56. "Llits d'Olot" al nou Museu del Disseny de Barcelona

Museu del Disseny de Barcelona, entrada a l'àmbit "Llits d'Olot"

El passat 13 de desembre es va inaugurar, a Barcelona, el flamant Museu del Disseny. De les quatre exposicions permanents –una per planta– amb què s’ha obert al públic, la del segon pis rep el nom Extraordinàries! Col·lec- cions d’arts decoratives i arts d’autor. L’adjectiu inicial d’aquest títol compost ve al cas perquè en aquesta exposició s’hi ha recollit el bo i millor de les col·leccions històriques d’arts decoratives amb què comptava el patrimoni museístic de la ciutat. Doncs bé, un àmbit d’aquesta certament extraordinària mostra, porta per títol “Llits d’Olot. Segle XVIII” (“Olot beds”, fa avinent als forasters la traducció anglesa del rètol) i s’hi exposen sis capçaleres de llit, de les vuit que hi ha en el fons del museu. El quadre informatiu que obre aquest àmbit explica que els “llits d’Olot” són “una tipologia de moble característica de Catalunya”, que reben aquest nom perquè, tot i que també se’n van produir en altres llocs, Olot “en va ser un important centre productor” i que, “concebuts com a petits retaules pintats d’advocació personal, mostren una rica iconografia religiosa de la vida de la Verge i els sants, i alguns són d’una gran qualitat pictòrica”. Del conjunt de l’exposició, el Museu n’ha editat el catàleg amb el mateix títol d’”Extraordinàries”, on, de la pàgina 123 a la 130, podem trobar l’article "Llits d’Olot. Segle XVIII", escrit per Rosa M. Creixell, en el que se sintetitzen els principals aspectes artístics d'aquesta modalitat de llit. Celebrem que en un nou museu que ja d'entrada ha rebut un gran nombre de visitants (dins d'una tendència que no sembla pas que hagi d'afluixar) una determinada producció artesanal relacionada amb l'Olot del segle XVIII hi tingui un espai rellevant. 

Les sis capçaleres de "llits d'Olot" exposades al Museu del Disseny de Barcelona

A Olot, de da- des històriques sobre la pro- ducció de "llits d'Olot" en el segle XVIII, en tenim ben poques. Hom sol limitar-se a la referència que consta en el dietari dels viatges fets per Francisco de Zamora al llarg de Catalunya entre els anys 1785 i 1790. Quan, en el transcurs del seu viatge per la Catalunya central i fins al Pirineu el 1787, passà per Olot, s’hi anotà que en aquesta vila “hay 6 maestros de hacer camas, que hacen 300 para América y otras partes”. Aquesta referència puc complementar-la amb una altra de similar, però que conté alguna precisió més. Consta en l’esborrany de les respostes d’Olot a una consulta sobre el “Estado de las fábricas que se hallan existentes el día de oy en la villa de Olot y su territorio” i que sembla que van servir per a la confecció, per part de l’administració de l’Estat, de l’anomenat “Cens de manufactures” de 1784. Segons aquest text, inèdit en la seva literalitat, “algunas casas hacen camas pintadas y doradas y algunas de escultura; hacen 500 camas y las llevan hasta Indias”. No sabem exactament quan es van fer aquestes respostes, però possiblement fos amb anterioritat a la referència de Francisco de Zamora, sense massa distància entre una i altra. Per tant, a Olot, en la dècada dels vuitanta del segle XVIII, diversos tallers olotins –sis el 1787– es dedicaven a l’elaboració de capçaleres de llit (entre unes 300 i 500 peces a l’any), amb la característica de ser capçaleres pintades, daurades i, en alguns casos, amb relleus, una part indeterminada de les quals s’enviava a Amèrica. Aquesta darrera dada resulta sorprenent per les condicions del transport d’uns objectes voluminosos i delicats, però en això una i altra referència no ofereixen interpretacions alternatives.

En cap des registres documentals olotins no he trobat –fins ara, és clar– ningú que fos identificat professionalment com a “mestre de fer llits”. Per força havia d’haver-hi una col·laboració entre fusters i pintors-dauradors, denominacions professionals que, aquestes sí, solen sortir amb freqüència. Centrant-nos en el cas dels pintors-dauradors, que havien de ser els principals protagonistes en l’elaboració dels “llits d’Olot” (atesa la seva condició de ser llits pintats i daurats), en la dècada dels vuitanta del segle XVIII a Olot exercien com a tal Miquel Alsina, Ramon Cantalozella, Albert Estorch, Miquel Masmitjà, Lluís Siqués i Esteve Vall (o Valls). Un cas a part el constitueix Francesc Basil i Riera, que tocà també el negoci del gènere de punt de cotó; cap a finals de la dècada va perdre el seny i el substituí en l’ofici de pintor-daurador el seu fill Jaume Basil i Calcina. Durant aquests anys, Masmitjà mantingué a casa seva un o dos fadrins, és a dir, aprenents en exercici, la qual cosa indica que de feina no n’hi mancava. Ja més acostats als anys noranta, a la llista de pintors-dauradors s’hi poden afegir els noms dels joves Francesc Anglada i Antoni Calvina. Per tant, surten de sobres els sis pintors-dauradors que farien bona la dada de Francisco de Zamora sobre els sis mestres que a Olot feien llits, “llits d’Olot”. En el benentès que de pintors-dauradors (i, naturalment, de fusters) a Olot n’hi hagué durant tot el segle XVIII i abans, de manera que si ara he esmentat aquests noms és perquè es corresponen als anys de les dues notícies sobre elaboració de llits a Olot, però la seva activitat artística tenia una llarguíssima tradició local.

Semblantment al que passa amb d'altres temes, els anomenats inventaris post mortem (la relació de béns d’un difunt, dels que, per diverses raons d’herència, convenia fer-ne una llista precisa davant de notari) ens faciliten aquí algunes dades sobre els models de llits que els olotins tenien a casa seva en el segle XVIII. L’adroguer Pere Casabona, mort el 1766, tenia a la seva casa de la plaça Major, en una habitació que donava a la plaça, “un llit de pilars pintat a color de perla y dorat”; en una altra cambra que donava a la sala, “una camilla de fusta”; en una habitació del segon pis, “dos llits de peu de gall, un gran y altre xich” i en una altra habitació d’aquest pis que, com l’anterior, donava a la plaça, un altre “llit de peu de gall”. A l’any següent morí Lucrècia Gou, vídua del blanquer Llorenç Gou, que havia estat usufructuària dels seus béns a la casa que tenien a la placeta d’en Quer, a la vila vella. En la primera de les habitacions l’inventari anotà “un llit de pilars ab sa capsalera sens pintar”; en una altra de les cambres del primer pis, “una camilla ab sa capsalera a la vellura”; en la del costat de l’anterior, “un llit de camilla de fusta sens capsalera”; en l’anomenada cambra fosca, “un llit de banchs”; en l’habitació on morí Lucrècia –i, per tant, la cambra principal de la casa–, “un llit de pilars ab sa capsalera, tot gespeat”; en l’habitació de la terrassa “un llit de pilars” i en la del costat d’aquesta “un llit ab tres banchs”. Entre aquests dos inventaris dels anys 1766 i 1767, trobem tots els tipus de llit habituals en les cases olotines de llavors: el llit de pilars (el més comú), la camilla i el llit de peu de gall, tots tres amb capçalera o sense. Menys freqüent és la denominació de llit de bancs i encara menys la de catre, que surt molt poc.

No és ara el moment de donar detalls d'uns i altres tipus de llits, sinó de la seva proximitat i possible identificació amb el que entenem per “llit d’Olot”. Dels llits de pilars amb capçalera pintada i a voltes daurada, n’hem vist ja algun exemple. Un altre serien els tres llits “ab pilars y capsalera pintat” que hi havia a casa del notari Miquel Oliveres, segons l’inventari que es va fer el 1768 (i, per tant, un llit adquirit qui sap quan feia) o el “llit de pilars y capsalera pintat y dorat” que tenia el 1793 Antoni Marcé, blanquer, en una de les cambres de casa seva. D’altres exemples evoquen d’una manera molt més explícita els “llits d’Olot”. Entre els béns que havien estat del cirurgià Jeroni Gelabert es feren constar, el 1779, “un llit de pilarets ab sa capsalera tot pintat ab la imatge de nostra senyora de Altura” i un altre “llit de pilarets ab sa capsalera, tot pintat ab las imatjes de Sant Joseph y de la Mare de Déu”. L’inventari dels béns deixats pel notari Joan Vayreda (mort el 1781) inclou, entre el seu nombrós mobiliari, “un llit de pilars pintat y dorat ab sa capsalera ab una imatge de Nostra Senyora de Altura” i un altre “llit de pilars pintat ab sa capsalera, ab la imatge de Nostra Senyora de Monserrat”. Respecte dels llits anomenats camilles, també algunes referències semblen evocar els “llits d'Olot”, com la “camilla ab sa capsalera pintada tot de fusta de noguer”, del botiguer Gaspar Benet i Toralles (1772), els tres llits de mitja camilla pintats i daurats (un d’ell, amb la precisió de “dorat nou”) de can Vayreda i, sobretot, la “mitja camilla ab pilarets ab sa capsalera, part jaspeat, ab la imatge de Nostre Senyora de Altura” que hi havia al Mas Ventós. L’inventari d’aquest mas és de 1764 i, per tant, l’existència d’aquest llit havia de venir d'abans.

Avançat el segle, es féu cada cop més comuna a Olot la denominació de “llit pintat” o, en la seva forma més explícita, “llit pintat i daurat”. En alguns casos el notari n’accentuà algun detall que els fa ben bé “llits d’Olot”, com en l’inventari dels béns de l’adroguer Bernat Cantalozella (fet a la mort de la seva vídua, el 1777) en el que figura “un llit pintat ab sa capsalera, ab las imatges de Nostra Senyora de Altura, Sant Esteve y Santa Elisabet al mitg de ella”. Cas a destacar és el Manuel Díaz, que havia vingut a Olot a fer-se càrrec de l’administració de l’estanc del tabac d’Olot i del partit de Figueres, que a la seva casa del carrer Major tenia, el 1777, fins a tres llits pintats, tots amb iconografia religiosa: a la seva habitació, “un llit pintat, ab sa capsalera també pintada y un poch dorada, ab la imatge de Nostra Senyora de la Concepció”; en una habitació al costat d’aquesta, un altre “llit pintat, ab sa capsalera, ab la imatje de Nostra Senyora de la Concepció”; i en una tercera cambra amb finestra que donava al carreró d’en Germà, “un llit pintat ab sa capsalera ab la imatje de Sant Joseph”. Que algun capçal tenia traça viatgera ho suggeriria la descripció d’un dels llits de casa del doctor en lleis Josep Ferrussola, segons inventari de 1763: “un llit de fusta de noguer pintat a color nacra y los poms dorats, faltantli la capsalera, que és en casa lo Sr. Ramon Font de Gerona, sogra del difunt".

Museu del Disseny de Barcelona, capçaleres MADB 29.484 i MADB 29.481

Tornem al Museu del Disseny de Barcelona. Dels sis capçals de “llit d’Olot” que s’hi exposen, dos semblen traçats amb el mateix patró. Són els que ocupen la part central de l’àmbit, tots dos dedicats a la Immaculada Concepció (MADB 29.484 i MADB 29.481). El retallat d’ambdós i la seva composició pictòrica ve marcat per un dosser o baldaquí pintat a la part superior, d’on baixen uns cortinatges a banda i banda, sostinguts per dos angelets, i que en el seu conjunt emmarquen la figura de la Mare de Déu. És un tipus de capçal de “llit d’Olot” del que n’hi ha també exemplars al Museu Comarcal de la Garrotxa d’Olot, al Museu de Granollers i a mans d’alguns particulars (n’hi ha un de semblant al Museu Etnogràfic de Ripoll, però no segueix estrictament el cànon dels anteriors). Voldria fer fixar l’atenció en dos gravats i una petita pintura, que reprodueixo aquí al dessota, originats a Olot en el segle XVIII. El primer, anant d’esquerra a dreta, és un gravat de la Mare de Déu del Tura fet per un dels dos impressors Rovira que van haver-hi a la vila en els anys cinquanta i seixanta d’aquell segle. El segon gravat, que no va signat, és de Santa Sabina, patrona d’Olot. Finalment, el quadre és una pintura de la Mare de Déu del Tura deguda a Joan Dufau, gravador de cartes de joc a Olot durant la segona meitat del segle XVIII.

Gravats olotins del S. XVIII de la Mare de Déu del Tura (Rovira) i de Santa Sabina (anònim) i pintura de la Mare de Déu del Tura (Dufau)

Totes tres composicions, en les que la marededéu o la santa apareixen sota d’un baldaquí, del que pengen uns cortinatges angulats a mitja alçada, amb angelets a banda i banda (que, però, no són a la pintura de Joan Dufau), guarden molta similitud amb la composició que prenen les capçaleres dels “llits d’Olot” a les que em refereixo. És cert que hi ha alguna altra estampa hagiogràfica de fora d’Olot que també segueix aquesta composició, però la coincidència dels dos gravats i del quadre olotins em sembla d'especial consideració i reflexió.

Museu Comarcal de la Garrotxa. Llit d'Olot.

En el segle XVIII les cases del olotins eren plenes d’imatges de sants i marededéus. A les cases més senzilles, eren estampes de paper clavades directament a les parets; a les de més recursos, eren estampes emmarcades, petites pintures o imatges “de bulto”, és a dir, en relleu, a voltes dins d’una petita capelleta. Un dels llocs on més n’hi havia solia ser, precisament, el dormitori. En algun moment deuria produir-se la translació d’aquestes devotes representacions al capçal del llit, seguint en un principi les seves mateixes traces. La capçalera del llit adquirí llavors la forma d'una gran i rica estampa, que donava centralitat a tota la cambra, i que portava santedat al son i a la vida dels seus ocupants. L'estampa, convertida en "llit d'Olot".

55. Fusta olotina per al cor de la catedral de Girona (Pere Costa, 1726)

L'antic cor de la catedral de Girona (foto Valenti Fargnoli)

Del cor de la catedral de Girona (avui inexistent) en corren molt poques notes històriques i encara aquestes se centren en els seus orígens al segle XIV. Pel que fa a l’època moderna, només se sol parlar, amb poca precisió, de si es va fer un cadirat nou al segle XVI o de si el cor fou canviat de lloc al segle XVIII. Per això crec que pot ser d’interès saber del contracte fet el 1726 entre l’artista Pere Costa i uns serradors d’Olot perquè li subministressin una bona partida de fusta de roure pènol destinada, segons manifestà l’artista en el contracte, a "la fàbrica del cor de la catedral de Gerona".

El cor des de l'interior (S. Martí / Revista de Girona)

L'escultor Pere Costa i Casas (1693-1761) és prou conegut, tot i que encara ho és més el seu pare, el també escultor Pau Costa (1672-1726), originaris els dos de Vic. Pare i fill Costa tenen un lloc rellevant en la història de l’art barroc català. En el moment del contracte per al subministrament de fusta per al cor de Girona, Pere Costa consta com a “escultor en la ciutat de Barcelona habitant”, on se sap que s’havia fet càrrec del taller del seu pare, però en els anys precedents, tant un com l’altre havien estat treballant a la nostra comarca. El 1704 la confraria del Roser d’Olot havia contractat amb Pau Costa l’execució del retaule per a la capella d’aquesta advocació mariana a l’església parroquial de Santa Esteve, retaule que ja estava acabat i col·locat al seu lloc el 1707. Al voltant d’aquesta darrera data, se li havia encarregat la construcció d’un tabernacle per a l’altar major i la imatge d’un Crist difunt en braços de Maria, tot per a la mateixa església parroquial. Passada la guerra de Successió (durant la qual treballà en els retaules de Sant Feliu de Torelló i d’Arenys de Mar), Pau Costa treballà en el retaule de l’església parroquial de Sant Esteve d’en Bas, feina que acabà de cobrar el 1722. Possiblement el seu fill Pere l’hi hagués ajudat, ja que dos anys abans el fill era també a Sant Esteve d’en Bas. A l’any següent la congregació dels Dolors d’Olot acordà amb Pere un retaule per a la seva nova capella alçada al costat de l'Hospital.

Que ara, el 1726, Pere Costa contractés una comanda de fusta, vol dir que l’artista havia estat contractat pel Capítol de la Seu de Girona per a executar determinades obres en relació amb el cor de la seva catedral. La seu gironina no li era pas un lloc estrany, ben al contrari, perquè el seu pare hi havia estat treballant diversos retaules (possiblement, fins a cinc) des de 1710 fins a 1725, en uns anys en què la catedral no parà d’ampliar el seu patrimoni ornamental, gràcies a la magnificència de diversos donants. 

Pel que es desprèn del contracte de 1726 amb els serradors olotins, els canonges haurien pactat que seria cosa de l'artista el procurar-se la fusta necessària per a l'obra que li havien encarregat i d’aquí que Pere Costa fes els passos necessaris en aquest sentit. Els serradors amb els qui contractà el subministrament de la fusta foren Antoni Girbau, els seus fills Francesc i Bonaventura, i Josep Salamó. El cens de població d’Olot de 1716 recull únicament el nom de Francesc Girbau, serrador de 25 anys, casat amb una muller de 22 anys i sense fills, mentre que el pare i l’altre fill no hi figuren, una circumstància no gens estranya en un ofici que exigia força mobilitat. De fet, en el següent cens de població d'Olot, de 1720, el nom de Francesc Girbau apareix a la llista dels olotins que s’havien absentat de la vila; d’ell, concretament, es diu que “se n’anà a Marina”. Pel que fa a Josep Salamó, el 1716 tenia 40 anys i per tant, en el moment del contracte amb Pau Costa, vorejaria els cinquanta anys, mentre que Francesc Girbau en tindria uns trenta-cinc. Segons estipulava el contracte, la meitat de la fusta hauria de ser servida pels Girbau i l'altra meitat per Josep Salamó.

El contracte entre Pere Costa i els serradors d'Olot va ser signat el 23 d’abril de 1726. Per ell, aquests darrers es comprometien a servir al primer diverses partides de roure pènol -així es precisa en tot moment- una varietat de roure (quercus robur) que actualment és relicta a la Garrotxa i en alguna altra comarca de muntanya. Aquestes partides, degudament serrades, eren:
1. Vint dotzenes de fustes mitjanes, “lo llarch de ditas qualitats de fustas és de dotze palms y un quart”, l’amplària “palm y mig” i el gruix “de dos quarts y mitg”. Es pagarien, “en preu y paga de dita fusta, treball y port de aquella, posada en Olot (…) per cada mitjana dotze sous”, moneda barcelonesa.
2. Quaranta dotzenes més, del mateix llarg i ample que les anteriors, però més primes, “lo gruix de quart”. Costa els pagaria cada peça al preu de 6 sous.
3. Cent trenta dotzenes de posts, del mateix llarg i ample, i sense concretar pel que fa al seu gruix, ja que es remetien “conforme las midas sels donaran”. El preu de cada peça, 4 sous. 

4. Finalment, 150 cabirons, també del mateix llarg i ample, havent de ser el seu gruix “de dos quarts y mitg”. El preu per unitat, 4 sous i 6 diners.

Pere Costa exigí per contracte als serradors que els roures pènols fossin tallats “en bona lluna, fora de la saba, per tot lo mes de maig pròxim vinent”, perquè era de domini comú que la qualitat de la fusta dels arbres depenia del temps de la Lluna en què eren serrats. Sobre la qualitat de les fustes s’exigia que havien “de ser totas ellas sens tara alguna de esquerdas, glassades ni foredades de riquers ni altrament, sens ser marejades, ben serrades, totes a cayre viu, sens ninguna albeca blanca, ben llestas, sens revessos, censeras [= senceres] y ni consumides”. Per a major seguretat, s’establí que les fustes serien “vistes y regonegudas per la persona elegirà dit Pere Costa” i només s’acceptarien aquelles que la tal persona donés per bones. Les fustes havien de ser portades a Olot a càrrec dels mateixos serradors, sense concretar-se el lloc on deixar-les, que tant podia ser dins mateix de la vila, com als seus afores, amb la prevenció, en aquest darrer cas, que no quedessin massa allunyades, raó per la qual cosa es fixava la distància que hi havia entre la vila i la casa dels Closells, en el camí de Sant Roc, com la distància màxima a la que es podien deixar servides les fustes.

Detall del cadirat

La partida s'havia de lliurar “dins lo termini de tot lo mes de novembre pròxim vinent del corrent any mil setcents vint y sis” i, cas d’endarrerir-se en aquest termini, “per totas las semmanas passaran sens cumplir, volen ser multats de sis diners per pessa, comprenent tot lo partit”. Només s’admetria un retard “per causa de malaltia, o bé lo Rey los agués de menester”, és a dir, si la fusta fos requerida pels oficials del rei per a la construcció de naus per a l'armada, en el qual cas els interessos generals prevaldrien per sobre dels de la seu gironina. La forma del pagament seria avançar-los “dotze doblas per modo de antecipació y lo restant sels anirà pagant dita fusta axí com aniran entregantla en la vila de Olot, recompensant la dita bestreta de ditas dotze doblas dins lo termini de dos mesos comptadors del dia se comptarà la feyna en avant".

És segur que els serradors compliren amb el seu compromís. El dia 1 de maig del mateix 1726 Pere Costa va pagar als tres serradors Girbau i a Josep Salamó les dotze dobles promeses com a primera paga. A la tardor, la fusta era a punt a Olot, com ho demostra la carta que els canonges i capítol de la catedral de Girona adreçaren a l’ajuntament d’Olot el dia 4 d’octubre perquè els deixessin tenir la fusta en aquesta vila mentre se’n feia la preparació prèvia al treball. La carta, signada pel canonge secretari Pius Fontdevila, és explícita: “Per la fàbrica del chor de nostra iglésia tenim en exa vila una partida de fusta, que antes de poderse treballar, deu mantenirse per algun temps en aygüa, y después conduhirse en algun lloch proporcionat per axugarse; y havent entès que Vms. tindrian alguns puestos propris de eix Comú, en que podria acomodarse dita fusta, tant per lo temps que ha de estar dins la aygua, com també per quant haja de axugarse (…), passam a pregarlos nos fassan lo agasajo de venir a bé que usem y nos valgam dels dits puestos per la conducció de dita fusta en lo temps que sia necessari”. En els registres de l’ajuntament olotí no consta quina fou la resposta que el consistori donà als canonges ni, per tant, el lloc o el procés que la fusta seguí en endavant.

El cor mig desmuntat, ca. 1937 (Arxiu Mas / Diari de Girona)

El cor de la catedral gironina va subsistir íntegrament fins a 1937. Situat al bell mig de la nau, juntament amb l’orgue, ja en els anys vint i trenta del segle passat visqué la polèmica, comuna a moltes altres catedrals amb el cor al centre de la seva nau, sobre la conveniència de traslladar-lo perquè no impedís la completa vista i admiració de la gran nau de la catedral gironina. Però en aquells moments no es va acabar de prendre cap decisió. L’esclat de la guerra i de la revolució el 1936 en va canviar totalment les circumstàncies. Destinada la catedral a seu d’un futur museu, a l’abril de 1937 se n’havia desmuntat el cor, però no pas del tot: van treure’s els respatllers de sobre del cadirat alt i els murs que els suportaven, però no pas el cadirat estricte, alt i baix. Més tard, una quarantena d’aquests plafons gòtics van poder ser recuperats pel col·leccionista Josep Maurí, i actualment es troben exposats a la Fundació Maurí de la Garriga. El cadirat no es va moure del seu lloc a la catedral fins a l’any 1974 en què, definitivament, se suprimí el que quedava del cor de la catedral gironina i s’hi va deixar només l’orgue, com encara ho trobem avui en dia. La cadira presidencial –del segle XIV– i una part del cadirat, van ser reinstal·lats al presbiteri de la capella romànica de la catedral. La resta del cadirat, després d’uns anys va ser adquirida i aprofitada per al presbiteri de l'església parroquial de Canet de Mar.

Vista exterior del cor cap a 1955, reduït al cadirat estricte

Pere de Palol a Gerona monumental (Madrid, Ed. Plus-Ultra, 1955, p. 62-62) diu que el cor al mig de la nau "es el resultado de un traslado efectuado posiblemente en el siglo XVIII". Però tant en la carta dels canonges gironins a l’ajuntament d’Olot, com en el contracte de Pere Costa amb els serradors olotins (ambdós documents de 1726), es parla de fusta destinada a la “fàbrica” del cor. Fabricar, en el català de llavors, equivalia a construir. ¿Què és el que Pere Costa va construir del cor de Girona en aquell 1726 o en un temps immediatament posterior? Certament que no féu pas ni la cadira principal ni els plafons respatllers, ja que, segons expliquen els entesos, un i altres mostren unes traces artístiques pròpies del segle XIV. ¿Potser l’obra de Pere Costa fou una recomposició general del cor -amb o sense trasllat- o potser una recomposició del cadirat, qui sap si malmès pel seu ús? Seria bo poder calcular, a partir de les dades del contracte, l'embalum de les peces de fusta d'aquella comanda. Tota aquella fusta, per a què podria donar de si? I una altra pregunta: el cadirat que encara resta preservat a Girona o a Canet de Mar, podria ser una obra del primer terç del segle XVIII?

Desmuntatge del que quedava del cor, 1974 (Los Sitios)

Sigui el que sigui, el que resulta cert és que en aquell 1726 Pere Costa estava treballant en el cor de la catedral de Girona, per al que li fou precís una partida de fusta de roure pènol vinguda de la part d’Olot i, per tant. el cor tal i com va arribar al segle XX era el resultat de la intervenció d'aquest artista. Una dada més, aquesta, a afegir a la llista de les seves obres fetes per a la catedral gironina, com el retaule de Sant Pere i Sant Pau o el disseny de la part superior de la façana i l’execució de les estàtues de l'Esperança i de la Caritat de banda i banda de la rosassa.

54. Veure-s'hi a l'hora fosca. Il·luminació privada i pública a Olot al segle XVIII

Fora de les hores del dia, la gent estava acostumada a conviure amb la penombra i a trampejar l’obscuritat. Hom aprofitava les hores de llum natural i, un cop no n'hi havia, es passava amb poca llum a l’espera de les clarícies de l’endemà. L’abundor de llum artificial de què avui gaudim a cabassos plens, és un luxe del que no se sabrien avenir les antigues generacions. Carles Bosch de la Trinxeria ens n’ha deixat un precís apunt a Lena, a l’hora de descriure la masia que tenia a Pedrals (nom fictici, en la novel·la, de Tortellà) don Francesc de Solà, un ric hisendat que, això no obstant, rebutjava amb avarícia prodigar-se massa en la il·luminació de casa seva: “Les candeles de sèu era l’única lluminària que es gastava en la casa; no s’hi cremaven espelmes ni petroli, que don Francesc trobava massa cars (…). Sols ella, la Jepa, gastava un xic d’oli en lo llumet de ganxo de la cuina”. Carles Bosch de la Trinxeria és un autor tardà respecte del nostre àmbit cronològic (va néixer a Prats de Molló el 1831 i la novel·la Lena aparegué per primer cop el 1894), però si en l'anterior fragment fem abstracció al petroli, la resta –espelmes, candeles, llum de ganxo i escassedat en els punts de llum– és perfectament aplicable al segle XVIII. A partir de l’ocàs, l’entrellum i la fosquedat eren l’estadi natural de les darreres activitats del dia, llevat de comptades ocasions de festivitats, que, en contrast amb la tristor de la fosca habitual, esdevenien d’una excepcionalitat radiant. Una de les celebracions més lluminoses que el calendari portava cada any era la del Corpus, però tot el que té a veure amb la il·luminació de l’espai religiós al segle XVIII ho deixo per a una altra ocasió, atès el gruix que arriben a fer els seus múltiples vessants.

La il·luminació de l'espai domèstic

D'estris per a fer claror n'hi havia de diversos tipus, tal i com ens donen a conèixer els inventaris post mortem dels béns d’un difunt que, en determinades circumstàncies, se solien fer al cap de poc del seu traspàs per a assegurar-ne la seva correcta transmissió hereditària. L’inventari que va ser fet dels béns del passamaner olotí Miquel Cardelús, mort el 1788, recull els següents instruments per fer llum que hi havia a casa seva: “Quatre candaleros (…) de llautó”, “quatre llums de ferro”, “dos llumaneras (…) de llautó” i “vuyt palmatòrias de fusta”. Aquests, són precisament, els quatre principals mitjans d’il·luminació que trobem a la majoria de les cases olotines del segle XVIII: els llums, les llumeneres, els candelers i les palmatòries.

(Foto Jordi Gumí)

Els llums eren els més senzills i, per tant, els més populars. Funcionaven amb oli (d'aquí la locució “oli en un llum”, amb què expressem l’adequat funcionament o solució d’un remei). Els llums consistien en dues cassoletes sobreposades l’una amb l’altra, amb un o quatre becs per on sortia el ble. A l’interior hi anava l’oli. Perpendicular a un extrem tenien una vareta acabada amb un ganxo per poder-ho penjar. Solien ser de llautó, però les cases més benestants en tenien de ferro.

Les llumeneres tenien un funcionament semblant als llums, però amb la diferència de presentar un aspecte més ornamental i estar pensats per descansar sobre una taula o un moble, en comptes d’haver-les de penjar. A l’inventari del notari Miquel Oliveres, fet el 1765, es féu menció d’un moble específic: “un vetllador de fusta per posar la llumanera”. La cassoleta inferior, amb les obertures per al ble, quedava fixada a una vareta a mode d’eix, i aquesta a una base circular. La cassoleta superior es podia alçar perquè es pogués posar l’oli a l’interior. L’extrem superior de la vareta prenia forma d’agafador. Habitualment eren de llautó, tot i que també alguna vegada se n’esmenten de coure. A Can Vayreda d’Olot, el 1781, a més de dues de llautó, tenien “una llumanera per estudiar, de argentaxé, ab son pàmpol”. El pàmpol –no totes en tenien– era una petita planxa fixada penjada de la vareta, que impedia que la llum de la flameta enlluernés els ull i permetia aprofitar millor la tènue claror que feia, si del que es tractava era d’escriure o de llegir. Que se’ns digui que aquesta llumanera de Can Vayreda era d’argentaxé, tal volta se’ns vol fer patent que era de peltre, un aliatge de zinc, plom i estany, d’aspecte argentat, molt difós en el segle XVIII. La utilitat de les llumaneres per a l'estudi (que no necessàriament es refereixa l'aprenentatge, sinó a la lectura, l'escriptura o el treball en general sobre el paper, com ara els comptes) la trobem també el 1769 a casa del doctor Bonaventura Santaló, que disposava d'una "llumanera de llauna ab peu de llautó per estudiar". En una de les sales de la casa del notari Miquel Oliveres, juntament amb una de llautó, n’hi havia una altra de peculiar: “dos llumineras, una de llautó y la altra de vidre ab mànech de estany".

Amb els candelers entrem en el món de la cera o del sèu. A principis del segle XVIII encara trobem l'ús de "brandolera" (l'inventari de Josep Ferrer i Orriols, de 1711, recull "tres brtandoleras o llumaneras de fusta pintadas") però més endavant es farà un ús generalitzat, en els textos catalans dels notaris, de "candelero". Estaven formats per un peu que li servia de base, una columna més o menys decorada i, al seu capdamunt, un didal de boca enlaire, on s’hi fixava la candela o el ciri. Si arreu trobem que se’ns parla de candelers sense fer cap precisió, també en aquest cas l’inventari de Can Vayreda, del 1781, ens aporta una indicació de més: "quatre candeleros, dos de balons y dos sense ells (…) tot de argentaxe”. El baló o balona era un plat afegit a la boca del candeler per recollir la cera que pogués caure. I si ells els tenien d’argentaxe (també el notari i botiguer Francesc Padrós el 1769 tenia “dos candeleros de argentaxe”), la majoria dels olotins els tenien de llautó, tot i que el comerciant Joan Fàbrega, segons l’inventari que es féu dels seus béns el 1792, tenia “dos candeleros de llautó y altres dos de estany”. A casa de l’adroguer Bernat Cantalozella, els sis candelers que foren anotats en l’inventari de 1762 eren de coure. Per lluïment, a can Vallgornera, on, a més de set candelers de llautó, podien presumir de posseir “dos candeleros de plata a la moda vella, de pes vint y set onzas”. D’això de la “moda vella” no sé pas què dir-ne, perquè l’inventari en què hi surten aquests candelers és de 1727 i en aquests anys és de mal precisar les modes que, en aquesta matèria, anaven i venien. En tot cas, a la casa del farmacèutic Francesc Torà, les noves modes ja hi havien entrat, perquè allí tenien, el 1735, “sis candeleros de llautó, ço és dos a la moda y los restants a la vellura”. D’alguna moda més moderna i novadora deurien ser els “dos candaleros nomenats bombas de estany y llauna” que, al costat d’altres tres candelers de llautó, recull l’inventari de Miquel de Vidueyros i Roldan, duaner d’Olot, fet el 1792. També hi havia candelers de fusta, però aquests apareixen rarament en els inventaris de les cases particulars. Tot i això, a la casa del Comú tenien, segons inventari de 1707, “sis palmatorias de fusta pintadas per la sala de concell” i a la sala de can Vallgornera n'hi havia quatre, que eren "de paret". 

Les palmatòries o, en català actual, portabugies, eren una mena de candeler baix, amb el peu en forma de plateret i una nansa en anell lateral o un mànec. En aquest cas sí que solien ser corrents les palmatòries de fusta, com les “quatre palmatòrias de fusta pintadas” que tenia al menjador el blanquer Anton Marcé el 1793, o les “vuyt palmatòrias de fusta” que hi havia a la cuina de la casa de Miquel Cardelús el 1788, tot i que el farmacèutic Torà també tenia, al costat de diverses palmatòries de fusta, “dos palmatòrias de guix".

Sabem de les existències que el 1781 el courer Pere Coromina tenia a la seva botiga, situada al carrer Superior, el que avui anomenem dels Sastres. Dels instruments de llum suara ressenyats, s’hi podien comprar llumeneres, llums i candelers, tot de llautó, però no hi trobem les palmatòries, que ja he dit que solien ser de fusta i això ell no ho tocava. D'aquestes existències n'he confeccionat la taula, per tipologies i preus, que figura al dessota. La sort que, amb el nombre d'unitats en existència, hi figurin els seus preus, ens permet de veure clarament que les llumeneres eren l’instrument de més valor i, per tant, propis de les famílies amb distinció. De llums i candelers qui més qui menys en podia tenir, però això de les llumeneres tenia un toc més selecte.

Existències d'instruments de llum a la venda

a casa del courer Pere Coromina d'Olot (1781)

Llumeneres		Llums		Candelers
Modalitats segons el seu preu	Uts(1)	Modalitats segons el seu preu	Uts (1)	Modalitats segons el seu preu	Uts (1)
De 3 lliures i 15 sous	1
De 48 sous i 9 diners	5
De 33 sous i 9 diners	4
De 22 sous	5
De 14 sous	13
De 12 sous	4	De 12 sous i 6 diners	5
				De 8 sous i 6 diners	4
		De 7 sous i 6 diners	23
				De 6 sous	6

  (1). Nombre d’unitats que Pere Coromina tenia en existències.

Queda encara un instrument de llum que apareix molt poc en els inventaris olotins del segle XVIII, tot i que, pel que sabem, el seu ús era corrent. Són els fanals i la seva variant, la llanterna, útils per anar per l’exterior de les cases durant la nit, en els quals el llum queda protegit de l’aire i del vent per una campaneta transparent. El doctor en drets Pere Santaló tenia, segons el seu inventari que va ser fet el 1769, “dos fanals de ferro cuberts de tela, un gran y altre petit” més un altre “fanal de ferro”, del que no se’ns en diu el material del seu recobriment. També Pere M. Florensa, tenia, el 1774, “un fanal de ferro vestit de tela”, com també ho era el “fanal de tela” que tenia F. Serra i Ginesta el 1780. En canvi, el notari Joan Vayreda tenia, el 1781, “un fanal y una llanterna, tot de vidre”. En aquesta mateixa casa, a la seva capella, hi havia “un fanal de vidre que serveix de llàntia per dita capella” i a l’escala,"un llantió per illuminarla".

La il·luminació de l'espai públic d'Olot

D'ordinari, a les nits els carrers d'Olot romanien en la foscor. Si en feia, la Lluna, i més si era plena, resultava de bon auxili per a encaminar les passes. Per motius de seguretat –la foscor era l’empara dels malfactors–, estava manat que qui sortís de nit ho fes amb un fanal, una disposició acompanyada de severes penes per als contraventors: “Mana dit Sr Batlle del civil que tocades las deu hores de la nit en lo ivern y las onze en lo estiu no sie persona alguna que gose ni paresumesca anar per dita present vila sens aportar llum ensès sots pena de estar en la presó per espay de tres dies, o major o menor pena, segons las qualitats de las persones y a arbitre del judicant”, deia una de les disposicions donades pel batlle Esteve Riera, el 1725. Ell era el batlle civil, el representant de la jurisdicció senyorial de l’abat de Ripoll. A Olot hi havia un altre batlle, el reial, que representava l’autoritat del rei. Des de 1714 ho era el farmacèutic Antoni Bolòs, que emprengué una croada per a reforçar el seu poder davant de la representació abacial. El 1720 s’enfrontà al batlle civil Esteve Porró, discutint-li que aquest pogués fer semblants crides: “Estranya molt –deia Antoni Bolòs– que lo dit procurador general [denominació antiga del batlle civil] pretenga que lo fer publicar cridas sobre lo portar llum de nits y altres semblants toca a ell y no al batlle real, sabent com sap, per ser cosa notòria en la present vila, que lo anar de nits sens llum en ella és prohibit ab cridas reals, que solament pot fer publicar lo dit batlle real".

Uns punts de llum útils per a guiar en la foscor, eren les llànties que, gràcies a la gent devota o a altres circumstàncies, cremaven als peus de la imatge d’algunes de les capelletes o oratoris que hi havia escampades per la vila. El 1722 l’ajuntament resolgué favorablement una petició de Magí Desprat, que havia ofert, en contrapartida, “tenir llum totas las nits a la imatge del gloriós Sant Antoni de Pàdua”, a la plaça de Mora o de Morató. Anys a venir, el 1785, quan es construí una nova font pública a la plaça Palau, on hi havia un antic oratori dedicat a la Mare de Déu de la Guia, l’ajuntament ordenà diversos retocs, entre ells “que la imagen de la Madre de Dios se coloque en la esquina o ángulo que haze frente a la boca calle de San Miguel, para que puedan las gentes que van a buscar agua de parte de noche, participar de la luz de dicho oratorio".

Teiera d'Oix

Per a les diades amb activitat pública un cop colgat el sol, l’ajuntament disposava d’unes teieres portàtils per a fer-hi foc i il·luminar l’entorn. En l’inventari dels objectes que eren a la casa del comú el 1707 a què ja abans m’he referit, hi quedaren consignades “sis graellas de ferro ab los peus de fusta, ab las armas de la vila”. Aquestes “armes de la vila” no eren sinó el que avui en diríem escut d’Olot, que, posat a les graelles, advertia a la gent del carrer de la propietat municipal d’aquells instruments de llum. Però també es comptava amb algunes teieres fixes en diversos indrets de la vila. El 1701, en el marc de l’ampliació que es feia de les capelles laterals de l’església de Sant Esteve, l’ajuntament manà fer “una graella de ferro” destinada a ser posada i fixada “en la paret de las sobreditas capellas y en lo lloch ja per dit effecte destinat, attès que és lo puesto eminent pera donar llum en differents parts y en molts dies, et precipue [= i principalment] en los dies de professions y firas”. Amb el temps, trobem d’altres teieres d’il·luminació pública fixades a l’exterior d’algunes cases particulars. Segons documents notarials, el 1743 al carrer de Bellaire, a la casa del courer Francesc Xauvet, hi havia “unas graellas de ferro per fer lluminària, que és plantada en la paret de dita casa a la part de defora del carrer” i això mateix passava a la casa del botiguer Joan Ferrussola, on el 1766 hi havia “una grayella de ferro fixada a la paret de la part del carrer, per lluminària”. L'inventari del pintor Jaume Basil recollí, el 1806, l'existència a l'eixida de la seva casa d'unes "graellas de ferro per fer claró al carrer, molt usadas". Sobre el manteniment de les teieres o graelles, el 1751 l’Ajuntament pagà “a diferentes personas nombradas en un memorial, por 78 quintales de tez para alumbrar las calles en las noches de funciones públicas, trabajo de cortarla [i] 8 quintales carbón". L'historiador olotí Joaquim Danés recordava que ell encara havia vist un parell d'aquestes teieres, una de les quals apareix fotografiada en una postal antiga de la Plaça Palau, i en els anys 80 del segle passat se n'exposava una al que llavors era "Museu Arqueològic" d'Olot, segons indica Josep Murilà.

Ben diferent era quan, molt de tant en tant, passava algun d’aquells esdeveniments que requerien d’una celebració ben sonada, cridada a ser servada durant anys en la fràgil memòria dels que ho visqueren. Arribada la nit, alguns carrers o determinats edificis esclataven llavors de llum, davant d’una població poc acostumada a fer de la nit un dia. El dia 9 de desembre de 1748, començaren tres dies de celebracions amb motiu de la inauguració del nou temple de Santa Maria del Tura. Ja a la vigília, segons explica la crònica d’aquelles festes, l’anunci vingué acompanyat “ab illuminació del campanar y exterior del nou temple”. Al vespre del primer dia les lluminàries anaren a més, ja que “se illuminà la vila ab vàrias ideas de llums y atxas, que apareixia haver amanescut lo dia altra vegada, o no haverse acabat encara”. I al dia següent hi hagué, a la nit, ball a la plaça, que estava “illuminada com lo dia”. El 1763 va tocar inaugurar un altre nou temple, el de Sant Esteve, que havia estat objecte d’una profunda ampliació i remodelació, i tornaren les festes i les lluminàries, del 9 al 15 de setembre d'aquell any. En el dia principal, l’11 de setembre, entrada la nit, “se encendieron luminarias y calderones de teas por toda la villa”, il·luminacions que es repetiren en els dies següents. Quan al setembre de 1778 es feren altra vegada festes, ara per la inauguració de la nova capella alçada al cim del Montsacopa, foren els convents dels caputxins i dels carmelites els que a la nit s’engalanaren de llums, amb un efecte consemblant, car, en expressió d’un cronista d’aquelles celebracions, en presència dels convents il·luminats “era la vetllada, y pareixia un clar dia de sol”. A manca de detalls sobre aquestes lluminàries, pot ajudar-nos a aproximar-nos-hi (tot i que, segurament, sense tant d’esplendor) els comentaris de Rafel d’Amat i de Cortada anotats en el seu dietari o “Calaix de sastre”, a rel de les il·luminacions que es feren en els carrers de Barcelona el 1802, amb motiu de la vinguda dels reis a la ciutat: “Al entrat la nit –esta molt tranquil·la, sense un escrúpol de vent–, s’han començades a encendre totes les atxes de cera, i les més d’oli, posades en les atxeres dels balcons i finestres de les cases; i tot lo demés il·luminat era en gresolets d’oli i fanals de paper blancs, colors de púrpura, de taronja, de groc, morat i altres".

Sembla que els de Besalú foren més diligents a l'hora d’instal·lar una il·luminació pública més moderna als seus carrers, segons es desprèn de l’anotació feta el 1790 per Francisco de Zamora en el seu dietari, al seu pas per la població: “hay faroles”, s’hi pot llegir sense més detalls, en contrast amb el silenci que sobre aquest tema havia mantingut tres anys abans al seu pas per Olot. Aquí, l’enllumenat públic dels carrers es posà en marxa el 1803, any en què l’ajuntament elevà un memorial a Carles III (en qüestió de diners, els ajuntaments sempre havien de demanar permís a les més altes instàncies) perquè donés la seva autorització per il·luminar la vila “con faroles distribuidos por las calles y plazas, a exemplo de la capital y varias otras ciudades y poblaciones del Principado”. Uns anys abans, el 1781, els regidors havien donat el seu consentiment a què els sermons de la quaresma que es predicaven a l’església de Sant Esteve, endarrerissin l’hora de començar fins que no se n’hagués anat la llum del dia, ja que calia aprofitar-la al màxim, tant per a les feines agrícoles com per a les manufactureres. Una petició semblant tornà a repetir-se, en idèntics termes, el 1790. Al 1803, però, el treball a les fàbriques ja no es feia només durant la llum del dia, sinó també entrada la fosca del vespre, i el treball havia incorporat una forta presència de mà jove d’ambdós sexes, i això semblà més que suficient motiu als regidors olotins per proposar-se, en evitació de possibles perills, l’enllumenat dels carrers de la vila, segons explicaven en el seu memorial de 1803: “La villa abunda en fábricas y casas de comercio y de diversas lavores, en donde se reunen, bien que en piezas separadas, una muchedumbre de muchachos y muchachas para sus respectivos trabajos, que a las horas señaladas deven salir para su comida y bolver a ellas, ya de día, ya de noche, en tiempo sereno y lluvioso (cuyo último es muy frequente en este país), en que resulta la incomodidad a unos y a otros que deja conocerse, quando no otro desorden que, por no saberse, no es fácil remediarse, siendo tan expuesto como hallarse de noche por las calles tantos jóvenes de diferentes sexos”. Davant de tanta prevenció moral, Madrid hi accedí (tot i que al cap d'un any d’haver-se demanat) i immediatament es posaren mans a l'obra.

Segons la documentació d'aquells anys donada a conèixer fa temps per Ricard Jordà (“El primer enllumenat públic d’Olot”, Tallaferro. Suplement cultural de La Garrotxa, núm. 9, juliol de 1978), el 1805 l'ajuntament esmerçà 1501 lliures barcelonines per a l'adquisició de "dos cents fanals que serveixen per inluminar la present vila de nits y per los ferros a ells corresponents, y dos cents grasolos més per los fanals dels cerenos y adops corresponents a dits fanals de cerenos". Però és el cas que quan, pocs anys després, el 1808, el naturalista anglès William Maclure vingué a Olot i en donà a conèixer la seva regió volcànica, en el seu dietari de viatge hi recollí l’observació que els carrers de la vila s’il·luminaven a la vella manera de les teieres: “they light the town by burning fir wood in iron cradles fixed to their houses”, hi va anotar, vés a saber si per un mer afany de curiositat o si per alguna altra raó. Fos com fos, però, la il·luminació dels carrers de la vila era ja un fet.

I, per cert, amb què o com s'encenien els llums?

Els llumins són un invent del segle XIX. Fins que no va ser possible poder disposar d’aquest instrument tan útil com senzill, el més normal era encendre foc mitjançant les espurnes de la pedra foguera (percudida d’esquitllentes amb un ferro), les quals encenien l’esca. Són diversos els inventaris que recullen, tots a la cuina, l’existència d’aquestes pedres, descrites com “dos pedras de foch” (com en l’inventari del botiguer Gaspar Benet i Toralles, 1772) o “dos pedras de ferro” (com diu l’inventari del paraire Miquel Sala, de 1788), a les que l’inventari del botiguer Joan Ferrussola (1766) afegí l’auxili de “un manxó per encèndrer lo foch”. Ara bé, sovint es feia per transmissió directa de la flama, presa aquesta directament del caliu del foc del sopar o, a l’hivern, del braser. Em queda per saber si el “padreñalet de llautó xich” que els Vallgornera tenien el 1727 a la sala de la casa, enmig d’altres objectes d’ús diari, era no pas una petita arma –no tindria sentit que fos de llautó– sinó potser una capseta per a poder guardar, i quan convingués portar al damunt, la pedra foguera, l'esca i el rascador per poder encendre el foc en qualsevol lloc.

Text revisat l'octubre de 2019.

Nota: les il·lustracions d'aquest article, tret de la teiera d'Oix, són de caràcter genèric i no guarden relació amb Olot.
 

53. Gent de França establerta a Olot en el segle XVIII

Sant Llorenç de Cerdans a principis del segle passat

A Sant Llorenç de Cerdans, al Vallespir, la Revolució Francesa i els esdeveniments posteriors hi tenen la seva particular pàgina d’història. Després que al gener de 1793 fos executat a la guillotina el rei Lluís XVI, el 17 d’abril els habitants d’aquesta petita població es revoltaren contra la Convenció i, aprofitant la invasió de l’exèrcit espanyol en aquelles comarques, es declararen súbdits del nostre rei Carles IV. El sentiment religiós de la gent d’aquestes comarques pirinenques del Rosselló (nom genèric que es donava a la part de Catalunya que en el segle anterior s’havia cedit a França) no havia paït gens la reforma eclesiàstica establerta per la Constitució Civil del Clergat aprovada per l’Assemblea Nacional l’estiu de 1790. Només faltà ara l’execució del rei perquè els habitants de Sant Llorenç de Cerdans es mostressin ostensiblement rebels a aquesta situació i es posessin sota l’empara de la catòlica monarquia espanyola que, geogràficament, els era ben a tocar. Fou aquesta, però, una situació efímera, perquè un any després, el 1794, les forces jacobines franceses recuperaren la població de Sant Llorenç de Cerdans el 4 de maig i la reintegraren a l’obediència de la República Francesa. No cal dir que tots aquells que s’havien significat en el moviment antirepublicà dels mesos anteriors hagueren de fugir per temor a represàlies. Una part d'ells cercaren refugi en la no gaire llunyana població d'Olot.

Els exiliats de Sant Llorenç de Cerdans foren acollits a Olot amb totes les formalitats, incloent-s’hi un ofici del capità general de Catalunya Luís Fermín de Carvajal, comte de la Unión, del 20 de juny de 1794, pel qual se’ls autoritzava “su libre residencia en esta villa”. Dels primers mesos de la seva estança a Olot només en coneixem la certificació que va fer al setembre el batlle reial de la vila, Francesc Fillol, segons la qual “no he tenido jamás la menor quexa contra ellos, ni les he observado la menor cosa que no sea digna del más fiel vasallo, antes muy al contrario, han dado verdaderos testimonios de su religión y fidelidad a nuestro cathólico monarca”. Per tots aquests motius, el 25 de setembre el capità general els renovà la facultat de poder seguir fent vida a Olot, “pues su magestad los tiene reconoscidos por vasallos de su soberanía, en atención a las pruebas de fidelidad y instancias con que lo han solicitado, con particulares servicios en crédito de su constante adeción a la buena causa".

Tenim una llista de la gent de Sant Llorenç de Cerdans exiliada a Olot, feta al setembre del mateix 1794. En total hi surten 16 individus, alguns dels quals, però, havien fet venir amb ells la seva muller i els fills. Sis eren sacerdots, tots ells naturals de Sant Llorenç de Cerdans, encara que alguns exercien el seu ministeri sacerdotal fora de la seva població nadiua: Jaume Benezet (rector del poble de la Bastida, a la comarca del Rosselló), Miquel Sobirana, Boi Campduras (cabiscol de l’església d’Illa, també a la comarca del Rosselló), Joan Boix, Pere Costa (canonge de la catedral de Perpinyà) i Jaume Montalt. Un altre dels exiliats de la llista era metge, el doctor Ventura o Bonaventura Benezet, doctorat en medicina el 1757 a la universitat de Montpeller, que des de llavors havia exercit la medicina al seu poble de Sant Llorenç de Cerdans. Després, la llista incloïa Abdó Delclós i la seva muller Esperança, Manuel Vigo i la seva dona Josefa, i Ventura Delclós i la seva muller Rosa. També eren a Olot Teresa Costa i Duran amb els seus fills, i les dones Teresa Montalt, Rosa Sicra, Magdalena Verdetis i Magdalena Maurell, la darrera de les quals figura com a “criada”. Una nova llista, sembla que feta el 1800, afegeix més noms a l’anterior, més gent de Sant Llorenç de Cerdans vinguda a Olot en els darrers mesos de 1794. Dos procedien del batalló del Vallespir, Pau Busquets (que havia tingut la duana de Sant Llorenç de Cerdans) amb la seva muller i quatre fills, i Bonaventura Grill, també amb muller i quatre fills. I els germans Joan i Francesc Forner, que vivien aquí amb la seva mare Rufina. Per contra, alguns de la primera llista, ara al 1800 ja no eren a Olot, on, però, sí que seguien fent-hi vida la major part dels capellans i el metge Benezet.

Els fets ocorreguts a Sant Llorenç de Cerdans entre 1793 i 1794, havien tingut complicitats en poblacions veïnes del Rosselló. Així, el 1794 també havien vingut a Olot quatre famílies de Prats de Molló, al Vallespir, les de Jeroni Bondoní (amb dues filles nascudes a Prats de Molló; casat de nou aquí, tingué dos altres fills), Maria Anglada i Marcer amb la seva filla Caterina, Bonaventura Matilló i una seva neboda, i els preveres Pere Matilló (beneficiat de l’església de Prats de Molló) i Miquel Matilló (vicari del Voló, al Vallespir). De Prada, al Conflent, havien passat a Olot Jaume Clarà el 1793, i mossèn Francesc Calvet el 1794. D’Arles, al Vallespir, havien vingut l'alcalde de la població, Francesc Moragas (que morí al cap de poc a Olot l'estiu de 1795, als 65 anys) i mossèn Jeroni Imbert, que feia de mestre de llatinitat a Perpinyà. D’aquesta darrera població havien fet cap a Olot el 1794, mossèn Antoni Carnisac (canonge de la seva catedral), Gaspar Carnisac (estudiant de filosofia) i un tal mossèn Llorenç (beneficiat també de la catedral de Perpinyà). Entre aquests i els anteriors de Sant Llorenç de Cerdans, la colònia d’exiliats rossellonesos a Olot pels esdeveniments ocorreguts al redós d’aquella població, sobrepassava la quarantena de persones. Maldaren per sobreviure treballant en allò mateix que feien a les seves poblacions d'origen, i amb les celebracions de misses i altres assistències religioses en el cas dels preveres. De mossèn Jeroni Imbert se sap, a més, que donava a alguns olotins classes de llengua francesa.

Però la franquesa amb què convivien olotins i vinguts del regne de França, es convertí en alerta per part d’alguns quan la confrontació bèl·lica que coneixem amb el nom de la Guerra Gran (1793-1795) empenyé les coses cap a un escenari més complex i cru. Algú que s’amagava sota el pseudònim “un apasionado a la Religión, al Rey y a la Patria” envià un memorial al capità general en el que denunciava l’incompliment de l’edicte reial que ordenava l’expusió dels immigrants francesos, amb aquest comentari sornaguer: “Ya es dicho vulgar entre ellos, que las órdenes cuando llegan a Olot pierden todo su valor”. Les autoritats van reconèixer que sí, que era cert que a Olot hi havia francesos que hi feien comerç, “vendiendo géneros de su país, fomentado sin duda por los emigrados alistados en los batallones o compañías de la frontera que con pretexto de confidentes y de traer noticias de la otra parte van y vienen de Francia continuamente”, però es defensaven de l’acusació de no complir les ordres reials, al·legant que “algunos de ellos fingieron irse o volvieron poco después” i que ara ja només hi quedaven “alguno que por razón de enfermedad se le ha permitido dilatar el plazo de salida”. Aquesta resposta, feta des d’Olot, porta data del 31 de gener de 1795. A l’estiu d’aquest mateix any, la Pau de Basilea posà punt i final a la guerra i les coses pogueren tornar als espais de la bona entesa.

A Olot no era cap novetat aquesta presència de gent forastera procedent del regne de França, perquè això havia estat constant al llarg del segle XVIII (i dels segles anteriors). No em refereixo pas a la munió de francesos que, en forma d’host, irromperen amb violència a la nostra comarca durant els episòdics bèl·lics de finals del segle XVII, i a l’inici i final del segle XVIII, sinó a la gent pacífica que, per motius ben diversos, passaren a fer vida, i fins i tot a establir-se, a Olot. Filant prim, cal matisar la seva condició de francesos que se’ls atorgava, ja que molts eren catalans originaris del Rosselló, com els que acabem de veure, o bé foren occitans, una nació avui ben desdibuixada. No sé si a finals de 1714 es quedaren a viure aquí o bé passaren al lloc d'origen del marit, els nous esposos Cristòfol Ferrer, cuiner de professió, natural de Sant Feliu d'Avall, al Rosselló, i la seva muller Caterina Roquer, olotina, filla del paraire Vicenç Roquer. També en aquest mateix any trobo el casament entre Pere Marcer, pagès de Sant Llorenç de Cerdans, amb Francesca Santaló, filla de l'adroguer d'Olot Pere Santaló.

Passada la guerra de Successió i el rebrot de 1719, la presència de francesos que vinguessin a establir-se a la nostra contrada fou esporàdica. Tot i això, de gent de pas no n'hi mancà mai. D’ençà del Tractat dels Pirineus, la frontera política amb França havia reculat fins a tocar la Garrotxa que, per tant, es convertí en terra d’intercomunicació amb el país veí. Passar d’aquí al Rosselló, o que d’allí fessin cap aquí, era un propòsit fàcil de complir, com prou bé sabien els contrabandistes o –no cal ser mal pensats– la gent del comerç. El 1722 van ser detinguts al pont de Ceret, al Vallespir, dos traficants olotins que, en la descripció de la seva forma de vestir, se’ns fa patent la barreja de costums i influències entre una i altra banda. Si bé un d’ells anava vestit amb un “habit de paysan à la catalane appelé gambétou, coleur de mûre”, l’altre, en canvi, duia “un justaucorps à la française, aussi couleur de mûre”. Tots dos calçaven espardenyes. En alguns casos, la mobilitat va tenir caràcter permanent: el cens d’olotins que es va fer el 1720, recollí els noms de dos nouvinguts procedents de Sant Llorenç de Cerdans, el jornaler Andreu Bassols, que era a Olot des del 16 de febrer de 1718 i l’adroguer Antoni Campduras, establert aquí des del 18 de desembre de 1718.

Al llarg de les dues primeres terceres parts del segle XVIII, la presència de francesos a Olot mantingué el seu caràcter esporàdic i individual, al contrari de les darreres dècades en què trobarem moviments migratoris de caràcter més col·lectiu. El 1733 fou enterrat a Olot Josep Fabra, "jove fill de Hega [= Hèguet?], en la Sardanya francesa". El 1748 el mestre tintorer Vicenç Barralló, "de nació francès" havia estat treballant durant tres mesos seguits en el tint de Pau Caralt, i el 1753, en la constitució d'una companyia per a fabricar cartes de joc, hi participà Joan Dufau, "de nació francès, vuy en dita vila residint". El 1756 hi havia a Olot un perruquer d’origen francès, Nicolau Capdevila, com deuria també ser-ho la seva muller Maria Germinarie, morta en aquell any. El mestre Francesc Mallol, que ensenyà la gramàtica als minyons olotins entre 1769 i els inicis del segle següent, era natural d’Estoer, al Conflent, “bisbat d’Elna, regne de França”. Un olotí il·lustre fou el metge Jeroni Verdier (o Vardier, i avantposant-hi a voltes el “de”), que havia nascut a Arles, si bé tant el seu pare, Ramon Verdier i Barnés, com l’avi, Jeroni Verdier, havien exercit de cirurgians a Ventalló. Exercí de metge a Olot fins a la seva mort, el 1774. Tot i que només era aquí per fer-hi convalescència, podem anotar també el nom d’Alexandre Marcé i Lagrange, metge de la vila de Perpinyà, mort a Olot el 1783. El 1781 havia après aquí l’ofici de cirurgià el jove Ramon Font i Llansà, fill del cirurgià Ramon Font de Sant Llorenç de Cerdans; tres anys després encara era a Olot, on s’havia casat amb una filla del ja difunt cirurgià olotí Ignasi Bassols. D’altres tenien un origen més humil, i fins i tot hi havia gent a qui la misèria havia condemnat a ser rodamons, com el pobre home foraster que el 1772 morí a l’hospital d’Olot, "que disen si fora del Rosselló, pues parlaba català quant volia y may responia de ahont era, de edat 50 anys", segons s'anotà en el llibre d'òbits.

Serradors francesos a principis del segle passat

Un grup professional de treballadors francesos que trobem a Olot a l’hora de les grans construccions empreses a la vila en el segle XVIII fou el dels serradors. Els francesos d’aquest ofici se’ns revelen com uns especialistes en el seu ram a qui era imprescindible de fer venir en els moments constructius d’especial embalum. Els trobem el 1759, amb motiu de les obres d’ampliació de l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot. A l’abril d’aquell any l’Obra abonà 55 lliures, 10 sous i 10 diners barcelonins “a favor de uns serradors francesos (...) per lo serrar de 65 dotsenas llatas, 111 cabirons de 18 palms”. Semblants pagaments es feren quatre mesos després, a l’agost i al setembre del mateix any. En un d’aquests pagaments se’ns detalla la destinació de la seva feina: 6 lliures i un diner “als serradors francesos de serrar 16 pots per la porta principal [de l’església]”. Quan uns anys més tard s’aixecà l’enorme edifici del que havia de ser Hospici d’Olot, altra vegada hi trobem l’auxili de serradors francesos. En una llista de pagaments fets per aquesta construcció entre el maig de 1781 i l’abril de l’any següent, consta que s’abonaren 16 lliures, 17 sous i 6 diners a "Jaume Vich, serrador francès, per 27 jornals de serrar fusta".

Però si hi hagué una immigració francesa que aportà una gran empenta econòmica a la vila, aquesta fou la dels mitgers occitans que a partir de 1773 revolucionaren la manufactura tradicional olotina del gènere de punt, amb la introducció de telers mecànics d’origen francès. Amb ells, la producció local de mitges i barretines conegué una inusitada expansió manufacturera i comercial que féu incloure Olot entre les principals viles i ciutats treballadores de Catalunya. L’historiador olotí Esteve Paluzie, nét d’un dels primers occitans que s’establiren a Olot en aquesta petita onada migratòria, ho resumí així en la seva història d’Olot, publicada el 1860, quan parla de la indústria de les mitges fetes amb teler mecànic: “Esta industria fue introducida en Olot a más de mediados del siglo XVIII del vecino reino de Francia por Mr. Esteban Palousie. Se extendió con tanta rapidez, que llegaron a contarse sobre mil telares en la fabricación de medias, gorros y guantes de algodón, lana y seda. Los primeros telares fueron traídos del extranjero; pero apenas vieron los naturales su mecanismo, las construyeron con tanta perfección, que nada dejaban que desear a los fabricantes de este ramo, de modo que se surtían de ellos los demás pueblos del Principado". Efectivament, la llista dels mitgers occitans establerts a Olot a partir de 1773 ve encapçalada pel mencionat Esteve Palusié (la grafia del seu nom serà fluctuant), vingut de Lodeva (al Llenguadoc). D’una mica més a ponent, de Revel, van venir els mitgers Deodonat Dupris, Joan Pascalis (aquest, amb la seva muller Marianna Bernardis) i Esteve Moliner. També en aquests anys trobem a Olot els mitgers Jaume Ferler, de la població de Molarès (al Llenguadoc), Andreu Liró vingut de Sumena (també al Llenguadoc), Joan Baptista Pofile, de Tula (al Llemosí) i Esteve Cadis, de Bez (diuen els documents; potser fos de Besièrs, al Llenguadoc). Se’ns diu que eren francesos, sense concretar d’on eren naturals, els mitgers Antoni Galtier, Lluís Falguera, Pere Arnal i Lluís Avi. Bona part d'ells casaren amb noies olotines i s'integraren perfectament en la població i vida local.

En aquells darrers anys del segle XVIII, d'efervescència manufacturera olotina, hi hagué la presència a Olot d’altres francesos, que si bé no estaven dedicats a la fabricació de mitges amb teler mecànic, sí que hi portaren a terme d’altres activitats econòmiques, generalment relacionades amb el tèxtil. De la seva major part no sabem la seva població d’origen, sinó només la seva condició de francesos. Entre 1780 i 1808 eren a Olot els francesos Lluís Serrano, fabricant de castors; Lluís Barniquel, teixidor (vingut de Prats de Molló); Andreu Regaño, fabricant de mocadors; Jaume Lumer, fabricant de mussolines (del qual se’ns diu que era d’una població de nom Sant Martí de Queslamot); Joan Montoliu i Cayró, teixidor de mocadors; Vidal Matench i Jaume Bech, tintorers de cotó; Joan Biolay i Jacint Bes, associats amb dos olotins en una nova fàbrica de tint vermell; Francesc Riben o Riven, que havia tingut a Olot tint vermell; Miquel Planas, sastre (vingut de Prats de Molló), i Joan Baptista Brun, negociant. Sense relació directa amb les manufactures tèxtils, eren també a Olot en aquells anys els francesos Felip Guardiola, jove carter, fill d’un negociant de Pleissan, a prop de Besièrs, casat amb la filla d’un fabricant de mitges de Sant Andreu, a tocar de Lodeva; Gabriel Bigo, practicant o apotecari; Robert Xamfort (natural d’Auzat, a l’Alvèrnia, Occitània), treballador amb un peculiar ofici (“escura xumalles”); Jaume Rosech, que feia de pagès, Joan Antoni Trillas i Salamó, procurador (originari d’Illa), i el militar Marc Roca de Montferrer, que es trobava a Olot dels dels vuit anys i fill, per tant, d'algun altre nouvingut a la vila cap a 1778.

Advertiment de secret a l'entorn de les ordres de detenció de francesos a Olot

La nit del 4 al 5 de febrer de 1809, seguint ordres secretes emanades de la Junta de Govern de Catalunya, es va procedir a detenir per sorpresa i a custodiar a les dependències de l’Hospici tots els francesos que hi havia a Olot. Feia mesos que la terra estava convulsa per la invasió i primeres confrontacions amb les tropes franceses en molts llocs del Principat –a Olot, encara no– i calia prendre mesures de precaució. Podria ser que part dels habitants d’origen francès establerts a Olot haguessin abandonat la població, perquè la llista dels detinguts en aquesta ocasió és relativament curta, 16 detinguts a la nit i quatre que ho resultaren durant el dia 5. En aquesta llista, encara hi ha noms dels primers mitgers occitans i dels que havien vingut de Sant Llorenç de Cerdans, però també moltes absències. Entre els originaris d'aquesta població encara hi havia els germans Joan i Francesc Forner i, entre els mitgers, Esteve Palusié i Lluís Falguera. D’aquestes detencions les autoritats olotines en van donar puntual notícia a les de Vic, però fent manifestació, gairebé de forma intercessora a favor dels confinats, que bona part d’aquells francesos feia una pila d’anys que s’havien establert a la vila (d’entre els que més, Palusié hi portava 36 anys i Falguera 34 i mig), que s’havien casat amb olotines i que tiraven endavant les seves cases amb llur treball personal. La persistència d’alguns de llurs cognoms entre la població olotina en els anys de després d’aquella guerra, bé fa pensar que la seva plena integració a la terra d’acollida degué pesar molt més que qualsevol desorbitada prevenció per un seu origen francès del tot empal·lidit amb el pas dels anys.

Text revisat el novembre de 2019.