diumenge, 21 de gener de 2018

Les petites memòries de l'olotí Miquel Saderra, nat el 1779

Miquel Saderra i Iglésias va arribar a ser un important adroguer olotí, amb botiga oberta al número 9 del carrer de la Claveguera (avui conegut amb el nom menys vergonyós de carrer d’en Francesc Serra i Ginesta). Havia nascut a Olot el 22 de setembre de 1779, fill de Pere Saderra i Gravalosa i nét d’altre Miquel Saderra, ambdós paraires d’ofici. Segurament que seria en l’assossegament de la maduresa de la vida, quan se li va ocórrer de redactar unes notes sobre història familiar del pare i d’ell mateix, que intitulà “Notícias de moltas cosas donadas per mi Miquel Saderra e Iglésias que tal vegada podran servir algunas per gobern de la casa y per servey del veniders”. Són uns pocs fulls, però com que d’aquest tipus de memòries a Olot més aviat n’anem escassos, el seu relat resulta de valor, en especial perquè ens permet de resseguir, amb paraules d’un protagonista i ni que sigui de forma breu, els mecanismes mitjançant els quals alguns olotins pogueren aprofitar les conjuntures de les dècades finals del segle XVIII i primeres del segle següent per fer progressos en l’art difícil de guanyar-se la vida i de tirar endavant la família. Una família que sovint hi treu el cap en forma d’anotacions espontànies, allunyades dels escrits de caràcter administratiu amb els que solem trobar-nos en matèries d'història.

El relat s'inicia amb els avis materns, perquè fou per aquesta banda d’on haurien vingut les primeres alegries en la composició del patrimoni familiar. El començament fa així: “Esta casa que avuy dia és Saderra fou comensada de Iglésias, que eran los meus abis, que se deyan Joan Iglésias y Maria Rosa Iglésias [cognom del marit] y Soler, que la dita era filla de la cantona més frente del devant del convent del Carme. Los dits abis feian de traginer en la sentúria de 1700. Estos tingueren família y resultà no tenir cap minyó, sinó sinch minyones y totas foren casadas y la dita Rosa, ma mare, fou casada com a pubilla per ésser la gran”. El 1762 Rosa s’havia casat amb Joan Prat, però es veu que l’home topà amb una vida malaltissa (“son marit estigué molts anys malalt”) i la deixà vídua. Fou llavors quan Rosa Iglésias es casà en segones núpcies amb Pere Saderra, el pare del nostre autor. En contrast amb l'inici del text, d'aquesta banda paterna no se n'hi fa cap esment i les seves dades les he hagut d’anar a buscar als llibres sagramentals de la parròquia de Sant Esteve d’Olot. Els avis paterns eren Miquel Saderra i Peronella Gravalosa. El pare, Pere Saderra i Gravalosa, era de Sant Feliu de Pallerols, però havia vingut a treballar a Olot, on el 1766 es casà amb Esperança Targarona. Al cap d’uns pocs anys la dona morí i el 1776 el vidu Pere es casà de nou (i aquí ja empalmem amb les "Notícies") amb la també vídua Rosa Iglésias i Soler, la mare de Miquel Saderra.

El nou matrimoni semblà ser prometedor, potser perquè a en Pere el treball no l’espantava. Ja he dit que era paraire d’ofici, però com que els seus sogres, que estaven ficats en el tragí de mercaderies, només havien tingut filles i cap noi, Pere entrà també en aquesta activitat, amb permís de la sogra, que encara era mestressa de casa: “Essent casats los dos viudos Pere Saderra y Rosa Iglésias, lo dit Pere prengué tot lo que ell tenia y ho portà tot en la casa de la Rosa sa muller, que encara vivia sa mare ma àbia [Maria Rosa Soler] y esta com a mastresa o abseptà [= ho acceptà] tot y lo Pere, que era parayre, féu corre també lo ofici de traginer de arròs y estamayre, y entre un y altre comensà esta casa de fer fortuna, de ahont comensa”. La base de la prosperitat de la seva casa hauria estat, doncs, la combinació entre el treball de la llana (l’ofici de paraire) i el comerç d’arròs i estam. De mal escatir és si el tragí de l’estam era d’anada o de tornada, de matèria prima que entrava a Olot o de productes manufacturats que en sortien. L’estam, provinent de la llana, tenia molt d’ús a Olot per a la confecció de barretines i sobretot de mitges. En les últimes dècades del segle XVIII, la implantació a la vila de màquines per a fer gènere de punt, principalment de cotó, propicià un moment favorable per a les manufactures i el comerç olotí, del que Saderra se’n fa ressò en el seu escrit. Després de dir allò de l’inici de la prosperitat amb aquests negocis, hi afegeix: “més quan se plantaren en esta vila las fàbricas novas de mitjes de estam, aquí fou quant lo dit Pera y Rosa comensaren la fortuna”. Pel que fa a l’arròs, ben segurament que l’aniria a buscar on se’n feia, a l’Empordà, a la plana de banda i banda del baix Ter, i l’introduiria cap a muntanya. El 1793 esclatà la guerra amb França (la Guerra Gran) i els negocis amb l’Empordà es trastocaren. Segons el relat, “en aquella guerra esta casa no patí desgràcias de pèrduas, sol perdé la tragineria del arròs del Ampordà, que se ni [= n`hi] feiha tant que aquesta casa lo tenia tan arreglat, que casi perdé al nom del arròs, per aver agut de esversar lo tragí ab sal y bi, que donava molt poch profit".

Cap a finals del segle XVIII Pere Saderra entrà en el negoci dels arrendaments municipals. L’ajuntament d’Olot disposava d’una sèrie de monopolis que li asseguraven unes rendes per al seu funcionament. Aquests drets l’ajuntament no els gestionava directament, sinó que els arrendava per un temps determinat, mitjançant subhasta pública, a diversos particulars per un preu fet, els quals confiaven poder-ne obtenir uns guanys majors del que n’havien pagat. D’aquest tema, l’escrit només n’inclou unes poques referències precises: “En dit any 1800 tinguérem arrendadas las carniserias y en est any se tingué un plet per la pells ab los vigatans, y no se guanyà res”. A l’Arxiu Municipal, als manuals d’instruments de l’ajuntament, hi ha els contractes d’aquests arrendaments, però en aquests anys la documentació és molt incompleta. Segons el que s’ha conservat, el 1799 l’arrendament de les carnisseries de la vila (la venda de carn no era lliure, s’havia de comprar a la carnisseria pública) va ser concedida a un grup de socis encapçalats pels olotins Pere Saderra i Josep Sargatal. Aquesta concessió fou impugnada per un altre grup, dirigit per Jaume Costa, que esgrimí que havien ofert vendre la carn a un preu menor, però l’ajuntament digué que la seva proposta havia arribat tard. En aquell mateix any el nom de Pere Saderra encapçala també la llista dels socis que obtingueren l’arrendament de la sal (el proveïment i venda a la menuda de sal de Cardona). El 1800, en discordança amb el que escriví Miquel Saderra sobre el seu pare Pere, l’arrendament de les carnisseries va anar a parar a Miquel Torruella i els seus socis. Desconec això del plet amb la gent del ram de la pell de Vic que cita el nostre autor. Potser vindria del fet que les pells del bestiar que s’escorxava a la carnisseria constituïa un altre arrendament municipal. Consta que el 1805 les pells foren arrendades a Ramon Andreu i a Bonaventura Boix, de Vic, i que a l'any següent ho foren de nou al primer d'aquests dos. Altres arrendaments d’aquests anys en què participà Pere Saderra, segons els manuals municipals, foren el de les parts dominicals del Mas Pradell (de propietat municipal) el 1801 i de nou el de la sal el 1803. Del 1804 hi ha una altra nota en les memòries de Miquel Saderra: “En 1804 lo pare fou company de tenir la carniseria y per un capítol de la tabba [el plec de condicions] deixaren la bast [= l'abast] de las carns y tingueren un plet ab lo ajuntament, que lo dit pare ne tingué bastant disgust". Semblantment al que he dit abans, també les actes municipals de 1804 es redueixen a un plec magre de fulls, que no ens ofereix cap auxili per a saber sobre aquest plet amb l'ajuntament, de tan mal record en el nostre home. A l'any següent l'ajuntament s'hagué de fer càrrec directament de l'administració de les carnisseries, perquè no es va presentar ningú que n'oferís un bon preu.

Enmig d'aquestes notes de caire més econòmic, Miquel Saderra inclogué en el seu escrit algunes referències de caràcter més familiar. Ja he dit que tant el seu pare com la seva mare s’havien casat en segones núpcies. Dels respectius primers casaments havien tingut només una filla cadascun. La filla del pare es deia Caterina i de gran es féu monja caputxina. L’entrada al convent de Girona (hi vestí l’hàbit el 1796, mudant el seu nom pel de Josepa) costà al seu pare 600 lliures, i encara n’hagué de gastar 200 més fins que professà a la vida religiosa tres anys més tard. La filla de la mare tinguda en el seu primer matrimoni, Antònia, es casà el 1788 amb Josep Masoliver, fadrí paraire, se li prometeren de dot 600 lliures i una calaixera amb les robes corresponents i, tot i que no es feren capítols matrimonials, “lo que se li prometé fou pagat doble”. Però les dues foren noies de vida dissortada: “Las dos minyonas, ditas Antònia y Sor Josepa, moriren mol jobes, y se pot dir màrtirs. La Antònia morí de part y la monja farida, que avia de anar en croses, lo que Déu Nostre Senyor, per ésser tan bonas minyonas, las tragué de aquest món per donar·los lo premi, en lo altre, de la llur paciència”. Del segon matrimoni nasqueren quatre fills: Maria Rosa (nada el 1777; el 1801 es casà amb Ramon Barcons), Miquel (l’autor de l’escrit, nascut, com he dit, el 1779), Jaume (1782) i Sabina (1784, morta al cap de poc). L’escrit també fa una acurada llista del procés de compra de cases i terres que es varen anar fent, un tema que ara aquí m'estalvio de detallar.

Entrats al segle XIX, Miquel Saderra va casar-se amb Ignàsia Alsina, un casament esplèndid que reuní la família d'arreu. “Lo casament fou en la octava de Chorpus, dia 19 juny 1802, ab tota pompa y festa que se podia pensar, ab unitat de parens de totas pars”. D’aquest matrimoni en nasqueren set fills, part dels quals, com passava sovint llavors, no arribaren a edat adulta. D’algun d’ells, Miquel Saderra ens en deixà una amorosa valoració, com en el cas del segon, Joaquim, nascut l’octubre de 1804: era el primer noi, “un noy de tota perfecció, mol temorós y mol entenimentat per apendre; va viure uns 8 anys complets”, fins que “en lo any 1813 lo noy primer Joaquim també agafà una desgana junt ab migraña de ulls que maleltiajà serca mitg any y morí".

El 1806 va morir el seu pare Pere. “Tingué un gros insult de feridura, que·s ferí de tot lo costat esquerra fins la llengua, que ab totas las consultas y remeys se li feren no se pugué aliviar. Visqué 19 dias y morí ab desconsol de la casa lo dimars de Carnestoltas a la tarde, que era lo dia 18 fabrer 1806. Se li feren los funerals de general menor ab misas corresponens”. Va ser enterrat a l'església del Carme d'Olot.

Entre 1808 i 1814 el país tornà a entrar en guerra contra França, aquesta vegada un conflicte molt més sever que el de la dècada anterior. Miquel Saderra (ara ja protagonista ell mateix de les seves memòries) no ens n’ha deixat cap nota local, però sí unes pinzellades de la desgràcia d’aquells anys. “En es [=est, aquest] any [1808] se comensà la guerra y me vas plagar la parayreria, perquè la cosa no anaba bé”. Més endavant en fa balanç, amb l’avinentesa de designar-nos aquella contesa com a “Guerra de la Dependència”, no pas de la “Independència” com en diria després la historiografia espanyola, perquè foren anys, precisament, de subjecció a França: “Seria per demés lo esplicar les coses que pasaren dende lo any 1807 fins lo any 1814 que durà la guerra de dependència ab los fransesos, lo que és cert que de penes, disgustos, sustos y espans foren grans, fins aberse de despetriar. Los pagos foren grans, los comestibles molt cars, encare que lo guanys eran bons, res no arribaba, lo blat arribà a 30 lliures la quartera, lo blat de moro en moltas parts de Catalunya a 56 pas. [= pessetes], lo fajol a 51 pas., lo bi bo a 30 lliures lo bot, y bi corrent a 50 pas., lo arròs y fideus a 24 cortas [= quartos] la lliura. Los pobres en part de Catalunya se morian de fam. Déu nos guardi de semblants treballs".

Pel que fa a la seva família, en un altre lloc escriu que aquella fou “una guerra que nos arruynà”, i que “vas tenir sort de dos amichs que me deixaren diners per poder pasar tan mala època”. Va haver de deixar les feines de paraire i s’arriscà, en plena guerra, a muntar una expedició comercial a Madrid. Una empresa així no era pas una novetat, perquè a Madrid hi havia una important colònia de comerciants catalans, i fins i tot algú d’Olot (com apareix també en el text), però fer-la en aquells moments era més agosarat. “Vehent que jo tenia desitg de adelantar la casa, vas probar un meu oncle Anton Morató de fer un viatge a Madrit de mercaderia surtida y fer·li portar ab los meus matxos, y lo mosso y lo company dit, que posaren tan cada un y se afectuà lo viatge, lo qual lo asertàrem, però se escaygué que los francesos en aquella època entraren en Madrit. Tots nostres plans foren frustrats. Lo comicionat me plantà la mercaderia y la deixà encarregada en un fill de Olot y después aquest morí y altre se·n encarregà, que tot anà de mal a més mal".

La història del viatge a Madrid no finalitzà en aquest punt. El 1814, quan faltava poc perquè la guerra s’acabés, Miquel Saderra mirà de recuperar alguna cosa d’aquella fracassada expedició. “Vas determinar de fer tornar lo meu moso en Madrit, a·ffi de poder replegar lo que pogués del mencionat viatge, y per compania de ell hi anà Ramon Barcons, y anà lo moso ab tres matxos”. Però les coses també se giraren en contra. Passat Reus, “aixiren lladres al moso y lo degollaren y quedà com a mort y los companys que anaren fugiren y después recolaren y lo portaren en Butarell, que allí, per medi de un facultatiu pràctich fou curat prompte y emprengueren lo camí de Madrit. Allí trobaren los diners de mercaderia envertits en vales reals a 60 pº [= per cent] de pèrdua y lo comisionat, per desfer·se dels vales, los bratà [= baratà, canvià] ab creas a 80 pº y las portaren en València y allí tingueren disgust ab lo resguart però a resumidas cuentas las bretaren en panyos y los portaren en Reus. Jo en Reus los vas bretar los panyos en llana bruta, en esta [Olot] la llana la vas bretar en tocinos. An fi de tot, la pèrdua fou grosa".

Va ser també durant el temps de la guerra quan morí la seva muller: “En dit any [1812] la Ignàsia, ma muller, sobre dels espans y sustos tingué una desgana de serca 4 mesos, y morí als 11 novembre de dit any 1812. Se li féu lo foneral corresponent de la casa, general menor y ella se dexà 300 misas que se li foren selevradas prompte”. El 24 d’abril de 1814 Miquel Saderra es tornà a casar, amb Francesca Oms (o Homs), filla del Molí de Castellfollit. D’aquest segon matrimoni en nasqueren vuit altres fills.

Però la Guerra del Francès i i fracassos com el de l’expedició a Madrid, l’obligaren a espavilar-se i allò que havien estat petits negocis acabaren convertint el seu establiment en una de les principals adrogueries d’Olot. Com que la guerra deixà el tragí de sal i arròs sense massa demanda, començà a traficar amb oli. Tampoc no li anà prou bé i decidí “comensar a tractar ab cacaus y sucres que jo no sabia lo que era” i això sí que li començà a rutllar, tot i la seva ignorància confessa sobre aquesta mena de productes. “Això fou lo motiu que en dit any vas comensar de fer fer xeculata y de en poch en poch, anant aumentan la botiga y anant entenent ab los gèneros y fou tan lo nom de la botiga que agafà, que arribà ésser de las principals botigas de Olot que així los que vindran después de mi pugan mantenir lo bon nom”. La botiga d’adroguer ocuparia una cantonada entre els carrers de la Claveguera i de Bellaire. La va acabar de comprar el 1813, en un estat molt precari, “tot dolent a punt de anar·se·n a terra, preu de 1200 ll, lluïsme 120 ll”. La seva posada a punt es faria un cop acabada la guerra: “En 1816 vas comensar la casa del cantó y continua·la en lo any 1817 y contant que entre las obras y guarnir la botiga de adroguer se me vas gastar 100 dobles de 4t, y per conseguir un tant vell gasto eixint de una guerra que nos arruynà, vas pendre un censal de 700 lliuras”. Un censal era, per entendre’ns, una mena de préstec.

A partir d'aquí les memòries es redueixen a la llista de naixements i defuncions familiars, amb només una al·lusió molt crítica al Trienni Liberal: “En 1820 començà la mala època del temps de la constitució que patírem en los tres anys mol sustos y no forem asesinats sinó de butxaca ab los gran pagos; però ne surtírem bé gràcia a Déu”. Miquel Saderra i Iglésias morí el 16 de desembre de 1857. L’hereu i continuador del negoci de l’adrogueria recaigué en Joaquim Saderra i Homs, nascut el 1820 de la segona muller Francisca. El 1846 es casà amb Serafina Mata. No sé dir quan es tancà l’adrogueria dels Saderra, però no subsistí més enllà d'aquesta generació.

Passats els anys, algú va decidir de posar en net el que no era sinó un quadern d’anotacions. Possiblement fos el seu nét Josep Saderra i Mata (1850-1924). L’autor d’aquesta nova versió de les memòries de Miquel Saderra hi posà ordre, hi féu alguns retocs literaris i algun paràgraf de nova redacció, i passà a tercera persona del verb tot el que era en primera persona. El nou redactor hi posà un títol més pompós: “Genealogía y notícia històrica de la successió, origen, progrés y actual estat de la família del Sor. Miguel Saderra e Iglésias, formada dels apuntes que inèdits deixà lo difunt escrits de pròpia mà”. A més, hi afegí unes notes sobre alguns dels fills de Miquel, especialment dels que seguiren la carrera eclesiàstica o la vida religiosa, com ara Ramon Saderra i Alsina (fill de la primera muller) que es féu caputxí, cantà la primera missa el 1834 i, amb motiu de l’exclaustració de 1835 passà a França, d’allí a Roma i acabà, després de moltes penalitats, a les missions de Mesopotàmia. D'ell hi ha inclòs un curiós compte de tot el que costà per a la família la celebració de la seva primera missa i que sobrepassà les dues-centes lliures. També s'hi troben unes breus notícies sobre Josep Saderra i Homs, que es féu jesuïta i passà per Roma, Bèlgica, França i finalment a l’Havana, i sobre un altre fill igualment jesuïta, Pere Saderra i Homs, que actuà a les missions del Brasil i després a Montevideo i a Buenos Aires. Com que, tot i la nova redacció, es tingué cura de seguir conservant el manuscrit original de Miquel Saderra, és d’aquest d’on he extret tots els textos que he transcrit aquí.

L'atribució que faig a Josep Saderra i Mata de la versió en net de les memòries del seu avi Miquel Saderra i Iglésias se sustenta en diverses raons: les dues versions d’aquestes memòries formen part del llegat que la família d’aquest olotí notable donà, fa unes dècades, a la ciutat d’Olot, guardades ara a la Biblioteca Marià Vayreda; fou un gran activista cultural i un pròdig escriptor de temes històrics i literaris, i versificador d’estil finament subtil i a voltes desenfadat. I això darrer s’adiu bé amb l’octava que, de forma anònima, inclogué en la portada d’aquesta versió en dedicatòria a l’autor de les memòries: “Serà en lo món perpètua sa memòria // en los anals de la fama quedà escrit // ja may serà son nom cosa il·lusòria // ni patrici tant honrat sentirà olvit: // gossant son esperit de immemorial glòria // per més que’l cos sia en cendra convertit // ocult entre las sombras de la terra // Olot no olvidarà a Miguel Saderra". D'això de no oblidar-lo, que per nosaltres no quedi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada