dijous, 8 de desembre del 2011

5. El senyor marquès volia tòfones (1744)

(Foto: Hist. Nat. PP. CC.)
Ves per on, en un bon dia de 1744, al senyor marquès li va venir de gust prendre tòfones. I és clar, tothom amb feina de servir-lo s’hi va posar a corre-corrents. Ell, el senyor marquès, vivia a Madrid, i algú digué dir que era per la banda de Catalunya on era notori que s’hi feien les millors tòfones. Els correus –els de paper portats a mà, és clar– bulliren de seguida. Ell no era pas un qualsevol, ell era el Marquès de la Ensenada, don Cenón Somodevilla Bengoechea, secretari (ministre) ni més ni menys que de Guerra, Hisenda, Marina i Índies tot a la vegada, i altres títols i càrrecs que ara no vénen al cas.

De Madrid es va contactar amb la casa de comerç Alegre i Gibert de Barcelona, una companyia que ens és ben coneguda perquè els seus papers s’han conservat a la Biblioteca de Catalunya. Aquesta casa disposava d’una xarxa de comerciants a les principals poblacions de Catalunya, que els permetia de procurar-se qualsevol gènere que els fos demanat i servir-lo al client amb la màxima diligència possible. Per tant, davant de la comanda que els havia arribat d’aquell important personatge de la Cort, els Alegre i Gibert van escriure d’immediat als agents de les comarques on previsiblement es feien les millors tòfones del país, a Anton Prats de Figueres, a Ignasi Feliu de Girona, a Pere Pou de Vic i a Pau Caralt d’Olot, perquè tots es posessin a buscar tòfones a complaença del senyor marquès.

En la carta que se’ls envià a finals d’abril de 1744 –la d’Olot, a començaments de maig– els feien patent haver rebut “de una persona de la major distinció de la Cort” (després els en revelaven la identitat) una comanda per “una porció de tòfonas negres de las de millor olor”, i per tant els passaven l’encàrrec perquè els hi subministressin. En necessitaven unes sis lliures, “fent que la major part sien grosas lo més ques puga”, les quals haurien de ser enviades directament al seu destinatari, amb extremada cura, ben embolicades “cada una per si ab paper de estrassa (...) en una caixeta que vagen ben ajustadas y apretadas, a fi de que ab lo traqueitg del camí no se maltràctian”.

El més trempat fou en Pere Pou de Vic, perquè només tres dies després que hagués sortit la carta de Barcelona, ell ja tenia les tòfones. Segons va explicar-los, quan va rebre l’avís es posà d’immediat en contacte amb un mossèn cunyat seu que feia de rector en una parròquia on se’n collien i al vespre mateix ja li n’havien portat set lliures, totes, naturalment (què havia de dir, sinó), de bona qualitat, “grossas y bonas, pues me escriu [el mossèn, que] se las ha triadas de una a una”. Tot i això, però, advertia que ara no era pas el temps idoni per a les tòfones, sinó que era al mes d’agost. A Girona, Ignasi Feliu va tardar més dies a arreplegar-ne, però també va poder complir amb l’encàrrec, enviant als Alegre i Gibert un paquetet de tòfones, totes “grosas y guapes”, perquè n’havia comprades moltes “per triarlas que fossin totes grosses”. Anton Prats, de Figueres, les demanà a Olot, on sabia que se’n collien, per a fer-se-les portar.

Però a Olot de tòfones no n’hi havia. Pau Caralt va escriure a Barcelona el 6 de maig que “est any per assí [per Olot], a causa dels frets no han axit tòfones”, que miraria si per Vic en podia trobar, i en tot cas prometia que més endavant “los ne remetré en ésser al temps, tantes quantes V. Ms. vullan”. De Barcelona van donar-li les gràcies pel seu interès, per a tot seguit avisar-lo que no perdés el temps amb les tòfones de la banda de Vic, perquè “las dels encontorns de Vich no són de las millors, y que estas nos han assegurat vénen de Camprodon y sas sercanias”, de manera que fes el favor de fer-les anar a caçar cap aquesta vall. Pau Caralt hagué de tornar a insistir als bons amics de la capital, a veure si els quedava clar que no, que “per estos terrenos y Camprodon, com és terra freda, encara no ixen tòfones”.

Al final les tòfones que es menjaria el senyor marquès van ser de la banda de Vic. Ja hem vist que eren d’aquí les primeres que s’enviaren, les del mossèn, cunyat de Pere Pou. Les que van ser trameses des de Girona, Ignasi Feliu acabà desvelant, a preguntes de Barcelona, que “la terra de las tòfones és a Vich, pues allí se·n cullan moltes y de bona qualitat”. Des de Figueres, Anton Prats va fer mans i mànigues per tenir-ne i en féu buscar a Olot i a Banyoles, però al final les que pogué enviar eren “no del tot grosses” i “mescladisses”, de manera que millor que no ens digués d’on eren sortides. I les que s’enviaren d’Olot també eren de la plana de Vic, per allò del fred que feia tant allí com a Camprodon, però, això sí, amb promesa de Pau Caralt que quan vingués el bon temps i se’n collissin, “las primeres aixiran queda a mon cuidado que las remetré a Vm., sobre qual segur pot estar”.

A mitjans de maig d’aquell 1744 les tòfones degueren arribar a Madrid, a la bona taula del senyor marquès. Del profit que li feren, les cartes no en diuen res, faltaria més. Tampoc no sabem si quan va venir el bon temps Pau Caralt va complir la seva paraula d’enviar-ne a la casa Alegre i Gibert de Barcelona perquè comprovessin, mai que el senyor marquès en tornés a tenir frisança, que les d’Olot i de Camprodon, aquestes, aquestes sí, eren les més bones. Com que no sóc boletaire, posats a no saber, tampoc no sé avui en dia d’on són les millors tòfones que produeix el nostre país, però en tot cas, a mitjans de segle XVIII, queda vist que la fama se l’emportaven les tòfones de la plana de Vic i del Ripollès, i potser les de la Garrotxa, ep, aquestes si fos cas de ser-hi el fred benvolent! I queda també clar que ja llavors es feia comerç de moltes més coses de les que ara ens podem imaginar, perquè els que podien, a viure bé també s’hi apuntaven.
 
                                                     Revisat: 14 de novembre de 2020.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada