dimarts, 8 de novembre de 2011

Bravates de soldats (1715-1721)

En les dècades immediatament posteriors al desenllaç de la Guerra de Successió, la Garrotxa va haver de suportar una presència gairebé continuada, o massa sovintejada, de soldats. No fou sols per la repressió amb què solen saldar-se les guerres, sinó també per la imposició del nou tribut del cadastre i per la irrupció en aquestes contrades dels fusellers de França, que al juny de 1719 van ocupar Olot. En el cas del cadastre, l’Administració solia resoldre expeditivament les dificultats d’alguns pobles per poder pagar una contribució sobrevinguda que resultava molt feixuga, a base d’incomodar-los amb l’enviament de soldats que s’instal·lessin en cases dels regidors o d’alguns veïns fins que no es fes efectiu el pagament. Fos pel motiu que fos, la presència dels soldats sempre era vista amb recel, no sols per la càrrega que això suposava per als pobles, sinó també perquè en aquelles dècades els comportaments desaforats i prepotents d’alguns d’aquests membres de l’exèrcit foren una pedregada massa temuda per les poblacions que els havien de sofrir.

Alguna d’aquestes agressions han deixat rastre en els manuals documentals d’aquestes poblacions. La primera d’aquestes malvestats, de penoses conseqüències, la recollí el llibre d’òbits de la parròquia de Sant Esteve d’Olot: “Als 20 de janer de 1715 en la parrochial, enterro de Francesch Pous, brasser, y de Teresa Pous muller sua, los quals innocentment moriren de mort violenta en la caseta del Cabiach per la crueltat de dos soldats de cavall, sens tenir dits difunts culpa, y sols a la dona se li pogué administrar la extremaunció”. Prou féu el bon mossèn a anotar la impietat dels dos soldats com perquè ara li haguéssim de retreure que no ens donés més detalls sobre les circumstàncies i la naturalesa d’aquest crim, ni si els seus autors meresqueren algun tipus de condemna per part dels seus superiors.

Per fortuna, no sempre les intimidacions dels soldats sobre la població civil tingueren les greus conseqüències del cas anterior. El 1720 un soldats volgueren fer un xantatge a l’hostaler de Sant Jaume de Llierca, Llàtzer Esparraguera. Regia en aquells moments una severíssima prohibició d’armes per part dels civils, que fins i pot podia comportar pena de mort per a qui se li descobrís tenir-ne alguna de sotamà. Segons declararen davant de notari uns testimonis d’aquest fet, de primer els soldats provaren sort amb Jaume Torrent, ferrer de Sant Jaume, que es trobava ajudant les feines de l’hostal. Dos fusellers “dels rey nuestro señor Felipe Quinto” li mostraren “un cañón que según creo era de una pistola, y también un bulto embargado con una media blanca (...) diziendo que allí dentro dicho bulto había un paño de pistola”, tot dient-li, en català (els soldats, doncs, no eren pas castellans): “patró, que vos hem trobat baix al estable aquest canó sens pany”, per tot seguir coaccionar-lo amb la demana d’alguna cosa a canvi de no denunciar-lo: “que·m voleu donar, que no vos descobriré”. L’home se’n desempallegà fent-los avinent que ell no era pas l’amo de l’hostal, i ho provaren de nou amb Llàtzer Esparreguera. Segurament que aquest no es degué voler avenir al xantatge i els soldats tiraren endavant les seves amenaces, perquè es testimonià també haver-se sentit a dir per part d’uns fusellers, que havia estat un tal soldat Ros qui havia posat el canó i el pany a la casa de l’hostaler i, per tant, ser aquest causa “que ahorcaran injustamente aquel pobre hombre de San Jayme de Llierca, entendiendo yo lo quería dezir del messonero de San Jayme de Llierca”. Dos dies després uns altres fusellers tornaren a intentar aquesta mena de xantatge a l’hostal de Maià, on segons un darrer testimoni, aquest hauria sentit dir un fuseller a dos altres companys seus, “anem a baix y amaguem·li pòlboras y bales y li farem escorcollar la casa y farem com ho han fet del hostal de Sant Jaume per un canó y un pany que en casa de dit hostal li havien amagat”.

Precisament fou a l’hostal de Maià, a finals d’aquell mateix any, on trobem una altra bravata protagonitzada per soldats. Segons explicà davant de notari la dona de l’hostaler, Eugènia Serra, es van presentar a l’hostal “quatro soldados de los que estavan a discreción en dicho lugar de Mayá”, i un cop hagueren menjat i begut, volgueren aprofitar-se d’ella: “uno de dichos soldados se acercó a mi y me levantó las vequinyas vulgo faldilles”. De moment la cosa no anà a més, però un cop se n’hagueren anat, tornà un d’aquells soldats amb intencions indignes “y acercándoce a mi comensóme de enquietar y molestarme, poniéndome sus manos por difarentes vezes en mis tetas y yo me defendí d·él como pudo”. La pobra noia aconseguí d’escapolir-se’n i d’amagar-se al celler, però el soldat l’hi descobrí i descarregà contra ella la seva fúria, esgarrapant-li la cara i colpejant-la diverses vegades al cap amb el sabre. De nou pogué escapar-se’n i anà a tancar-se en una casa veïna, però el soldat, amb l’auxili d’uns seus companys, aconseguí d’entrar-hi, i fou llavors la mestressa d’aquesta casa, la vídua Teresa Teixidor, la qui rebé els cops de sabre. Alguns veïns intentaren de socórrer les pobres dones, però hagueren de desistir-ne davant de la violència amb què els agrediren els soldats. D’allí passaren a algunes cases del terme de Segueró, sempre amb actituds i maneres violentes, fins que finalment pogueren ser reduïts per gent de Maià i de Segueró, que els lliuraren al seu capità. Un cop posats a mans del seu superior, el cas es perd i ens hem de quedar amb les ganes de saber quina mena de desenllaç pogué tenir, i de si aquells soldats van tenir o no la pena que mereixien.

Encara el 1721 trobem una altra topada en què s’hi veieren involucrats soldats, que en aquest cas tingué caràcter de baralla col·lectiva. Fou a Sant Cristòfol les Fonts durant el Roser de la segona pasqua de resurrecció. Com de costum, hi havia festa, música i ball. Altra volta és un testimoni notarial el que ens en dóna notícia del que va passar: de cop i volta, relatà aquest testimoni, “sucedió una aixa o pendencia con la qual vimos se alborotaron la mayor parte de la gente que era en dicho lugar en donde se baylaba y también vimos que unos y otros se dieron de palos (...) y vimos que se mesclaron en dicho alboroto algunos criados de oficiales o soldados”. Hi acudí el batlle reial, Antoni Bolós, amb alguns assistents, que poca cosa pogueren fer, sinó esperar que la baralla anés de baixa per si sola. Degué ser una d’aquelles bregues de difícil discerniment sobre qui l’havia començat, o amb quin pretext havien acabaren a garrotades, malgrat la cura amb què, pel que es veu, es cuità a recollir el testimoni d’alguns dels que acompanyaren el batlle en la difícil tasca de posar-hi pau.

Per cert, ¿què va ser de l’hostaler de Sant Jaume de Llierca, aquell a qui uns soldats col·locaren una arma a casa seva per poder-lo acusar en el cas de no complaure el seu xantatge? Recordem que fins i tot un altre soldat ja feia culpable a aquell altre de nom Ros, que el pobre hostaler acabés penjat a la forca per l’acusació de tenir una arma amagada a l’hostal. Sembla, però, que podem restar-ne tranquils. Llàtzer Esparraguera, que precisament s’havia casat l’any anterior amb Maria Anna Costa, i que esperava criatura quan van passar els fets, va sortir ben parat de l’acusació perquè va poder seguir treballant fins que li arribà la mort com a qualsevol altre mortal. Dissortadament en el seu cas, la mort li trucà a la porta de l’hostal massa aviat, el 8 d’octubre de 1743, abans que pogués complir els quaranta anys d’edat, mort, segons el registre parroquial d’òbits de la parròquia de Sant Pere de Montagut (a la que pertanyia Sant Jaume de Llierca), “de malaltia corporal”. Al menys, però, va poder conèixer uns anys més assossegats que els que li havien tocat de viure en la seva infantesa i joventut.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada