dimarts, 6 de maig de 2014

El sabó, una manufactura olotina del segle XVIII poc coneguda


Planta i secció d'una saboneria del segle XVIII (fragment)
Quan es parla de les manufactures olotines del segle XVIII, sol centrar-se el tema en aquelles que més anomenada donaren a la població: el tèxtil (especialment el gènere de punt de llana i, cap a finals de segle, del cotó), les pells adobades i el paper, a part d’alguna altra d’especial significació, com les tisores de tondre que feien els Planas, o fins i tot la construcció de rellotges. Al costat d’aquestes, però, hi hagué d’altres manufactures que, potser pel seu caràcter d’auxiliar, han passat més desapercebudes, com és el cas de la fabricació del sabó. No hem de pensar en l’ús domèstic que avui en dia fem d’aquest producte, sinó en el seu paper en les manufactures tèxtils, on era usat en les operacions d’acabament, a l'hora de nocar les teles.

A Olot, al llarg del segle XVIII va haver-hi diverses famílies de saboners que en conjunt mantingueren en funcionament unes tres o quatre fàbriques de sabó. En general aquestes famílies de saboners olotins gaudiren d’una posició econòmica força sòlida i, a la vegada que traficaren amb el sabó, tocaren també d'altres rams de negoci.

Els Ferrussola tenien casa al carrer de Santa Magdalena, i comptaven amb un edifici dedicat a la fabricació del sabó, conegut precisament com “la saboneria de Ferrussola”. En l’arrencada del segle la regentaven Josep Ferrussola i el seu fill Franc Ferrussola i Renart, que morí cap a 1730. Havia estat casat amb Marianna Parer, amb qui tingué diversos fills i filles, però en el moment de testar, féu hereu al seu germà Josep Ferrussola. Aquest ostentava llavors la condició sacerdotal, però abans havia estat casat amb Magdalena Hostench. A partir de la mort de Franc, els Ferrussola deixen de constar com a saboners, perquè el fill de Josep, Josep Ferrussola i Hostench, prioritzà els seus negocis com a botiguer. Tot i això, seguiren posseint la saboneria. 

Tampoc no sembla que tinguessin continuïtat en l’ofici de saboners, en la segona meitat del segle XVIII, els Serra, que fins llavors havien estat treballant el sabó. Tenien la casa al carrer Major i a començaments de segle la regentava Rafel Serra, mort el qual, el 1711, el substituí en el negoci el seu fill Anton, fins cap a mitjans de segle. També foren dues generacions de saboners Pau Camps i Vilar, mort cap a finals dels anys quaranta, i el seu fill Francesc Camps i Vilar, que mantingué el negoci en el que restà de segle. Formà part de la companyia feta entre ell, Lluís Bastons i Josep Salgas, per a frisar robes, que el 1775 cediren el frisador a Jaume Serra (propietari de la casa que encara es manté dempeus darrera de la plaça de braus, al carrer del Roser número 22).

Sabina, una filla del saboner Francesc Camps i Vilar i de la seva muller Lucrècia Anglada, va casar-se amb Esteve Vilar i Blanxart, també saboner d’ofici, una professió que havia heretat del seu pare Josep Vilar. La parella va fer capítols matrimonials el 1777. Aquets Vilar tenien la casa al carrer de Sant Esteve i, a part dels pare i fill esmentats, també foren saboners Francesc Vilar, mort el 1712, Jaume Vilar mort cap als anys quaranta, i un altre Jaume Vilar que sembla que a finals de segle prengué el relleu als anteriors. 

La darrera de les gran famílies olotines que mantingueren a Olot la fabricació del sabó durant el segle XVIII foren els Blanch, en una successió familiar que arrenca d’un primer Joan Blanch, mort a finals del segle XVII o principis del XVIII, al que seguiren Joan Blanch (mort a mitjans de segle), Francesc Blanch i un tercer Joan Blanch, amb el que s’arriba a finals de la centúria. Més esporàdicament consten com a saboners Josep Prat i Camps, mort el 1720 sense descendència masculina, Antoni Roca, actiu en la dècada dels quaranta, i Francesc Sala i Vilar, que feia de saboner en la dècada dels setanta.

El sabó que es feia a Olot era de l'anomenat sabó fluix o sabó moll (format per àlcali vegetal o potassa, obtingut de la cendra, i àcids grassos), de consistència semilíquida, a diferència del sabó fort, dit també de llosa, de pedra o francès (compost de sosa i àcids grassos), de consistència dura. Els inventaris que es van fer en les primeres dècades del segle XVIII de les saboneries dels olotins Rafel Serra (1711), Francesc Vilar (1712) i Josep Prat i Camps (1720) en el moment de la mort dels seus titulars, ens permeten de tenir una certa idea del que era aquest tipus d’establiments manufacturers que, per altra banda, no requerien d’espais gaire grans ni de complexes instal·lacions. En síntesi, constaven dels següents elements:

1. La primera operació bàsica per a fer el sabó era preparar el lleixiu, per al que calia una sèrie de recipients. Així, les tres saboneries comptaven amb un nombre divers de piques, algunes de les quals tenien certament aquesta funció. A la de Serra hi havia “dos picas paradadas [= aparedades] per tenir los llexius, la una rompuda” i a la saboneria de Vilar s’hi trobaven “dos picas paradadas, la una plena de llexius” més dues altres “picas de pedra paradadas, ahont cauhen los llexius”. A la de Prat no se'n fa cap menció expressa. 

2. El lleixiu s'obtenia a partir de les cendres de la llenya. Només en la de Vilar es fa esment d’haver-hi “un sandrer” i “lo sandrer de sendra, que ni [n’hi] ha vuyt cents quintars”. Sense fer esment del lloc on es feia la cendra, en la saboneria de Serra s’inventariaren “vuytanta quintars de sendra” i “vint y sinch càrregas de estellas per la sabonaria”, de les que tal volta se n’obtindria la cendra o servirien per al foc.

3. Perquè el lleixiu resultés de bona qualitat, calia barrejar-hi calç. En els inventaris d’aquelles saboneries olotines de principis del segle XVIII s’hi consigna l’existència de “dotze càrregas de cals” en la de Serra, “una partida de cals que val 5 lliures 12 sous plata, y ni [n’hi] ha vint y sinch càrregas” en la de Vilar, i en la de Prat tan sols s’hi indica haver-hi "una mesura de mesurar cals".

4. L'element central era el perol on es couria el sabó. En la saboneria de Serra es féu constar que era aparedat, i en les de Vilar i de Prat simplement s’hi anotà, respectivament, "lo parol de còurer lo sabó" i “un parol gran de fer sabó”.

5. En el perol s'hi posava l'oli, el principal element que conformaria el sabó, un cop espesseït pel lleixiu. Tots tres saboners en tenien bones provisions, per a les que destinaven algunes de les piques esmentades. A la saboneria de Vilar la menció és explícita: “dos picas de pedra de tenir oli, grans, paradadas y dins ellas dinou botas de oli brut”. A la de Prat les piques es repartien entre aquesta funció i la de guardar sabó: “sis picas de pedra, so és, dos per tenir oli y las altres usades per tenirhi sabó”. Les reserves d’oli eren guardades en bots oliers (Vilar en tenia dos a la terrassa de la casa i nou a la saboneria) i en gerres de terra (Serra n’hi tenia vint, i Vilar sis al celler de casa, més una altra a la botiga). Per a manegar aquest oli, Serra tenia a la saboneria un “parol de aram per portar lo oli des de las picas al sobredit parol de fer lo sabó” i Vilar "un cassó de aram de tràurer oli".

6. Amb els instruments i les matèries primes a punt, es començava la fase decisiva, la de la cocció del sabó. Per a això, a més del perol, hi havia d’haver un fogó, amb la seva corresponent xemeneia per als fums, però d’això darrer els inventaris no en parlen. Durant la cocció, els productes que donarien peu al sabó s’havien de remenar contínuament, mantenint-ho en ebullició, i fent un seguit de petites operacions que ara no vénen al cas. 

7. Un cop obtingut el sabó, aquest s'havia d'emmotllar. En els tres inventaris que anem seguint, en cap d'ells no hi apareix cap mena de motlle, que solien ser de fusta. Molt possiblement, doncs, no se n’utilitzessin, sinó que se seguiria un altre mètode, que consistia a dipositar el sabó damunt d’una superfície llisa, al terra, del que, quan es refredés i hagués perdut una certa quantitat d’humitat, en resultaria una massa extensa, que seria tallada en unitats de sabó. Potser es refereixin a aquesta superfície llisa on fer refredar el sabó, els “onze rajols nous per la saboneria” que hi havia a la casa de Vilar. Per a passar el sabó del perol al lloc on s’havia d’estendre, Vilar tenia “dos palas de ferro de tràurer sabó” i Prat "una cassa de aram de tràurer lo sabó del parol". 

8. Amb el sabó a punt, ja només quedava mesurar-lo i ensacar-lo per a la seva distribució. Es podia fer en semals, o bé en “sachs saboners”, dels que Vilar en tenia set. Tant en la saboneria d’aquest com en la de Prat, l’inventari hi féu constar diverses mesures de fusta –alguna per mesurar calç– i a més, en la de Vilar, “quatre romanas, dos de grossas, una de mitjansera y altre de xica” i “unas balansas de fusta y sis pesos de ferro”. En aquest mateix sentit, a la saboneria de Prat hi havia “una pala de ferro per ensacar sabó y un ferro per pasar [= pesar?] lo sabó".

En l'inventari de la saboneria de Francesc Vilar, de 1712, s’hi van incloure també els deutes que se li devien, en general per raó de sabó. És una mostra molt petita –només conté 18 deutors– que, però, permet veure una mica la xarxa de clients d’aquestes saboneries olotines. El comprador més distant era Joan Amat, de Sabadell, que li devia 3 lliures de plata pel sabó que li havia servit. Després hi trobem tres paraires de Camprodon, i un deutor en cada una de les localitats de Vallfogona, Sant Joan les Fonts i Bianya. La resta eren deutes de clients olotins, d’entre els que hi havia quatre traginers que se suposa que s’haurien endut sabó per a revendre’l fora d’Olot, cinc paraires locals (negociants i treballadors de la llana), un corder i un tintorer.

A finals de 1733 va encendre's l'alarma a Olot perquè corregueren veus que un veí de Barcelona, un tal Fàbrega, s’havia presentat a Madrid per instar que el rei li concedís l’estancament o monopoli de la fabricació del sabó arreu de Catalunya, i fins i tot es deia si era a punt d’obtenir-ho. Ràpidament l’ajuntament d’Olot es va mobilitzar i remeté a Madrid una llista de nou arguments per a justificar que de cap manera la pretensió de Fàbrega havia de tirar endavant. Els arguments (que contenen algunes dades sobre la importància d’aquesta manufactura olotina) anaven encapçalats per un títol contundent: “Perjuicios que se seguirían a la villa de Olot, del Principado de Cathaluña, y corregimiento de Vique, assí al Común, como a sus vezinos, y a toda su comarca, de ponerse estanque de jabón muelle en el dicho Principado”. En síntesi, i amb l’estil propi de qui exagera per a obtenir allò que pretén, es recordava que a Olot hi havia fàbriques d’aquest sabó moll “de tiempo antiquíssimo, en donde se ha trabajado siempre y se trabaja esse jabón con todo el primor del arte y es antepuesto en todas partes a qualquier otro jabón”; que el sabó era necessari per a les moltes fàbriques tèxtils que hi havia a la vila i a la comarca, les quals podrien haver de tancar i de deixar la gent sense feina si es tiréava endavant el propòsit de l’estanc de sabó a tot el Principat; haver-se de deixar de fabricar sabó a Olot també perjudicaria els molts traginers “que se emplean en transportar azeyte del Empurdán y de otras partes de Cathaluña y del Aragón a la dicha villa para la fábrica del jabón muelle, y en el transporte de este a Barcelona y en otras partes del Principado”; que d’aquest oli l’Ajuntament d’Olot en treia alguna contribució, que prou bé que li venia; per acabar amb un to apocalíptic, que amaga, però, la preocupació pels danys que causaria la pèrdua d’aquesta activitat manufacturera: “Sería cosa la más sensible y deplorable, que una villa tan antigua como la de Olot, y de las principales del Principado, que tantos años se ha conservado con las referidas fábricas de jabón y lanas (…) haya de perecer y acabarse, con desolación y summa calamidad y pobresa de sus moradores”. No consta que les pretensions d’aquell barceloní arribessin a bon terme. Les fàbriques olotines de sabó pogueren continuar la seva activitat amb tota normalitat, lluny dels negres presagis que, per un moment, havien passat pel cel. 

(Extet d'Isabel Miguel López, Perspicaz mirada..., op. cit.)
Fent un salt cronològic, una estadística de les manufactures catalanes del 1784 assenyala per a Olot, efectivament, el primer lloc a Catalunya en la fabricació de sabó moll, seguit de Reus i de Tortosa, tot i que també es fabricava sabó dur, però en molt petita proporció (vegeu el quadre adjuntat, amb l’estadística publicada per Isabel Miguel López, Perspicaz mirada sobre la industria del Reino. El censo de manufacturas de 1784, Universidad de Valladolid, 1999, p. 308). Aquesta estadística no ho recull, però també hi havia hagut saboners en algunes poblacions de la Garrotxa, fora d’Olot. A Argelaguer era saboner Antoni Rabert i Molló, que el 1776 aconseguí l’establiment a favor seu dels molins drapers de Besalú. En aquesta darrera vila també hi havien fet de saboners Silvestre Horts a principis de segle i Pau Gaffas, fill de Jacint Gaffas, corder, al voltant de 1742. A Sant Jaume de Llierca hi havia una saboneria pròpia de Josep Riera, pagès, que era a tocar d’un noc que també era seu i que el 1774 va arrendar a Joan Simon i Arbat, paraire de Tortellà.

En els arguments de l'enrabiada de 1733 quan es volia crear un monopoli de la fabricació del sabó moll a Catalunya, que tant hauria perjudicat les saboneries olotines, es va deixar clara la vinculació entre el sabó i les manufactures tèxtils locals de la llana. En canvi, no es pot dir res de l’ús domèstic del sabó entre els habitants d’Olot. Als inventaris dels cirurgians-barbers hi consten les navalles per a afaitar i les bacines de llautó, però no el sabó. A les cases hi havia tovalloles i eixugamans, i rentamans i gerres de terra amb bacines d’aram per a la neteja de les mans, però enlloc tampoc no es parla del sabó. Semblaria com si, en la societat de llavors, el sabó personal es vinculés més a exigències estètiques que no pas higièniques. Un frare mercedari, Miguel de Echéverz, en un dels seus sermons publicats a Madrid el 1755, a l’hora d’instar els fidels a que no tinguessin vergonya o manca d’esma per a confessar els seus pecats, ho feia amb aquest argument: “Qué doncella, ni muger casada, tendría vergüenza de lavarse la cara, si se la viesse manchada de lodo? Y si desea se volviesse hermosa y bella, lavándose con jabón una vez al día por espacio de un mes, dexaria de lavarse día alguno?”. Doncs -concloïa- passava semblantment amb la necessària bellesa de l’ànima. Més pròxim geogràficament a nosaltres, el jesuïta Antoni Codorniu, donant idees per als sermons en un seu llibre publicat a Girona el 1743, al·ludia a la fragilitat de l’ànima en certes situacions de perill moral, amb aquest altre exemple: “Un devoto, y sutil ingenio, pintó una ampollita o campanilla de las que hacen los muchachos en agua jabón, soplando con un cañuto, y a su lado puso este lema: Si tangis, frangis. Si la tocas, la quiebras”. Si més no el sabó no era tant llunyà dels àmbits domèstics, com perquè la mainada no hagués après que amb ell, també es podien passar moments d’entreteniment i fins i tot de diversió, mentre que per als grans era objecte de negoci i de comerç.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada