 |
| Postal amb la llegenda "522, Olot -"Risclosa de Santa Magdalena" |
L'antiga postal “Risclosa de Santa Magdalena”, que porta el número 522 entre les que el 1911 va editar la casa de Bordeus Comptoir Fotos, ens ofereix una vista d’aquesta resclosa i de la vella fàbrica dels Artigas, a la banda esquerra del riu, reflectida plàcidament en les aigües del Fluvià. Però la imatge va atrapar també un toc humà, vés a saber si volgut o només per obra de l'atzar: a l’angle inferior dret hi quedaren captades quatre dones, penosament agenollades sobre la pedra, amb les seves àmplies faldilles i el mocador al cap, rentant la roba a l’inici del rec que portava l’aigua cap a les adoberies i molí del Palau. Amb elles, els cistells de la roba i una fusta on dur-hi els estris de rentar.
 |
| Detall de l'anterior postal, amb les rentadores |
Vet aquí una feina ben feixuga, a voltes dolorosa i tot –pensem a l’hivern, quan havien de fer anar les mans en una aigua gèlida– que tenim ben oblidada: les comoditats actuals a l’hora de rentar la roba no ens donen peu en cap moment a considerar, ni remotament, el que durant segles va ser la dura feina d’anar a rentar la roba al riu.
I, és clar, no esperéssim pas que sigui fàcil que aquesta feina hagi deixat algun rastre en la documentació escrita del nostre passat. A Olot, en el segle XVIII, apareix ocasionalment no pas perquè meresqués atenció en si mateixa, sinó en relació amb el plet que s’originà el 1724 amb la construcció que el negociant Josep Caralt i el seu fill Pau, tintorer, feren d’un nou molí fariner i de la seva resclosa per prendre les aigües al Fluvià, possiblement cap on ara hi ha la resclosa de la desapareguda farinera dels Coromina. Si bé per a fer-ho els Caralt tingueren llicència de la Reial Audiència, els mancà en canvi el consens amb les autoritats locals, que feren seus els temors dels industrials olotins amb obradors riu avall (blanquers, tintorers, moliners...) per als que les necessitats d’aquest nou molí de ben segur que interferirien el normal i regular proveïment d’aigua als seus establiments. En conseqüència, s’inicià una batalla per posar de manifest que el molí dels Caralt tenia tant més de perjudicial per a la vila, com de poc d’útil, i fou llavors quan, exprimint al màxim la llista d’arguments que podien acreditar la seva oposició als Caralt, els vingué a la memòria d'incloure-hi també el singular treball de les mestresses de casa que rentaven la roba al riu, a les que el nou molí sens dubte hauria de causar un dany irreparable. L’estiu de 1724, només saber de les obres dels Caralt “cerca las passeras ditas de Alzina“, l’ajuntament els manà d’aturar les obres perquè “fàbrica de dit molí impediria que en una gran part de riu y en la part més apta y acomodada no si [= s’hi] poria rentar y quedaria molt poch riu per rentar los habitants de dita vila y altres prejudicis y danys”.
El 1726 els contraris al molí dels Caralt redactaren el llarg document “Sumario de los perjuizios que el molino de Joseph y Pablo Caralt y sus obras adjacentes infieren al bien público de la villa de Olot y de sus singulares”, els cinc primers arguments de setze que n'hi ha, estan dedicats al perjudici “de que en tiempo de esterilidad de agua en el río Fluviá, que ordinariamente suele suceder en los veranos y muchas vezes en otros tiempos del año, no se podrán lavar las ropas, lanas y demás cosas”. Això de rentar la roba al riu era, segons aquest document, una imperiosa necessitat, “respeto de no haver en la villa ni fuera de ella possos ni algives ni otra agua con que lavar”, si bé una exclusió tan general sembla del tot exagerada. Els redactors no volgueren que tot quedés en només una vaga percepció, sinó que un cop dit això, passaren a analitzar cada un dels llocs del riu on era habitual anar-hi a rentar la roba, per contrastar-ho amb el que passaria un cop feta la resclosa del nou molí.
No qualsevol lloc del riu era apte per anar-hi a rentar la roba, ja que calia que fos d’un accés suau i fàcil (els marges massa alts fan de barrera) i, a la vegada, que hi hagués aigua abundosa i corrent. Segons l’expressat document, els llocs del Fluvià on en aquells moments s’anava a rentar la roba eren:
1. A sota del petit pont que hi havia sobre el Ravell per anar de la palanca de l’Eruga al mas d’aquest nom.
2. A sota de la palanca de l’Eruga.
3. Entre la palanca de l’Eruga i el paratge de la Potada.
4. A la Potada.
5. En el desguàs del molí del Caralt.
6. En el tram de riu entre l’anterior punt i les passeres dites de l’Alzina.
7. Al Prat dels Bomians, a tocar de l’hort del metge Marcillo.
8. A la vora de riu sota del pont de Santa Magdalena.
9. Fora del riu, en el rec que portava l’aigua a les adoberies del Palau.
Riu amunt, hi havia un altre lloc, a sota del Pont Vell, però com deia el document, era “muy incomodado por la distancia” respecte de la vila d’Olot.
El tram de riu entre les passeres de l’Alzina (amb referència a la casa anomenada el Bufador, pròpia de la família Alzina) i fins a tocar de la nova resclosa, que deuria correspondre al paratge del rentador de la llana, al final de l’actual carrer de Fontanella, era el lloc més usual per a anar-hi a rentar la roba, “por ser álveo en la mayor parte llano y correr el agua superficialmente, de suerte que puede con él levarse, de una parte y otra del río, y ahún por medio de él en muchas partes”. Si a això afegim que era un indret d’una certa extensió i el lloc “más cercano del íntimo de la villa”, no era estrany, doncs, que fos aquí on més anaven les dones a rentar la roba, per sobre de tots els altres llocs junts. I, malauradament segons aquests arguments, si els Caralt tiraven endavant el molí, aquest tram es veuria greument afectat per aquesta construcció a causa de la retenció d’aigua que, en especial a l’estiu, faria la nova resclosa del molí. A la vegada, els llocs d’aigües amunt quedarien inutilitzats com a rentadors de roba pel fet que la nova resclosa elevava el nivell de les aigües del Fluvià fins a tocar ben bé la palanca de l’Eruga, que també quedaria afectada.
Per si els favorables als plans dels Caralt diguessin que ja hi havia altres llocs on rentar la roba, els redactors del sumari d’arguments en contra s’avançaven a dir que en la resta de llocs hi havia massa poc espai per aquesta feina i que només s'hi podrien encabir no gaire més de tres o quatre persones, amb d’altres agreujants, com ara que era fàcil perdre-hi la roba “por llevárselas fácilmente la rapidez del agua”, o que, en el cas del rec interior de les adoberies hi havia “la incomodidad de haverse de llevar la ropa mojada, por no haver allí comodidad de enjugarla”.
La relació dels llocs on s’anava a rentar la roba ens aporta diversos topònims, alguns de senzills com ara la palanca de l’Eruga, que correspon a l’actual pont de les Móres, i d’altres dels que fins ara no en sé treure l’entrellat, com el prat dels Bomians, que tindria a veure amb els gitanos. En tot cas destacaria el paratge de la Potada, un nom que encara fou usual fins ben entrat el segle XX, aplicat a la part del Fluvià quan passa per davant dels actuals blocs de la Verge del Tura, en la que el riu fa una marcada corba i adquireix certa profunditat. El 1897 en Josep Berga publicà a L’Olotí del 3 de gener la llegenda que li havia explicat Antoni Molins i Gelada, “La potada del mal esperit”. És el relat d’un jove amb pocs recursos, enamorat d’una bella donzella (a qui també festejava un pretendent ric), temptat de pactar amb el diable per a ser ell qui se l’emportés, però salvat per l’acció d’un capellà confessor seu. Aquest final hauria provocat tal enrabiada del diable, que aquest “donà a terra una potada espantosa que féu retrunyir la comarca, y canviar lo curs del Fluvià en una corba sobtada”, la d’aquest lloc, en el qual “encara avui algun vell de la rodalia de las Fonts us contarà haver vist en certes nits, ombres estranyes remoure’s en lo fons de la Gorga de la Potada y que al fer lo senyal de la creu se desvaneixen com lo fum”. Fos o no perquè en el segle XVIII aquesta llegenda ja estigués viva entre els olotins, el cas és que en aquell temps a la Potada hi havia plantada una creu.
Però per afegir encara més arguments contraris al molí dels Caralt, els seus detractors tragueren partit de la condició femenina de les persones que portven a terme aqeusta feina de rentar la roba al riu. En efecte, en el document es recalca que eren les dones les qui s’hi ocupaven, i el fet d’alterar aquell lloc on més s’anava a rentar, el comprès entre les passeres de l'Alzina i la nova resclosa, no només causava perjudicis pràctics, sinó també morals, ja que era “el más despexado y expuesto a la vista del pueblo, por el concurso de la gente que sale a este parage para que las mugeres y donzellas, que son las que ordinariamente se envían al río, puedan lavar sin peligro de su honestidad y recato”, mentre que d'altres llocs eren "distantes de la villa o peligrosos o escondidos". Vés a saber si més d’una dona no s’hauria trobat amb un greu disgust en el seu feinejar al riu amb la neteja de la roba.
El plet entre l’ajuntament olotí i els Caralt semblà poder-se solucionar a través d’una concòrdia entre uns i altres, signada el novembre de 1726, pel qual els Caralt s’ho deixaven córrer, garantint, entre altres pactes, “el de poder hir a lavar sus ropas blancas y otros géneros en las aguas del referido río de Fluviá y usar de las aguas de aquél para el servicio de sus casas”. Però cansats d’esperar que des de Barcelona es donés el vist i plau a aquesta concòrdia, l’ajuntament, a l’any següent, optà per comprar-los molí i resclosa i donar la polèmica per acabada.
Olot no tingué mai un rentador públic amb ets i uts, a l’estil del que sí que tingueren d’altres poblacions, amb uns amplis safareigs sota cobert on fos més fàcil la feina de rentar i la netedat amb què fer-ho, i això que més d’una vegada la premsa local collà les autoritats perquè s’emprengués aquesta obra. A més estirar, s’habilitaren amb alguns pedrissos el que seguien essent llocs tradicionals de rentar a la vora del riu. Josep M. Dou remembrà en una ocasió el que havia estat, en les primeres dècades de segle XX, el safareig públic (ep, pagant-hi entrada), de Can Carlicus, amb estenedors i fins i tot una caldera per a aigua calenta. Però la introducció de l’aigua corrent i dels safareigs a les cases, preludi de la revolucionària entrada de les rentadores elèctriques, trobà Olot amb els deures encara per fer en aquest aspecte, obligant als qui no es podien permetre els moderns beneficis del rentar a casa, a seguir utilitzant els vells llocs de fer-ho a la vora del riu. Prou que ens ho fa patent la luctuosa notícia publicada a la premsa local olotina l’estiu de 1954 en relació amb el rentador del rec de sota el pont de Santa Magdalena, segons la qual una veïna de 55 anys, de nom Montserrat, “que era portadora de un cubo con ropa sucia para que la lavase su compañera que estaba en el lavadero público, tuvo la fatal desgracia de resbalar en la escalera del Puente de Santa Magdalena y morir a consecuencia de las heridas producidas”, tot i haver-hi anat ràpidament a auxiliar-la els treballadors de la fàbrica dels Aubert, de l’altra banda del pont.
No qualsevol lloc del riu era apte per anar-hi a rentar la roba, ja que calia que fos d’un accés suau i fàcil (els marges massa alts fan de barrera) i, a la vegada, que hi hagués aigua abundosa i corrent. Segons l’expressat document, els llocs del Fluvià on en aquells moments s’anava a rentar la roba eren:
1. A sota del petit pont que hi havia sobre el Ravell per anar de la palanca de l’Eruga al mas d’aquest nom.
2. A sota de la palanca de l’Eruga.
3. Entre la palanca de l’Eruga i el paratge de la Potada.
4. A la Potada.
5. En el desguàs del molí del Caralt.
6. En el tram de riu entre l’anterior punt i les passeres dites de l’Alzina.
7. Al Prat dels Bomians, a tocar de l’hort del metge Marcillo.
8. A la vora de riu sota del pont de Santa Magdalena.
9. Fora del riu, en el rec que portava l’aigua a les adoberies del Palau.
Riu amunt, hi havia un altre lloc, a sota del Pont Vell, però com deia el document, era “muy incomodado por la distancia” respecte de la vila d’Olot.
El tram de riu entre les passeres de l’Alzina (amb referència a la casa anomenada el Bufador, pròpia de la família Alzina) i fins a tocar de la nova resclosa, que deuria correspondre al paratge del rentador de la llana, al final de l’actual carrer de Fontanella, era el lloc més usual per a anar-hi a rentar la roba, “por ser álveo en la mayor parte llano y correr el agua superficialmente, de suerte que puede con él levarse, de una parte y otra del río, y ahún por medio de él en muchas partes”. Si a això afegim que era un indret d’una certa extensió i el lloc “más cercano del íntimo de la villa”, no era estrany, doncs, que fos aquí on més anaven les dones a rentar la roba, per sobre de tots els altres llocs junts. I, malauradament segons aquests arguments, si els Caralt tiraven endavant el molí, aquest tram es veuria greument afectat per aquesta construcció a causa de la retenció d’aigua que, en especial a l’estiu, faria la nova resclosa del molí. A la vegada, els llocs d’aigües amunt quedarien inutilitzats com a rentadors de roba pel fet que la nova resclosa elevava el nivell de les aigües del Fluvià fins a tocar ben bé la palanca de l’Eruga, que també quedaria afectada.
Per si els favorables als plans dels Caralt diguessin que ja hi havia altres llocs on rentar la roba, els redactors del sumari d’arguments en contra s’avançaven a dir que en la resta de llocs hi havia massa poc espai per aquesta feina i que només s'hi podrien encabir no gaire més de tres o quatre persones, amb d’altres agreujants, com ara que era fàcil perdre-hi la roba “por llevárselas fácilmente la rapidez del agua”, o que, en el cas del rec interior de les adoberies hi havia “la incomodidad de haverse de llevar la ropa mojada, por no haver allí comodidad de enjugarla”.
La relació dels llocs on s’anava a rentar la roba ens aporta diversos topònims, alguns de senzills com ara la palanca de l’Eruga, que correspon a l’actual pont de les Móres, i d’altres dels que fins ara no en sé treure l’entrellat, com el prat dels Bomians, que tindria a veure amb els gitanos. En tot cas destacaria el paratge de la Potada, un nom que encara fou usual fins ben entrat el segle XX, aplicat a la part del Fluvià quan passa per davant dels actuals blocs de la Verge del Tura, en la que el riu fa una marcada corba i adquireix certa profunditat. El 1897 en Josep Berga publicà a L’Olotí del 3 de gener la llegenda que li havia explicat Antoni Molins i Gelada, “La potada del mal esperit”. És el relat d’un jove amb pocs recursos, enamorat d’una bella donzella (a qui també festejava un pretendent ric), temptat de pactar amb el diable per a ser ell qui se l’emportés, però salvat per l’acció d’un capellà confessor seu. Aquest final hauria provocat tal enrabiada del diable, que aquest “donà a terra una potada espantosa que féu retrunyir la comarca, y canviar lo curs del Fluvià en una corba sobtada”, la d’aquest lloc, en el qual “encara avui algun vell de la rodalia de las Fonts us contarà haver vist en certes nits, ombres estranyes remoure’s en lo fons de la Gorga de la Potada y que al fer lo senyal de la creu se desvaneixen com lo fum”. Fos o no perquè en el segle XVIII aquesta llegenda ja estigués viva entre els olotins, el cas és que en aquell temps a la Potada hi havia plantada una creu.
Però per afegir encara més arguments contraris al molí dels Caralt, els seus detractors tragueren partit de la condició femenina de les persones que portven a terme aqeusta feina de rentar la roba al riu. En efecte, en el document es recalca que eren les dones les qui s’hi ocupaven, i el fet d’alterar aquell lloc on més s’anava a rentar, el comprès entre les passeres de l'Alzina i la nova resclosa, no només causava perjudicis pràctics, sinó també morals, ja que era “el más despexado y expuesto a la vista del pueblo, por el concurso de la gente que sale a este parage para que las mugeres y donzellas, que son las que ordinariamente se envían al río, puedan lavar sin peligro de su honestidad y recato”, mentre que d'altres llocs eren "distantes de la villa o peligrosos o escondidos". Vés a saber si més d’una dona no s’hauria trobat amb un greu disgust en el seu feinejar al riu amb la neteja de la roba.
El plet entre l’ajuntament olotí i els Caralt semblà poder-se solucionar a través d’una concòrdia entre uns i altres, signada el novembre de 1726, pel qual els Caralt s’ho deixaven córrer, garantint, entre altres pactes, “el de poder hir a lavar sus ropas blancas y otros géneros en las aguas del referido río de Fluviá y usar de las aguas de aquél para el servicio de sus casas”. Però cansats d’esperar que des de Barcelona es donés el vist i plau a aquesta concòrdia, l’ajuntament, a l’any següent, optà per comprar-los molí i resclosa i donar la polèmica per acabada.
Olot no tingué mai un rentador públic amb ets i uts, a l’estil del que sí que tingueren d’altres poblacions, amb uns amplis safareigs sota cobert on fos més fàcil la feina de rentar i la netedat amb què fer-ho, i això que més d’una vegada la premsa local collà les autoritats perquè s’emprengués aquesta obra. A més estirar, s’habilitaren amb alguns pedrissos el que seguien essent llocs tradicionals de rentar a la vora del riu. Josep M. Dou remembrà en una ocasió el que havia estat, en les primeres dècades de segle XX, el safareig públic (ep, pagant-hi entrada), de Can Carlicus, amb estenedors i fins i tot una caldera per a aigua calenta. Però la introducció de l’aigua corrent i dels safareigs a les cases, preludi de la revolucionària entrada de les rentadores elèctriques, trobà Olot amb els deures encara per fer en aquest aspecte, obligant als qui no es podien permetre els moderns beneficis del rentar a casa, a seguir utilitzant els vells llocs de fer-ho a la vora del riu. Prou que ens ho fa patent la luctuosa notícia publicada a la premsa local olotina l’estiu de 1954 en relació amb el rentador del rec de sota el pont de Santa Magdalena, segons la qual una veïna de 55 anys, de nom Montserrat, “que era portadora de un cubo con ropa sucia para que la lavase su compañera que estaba en el lavadero público, tuvo la fatal desgracia de resbalar en la escalera del Puente de Santa Magdalena y morir a consecuencia de las heridas producidas”, tot i haver-hi anat ràpidament a auxiliar-la els treballadors de la fàbrica dels Aubert, de l’altra banda del pont.
Rentar la roba al riu: una vella, feixuga i impagable feina feta durant segles per les dones (olotines i de tot arreu), a sumar a la llarga llista dels seus sacrificis mai prou ben reivindicats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada