dilluns, 22 d’octubre de 2012

La necessària

A vegades el llenguatge es refina, evita dir les coses pel seu nom i es torna subtil. La “necessària” era un dels noms usats per designar el lloc on anar a fer el natural buidatge del ventre, com si aquesta fos l'única cosa necessària per al gènere humà. També en deien “secreta” o “lloc comú”. Encara avui dia ens hi referim amb paraules que no expressen directament la funció del lloc (lavabo, serveis, bany...) i en la seva indicació gràfica ens deixem guiar per la silueta d’un home i d’una dona en posició immòbil, palplantats talment els guardians de porta d’un palau reial. És una d’aquelles coses que la polidesa i l’elegància obliguen a obviar, però que és inevitable que es coli entre els plecs de la història de proximitat.
Encara es poden veure algunes necessàries als balcons de les velles cases d'Olot (2002)
 
A Olot són comptats els inventaris post-mortem del segle XVIII que recullen en les cases de la vila l’existència d’un departament constituït en necessària. Passa només entre els notables, que en feien, a més, lloc apte per guardar-hi els atuells relacionats amb aquesta necessitat. En l’inventari del notari Francesc Padrós, fet el 1769, se’ns descriuen els objectes que hi havia “en la necessària del primer piso”, que eren tres orinals de vidre i altres tres més petits, “part de pisa y part de terra”, i alguna andròmina. En la necessària del Mas Reixach, del també notari Joan Vayreda, hi havia el 1781, “un orinal de vidra ab sa capsa de palma”, un altre d’estany “per servir en lo llit”, sis orinals de pisa i altres sis de terra del país. L’inventari de la casa de Tomàs Casadevall i Figuerola, adroguer, del 1797, recollí “en la necessària, quatre orinals de terra, una escombra de boix y un càntir de terra”. En l’inventari de la casa del botiguer Joan Ferrussola i Parer, redactat el 1766, no es parla del que hi havia a la necessària, però sí que se’ns hi descriuen els objectes trobats “en la pessa antes de entrar en la necessària”.

Però a part de les grans cases, en la majoria dels inventaris no apareix cap estança específica relacionada amb les necessitats de l’alleujament corporal. En les cases amb hort, la necessària podia ser una barraca externa a la casa, allí a l’hort, i per tant, fora de l’àmbit a inventariar. En tenim un exemple en els pactes fets el 1759 entre els blanquers Miquel Casabó i Josep Pujol sobre l’ús d’una necessària comuna als dos. Casabó, “a sos gastos y despesas ha construhit y edificat sota el porxo del hort de dit Joseph Pujol menor una secreta o necessària, la que serà comuna entre las famílias dels dits Casabó y Pujol, en la qual lo dit Casabó hi té dos forats y lo dit Pujol un. Y per lo conducto de dita necessària se troba la servitut de dos aygueras, la una de la casa del costat de dit Casabó y la altre de dit Pujol”. Segons els pactes, “si venia lo cas que las parets de dita necessària se dirruhissen, prometen la una part a la altre redificarla costejant los gastos per la mitat cada una de ditas parts”.

El 1735 es volgueren construir a Olot unes casernes per evitar que els soldats en trànsit per la vila haguessin d’allotjar-se en les cases particulars. Aquestes casernes no es van arribar a fer, però en el seu disseny es tenia ben present on havien d’anar les necessàries, aquí dites lloc comú: “El lugar común para los officiales se construirá debaxo la escalera al mismo pizo de los patios y el de los soldados que se anyade se hará al lado del pajar a la parte del patio, esto ha de ser en el primer pizo de los elojamientos de los soldados”. També en els plans de la construcció del gran edifici de l’hospici, del 1778, hi estaven contemplades les corresponents necessàries: una per a les dues aules de gramàtica que s’hi havien d’establir, una altra en la part pròpiament hospiciana per a les tres sales de treball dels homes i una altra al pati de les dones, tot a la planta baixa; als pisos, n’hi aniria una per als tres dormitoris d’homes i una altra per als de les dones.

Les immundícies de les necessàries quedaven recollides de manera rudimentària en algun clot o pou negre que, periòdicament, s’havia de buidar o, millor dit, de vendre, perquè s’aprofitaven com a fems. És en aquest punt interessant la concòrdia entre dos olotins feta el 1668 respecte de la infraestructura de desguàs d’aigües residuals de les seves respectives cases. Com que d’una única casa se n’havia venut una part, aquesta instal·lació havia quedat comuna i d’aquí que s’hagués de pactar. Segons s’acordà, si hi havia una única canonada respecte de l’aigüera i de la necessària d’uns i altres, “en tot temps que se age de buydar o escombrar lo clot de aquelles se age de pagar igualment a gastos comuns” i si només hi entrava l’aigüera, un en pagaria un terç i l’altre dos. El 1759, en la concòrdia que vèiem fa un moment entre Casabó i Pujol sobre una necessària que tenien a l’hort, comuna als dos però feta fer pel primer, hi havia també la previsió de la responsabilitat en el seu buidatge i aprofitament: “Sempre y quant la dita necessària tindrà de buydarse lo dit Joseph Pujol tindrà de costejar y pagar tot lo gasto que importarà lo buydar aquella y per subvenció de dit gasto porà utilarse de la immundícia per fems. Y en cas que lo dit Joseph Pujol no la buydàs essent plena, puga ferla buydar dit Casabó a gastos de dit Pujol”.

El buidatge dels clots o pous negres constituïa una feina que a voltes podia derivar en drama, com la mort de sis persones (dos sogres i els dos gendres respectius, i dos cosins germans) amb motiu d'uns fets esdevinguts el dia 3 de novembre de 1773, recollits en el dietari de la Comunitat de Preveres de Sant Esteve d’Olot: “Dit die succehí una desgràcia en est poble, que per haver estat tant llastimosa y haver ocasionat un treball extraordinari a la Comunitat en lo ministeri de enterrar, aquí se refereix ab la present nota: tres o quatre pagesos o hortalans estaban desembarassant una necessària de la immundícia. Per ocasió del gran fetor, se creu, algun dels que estaban traballant en lo interior de dita necessitat tingué algun accident. Volgueren donar auxili sos companys, y també alguns que tingueren notícia de la novedat, de part de fora”, però també aquests caigueren “se creu desmayats”; afortunadament, acudiren al lloc uns paletes, els quals “lligats per lo cos baixaren a la concavitat, procurant ab gran diligència salvar aquells pobres submergits entre aquella porcaria”. Tot i això, dos d’ells van quedar morts allí mateix, dos altres foren portats a l'hospital, però moriren abans de les 8 del vespre d'aquell mateix dia i dos altres ho feren en els dies immediats.

Fixem-nos que, si bé els anteriors fets succeïren a la casa d’Esteve Llor, fuster, al carrer de l’Om de dins de la vila, els que hi moriren foren pagesos o hortolans, segurament els que havien anat a recollir les immundícies per a femar els seus camps, com diu Francisco de Zamora que es feia a Olot: “se venden los comunes, limpiándolos el que los compra”. Pocs anys després, també Francesc Bolòs es referí a aquesta utilització de les immundícies, si bé amb una major limitació: “el abono de las letrinas solo sirve para las huertas, pues se han observado que no es muy conveniente para los sembrados a causa de la flojedad y aridez de sus tierras”.

El 1783 la Junta de Sanitat de Catalunya va disposar, amb caràcter general, que la neteja de les necessàries es fes només durant els mesos freds, de desembre a febrer. Però es veu que a Olot seguiren amb la seva, o hi tornaren al cap de no massa, perquè el 1806 l’alcalde major de Camprodon, Ramon de Lomaña (dins del corregiment de Vic, Olot pertanyia al sots corregiment de Camprodon) va fer publicar un ban a Olot en el qual, fent la vista grossa al fet que en els mesos de l’estiu se seguien buidant els clots de les necessàries, es manava que al menys això fos fet a la saludable empara de la fresca nocturna, per a benefici de tots els veïns: “Que ninguna persona púguia tràurer lo fems de las necessàrias, sinó desde la mitja nit fins a las quatre del matí, durant lo temps del calor i fins a nova ordre i lo mateix los fems corrumput dels astables, pena de trenta rals”, una disposició acompanyada d’altres com ara l’obligació “que tots los vehins de la present vila, a las nou del dematí tingan escombrats y regats los carrers cada dia fins a nova ordre, baix pena de una peseta”.

Des de mitjans del segle XIX va anar-se estenent per Europa l’ús del que se’n digué l’inodor (un altre eufemisme), un sistema de dipòsit d’aigua i sifó que millorava notablement la higiene de la necessària. Però aquest sistema requeria d’aigua corrent i això a Olot no va començar a passar sinó als inicis del segle XX. Res d’estrany, doncs, que encara el 18 d’abril de 1912 l’alcalde d’Olot, Joan Meroles i Isamat, publiqués un ban amb un requeriment gairebé calcat al de 1806, com si no haguessin passat més de cent anys: “Desde el 15 de abril al 31 de octubre sólo se permitirá limpiar las letrinas, extraer las basuras, regar las huertas con excrementos de letrinas u otras aguas inmundas, de las 12 de la noche a las 4 de la madrugada y de las 11 a las 6 en los meses restantes”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada