divendres, 18 de setembre de 2015

Cara i creu en la vida d'un malalt mental olotí, mort el 1741

Avi i néts dels "Pirineus", en una antiga postal francesa
Felip Pont i Crehuet pertanyia a aquells dels que la història no se n'ocupa. Va morir a Olot el 3 de maig de 1741. La seva partida de defunció, inscrita als registres parroquials de Sant Esteve d’Olot, té un punt de singularitat. En aquests registres, hom no només hi deixava constància de la defunció, sinó també dels serveis religiosos que havia rebut i de les condicions pietoses amb què havia mort. Doncs bé, a Felip Pont el sacerdot que l’atengué, no li administrà la comunió, un sagrament que no havia rebut mai en els seus seixanta anys de vida: “Als tres de maig de mil set cents quaranta hu se ha fet sequela al Carme de Feliph Pont, fill de Joan Pont y de Madalena Creuhet cònjuges diffunts, ab assistència de set preveres. Rebé los sagraments de penitència y extrema unció. No rebé lo viàtich per judicarse no tenir lo bastant conexement y discreció, y no haver rebut la Santa Comunió sobre tenir ja alguns xaxanta anys”. No li donaren la comunió, perquè Felip Pont patia algun tipus de discapacitació psíquica, era el que en aquell temps en deien un “mentecapte” (mot compost de dues paraules llatines, mens i captus, mancat d’enteniment), i per a rebre la comunió es requeria tenir ús de raó.

La seva vida no degué ser fàcil, perquè llavors el comportament d’aquestes persones solia ser motiu de befa o d’escarni, especialment per part de la mainada. En un dels sermons que mossèn Pere Salsas, que havia estat rector de la parròquia de Llívia, publicà el 1754, inclogué, amb finalitats morals, un exemple del que havia passat a un famós emperador que era molt orgullós de si mateix, i a qui Déu volgué escarmentar. Una vegada que anà a prendre banys fora de la ciutat, un àngel li prengué les seves riques robes i es féu passar per ell per retornar amb tota la comitiva al seu palau. Quan el veritable emperador deixà els banys, només trobà unes robes de miserable, que no tingué altre remei que posar-se, i amb elles poder entrar a la ciutat, on el prengueren per boig: “se·n entrà per la ciutat cridant que ell era lo emperador; al eco de las suas veus, se juntaren los minyons, y cridant al ximple, al mentecato, comensaren a tirarli fanch y tronxadas, y axí lo perseguiren per los carrers de la ciutat”. Avançat el segle, el mateix bisbe de Girona, Tomàs de Lorenzana (1775-1796), en un dels seus textos per a l’organització del gran hospici fundat per ell a Girona, deia que en aquest centre no hi serien admesos “los locos” i, amb tota la naturalitat del món, afegia que aquells pobres que solen ser motiu de befa en els pobles, millor que es quedessin on eren: “Sucede regularmente haber en cada pueblo o un viejo, o ciego o fatuo con el que o se divierten las gentes o están contentos con él, porque le tienen afición; en dexar éstos [al seu poble] se seguirá corto inconveniente, y en recluirlos [a l’hospici] causaría compasión a los vecinos”. "Fatuo" era el mateix que mentecapte, la pesona mancada de raó o enteniment.

Resulta complicat poder saber els olotins que al segle XVIII estaven afectats per algun tipus de discapacitació mental, ja que no eren objecte de cap atenció específica. Només a través de fonts molt indirectes se’n poden obtenir algunes dades. El 1734, a la llista dels mossos solters que quedaren exclosos d’una lleva militar que calia formar, hi figuraren com a no aptes per al servei, “+ Gou, sobrino de Pablo Bassols, por ser fatuo o dementado”, “Juan Masmitjá y Coromina, hijo de Agustín Coromina y Masmitjá y de Theresa su muger, por ser dementado”, “un hijo de Bonaventura Nicolau, major, texedor de lino, por ser dementado” i “Francisco Brugats, por ser dementado”. La psiquiatria no era encara ni a les beceroles, i aquestes persones quedaven a la seva sort o a la de la seva família, mancats de qualsevol tipus de cura. L’Hospital d’Olot –un centre creat precisament per a l’atenció de les persones necessitades– tenia establert que no s’hi podien acollir “los locos, dementats, tiñosos, roñosos, gallicats, masells y los demés malalts de semblants mals, encara que sien pobres y de la vila o terme”. Alguna vegada eren enviats a Barcelona, com el 1721, en què l’hospital pagà a Manuel Planella “per lo transportar un minyó loco al Ospital de Barcelona per curarlo”, però aquesta solució era més coercitiva que no pas assistencial, si hem de fer cas del que afirmaren tres olotins el 1756, que testificaren que Joan Sistach, ferrer d’Olot, era tingut per “dementado” i estava reclòs a l’hospital de Barcelona “en la casa vulgarmente nombrada de los locos, con grillones en el pie, por loco y dementado”. No tots, però, es trobaven amb un tracte tan desgraciat. En la llista de mossos per a una altra lleva, aquesta del 1731, se n’exclogué un minyó del qual no se sabia el cognom (el substituïren per una creu), sinó només el nom i que feia vida a casa de Magí Soler: “Raymundo +, habitante en casa de Magín Soler, por ser mentecapto”. No es tractava d’un familiar seu, ja que, si hagués estat així, s’hi hauria indicat i expressat el cognom o el parentiu. Per algun raó desconeguda, es trobava acollit en una casa de família benestant.

Felip Pont i Crehuet estigué fent vida a la casa dels seus pares fins que aquests moriren. Tant un com l’altre, en els seus respectius testaments miraren d’assegurar que quan ells faltessin, aquest seu fill que, previsiblement, no podria valer-se per si mateix, seguís rebent tot tipus d’atenció en les seves necessitats. No he trobat el testament del pare, que va ser fet a l’octubre de 1730, cinc dies abans de morir, però sí una referència que en va fer la mare a l’any següent: “Lo quòndam [= difunt] Joan Pont, mon marit, ab son últim testament disposà que dit Joan Prat y Pont, mon nét y hereu de dit mon marit, tingués obligació de prestar tots los aliments a la vida humana necessaris a Pheliph Pont, fill a ell y a mi comú”. Quan el 1731 fou la mare, Magdalena Crehuet, la que féu testament, hi establí una disposició semblant: “Per quant Phelip Pont, fill a mi y al dit Joan Pont mon marit comú, llegítim y natural, és incapaz o mentecapto, lo excloch de ma universal heretat y béns”, però a la vegada ordenava al seu hereu, el seu nét Joan Prat i Pont, i als seus successors, “que durant la sua vida natural hajan de prestar a dit Pheliph tots los aliments a la vida humana necesaris, tant en sanitat com en malaltia”.

Tant el seu pare Joan Pont com la seva mare Magdalena Crehuet havien fet hereu directament al seu nét Joan Prat i Pont. Dels fills que aquells havien tingut, en aquell moment en sobrevivien vuit, tres nois i cinc noies. Dels nois, dos eren preveres (un beneficiat a Sant Joan de les Abadesses i l’altre a Puigcerdà) i no sembla pas que poguessin encarregar-se de Felip, que era el tercer germà baró. Així doncs, calia fixar-se en la que deuria ser la gran de les noies, de nom Magdalena (com la mare), que feia anys que estava casada amb Llorenç Prat, corder d’ofici. El fill gran d’aquests, Joan Prat i Pont, seria l’hereu que hauria d’assegurar per tot el temps que calgués, l'assistència al seu oncle Felip.

Magdalena Crehuet morí vint dies després de fer testament, el 21 d’agost de 1731. Felip Pont i Crehuet quedà, per tant, a mercè de l’acompliment efectiu d’aquestes disposicions paternes. Però en el moment de la mort de Magdalena, l’hereu Joan Prat i Pont només tenia catorze anys i, per tant, l’administració de l’herència (i, en conseqüència, l'assistència a Felip) quedà a mans del pare Llorenç Prat, fins que el fill no acomplís la majoria d’edat. I aquí comença una altra història.

Per un document d'onze anys més tard, del 1742, sabem –o, millor, se’ns diu– que les coses van tòrcer-se. En aquest any Rafael Noguer i Santaló, tintorer de 42 anys, i Pau Bassols, paraire d’uns 60 anys, tots dos veïns d’Olot, van alçar testimoni de les males pràctiques i de l’abús que el pare Llorenç Prat havia fet de l’administració dels béns heretats pel seu fill, durant la minoria d’edat d’aquest. Segons digueren, “en el tiempo que assí ha administrado, no lo ha hecho como devía porque, viviendo de dichos bienes, no trabajava ni hazía trebajar a su hijo sigún pertenecía a su estado y tenuos averes, de modo que en pocos años de su administración entre otras cosas se han vendido y enagenado dos mansos u mezias [= masies] de las que tenían y possehían y havían dexado los nombrados consortes abuelos maternos de su hijo”. Però, a més, ara que el fill ja era gran, el pare no volia deixar l’administració del que restava, ja que hi havien greus desavinences entre pare i fill perquè aquest s’havia casat amb Josefa Quintana, un matrimoni que el pare no aprovava.

Aquí la història esdevé fulletí. En un principi, hauria estat el mateix pare qui “instó e induxo que se aficionasse y casasse con aquella [Josefa Quintana], de modo que él mismo iva y acompanyava a su hijo a la casa de los padres de la sobre dicha Josepha Quintana, y dezía lo hazía para esse effeto”. Fins i tot, el fill s’hi hauria casat per devoció filial: “Y quando se trató el adjuste del casamiento, solamente el hijo lo havía concentido para condecender a la voluntad de su padre”. Ah, però després la situació es capgirà perquè al pare no li haurien sortit bé els plans de casori que tenia per a ell mateix. Havia enviudat, i es veu que l’home anava al darrera d’una altra dona que, ves per on, era familiar dels Quintana: “Después de haverse ya prometido y dada palabra del casamiento –segueixen els testificants–, sucedió que el padre, en respeto de no poder alcansar ni lograr sus dezeos de también casarse con una conyada de la dicha Josepha Quintana, mudó su intención y no quería que su hijo executasse el dicho su casamiento prometido ya de hazerse”. Tot i això, el fill Joan Prat complí el seu compromís i el 31 de gener de 1741 es casà amb la noia Quintana. La reacció del pare, si hem de creure l’esmentat testimoniatge, fou fulminant. No sols no va assistir al casament del seu fill, sinó que “el Padre que no quizo tampoco admitir a los nuevos consortes a su casa, sobre haver ellos ido a essa en compañía de differentes parientes de ambos y de otras personas de estimación y respeto, que de después del desposorio se les acompanyavan alli”, els quals no aconseguiren del pare que “admitiesse al hijo y nuera suyos ni los dexasse entrar a su casa; sino que passaron por el surojo [= sonrojo] u xasco de quedar en la calle y haverse de bolver de allí despedidos con mucha notoriedad y admiración de los vezinos de Olot".

I en aquest punt, és clar, tocà el rebre al malaurat Felip Pont i Crehuet. Posats a explicar les malvestats del pare Llorenç Prat, “después ahun despidió de su casa el dicho Lorenzo a un mentecapto llamado Filipe, qual era hijo de los sobrenombrados defuntos consortes y duenyos que fueron de los sobredichos bienes, de cuyos devía ser aquél alimentado y lo tenían assí dispuesto sus defuntos padres. Y el despedido mentecapto se fue a refugiarse con su sobrino, el dicho Juan Prat y Pont, sobre que éste no tenia prevenida casa para su morada, y por el ínterim de entonces se huvo de recoger con su consorte en agena”. A més, el pare ni els hauria volgut facilitar robes o mobles del patrimoni per a ells “ni para dicho mentecapto”. Fou en aquestes condicions quan, el 3 de maig de 1741, Felip “tuvo su última enfermedad (de cuya ha fallecido) en la casa del nombrado su sobrino, quien en ella no lo pudo acistir como se devía, de modo que le era preciso tenerle en cama indecente por falta de averes y de ropas y muebles, supuesto que todos los suyos se le detiene [= els reté] su padre y están en poder d·este”, segons explicaren els expressats testimonis.

La baralla familiar passà a mans de la justícia, tant a la cúria de Santa Pau (els avis havien tingut una propietat a Batet, dins de la baronia), com a la d’Olot. És en aquest context on se situa l’anterior testimoniatge, destinat a reforçar la defensa dels interessos del fill Joan en els tribunals (d’aquí que sigui en castellà) i que, per tant, cal examinar amb la reserva de tractar-se d’una declaració d’una de les parts. Com que les disputes només comportaven litigis i despeses, al final pare i fill acabaren per pactar una concòrdia entre els dos, que se signà el 4 de setembre de 1742. El fill acceptà els comptes de l'administració que el pare havia fet dels seus béns i es comprometé al total acompliment de les disposicions testamentàries dels avis, i el pare li cedí el patrimoni que quedava en aquell moment, així com els drets que el fill tenia en els béns de la seva mare, morta sense haver fet testament, com també "en la altre successió ab intestat seguida en los béns y universal heretat del sobredit quòndam Phelip Pont". I és que la pau arribà a deshora per a Felip, que havia mort abans que la reconciliació entre pare i fill, el seu germà i nebot, li hagués pogut suposar algun tipus d’alleujament en el seu dissortat final de la vida.

Quan l'àvia Margarida, la mare de Felip, deixà disposat que la seva herència protegís aquest seu fill afectat per una malaltia mental, no sols li volgué assegurar l’assistència corporal durant la resta de la seva vida, sinó que, corpresa d’un profund sentiment matern, pretenia quelcom de més important. Al final de la seva disposició testamentària per a l’auxili material a favor de Felip, exigí, o gairebé suplicà amb cor de mare, al seu hereu i successors “que li tingan [a Felip] tot amor y carinyo, com de ells plenament confio”. Ens resta el pesarós dubte de si tots saberen estar realment a l'alçada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada