dimecres, 14 de setembre de 2016

Vuit mestres olotins a les Escoles Pies del segle XVIII


Si no vaig errat, en el nomenclàtor d'Olot només hi ha un carrer dedicat a algun dels molts mestres que durant generacions i generacions han ajudat a pujar la mainada olotina, el de Manuel Roca, que era de Balaguer, i que ensenyà aquí entre 1871 i 1918 (amb el parèntesi del curs 1882-1883). Hi ha també l'avinguda d'Esteve Paluzie, però aquest a Olot no hi féu mai de mestre, i segurament que el seu nom es posà per ser autor de la primera història d'Olot. És bo que en el nomenclàtor es recordin escriptors, pintors, compositors i polítics, però que hi hagués algun mestre més seria tot un detall, en record dels mestres i professors que al llarg dels segles han instruït i acompanyat els menuts en el seu creixement, que és tant com dir el creixement d'Olot.

El primer mestre d’Olot conegut, o si més no la primera persona que sabem relacionada amb l'ensenyament a la vila, és Joan Maris, de 1508, que no era d'aquí, havia vingut de Foix. Hi ha publicada la llista dels mestres de llegir, escriure i comptar que actuaren a Olot durant el segle XVII (Xavier Puigvert, Els segles XVI i XVII, Quaderns d’Història d’Olot, Olot, 2010, p. 45) i tinc fet el mateix amb la dels mestres del segle XVIII, tant dels de primer ensenyament com dels de gramàtica i llatinitat (pitgeu aquí per accedir-hi). Ep, una observació: durant aquests segles, parlar de mestres d'ensenyament era parlar de mestre de nens i nois, tot en masculí, no pas de mestra ni de nenes. Les coses eren com eren i encara tardarien a canviar. La primera edició (1726-1739) del diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola reservava per a la definició de “maestro” "el que enseña los primeros rudimentos de leer, escribir y contar", mentre que la “maestra” era "la mujer que enseña a hacer labor a las niñas". I el mateix passa a la segona (1770-1783) i tercera edició (1791) d’aquest “Diccionario de la lengua castellana” (parèntesi: aquest diccionari oficial es titulà de la llengua "castellana" durant dos segles i no passà a dir-se de la llengua “española” fins a la seva 15 edició, la de 1925; sí, la que va sortir durant la dictadura de Primo de Rivera, ves per on).

Porto ara a aquí un grup de mestres nascuts a Olot en el segle XVIII, dels quals no se’n sol parlar, perquè no feren de mestre a la seva vila d'origen, sinó que actuaren com a tals en alguns dels set col·legis que llavors l'Escola Pia tenia oberts en d'altres poblacions de Catalunya. En una època en què aquest ofici no estava prou valorat, mal servei faríem si no poséssim en valor aquests vuit olotins que decidiren d’implicar-se personalment i de per vida en el món de l’ensenyament.

Anem a pams. A finals de 1728 l’ajuntament d’Olot havia pagat al regidor Pere M. Santaló onze lliures i quatre sous per les despeses i feina que havia tingut d’anar, amb un mosso i un matxo, fins a Vic i Moià, per gestions pròpies de la vila. Què se’ls havia perdut, als regidors olotins, en aquesta petita vila que els queia lluny del seu marc habitual de relacions? Lligant caps, és possible donar-hi resposta: a Moià hi havia un col·legi de l'Escola Pia (des de 1683) i en aquell moment els regidors olotins estaven mirant que aquest orde religiós també n’hi fundés un a Olot. L’anada a Moià no tindria altre objectiu que parlar amb els escolapis sobre com fer-ho. Consta que es van anar fent passos, i fins i tot s’arribaren a pactat les condicions per les quals l’Escola Pia assumiria l’ensenyament públic de la vila d’Olot. Ah! però per a tot això calia el permís de Madrid, i allí eren propicis a fer-se l'orni. Els regidors olotins volgueren conèixer la veu de l’experiència i, en aquell mateix any, es dirigiren per carta als regidors de Mataró, que feia molts d’anys que també intentaven posar col·legi escolapi a la seva vila, per preguntar-los què passava que no se'n sortien. Només conec la resposta dels de Mataró als d’Olot, en què ho atribuïen a la manca del permís reial, que no se sabia com desencallar: “Havent obtingut dits Pares [escolapis] exprés permís y consentiment de est ajuntament per dita nova fundació (…), assumint·se ells la solicitació, y logro del reial permís, ja may se ha pogut lograr aquest, sense haver pogut saber may la causa y motiu”. També els d'Olot feren gestions a Madrid, sense cap resultats, a trav-es del doctor Josep Joanetas, un possible olotí que feia de mestre de capella en una església de la capital. Els regidors olotins ho tornaren a intentar en va en els anys 1760-1761. L’actual col·legi dels escolapis ve de 1858. A Mataró tingueren més sort i aconseguiren fer-hi anar els escolapis el 1737.

L’Escola Pia era, en el segle XVIII, l’única corporació de caràcter supramunicipal dedicada exclusivament a l’ensenyament dels minyons. També els jesuïtes tenien col·legis, però ni en ells l’ensenyament era la seva dedicació específica, ni prestaven atenció a la mainada petita, als que començaven per les beceroles, sinó que, més selectes, en tot cas només es dedicaven a l'ensenyament dels estudis mitjans i superiors. I fora de l’aixopluc de l’Església, l’ensenyament públic estava a mans i mercè de cada ajuntament (si és que podia pagar-lo), el qual s’havia d’espavilar per trobar mestres bons i donar-los uns mínims d’indicacions. N’hi havia que creien que aquest sistema ja era bo, perquè així els regidors tenien el control de l’ensenyament i podien posar i treure mestres segons quin resultat donessin, però d’altres creien que, donades les circumstàncies, res millor que encomanar-ho a aquest únic organisme docent que llavors hi havia, i mirar que els escolapis fundessin a la seva població. Això els asseguraria un ensenyament graduat i complet, i amb diversos mestres, els quals, a més, havien fet promesa de dedicar-se tota la vida a l’ensenyament, i tot plegat nodrit amb l’experiència dels nombrosos col·legis que mantenien en molts països europeus.

Tot i que Olot, doncs, hagué de renunciar a poder tenir un col·legi d’escolapis a la vila i seguí organitzant-se ell mateix l’ensenyament, diversos olotins del segle XVIII (vuit en concret) volgueren entrar a formar part d’aquesta corporació religiosa i docent, i dedicar tota la seva vida a l’ensenyament dels minyons en alguns dels col·legis de l'Escola Pia de Catalunya. És impossible de poder saber quins foren els motius que els impulsaren a prendre aquesta decisió. En les poblacions on hi havia col·legi escolapi, era normal que alguns joves volguessin ingressar en aquest orde, que els era familiar, però aquest no era el cas dels olotins. El col·legi de Moià, el més proper a Olot, tenia internat (seminari, en deien llavors) i consta que alguns joves olotins hi havien anat a estudiar, potser aquest fet podria ser un dels vincles que podrien explicar-ho, però per força hi hauria d'haver més motivacions.

Abans de parlar d’ells, unes petites precisions per als que estiguin poc avesats amb això dels ordes religiosos. En primer lloc, d’aquests vuit, cinc foren clergues o “pares” i els altres tres "germans". Tots vuit eren religiosos (feren professió de pobresa, castedat i obediència, i compromís de vida comunitària), però els primers decidiren, a més, fer-se sacerdots i els altres no. Segona: quan es parla d’ingrés en un orde religiós, sol referir-se a la seva admissió al noviciat, al període de prova per veure si val per a la vida religiosa. Si el candidat ha estat trobat idoni, en un segon moment fa la seva professió religiosa. Tercera: a diferència d’altres ordes religiosos que vivien en convents (per exemple, els caputxins i els carmelites d’Olot), els escolapis feien vida en dependències del mateix col·legi, hi havia una identificació entre lloc de vida religiosa i lloc de treball. I quarta, pel vot d’obediència, el seu superior provincial els anava destinant a un o altre col·legi, segons les conveniències de cada moment, d'aquí la seva mobilitat.

El primer –cronològicament– d’aquests mestres escolapis olotins fou Domingo Cantalosella i Vilar, fill d’Esteve Cantalosella i de Maria Vilar. El seu pare tenia parada una botiga d’adrogueria, ofici que anirien seguint els seus hereus descendents. Domingo va ser batejat el 10 de juliol de 1712. Degué ingressar als escolapis en els primers anys de la dècada dels trenta, perquè la seva professió religiosa és de 1735. Dissortadament morí molt jove (als 27 anys), el 2 d’agost de 1740, quan era al col·legi de Puigcerdà. Diu una breu nota biogràfica seva redactada pels seus companys, que la causa de la mort va ser que un llamp li caigué al damunt. El magisteri, per tant, l’havia exercit poc temps, dedicat als alumnes petits, que és per on tots solien començar a fer classes.

Poc temps després que l’anterior, ingressà com a religiós a l’Escola Pia Andreu Navarro, fill d’Esteve Navarro, d’ofici corder, i de Magdalena. Havia estat batejat a Olot el 17 de març de 1716. La seva professió religiosa la féu el 1737 i fou germà. Casualment com el seu predecessor, també va morir jove (als 25 anys) i al col·legi de Puigcerdà, el 20 de juny de 1741, després de patir un còlic nefrític agreujat per una pleuresia. El poc temps que pogué dedicar a l’ensenyament el dedicà als alumnes menuts. 

Escrit cal·ligràfic fet a mà, de Pere Roure
Del tercer dels escolapis olotins se'n poden dir més coses. Es tracta de Pere Roure, fill de Joan Pere Roure menor, d’ofici corder, i de Teresa. Va ser batejat el 22 de juny de 1722. Just acabats de fets els 16 anys, va entrar al noviciat dels escolapis, el 29 de juny de 1738. A l’any següent professà els vots. El seu pas pels col·legis escolapis de Catalunya es pot seguir només fragmentàriament. El 1745 va haver-hi un intent d’obrir col·legi escolapi a Lleida, i Pere Roure hi va ser enviat a ensenyar-hi les primeres lletres, però finalment la fundació lleidatana fracassà i el destinaren al col·legi d’Igualada. En els anys 1755-1756 feia de mestre al col·legi de Mataró, i el 1759 altre cop al d’Igualada. D’aquest any la tradició dins dels escolapis recull les seves habilitats com a cal·lígraf. Es diu que, quan el 1759 Carles III, acabat de ser elegit rei, arribà per mar a Barcelona des de Nàpols i emprengué el camí cap a Madrid, al seu pas per Igualada li presentaren un escrit fet per Pere Roure. Estava realitzat a mà, però amb una cal·ligrafia que imitava la lletra d’impremta, i era tan ben fet i amb tanta precisió, que el rei dubtà de si aquell escrit era fet per una impremta en lloc d'haver-se escrit amb ploma. La veritat és que la crònica impresa que es féu del desplaçament de Carles III per terres catalanes, al seu pas per Igualada, el 21 d’octubre, de tot això no en diu res. L’habilitat cal·ligràfica de Pere Roure, però, està acreditada.  Acompanyo aquestes línies d’un escrit que adreçà a Roma, al pare general dels escolapis, amb una ornamentació inicial de bell traç, i unes línies d'escrit fet a tall de lletra d’impremta, d’una innegable perfecció, sabent que està fet a mà. El 1760 fou nomenat rector del col·legi escolapi de Moià. Aquest càrrec suposava assumir, a nivell local, totes les responsabilitats del col·legi i de la comunitat de religiosos que el portava. Després tornà a passar al col·legi d’Igualada, del que en fou nomenat rector el 28 de maig de 1775. Cessà com a tal el 1778, però seguí residint en aquest col·legi fins a la seva mort, el 29 de novembre de 1785.

Abdó Basseya i Anglada havia estat batejat a Olot el 17 de juliol de 1714. Era fill d’Esteve Basseya i de la seva segona muller Maria Rosa Anglada. El cognom és de grafia variable, a vegades apareix escrit Basea. El seu pare era un notable cirurgià. Ingressà a l’Escola Pia, on professà els vots entre 1740 o 1741, i es quedà en la condició de germà. La seva aportació als col·legis d’escolapis no fou pròpiament com a mestre, sinó en el que avui en diríem “personal no docent”. Entre altres coses, s’ocupava de recollir almoines que ajudessin a la gratuïtat dels col·legis escolapis. El 1760, mentre era a casa dels seus familiars d'Olot, emmalaltí d’un atac d’hidropèsia, de la que en morí el dia 12 de novembre. La comunitat de preveres de Sant Esteve d’Olot i les confraries de la vila assistiren al seu darrer combregar.

Un dels fills dels famosos apotecaris olotins Bolòs també volgué fer-se escolapi. Es tracta d’Ignasi Bolòs i Ferrussola, fill de Miquel Bolòs i Vilar, i d’Anna Rosa Ferrussola, batejat el 16 d’octubre de 1723. Entrà al noviciat de l’Escola Pia cap a 1746 o 1747, i hi professà de religiós el 1751. Tot i que en un principi pensava ordenar-se de sacerdot, finalment preferí romandre en l’estat de germà i fou administrador d’alguns col·legis, on també féu tasques de cuiner. El 1754 el seu pare va fer un codicil a l'anterior testament de 1739. En aquest codicil va revocar “lo llegat que ab dit mon testament tenia fet al dir Rnt. Dr. Joan Bolòs, y a Ignasi Bolòs, vuy hermano profés de la Escola Pia, mos fills, als quals sols dexo sinch sous per dret de institució, attès se trovan acomodats”. Joan era prevere i domer de Montagut i tenia les seves rendes; no passava així amb Ignasi, perquè formava part d’un orde religiós, però tampoc no li havia de mancar de res, no calia que el pare en fes previsions, ja que era a l’Escola Pia a qui correspondria de sustentar-lo. Va morir estant al col·legi escolapi de Mataró, el 13 de juliol de 1761.

Llorenç Serra i Masmitjà va néixer a Olot el 22 de febrer de 1746 i fou batejat aquell mateix dia. Era fill de Mateu Serra, blanquer, i de Magdalena Masmitjà. Ingressà a l’Escola Pia el 4 d’octubre de 1762, i dos anys després hi professà. Serra apuntà cap a l’ensenyament dels alumnes més grans, ja que fou professor de gramàtica. Degué passar per diversos col·legis, però només sé dir els de Mataró (entre els anys 1766-1778), Balaguer i Oliana. En aquest darrer col·legi ja hi era al menys des de 1780, quan se li encomanà la direcció dels estudis de filosofia i teologia dels joves escolapis. D’aquesta docència ens en queda un fullet imprès, una mostra dels exercicis d’erudició que els alumnes feien públicament per demostrar els avenços en el seu ensenyament. Porta per títol: Propositiones ex sacra theologia ad mentem Angelici Praeceptoris, quas propugnavit publice P. Ludovicus Barberí a S. Teresia e Scholis Piis sub praesidio P. LAURENTII SERRA a S. Stephano ejusdem Ordinis S. Theologiae Profesoris. Propugnabuntur Oliane in templo B.M. Angelorum ejusdem Ordinis diebus [ ] et [ ] mensis [ ] anni 1790 hora pomeridiana, Mataró, Joan Abadal, [1790], 32 p. El 1787 fou nomenat rector d’aquest col·legi d’Oliana, càrrec que exercí fins a la seva mort, el 20 de febrer de 1792.

Lluís Barberí i Roca. És el nom de l’alumne que apareixia en l’imprès que acabo de citar dels exercicis de teologia presidits per l'escolapi Llorenç Serra. També era olotí, hi havia nascut el 23 d’octubre de 1764 i el mateix dia havia estat batejat. Era fill de Miquel Barberí, paraire, i de Teresa Roca. Directament no tenien a veure amb els serien coneguts courers i campaners olotins Barberí, eren una altra branca. Lluís Barberí ingressà a l’Escola Pia el 14 de març de 1781 i hi professà el 19 de març de l’any següent. Com a estudiant, a més de la ja esmentada sessió acadèmica de 1790 al col·legi d’Oliana, sabem d’uns altres exercicis públics anteriors, de 1787, en els que participà quan estudiava filosofia al col·legi escolapi de Mataró. També se n’imprimí un fullet, on el seu nom apareix en la llista dels cinc alumnes que hi prengueren part: Thomisticae philosophiae conclusiones, quas in templo Sanctae Annae Mataronensi propugnabant publice alumni Schol. Piar. Cl. LUDOVICUS BARBERÍ a Sancta Theresia, cler. Josephus Roma a Christo, cler. Faustus Abril a Sancto Josepho, cler. Ioannes Chrysostomus Junoy a S. Paulo, D. Josephus Barnola et Fortúñ, hora quarta pomeridiana, diebus 16, 17 et 18 junii 1787. Patrono Michaële Busqué a S. Maria ejusdem instituti, philosophiae professore, Mataró, Joan Abadal, [1787], 20 p. Gran part de la seva docència la féu als col·legis escolapis de Solsona i de Mataró. Morí en el de Moià, l’1 d’agost de 1830. Del pare Barberí se sap de la seva dedicació a l’ensenyament de la gramàtica, però on va guanyar-se fama fou en l’ensenyament de la filosofia, imprescindible per als alumnes que després volien entrar a la universitat (dels estudis de filosofia deriva l’actual batxillerat). També en l’ensenyament de la teologia, que impartia als escolapis joves que es preparaven per al sacerdoci. D’aquesta seva especialització docent ens n’han arribat quatre impresos, que no apareixen mai esmentats en les bibliografies d’autors olotins. Són:

Pueritiae et adolescentiae institutio firmissimum reipub. praesidium. Oratio habita a D. Ignatio Brach et Perelló rhetorices, poëseosque auditore et collegâ in Scholis Piis Coelsonen. In publica contestatione de catechismo, pro communi christianae reip. bono adornato. Ab Illmo, et Revmo. D.D. Raphäele Lassàla et Locèla, Episcopo Coelsonen. etc. etc. Die XXIX septembris anni MDCCXCI, Barcelona, Tip. Carles Gibert, [1791], 12 p. [atribuït al pare Barberí]. 

Philosophica adserta viro catholico ac religioso valde dignissima, quae in templo Sanctae Annae Mataronensi ab objectis publicè vindicabant alumni Scholarum Piarum clericus Antonius Falp a Jesu, clericus Andreas Sala a S. Georgio, clericus Guillelmus Melciol a S. Joanne Baptista, D. Franciscus Collet, hora 3 pomeridiana, diebus 7 & 8 junuarii anni 1796. Patrono P. LUDOVICO BARBERÍ a S. Theresia ejusdem instituti philosophiae professore, Mataró, Joan Abadal, [1796], 28 p.

Propositiones theologicae, dogmaticae, polemicae, scholastichae, historichae ad mentem SS. Doctorum Augustini et Thomae, quas in templo Sanctae Annae Mataronensi ab ojectionibus publice vindicabunt alumni Scholarum Piarum cler. Thomas Buixeras a Sancta Paula die II, cler. Jos. Calas. Ferrer a SS. Nom. Mariae die II mensis junii an. MDCCC, hora IV pomeridiana, ipsis adsidente P. LUDOVICO BARBERÍ a Sancta Theresia, ejusdem instituti sacr. theologiae et philosophiae professore, Mataró, Joan Abadal, [1800], 38 p.

Positiones logicae, physicae, metaphysicae, quas in Mataronensi Scholarum Piarum collegio publicae exhibent disputationi cler. Raymundus Rivera a Sancto Vicentio, D. Franciscus Vilardebó et Valls, D. Laurentius Novell et Bori, diebus 7 & 8 mensis octobris anni MDCCCI. Ipsis adsidente P. LUDOVICO BARBERÍ a Sancta Theresia, ejusdem instituti philosophiae ac theologiae professore, Mataró, J. Abadal., [1801], 27 p.

El vuitè i darrer dels mestres escolapis del segle XVIII naturals d’Olot fou Salvador Masmitjà i Feixas. Havia nascut l’1 de març de 1767 i se’l batejà al dia següent. Era fill de Miquel Masmitjà, pintor (en aquell temps, equivalia a artista pintor), i de Maria Feixas. Cap als 17 o 18 anys ingressà a l’Escola Pia i féu la seva professió el 1786. El 1790 estudiava filosofia al col·legi de Mataró, com testimonia un altre imprès d’actes acadèmics, d’aquell any: Propositiones philosophicae e veteribus, et recentioribus philosophis excerptae, quas publico certamine propugnandas suscipiunt clerici Scholarum Piarum Ignatius Vidal a S. Petro, SALVATOR MASMITJÁ a S. Michaële et cives Mataronenses Joachim Simon et Quintana, Iosephus Calasanctius Tuñí et Font, sub praesidio P. Augustini Espina a S. Hipolyto, in Scholis Piis philosophiae professoris, in templo Sanctae Annae PP. Scholarum Piarum civitatis Mataronensis, diebus [14] et [15] mensis maii anni 1790, hora [3] pomeridiana, Mataró, Joan. Abadal, [1790], 24 p. Un cop acabada la carrera, es dedicà a l’ensenyament dels menuts i a les classes d’artimètica. Morí al col·legi de Puigcerdà amb només trenta anys, el 12 d’octubre de 1797.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada