44. Olot sota sobirania francesa el 1719

Potser no és massa divulgada la història del rebrot antifilipista que va haver-hi a Catalunya el 1719, si fem abstracció de la figura de Carrasquet –Pere Joan Barceló– i de les seves actuacions, principalment a les comarques del sud, força més conegudes i fins i tot popularitzades. La data de 1714 significà, certament, la fi de la guerra de Successió, però, com passa sempre amb els episodis històrics carregats de transcendència, una data final no significa, de per si, el pas de pàgina. Els fets de 1719 tingueren una gran importància al que avui és la Garrotxa, fins al punt que la part de muntanya de la comarca restà durant gairebé mig any sota sobirania francesa. Aquesta situació s’emmarca dins de la guerra declarada per França a Espanya el gener d’aquell any, la guerra de la Quàdruple Aliança. Tot venia de la forassenyada política empresa per Felip V, de la mà del seu ministre Julio Alberoni, per a recuperar per la força els territoris italians que havia hagut de cedir en els tractats d’Utrecht (1713) i els acords de Rastadt (1714). El 1719 Felip V encara tenia tropes a Sicília, que, de fet, s’hi trobaven atrapades per l’acció de la marina anglesa, un altre país disconforme amb la manera de fer del monarca espanyol, com també ho eren Holanda i Àustria, units tots ells en una Quàdruple Aliança.

L'exèrcit francès, en la seva primera fase de la guerra amb Espanya, reservà les principals operacions militars i el gruix de les seves forces a la banda del País Basc, on comptava de poder prendre alguna població important que servís d'avís a Felip V per a aturar els seus propòsits a Itàlia. Comandava les forces franceses Jacobo Fitz-James, duc de Berwick, precisament qui el 1714, ves per on, havia guanyat Barcelona per a la causa de l'ara enemic Felip V. Però l'exèrcit francès posà també a punt els seus moviments a la frontera amb Catalunya, per tal d’impedir qualsevol contraatac per aquesta altra banda dels Pirineus. A dins de Catalunya, la repressió governamental contra els sospitosos de ser addictes al que en deien el partit austriacista, havia fet que molts d’aquests es passessin al Rosselló, amb els que França va formar 10 batallons o regiments de fusellers, amb Josep Bernich al capdavant. A ells s’havia unit el maig de 1719 l’exèrcit regular francès, sota les ordres de Jacques de Cassagnet, marquès de Fimarcon, governador de Vilafranca del Conflent des de 1718, lloctinent general de l’exèrcit del rei i comandant al Rosselló, la Cerdanya i el Conflent. En la nit del 25 al 26 de maig començaren el setge a la fortalesa de Castell-lleó, a la Vall d’Aran, que se’ls acabaria rendint el 12 de juny.

En aquestes circumstàncies, el principal problema per a les autoritats catalanes fou el rebrot d’accions guerrilleres dins de les pròpies fronteres, que en connivència amb els arcabussers francesos, imposaren un nou estatus polític en les comarques muntanyenques a tocar de la frontera, amb unes condicions que suposaven un trencament amb la monarquia de Felip V, el retorn a la manera de fer anterior a la Nova Planta i expectatives en la devolució dels furs. En la segona quinzena de juny aquestes partides s’havien estès pel Lluçanès, abans no acabés el mes havien entrat a Olot, i durant el juliol es feren seu Camprodon, Ripoll, Sant Feliu de Pallerols, Amer i Castelló d’Empúries, mentre al sud de Catalunya Carrasquet mantenia vives les seves accions. En aquell mateix moment les tropes franceses havien entrat a Puigcerdà des de Montlluís. Al setembre, mentre les accions guerrilleres s’estenien per altres punts del país, el duc de Berwick deixà els escenaris bèl·lics del País Basc i es traslladà a la Catalunya francesa, amb la vista posada a les fortaleses de Castellciutat (Alt Urgell) i de Roses (Alt Empordà). El 20 d’octubre entrà a l'Empordà.

Fragment de "Les Monts Pyrénées, où sont remarqués les passages de France en Espagne", imprès a París, 1719 (www.gallica.fr)

A Olot, les primeres accions tingueren lloc a la matinada del dia de Sant Pere, 29 de juny, amb l’assalt a la vila per part d’un batalló d'uns 400 fusellers francesos. Un temps després, uns testimonis presencials relataren com havia anat l’atac: “cerca la media noche del día de San Pedro, veinte y nueve de junio del anyo mil setecientos diez y nueve, entraron grande número de fusilleros franceses en la villa de Olote y se apoderaron de los quarteles en donde se hallavan los soldados dragones del regimiento de Empordán de las tropas de nuestro rey y Sr. (que Dios guarde) [Felip V] que estavan de guarnición y los hizieron prisioneros, saqueando los dichos quarteles (…) y lo dizen dichos attestantes saber por haver visto dichos fusilleres franceses en dicha villa, haver visto prisioneros los officiales y dragones se hallavan en dichos quarteles y se apoderaron de todo, saqueando dichos quarteles, lo que fue muy público y not[orio en dicha] villa”. L’operació la va comandar el guerriller Francesc Bernich, que actuava amb el vist i plau de Fimarcon. Entre els detinguts van haver-hi els dos germans Blas i Josep Trinxeria, que sembla que precisament s’havien dirigit cap a Olot amb la intenció d’aturar un possible atac de la guerrilla. Amb ells foren detinguts, segons fonts franceses, un capità de dragons, quatre altres oficials i diversos fusellers, a més de fer-se els atacants amb una cinquantena de cavalls. El llibre d’òbits de la parròquia de Sant Esteve d’Olot assenyala només dues morts produïdes en aquest atac, però això no vol dir que no hi haguessin més víctimes mortals, perquè les anotacions en el llibre d’òbits no responen a cap registre general de defuncions, sinó que inclou només aquelles que, en les seves exèquies, foren ateses per la comunitat de preveres de la parròquia. El mateix dia 29 fou enterrat Isidre Buxeda, de Santa Pau, que morí sense sagraments “perquè morí de una escopetada, avent vingut los fusillés de Fransa a prendre la gent del Consel avia en Olot”. L’altre víctima, enterrada també el mateix dia, era de Ripoll, però, en canvi, venia amb la partida d’en Bernich: “Miquel Fontanet, clavatayre de Ripoll, morí en ocasió que los francesos prengueren la guarnició de Olot. Era fusiller de França".

L'anterior anotació sobre l’enterrament de la víctima de Santa Pau dóna a entendre que la intenció dels assaltats era fer-se també amb els homes que composaven el consell o ajuntament de la vila, per a establir-hi unes noves autoritats, però en aquesta primera entrada a Olot això no passà. Fou més aviat un atac ràpid, la presa de presoners, el saqueig de la caserna dels dragons –situada a prop del convent del Carme– i algun acte de pillatge per, tot seguit, prosseguir cap a un altre paratge, potser cap a Camprodon. El mateix dia 29 els regidors –prova que, per tant, no n'havien resultat afectats– van comunicar a Vic el que havia passat. No en tenim la seva carta, però sí la resposta del mateix dia de l’atac, escrita des de Vic per Tomàs de Centeno: “Quedo enterado del sussesso me participan en su carta de Vms. de aver los fossilleros de Francia entrado esta noche a essa villa y averse llevado el comandante y la guarnición”. En una postdata d’aquesta resposta es fa al·lusió al que havia passat amb els germans Trinxeria, fent-se referència al tercer germà, Ignasi, que no era militar i que, per tant, hauria romàs a Olot: “A don Ignasio Trincheria no escribo por tener que hacer, que ya lo aré en otra ocasión, que siento mucho lo de los ermanos".

L'acció que sí que capgirà les coses, i que féu que Olot abandonés la fidelitat a Felip V per a posar-se sota obediència del rei de França, va tenir lloc el dia 8 de juliol. La tornà a protagonitzar Francesc Bernich, vingut des de Camprodon. El relat és de Rafel Salgas i de Jaume Pere Roure, fet només dotze dies després dels fets: “Disapte que comptàvem, als vuyt del corrent mes de juliol, a las sinch horas de matinada, poch més o menos, don Francisco Barnich, coronel de un regiment de arcabussés de sa Magestat Christianíssima [títol del rei de França], ab un cos de tropas de arcabussers y una partida de cavalleria, entrà a la present vila de Olot y després al mateix die, a la que serian las nou hores també del matí poch més o menos, los senyors regidors qui aleshores eran de la dita vila de Olot foren precisats en haver de donar la obediència a dit coronel Barnich, prenentla aquest y mantenintse vuy en dia [20 de juliol de 1719] encara aquella en dita vila de Olot per y en nom de sa Magestat Christianíssima".

Aquest anterior testimoniatge sobre els fets del dia 8 és clar respecte de les intencions amb què Bernich havia arribat a Olot. S'hi parla dels regidors “que llavors eren” (i que, per tant, ara no són) i de la prestació d’obediència al rei de França, que, necessàriament, excloïa la que la vila tenia atorgada a Felip V. També s’hi refereix en aquests termes una resolució municipal, tot i que en aquest cas la referència hi és tangencial: “Que de diners de la Universitat [= l'ajuntament] se pague lo gasto del refresch se donà als fusillers de Fransa lo die 8 del corrent mes, de orde de Monsiur Bernich, comendant de dits fusillers, que vingueren en la present vila de orde del Rey Christianíssim pera pèndrer la obediència”. Prendre obediència, posar-se sota obediència del “rei cristianíssim”, el rei de França, és la substitució d’una sobirania, la de Felip V, rei d’Espanya, per una altra, la de Lluís XV de França. No cal ponderar la rellevància del tema. Aquest traspàs de sobirania no fou pas exclusiu de la nostra vila, sinó que passà també en d’altres llocs on l’acció guerrillera i les forces franceses, amb la necessària cooperació d’almenys una part de la població local, permeteren establir-hi una situació de capgirament de l’estatus anterior amb una suficient permanència. Fou el cas de Tremp, la Pobla de Segur, la Seu d'Urgell, Puigcerdà, Ripoll, etc. i, pel que fa a la Garrotxa, sé de la Vall d'Hostoles, Santa Pau, Riudaura i la Vall de Bianya. Besalú, en canvi, va romandre sota sobirania espanyola. Conseqüents amb la idea de restituir a Catalunya els usos i lleis que Felip V havia anul·lat, l’elecció de les noves autoritats locals en els territoris de traspàs de sobirania es va fer en la forma prèvia a la Nova Planta del Principat, en restitució dels costums, llibertats i drets perduts amb la Guerra de Successió. Així és com es deia fer-se en una carta del 12 de juliol de Salvador Prats i Matas, de la Reial Audiència, a Castel Rodrigo, capità general de Catalunya (depenents un i altre de Felip V), en la que es lamentava dels fets que estaven passant en aquesta banda de la Muntanya, esmentant el cas d’Olot, on sabia que Bernich havia lliurat una carta als regidors, “los quales, juntándose en la casa del Ayuntamiento, la abrieron y en ella se manda, que se haga luego extracción y sorteo de cónsules y otros oficios subalternos en la misma forma que se practicaba dicho año de 1714“ (dec aquesta referència a Antonio Muñoz i Josep Catà).

No tenim el text documental de l’elecció del nou Consell. La darrera acta municipal del consistori olotí és la de l’11 de juliol, on encara consten els regidors que la carta anterior qualificava de regidors actuals, és a dir, els que havien estat actuant fins llavors en l’anualitat de 1719, sota sobirania de Felip V. L’últim acord d’aquesta sessió municipal fou abonar al secretari municipal i al verguer de la vila les despeses d’haver anat a Camprodon, “la qual anada feren per ordre de dit Mr Bernich per a pèndrer certas instruccions del Sr. Dn. Bonaventura Dortaffà [= D’Ortafà], comandant de arcabussers de Fransa”. Però a partir d’aquesta data (fent abstracció d’un apuntament del dia 12, un rebut de la Pia Almoina) el plec d’actes municipals resta literalment en blanc, i no es torna a trobar cap altre document municipal fins que es restableix la sobirania de Felip V, el gener de 1720. La secció de correspondència de l’arxiu municipal queda també interrompuda des de la darrera carta de 1719, datada el 2 de juliol, fins a la primera que es torna a trobar, del 18 de gener de 1720. Molt possiblement la documentació d'aquest període s'hagi perdut. D'ella només consta que, un cop recobrada la sobirania espanyola, el llibre amb les actes municipals dels mesos de sobirania francesa va haver de ser lliurat a Vic pel notari i secretari municipal Francesc Masbernat, seguint, en una clara pràctica inquisitorial, les ordres del tinent general Francisco Caetano de Aragón, autoritat militar en el corregiment.

Per sort, una escletxa en la documentació municipal ens permet saber els noms dels tres olotins que, sota condició de cònsols (figura anterior a la Nova Planta), passaren a substituir els sis regidors que tenia la vila d'ençà de la imposició borbònica. Els llibres de pòlisses dels regidors primer i segon corresponents a 1719 van tenir continuïtat entre un i altre règim i, potser perquè tocaven qüestions de diners, es degué considerar que ja estaven bé on eren. Segons aquests llibres, la darrera pòlissa que signaren els regidors anteriors fou l'11 de juliol. La primera que signen els nous cònsols és del 16 del mateix mes. Entre una i altra data foren cessats els regidors, i Olot es tornà a governar per tres cònsols que, seguint vells privilegis que ara tornaven a estar en vigor, eren dos de la vila i un tercer del terme: Ramon Albert i Camps, Miquel Gou i Joan Masdexaxars. S'hi mantindrien fins a primers de gener de 1720, fent que durant un semestre el govern de la cosa pública olotina marqués un clar parèntesi en la trajectòria del règim municipal borbònic.

Perduda la documentació municipal a partir de l'entrada dels nous cònsols, només la notarial permet de seguir la vida olotina d’aquells mesos. En la seva gairebé completa majoria, els protocols dels quatre notaris que en aquest any actuaven a Olot són documents de caràcter privat, propis d’un col·lectiu que no pot sinó seguir fent la seva activitat personal i laboral. Malgrat aquest caràcter privat, a voltes s’hi deixa sentir la proximitat de la guerra, com quan, a l’agost d'aquell 1719, Jacint Ferrer, de les Preses, vengué als germans Antoni i Josep Navarro d’Olot la quarta part de tots els grans que resultarien d’unes terres de la seva propietat durant els dos anys immediats, i el venedor hi féu la prevenció “que si per rahó de dita guerra se devastàs una de ditas anyadas, ne hàjau de tirar altre".

Ara bé, l’instrument notarial políticament més rellevant és del mes d’octubre, en relació amb una disputa entre Joan de Barutell, senyor d’Oix, i Llorenç Quera, pagès de Talaixà, sobre unes pretensions del primer d’obtenir un pagament del segon. I és rellevant perquè qui hi intervé és la justícia francesa, en una clara mostra del trànsit de la sobirania espanyola a la francesa durant aquests mesos. Es tracta de la protocol·lització d’un memorial que Quera havia adreçat a l’intendent del Rosselló, i de la resposta d’aquest. Segons això, Quera havia “recorregut al Real Concell soberà de Rosselló en la vila de Perpinyà a quexarse” en el mes de setembre, i d’aquesta consulta es desprenia que havia d’acudir al reial intendent de les armes de França, l’únic que “té jurisdicció y deu conèxer de ditas injustícias, vexacions i agravis”. Per això ara se li adreçava, demanant que fos manat a Barutell de retornar-li els objectes de casa que aquest li havia pres per la força per cobrar-se el que deia deure-li. La resposta de l’intendent del Rosselló, Jean-Baptiste Louis Picon, vescompte d'Andrezel, és en francès, i mana que mentre el rei (el de França) no nomeni “des juges pour l’instruction et jugement de ce procés” entaulat entre habitants (i ara ve una expressió a destacar) “des pays nouvellement soumis a l’obéissance de Sa Majesté”, ordena a Barutell de tornar el que havia pres a Quera. En un segon instrument notarial, es certifica la presentació a Joan de Barutell d’aquest decret “donat per lo molt illustre señor de Andrezel, intendant de las Reals Armadas de Sa Magestat Christianíssima [= Lluís XV de França] en Catalunya".

Al mes de desembre de 1719 encara hi havia a Olot tropes franceses. El 19 d’aquest mes fou enterrat “Llorens Farreras soldat de las scodras de arcabossés de França”, i el dia 21 es produí el bateig d’un minyó fill de pares francesos, ell soldat, i amb dos padrins vinculats al moviment antifilipista d’aquest any, un d’ells del regiment d’en Torras, a les ordres de Bernich: “És estat batejat Joan Pere Lluís Thomas fill legítim, etc., de Christòphol Cadú, soldat del regiment del coronel Mr. Samsso (?) y de Joana Flo cònjuges, de Vinyó del Papa [= Avinyó], los padrins lo Sr. Joan Pera Martí, capità de arcabussers del batalló de don Francesch Torras, y Lluissa Monàs del lloch del Banys de Arlas".

La situació, però, aviat s’hauria de donar per perduda, d’ençà que al novembre hi havia hagut el fracàs de l’exèrcit francès per a conquerir la fortalesa de Roses, i l’inici, per part d’aquest, d’un replegament que havia de deixar sense assistència les partides de guerrillers catalans. Al gener les tropes franceses s’havien retirat de la Pobla de Segur i ho farien també de Puigcerdà. El 22 es rendien a Castellciutat. Políticament, França havia aconseguit ja els objectius de fer caure el ministre espanyol Alberoni i d’obligar l’exèrcit espanyol a deixar estar Sicília i Sardenya. Felip V assumia que havia d’acceptar les condicions de la Quàdruple Aliança. La guerra s’havia acabat. En els anys immediats encara persistiren alguns focus de resistència, però cada cop amb un finalitat política molt més desdibuixada.

En aquest final de guerra, les tropes espanyoles de la Cerdanya, Vic i Girora centraren els seus esforços en les casernes que els francesos encara mantenien a Ripoll, Camprodon i Olot. No trobaren resistència, perquè els francesos s'avançaren a replegar-se a l'altra banda de la ratlla. El dia 7 de gener de 1720, al matí, una delegació de l'ajuntament olotí es desplaçà al poble veí de Sant Esteve de Bas, on es trobava l'exèrcit filipista, per a expressar al seu cap, el tinent general Francisco Caetano, el retorn d'Olot a l'obediència de Felip V i, per tant, la reintegració de la sobirania.