divendres, 3 d’octubre de 2014

De com l’olotí Bartomeu Morató i de Ferrer fou armat cavaller el 1707

En negre, can Morató abans de la reforma de 1889 (ACGAX)
Els Morató constituïen una d’aquelles famílies que a Olot se les tenia entre les principals. Sembla que havien vingut de Camprodon en la primera meitat del segle XVI. Tenien el seu casal familiar a la placeta de l’Àngel, dita a començaments del segle XVIII, de Mora i també de Morató. L’edifici encara hi és, a llevant de la font de l’Àngel, si bé avui la seva forta presència la veiem molt desdibuixada, per unes reformes empreses el 1889, que n’alteraren del tot l'aspecte de la planta baixa. Avui costa de saber-hi veure el que fou la porta principal de la casa, substituïda per dues altres de menor amplada, i desfigurades del tot les dues finestres que, similars a les del primer pis, flanquejaven l’entrada a la casa. La tradició familiar marcava els hereus com a homes del dret, doctors en lleis. A les primeres dècades del segle XVII surt el nom de Bartomeu Morató en les pàgines introductòries de les edicions de De pactis nupcialibus i de Decisiones Sacri Regii Senatus Cathaloniae, del també olotí Joan Pere Fontanella, en les que aquell Morató dedicà uns versos llatins a l’autor d’aquests tractats, amb qui tenia vincles d’amistat, segons hi deixà consignat.

Precisament en els primers anys del segle XVIII el llinatge familiar el tornava a encapçalar un altre Morató de nom Bartomeu. Vidu d’un anterior matrimoni, el 2 de febrer de 1672 Bartomeu Morató i de Ferrer es va casar amb Maria de Cortada, filla de Jacint de Cortada i Eruga, de Manlleu. A Manlleu els Cortada eren una família distingida, com bé prou donava a entendre, amb una sola mirada, la casa que hi tenien, un edifici de bones proporcions, amb fortificacions i tot, avui desaparegut. Jacint de Cortada havia estat elevat a cavaller el 12 de juliol de 1655. A Olot, al cap de poc més d’un any de casats, el 3 d’abril de 1673, va néixer el primer fill de la nova parella, Manuel Morató i de Cortada, que esdevindria l’hereu. Com corresponia a un Morató, Manuel va cursar la carrera de dret fins al grau de doctor. El 27 d'abril de 1698 es va casar amb Magdalena Vilar, filla del difunt doctor en drets d'Olot Joan Vilar, el mateix dia que el seu pare Bartomeu, vidu de nou, es casava amb la seva nova consogra, de nom també Magdalena com la seva filla.
Can Morató a l'actualitat

Arribada la guerra de Successió, els Morató van seguir la causa austriacista. S'entén que fos així, perquè la muller de Bartomeu Morató era germana de l’hereu dels Cortada de Manlleu, Antoni, que estava casat amb una germana de Carles Regàs. Tant Antoni de Cortada com Carles Regàs figuren entre els que el dia 17 de maig de 1705 eren a l’ermita de Sant Sebastià, a Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona), on es van comissionar dos representants perquè fessin tractes amb Anglaterra. Facilitarien l’accés de l’arxiduc Carles d’Àustria a la successió dels regnes hispànics, a canvi que fossin respectats els drets i llibertats dels catalans, el “Pacte dels vigatans” que donà lloc al posterior “Pacte de Gènova” del 20 de juny. De llavors ençà, els Morató d’Olot van esdevenir un dels principals promotors de l’adhesió dels olotins a la causa catalana, fins al punt que, després de Vic, fou a la banda d’Olot on més promptament es reconegué a l'arxiduc Carles com a rei. El fill Manuel Morató fou un dels que a finals de setembre s’uniren a la gent d’Osona que baixaren a reforçar el setge a la ciutat de Barcelona, encara controlada pel virrei filipista Velasco, i fou també un dels olotins que, en nom de la vila, un cop guanyada la capital per a Carles III, passaren a presentar l’adhesió al nou monarca. El 1706 altre cop Manuel Morató, amb un grup d’olotins, tornà a baixar a Barcelona, ara per a defensar-la de l’intent franco-espanyol –no reeixit– de recuperar la ciutat per a Felip V, i fou ell qui transmeté a Olot la notícia de l’arribada de l’armada aliada que venia a socórrer Barcelona. En aquell mateix any comandà un cos de sometent de 50 olotins. Quan el 1710 Carles III passà uns dies a Girona, Manuel Morató representà Olot a l’hora de fer al monarca els preceptius compliments per part de les poblacions d'un ampli entorn. El 1712 consta com a auditor de fronteres i com a jutge de la baronia de Santa Pau.

Tanta adhesió bé es mereixia un reconeixement reial en la figura del cap de la família, Bartomeu Morató. I ja és sabut que una de les maneres que tenen els monarques per a significar agraïment envers algú, és ennoblir-lo. Tal dit, tal fet. El 1707 Bartomeu Morató i de Ferrer havia demanat a Carles III ésser reconegut com a cavaller. D’aquest procés en coneixem dos instruments documentals. En primer lloc, la comissió, signada per mà del rei, a favor de Dn. Baltasar de Llunes perquè fos ell, en representació del monarca, qui armés cavaller a Bartomeu Morató. I, en segon lloc, l’acta notarial d’haver-se executat l'encàrrec.

Signatura de Carles III en la comissió a Baltasar de Llunes
Pel que fa al primer instrument, el poder a Baltasar de Llunes fou atorgat pel rei Carles III a Barcelona el 29 de març de 1707. És un instrument protocol·lari, en el que, després de manifestar que Bartomeu Morató i de Ferrer, home de provat origen familiar, li havia demanat ésser decorat amb el privilegi militar –petició a la que ell accedia pels molts serveis seus prestats a la corona– encarrega a Baltasar de Llunes “quod praedictum Bartholomeum Morató et de Ferrer militari singulo et aliis ad promotionem militis pertinentibus nostra regia auctoritate decores omnia insignia militaria illi concedendo pro ut similibus factum est”. Baltasar de Llunes era fill de Francesc de Llunes i de Maria de Vallgornera, hereva aquesta del llinatge Vallgornera. De privilegi militar, figurà en les llistes dels membres de la noblesa habilitats per a assistir a les Corts de 1701-1702 i a les de 1705-1706. Un any abans de l’acte d’investidura com a cavaller de Bartomeu de Morató, Baltasar de Llunes havia anat amb altra gent a Sant Cugat del Vallès, amb el comte de Cifuentes, per a ajudar a la defensa de Barcelona durant el primer setge borbònic de 1706, un episodi en el què, com he dit abans, també hi havia participat Manuel Morató.

La investidura com a cavaller de Bartomeu Morató va tenir lloc el dimarts 12 d’abril de 1707, al casal dels Morató d’Olot. A més de l’interessat hi eren presents el notari, Francesc Masbernat –parent dels Morató– i Eudald Morató i Alexandre Camps, que hi actuarien com a testimonis. A l’inici, el notari llegí la comissió atorgada pel rei a Baltasar de Llunes, que fou acceptada. Tot seguit vingué l’acte d’investidura, del que el notari en féu una relació amb gairebé totes les traces pròpies d’un relat novel·lat. En dono el text en la seva estricta literalitat, havent-me permès només introduir-hi salts de línia i normalitzar-hi els signes de puntuació.

"El dicho Bartholomé Morató y de Ferrer requirió y suplicó al dicho don Baltezar de Llunes le armasse y creasse cavallero con la conformidad y en la forma que en caso semejante se acostumbra y el dicho Dn. Baltezar de Llunes le preguntó:
- ¿Quereys recibir orden de cavallero?
Y respondió:
- Sí, quiero.
Y proseguió el dicho señor don Balthezar diciendo:
- ¿Sabréis mantenerla como se debe mantener y defendereys a su magestad como estays obligado en todo acontecimiento?
Aquí el dicho Bartholomé Morató respondió que sí.
Y estando de rodillas delante del dicho don Balthazar de Llunes se sacó y desnudó la espada, que trahia embaynada al lado y con ella le dio tres golpes, es a saber uno en la cabeça y dos en los ombros, diziendo en cada uno:
- Dios y la bendita Virgen María y el apóstol Santiago os hagan buen cavallero.
Y después se la puso en la mano de dicho Bartholomé Morató y de Ferrer y se le bolvió a embaynar, el qual prometió guardar las leyes de la cavellaria.
Y el dicho Sr. Dn. Balthezar dixo:
- En virtud de la comissión de su magestad y de la potestad a mí concedida, os promuevo a la dignidad de cavallero. 

Y el dicho Bartholome Morató y de Ferrer requirió a mi dicho y baxo escrito notario lo hiziesse así y le diesse uno y muchos translados auténticos, para que se le pueda despachar el privilegio acostumbrado".

Bartomeu Morató no va poder fer ús de les seves noves prerrogatives per gaire temps, perquè va morir just dos anys després, el 2 d’abril de 1709. I, per altra banda, ja sabem que el desenllaç de la guerra de Successió no pintà gens bé per a les concessions nobiliàries que havia atorgat Carles III durant els anys en què fou rei dels catalans. Tant el primer capità general que tingué Catalunya després de la caiguda de Barcelona, el príncep de Tserclaes i de Tilly (mort el setembre de 1715), com el seu successor, el marquès de Castel-Rodrigo, donaren per nuls els títols nobiliaris i altres gràcies concedides per l’arxiduc Carles i decretaren l’obligació, per als seus titulars, d’entregar els despatxos que els acreditaven.

No sembla que en aquell moment Manuel Morató i de Cortada s’hagués de preocupar gaire per un títol concedit per Carles III, perquè el 1713, després de la Junta de Braços (a la que, tot i haver-hi estat convocat, Manuel Morató no hi va assistir personalment), optà per abandonar la causa austriacista i per reconèixer a Felip V, semblantment a com també ho feren els seus parents de Manlleu.

1 comentari:

  1. És molt interessant, em ve també al cap llegint-te que als privilegis de la vila de Besalú conservats a l'Arxiu Diocesà de Girona i redactats a l'Època Moderna es fa referència a un llibre anomenat vulgarment Llibre d'en Morató, que segons es diu contenia els costums escrits de la vila.

    ResponElimina