dimecres, 21 de març de 2018

Jacobo M. de Espinosa, el promotor de l'Escola de Dibuix d'Olot (1781-1787)


Gravat de la traducció d'Espinosa de "La nobleza comerciante"
A mitjans de setembre de 1781 va ser detingut, als voltants d’Olot, Pau Gibert, un facinerós conegut pel Mariner, el qual feia temps que sembrava la por per robatoris, segrestos i crims perpetrats en comarques més meridionals en companyia del seu oncle Josep Parés el Jepa, de Pere Masmitjà el Poca-roba i de Pau Pla, dit el Cua-llarga, l’Escabellat i també el Musicot. Feia temps que se li anava al darrera i l’oferiment d’una recompensa permeté que “diez y siete contrabandistas, despojándose del natural horror que se tenía concebido de este hombre en todo Cataluña, lo prendiesen en las inmediaciones de Olot, y entregasen en las reales cárceles de esta capital [Barcelona], en las que va a recibir el justo premio de sus escándalos”. El redactor d’aquesta notícia era Jacobo María de Espinosa, fiscal del crim de l’Audiència de Catalunya i el text pertany a l’oració o discurs de vindicta pública que va ser-hi feta el 25 de gener de 1782.

Tot i que sigui només de forma accidental, aquesta és la primera vegada que trobem posats de costat els noms d’Olot i de Jacobo María de Espinosa, un personatge que en els anys immediats estigué molt vinculat amb la nostra vila, a la que, en sintonia amb les elits comercials locals, volgué fer objecte del seu programa reformista, encomanat d’un cert esperit il·lustrat propi de l’època. A ell es deuen les gestions decisives i tot l'interès perquè a Olot s’hi obrís la tan anomenada Escola de Dibuix (1783), a part d’altres iniciatives relacionades amb el foment econòmic d’Olot, que, en contrast amb l'anterior, no arribarien a bon port. En el Museu de la Garrotxa, el text de la sala on es parla de la creació d'aquesta Escola, s'atribueix únicament a "la demanda dels empresaris locals, que fou recollida i impulsada per l'Ajuntament d'Olot", una informació que es queda molt a mitges, perquè negligeix l'important paper impulsor que hi tingué Jacobo Maria de Espinosa. Fins i tot goso dir que sort n'hi hagué d'ell.

Espinosa (ell escrivia De Spinosa) era de Valladolid. Havia nascut en aquesta ciutat castellana el darrer dia de l’any de 1747, essent batejat l’endemà mateix, cap d’any de 1748. La seva era una família d’aquelles de la sempiterna i políticament poderosa Castella. De fet, el seu nom complet era Jacobo María de Espinosa y Cantabrana, Ruidiez y Mantilla de los Ríos, per si quedava algun dubte que en matèria de puresa de sang i de castellanía vieja, l’arbre genealògic familiar era immaculat. Els seus pares eren Santiago Ignacio de Espinosa, que va ser primer fiscal del Consell i Cambra de Castella, i María Josefa Cantabrana, tots dos també naturals de Valladolid. Amb uns vint anys d’edat, havia tret un grau a la Universitat d’Osma i es preparava per a l’exercici de l’advocacia. Però la seva fou una carrera política, de la que el primer pas conegut és el seu nomenament, el 1773, com a alcalde major de Jaca. Estant en aquesta ciutat, ingressà a la Reial Societat Econòmica dels Amics del País de Saragossa, acabada de crear el 1776. El 1777 Espinosa passà a Mallorca com a oïdor de la Reial Audiència, i aquí seguí ampliant la seva vena reformista. Un any després d’haver-hi arribat, al setembre, i sota els auspicis de l’Audiència de la que ell formava part, es creà la Reial Societat Econòmica Mallorquina dels Amics del País, i Espinosa hi ingressà. Una de les primeres coses que va fer la societat va ser l’obertura d’una Escola de Dibuix, i també d’una Escola de Matemàtiques. Se sap que Espinosa va ser un dels encarregats de supervisar el pla d’estudis d’aquesta darrera i hi pronuncià el discurs d’obertura, el 14 de gener de 1779, i que intervingué en la de dibuix. Al juliol d’aquest mateix any va fer-se una solemne sessió d’exàmens públics i distribució de premis, tant de l'Escola de Dibuix com de la de Matemàtiques.

A aquesta Societat Econòmica Mallorquina dedicà Espinosa la traducció que va fer d’un tractat francès de 1756, del jesuïta Gabriel-François Coyer, La nobleza comerciante, una obra que en el país veí havia suscitat un cert debat, perquè proposava que els nobles, tradicionalment reservats per a la milícia, entressin en el món del comerç per a major utilitat i benefici del país. Espinosa va precedir la seva traducció amb un discurs sobre la utilitat del comerç, del que afirmava ser “el espíritu que da vida y aliento al ingenio, a la industria y a las artes; es el resorte maestro que da la fuerza productiz de las riquezas y del poder del Estado”. Espinosa va publicar la seva traducció el 1781, dos anys després que de Mallorca hagués passat a Barcelona com a fiscal de la Reial Audiència de Catalunya. Durant la seva estada a Barcelona va voler donar nou impuls a un òrgan corporatiu dels mestres de primer ensenyament, el Col·legi de Primeres Lletres de Barcelona, posat sota l’advocació de Sant Cassià, l’antic patró dels mestres. Són d’ell els estatuts pels quals s’havia de regir i en els que es col·locà ell mateix com a protector amb àmplies facultats. També, en el seu afany reformista, el 1782 va elaborar una Memoria sobre el estado actual de la agricultura e industria, en la que, a part de lloar la laboriositat dels catalans i de detenir-se en algunes de les seves produccions, proposava l’extensió dels coneixements agrícoles, la formació dels artesans de les manufactures i la creació a Catalunya d’un superintendent que regís tot allò que afectés l’economia del país, en detriment de la Junta de Comerç. A finals de desembre d’aquest mateix any comunicà al secretari del Consell d’Estat que tenia al cap un projecte de canal navegable entre l’estany de Banyoles i el mar, per facilitar el comerç de l'interior, però no se sap pas que arribés mai a elaborar-lo. Quan costejà de la seva butxaca la impressió de la Memoria sobre la árnica de los montes que Antoni Sala havia pronunciat en la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona, el 1786, Espinosa féu constar a la portada que ell, a més del seu càrrec a l'Audiència de Barcelona, era "socio censor de la Academia [de Ciències Naturals] y de muchos cuerpos literarios dentro y fuera de España. Vaja, un esperit il·lustrat (i un tant pedant).

A principis de 1782 (o, en tot cas, a finals de l'any precedent), Espinosa estigué a Olot. Només de pas, però amb temps suficient per interessar-se, i quedar admirat, per les manufactures que hi havia a la vila i pel comerç que es feia dels seus productes. N’hi ha el relat en la petició que al cap de poc es faria des d’Olot perquè s’hi pogués establir una escola de dibuix per a la formació dels seus artesans: “En varias ocasiones han estado algunos ministros de la Real Audiencia de Barcelona con el mismo objecto y últimamente el fiscal de lo civil don Jacobo María de Espinosa, que sin embargo de que hiba de paso, se detubo a examinar muy por menor las fábricas, todo género de manufacturas y aun el modo de beneficiar el terreno que, por ser la maior parte de él montuoso, no dejó de causarle admiración y gusto el verle tan cultivado y ameno como las más deliciosas campiñas. Hecho cargo este zeloso ministro de los diferentes ramos de comercio y del estado actual de algunas fábricas, animó a los principales operarios de ellas y les comunicó algunas luces para sus mayores adelantamientos”. Ho aprofità, doncs, per mostrar la seva vena entre paternalista i il·lustrada a favor de tot allò que pogués suposar millora en l’economia productiva, un esperit motivador que connectà fàcilment amb els interessos del grup de principals propietaris i comerciants de les manufactures olotines i en especial d'aquells que estaven interessats en el nou negoci local de les indianes. D'aquesta trobada en sortiren dues iniciatives concretes: la ja expressada idea d’erigir a Olot una escola de dibuix, i la formació d’un eixample urbanístic a la vila que li permetés el seu creixement urbà i la ubicació de noves manufactures. El grup d’olotins que s’hi engrescaren, sota els auspicis de l'ajuntament, estaven disposats a posar-hi de la seva part el que convingués, però també necessitaven d’algú que pogués remoure els estaments oficials que ho havien d’autoritzar i aquí va raure el bon paper que hi jugaria Espinosa. Em centraré només en la iniciativa de l’escola de dibuix; la de creació de nous barris va haver de fer front a una fèrria oposició per part dels propietaris dels terrenys on s'havien de fer, i acabà en fracàs.

El novembre de 1782 Espinosa anunciava a l’ajuntament d’Olot que no tardaria a enviar-los, a través del comerciant olotí Lluís Bastons, una instrucció sobre com fer l’escola de dibuix, amb l’afegitó d’una salutació afectuosa envers la vila, que mostra la bona sintonia i entesa que hi hauria en tot aquest afer entre un i altres: “Miro sus intereses con el maior cariño y en todos tiempos y ocasiones me hallará pronto a quanto sea de su obsequio, ilustración, felicidad y adelantamientos”. Espinosa es mogué en un doble front: amb el Consell de Castella, de Madrid (per on havia de passar tot) i amb la Junta de Comerç de Barcelona, que des de 1775 mantenia a la capital catalana una escola de dibuix anomenada Escola Gratuïta de Disseny, que més endavant passaria a dir-se Escola de Nobles Arts. Les coses a Madrid anaren amb una sorprenent celeritat que contrasta amb la parsimònia amb què les autoritats règies se solien mirar els assumptes que li arribaven de províncies. El 14 de març de 1783 se signà la reial provisió per la qual s’autoritzava a Olot la formació dels barris nous i la creació d’una escola de dibuix. Al mes següent des de Madrid s’autoritzava Espinosa a intervenir directament en la planificació dels barris, en una resolució que contenia un resum del seu paper en la qüestió de la creació del nou eixample i de l’escola de dibuix: “Han hecho presente al Consejo los citados regidores, diputados y síndico [d’Olot], que quando V.S. estubo en aquel pueblo excitó el ánimo de los vezinos a que promoviesen un pensamiento tan importante, comunicándoles al propio tiempo varias ideas para el mejor y más fácil modo de poner en planta tan benéfico proyecto".

Pel que fa a l'organització de l'escola, Espinosa contactà amb la Junta de Comerç de Barcelona. El 13 de maig de 1783 s’hi dirigí per demanar-los ajuda, tant material (alguns models per al treball dels alumnes) com personal, concretament que qui dirigia l’escola de la Junta, Pere Pasqual Moles, pogués traslladar-se uns dies a Olot per orientar i perfeccionar el règim de la nova escola. Sis dies més tard, la Junta li respongué de forma molt complaent, que autoritzava el trasllat a Olot de Moles i amb la promesa d’enviar-hi dibuixos i models per a dotació de l’escola. Una altra qüestió que calia resoldre era en quin local s’ubicarien les aules. Es consideraren tres possibles llocs, dels quals el que semblà més idoni era un espai del gran edifici de l’Hospici que en aquells moments s’estava acabant de construir. Com que l’Hospici depenia d’una Junta que presidia el bisbe de Girona, se li va haver de demanar aquesta cessió de local. De moment Tomás de Lorenzana (castellà també, nascut a Lleó) hi donà llargues, digué que després de Pasqua hi aniria i que s’ho mirarien amb la Junta. A finals de juny Espinosa anuncià a l’ajuntament d’Olot que en els pròxims dies arribarien a la vila tant el director de l’escola de dibuix de la Junta, com el que havia de dirigir la d’Olot, Joan Carles Panyó i ordenà que a aquest se li fes el contracte actuant-hi el secretari de l’ajuntament en el seu nom. En efecte, els pactes amb Panyó els atorgaren l’ajuntament i el secretari, aquest però “en nombre del Muy Illtre Sor. Dn. Jacobo María de Spinosa, del Consejo de Su Magestad y su fiscal en lo civil de la Real Audiencia de este Principado, comissionado del real y supremo Consejo, para la erección de los dos nuevos barrios y establecimiento de la Escuela de Dibujo en la presente villa". En algun moment Espinosa nomenà els quatre olotins que, amb el nom de zeladors, havien de vetllar per al bon funcionament de l'Escola: Antoni de Trinxeria, Esteve Sayol, Josep Bastos i Jaume Curós Serra i Igosa.

A primers de juliol es volia encarar la recta final. A mitges, perquè alguns dels patricis olotins que s’havien compromès a aportar alguna ajuda a l’Escola, es feien el ronsa. Ja se n’havia queixat Espinosa al mes de març a l’ajuntament, a qui exhortà perquè procurés “por todos los medios hazer efectivas las partidas que se han ofrezido para el establecimiento de la Escuela de Dibujo, pues me dize el depositario va mui lenta la paga; y como los gastos que ocasionará la compra de utenzilios y demás necesario a este fin, no pueden hazerse sin dinero, conocerá el Ayuntamiento quan importante es no omitir diligencia para que todos apronten la cantidad ofrezida”. A primers de juny el tema econòmic encara no estava resolt del tot, cosa que féu enrabiar Espinosa, com ho denuncià per carta a l’ajuntament: “Piensa bien Dn. Pasqual Moles, en quanto a que en el día de la abertura de la Escuela, se acabe de recoger lo que falta, exortando a los que deben; pero me es mui doloroso un asunto tan interesante a la patria, que fue voluntad que se ofrezió a mi misma persona, se haia mirado con tanta frialdad por algunas gentes poseídas de la codicia y de una intolerable ambición”. Procurant per l’Escola, Espinosa proposà a l’ajuntament que aprofités unes reformes a la casa de la vila per encabir-hi una habitació per al mestre de l’Escola, la qual cosa permetria evitar la despesa anual de 50 lliures, que era més o menys el que s’havia de pagar per a lloguer de l’habitació que se li havia donat a través d'un particular. Poc temps després va demanar al Consell que es manés que, a Olot, aquells que, dins del sistema gremial, volguessin optar per grau de mestre en el seu ofici, preceptivament haguessin de passar abans dos anys per l'Escola de Dibuix. Era una manera de garantir-se l'alumnat i la contribució econòmica que cada alumne havia de fer (llevat de si eren pobres). Però tocar els gremis i les seves ordinacions era tema perillós, i res no indica que s'anés per aquí. Al setembre tornà a mostrar-se irritat perquè les coses no es feien com ell preveia, ja que –escrivia Espinosa a l'ajuntament– "tengo entendido que, sin orden mía, se ha precisado a los estudiantes de la Esquela de Dibujo a que lleben luz para alumbrarse en las horas de enseñanza", una despesa que, segons ell, s'havia d'assumir a través del fons de la pròpia escola.

El dia 15 de juliol de 1783 va tenir lloc la festa d’obertura de la nova Escola de Dibuix d’Olot. Es va fer a les sales de l’Hospici, plenes de gom a gom. L'espai s'havia adornat amb un gran domàs carmesí i galons d’or, amb el retrat del rei Carles III i l’escut d’Olot. En mig d’intervencions musicals, el doctor Marià Garau, que era el mestre de llatinitat de la vila, féu un discurs de mitja hora sobre els avantatges que havien de suposar per a tots els veïns la creació de l’Escola, acabat el qual els alumnes –sembla que uns vuitanta– s’assegueren als bancs com a significació que el nou establiment posava fil a l'agulla. A més de tota la plana major de la vida olotina (ajuntament, comunitat de preveres, representants dels dos convents que hi havia a la vila, etc.) hi fou present el director de l'escola de Barcelona, Pere Pasqual Moles. Espinosa va haver-se d'excusar per no poder-hi ser per motius de feina, però exigí que li fos enviada una relació exacta de com havia anat l’acte. S’hi havia convidat el bisbe de Girona perquè la festa es feia a l’Hospici, però declinà la seva assistència al·legant motius de salut.

Jacobo M. de Espinosa havia previst que a la porta principal de les aules hi constés una inscripció que deixés clar el seu paper en la creació de l’Escola i on constés la seva condició de “protector”. El text que proposava deia: “En el día T. [a determinar quan se sabés] con presencia del magnífico Ayuntamiento de la villa de Olot, y con aprobación del Real y Supremo Consejo de Castilla, se empezó esta pública Escuela de Dibujo, que vino a establezer por orden del Mui Ille. Sor. Dn. Jacobo Mª de Spinosa, del Consejo de S. M. y su fiscal en lo civil de la Real Audiencia de este Principado, su protector, Dn. Pasqual Pedro Moles, director [de la] de la ciudad de Barzelona, dejando por maestro de ésta, que será siempre filial de aquélla, al maestro pintor Juan Peñó”. Però a l’actual seu de la institució hereva de la primitiva Escola de Dibuix, al Carme, la inscripció que en recorda la seva fundació no és la que havia dictat Espinosa, sinó una altra en la que, sense deixar de referir-se al seu paper en la creació de l’Escola, s’hi intercalà el nom del bisbe Lorenzana, en agraïment als locals cedits a l’Hospici per al seu primer establiment: “A los 15 de julio de 1783, con presencia del magnífico ayuntamiento de la villa de Olod y con aprobación del Real y Supremo Consejo de Castilla, se empezó esta pública Escuela de Dibuxo, habiéndose dignado ceder la liberalidad del Ill.mo Sr. Dn. Thomás de Lorenzana, obispo de Gerona, las piezas del presente Real Hospicio y vino a establecer (por orden del M. Ille Sr. Dn. Jacobo María de Spinosa… [segueix el text com en la inscripció precedent]".
Inscripció en record de la inauguració de l'Escola, amb el nom d'Espinosa i també de Lorenzana


Espinosa seguí manifestant la seva voluntat d'estar al cas de l’Escola de Dibuix d'Olot. El 1785 es queixà a l'ajuntament perquè no se li havia notificat res de la festa de repartiment de premis que s’havia fet, i a la qual havia assistit el bisbe de Girona. Tot i això, en aquesta festa encara es féu esment que l’Escola havia estat establerta “por el fiscal de lo civil de la Real Audiencia de Cataluña D. Jacobo María de Espinosa, con aprobación del Supremo Consejo de Castilla, habiendo facilitado a este ministro todos los auxilios que le pidió para tan útil establecimiento la Real Junta particular del Consulado de comercio de Barcelona”, segons recollí la crònica de l'acte. Però fou la presència del bisbe Lorenzana la que centrà la festa, car hi repartí amb prodigalitat una colla de diners, al mestre Panyó, als alumnes premiats i fins i tot als que no tingueren premi. El 1787 algun assumpte portà Espinosa a interessar-s’hi de nou, perquè escrigué a l’ajuntament d’Olot: “Con la carta de Vm. de 20 del que rige, quedo tranquilizado sobre el punto de Esquela de Dibujo que me tenía impaciente. Doi las gracias al Ayuntamiento y no pongo duda en la perseberancia de ese cuerpo que sabe bien quanto importa ese establecimiento para la utilidad pública”. Però de mica en mica el bisbe anà agafant més protagonisme en les festes de repartiment de premis que es feien cada any, i el seu retrat acabà figurant entre les pintures de l’Escola. Després, el seu impuls en la creació de l’Escola de Dibuix de Girona (1790), de titularitat municipal, accentuaria la seva connexió amb la d’Olot, i a la llarga crearia en alguns la confusió que Tomàs de Lorenzana, l’ànima fundadora de l’Hospici d’Olot, hauria tingut a veure amb la creació de l’Escola de Dibuix d’Olot, eclipsant a qui en fou el seu veritable promotor, Jacobo M. de Espinosa.

Espinosa el 1787 va deixar Catalunya per ocupar el càrrec d’oïdor a la Cancelleria de Granada i allí li perdo la pista (a excepció feta, a nivell de notícies familiars, de la mort del seu pare el 1795). L’any abans de la seva marxa, Jacobo María de Espinosa havia felicitat els nous regidors de l’ajuntament d’Olot amb la certesa que el seu bon fer aniria a favor “de todos los particulares a quienes amo muy de veras”, una expressió d’afecte envers els olotins que poques vegades pot trobar-se en aquell temps en boca d’un funcionari vingut de tan lluny i que a Olot només hi havia estat de manera esporàdica. Encara més abans, a l'abril de 1783, l'ajuntament d'Olot s'havia referit a Espinosa com a "declarado protector de dicha villa y amante zeloso de sus progresos y adelantamientos", una apreciació que, no obstant, també tingué els seus detractors entre els sectors locals poc propensos a les innovacions i a pensar més enllà dels seus interessos, els quals acusaren l'ajuntament de rebre Espinosa "millor que al Illm. Bisbe de Gerona", segons expressió del moment. No hi ha dubte, però, que Espinosa no pot ser oblidat en la nostra història local. No cal pas que se li facin grans reconeixements, però sí que crec que no s'hauria de malmetre el seu record per tot el que féu en la formació de l'Escola de Dibuix.

Ah, per cert, tornant al principi d'aquest escrit, què fou de Pau Gibert, àlies el Mariner, aquell malfactor que se les hagué de veure entre finals de 1781 i principis de 1782 amb Jacobo M. de Espinosa, com a fiscal de l’Audiència? Hem vist que havia estat detingut a prop d’Olot amb l’auxili d’uns contrabandistes (cosa que no ens ha de sorprendre, ja que aquests eren els primers interessats que hi hagués pau en els camins) i portat a Barcelona. Espinosa en reclamà la seva condemna, amb un to animadversatiu i sense cap mena de clemència, en la vindicta pública del 25 de gener de 1782. La desgraciada fama de Gibert havia arribat lluny i això va fer que aquest seu discurs, en el que es relaten amb detall les maldats de l'acusat i s’hi justifica la petició de la pena capital, acabés a la impremta amb almenys tres edicions conegudes, dues a Barcelona i una a Girona. Fins i tot donaria peu a una cançó popular, “En Pau Gibert”, que podem trobar al Cançoner del Ripollès (1988). La feina del fiscal causà el seu efecte i Gibert fou penjat a la forca pocs dies després, com ho recollí Rafael d’Amat i de Cortada, en el seu famós dietari: “Dia 7 de febrer de 1782 donaren sentència de forca a les quatre hores de la tarda a tres reus lladres i assassinos, comprès lo famós Gibert d’envers Pineda i Calella [d'on era originari], el que cometé moltes crueltats, tant en morts com en robos de persones, i deshonrat minyones, el que tenia, per ses crueltats, consternada a tota la gent de per aquells encontorns".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada