “se illuminà la vila ab vàrias ideas de llums y atxas, que apareixia haver amanescut lo dia altra vegada, o no haverse acabat encara”. I al dia següent hi hagué, a la nit, ball a la plaça, que estava “illuminada com lo dia”. El 1763 va tocar inaugurar un altre nou temple, el de Sant Esteve, que havia estat objecte d’una profunda ampliació i remodelació, i tornaren les festes i les lluminàries, del 9 al 15 de setembre d'aquell any. En el dia principal, l’11 de setembre, entrada la nit, “se encendieron luminarias y calderones de teas por toda la villa”, il·luminacions que es repetiren en els dies següents. Quan al setembre de 1778 es feren altra vegada festes, ara per la inauguració de la nova capella alçada al cim del Montsacopa, foren els convents dels caputxins i dels carmelites els que a la nit s’engalanaren de llums, amb un efecte consemblant, car, en expressió d’un cronista d’aquelles celebracions, en presència dels convents il·luminats “era la vetllada, y pareixia un clar dia de sol”. A manca de detalls sobre aquestes lluminàries, pot ajudar-nos a aproximar-nos-hi (tot i que, segurament, sense tant d’esplendor) els comentaris de Rafel d’Amat i de Cortada anotats en el seu dietari o “Calaix de sastre”, a rel de les il·luminacions que es feren en els carrers de Barcelona el 1802, amb motiu de la vinguda dels reis a la ciutat: “Al entrat la nit –esta molt tranquil·la, sense un escrúpol de vent–, s’han començades a encendre totes les atxes de cera, i les més d’oli, posades en les atxeres dels balcons i finestres de les cases; i tot lo demés il·luminat era en gresolets d’oli i fanals de paper blancs, colors de púrpura, de taronja, de groc, morat i altres".
Sembla que els de Besalú foren més diligents a l'hora d’instal·lar una il·luminació pública més moderna als seus carrers, segons es desprèn de l’anotació feta el 1790 per Francisco de Zamora en el seu dietari, al seu pas per la població: “hay faroles”, s’hi pot llegir sense més detalls, en contrast amb el silenci que sobre aquest tema havia mantingut tres anys abans al seu pas per Olot. Aquí, l’enllumenat públic dels carrers es posà en marxa el 1803, any en què l’ajuntament elevà un memorial a Carles III (en qüestió de diners, els ajuntaments sempre havien de demanar permís a les més altes instàncies) perquè donés la seva autorització per il·luminar la vila “con faroles distribuidos por las calles y plazas, a exemplo de la capital y varias otras ciudades y poblaciones del Principado”. Uns anys abans, el 1781, els regidors havien donat el seu consentiment a què els sermons de la quaresma que es predicaven a l’església de Sant Esteve, endarrerissin l’hora de començar fins que no se n’hagués anat la llum del dia, ja que calia aprofitar-la al màxim, tant per a les feines agrícoles com per a les manufactureres. Una petició semblant tornà a repetir-se, en idèntics termes, el 1790. Al 1803, però, el treball a les fàbriques ja no es feia només durant la llum del dia, sinó també entrada la fosca del vespre, i el treball havia incorporat una forta presència de mà jove d’ambdós sexes, i això semblà més que suficient motiu als regidors olotins per proposar-se, en evitació de possibles perills, l’enllumenat dels carrers de la vila, segons explicaven en el seu memorial de 1803: “La villa abunda en fábricas y casas de comercio y de diversas lavores, en donde se reunen, bien que en piezas separadas, una muchedumbre de muchachos y muchachas para sus respectivos trabajos, que a las horas señaladas deven salir para su comida y bolver a ellas, ya de día, ya de noche, en tiempo sereno y lluvioso (cuyo último es muy frequente en este país), en que resulta la incomodidad a unos y a otros que deja conocerse, quando no otro desorden que, por no saberse, no es fácil remediarse, siendo tan expuesto como hallarse de noche por las calles tantos jóvenes de diferentes sexos”. Davant de tanta prevenció moral, Madrid hi accedí (tot i que al cap d'un any d’haver-se demanat) i immediatament es posaren mans a l'obra.
Segons la documentació d'aquells anys donada a conèixer fa temps per Ricard Jordà (“El primer enllumenat públic d’Olot”, Tallaferro. Suplement cultural de La Garrotxa, núm. 9, juliol de 1978), el 1805 l'ajuntament esmerçà 1501 lliures barcelonines per a l'adquisició de "dos cents fanals que serveixen per inluminar la present vila de nits y per los ferros a ells corresponents, y dos cents grasolos més per los fanals dels cerenos y adops corresponents a dits fanals de cerenos". Però és el cas que quan, pocs anys després, el 1808, el naturalista anglès William Maclure vingué a Olot i en donà a conèixer la seva regió volcànica, en el seu dietari de viatge hi recollí l’observació que els carrers de la vila s’il·luminaven a la vella manera de les teieres: “they light the town by burning fir wood in iron cradles fixed to their houses”, hi va anotar, vés a saber si per un mer afany de curiositat o si per alguna altra raó. Fos com fos, però, la il·luminació dels carrers de la vila era ja un fet.
I, per cert, amb què o com s'encenien els llums?
Els llumins són un invent del segle XIX. Fins que no va ser possible poder disposar d’aquest instrument tan útil com senzill, el més normal era encendre foc mitjançant les espurnes de la pedra foguera (percudida d’esquitllentes amb un ferro), les quals encenien l’esca. Són diversos els inventaris que recullen, tots a la cuina, l’existència d’aquestes pedres, descrites com “dos pedras de foch” (com en l’inventari del botiguer Gaspar Benet i Toralles, 1772) o “dos pedras de ferro” (com diu l’inventari del paraire Miquel Sala, de 1788), a les que l’inventari del botiguer Joan Ferrussola (1766) afegí l’auxili de “un manxó per encèndrer lo foch”. Ara bé, sovint es feia per transmissió directa de la flama, presa aquesta directament del caliu del foc del sopar o, a l’hivern, del braser. Em queda per saber si el “padreñalet de llautó xich” que els Vallgornera tenien el 1727 a la sala de la casa, enmig d’altres objectes d’ús diari, era no pas una petita arma –no tindria sentit que fos de llautó– sinó potser una capseta per a poder guardar, i quan convingués portar al damunt, la pedra foguera, l'esca i el rascador per poder encendre el foc en qualsevol lloc.
Text revisat l'octubre de 2019.
Nota: les il·lustracions d'aquest article, tret de la teiera d'Oix, són de caràcter genèric i no guarden relació amb Olot.