dimarts, 28 d’abril de 2015

Besalú i municipis de la Garrotxa en números vermells el 1719

Passada la guerra de Successió (1705-1714), la hisenda municipal dels pobles de l’actual comarca de la Garrotxa presentava una situació deplorable. No era només que els municipis tinguessin unes fonts de finançament extremadament limitades o, molt sovint, nul·les, sinó també que les despeses originades durant la guerra pel pas de tropa i grups armats, i per les contribucions que se’ls havien imposat, havien obligat cònsols i jurats a manllevar diners de particulars, que ara s’havien de tornar, precisament en uns moments de dificultats generalitzades pels nou anys de guerra i per les noves imposicions que exigiren els vencedors.
Monedes del temps de Felip IV de Catalunya, V de Castella

El 1719 el tinent de corregidor de Besalú, el filipista Ramon Pastell, va manar als comuns o ajuntaments de la vegueria de Besalú que manifestessin els recursos de què disposaven, les càrregues que tenien i els deutes que arrossegaven. Feia poc que la imposició a tot Catalunya d’una nova contribució que seria coneguda amb el nom de “cadastre”, havia portat els municipis a haver de respondre una sèrie de qüestionaris sobre la riquesa de cada poble, ja que el nou impost gravava els béns i els guanys de les poblacions. A la vegada, sorgiren reclamacions dels pobles respecte de les quantitats que se’ls feia pagar per aquest impost, que no semblava correspondre’s –per excés– amb la minsa riquesa que els pobles deien tenir de debò. És, doncs, en aquest context de pressió sobre les hisendes municipals i d’estira-i-arronsa per mirar d’alleugerir l’enorme pressió del cadastre, on hem de situar el manament de Ramon Pastell. Hi van donar resposta 48 pobles (49, si comptem separadament Lligordà i Palera, que la feren conjunta). La vegueria de Besalú arribava per llevant fins a Cabanelles, a l’Alt Empordà, i pel sud fins a Falgons i a Mata, al Pla de l'Estany.

Una ullada a aquests informes motiva més a la compassió que no pas a la mera anàlisi. Els municipis petits –la majoria ho eren– certificaren en aquell 1719 que no tenien recursos propis. De tots els pobles de l’actual Garrotxa que respongueren, només Argelaguer, Palau de Montagut (Sant Jaume de Llierca) i Besalú digueren tenir alguns ingressos municipals, a partir dels arrendaments de la taverna, la fleca i algun dret més. El Comú de Tortellà posseïa un terreny boscós i rocós d’unes cent vessanes de terra, dit els Comuns de Tortellà, que no donava cap rendiment a les arques municipals i que només servia “per los particulars habitants de dit lloch de Tortallà per anar·i a cercar llenya per servey de llurs casas y en los anys que y [= hi] ha aglans per anar·n·i a cullir algunas pocas per criar tossinos”. Però en la gran majoria dels casos, la cantarella que es repeteix en els informes era similar a la que expressaven els jurats o regidors (el text utilitza sempre, com a transició, aquesta doble denominació) de Mieres: “de que lo comú de dit lloch y parròquia de Mieras no té casas, molins, montanyas, terras ni altres proprietats, ni tampoch gavellas, flecas, tabernas, carnicerias ni altres emoluments". Bé és veritat que aquests municipis petits tampoc no havien de fer front a despeses ordinàries, perquè ni tenien mestre a qui pagar ni hospital al que atendre ni cap altra mena de serveis. Mai que es presentés alguna necessitat comuna, es podia recórrer, si era el cas i així ho permetia el seu règim senyorial, a imposar una talla, un repartiment o derrama entre els veïns, com explicaven en la seva certificació de 1719 els jurats o regidors de Toralles, també ells sense rendes municipals: "quant se fa algun tall, cada hu paga lo que li toca a pagar".

La càrrega de la guerra de Successió

Però ai! havia passat la guerra, la malaurada guerra de Successió, que, com tot acte bèl·lic, s’emportà muntanyes de diners. Els exèrcits costaven molts, molts diners, i més que se’n prengueren. Durant la guerra, el pas de tropes pels pobles de la Garrotxa suposà als municipis haver de pagar considerables sumes de diner per al seu manteniment, que calia entregar d’immediat (i a bona fe que els exèrcits, quan entraven en un poble, no s’estaven pas d’orgues). En aquelles circumstàncies, els representants públics dels veïns no havien tingut més remei que manllevar d’urgència diners als particulars, uns préstecs que després es regularen notarialment en forma dels denominats “censals”: tu ens dones aquests diners que necessitem d’immediat i nosaltres ens comprometem a pagar-te cada any una pensió, que en aquells moments era d’un sou per lliura, és a dir, el 5 % de la quantitat manllevada (bé, tècnicament un censal era una venda: jo et venc, pel preu del capital, el dret a pagar-te cada any una pensió). A la pràctica, la creació de tots aquests censals va fer que els municipis quedessin greument endeutats per molt de temps, amb escasses possibilitats de poder-hi fer front.

Tortellà declarà, en aquestes certificacions de 1719, tenir contrets censals per un valor total de 3.849 lliures, que suposaven haver de pagar cada any en pensions 192 lliures i 9 sous. Eren molts diners, que els jurats o regidors miraren bé de justificar amb tot detall. D’entrada, una primera part d’aquests censals s’havien hagut de menester per pagar les tropes borbòniques que havien passat pel territori en els anys de 1711, 1712 i 1713, i uns altres diners havien servit “per soltar de las càrcers de Perpinyà als cònsols y alguns particulars de dit lloch y parròquia, als quals los francesos se·n·avian aportats presos en lo any 1713 per lo que se·ls devia de ditas estansillas". Respecte d’aquests garrotxins presos a Perpinyà, és un fet de la guerra de Successió. El 13 de febrer de 1713 va arribar a Besalú un destacament de soldats francesos (que lluitaven per la causa de Felip V), comandats pel comte de Fiennes, a reclamar unes quantitats que deien que no se’ls havien pagat. Com a represàlia, els soldats borbònics hi prengueren hostatges, com feren també en els pobles veïns. De Tortellà se n’emportaren diverses persones, entre ells el sagristà o rector de la parròquia. Tots aquests hostatges, segons notícies que recollí Joaquim Matas (Castillo de Salas y sus términos, Olot, 1905, p. 134-135), “atados los condujeron a Rosas; y embarcados a Caplliure [= Cotlliure] y de allí a Perpiñán; cometiendo en ellos mil tiranías como si fuesen esclavos, y más aun en los sacerdotes. En Perpiñán los pusieron en un lugar llamado las Casas Hermas o Cuarteles, de donde no podían salir ni para satisfacer sus necesidades corporales. La comida les costaba a peso de oro durante los dos meses que estuvieron allá. Sufrieron terribles enfermedades hasta llegar todos los presos a las postrimerías”. Els que sobrevisqueren només en pogueren sortir quan els seus pobles respectius els feren arribar les quantitats que exigien els seus segrestadors.

Així, de les 3.849 lliures que Tortellà tenia manllevades, 3.000 corresponien al pagament de les tropes borbòniques que havien passat per la vila i per al rescat dels que, com a forma de coacció, van ser conduïts a Perpinyà. De la resta, un altre censal de preu 150 lliures havia servit “per furnir a un regiment de Suïssos que estigué allotjat en dit lloch de Tortallà al principi del any 1711”, i un altre de 330 lliures “serví per furnir a unas tropas francesas que estigueren allotjadas en dit lloch en temps de Carlos Segon rei de España (que està en la glòria)”, en referència, aquesta darrera partida, a l'anterior guerra dels Nou Anys (1689-1697). Quedava encara un censal de 369 lliures, respecte del qual els jurats o regidors de Tortellà s’hagueren de sincerar, dient ser diners que s’havien pres qui sap quan feia i que ningú no recordava amb motius de què s’havia fet: “ha molts anys que se manllevà, que no·y ha ninguna persona que·n tinga memòria y axí no se sap lo preu de aquell [censal] perquè serví".

En els altres pobles que havien contret censals, la raó d'haver-ho fet era unànime, tots digueren que s’havien pres al seu moment “per pagar las estansillas als officials y ministres de las tropas auxiliars del rey nostre Sr. [Felip V] (que Déu guarde) en los anys 1711, 1712 y 1713”, segons expressió que es repeteix idènticament en la majoria dels certificats. Els d’Argelaguer, que havien agafat censals per valor de 4.352 lliures i 10 sous, precisaren que d’aquest capital, 3.700 lliures havien anat destinades al pagament del pas de les tropes borbòniques en els tres anys mencionats, i la resta “serviren per pagar altres contribucions y mals de dit lloch en las guerras passadas”, i encara hi havia uns diners no quantificats que es devien a diversos particulars, fets servir “per subvenir a diferents treballs que per ocasió de las guerras han esdevingut al Comú del mateix lloch”. Les guerres, sempre les guerres.

La hisenda municipal de Besalú el 1719

A Besalú la situació era més complexa, perquè si bé l’ajuntament disposava de recursos propis, estava del tot endeutat. El seu informe de 1719 és detallat. A grans trets, l’ajuntament de Besalú tenia una mitjana anual d’ingressos de 1.000 lliures i una despesa que pujava a 626 lliures i 10 sous. Però tenia un deute que li suposava haver de pagar cada any als creditors en concepte de pensions 680 lliures, 12 sous i 8 diners. I llavors, és clar, llavors els números ja no lligaven. Vegem-ho a la menuda.

1. Pel que fa als ingressos, calia distingir –com en tots els municipis– entre propis i arbitris.

Els propis eren les propietats pertanyents a la institució municipal, uns béns que, en principi, havien de donar algun tipus de guany. Per una banda l’ajuntament de Besalú tenia tres immobles que no produïen cap rendiment, ja que estaven destinats a casa de la vila, a presó i a escola. Però per una altra banda era posseïdor de la meitat dels molins fariners i drapers de la vila (l’altra meitat d’aquests molins pertanyia a l’abat del monestir de Sant Pere de Besalú) i això sí que generava un rendiment.
Els arbitris eren els drets municipals, que se solien arrendar. L’ajuntament de Besalú percebia els arrendaments dels drets de dues tavernes, la fleca, la carnisseria i el pallol, les imposicions sobre la venda a la vila d’oli, aiguardent, peix, claus, tatxes i candeles de sèu, i l’anomenat dret de mercaderies, que gravava l’entrada de determinats gèneres.
Segons la certificació feta pels jurats o regidors de Besalú el 1719, la possessió de la meitat dels molins i els arbitris suposaven per a l’ajuntament de Besalú, com ja he avançat, ingressar cada any unes 1.000 lliures barceloneses.

2. Pel que fa a les despeses, la llista es presenta múltiple.

Distribució de la despesa municipal de Besalú el 1719
Comencem pels salaris dels càrrecs municipals. Els quatre regidors cobraven cada un 60 lliures a l’any; el clavari o administrador 37 lliures i 10 sous; el secretari de l’ajuntament, el porter, el rellotger i el receptor del paper segellat, cada un d’ells 15 lliures; el mostassaf 12 lliures, els estimadors 6 lliures i els oïdors de comptes del clavariat 4 lliures i 10 sous. Aquesta partida suposava, doncs, la suma de 360 lliures a l'any.
Però el funcionament de l'ajuntament costava una mica més, ja que els quatre regidors tenien dret a què se’ls donés una atxa anual, i al clavari candeles i carbó. I hi havia també les insígnies dels quatre jurats i les despeses d’escriptures que es feien treure al secretari, totes les quals despeses feien a l’any a 52 lliures.
Per al manteniment de les propietats municipals se solia gastar cada any de 75 lliures en els molins fariners i drapers (“per molas, nochs y demés ahinas [= eines] y per tenir condrets lo rech y resclosa de dits molins”) i 20 lliures per les cases de la vila, les presons i l’estudi, sense deixar-se 1 lliura “per cordas per al pou de la casa de la vila”. Total per aquest concepte, 96 lliures.
De serveis directes a la vila, poca cosa. Al mestre de minyons se li donaven 25 lliures a l’any (un salari minso, per força el mestre deuria cobrar alguna cosa de cada un dels alumnes). Curiosa la partida de neteja pública reduïda a només cinc vegades a l’any, amb un cost de 15 sous: “Item paga cada any per fer escombrar la plassa sinch vegadas, ço és en las quatre festas anyals y en la festa de St. Vicens de maig, quinse sous” (les festes anyals són Nadal, Pasqua Florida, Pasqua Granada i la Mare de Déu d'Agost). Entre escola i neteja, se n'anaven, doncs, 25 lliures i 15 sous.
Més important era tot el que es destinava a la vida pietosa i festiva de la població. El frare que venia a predicar a Besalú durant la quaresma se n’emportava el mateix que el mestre, 25 lliures, i al monument del dijous sant es donava 1 lliura. A les festes religioses de Corpus i de Sant Vicenç es destinaven 19 lliures. El dimarts de Pasqua l’ajuntament feia celebrar dotze misses “als gloriosos màrtirs St. Prim y St. Felicià, patrons de dita vila”, que costaven 3 lliures i 12 sous. A la casa i capella de la Mare de Déu del Món se li donava 1 lliura i 16 sous perquè s’hi celebrés un ofici. En un moment o altre de cada any l’ajuntament havia d’encarregar la celebració de misses i pregàries, ja fos per a obtenir la pluja, o per altres necessitats, i això costava 3 lliures i 12 sous. Fent números, la col·laboració en l’atenció religiosa de la gent de Besalú i en les seves festivitats suposava un total de 54 lliures.
Finalment, entre les obligacions municipals calia destinar 25 lliures per a “propris y guias per servey de sa magestat” i 3 lliures i 15 sous per censos que s’havien de pagar al monestir de Sant Pere i al prior de la col·legiata de Santa Maria.
Fent suma, el total de les despeses municipals de Besalú pujava, a l'any, a 616 lliures i 10 sous.

3. Pel que fa al deute.

L'ajuntament de Besalú el 1719 estava entrampat en més d’una cinquantena de censals, de préstecs demanats a particulars o a institucions eclesiàstiques, no només de Besalú, sinó també d’Olot, Girona, Maià, Segueró, Serinyà, Castellfollit i d’altres llocs. Els diners que s’havien manllevat a través d’aquests censals arribaven a 13.614 lliures, 12 sous i 8 diners, que al cinc per cent, feia que cada any s’hagués de pagar als que havien deixat els diners pensions per valor conjunt de 680 lliures, 14 sous i 8 diners. Com declaraven els de Besalú, una part d’aquests censals “serviren per pagar las estansillas als officials y ministres de las tropas auxiliars del Rey Nostre Sr. [Felip V] (que Déu guarde) en los anys 1711, 1712 y 1713. Los demés són censals vells que se manllevaren, part en temps del contagi (de que Déu nos guarde) y part en altres ocasions per subvenir a dit Comú de Besalú en alguns treballs excessius en que·s trobave dit Comú". 

Ajuntaments carregats de deute

Si l'ajuntament de Besalú ingressava cada any 1.000 lliures i se’n gastava poc més de 626 en les despeses ordinàries de la vila, més altres 680 i escaig pels deutes contrets, és obvi que cada any que passava els números vermells creixien i creixien. La solució més immediata era la de no pagar. El 1719 l’ajuntament de Besalú devia a tots aquells que li havien deixat diners, la descomunal suma d’11.575 lliures “per pensions cessas [= cessades] y no pagadas”, segons certificaren els regidors de la vila. Besalú era un cas extrem (alguns censals venien de temps més reculats, d'aquí que el deute acumulat fos tan gran), però de deutes ben pocs municipis se n’escapaven. Mieres, que cada any havia de pagar de pensions per censals presos 92 lliures i 2 sous, devia 213 lliures i 9 sous; Beuda devia 120 lliures, respecte de les 26 lliures i 13 sous que havia de pagar de pensió anual; Maià, 130 lliures, respecte de les 40 lliures de pensions anuals; Argelaguer, carregat amb pensions anuals per valor de 217 lliures, 12 sous i 8 diners, devia d’endarreriments 613 lliures, 4 sous i 6 diners. Només uns pocs municipis presentaven una situació menys inquietant: Sales de Llierca, que al seu moment havia hagut de manllevar 2.013 lliures, només en devia 20 de pensions endarrerides i Tortellà, obligat cada any amb pensions de censals per import de 192 lliures i 9 sous, deia deure menys d'una anualitat, només 166 lliures i 10 sous.

Els ajuntaments van haver de sortir-se'n com pogueren. Alguns miraren d’establir maneres de fer ingressos, però això no sempre era possible o fàcil, perquè no depenia només d’ells. A Tortellà, els drets sobre determinades prestacions o comerç pertanyia al senyor. El 1720 els regidors intentaren de fer-se amb els drets del comerç a la menuda, però Carles Alemany de Bellpuig s’hi oposà del tot, i no fou fins cap a les acaballes de segle que l’ajuntament de Tortellà pogué adquirir aquests drets i passar, per tant, a treure’n rendiment. Les pensions vençudes i no pagades foren un mal endèmic generalitzat. A la Vall de Bianya havien pogut establir drets d’hostal, taverna, gavella i carnisseria, els quals, no obstant, eren insuficients i el 1742 seguien recorrent a les imposicions sobre el veïnat, segons explicaren els regidors en aquest any, ara ja en castellà com llavors era manat: “los productos de los referidos arbitrios se conciertan para satisfazer las pensiones de censales, que el común de dicho Valle de Biaña haze y presta y para pagar los salarios de justicia y otros gastos precisos, que debe el Común de dicha Universidad precisamente satifazer”, i com que amb això no se’n feia prou, “es preciso a los habitantes y moradores de dicho Valle de Biaña hazerse entre ellos, voluntariamente, una talla comuna todos los años". A posar-hi tots diners, això sí, "voluntariamente".

Per complicar més les coses, entre 1741 i 1750 la Corona es quedà amb la meitat dels propis i arbitris dels municipis per atendre necessitats de guerra del moment, de manera que els endarreriments en el pagament del deute s’accentuaren. I encara més, el 1745 es publicaren unes instruccions sobre propis i arbitris, que intentaven collar els regidors respecte d’aquests ingressos locals. Amb el retorn als municipis de la possessió total sobre les seves rendes i arbitris, els ajuntaments recuperaren marge, però sense deixar d’haver-hi una situació d’asfíxia, com ho demostra que el 1754 els regidors de Besalú seguien insistint a dir que el que el municipi guanyava per l’arrendament dels drets de taverna, carnisseria, pallol, fleca, gavella d’oli, peixateria, aiguardent, claus i candeles de sèu, és a dir, els arbitris que percebia, “se aplica en satisfacer deudas de la misma Universidad".

Anys difícils, els de després de la guerra de Successió, i no només per la repressió. No perdem de vista que, paral·lelament a haver de fer front els municipis a aquest enorme deute, els calgué enfrontar-se a un altre problema que se sumà a aquest, el del pagament de l’impost del cadastre. En la seva forma completa, aquesta contribució imposada per Felip V a Catalunya començà a cobrar-se el 1717. Si bé afectava directament als particulars, de retruc hi quedaren entrampades les institucions municipals, que n’eren les últimes responsables. La feina, doncs, que en aquests anys es girà als regidors, fou enorme i complexa. És molt difícil de poder fer un seguiment de les hisendes municipals de la Garrotxa en aquells anys, però gosaria dir que, malgrat tot, aquells regidors i els pobles que representaven, afortunadament saberen sortir-se’n. Com en moltes d'altres coses.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada