dilluns, 22 de desembre de 2014

54. Veure-s'hi a l'hora fosca. Il·luminació privada i pública a Olot al segle XVIII

Fora de les hores del dia, la gent estava acostumada a conviure amb la penombra i a trampejar l’obscuritat. Hom aprofitava les hores de llum natural i, un cop no n'hi havia, es passava amb poca llum a l’espera de les clarícies de l’endemà. L’abundor de llum artificial de què avui gaudim a cabassos plens, és un luxe del que no se sabrien avenir les antigues generacions. Carles Bosch de la Trinxeria ens n’ha deixat un precís apunt a Lena, a l’hora de descriure la masia que tenia a Pedrals (nom fictici, en la novel·la, de Tortellà) don Francesc de Solà, un ric hisendat que, això no obstant, rebutjava amb avarícia prodigar-se massa en la il·luminació de casa seva: “Les candeles de sèu era l’única lluminària que es gastava en la casa; no s’hi cremaven espelmes ni petroli, que don Francesc trobava massa cars (…). Sols ella, la Jepa, gastava un xic d’oli en lo llumet de ganxo de la cuina”. Carles Bosch de la Trinxeria és un autor tardà respecte del nostre àmbit cronològic (va néixer a Prats de Molló el 1831 i la novel·la Lena aparegué per primer cop el 1894), però si en l'anterior fragment fem abstracció al petroli, la resta –espelmes, candeles, llum de ganxo i escassedat en els punts de llum– és perfectament aplicable al segle XVIII. A partir de l’ocàs, l’entrellum i la fosquedat eren l’estadi natural de les darreres activitats del dia, llevat de comptades ocasions de festivitats, que, en contrast amb la tristor de la fosca habitual, esdevenien d’una excepcionalitat radiant. Una de les celebracions més lluminoses que el calendari portava cada any era la del Corpus, però tot el que té a veure amb la il·luminació de l’espai religiós al segle XVIII ho deixo per a una altra ocasió, atès el gruix que arriben a fer els seus múltiples vessants.

La il·luminació de l'espai domèstic

D'estris per a fer claror n'hi havia de diversos tipus, tal i com ens donen a conèixer els inventaris post mortem dels béns d’un difunt que, en determinades circumstàncies, se solien fer al cap de poc del seu traspàs per a assegurar-ne la seva correcta transmissió hereditària. L’inventari que va ser fet dels béns del passamaner olotí Miquel Cardelús, mort el 1788, recull els següents instruments per fer llum que hi havia a casa seva: “Quatre candaleros (…) de llautó”, “quatre llums de ferro”, “dos llumaneras (…) de llautó” i “vuyt palmatòrias de fusta”. Aquests, són precisament, els quatre principals mitjans d’il·luminació que trobem a la majoria de les cases olotines del segle XVIII: els llums, les llumeneres, els candelers i les palmatòries.

(Foto Jordi Gumí)
Els llums eren els més senzills i, per tant, els més populars. Funcionaven amb oli (d'aquí la locució “oli en un llum”, amb què expressem l’adequat funcionament o solució d’un remei). Els llums consistien en dues cassoletes sobreposades l’una amb l’altra, amb un o quatre becs per on sortia el ble. A l’interior hi anava l’oli. Perpendicular a un extrem tenien una vareta acabada amb un ganxo per poder-ho penjar. Solien ser de llautó, però les cases més benestants en tenien de ferro.

Les llumeneres tenien un funcionament semblant als llums, però amb la diferència de presentar un aspecte més ornamental i estar pensats per descansar sobre una taula o un moble, en comptes d’haver-les de penjar. A l’inventari del notari Miquel Oliveres, fet el 1765, es féu menció d’un moble específic: “un vetllador de fusta per posar la llumanera”. La cassoleta inferior, amb les obertures per al ble, quedava fixada a una vareta a mode d’eix, i aquesta a una base circular. La cassoleta superior es podia alçar perquè es pogués posar l’oli a l’interior. L’extrem superior de la vareta prenia forma d’agafador. Habitualment eren de llautó, tot i que també alguna vegada se n’esmenten de coure. A Can Vayreda d’Olot, el 1781, a més de dues de llautó, tenien “una llumanera per estudiar, de argentaxé, ab son pàmpol”. El pàmpol –no totes en tenien– era una petita planxa fixada penjada de la vareta, que impedia que la llum de la flameta enlluernés els ull i permetia aprofitar millor la tènue claror que feia, si del que es tractava era d’escriure o de llegir. Que se’ns digui que aquesta llumanera de Can Vayreda era d’argentaxé, tal volta se’ns vol fer patent que era de peltre, un aliatge de zinc, plom i estany, d’aspecte argentat, molt difós en el segle XVIII. La utilitat de les llumaneres per a l'estudi (que no necessàriament es refereixa l'aprenentatge, sinó a la lectura, l'escriptura o el treball en general sobre el paper, com ara els comptes) la trobem també el 1769 a casa del doctor Bonaventura Santaló, que disposava d'una "llumanera de llauna ab peu de llautó per estudiar". En una de les sales de la casa del notari Miquel Oliveres, juntament amb una de llautó, n’hi havia una altra de peculiar: “dos llumineras, una de llautó y la altra de vidre ab mànech de estany".

Amb els candelers entrem en el món de la cera o del sèu. A principis del segle XVIII encara trobem l'ús de "brandolera" (l'inventari de Josep Ferrer i Orriols, de 1711, recull "tres brtandoleras o llumaneras de fusta pintadas") però més endavant es farà un ús generalitzat, en els textos catalans dels notaris, de "candelero". Estaven formats per un peu que li servia de base, una columna més o menys decorada i, al seu capdamunt, un didal de boca enlaire, on s’hi fixava la candela o el ciri. Si arreu trobem que se’ns parla de candelers sense fer cap precisió, també en aquest cas l’inventari de Can Vayreda, del 1781, ens aporta una indicació de més: "quatre candeleros, dos de balons y dos sense ells (…) tot de argentaxe”. El baló o balona era un plat afegit a la boca del candeler per recollir la cera que pogués caure. I si ells els tenien d’argentaxe (també el notari i botiguer Francesc Padrós el 1769 tenia “dos candeleros de argentaxe”), la majoria dels olotins els tenien de llautó, tot i que el comerciant Joan Fàbrega, segons l’inventari que es féu dels seus béns el 1792, tenia “dos candeleros de llautó y altres dos de estany”. A casa de l’adroguer Bernat Cantalozella, els sis candelers que foren anotats en l’inventari de 1762 eren de coure. Per lluïment, a can Vallgornera, on, a més de set candelers de llautó, podien presumir de posseir “dos candeleros de plata a la moda vella, de pes vint y set onzas”. D’això de la “moda vella” no sé pas què dir-ne, perquè l’inventari en què hi surten aquests candelers és de 1727 i en aquests anys és de mal precisar les modes que, en aquesta matèria, anaven i venien. En tot cas, a la casa del farmacèutic Francesc Torà, les noves modes ja hi havien entrat, perquè allí tenien, el 1735, “sis candeleros de llautó, ço és dos a la moda y los restants a la vellura”. D’alguna moda més moderna i novadora deurien ser els “dos candaleros nomenats bombas de estany y llauna” que, al costat d’altres tres candelers de llautó, recull l’inventari de Miquel de Vidueyros i Roldan, duaner d’Olot, fet el 1792. També hi havia candelers de fusta, però aquests apareixen rarament en els inventaris de les cases particulars. Tot i això, a la casa del Comú tenien, segons inventari de 1707, “sis palmatorias de fusta pintadas per la sala de concell” i a la sala de can Vallgornera n'hi havia quatre, que eren "de paret". 


Les palmatòries o, en català actual, portabugies, eren una mena de candeler baix, amb el peu en forma de plateret i una nansa en anell lateral o un mànec. En aquest cas sí que solien ser corrents les palmatòries de fusta, com les “quatre palmatòrias de fusta pintadas” que tenia al menjador el blanquer Anton Marcé el 1793, o les “vuyt palmatòrias de fusta” que hi havia a la cuina de la casa de Miquel Cardelús el 1788, tot i que el farmacèutic Torà també tenia, al costat de diverses palmatòries de fusta, “dos palmatòrias de guix".

Sabem de les existències que el 1781 el courer Pere Coromina tenia a la seva botiga, situada al carrer Superior, el que avui anomenem dels Sastres. Dels instruments de llum suara ressenyats, s’hi podien comprar llumeneres, llums i candelers, tot de llautó, però no hi trobem les palmatòries, que ja he dit que solien ser de fusta i això ell no ho tocava. D'aquestes existències n'he confeccionat la taula, per tipologies i preus, que figura al dessota. La sort que, amb el nombre d'unitats en existència, hi figurin els seus preus, ens permet de veure clarament que les llumeneres eren l’instrument de més valor i, per tant, propis de les famílies amb distinció. De llums i candelers qui més qui menys en podia tenir, però això de les llumeneres tenia un toc més selecte.

Existències d'instruments de llum a la venda
a casa del courer Pere Coromina d'Olot (1781)
Llumeneres
Llums
Candelers
Modalitats segons el seu preu
Uts(1)
Modalitats segons el seu preu
Uts
(1)
Modalitats segons el seu preu
Uts
(1)
De 3 lliures i 15 sous
1




De 48 sous i 9 diners
5




De 33 sous i 9 diners
4




De 22 sous
5




De 14 sous
13




De 12 sous
4
De 12 sous i 6 diners
5






De 8 sous i 6 diners
4


De 7 sous i 6 diners
23






De 6 sous
6
 
(1). Nombre d’unitats que Pere Coromina tenia en existències.

Queda encara un instrument de llum que apareix molt poc en els inventaris olotins del segle XVIII, tot i que, pel que sabem, el seu ús era corrent. Són els fanals i la seva variant, la llanterna, útils per anar per l’exterior de les cases durant la nit, en els quals el llum queda protegit de l’aire i del vent per una campaneta transparent. El doctor en drets Pere Santaló tenia, segons el seu inventari que va ser fet el 1769, “dos fanals de ferro cuberts de tela, un gran y altre petit” més un altre “fanal de ferro”, del que no se’ns en diu el material del seu recobriment. També Pere M. Florensa, tenia, el 1774, “un fanal de ferro vestit de tela”, com també ho era el “fanal de tela” que tenia F. Serra i Ginesta el 1780. En canvi, el notari Joan Vayreda tenia, el 1781, “un fanal y una llanterna, tot de vidre”. En aquesta mateixa casa, a la seva capella, hi havia “un fanal de vidre que serveix de llàntia per dita capella” i a l’escala,"un llantió per illuminarla".

La il·luminació de l'espai públic d'Olot

D'ordinari, a les nits els carrers d'Olot romanien en la foscor. Si en feia, la Lluna, i més si era plena, resultava de bon auxili per a encaminar les passes. Per motius de seguretat –la foscor era l’empara dels malfactors–, estava manat que qui sortís de nit ho fes amb un fanal, una disposició acompanyada de severes penes per als contraventors: “Mana dit Sr Batlle del civil que tocades las deu hores de la nit en lo ivern y las onze en lo estiu no sie persona alguna que gose ni paresumesca anar per dita present vila sens aportar llum ensès sots pena de estar en la presó per espay de tres dies, o major o menor pena, segons las qualitats de las persones y a arbitre del judicant”, deia una de les disposicions donades pel batlle Esteve Riera, el 1725. Ell era el batlle civil, el representant de la jurisdicció senyorial de l’abat de Ripoll. A Olot hi havia un altre batlle, el reial, que representava l’autoritat del rei. Des de 1714 ho era el farmacèutic Antoni Bolòs, que emprengué una croada per a reforçar el seu poder davant de la representació abacial. El 1720 s’enfrontà al batlle civil Esteve Porró, discutint-li que aquest pogués fer semblants crides: “Estranya molt –deia Antoni Bolòs– que lo dit procurador general [denominació antiga del batlle civil] pretenga que lo fer publicar cridas sobre lo portar llum de nits y altres semblants toca a ell y no al batlle real, sabent com sap, per ser cosa notòria en la present vila, que lo anar de nits sens llum en ella és prohibit ab cridas reals, que solament pot fer publicar lo dit batlle real".

Uns punts de llum útils per a guiar en la foscor, eren les llànties que, gràcies a la gent devota o a altres circumstàncies, cremaven als peus de la imatge d’algunes de les capelletes o oratoris que hi havia escampades per la vila. El 1722 l’ajuntament resolgué favorablement una petició de Magí Desprat, que havia ofert, en contrapartida, “tenir llum totas las nits a la imatge del gloriós Sant Antoni de Pàdua”, a la plaça de Mora o de Morató. Anys a venir, el 1785, quan es construí una nova font pública a la plaça Palau, on hi havia un antic oratori dedicat a la Mare de Déu de la Guia, l’ajuntament ordenà diversos retocs, entre ells “que la imagen de la Madre de Dios se coloque en la esquina o ángulo que haze frente a la boca calle de San Miguel, para que puedan las gentes que van a buscar agua de parte de noche, participar de la luz de dicho oratorio".

Teiera d'Oix
Per a les diades amb activitat pública un cop colgat el sol, l’ajuntament disposava d’unes teieres portàtils per a fer-hi foc i il·luminar l’entorn. En l’inventari dels objectes que eren a la casa del comú el 1707 a què ja abans m’he referit, hi quedaren consignades “sis graellas de ferro ab los peus de fusta, ab las armas de la vila”. Aquestes “armes de la vila” no eren sinó el que avui en diríem escut d’Olot, que, posat a les graelles, advertia a la gent del carrer de la propietat municipal d’aquells instruments de llum. Però també es comptava amb algunes teieres fixes en diversos indrets de la vila. El 1701, en el marc de l’ampliació que es feia de les capelles laterals de l’església de Sant Esteve, l’ajuntament manà fer “una graella de ferro” destinada a ser posada i fixada “en la paret de las sobreditas capellas y en lo lloch ja per dit effecte destinat, attès que és lo puesto eminent pera donar llum en differents parts y en molts dies, et precipue [= i principalment] en los dies de professions y firas”. Amb el temps, trobem d’altres teieres d’il·luminació pública fixades a l’exterior d’algunes cases particulars. Segons documents notarials, el 1743 al carrer de Bellaire, a la casa del courer Francesc Xauvet, hi havia “unas graellas de ferro per fer lluminària, que és plantada en la paret de dita casa a la part de defora del carrer” i això mateix passava a la casa del botiguer Joan Ferrussola, on el 1766 hi havia “una grayella de ferro fixada a la paret de la part del carrer, per lluminària”. L'inventari del pintor Jaume Basil recollí, el 1806, l'existència a l'eixida de la seva casa d'unes "graellas de ferro per fer claró al carrer, molt usadas". Sobre el manteniment de les teieres o graelles, el 1751 l’Ajuntament pagà “a diferentes personas nombradas en un memorial, por 78 quintales de tez para alumbrar las calles en las noches de funciones públicas, trabajo de cortarla [i] 8 quintales carbón". L'historiador olotí Joaquim Danés recordava que ell encara havia vist un parell d'aquestes teieres, una de les quals apareix fotografiada en una postal antiga de la Plaça Palau, i en els anys 80 del segle passat se n'exposava una al que llavors era "Museu Arqueològic" d'Olot, segons indica Josep Murilà.

Ben diferent era quan, molt de tant en tant, passava algun d’aquells esdeveniments que requerien d’una celebració ben sonada, cridada a ser servada durant anys en la fràgil memòria dels que ho visqueren. Arribada la nit, alguns carrers o determinats edificis esclataven llavors de llum, davant d’una població poc acostumada a fer de la nit un dia. El dia 9 de desembre de 1748, començaren tres dies de celebracions amb motiu de la inauguració del nou temple de Santa Maria del Tura. Ja a la vigília, segons explica la crònica d’aquelles festes, l’anunci vingué acompanyat “ab illuminació del campanar y exterior del nou temple”. Al vespre del primer dia les lluminàries anaren a més, ja que “se illuminà la vila ab vàrias ideas de llums y atxas, que apareixia haver amanescut lo dia altra vegada, o no haverse acabat encara”. I al dia següent hi hagué, a la nit, ball a la plaça, que estava “illuminada com lo dia”. El 1763 va tocar inaugurar un altre nou temple, el de Sant Esteve, que havia estat objecte d’una profunda ampliació i remodelació, i tornaren les festes i les lluminàries, del 9 al 15 de setembre d'aquell any. En el dia principal, l’11 de setembre, entrada la nit, “se encendieron luminarias y calderones de teas por toda la villa”, il·luminacions que es repetiren en els dies següents. Quan al setembre de 1778 es feren altra vegada festes, ara per la inauguració de la nova capella alçada al cim del Montsacopa, foren els convents dels caputxins i dels carmelites els que a la nit s’engalanaren de llums, amb un efecte consemblant, car, en expressió d’un cronista d’aquelles celebracions, en presència dels convents il·luminats “era la vetllada, y pareixia un clar dia de sol”. A manca de detalls sobre aquestes lluminàries, pot ajudar-nos a aproximar-nos-hi (tot i que, segurament, sense tant d’esplendor) els comentaris de Rafel d’Amat i de Cortada anotats en el seu dietari o “Calaix de sastre”, a rel de les il·luminacions que es feren en els carrers de Barcelona el 1802, amb motiu de la vinguda dels reis a la ciutat: “Al entrat la nit –esta molt tranquil·la, sense un escrúpol de vent–, s’han començades a encendre totes les atxes de cera, i les més d’oli, posades en les atxeres dels balcons i finestres de les cases; i tot lo demés il·luminat era en gresolets d’oli i fanals de paper blancs, colors de púrpura, de taronja, de groc, morat i altres".

Sembla que els de Besalú foren més diligents a l'hora d’instal·lar una il·luminació pública més moderna als seus carrers, segons es desprèn de l’anotació feta el 1790 per Francisco de Zamora en el seu dietari, al seu pas per la població: “hay faroles”, s’hi pot llegir sense més detalls, en contrast amb el silenci que sobre aquest tema havia mantingut tres anys abans al seu pas per Olot. Aquí, l’enllumenat públic dels carrers es posà en marxa el 1803, any en què l’ajuntament elevà un memorial a Carles III (en qüestió de diners, els ajuntaments sempre havien de demanar permís a les més altes instàncies) perquè donés la seva autorització per il·luminar la vila “con faroles distribuidos por las calles y plazas, a exemplo de la capital y varias otras ciudades y poblaciones del Principado”. Uns anys abans, el 1781, els regidors havien donat el seu consentiment a què els sermons de la quaresma que es predicaven a l’església de Sant Esteve, endarrerissin l’hora de començar fins que no se n’hagués anat la llum del dia, ja que calia aprofitar-la al màxim, tant per a les feines agrícoles com per a les manufactureres. Una petició semblant tornà a repetir-se, en idèntics termes, el 1790. Al 1803, però, el treball a les fàbriques ja no es feia només durant la llum del dia, sinó també entrada la fosca del vespre, i el treball havia incorporat una forta presència de mà jove d’ambdós sexes, i això semblà més que suficient motiu als regidors olotins per proposar-se, en evitació de possibles perills, l’enllumenat dels carrers de la vila, segons explicaven en el seu memorial de 1803: “La villa abunda en fábricas y casas de comercio y de diversas lavores, en donde se reunen, bien que en piezas separadas, una muchedumbre de muchachos y muchachas para sus respectivos trabajos, que a las horas señaladas deven salir para su comida y bolver a ellas, ya de día, ya de noche, en tiempo sereno y lluvioso (cuyo último es muy frequente en este país), en que resulta la incomodidad a unos y a otros que deja conocerse, quando no otro desorden que, por no saberse, no es fácil remediarse, siendo tan expuesto como hallarse de noche por las calles tantos jóvenes de diferentes sexos”. Davant de tanta prevenció moral, Madrid hi accedí (tot i que al cap d'un any d’haver-se demanat) i immediatament es posaren mans a l'obra.

Segons la documentació d'aquells anys donada a conèixer fa temps per Ricard Jordà (“El primer enllumenat públic d’Olot”, Tallaferro. Suplement cultural de La Garrotxa, núm. 9, juliol de 1978), el 1805 l'ajuntament esmerçà 1501 lliures barcelonines per a l'adquisició de "dos cents fanals que serveixen per inluminar la present vila de nits y per los ferros a ells corresponents, y dos cents grasolos més per los fanals dels cerenos y adops corresponents a dits fanals de cerenos". Però és el cas que quan, pocs anys després, el 1808, el naturalista anglès William Maclure vingué a Olot i en donà a conèixer la seva regió volcànica, en el seu dietari de viatge hi recollí l’observació que els carrers de la vila s’il·luminaven a la vella manera de les teieres: “they light the town by burning fir wood in iron cradles fixed to their houses”, hi va anotar, vés a saber si per un mer afany de curiositat o si per alguna altra raó. Fos com fos, però, la il·luminació dels carrers de la vila era ja un fet.

I, per cert, amb què o com s'encenien els llums?

Els llumins són un invent del segle XIX. Fins que no va ser possible poder disposar d’aquest instrument tan útil com senzill, el més normal era encendre foc mitjançant les espurnes de la pedra foguera (percudida d’esquitllentes amb un ferro), les quals encenien l’esca. Són diversos els inventaris que recullen, tots a la cuina, l’existència d’aquestes pedres, descrites com “dos pedras de foch” (com en l’inventari del botiguer Gaspar Benet i Toralles, 1772) o “dos pedras de ferro” (com diu l’inventari del paraire Miquel Sala, de 1788), a les que l’inventari del botiguer Joan Ferrussola (1766) afegí l’auxili de “un manxó per encèndrer lo foch”. Ara bé, sovint es feia per transmissió directa de la flama, presa aquesta directament del caliu del foc del sopar o, a l’hivern, del braser. Em queda per saber si el “padreñalet de llautó xich” que els Vallgornera tenien el 1727 a la sala de la casa, enmig d’altres objectes d’ús diari, era no pas una petita arma –no tindria sentit que fos de llautó– sinó potser una capseta per a poder guardar, i quan convingués portar al damunt, la pedra foguera, l'esca i el rascador per poder encendre el foc en qualsevol lloc.
Text revisat l'octubre de 2019.

Nota: les il·lustracions d'aquest article, tret de la teiera d'Oix, són de caràcter genèric i no guarden relació amb Olot.
 

divendres, 28 de novembre de 2014

53. Gent de França establerta a Olot en el segle XVIII

Sant Llorenç de Cerdans a principis del segle passat
A Sant Llorenç de Cerdans, al Vallespir, la Revolució Francesa i els esdeveniments posteriors hi tenen la seva particular pàgina d’història. Després que al gener de 1793 fos executat a la guillotina el rei Lluís XVI, el 17 d’abril els habitants d’aquesta petita població es revoltaren contra la Convenció i, aprofitant la invasió de l’exèrcit espanyol en aquelles comarques, es declararen súbdits del nostre rei Carles IV. El sentiment religiós de la gent d’aquestes comarques pirinenques del Rosselló (nom genèric que es donava a la part de Catalunya que en el segle anterior s’havia cedit a França) no havia paït gens la reforma eclesiàstica establerta per la Constitució Civil del Clergat aprovada per l’Assemblea Nacional l’estiu de 1790. Només faltà ara l’execució del rei perquè els habitants de Sant Llorenç de Cerdans es mostressin ostensiblement rebels a aquesta situació i es posessin sota l’empara de la catòlica monarquia espanyola que, geogràficament, els era ben a tocar. Fou aquesta, però, una situació efímera, perquè un any després, el 1794, les forces jacobines franceses recuperaren la població de Sant Llorenç de Cerdans el 4 de maig i la reintegraren a l’obediència de la República Francesa. No cal dir que tots aquells que s’havien significat en el moviment antirepublicà dels mesos anteriors hagueren de fugir per temor a represàlies. Una part d'ells cercaren refugi en la no gaire llunyana població d'Olot.

Els exiliats de Sant Llorenç de Cerdans foren acollits a Olot amb totes les formalitats, incloent-s’hi un ofici del capità general de Catalunya Luís Fermín de Carvajal, comte de la Unión, del 20 de juny de 1794, pel qual se’ls autoritzava “su libre residencia en esta villa”. Dels primers mesos de la seva estança a Olot només en coneixem la certificació que va fer al setembre el batlle reial de la vila, Francesc Fillol, segons la qual “no he tenido jamás la menor quexa contra ellos, ni les he observado la menor cosa que no sea digna del más fiel vasallo, antes muy al contrario, han dado verdaderos testimonios de su religión y fidelidad a nuestro cathólico monarca”. Per tots aquests motius, el 25 de setembre el capità general els renovà la facultat de poder seguir fent vida a Olot, “pues su magestad los tiene reconoscidos por vasallos de su soberanía, en atención a las pruebas de fidelidad y instancias con que lo han solicitado, con particulares servicios en crédito de su constante adeción a la buena causa".

Tenim una llista de la gent de Sant Llorenç de Cerdans exiliada a Olot, feta al setembre del mateix 1794. En total hi surten 16 individus, alguns dels quals, però, havien fet venir amb ells la seva muller i els fills. Sis eren sacerdots, tots ells naturals de Sant Llorenç de Cerdans, encara que alguns exercien el seu ministeri sacerdotal fora de la seva població nadiua: Jaume Benezet (rector del poble de la Bastida, a la comarca del Rosselló), Miquel Sobirana, Boi Campduras (cabiscol de l’església d’Illa, també a la comarca del Rosselló), Joan Boix, Pere Costa (canonge de la catedral de Perpinyà) i Jaume Montalt. Un altre dels exiliats de la llista era metge, el doctor Ventura o Bonaventura Benezet, doctorat en medicina el 1757 a la universitat de Montpeller, que des de llavors havia exercit la medicina al seu poble de Sant Llorenç de Cerdans. Després, la llista incloïa Abdó Delclós i la seva muller Esperança, Manuel Vigo i la seva dona Josefa, i Ventura Delclós i la seva muller Rosa. També eren a Olot Teresa Costa i Duran amb els seus fills, i les dones Teresa Montalt, Rosa Sicra, Magdalena Verdetis i Magdalena Maurell, la darrera de les quals figura com a “criada”. Una nova llista, sembla que feta el 1800, afegeix més noms a l’anterior, més gent de Sant Llorenç de Cerdans vinguda a Olot en els darrers mesos de 1794. Dos procedien del batalló del Vallespir, Pau Busquets (que havia tingut la duana de Sant Llorenç de Cerdans) amb la seva muller i quatre fills, i Bonaventura Grill, també amb muller i quatre fills. I els germans Joan i Francesc Forner, que vivien aquí amb la seva mare Rufina. Per contra, alguns de la primera llista, ara al 1800 ja no eren a Olot, on, però, sí que seguien fent-hi vida la major part dels capellans i el metge Benezet.

Els fets ocorreguts a Sant Llorenç de Cerdans entre 1793 i 1794, havien tingut complicitats en poblacions veïnes del Rosselló. Així, el 1794 també havien vingut a Olot quatre famílies de Prats de Molló, al Vallespir, les de Jeroni Bondoní (amb dues filles nascudes a Prats de Molló; casat de nou aquí, tingué dos altres fills), Maria Anglada i Marcer amb la seva filla Caterina, Bonaventura Matilló i una seva neboda, i els preveres Pere Matilló (beneficiat de l’església de Prats de Molló) i Miquel Matilló (vicari del Voló, al Vallespir). De Prada, al Conflent, havien passat a Olot Jaume Clarà el 1793, i mossèn Francesc Calvet el 1794. D’Arles, al Vallespir, havien vingut l'alcalde de la població, Francesc Moragas (que morí al cap de poc a Olot l'estiu de 1795, als 65 anys) i mossèn Jeroni Imbert, que feia de mestre de llatinitat a Perpinyà. D’aquesta darrera població havien fet cap a Olot el 1794, mossèn Antoni Carnisac (canonge de la seva catedral), Gaspar Carnisac (estudiant de filosofia) i un tal mossèn Llorenç (beneficiat també de la catedral de Perpinyà). Entre aquests i els anteriors de Sant Llorenç de Cerdans, la colònia d’exiliats rossellonesos a Olot pels esdeveniments ocorreguts al redós d’aquella població, sobrepassava la quarantena de persones. Maldaren per sobreviure treballant en allò mateix que feien a les seves poblacions d'origen, i amb les celebracions de misses i altres assistències religioses en el cas dels preveres. De mossèn Jeroni Imbert se sap, a més, que donava a alguns olotins classes de llengua francesa.

A Olot no era cap novetat aquesta presència de gent forastera procedent del regne de França, perquè això havia estat constant al llarg del segle XVIII (i dels segles anteriors). No em refereixo pas a la munió de francesos que, en forma d’host, irromperen amb violència a la nostra comarca durant els episòdics bèl·lics de finals del segle XVII, i a l’inici i final del segle XVIII, sinó a la gent pacífica que, per motius ben diversos, passaren a fer vida, i fins i tot a establir-se, a Olot. Filant prim, cal matisar la seva condició de francesos que se’ls atorgava, ja que molts eren catalans originaris del Rosselló, com els que acabem de veure, o bé foren occitans, una nació avui ben desdibuixada. No sé si a finals de 1714 es quedaren a viure aquí o bé passaren al lloc d'origen del marit, els nous esposos Cristòfol Ferrer, cuiner de professió, natural de Sant Feliu d'Avall, al Rosselló, i la seva muller Caterina Roquer, olotina, filla del paraire Vicenç Roquer. També en aquest mateix any trobo el casament entre Pere Marcer, pagès de Sant Llorenç de Cerdans, amb Francesca Santaló, filla de l'adroguer d'Olot Pere Santaló.

Passada la guerra de Successió i el rebrot de 1719, la presència de francesos que vinguessin a establir-se a la nostra contrada fou esporàdica. Tot i això, de gent de pas no n'hi mancà mai. D’ençà del Tractat dels Pirineus, la frontera política amb França havia reculat fins a tocar la Garrotxa que, per tant, es convertí en terra d’intercomunicació amb el país veí. Passar d’aquí al Rosselló, o que d’allí fessin cap aquí, era un propòsit fàcil de complir, com prou bé sabien els contrabandistes o –no cal ser mal pensats– la gent del comerç. El 1722 van ser detinguts al pont de Ceret, al Vallespir, dos traficants olotins que, en la descripció de la seva forma de vestir, se’ns fa patent la barreja de costums i influències entre una i altra banda. Si bé un d’ells anava vestit amb un “habit de paysan à la catalane appelé gambétou, coleur de mûre”, l’altre, en canvi, duia “un justaucorps à la française, aussi couleur de mûre”. Tots dos calçaven espardenyes. En alguns casos, la mobilitat va tenir caràcter permanent: el cens d’olotins que es va fer el 1720, recollí els noms de dos nouvinguts procedents de Sant Llorenç de Cerdans, el jornaler Andreu Bassols, que era a Olot des del 16 de febrer de 1718 i l’adroguer Antoni Campduras, establert aquí des del 18 de desembre de 1718.

Al llarg de les dues primeres terceres parts del segle XVIII, la presència de francesos a Olot mantingué el seu caràcter esporàdic i individual, al contrari de les darreres dècades en què trobarem moviments migratoris de caràcter més col·lectiu. El 1733 fou enterrat a Olot Josep Fabra, "jove fill de Hega [= Hèguet?], en la Sardanya francesa". El 1748 el mestre tintorer Vicenç Barralló, "de nació francès" havia estat treballant durant tres mesos seguits en el tint de Pau Caralt, i el 1753, en la constitució d'una companyia per a fabricar cartes de joc, hi participà Joan Dufau, "de nació francès, vuy en dita vila residint". El 1756 hi havia a Olot un perruquer d’origen francès, Nicolau Capdevila, com deuria també ser-ho la seva muller Maria Germinarie, morta en aquell any. El mestre Francesc Mallol, que ensenyà la gramàtica als minyons olotins entre 1769 i els inicis del segle següent, era natural d’Estoer, al Conflent, “bisbat d’Elna, regne de França”. Un olotí il·lustre fou el metge Jeroni Verdier (o Vardier, i avantposant-hi a voltes el “de”), que havia nascut a Arles, si bé tant el seu pare, Ramon Verdier i Barnés, com l’avi, Jeroni Verdier, havien exercit de cirurgians a Ventalló. Exercí de metge a Olot fins a la seva mort, el 1774. Tot i que només era aquí per fer-hi convalescència, podem anotar també el nom d’Alexandre Marcé i Lagrange, metge de la vila de Perpinyà, mort a Olot el 1783. El 1781 havia après aquí l’ofici de cirurgià el jove Ramon Font i Llansà, fill del cirurgià Ramon Font de Sant Llorenç de Cerdans; tres anys després encara era a Olot, on s’havia casat amb una filla del ja difunt cirurgià olotí Ignasi Bassols. D’altres tenien un origen més humil, i fins i tot hi havia gent a qui la misèria havia condemnat a ser rodamons, com el pobre home foraster que el 1772 morí a l’hospital d’Olot, "que disen si fora del Rosselló, pues parlaba català quant volia y may responia de ahont era, de edat 50 anys", segons s'anotà en el llibre d'òbits.
Serradors francesos a principis del segle passat

Un grup professional de treballadors francesos que trobem a Olot a l’hora de les grans construccions empreses a la vila en el segle XVIII fou el dels serradors. Els francesos d’aquest ofici se’ns revelen com uns especialistes en el seu ram a qui era imprescindible de fer venir en els moments constructius d’especial embalum. Els trobem el 1759, amb motiu de les obres d’ampliació de l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot. A l’abril d’aquell any l’Obra abonà 55 lliures, 10 sous i 10 diners barcelonins “a favor de uns serradors francesos (...) per lo serrar de 65 dotsenas llatas, 111 cabirons de 18 palms”. Semblants pagaments es feren quatre mesos després, a l’agost i al setembre del mateix any. En un d’aquests pagaments se’ns detalla la destinació de la seva feina: 6 lliures i un diner “als serradors francesos de serrar 16 pots per la porta principal [de l’església]”. Quan uns anys més tard s’aixecà l’enorme edifici del que havia de ser Hospici d’Olot, altra vegada hi trobem l’auxili de serradors francesos. En una llista de pagaments fets per aquesta construcció entre el maig de 1781 i l’abril de l’any següent, consta que s’abonaren 16 lliures, 17 sous i 6 diners a "Jaume Vich, serrador francès, per 27 jornals de serrar fusta".

Però si hi hagué una immigració francesa que aportà una gran empenta econòmica a la vila, aquesta fou la dels mitgers occitans que a partir de 1773 revolucionaren la manufactura tradicional olotina del gènere de punt, amb la introducció de telers mecànics d’origen francès. Amb ells, la producció local de mitges i barretines conegué una inusitada expansió manufacturera i comercial que féu incloure Olot entre les principals viles i ciutats treballadores de Catalunya. L’historiador olotí Esteve Paluzie, nét d’un dels primers occitans que s’establiren a Olot en aquesta petita onada migratòria, ho resumí així en la seva història d’Olot, publicada el 1860, quan parla de la indústria de les mitges fetes amb teler mecànic: “Esta industria fue introducida en Olot a más de mediados del siglo XVIII del vecino reino de Francia por Mr. Esteban Palousie. Se extendió con tanta rapidez, que llegaron a contarse sobre mil telares en la fabricación de medias, gorros y guantes de algodón, lana y seda. Los primeros telares fueron traídos del extranjero; pero apenas vieron los naturales su mecanismo, las construyeron con tanta perfección, que nada dejaban que desear a los fabricantes de este ramo, de modo que se surtían de ellos los demás pueblos del Principado". Efectivament, la llista dels mitgers occitans establerts a Olot a partir de 1773 ve encapçalada pel mencionat Esteve Palusié (la grafia del seu nom serà fluctuant), vingut de Lodeva (al Llenguadoc). D’una mica més a ponent, de Revel, van venir els mitgers Deodonat Dupris, Joan Pascalis (aquest, amb la seva muller Marianna Bernardis) i Esteve Moliner. També en aquests anys trobem a Olot els mitgers Jaume Ferler, de la població de Molarès (al Llenguadoc), Andreu Liró vingut de Sumena (també al Llenguadoc), Joan Baptista Pofile, de Tula (al Llemosí) i Esteve Cadis, de Bez (diuen els documents; potser fos de Besièrs, al Llenguadoc). Se’ns diu que eren francesos, sense concretar d’on eren naturals, els mitgers Antoni Galtier, Lluís Falguera, Pere Arnal i Lluís Avi. Bona part d'ells casaren amb noies olotines i s'integraren perfectament en la població i vida local.

En aquells darrers anys del segle XVIII, d'efervescència manufacturera olotina, hi hagué la presència a Olot d’altres francesos, que si bé no estaven dedicats a la fabricació de mitges amb teler mecànic, sí que hi portaren a terme d’altres activitats econòmiques, generalment relacionades amb el tèxtil. De la seva major part no sabem la seva població d’origen, sinó només la seva condició de francesos. Entre 1780 i 1808 eren a Olot els francesos Lluís Serrano, fabricant de castors; Lluís Barniquel, teixidor (vingut de Prats de Molló); Andreu Regaño, fabricant de mocadors; Jaume Lumer, fabricant de mussolines (del qual se’ns diu que era d’una població de nom Sant Martí de Queslamot); Joan Montoliu i Cayró, teixidor de mocadors; Vidal Matench i Jaume Bech, tintorers de cotó; Joan Biolay i Jacint Bes, associats amb dos olotins en una nova fàbrica de tint vermell; Francesc Riben o Riven, que havia tingut a Olot tint vermell; Miquel Planas, sastre (vingut de Prats de Molló), i Joan Baptista Brun, negociant. Sense relació directa amb les manufactures tèxtils, eren també a Olot en aquells anys els francesos Felip Guardiola, jove carter, fill d’un negociant de Pleissan, a prop de Besièrs, casat amb la filla d’un fabricant de mitges de Sant Andreu, a tocar de Lodeva; Gabriel Bigo, practicant o apotecari; Robert Xamfort (natural d’Auzat, a l’Alvèrnia, Occitània), treballador amb un peculiar ofici (“escura xumalles”); Jaume Rosech, que feia de pagès, Joan Antoni Trillas i Salamó, procurador (originari d’Illa), i el militar Marc Roca de Montferrer, que es trobava a Olot dels dels vuit anys i fill, per tant, d'algun altre nouvingut a la vila cap a 1778.
Advertiment de secret a l'entorn de les ordres de detenció de francesos a Olot

La nit del 4 al 5 de febrer de 1809, seguint ordres secretes emanades de la Junta de Govern de Catalunya, es va procedir a detenir per sorpresa i a custodiar a les dependències de l’Hospici tots els francesos que hi havia a Olot. Feia mesos que la terra estava convulsa per la invasió i primeres confrontacions amb les tropes franceses en molts llocs del Principat –a Olot, encara no– i calia prendre mesures de precaució. Podria ser que part dels habitants d’origen francès establerts a Olot haguessin abandonat la població, perquè la llista dels detinguts en aquesta ocasió és relativament curta, 16 detinguts a la nit i quatre que ho resultaren durant el dia 5. En aquesta llista, encara hi ha noms dels primers mitgers occitans i dels que havien vingut de Sant Llorenç de Cerdans, però també moltes absències. Entre els originaris d'aquesta població encara hi havia els germans Joan i Francesc Forner i, entre els mitgers, Esteve Palusié i Lluís Falguera. D’aquestes detencions les autoritats olotines en van donar puntual notícia a les de Vic, però fent manifestació, gairebé de forma intercessora a favor dels confinats, que bona part d’aquells francesos feia una pila d’anys que s’havien establert a la vila (d’entre els que més, Palusié hi portava 36 anys i Falguera 34 i mig), que s’havien casat amb olotines i que tiraven endavant les seves cases amb llur treball personal. La persistència d’alguns de llurs cognoms entre la població olotina en els anys de després d’aquella guerra, bé fa pensar que la seva plena integració a la terra d’acollida degué pesar molt més que qualsevol desorbitada prevenció per un seu origen francès del tot empal·lidit amb el pas dels anys.
Text revisat l'octubre de 2019.

dimecres, 15 d’octubre de 2014

52. Els Barberí d’Olot tardaren anys abans no fabricaren campanes

Anunci de la casa Barberí (1909)
Els Barberí d'Olot han estat coneguts per la seva perícia en l’art de fer campanes i, més endavant, com a fonedors d’obres artístiques (monuments com ara el que Barcelona té dedicat al doctor Robert, a la República, o el Sagrat Cor del Tibidado van sortir, en la seva realització material, de la foneria Barberí d’Olot). En canvi, els seus orígens és un d’aquells temes imprecisos en què els uns repeteixen quatre notes esgarrapades dels altres. Se sol dir que començaren a mitjans del segle XVI, quan tres germans vinguts d’Itàlia, que eren constructors ambulants de campanes, s’establiren a Olot i que la seva primera obra coneguda seria una campana per a Sant Miquel de Falgars. Dades aquestes que serien suficients per a situar, com es diu en algun lloc, l’actual empresa d'aquest nom en la segona firma més antiga de l’Estat, després de Codorniu. Em sap greu dir-ho, però la pretesa tan reculada antiguitat dels tallers Barberí d’Olot no sembla acreditada. Sí que és antiga –i això té mèrit– però no ho és pas tant.

Les notícies que es donen dels Barberí dels segles XVI o XVII són imprecises i sense cap referència documental. El 1890, en un article sobre campanes, no signat, publicat a L’Olotí, s’hi deia que “la primera campana que coneixem feta per los passats d’en Barberí és la de Sant Miquel de Falgars, que junt ab lo nom de Francesch Barberí porta, si la memòria no ens és infiel, la fetxa de 1668”. “Si la memòria no ens és infiel”, remarca l’anònim autor d’aquesta referència, un tipus d'aclariment que només s’invoca quan la fragilitat de la memòria imposa dubtes. Però vint-i-sis anys després, la campana de l’ermita de Falgars havia retrocedit en el temps de forma sorprenent. I és que en un altre article publicat el 1916 a la Pequeña Gaceta del Régimen Local, igualment sense signar, hi llegim: “Sabemos de una campana fundida en los talleres de la casa Barberí, 360 años atrás por lo menos. Esta campana existe en San Miguel de Falgars”. Feta la resta, anem a parar al 1556, això sí, “por lo menos”, o sia a cop d'ull. El 1895 un article, anònim com els anteriors, publicat a El Eco de la Montaña, situava l’arribada dels primers Barberí a Olot “allá por el año 1544”, una data que s’ha agafat al peu de la lletra, malgrat el relatiu “allá por el año”. Aquest relat, a més, és d’estil literari i to encomiàstic. Es refereix així als primers Barberí que haurien arribat a les nostres comarques a mitjans del segle XVI: “Al hacer alto en esta comarca que con tanta profusión y anhelo solicitaban sus servicios apenas llegados y conocida su habilidad y original acierto, extendióse su nombre y fama llegando postulaciones de tantísimos santuarios que de muchas leguas a la redonda cimbrean nuestras sierras”. És curiós que, de tantes demandes de campanes com s’hi diu que se’ls haurien fet, no en tinguem cap notícia fefaent.

La veritat és que, a començament del segle XVIII, els Barberí d’Olot es dedicaven a la fusteria, sense res a veure amb les campanes o el treball amb els metalls. I seguiren amb l’ofici de fuster durant molt de temps, no essent fins a les darreres dècades d’aquell segle quan un jove Barberí va decidir canviar la fusta pels atuells, i aprendre l’ofici de courer que el portaria també al de fabricant de campanes. No he explorat el segle XVII, però el 1662 un Rafel Barberí, que precisament feia de fuster, es casà a Olot amb una noia de Torelló. Si hi va haver algun Barberí campaner a mitjans del segle XVI, no guardaria continuïtat, pel que fa al seu ofici, amb els Barberí posteriors. En encetar-se el segle XVIII hi havia a Olot tres famílies Barberí, que, per dedicar-se totes elles a fer de fuster i per la repetició d’uns mateixos noms de pila (principalment Rafael, Esteve, Francesc i Miquel), previsiblement havien de provenir d'un mateix tronc familiar.

La primera –l’ordre és aleatori– d'aquestes famílies Barberí del segle XVIII era la formada per Francesc Barberí (queda dit que era fuster) i la seva muller Maria Anna Blanch. Ells i els seus successius hereus visqueren durant tot aquell segle al carrer del Tura. El 1716 el pare Francesc deia tenir 50 anys i la seva dona 48. L'hereu, Rafael Barberí Blanch, a la vegada que feia de fuster fou també músic, una simbiosi molt habitual en aquell temps, potser perquè la fusta era l’element essencial en la construcció dels principals instruments. El 1723 es va casar amb Magdalena Anglada, filla del paraire o negociant de la llana, Esteve Anglada. Un germà seu, Llorenç (també fuster), es va casar el 1734 amb Josefa Morat, filla del tintorer Francesc Morat. Havent enviudat, el 1736 Llorenç es casà de nou amb Magdalena Escarpanter, filla de l’escultor –d’imatges de fusta– Francesc Escarpanter, autor de diversos retaules barrocs en esglésies de la Garrotxa. L'hereu del matrimoni entre Rafael Barberí i Magdalena Anglada, Jacint, va ser daurador. Un germà seu, Esteve, casat amb Margarida Palió, féu de paraire, mentre que la germana Magdalena casà amb Llorenç Truy, terrissaire.

La segona de les famílies Barberí que hi havia a Olot tot just encetat el segle XVIII estava encapçalada per Salvi Barberí, que no cal tornar a dir que era fuster. La seva primera muller es deia Maria. Enviudat, casà de nou el 1713 amb Maria Pujaulós, i novament, per les mateixes circumstàncies, el 1718 amb Margarida Font. Salvi Barberí morí el 1726 a l’hospital, cosa que ens indica que la fusteria no li deuria ser gaire pròspera, o que alguna circumstància li impedí de seguir-hi treballant, perquè la mort l’atrapà fent estada a l’hospital de pobres de la vila, un lloc de beneficència. D’aquests Barberí no en sé dir a quin carrer tenien la casa, però pel lloc que ocupen en els llibres de recaptació de l’impost del cadastre (que es feien seguint l'ordre dels carrers), és possible que fos cap a la banda de la vila vella o del carrer de Sant Miquel. El segon d’aquesta nissaga durant el segle XVIII fou Francesc Barberí (fuster, una vegada més), el qual casà amb Magdalena Viguet i, en segones núpcies, amb Maria Àngela Llor, filla del fuster Josep Llor. Els seus fills no seguiren la tradició familiar de la fusta: Josep Barberí Viguet, nascut de la primera muller, exercí l’ofici de corder, i Miquel Barberí Llor, fruit del segon matrimoni, es dedicà a l’ofici de paraire. Miquel es casà el 1762 amb Teresa Roca. Un fill d’aquest matrimoni, Lluís Barberí Roca, nascut el 1764, ingressà a l’orde religiós de l’Escola Pia, on excel·lí com a professor de filosofia (es conserven d'ell diversos exercicis o tesis, impresos).

La darrera família dels Barberí olotins a començaments del segle XVIII és en la que un nét farà el pas a l’ofici de courer, donant origen, llavors sí, als Barberí dedicats a la fabricació d’atuells i de campanes. Als inicis del segle XVIII la formava el matrimoni Gabriel Barberí i la seva muller Mònica. Vivien al carrer de l’Hom o de l’Om i ell era fuster. El pare morí el 1716. L’hereu fou Rafel Barberí, que feia (em sap greu fer-me pesat) de fuster. Un germà seu, Jaume, igualment fuster, casà el 1726 amb Sabina Coromina, filla de Joan Coromina, i un altre germà, Josep, també fuster, casà el 1732 amb Magdalena Coderch, filla d’Esteve Coderch, mestre de cases. Pel que fa a l’hereu Rafel, es casà amb Maria Oms i, a la mort d’aquesta el 1745, casà de nou amb Maria Marsillach, filla del paraire Miquel Marsillach. Un dels fills d’aquest segon matrimoni crec que és el Miquel Barberí que el 1775 obtingué el títol de mestre d’escola i s’establí a Barcelona, on fou membre actiu del Col·legi Acadèmic del Noble Art de Primeres Lletres.

Però el fill que ens cal destacar és Esteve Barberí i Marsillach, perquè fou aquest qui deixà la fusteria del pare, de l’avi i de la família, i engegà la nova dedicació que donaria anomenada a la família: l’ofici de courer. Quan el 1774 es casà amb Maria Gràcia Sitjà (o Sitjar), filla del botiguer Josep Sitjar, al registre sagramental s’hi féu constar que era “jove courer”, és a dir, que havia acabat la fase d’aprenentatge a casa d’un mestre courer. Podia haver-la feta a Olot o en alguna altra població. Si Esteve va fer aquest aprenentatge a Olot mateix, una pacient recerca en els registres notarials immediatament anteriors a aquest any, ens podria donar el contracte d’afermament, pel qual s’establien les mútues condicions entre el mestre que acollia l’aprenent i aquest. Si l’ofici el va aprendre fora d’Olot, la recerca es fa molt més complicada. A Olot, en aquells anys, de courers n’eren una dotzena. Perduts els llibres del gremi de Sant Eloi d'Olot, que agrupava els traginers, els oficis relacionats amb la construcció i els oficis dels metalls (de ferrers i courers a argenters), l’entrada d’Esteve Barberí i Marsillach al ple dret en l’exercici de l’ofici de courer, potser també podria trobar-se en els registres notarials, on solen constar les convocatòries d'aquest gremi i les seves admissions.

Un cop fets tots els passos pertinents, Esteve Barberí es posaria a treballar en les coses pròpies del seu ofici, la fabricació de bona part dels atuells metàl·lics d’ús domèstic: olles de coure, bacines i coberts de llautó, perols, paelles i xocolateres d’aram, plats d’estany, etc. Però passats uns anys encetà una especialitat dins d’aquest ofici, el de factor de campanes. De campanes feia molt de temps que a Olot se’n feien; pel que fa al segle XVIII, per la família Coromina (Miquel i Pere) i, més després, pel també courer Gaspar Coma. És a finals de segle, quan a la llista de campaners olotins s’hi pot afegir el nom d’Esteve Barberí, del qual hi ha notícia de tres campanes sortides del seu taller, la de Sant Martí de Capsec (1788), la del Santuari de Font de Joan, a Riudaura (1789) i la de Sant Andreu del Coll (1797), aquestes dues darreres preservades i la primera desapareguda (prenc les dades de campanes de l'excel·lent treball de Xavier Pallàs sobre campanes de la Garrotxa, publicat el 2019). Ara sí que la casa Barberí començava a fer història.

Esteve Barberí Marsillach va morir el 1822, deixant tres fills i una filla, tots casats. El temps del segle XIX, i encara més el del XX, s’escapa als meus propòsits, però crec que pot ser útil traçar, de forma molt breu, la continuïtat generacional d’aquesta dedicació familiar fins als nostres dies, que no he vist recollida enlloc, i que acredita a Esteve Barberí Marsillach com a origen dels Barberí campaners i fonedors que arribaren fins a l'acabament del segle passat. Després d'aquest primer Esteve, vingueren:

2. Esteve Barberí Sitjà i el seu germà Miquel Barberí Sitjà. Fills de l’anterior, nascuts el primer cap a 1784 i el segon el 1786. El 1811 Esteve es casà amb Rosa Antiga, filla de baster, i Miquel ho féu el 1806 amb Teresa Ferrussola. Per un moment, un i altre germà semblà que no donarien continuïtat al nou ofici patern, perquè s’engrescaren en el ram del tèxtil que, a Olot, a finals d'aquell segle havia pres una gran embranzida. Però no tardaren a recuperar l’ofici de courer i també de fabricants de campanes. Potser la de la capella de la Mare de Déu dels Dolors, d’Olot (desapareguda), marcada com d’Esteve Barberí, fos obra del seu pare, però han de ser d’ells dos la campana que encara hi ha a l’església de Montferrer, al Rosselló, de 1818, amb el nom de Miquel i Esteve Barberí, i la de Santa Bàrbara de Pruneres, amb els mateixos dos noms dels germans Miquel i Esteve, de 1826 (desapareguda). En van seguir d’altres i aviat ja no se'ls conegué com a courers, sinó com a factors o fabricants de campanes. Esteve Barberí Sitjà va morir el 1862.

3. Rafael Barberí Antiga, fill d’Esteve Barberí i Sitjà. El 1841 es va casar amb Rosa Jutglà. El pare de Rosa menava un molí a Sant Joan les Fonts. El cognom Jutglà sol fluctuar a l'hora de ser escrit, amb formes com ara Jutclà, Xuglà o Xutglà, forma, aquesta darrera, que serà adoptada pel seu fill com a cognom matern. Treballà de courer i de fabricant de campanes, de les que encara existeixen les de Sant Pere de les Preses  (1847), la de Sant Bartomeu del Mallol (1847) i la de Sant Martí de Capsec (1852).

4. Esteve Barberí Xutglà (o Jutglà). Fill de l’anterior, va néixer el 1843. L’Esteve d’aquesta quarta generació de courers és el que donà un gran impuls a l’empresa familiar, hi introduí la foneria, i obrí el gran taller del carrer Fontanella, que donà continuïtat a un primer gran local establert al carrer Lorenzana d'Olot. El 1866 es casà amb Teresa Ventura Puigmacià, de Sant Andreu de Palomar, llavors un municipi a tocar de Barcelona. Va morir el 1919.

5. A la mort d'Esteve Barberí, l'empresa adoptà el nom de “Fills d’E. Barberí”. Darrera d’aquesta raó social hi havia els germans Antoni i Àngel Barberí Ventura. El primer es casà el 1892 amb Maria Campllonch, d’Olot, i el segon el 1895 amb Amèlia Perucho Casalí, de Barcelona. Altres germans Barberí Ventura foren Josep, casat amb Catalina Bartrina del Mallol, i Gaspar, casat amb Sabina Arqués d'Olot.

6. De la darrera generació dels Barberí d'Olot, només puc repetir el que solen explicar les notes al voltant del canvi de titularitat que experimentà aquesta empresa fa unes quantes dècades: que mort Pere Barberí el 1976 i jubilat en aquell mateix any el seu germà Iu Barberí, la continuïtat de l’empresa l’assumí Ramon Castey Sala, nascut el 1926, un antic treballador de la casa que havia posat en marxa la foneria Castey. El 1994 el substituí el seu fill Ramon Castey Domínguez (nascut a Olot el 1968), el qual va prendre la decisió de tancar les instal·lacions d’Olot i fer-ne el trasllat a Riudellots de la Selva.

Lamentablement, el 2016 l'empresa anuncià el tancament irreversible de la foneria. La família Barberí d'Olot va mantenir amb total continuïtat l’activitat professional com a courers, fabricants de campanes i, després, fonedors, durant uns 225 anys, que són molts i que constitueixen un valor afegit i una distinció. Però, per això mateix, no cal pas sumar un parell de segles de més a la seva doblement centenària història.

Text revisat l'octubre de 2019

divendres, 3 d’octubre de 2014

51. De com l’olotí Bartomeu Morató i de Ferrer fou armat cavaller el 1707

En negre, can Morató abans de la reforma de 1889 (ACGAX)
Els Morató constituïen una d’aquelles famílies que a Olot se les tenia entre les principals. Sembla que havien vingut de Camprodon en la primera meitat del segle XVI. Tenien el seu casal familiar a la placeta de l’Àngel, dita a començaments del segle XVIII, de Mora i també de Morató. L’edifici encara hi és, a llevant de la font de l’Àngel, si bé avui la seva forta presència la veiem molt desdibuixada, per unes reformes empreses el 1889, que n’alteraren del tot l'aspecte de la planta baixa. Avui costa de saber-hi veure el que fou la porta principal de la casa, substituïda per dues altres de menor amplada, i desfigurades del tot les dues finestres que, similars a les del primer pis, flanquejaven l’entrada a la casa. La tradició familiar marcava els hereus com a homes del dret, doctors en lleis. A les primeres dècades del segle XVII surt el nom de Bartomeu Morató en les pàgines introductòries de les edicions de De pactis nupcialibus i de Decisiones Sacri Regii Senatus Cathaloniae, del també olotí Joan Pere Fontanella, en les que aquell Morató dedicà uns versos llatins a l’autor d’aquests tractats, amb qui tenia vincles d’amistat, segons hi deixà consignat.

Precisament en els primers anys del segle XVIII el llinatge familiar el tornava a encapçalar un altre Morató de nom Bartomeu. Vidu d’un anterior matrimoni, el 2 de febrer de 1672 Bartomeu Morató i de Ferrer es va casar amb Maria de Cortada, filla de Jacint de Cortada i Eruga, de Manlleu. A Manlleu els Cortada eren una família distingida, com bé prou donava a entendre, amb una sola mirada, la casa que hi tenien, un edifici de bones proporcions, amb fortificacions i tot, avui desaparegut. Jacint de Cortada havia estat elevat a cavaller el 12 de juliol de 1655. A Olot, al cap de poc més d’un any de casats, el 3 d’abril de 1673, va néixer el primer fill de la nova parella, Manuel Morató i de Cortada, que esdevindria l’hereu. Com corresponia a un Morató, Manuel va cursar la carrera de dret fins al grau de doctor. El 27 d'abril de 1698 es va casar amb Magdalena Vilar, filla del difunt doctor en drets d'Olot Joan Vilar, el mateix dia que el seu pare Bartomeu, vidu de nou, es casava amb la seva nova consogra, de nom també Magdalena com la seva filla.
Can Morató a l'actualitat

Arribada la guerra de Successió, els Morató van seguir la causa austriacista. S'entén que fos així, perquè la muller de Bartomeu Morató era germana de l’hereu dels Cortada de Manlleu, Antoni, que estava casat amb una germana de Carles Regàs. Tant Antoni de Cortada com Carles Regàs figuren entre els que el dia 17 de maig de 1705 eren a l’ermita de Sant Sebastià, a Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona), on es van comissionar dos representants perquè fessin tractes amb Anglaterra. Facilitarien l’accés de l’arxiduc Carles d’Àustria a la successió dels regnes hispànics, a canvi que fossin respectats els drets i llibertats dels catalans, el “Pacte dels vigatans” que donà lloc al posterior “Pacte de Gènova” del 20 de juny. De llavors ençà, els Morató d’Olot van esdevenir un dels principals promotors de l’adhesió dels olotins a la causa catalana, fins al punt que, després de Vic, fou a la banda d’Olot on més promptament es reconegué a l'arxiduc Carles com a rei. El fill Manuel Morató fou un dels que a finals de setembre s’uniren a la gent d’Osona que baixaren a reforçar el setge a la ciutat de Barcelona, encara controlada pel virrei filipista Velasco, i fou també un dels olotins que, en nom de la vila, un cop guanyada la capital per a Carles III, passaren a presentar l’adhesió al nou monarca. El 1706 altre cop Manuel Morató, amb un grup d’olotins, tornà a baixar a Barcelona, ara per a defensar-la de l’intent franco-espanyol –no reeixit– de recuperar la ciutat per a Felip V, i fou ell qui transmeté a Olot la notícia de l’arribada de l’armada aliada que venia a socórrer Barcelona. En aquell mateix any comandà un cos de sometent de 50 olotins. Quan el 1710 Carles III passà uns dies a Girona, Manuel Morató representà Olot a l’hora de fer al monarca els preceptius compliments per part de les poblacions d'un ampli entorn. El 1712 consta com a auditor de fronteres i com a jutge de la baronia de Santa Pau.

Tanta adhesió bé es mereixia un reconeixement reial en la figura del cap de la família, Bartomeu Morató. I ja és sabut que una de les maneres que tenen els monarques per a significar agraïment envers algú, és ennoblir-lo. Tal dit, tal fet. El 1707 Bartomeu Morató i de Ferrer havia demanat a Carles III ésser reconegut com a cavaller. D’aquest procés en coneixem dos instruments documentals. En primer lloc, la comissió, signada per mà del rei, a favor de Dn. Baltasar de Llunes perquè fos ell, en representació del monarca, qui armés cavaller a Bartomeu Morató. I, en segon lloc, l’acta notarial d’haver-se executat l'encàrrec.

Signatura de Carles III en la comissió a Baltasar de Llunes
Pel que fa al primer instrument, el poder a Baltasar de Llunes fou atorgat pel rei Carles III a Barcelona el 29 de març de 1707. És un instrument protocol·lari, en el que, després de manifestar que Bartomeu Morató i de Ferrer, home de provat origen familiar, li havia demanat ésser decorat amb el privilegi militar –petició a la que ell accedia pels molts serveis seus prestats a la corona– encarrega a Baltasar de Llunes “quod praedictum Bartholomeum Morató et de Ferrer militari singulo et aliis ad promotionem militis pertinentibus nostra regia auctoritate decores omnia insignia militaria illi concedendo pro ut similibus factum est”. Baltasar de Llunes era fill de Francesc de Llunes i de Maria de Vallgornera, hereva aquesta del llinatge Vallgornera. De privilegi militar, figurà en les llistes dels membres de la noblesa habilitats per a assistir a les Corts de 1701-1702 i a les de 1705-1706. Un any abans de l’acte d’investidura com a cavaller de Bartomeu de Morató, Baltasar de Llunes havia anat amb altra gent a Sant Cugat del Vallès, amb el comte de Cifuentes, per a ajudar a la defensa de Barcelona durant el primer setge borbònic de 1706, un episodi en el què, com he dit abans, també hi havia participat Manuel Morató.

La investidura com a cavaller de Bartomeu Morató va tenir lloc el dimarts 12 d’abril de 1707, al casal dels Morató d’Olot. A més de l’interessat hi eren presents el notari, Francesc Masbernat –parent dels Morató– i Eudald Morató i Alexandre Camps, que hi actuarien com a testimonis. A l’inici, el notari llegí la comissió atorgada pel rei a Baltasar de Llunes, que fou acceptada. Tot seguit vingué l’acte d’investidura, del que el notari en féu una relació amb gairebé totes les traces pròpies d’un relat novel·lat. En dono el text en la seva estricta literalitat, havent-me permès només introduir-hi salts de línia i normalitzar-hi els signes de puntuació.

"El dicho Bartholomé Morató y de Ferrer requirió y suplicó al dicho don Baltezar de Llunes le armasse y creasse cavallero con la conformidad y en la forma que en caso semejante se acostumbra y el dicho Dn. Baltezar de Llunes le preguntó:
- ¿Quereys recibir orden de cavallero?
Y respondió:
- Sí, quiero.
Y proseguió el dicho señor don Balthezar diciendo:
- ¿Sabréis mantenerla como se debe mantener y defendereys a su magestad como estays obligado en todo acontecimiento?
Aquí el dicho Bartholomé Morató respondió que sí.
Y estando de rodillas delante del dicho don Balthazar de Llunes se sacó y desnudó la espada, que trahia embaynada al lado y con ella le dio tres golpes, es a saber uno en la cabeça y dos en los ombros, diziendo en cada uno:
- Dios y la bendita Virgen María y el apóstol Santiago os hagan buen cavallero.
Y después se la puso en la mano de dicho Bartholomé Morató y de Ferrer y se le bolvió a embaynar, el qual prometió guardar las leyes de la cavellaria.
Y el dicho Sr. Dn. Balthezar dixo:
- En virtud de la comissión de su magestad y de la potestad a mí concedida, os promuevo a la dignidad de cavallero. 

Y el dicho Bartholome Morató y de Ferrer requirió a mi dicho y baxo escrito notario lo hiziesse así y le diesse uno y muchos translados auténticos, para que se le pueda despachar el privilegio acostumbrado".

Bartomeu Morató no va poder fer ús de les seves noves prerrogatives per gaire temps, perquè va morir just dos anys després, el 2 d’abril de 1709. I, per altra banda, ja sabem que el desenllaç de la guerra de Successió no pintà gens bé per a les concessions nobiliàries que havia atorgat Carles III durant els anys en què fou rei dels catalans. Tant el primer capità general que tingué Catalunya després de la caiguda de Barcelona, el príncep de Tserclaes i de Tilly (mort el setembre de 1715), com el seu successor, el marquès de Castel-Rodrigo, donaren per nuls els títols nobiliaris i altres gràcies concedides per l’arxiduc Carles i decretaren l’obligació, per als seus titulars, d’entregar els despatxos que els acreditaven.

No sembla que en aquell moment Manuel Morató i de Cortada s’hagués de preocupar gaire per un títol concedit per Carles III, perquè el 1713, després de la Junta de Braços (a la que, tot i haver-hi estat convocat, Manuel Morató no hi va assistir personalment), optà per abandonar la causa austriacista i per reconèixer a Felip V, semblantment a com també ho feren els seus parents de Manlleu.