divendres, 31 de gener de 2014

Un escrit botifler, d'un pagès de Besalú, de la Guerra de Successió

Durant la Guerra de Successió aparegueren nombrosos impresos de propaganda política. En aquest sentit, fou aquella una guerra moderna, en la que no sols batallaren les armes, sinó també les idees i la voluntat de convèncer i mobilitzar a favor d’una causa, utilitzant el mitjà de difusió més idoni en aquells moments –a part de les prèdiques dels eclesiàstics–, com era la impremta. A Catalunya, la majoria d’aquests impresos defensaven la causa del Principat i de Carles III, l'arxiduc Carles, però també n’hi hagueren que advocaven per atreure la gent cap a Felip IV (Felip V de Castella).

Un d'aquests impresos, precisament de caràcter filipista, se’ns presenta vinculat a la Garrotxa, a través del seu autor, segons se’ns indica a l'inici. Es tracta del Despertador christià y polítich, de un pagès de la vegueria de Besalú, de qui las atrocitats dels micalets del sereníssim senyor Archiduch de Àustria han forçat a deixar sa casa. És un fullet en quart, de 28 pàgines sense numerar, que no porta ni peu d’impremta ni any d'edició. En conec dos exemplars, un a la Biblioteca Pública de Girona, i l’altre a Barcelona, a l’Arxiu Històric de la Ciutat.

Del seu autor no en puc pas dir res més del que ell ens dóna a conèixer a l’encapçalament. Haurem de creure’ns això de ser un pagès de la vegueria de Besalú, però amb algunes precisions. La primera, que malgrat dir-nos ser un pagès o, com diu en un moment al mig del text, ser “un rústich pagès y treballador de la terra”, possiblement es tractés d’un propietari rural, no sols per saber d’escriure –alguns altres pagesos, aquests sí, treballadors de la terra, també en sabien– sinó per la seva capacitat de dur el text a la impremta i, per tant, de poder-lo difondre. Respecte de ser de la vegueria de Besalú, cal indicar que en cap moment del text no hi ha la més mínima referència a alguna circumstància concreta esdevinguda en aquesta contrada, ni tan sols a allò que ens anunciava al començament, d’haver hagut d’abandonar la seva casa. Aquest text el podria subscriure qualsevol altra persona de la seva condició que fos d’una altra vegueria o de l’altra punta del país. Que hagués hagut d’abandonar la seva casa pel seu caràcter de botifler no és cap dada singular, passà també a d'altres. Qui seria el primer alcalde major de Besalú després de la Nova Planta de Felip V, Ramon Pastell, un declarat filipista, durant la guerra va tenir segrestades les seves propietats.

Com he dit, el fullet no porta la data de l’any en què va ser imprès. Passant el rasclet per les poques dades cronològiques que conté, es va haver d'escriure després de dues dades de les que en fa esment, la victòria austriacista de Saragossa (estiu de 1710) i el nomenament per part del Papa d'un seu nunci a Barcelona (el genovès Giorgio Spinola, juliol de 1711) com a conseqüència de l’expulsió, dos anys abans, del nunci de Madrid, expulsió ordenada per Felip V perquè Climent XI havia reconegut a Carles III. Per contra, no hi ha cap dada concreta que ens permeti tancar el període de possible redacció del text, però en cap moment no ens dóna a entendre que Carles III –anomenat sempre en el fullet arxiduc Carles d’Àustria– hagués marxat de Catalunya per anar a Viena (ho féu el setembre de 1711). Per tant, sembla que l’edició d’aquest opuscle podria situar-se a l'estiu de 1711.

El gener d'aquest any de 1711, després d’un llarg mes de setge, Girona havia caigut a mans de Felip V. A primers de febrer, tropes franceses del comte de Fiennes, que treballaven per als interessos borbònics, es varen desplaçar a Olot, des d’on ocuparen altres llocs de la Garrotxa durant un mes i mig. Ara bé, un cop van marxar-ne carregats dels diners i dels grans que havien pogut arreplegar, Olot i els pobles veïns van tornar-se a manifestar fidels a la causa comuna i a Carles III, tot i que Girona continuà essent filipista. Seria, doncs, aquest el context en el que el fullet propagandístic del nostre pagès de la vegueria de Besalú, voldria influir perquè també aquesta banda de la Garrotxa se sumés al territori conquerit per Felip V. Però això no passaria fins a l’estiu de 1713.

El contingut del fullet se’ns presenta redactat de forma seguida, sense que hi hagi ni seccions ni apartats, més enllà de fer, de tant en tant, punts i a part. El nucli central és la dura crítica que l’autor fa al comportament dels miquelets del bàndol català, contra els que insta a alçar-se per a recuperar la pau sota el govern de Felip V. Els miquelets eren cossos militars improvisats, formats generalment per voluntaris, armats de fusell –un armament relativament modern en aquell moment–, per la qual cosa a vegades poden aparèixer amb el nom de fusellers de muntanya. Davant de les limitacions de l’exèrcit regular de Carles III, els miquelets van tenir un paper molt important en el bàndol català durant la Guerra de Successió. La crítica que, com veurem, els fa l’autor del fullet, tenia el seu punt de raó, perquè aquests cossos armats no del tot regulars, amb molta mobilitat en un territori rural com el de la Garrotxa, fàcilment podien caure en actuacions al marge de la llei per a obtenir recursos i manutenció, o propòsits particulars. I no és cap atenuant pensar que les tropes regulars de l’altre bàndol, fossin franceses o espanyoles, actuaven també amb igual o més impunitat, un aspecte aquest, per cert, en el que el nostre autor cuità prou a passar-hi de puntetes. És un text publicitari, un pamflet i, per tant, el seu fort no és pas el rigor.

Anant al text, un possible esquema de les idees del seu discurs podria ser, redactat en la primera persona del plural, que és la que l’autor utilitza:

1. L’haver donat Catalunya obediència a l’arxiduc Carles el 1706, quan ja estava donada l’obediència a Felip V, és un acte de traïció.

2. No són justificacions:
   a) Dir que la pau a Europa depèn del fet que l’arxiduc Carles sigui el rei, perquè això no treu que el comportament dels catalans sigui equiparable al de Judes.
   b) Dir que, regnant Felip V, és impossible la conservació de les Constitucions i Privilegis de Catalunya. Segons ell, això és només una excusa per amagar altres propòsits menys nobles.
   c) Emparar-se en el fet d’haver jurat a l’arxiduc Carles, ja que considera que fou un jurament nul per existir-ne un d’anterior a favor de Felip V. “Si un jura de fer una cosa, y après jura de fer lo contrari, lo últim jurament no pot ser de ninguna eficàcia”.
   d) Argumentar que el papa Climent XI hagi reconegut a l’arxiduc Carles com a rei i hagi enviat un nunci seu a la cort de Barcelona. Aquí la seva manera de combatre-ho és molt fràgil, amb subtileses com ara que el Papa havia reconegut a Carles, però no l’havia declarat rei: “ab tot quant ha fet sa Santedat, no ha declarat que la monarquia de Espanya tocàs al senyor archiduch, per no ser lo mateix tractar o regonèixer algú com a tal, que declarar sie tal”.

3. El nostre error ens ha portat a una fatal situació, a haver de patir tot allò que fan els miquelets, contra els que s’esplaia a dojo, dient d’ells que són “vil canalla, vívoras de infern y pitjors que turchs”, lladres i gent perduda, que van “per las casas dels pobres pagesos, fentse contínuament donar menjar y bèurer, sens ninguna bulleta de allotjament”, “forçant públicament a moltas donas de tots estats, y robant”. No entén que, tractant-se de tropes del mateix bàndol, se’ls consentin aquests desordres. Per contra, opina que si les tropes hispano-franceses de Felip V cometen algun tipus de despropòsit, en aquest cas és perquè ens ho tenim merescut per la nostra traïció, i que hauríem d’estar contents perquè ens fan menys mal del que, per aquesta raó, ens podrien fer.

4. Contra aquesta situació, proposa com a remeis:
    a) Combatre els miquelets, amb l’auxili de les tropes filipistes, a les que cal donar tota l'assistència.
    b) No fer cas, perquè no és veritat, dels que diuen que l’arxiduc Carles rebrà aviat tropes de reforç d’Alemanya, Anglaterra i Holanda.
   c) No fer-nos il·lusions pensant que es pot repetir una victòria contra els borbònics com la que va haver-hi a Saragossa. Amb un curiós argument teològic: Déu hauria permès aquesta derrota de Felip V per posar-lo a prova i després socórrer-lo amb mitjans extraordinaris per a donar-nos a entendre que la seva voluntat divina és que sigui aquest qui regni.

5. En aquest combat a favor de Felip V no ens ha d’aturar:
    a) Veure que Barcelona “se mantinga en la obediència del senyor Archiduch ab la mateixa obstinació que sempre”. Va cap a la perdició i, per tant, no se l’ha d’ajudar.
  b) Pensar que si Felip V recuperés Catalunya, suprimiria les nostres Constitucions i Privilegis, i ens castigaria severament. Pensar això, diu, és cosa del dimoni, el qual, després d’haver-nos fet caure en el pecat de la rebel·lió, ara vol que caiguem en el pecat de la desesperació.

6. Exhortació final. Fa grans elogis de Felip V, a qui hem de considerar com un bon pare, que l’únic que vol és que visquem feliços, posant com a exemple el fet que aragonesos i valencians, “havent comès la mateixa falta que nosaltres, los perdonà ab tota franquesa y està vuy universalment adorat de ells”. Acaba: “Ea, doncs, germans meus, despertem tots de aquest letargo”, prenguem les armes contra els miquelets, “recorregam après rendits a la real clemència de nostra amabilíssim rei, pare y senyor Felip Quint” i diguem-li que desitgem que visqui molts anys, “perquè així pugam eixir tots dels treballs desta guerra, en que estam submergits, víurer y morir quiets en nostras casas y vèurernos après en companyia llur en la Glòria. Amén”.

La legitimitat dinàstica de Felip V o de Carles III –l’arxiduc Carles en el text– no era pas un tema que amoïnés especialment al nostra autor. Al contrari d’altres fullets que, sobretot al principi del conflicte, gastaren pàgines i pàgines remuntant-se a les branques de l’arbre genealògic de la monarquia, el redactor del fullet, al començament del seu escrit refusava explícitament d’entrar-hi, al·legant la seva poca preparació en aquest àmbit. Per ell el problema, segons dóna a entendre el seu escrit, era que s’hagués donat primer obediència a un, per passar a negar-li després i donar-la a un segon. Tot i que no s’està de dir que haver menystingut a Felip V (nét de Lluís XIV), tenint la poderosa França tan a tocar, ja havíem d’imaginar-nos que fora una temeritat. Per ell, no sembla pas que aquella fos una guerra dinàstica, sinó una qüestió de fidelitats. I, sobretot, un desig vehement de retornar a la pau.

En canvi, el tema del manteniment de les Constitucions i Privilegis (diguem-ne “drets”) de Catalunya, hem vist que es fa present en dos moments del seu discurs. I en el primer, gairebé semblaria insinuar que es podria acceptar com a motiu justificat d’inici del conflicte, tot i que de seguida passa a considerar-ho fruit de la ignorància i engany de la població: “Hagués pogut tenir en lo principi alguna disculpa nostra ignorància, en lo engany dels mal intencionats, que mogueren esta rebellió, als quals ab un pretext immaginari y paliat per ells, de que regnant nostre clementíssim rey, ere impossible se conservassen nostres Constitucions y Privilegis, fingint a aquest fi mil embelecos, sent en si tant especiós per nosaltres, fou fàcil seduhirnos”. Cap al final de l’escrit, reapareix el tema de la possible pèrdua dels drets de Catalunya sota el regnat de Felip V, del qual, com hem vist, se’n surt fugint d’estudi remetent-se al dimoni, i passant per alt que aquesta pèrdua dels furs ja Felip V l’havia fet efectiva a València i a Aragó el 1707.

Aquest “pagès de la vegueria de Besalú” titulà el seu pamflet Despertador christià y polítich. Un temps després, el 1713, sortí un altre opuscle (aquest, però, favorable a la causa catalana iniciada el 1705) amb un títol d’igual començament, Despertador de Cathalunya, per desterro de la ignorància, antídoto contra la malícia, foment a la paciència, y remey a la pusillanimitat, publicat a Barcelona, a la impremta de Rafel Figueró. És un text molt més llarg, de 89 pàgines, carregat de notes i cites. Malgrat cercar objectius contraposats, sembla, que un i altre pouessin d’un mateix argumentari, que seria lloc comú en aquell conflicte. Si l'autor del primer text, el que hem analitzat, favorable a Felip V, deia que no ens creguéssim els qui afirmaven “que si nostre rei i senyor [Felip V] arriba a recuperar tot lo Principat, nos ha de ròmprer totas nostras Constitucions y Privilegis, castigarnos severament y reduirnos a una dura esclavitut”, l’autor del Despertador de Catalunya, uns dos anys després instava a evitar que, precisament, fos aquesta perspectiva la que s'acabés imposant amb Felip V: “Despertauvos, despertauvos cathalans adormits, a las vivas veus de aquest zelòs verdader despertador: puix teniu qui·us dóna clara llum, no sepulteu vostra honra, vostras lleys y la llibertat de vostra amada pàtria, en la negra obscuritat de una perpètua deplorable esclavitut".


 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada