dilluns, 27 de març de 2017

El misteriós retaule major de Sant Esteve d'Olot de 1787-1788

Esbós d'un cap, vers 1787-1788 (ACGAX)
Entre un munt de rebuts d'obres i de millores fetes a l'església de Sant Esteve d'Olot a finals dels anys 80 del segle XVIII, hi apareix l'esbós -fraccionat- d'una cara, potser d'un àngel. Se'n va aprofitar un tros de paper per, al darrera, fer-hi un compte de les hores que, durant la setmana del 3 al 8 de març, el fuster Joan Llor havia treballat "en lo retaula de Sant Esteva". No hi diu l'any, però pel context dels altres rebuts setmanals per aquesta mateixa feina, ha de ser de 1788. Llavors sorgeix la pregunta: de quin retaule es tracta? Perquè d'un que es fes en aquests anys, i que, pel nom del sant, ha de correspondre a l'altar major, ningú no n'ha parlat.

I és que la història que sobre l'altar i retaule major de l’església de Sant Esteve d’Olot sol explicar-se en els nostres dies és senzilla: el 1618 es va encarregar un retaule nou a Domènec Casimira, un artista natural de Ripoll; en el segle XVIII l’església va ser objecte d’una notable ampliació en tota la seva nau, creuer i presbiteri (inaugurada com un temple nou el 1763) però s’hi hauria mantingut el vell retaule de feia un segle i mig; el 1825 Joan Carles Panyó va començar a treballar en el que seria l’actual altar major, acabat el 1831; i, en conseqüència, el retaule de 1618, ja del tot innecessari, es va vendre i col·locar a la parròquia de Sant Miquel de Rupit el 1830 on, amb alguna petita modificació, encara s'hi pot veure.

Però penseu si no és ben estrany que els olotins, que s’havien gastat un munt de diners per bastir un temple de proporcions catedralícies, suportessin durant gairebé setanta anys la visió d’un retaule que, pensat per un temple més petit, resultava esquifit en aquell nou marc, i sense que ningú no s’aventurés a fer-ne fer un de nou i a mida d’aquell gran presbiteri. Doncs resulta que sí, que entre els anys 1787-1788 va estar-se treballant en la construcció d’un nou altar i retaule, ja llavors també dissenyat per Joan Carles Panyó, del qual, però, no en queda cap altre rastre que alguna nota esparsa i, sobretot, els rebuts que generà aquesta obra, en la qual s’estigué treballant al menys durant nou mesos. Com veurem, sembla que el resultat no acabà de convèncer i tal volta això comportà que l’obra es veiés abocada a una vida efímera que li privà de poder tenir ni tan sols unes poques línies en les històries de l’art olotí d’aquells temps, en les quals mai no s'ha fet menció d'aquest retaule.

Si bé el nou temple de Sant Esteve d'Olot havia quedat inaugurat el 1763, en les dècades següents s’hi continuà treballant. Quedava encara, per exemple, la construcció de la façana (i no cal dir, del segon campanar, que no s’arribaria a fer mai). Però, a més, passat un cert temps s’advertí que l’estructura de la nova església, en la qual s’havien acoblat parts velles amb parts d’obra nova, no tenia la necessària solidesa i, per tant, calgué dedicar esforços a reforçar-la. A primers de 1786 l’Ajuntament d’Olot procedí a renovar els obrers laics de Sant Esteve, que eren els responsables de tot allò que afectava la materialitat del temple, atès que, segons les consuetuds de l’època, aquell edifici era propi de la població. En aquesta ocasió els nous Obrers de Sant Esteve foren el doctor en teologia i ciutadà honrat de Barcelona Francesc Solà, el notari Pau Casabona, el comerciant Francesc Camps Vilar i Anglada, i el pagès Josep Brugats, familiar del Sant Ofici.

Val a dir que aquests nous obrers no escatimaren esforços per fer bé la seva feina. Cuidaren d’impulsar l’acabament i consolidació de l’edifici, per a la qual cosa els calgueren moltes gestions a Madrid per mirar de revertir a benefici de l’Obra determinats drets eclesiàstics d’índole econòmica. I, el que ara és més del nostre interès, procuraren enriquir els béns mobles del temple destinats al culte i a la devoció dels olotins. L’11 d’octubre de 1786 encarregaren a l’escultor rossellonès Patrici Negre, la construcció d’un monument per a la Setmana Santa a to amb la nova església, pel preu de 600 lliures barcelonines (el contracte ha estat publicat, sense cap comentari, per Maria Garganté al número 20 dels Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, de 2009, p. 123-124). Si Negre en va ser l’executor, el disseny d’aquest monument l’havia fet Joan Carles Panyó, que des de 1783 era a Olot com a director de l’Escola de Dibuix que s’hi havia obert. El 1784 Panyó havia treballat en un monument semblant per a la capella de la Mare de Déu dels Dolors de la mateixa vila. Ara, Panyó a més de dissenyar la planta del monument, també guià l’escultor Patrici Negre en la seva elaboració. Per fer-ne la planta Panyó cobrà 5 lliures, 19 sous i 6 diners (tot i que podria ser que aquest no fos el preu total sinó només una bestreta), i per la feina d’acompanyament de l’escultor se li pagaren 11 lliures i 19 sous. Cal fer esment que en alguns moments, els comptes parlen d’un doble monument, el que seria el “monument gran” i també el “monument petit”, de la qual cosa no en puc precisar res més. L’escultor Patrici Negre era de Perpinyà. Segons la base governamental francesa de dades de monuments, són obres seves preservades el retaule de Sant Josep, de Marqueixanes, i la trona i els retaules de la Immaculada i de Santa Caterina, de l’església de Sant Julià a Vinçà, totes, dues poblacions del Conflent; també és seu el retaule del Roser de l’església de Sant Miquel de Llotes, al Rosselló, de 1774.

Un cop encaminat el tema del monument, i sense desatendre d’altres millores de menys entitat, els Obrers de Sant Esteve posaren fil a l’agulla per a la construcció d’un nou altar i retaule major. El 19 d’abril de 1787 pagaren a Panyó 25 lliures “per la formació de la nova planta de altar, y monument junt”, i onze dies després altres 6 lliures “per la entera satisfacció de la formació de dita planta”. D’aquesta primera estada de Panyó a Olot, se sabia del seu treball en el disseny del retaule major de l’església de la Mare de Déu del Tura, però no aquesta seva intervenció en l'església de Sant Esteve.

La construcció del nou altar i retaule va encarregar-se a un fuster local, Joan Llor i Benet, el qual va estar emetent factures setmanals dels seus jornals i dels de fadrí i aprenent que l’ajudaven, des del 16 de juliol de 1787 fins el 22 de març de 1788 (amb un parèntesi durant el desembre). A l’hora d’emetre els comptes, Llor sempre parla, sense cap mena de confusió, “de los jornals que se an trevallats en esta semmana en lo Retaula de Sant Esteva”. A més, en bona part de tot aquest temps, en aquests comptes hi consten també els jornals de Patrici Negre, que deuria ajudar-lo en la part ornamental i d’escultures, perquè el que Llor dominava era l’arquitectura i construcció en fusta. El 7 de setembre l’Obra pagà a Esteve Calm i Furró 30 lliures “per lo import de las 8 canas de fusta de pollancre que me ha comprat per fer lo Altar de St. Esteve a més de altres 8 canas que als primers de agost també me comprà per lo mateix fi”. El novembre de 1787 es pagà a Felip Giralt una partida “dels claus que se an entregats per al Retaula de St. Esteva” i hi ha un altre rebut del que s’havia servit entre gener i febrer següents “de claus que se an entregat per al Retaula de St. Esteva de la presén vila de Olot”, que un i altre sumen gairebé 14 lliures.

Joan Llor és un fuster conegut en aquell Olot del segle XVIII per la seva activitat com a constructor de mobles (l'ha estudiat, en aquesta seva faceta, Mònica Piera i Miquel). En aquell segle, a Olot hi havia dues branques de fusters de nom Llor. Una, la que en l’inici del segle XVIII personificava Josep Llor. Casat amb una dona de nom Petronil·la, continuà el negoci de la fusteria el seu fill Miquel, que el 1726 va contreure matrimoni amb Magdalena Carrer. La tercera generació d’aquesta família la representà el seu fill Esteve, casat des de 1763 amb Esperança Solanich. Però la que ens interessa és l’altra saga de fusters Llor. A principis de segle XVIII hi havia Miquel Llor i el seu fill Joan, ambdós fusters. Joan el 1710 es casà amb Josefa Moy (el seu pare, Antoni Moy, era blanquer). El fill d’aquests fou Josep Llor i Moy, que el 1741 es casà amb Rosa, filla de Miquel Benet i Toralles, de Puigcerdà. D’aquest matrimoni, el 1742 va néixer Joan Llor i Benet que és el nostre constructor del retaule dissenyat per Panyó, en els anys 1787-1788. El 1772 s’havia casat amb Lucrècia Llorens i Pla, filla de Pau Llorens, d'una coneguda família de ferrers olotins. Joan va morir el 1805, i el succeí en el negoci familiar de la fusteria el fill Josep Llor i Llorens, amb qui ens situem ja en el segle XIX.

Tornant al retaule de l'altar major de Sant Esteve d’Olot, els llargs mesos en què hi estigueren treballant no sols Joan Llor, sinó també, amb ell, tres o inclús quatre ajudants, per força ens indiquen que ens trobem davant d’una obra d’envergadura, circumstància que encara fa més de mal pair que no puguem tenir cap notícia de com era. Per descomptat, no ha aparegut mai la planta que havia dissenyat Panyó, ni consta cap possible resta o reutilització de l’obra. Com hem vist a l'inici de l'article, casualment, quan per a la setmana del 3 al 8 de març de 1788 Joan Llor va cercar un full de paper per anotar-hi i presentar els seus honoraris, se serví d’un tros d'un full que abans s'havia utilitzat per fer-hi el disseny d’una cara. Podria ser de Patrici Negre (en aquella setmana també havia treballat en el retaule) o de qui sap qui, impossible de saber-ho. En tot cas, és l’única relíquia que tal volta ens resti del conjunt d’obres de decoració fetes en aquell temps a l'església de Sant Esteve.

De les vicissituds d'aquest retaule en podem saber alguna cosa més per la documentació de la picabaralla que van mantenir els Obres de Sant Esteve d’Olot amb l’abat del monestir de Besalú, que tenia el dret de cobrar als olotins la primícia dels fruits de la vila. Feia temps que es batallava perquè al menys una part d’aquestes rendes poguessin servir per a cobrir les despeses de la manutenció de les esglésies i no pas els interessos particulars de l’abat. Ara, en plenes obres de millora i consolidació del temple, que suposaven molts diners, l’ajuntament d’Olot demanà a les autoritats del Regne que es poguessin confiscar una tercera part d’aquelles rendes de l’abat de Besalú per atendre les necessitats del temple, fins llavors cobertes amb les almoines dels olotins. Naturalment, l’abat de Besalú va moure cel i terra perquè això no fos així, i entre els arguments que esgrimí en un seu escrit de 1788 hi hagué el de dir que totes aquelles obres no eren ni gens ni mica necessàries, eren de fet –a judici seu– una malversació de fons que convertia en indignant la petició de diners. Com, per exemple, “el retablo o altar mayor muy costoso, que sin consentimineto de la villa han dispuesto últimamente los Obreros, y ha salido tan desproporcionado, que no puede colocarse ni lo permite el ayuntamiento, y subsiste el antiguo, que es bueno y decente”. Sorpresa pel que se'ns diu: el gran retaule no s'havia pogut col·locar a lloc i hi persistia el vell!

L'última notícia del retaule és de 1792, en una resposta feta en nom dels Obrers i ajuntament d’Olot als escrits de l’abat de Besalú: “el retablo fue preciso [construirlo] por estar inservible el que avia, y se suspendió su colocación hasta perfecionarlo”. Ens deixa amb el dubte de si realment ja lluïa a l’església, o es trobava encara qui sap on i potser mig desmuntat, a l’espera que s’hi fessin uns imprecisos retocs. De totes formes, l’autor del projecte, en Joan C. Panyó, ja no era a Olot, n’havia marxat el 1790 per passar a dirigir la nova Escola de Dibuix que s’havia creat a Girona. En aquest mateix any havia mort Josep Brugats i a l'any següent morí Francesc Solà, dos dels Obrers parroquials que havien impulsat aquestes millores. I el 1793 esclatà la Guerra Gran amb França, que encara duria posar les coses més complicades a un retaule sense rastre, que no em digueu que no té tonalitats de misteri.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada