dimarts, 30 d’abril de 2019

92. Episodis tumultuosos i papers sediciosos a l'Olot del segle XVIII

Situem-nos a Olot el 8 d’octubre de 1775. El pregoner municipal, Salvi Terrés, fa públic en els llocs habituals de la vila un ban acabat d’arribar de Vic, del corregidor o governador militar i polític. N’escoltem la primera frase, un cop descomptades les que són formals: “No deviendo ya dissimularse la libertad con que algunos vezinos [d’Olot] expressan su indevida violencia en sujetarse a las disposiciones de la superioridad…”. I així descobrim, de cop i volta, que en l’Olot d’aquell moment hi havia gent que se saltava les disposicions de l’autoritat del rei, expressades a través del corregidor de Vic i que aquesta desobediència era, segons el parer d’aquest, generadora de violència. Tot seguit, en el ban, venia l’amenaça: “Se advierte que estando mandado por differentes cédulas y decretos reales que no se vituperen las resoluciones del gobierno (…), se haze notorio que a qualquier persona sin distincción de clase, sexo, estado o condición que esparciere o produxesse vozes que desdigan del respeto devido a las que por la obligación de su empleo ministran justicia, se le castigará con el rigor prevenido en los vandos reales”. Paraula del corregidor Ramon de Carvajal. Enlluernats nosaltres amb l’ampliació del temple parroquial de Sant Esteve, la construcció de l’Hospici i l’establiment de l’Escola de Dibuix, la vista ens queda velada i ens dificulta de reconèixer les dissidències i els moviments de malestar que també es donaven entre els olotins (si bé cal dir, en descàrrec del discurs històric local, que la documentació sobre aquests fets és molt menor i menys visible que la que hi ha sobre aquelles institucions suara esmentades).

El que és bo del cas anterior és que no hem pas d’imaginar-nos un moviment popular d’origen socioeconòmic, perquè qui hi havia al darrere d’aquests fets era un grup de terciaris franciscans, però això mateix fa remarcable la seva oposició i manifestació de desobediència als mandats emanats de l’autoritat reial. Resulta que el 1757 aquests devots havien fet construir, de la seva butxaca, un petit oratori a dalt del Montsacopa per a posar-hi un Sant Crist que es deia haver aparegut de forma prodigiosa (no tinc els detalls d’aquesta troballa). Els terciaris afirmaven tenir tots els permisos necessaris per fer-ho, inclosa l’aprovació del bisbe de Girona que l’havia visitat de pas per la vila l’any següent. El 1775 els terciaris decidiren d’ampliar aquest oratori, i aquí començà la tronada. Fetes les obres, el síndic personer de la vila, a través del fiscal, denuncià el nou oratori per haver-se fet sense els permisos necessaris i en contra dels interessos de la parròquia, amb la denúncia “de resistir sus autores qualquiera providencia de la justicia opuesta a sus ideas y amenassando un tumultuosso excesso que no pudiera contener la authoridad del bayle por el excessivo número de hermanados en la empressa”. Val a dir que les coses no anaren a pitjor, sinó que els mateixos promotors de l’ampliació, vés a saber si de manera voluntària o per força, la tiraren a terra, fet que, segons ells, palesava “la falsedad del recurso en la parte que exponía ser el ánimo de aquellos devotos tumultuarse y resistir qualquier providencia que contra sus ideas dispusiesse la superioridad”. Finalment, el 1778 l’oratori es va tornar a fer, ara amb tots els permisos i no sols sense oposició, sinó enmig d’unes grans festes d'inauguració.

Saltant-nos les bandositats pròpies de les primeres dècades del segle XVIII, el primer episodi tumultuós del que en tinc un relat va passar a l’oratori que hi havia a Pujout, a la divisòria dels termes municipals entre Olot i les Preses, en el que hi havia una imatge de Sant Esteve. En aquest episodi sí que hi havia al seu darrera una classe molt castigada i extensa, la dels pobres, segurament no només d’Olot, sinó també de la vora de la comarca. L’any en què passaren els fets no em costa, però hauria passat cap a la dècada dels trenta. Era el record que en tenia Antoni Matavera, més conegut com l’Avi Matavera, segurament per la seva edat: “En aquel tiempo en que el testigo declarante guardava las vacas o bueyes en dicha parroquia de las Fonts, subía la professó de dicha paroquia a dicho oratorio todos los años en el día de la Acensión y allí los obreros de la mesma paroquia hazían caridad de pan als pobres que vulgarmente se llaman ofrenas,” i en una d’aquestes ocasions va veure “que los obreros querían hazer la caridad a los pobres que eran muchos, quienes por ser tantos vio el testigo declarante se amotinaron y fue preciso a los obreros hechar los panes por tierra por no poderse repartir a dichos pobres por allarse estos amotinados”. Podem imaginar-nos l’escena perquè, lamentablement, encara ara en les crisis humanes que segueixen avergonyint-nos, hi veiem sovint l’aïrada rivalitat per a satisfer necessitats bàsiques. Els pobres barallant-se per un pa. Els pobres, és clar, "amotinats".

El 1749 tenim constància d’un altre episodi tumultuós amb conseqüència greu, perquè en resultaren importants danys en un casa a tocar del vell temple de Sant Esteve. És la història de l’anomenada “Casa de la Doma”, que, tot i ser coneguda, és pertinent que aquí la torni a recordar. Feia un temps que s’havia posat en marxa una mena de campanya ciutadana per emprendre l’ampliació del temple parroquial, unes obres que es preveien de molta volada. Per tal de poder-ho fer, per a poder disposar de l’espai necessari a l’ampliació, calia enderrocar algunes cases que hi eren a tocar, i entre elles la casa del benefici de la Doma. Intento explicar què vol dir això amb el mínim de línies: de temps immemorial algú havia legat uns diners i una casa a l’església, comptant que amb els rèdits d’aquests diners pogués viure un capellà (el beneficiat) i fer ús de la casa, a condició que es dediqués, en aquest cas, al ministeri parroquial entre els olotins. Aquest beneficiat tenia el títol de domer i d’aquí el nom de la casa. En aquell moment tenia el benefici (rèdits i casa) Mn. Francesc Constans que, per tant, era un dels dos rectors de la parròquia de Sant Esteve. El mossèn, des que es parlà de fer un nou temple, havia mantingut que no tindria inconvenient a canviar de casa si amb això l’església podia estendre’s cap aquella banda. Però quan va arribar l’hora de la veritat va començar a trobar excuses per mantenir la casa. I la seva constant dilatació a l’hora de trobar-hi una solució comportà que un grup d’olotins, amb ànims aïrats i sense encomanar-se a ningú, assaltessin la casa de la Doma i la comencessin a enderrocar pel seu compte. Fou el dia 12 d’octubre de 1749. Aquell dia hi havia hagut processó del Roser i poc després que finís, “lo poble inquiet y especialment molts individus indiscrets y de poca consideració determinaren aterrar la dita casa de la Doma”. Qui ens ho explica és un eclesiàstic i això el fa menysprear la condició dels avalotats. L’acció s’encomanà ràpidament, hi hagué “tocar campanas ja a mort, ja a tritllo, tocar trompetas” i “amotinació de gent”. Per una testificació notarial de dos dies després sabem que la casa quedà força malmesa, amb la teulada al descobert, espatllada la barana de la terrassa, desfets diversos tempanells, i afectades l’escala interior, portes, finestres i vidres. Alguns van mirar de salvar-ne els béns mobles i els van guardar a casa del germà del mossèn, el cordoner Pere Constans, i en d’altres cases particulars. Aquesta mena de revolta que havia esclatat de manera imprevista va causar molta commoció. L’endemà al vespre van arribar a Olot “lo batlle de Santa Coloma ab sos mossos (…) per si acàs la cosa no estigués aquietada y perquè no se mogués algun disturbi més”. Atès que “las veus del atentat ab algunas circunstàncias” no tardaren a arribar a Barcelona, “se temia algun càstig, però gràcias a Déu mediaren bonas personas y posaren la cosa en bon estat perquè no passàs avant contra los executors y demés que se poguéssen trobar còmplices”. També es procurà “aquietar al Ilm.”, al senyor bisbe de Girona i les coses tornaren a la quietud, sense que sapiguem amb certesa si se’n van derivar o no conseqüències per als promotors dels aldarulls. Abans d’un mes els Obrers de Sant Esteve compraren la casa de la Doma i l’acabaren d’enderrocar per a cedir el seu espai a l'ampliació del temple.

Sovint els aldarulls eren moguts per la confrontació d’interessos, en especial entre els que tenien suficient poder com per a captar gent al seu voltant en defensa d’una causa particular. L’aprofitament del riu Fluvià al seu pas més immediat per la vila, donat que el cabal d’aigua era el que era i no es podia augmentar a gust, suposava un fràgil equilibri entre els diversos usos que en feien blanquers, tintorers i moliners de farina. Qualsevol expansió en benefici d’uns solia ser negatiu per a les necessitats dels altres i donava peu a situacions de conflicte. El 1762 uns paletes i serradors estaven fent obres en la derivació que emmenava l’aigua del Fluvià al Molí Nou, propi de Miquel Casabó. Segons els testimonis que certificaren el relat dels fets, entre deu i onze del matí van aparèixer al lloc tres tintorers, Jeroni Casas, Antoni Noguer i Francesc Masjoan, el traginer Josep Romam, Esteve Casas paraire (germà de Jeroni Casas) i el blanquer Jeroni Busquets, els quals, “con una grande multitud de gente de un sexo y otro” anaren on treballaven els paletes, els comminaren a deixar de fer aquella feina i fins i tot provaren d’esgavellar l’entarimat sobre el que treballaven, cosa que “no lo pudieron lograr por ser cargado de piedra y otros materiales conducentes para el trabajo”. El promotor de les obres, Miquel Casabó, “temiendo al peligro que amenassava de un funesto sucesso”, se’n va anar a buscar el batlle civil, representant de la justícia, perquè hi posés ordre. El batlle civil, Mateu Masmitjà, hi féu presència “para sossegar aquel tumulto de gente que allí se havia formado, con grandes gritos y vozería”. Però tot i la seva representació de la justícia, no se’n va sortir, sinó que “aumentándose el tumulto”, el batlle optà per retirar-se del lloc, cosa prudent segons un dels testimonis, ja que si “huviesse querido usar de su autoridad, le havía de suceder allí algún fracaso en su persona”. Després, cap al migdia, sembla que els ànims començaren a cedir. No sé com acabà el conflicte, perquè Miquel Casabó era familiar del Sant Ofici de la Inquisició i com a tal tenia darrera seu el reforç d’aquesta institució, però fos com fos, la situació representada per aquests testimonis (potser no del tot imparcials, ja que eren de la banda de Casabó) no s’adiu pas amb el comportament de respecte que hom podria esperar envers l'administració judicial.

També l'aigua de la vila era motiu de confrontació d’interessos. Recordem que l’aigua venia des de les fonts de Sant Roc mitjançant un conducte de titularitat municipal, i que un cop a la vila, es distribuïa per una sèrie de fonts públiques. L’aigua per a utilitat domèstica s’anava a buscar a la font més pròxima. Ara bé, això que sembla tan senzill tenia un punt d’embroll: els horts. La part de les cases de la vila que no estaven estrictament compreses entre carrers, tenien al seu darrera un hort, un bé valuós de cara al proveïment de la casa. Però els horts volen ser regats i, per tant, volen aigua. Servir-se de l’aigua que sobrava de les fonts públiques de l’interior de la vila era una temptació massa forta, i l’ajuntament havia d’anar amb peus de plom a l’hora de fer concessions en aquest tema. I en qualsevol moment podia sorgir el conflicte. El 1767 el consistori olotí concedí a Antoni de Vallgornera i de Llunes una ploma d’aigua per a la seva casa del carrer de Clivillers, però de seguida un grup de veïns s’hi va oposar perquè creien que això perjudicava la disponibilitat d’aigua del veïnatge. Aquest afer donà peu a un llarg litigi, amb tribunals pel mig inclosos, que s’allargaria durant set o vuit anys. N’he parlat en una altra ocasió i, per tant, no en repeteixo ara els detalls. Només em centro en dos moments, en què l’enfrontament entre un i altre bàndol prengué forma de tumult. El primer passà el mateix any de la concessió, el 1767, el dia dels difunts. Al vespre d’aquest dia, i malgrat la foscor (o potser, precisament, emparats en la foscor), uns paletes i més gent treballaven al carrer de Clivillers “precipitadamente, fabricando un nuevo conducto para dirigir y conducir en la misma noche, una porción de las aguas comunas de dicha villa en su propria casa”, com diu una testificació. Sabuda la notícia, s’hi presentà “una grande multitud de individuos que incesantemente repetían sus instancias”, la seva oposició al fet que Vallgornera prengués aigua pública. Aquest deuria ser a casa seva, on sí que sabem que hi eren el batlle reial i un dels regidors municipals “con gente armada para resguardo de dicho edificio”. Sembla que aquesta vegada les coses no anaren a més, sinó que després d’algun estira-i-arronsa, el regidor que hi era present indicà als paletes que paressin i deixessin estar les obres. Però dotze dies després s’hi tornà. Altra vegada un grup de paletes intentava fer el conducte que volia Vallgornera, però un altre cop s’hi congregà “un numeroso concurso de gente de uno y otro sexo” que ho volia impedir. En aquesta ocasió Miquel Casabó, tant per a salvaguardar interessos propis com “a efecto de evitar el motín que se amenaçava y estava inminente a causa de la oposición de tan numeroso concurso de gentes”, va aconseguir que el batlle reial ordenés la paralització de l’obra. Un altre testimoni d’uns dies després confirmà que sí, que de no haver intercedit Casabó, “huviera el pueblo passado a desazer lo fabricado por dicho de Llunes y con violencia y armadas manos a sacudir a dichos maestros [paletes] y peones".

Dins del llarg camí que seguí la concessió d’aigua a Vallgornera, la tensió popular tornà a granar el febrer de 1772. El dia 6 hi havia ajuntament de regidors a la casa de la vila, però la sessió, segons l’acta que en féu el secretari municipal, s’hagué de suspendre perquè arribà la notícia que al carrer de Clivillers tornaven a anar maldades. Uns treballadors estaven obrint de nou el carrer, “auciliados de algunos mozos del resguardo y visitador de Camprodón, armados, provocando un motín, y que en efecto estava inminente con el numeroso concurso de gente havía assistido, y con los amagos de aquellos con sus armas contra dicha gente”. Els regidors tingueren clar que hi havien d’anar, a “aquietar el tumulto”, i tal dit, tal fet. Arribats al lloc, “haviendo hallado grande multitud de gente y entre ellos los dichos hombres armados; preveyendo un irremediable daño, al que acreditava la disposición de aquellos y considerando el Ayuntamiento ser un atentado con no haverse presentado antes, ni precedido noticia, procuró con todo esfuerzo lograr la quietud del pueblo, haciendo suspender el trabajo".

Aquest plet per les aigües que volia Vallgornera, ens introdueix alguns matisos que crec interessants a l’hora de marcar els canvis estructurals que començaven a introduir-se en la mentalitat olotina, o, millor dit, en una part dels olotins. Hem vist que, segons aquests textos, qui volia esgavellar les obres que es feien era “el poble”, un genèric que ara pren una dimensió activa, diferent de la merament descriptiva usada en termes generals. En un altre dels textos esmentats, hi trobem també que el propòsit de Vallgornera suposava un perjudici “contra el drecho de toda la villa y de sus vezinos y contribuyentes”. Els veïns no només són això, residents, sinó que també són “contribuents”, és a dir, que aporten al comú no com a súbdits als que se’ls carrega amb impostos, sinó com a partícips de la república (la res publica) i, per tant, subjectes de drets. I encara un detall rellevant: en aquest llarg plet se succeïren diversos ajuntaments, alguns a favor de Vallgornera i d’altres en contra; el 1774, en un dels recursos que presentà l’ajuntament d’aquell any, es denunciava que Vallgornera no es volia subjectar a les disposicions municipals, una desobediència “nacida seguramente del poderío y superioridad que por razón de su pingüe patrimonio ha querido siempre tener sobre los demás vezinos del pueblo”, a més de qüestionar-li l’ús del cognom Vallgornera d’ascendència materna, en lloc del patern Llunes (ells l’anomenen sempre Antoni Llunes i Bosch de Platraver) i de discutir-li les seves pretensions d’obtenir un títol de noblesa. No em vull pas precipitar a parlar d’actituds antisenyorials, perquè al darrera hi ha també un procés de reforçament del consistori municipal, però com que una i altra cosa es trobaven en disposició de vasos comunicants (la minva del poder senyorial permetia l'augment del municipal), bé es pot dir que algunes coses estaven canviant. Per cert, Vallgornera protestà a la Reial Audiència del que considerava una ofensa a la seva família per part del consistori, i obtingué un decret pel qual s’ordenava a l’ajuntament d’Olot que “siempre y en qualquiera ocurrencia trate al suplicante con el distintivo de Don, nombrándole con el apellido de Vallgornera que usa y con que se le distingue y conoce comunmente".

Les darreres dècades del segle XVIII no mostren pas una imatge plàcida de la vida olotina, sinó més aviat amb certes discordances que porten a parlar de dissidència, de brega i fins i tot de bandositats. Algunes estan relacionades amb l’abast dels aliments, cosa molt pròpia d’aquells temps. El maig de 1773 va ser detingut a Olot Josep Prat, més conegut com a Galbana, perquè anava pels carrers “con cierto memorial poco decoroso al mismo ayuntamiento, procurando que los pobres firmassen aquél”, en protesta per com es portava el proveïment del pa (era un monopoli de concessió municipal). L’ajuntament el féu empresonar pel temor “que de dichas providencias saliesse alguna comoción en el pueblo (...) y no debiendo permitir que con equivocados pretextos se vitupere el zelo y honor del proprio ayuntamiento”. Tres anys abans el gremi de Sant Eloi havia denunciat el cobrament abusiu per part de l’ajuntament en les taxes sobre el vi, la carn i altres queviures que es portaven a la vila. El 1789 l’ajuntament volgué acabar amb el dret que tenia l’abat de Ripoll de cobrar per les mercaderies que entraven a la vila en època de fires, “y a pedradas diferents interessats tragueren del Firal los comissionats, per ser una imposició injusta y sens títol”. Però aviat el malestar s’estengué respecte d’altres àmbits. Sabem que el 1782, el cap de l’Esquadra de Mossos d’Olot tenia obert un sumari contra Pasqual Rivera, cirurgià de Vallfogona, a qui se suposava “author de un libello infamatorio que dicen haverse encontrado en la casa de Domingo Agustín Vila”. Una situació especialment remarcable la trobem el 1786, un any amb diverses notícies sobre la mala maror d’alguns particulars envers els regidors. No sé dir què havia passat, però sembla que el notari Conchs havia fet un escrit públic que es considerà ofensiu i, a rel d’això, al gener fou llegit en sessió municipal “un papel escrito de letra y puño proprio de Benito Antonio Conchs, escribano, con que confiessa no haver tenido ánimo de injuriar con el escrito que allí se cita, a persona alguna, y assí por consiguiente tampoco al dicho Ayuntamiento”. Hi hagué igualment problemes amb Francesc Pla i Closells, perquè agafava aigua de les basses de gel públiques, en benefici del seu hort, i se l’hagué d’advertir que vigilés amb les “espresiones poco decorosas al honor del referido ayuntamiento”. En aquell mateix estiu l’ajuntament ordenà l’arrest de Rafel Pasqual, perquè els havia faltat al respecte “prorrumpiendo en la espresión que la autoridad del empleo les hazía roncar” i el de Pere Molleras, perquè quan se l’avisà que havia de tenir ben atesa la carnisseria municipal de la que n’era arrendatari, es va excedir “con palabras y espresiones poco decorosas”. I per si faltava alguna cosa més, al setembre, amb motiu de la festivitat de la Verge del Tura, quan a la vigília l’ajuntament anà a l’església per al rés de les completes, es trobà que els capellans de la parròquia havien començat abans d’hora, “habiendo de este modo burlado aquella comunidad eclesiástica a este Cuerpo [= l’ajuntament] y a todo el pueblo".

En uns anys en què a Olot s’acceleraven els canvis, cosa ben vista per alguns però mal vista per d’altres, no ha de sorprendre que els tals i els quals miressin de sobreposar-se a la visió dels altres. Des de 1774 a Olot s’havia començat a treballar gènere de punt de cotó fet amb telers mecànics i això no fou pas una introducció menor. Fins llavors i des de segles s’havia treballat la llana i en aquest ram tot estava pautat i sotmès a l’estructura gremial. Però ara el cotó entrava sense cap limitació gremial, era lliure, no calia ser reconegut com a mestre per a poder tenir uns telers a casa amb què complementar –o fins i tot substituir– l’activitat gremial pròpia de cadascú. I si augmentava la producció de gènere de punt de cotó, cobraven una rellevància indispensable els comerciants, capaços de donar sortida, en mercats cada cop més allunyats, als productes olotins. No és casualitat que entre l’entrada del cotó a Olot i la primera meitat de la dècada dels vuitanta, l’ajuntament d’Olot fos ocupat íntegrament per comerciants i negociants, principalment els que tenien vincle amb les companyies manufactures, a diferència d’anys anteriors en què el conformaven artesans d’oficis gremials i titulats en lleis o en d’altres disciplines. Són aquests ajuntaments els que emprengueren l’obra de la construcció de l’Hospici (la primera pedra es col·locà el 1779), la posada en marxa de l’Escola de Dibuix (1783) o el projecte de formar de nova planta dos barris o eixamples, d’urbanització planificada, que haurien permès d’augmentar l’oferta de cases a Olot (1783), a part d’altres obres menors. Aquest devessall de projectes i reformes irrità un sector que tenia diversos motius per a oposar-s’hi, com la propietat dels terrenys que s’havien d’ocupar per a aquests projectes, o simplement als qui les novetats els deixaven tocats d’urticària i que no podien ni suportar que es mudés de lloc la font de la Plaça Major o que es toquessin els portals de la vila. El 1790, Josep Salgas, un comerciant de llarg historial a favor de l’Hospici i de les reformes que s’havien projectat, hagué de queixar-se que el batlle reial s’havia permès de llegir en públic un “papel infamatorio” que acusava Salgas de ser “cabeza de partido, fomentador de las discordias de aquella villa [= Olot] y otras insolencias”. El terme “partido” d’aquesta frase l’hem d’entendre com a part o bàndol, una coincidència de visió de les coses i de voluntats que, en el segle següent aniria prenent cos i desembocaria en el partidisme de formulació clarament política.

La Guerra Gran de 1793-1795 contra França alterà profundament les consciències i l’enteniment. Durant tres o quatre generacions (d’ençà de la Guerra de Successió) Olot no havia conegut la guerra a casa mateix. I de guerres no tardarien a venir-ne més, contra França però també en forma de guerra civil. Estava començant un altre cicle. Segurament que és ja dins d’aquest nou cicle que hem de situar els greus fets que tingueren lloc a Olot i al seus voltants contra l’alcalde major Ramon de Lomaña, el 1808. La vila pertanyia a l’alcaldia major de Camprodon, compresa dins del corregiment de Vic. Ja al seu moment, en els inicis de la Nova Planta, s’havia dit si l’alcaldia major o sotscorregiment se situaria a Olot, però finalment s’optà perquè fos a Camprodon. Cap a finals de segle, l’alcalde major demanà de poder traslladar la seu a Olot, amb l’argument de ser aquesta una vila molt més important en població i activitat. Se li va concedir el 1804 i el trasllat es féu efectiu a l’any següent. Tenir la figura de l’alcalde major a Olot –un funcionari reial– podria semblar un honor i un plus per a la vila, però si es mira des d’un altre punt de vista, podia ser un perill. Olot s’havia acostumat a tenir en el seu entorn immediat només autoritats d’àmbit local (deixant de banda les autoritats militars, quan hi havia soldats), gent del mateix Olot, que passaven de forma transitòria pels càrrecs de la vila, mentre que les autoritats de major rang quedaven lluny. Amb l’arribada de l’alcalde major a Olot, la seva presència i imposició a la vila passava a ser constant i inevitable. El protagonista d’aquest trasllat de seu va ser Ramon de Lomaña i de Baguer, que s’establí en una casa de lloguer al davant mateix de l’escalinata de Sant Esteve. Havia nascut a Tàrrega el 1759 i provenia del camp de les lleis. Havia estat nomenat alcalde major de Camprodon el 1803. Ja a Olot, la seva trajectòria fou una constant de friccions, en especial amb l’ajuntament. De Madrid estant, el comerciant olotí Esteve Casabona escrivia al seu nebot el 1806: "Veo las etiquetas [= fredors] que ya hay en essa [Olot] entre ese alcalde mayor y esse regidor deano con algunos comerciantes de essa, y crearé que algunas vecez hos rescaréis la cabesa de haver desseado el tener alcalde mayor. Si esse es bueno, puede que el que vinga sea mucho peor, algunos en esta [companys de Madrid] lo han hallado muy mal. El disperato que havéis hecho".

Però la situació es trastocà en tràgica el 1808, quan al juny l'alcalde major féu plantar a la Plaça Major, una proclama de l’exèrcit francès. El fet fou protestat pels olotins i Lomaña, juntament amb els seus agutzil i vereder, foren retinguts a l’Hospici per a evitar el seu linxament. La situació es complicà en extrem perquè s’hi involucraren miquelets armats i gent vinguda de la part de França. Transcric només el final del relat que d’aquests fets ens deixà Esteve Paluzie, unes dècades després: “Las autoridades, desesperanzando poder contener al populacho de que llevara a efecto sus designios, resolvieron conducirles al momento a Vich escoltados por una compañía de cien migueletes; atravesaron la villa sin novedad. Divulgóse entre las turbas la salida de los presos: corren en pos de sus víctimas: únenseles gran multitud de desalmados campesinos: alcánzanlos en el Malatosquer, al salir al término de la villa, y a pedradas fueron sacrificados los tres infelices por el furor de hombres convertidos en fieras, quienes sin piedad cometían un horrendo crimen a los gritos de viva el rey, y atropellando a la escolta que les conducía”. Tal i com modernament va observar Ricard Jordà quan es referia a aquests fets, costa d’entendre que un cos armat de cent homes no pogués fer front a un grup de civils sense més armament que les pedres del Voratosca, llevat, és clar, que hi hagués connivència entre uns i altres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada