dilluns, 5 de juny del 2017

78. Obra dels escultors Espasa i Escarpanter en una capella olotina de vida atzarosa

La capella de Sant Rafel el 2013 i durant les actuals obres.
Fa segles que a algú se li va ocórrer que a la sortida d’Olot, en el camí ral que menava cap a Vic i Barcelona, bé s’hi escauria una capella dedicada a Sant Rafael. Aquesta figura celestial –un arcàngel– tenia molt a veure amb els viatgers i amb la protecció divina que hom esperava obtenir a l’hora d’emprendre un viatge, sovint macat per la incertesa d'haver d'anar per aquests mons de déu. Segons la Bíblia, Sant Rafael (sense revelar la seva identitat sinó només al final) va donar guia i companyia al jove Tobies en el viatge que havia de fer a un poble distant per cobrar una quantitat deguda a la seva família. I l’assistència de Sant Rafael fou tan esplèndida, que Tobies no sols tornà a casa sa i estalvi i amb la fortuna recuperada, sinó que a més hi tornà casat amb Sara, una parenta llunyana a qui tots els pretendents anteriors se li havien mort, i amb la fel d’un peix que Sant Rafael li havia dit d’agafar, amb la que pogué retornar la vista al seu pare ancià.

No se sap ni quan ni per ordres de qui es va construir la capella de Sant Rafael d’Olot, que acabaria donant nom al carrer format amb el temps entre aquesta i la vila. La primera notícia que se’n té és de 1555, quan la capella surt esmentada en un document relacionat amb els projectes que s’estaven fent de cara a la construcció d’un nou edifici per a l’hospital de Sant Jaume (el que ara és l’edifici de l’hospital “vell” del carrer de Sant Rafael). Que la capella ja existís a mitjans del segle XVI no és una data fundacional, sinó només una referència documental, perquè qui sap des de quan hi era. 

La vida d'aquesta capella ha estat sempre un fil a voltes tan prim que durant més d’un temps ha acabat trencant-se. I li ha calgut recomençar. A les acaballes del segle XVII el seu estat era deficient, però va reviure per gràcia del matrimoni format per Antoni Bassols i Tamarit, i Lucrècia Tamarit (sí, eren parents, i per casar-se van haver de demanar dispensa d’impediment matrimonial per consanguinitat), un matrimoni benestant, ell tenia el títol de burgès de Perpinyà. El 1693 Lucrècia, ja vídua, sol·licità a la Batllia General de Catalunya poder prendre una mica d’espai del camí reial que passava per davant de la capella, per així poder-la refer millor. En la seva petició s’explicava d’aquesta manera: “Junt al portal de Sant Rafel de la vila de Olot se troba edificada una capella sots invocatió de Sant Rafel, la qual capella se està dirruhint, y per assó té necessitat de molts reparos y adops, y per posar aquella, ab la deguda forma, se ha de ampliar, y per poder·ce ampliar, es forçós pèndrer uns quatre palms, poch més o manco, del camí real que passa junt dita capella y se entra per dit portal de Sant Rafel”. El propòsit era poder-hi edificar una paret “o altre edifici per ampliació y enbelliment de dita capella”, en el benentès que la concessió no havia de perjudicar ningú i que restava “bastant pas en lo dit camí real per poder·ce passar liberament”. No hi hagué cap problema i li fou concedida la llicència. 

A l'any següent la renovació encara no era enllestida i novament Lucrècia Tamarit féu un altre pas a favor de la capella de Sant Rafel. A l’agost, anà a cal notari a fer testament i, entre les seves disposicions, deixà dit que dels seus béns es gastés tot el que calgués per concloure no sols l’edificació, sinó també la seva ornamentació, que detallava: “Vull i man [= mano] que en la capella del Àngel Sant Rafel, que novament se està redificant junt al portal de Sant Rafel de la present vila, sie del tot acabada de reedificar de mos béns y que sie fet i posat un retaula ab las imatges de Sant Rafel y dels Sants Antoni Abat i Pau Apòstol y que per tot açò sie gastat de dits mos bens lo que menester sie".

Lucrècia Tamarit va morir el novembre de 1706. Fou enterrada a l’església del Tura el dia 11 d’aquell mes. Són anys en els que torna a haver-hi silenci sobre l’estat de la capella de Sant Rafel. Les úniques notícies que hi ha són de caràcter circumstancial: el 1713 el superior del convent dels caputxins d’Olot, que era situat més enllà de la capella, fora del recinte urbà, mirà que l’ajuntament agencés aquella entrada a la vila, perquè com que a Olot sovint hi plovia, “lo últim del carrer del Arcàngel Sant Rafael y al devant de la capella de dit sant queda fet un estany de aigua”, de manera que els religiosos del convent, quan hi havien de passar per anar a confessar algun malalt, especialment a la nit, topaven amb “lo incòmodo de la sobredita aigua estañada o rebalçada descalços y esto en lo ivern”. Res, que convenia fer-hi un “desaguadero per a que quant plogue no quede la aigua en lo sobredit puesto o puestos rebalçada ni estañada”. Això de les aigües en aquesta banda de la vila no deuria quedar ben resolt, perquè quatre anys més tard, l’ajuntament acordà fer alçar “lo portal de Sant Rafel a fi de que la aygua que se ambassa en dit portal [pugui] pugar y no se amblasse, y tinga corrent". 

Però vet aquí que el 1716 hi ha notícia que dos escultors establerts a Olot havien donat compliment a les últimes voluntats del matrimoni Bassols – Tamarit, i havien fet un retaule de bell nou per ser col·locat a la capella de Sant Rafel. Perdut entre d’altra paperassa, ens ha pervingut el rebut que feren ambdós com a reconeixement d’haver cobrar la feina feta. Diu així: “Diem nosaltres baix firmats, que confesam aver agut y rebut del Sr. Dr. Fransech Vila, prevere, com ha manumissor dels últims testaments de Anton y Llucrèsia Bassols y Tamarit, conjuges, la quantitat de cetanta lliuras barcelonesas, diem 70 ll., y ditas nos paga per la construcció del retaula de sant Rafel, posat de nou en la pròpria capella de dit sant Rafel, per llegat que féu la dita quòndan [= difunta] Llucrècia Bassols en son testament, y per la veritat fem lo present alberà de rebuda, en Olot, als vint y set octubre de mil cet sens y setze: diem 1716. = Salvador Espasa = Fran.co Escarpanter = M. [= mestres?] Escultors". 

Els dos escultors són coneguts en aquelles primeres dècades del segle XVIII. Salvador Espasa era de fora, havia vingut a viure a Olot cap a 1708 o 1709, amb vint-i-sis o vint-i-set anys d'edat, ja casat amb Teresa Carreró (filla d’un notari de Sant Feliu de Guíxols), i amb el seu fill Benet. Diria que el seu pare també era escultor i que així mateix es deia Salvador, cosa que fa que hàgim d’assignar a aquest seu pare, i no pas al nostre convilatà, una sèrie d’obres fetes a Sabadell, Barcelona i l’Alt Empordà que habitualment se li atribueixen i que no corresponen a la seva cronologia. De la feina feta pel fill a Olot se’n coneix molt poc, cosa que fa més rellevat la notícia de la seva participació en el retaule de la capella de Sant Rafel. Se sap que havia participat en la confecció –en la seva part de fusta– del primer estendard o guió de la confraria dels Dolors de Besalú, de 1717, i que col·laborà, juntament també amb Francesc Escarpanter, en el retaule de Sant Antoni a l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot. No sempre hi havia encàrrecs de grans obres artístiques i els escultors locals havien de sobreviure amb altres feines menors. El 1725 Salvador Espasa cobrà de Joan Vayreda i Soler 21 lliures “per mos jornals de mestre per fer y treballar la barana de la escala principal de dita casa [el Mas Reixach] y assentarla, acabada als divuyt maig de mil setcents vint y hu, comptant lo tornejar de les balustres de dita escala”. Als inicis dels anys trenta marxà d’Olot. El 1733 era a Barcelona, on participà en la visura del nou retaule major de l’església del Pi. Morí en aquesta ciutat al cap de tres anys, però la família seguí mantenint la casa familiar d’Olot, al carrer Superior (l’actual carrer dels Sastres). Benet, el fill gran, fou tinent d’enginyers i només un altre fill, Esteve, seguí la professió d’escultor, a Castelló d'Empúries. 

A diferència dels Espasa, la família Escarpanter prolongà la seva presència a Olot al menys fins als anys seixanta del segle XVIII, i encara més enllà a través d’enllaços familiars col·laterals. Francesc Escarpanter tampoc no era olotí d’origen, sinó que havia nascut a Girona el 1687. La seva presència a Olot consta a partir de 1709, però podria haver-hi arribat abans. D’ell se’n coneix força obra: el retaule de la capella del Mas Solà de Batet, el de Sant Franc de l’església del Carme d’Olot, el de Sant Antoni i l’acabament del de Sant Josep, a l’església de Sant Esteve, el de Santa Llúcia a l’església de Sant Vicenç de Besalú, etc., sense oblidar-nos d’afegir ara a aquesta llista el retaule de Sant Rafel, fet en col·laboració amb Salvador Espasa. En els darrers anys de la dècada del trenta, Escarpanter deixà Olot i acabà per establir-se a Girona, on morí. Estava casat amb Maria Anna Tubau, d’Olot. Tres fills seus foren també escultors: Francesc, que morí jove (el fill d’aquest, també de nom Francesc, seguí igualment l’ofici d’escultor i cal anar en compte a l'hora d'atribuir a uns o altres determinades obres), Andreu i Jaume. 

Des de principis del segle XVIII, doncs, la capella de Sant Rafel havia normalitzat la seva presència a la vila, gràcies als Bassols i Tamarit. No és que la capella tingués grans necessitats, perquè el seu ús pràcticament quedava reduït a la festivitat de Sant Rafel, el 24 d’octubre (actualment és el 29 de setembre). Així ho havia disposat, anys abans, el bisbe Miquel de Taverner i Rubí, en la seva visita pastoral a Olot el 1703: a les capelles de Sant Rafel, Santa Anna, el Roser i Sant Bernat, “no si [= s’hi] puga dir missa si no és en lo dia de la festa principal de cada una de ditas capellas, y las missas fundadas si ni [= n'hi] ha, manant que de aquí al devant no si admeten novas fundacions”, amb l’excepció de la capella del Roser, al Firal, en la que, seguint un antic costum, s’hi podria seguir dient missa “en lo temps que durarà la fira de Sant Lluch". El 1760 els veïns del carrer varen sufragar una campana per a la capella, beneïda el 23 d'octubre. Segons anotà el rector de la parròquia, era "de pes una arroba" i "cuydaren de la funció y manifetura los del carrer de dita iglésia o capella". En la relació de capelles i esglésies que l'ajuntament d'Olot féu el 1812 en vistes a cedir-ne alguna als frares franciscans, entre les 19 de les que se'n fa llista, hi ha la capella de Sant Rafel, amb la indicació (comuna a la majoria de les altres capelles) de no tenir prou cabuda perquè s'hi establissin aquests religiosos.

Desconec les vicissituds de la capella de Sant Rafel al llarg del segle XIX. El 1860, Esteve Paluzie encara l'esmentà en el seu llibre sobre Olot, su comarca, sus extinguidos volcanes... (p. 157), però el cert és que a finals d'aquella centúria la capella s’havia perdut del tot i no hi ha notícies d'on hauria anat a parar el retaule dissenyat per Salvador Espasa i Francesc Escarpanter cap a 1716.

Situats a les portes del segle XX, va tornar a haver-hi una altra família que es proposà de reconstruir-la de bell nou. El 1896 Caterina Batlló i Prat, muller de Frederic Batlló i Batlló, demanà llicència a l’ajuntament d’Olot per enderrocar la casa número 35 del carrer de Sant Rafel, de la seva propietat, per fer-hi una nova capella, a la vegada que demanava poder enderrocar dues altres cases també seves, la número 37 i la que hi havia al costat (sense número), amb el propòsit de bastir-hi un ampli casal familiar (avui en dia inexistent, fa un temps s’hi va fer un edifici de pisos). En la sessió municipal del dia 7 d’octubre l’ajuntament acordà autoritzar-l’hi, “mediante empero la condición de que la fachada de la capilla se emplace en la línea de los demás edificios”. La capella deu el seu projecte al conegut arquitecte olotí Simó Cordomí i Carrera (1868-1937), que intervindria en l’edifici d'El Arte Cristiano, d’Olot, i que és autor d’obres modernistes, com l’ajuntament de Granollers, de 1902-1904. Un any després, l’arquitecte havia presentat a l’ajuntament d’Olot unes modificacions a la façana, que li foren autoritzades en la sessió del 21 d’octubre de 1897, un cop la comissió de foment escoltà “las razones expuestas por el señor Cordomí, que han motivado la modificación del consabido plano”. Aquell mateix mes degueren començar les obres, segons una nota del setmanari olotí El Deber, la qual, a la vegada, ens dóna notícia del record de la vella capella: “Se ha empezado el derribo de la casa propiedad del Sr. Batlló, en la que se propone reconstruir la antigua capilla de San Rafael, que nuestros antepasados habían colocado en tal sitio, para señalar la protección que dispensa dicho santo a los que viajan, puesto que de allí partía la principal vía de comunicación que tenía anteriormente nuestra villa”. Al frontis s’hi col·locà un baix relleu fet per Celestí Devesa i Pinadella (1868-1935), autor també d’un grup escultòric en fusta per a l’altar, al redós de la figura de Sant Rafel, i de la clau de volta. La capella es va inaugurar el dimarts 9 d’agost de 1901.

La nova capella era de caràcter particular i fou el lloc d’algunes de les celebracions religioses de la família Batlló. Tot i això, segons escrigué Mn. Joan Pagès, fill del carrer de Sant Rafel, en un recull de notícies sobre les capelles olotines, publicat el 1991, la capella acabà essent sentida pels veïns com a pròpia. Segons els seus mateixos records, el 1936 la capella escapà de la crema, però es perderen les imatges. Es diu que fou llavors quan es malmeté expressament el baix relleu del frontis. De tot això en parlà també Jordi Pujiula en una breu nota el 2010 (a El Cartipàs, núm. 41, abril de 2010, p. 8). Acabada la guerra la capella fou utilitzada pels caputxins fins a l’any 1943, en què pogueren tornar a utilitzar l'església del seu convent.

El Pla d'Ordenació Urbanística Municipal, al terme municipal d’Olot, de 2003 (DOGC 4061, del 2 de febrer de 2004), va incloure aquesta capella, amb el nom d’Església de la casa Batlló, en el catàleg de béns culturals protegits a nivell local, on, dit sia de pas, s'hi ignora el nom de l'arquitecte i la data de la seva construcció (accediu a les fitxes). En virtut d'aquesta condició d'edifici protegit, la capella figura en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (cliqueu aquí per accedir-hi).

Tancada durant anys i panys, actualment la capella de Sant Rafel es troba novament en obres, façana inclosa. Però aquesta vegada per convertir-la, segons fan entendre uns anuncis a la tanca, en una botiga de roba texana. El que dèiem només començar: una capella de vida atzarosa.
 
                                                            Revisat: novembre de 2020. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada