dimarts, 25 de setembre de 2012

Batalla per l'Estudi de Filosofia d'Olot (1703)


Sant Tomàs d'Aquino al retaule del Roser d'Olot (Pau Costa, 1704-1707)
Els estudis de filosofia suposaven un graó més per a aquells estudiants que havien cursat fins a la gramàtica i la retòrica (que era el màxim que se solia ensenyar en les escoles dels pobles de certa rellevància) i eren indispensables per poder entrar a les facultats majors. Eren a l'abast de poques famílies. Podien iniciar-se a nivell privat o cursar-se en determiants col·legis i seminaris, a més de la universitat. Constituïen la facultat menor i en el transcurs del segle XIX aquests estudis de filosofia (o d’arts), molt modificats, acabaren donant peu al batxillerat.

A finals del segle XVII, Olot tenia Estudi de Filosofia, on els estudiants de la vila podien iniciar-se en aquesta disciplina. El 1668 es van convocar oposicions per buscar un nou mestre. S’hi presentaren dos candidats, Josep Andreu i Domingo Giralt. Les va guanyar el primer i se’l va contractar per dos anys, amb un salari de 60 lliures a pagar per terceres, de tres en tres mesos. Passats els dos anys, l’Estudi de Filosofia es confià a un dominic, el P. Agustí Borrell. El 1672 se li renovà el contracte, però abans no comencés el nou curs, l’ajuntament el va suspendre, amb la raó que no tenia prou recursos per mantenir-lo.

El 1703 un mossèn d’Olot, Joan Constans, va engrescar l’ajuntament perquè es restablissin aquests estudis. Ell calculava que podien sortir ben bé una dotzena o més d’estudiants de filosofia, “que per los pochs medis de molts de ells o llurs pares per no poder pagar las despesas fora [és a dir, les despeses d’estudiar fora d’Olot] restarian molts de ells impossibilitats de continuar dits sos estudis”. Mn. Constans, a més, deia que ja tenia al cap qui podria ser-ne professor, un diaca de la vila, Mn. Esteve Giralt. L’Ajuntament d’Olot va dir-hi que sí, fent promesa al futur mestre de pagar-li 25 lliures cada any. Entre les condicions que li imposaren hi havia la d’ensenyar de franc als estudiants pobres, cosa no gaire complicada d’acceptar, perquè era ben difícil que hi haguessin pobres que poguessin estudiar filosofia.

Això era al juliol d’aquell 1703. El curs havia de començar al setembre, però, ves per on, l’inici de curs fou vist i no vist. Va començar un dia i al cap de dos o tres ja s’havia fos. La raó? Segons Mn. Esteve Giralt, havia aconseguit que s’inscrivissin al seu curs de filosofia 17 estudiants (i fins i tot hi havia perspectives que en fossin més), però un altre capellà, Mn. Josep Murgou, que era el mestre de gramàtica de la vila, havia fet mans i mànigues perquè els estudiants s’ho repensessin i se’n donessin de baixa. Sempre segons Mn. Giralt, com que aquests estudiants havien estat alumnes de Mn. Murgou, a aquest li havia resultat fàcil de convèncer-los amb arguments com ara “que encara que comensàs dit curs no se acabaria” i que era millor que anessin a estudiar filosofia a Barcelona, que ell ja els buscaria casa de dispesa on establir-se en aquella ciutat.

Per poder saber-ne més coses, disposem de quatre testimonis, recollits davant de notari al setembre d’aquell any, sobre el paper de Mn. Murgou en aquesta mena de fallida del que havia de ser el reviscolament de l’Estudi de Filosofia d’Olot. Són els testimonis de Jacint Corsellas, traginer, pare d’un estudiant de nom també Jacint; de l’estudiant de filosofia Jaume Puigdevall (de Sant Salvador de Bianya), del seu oncle Mn. Josep Cols, i del sastre Joan Pere Carrer, pare d’un noi de nom Bonaventura. No és fàcil d’acabar-ne de treure l’entrellat, perquè els testimonis no necessàriament han de ser desinteressats i perquè, havent-hi pel mig qüestions personals, és fàcil que els matisos se’ns escapin.

D’entrada, hem de dir que Mn. Joan Constans (l’impulsor de la represa de l’escola) i Mn. Josep Murgou, malgrat la seva condició d’eclesiàstics, no és pas que mantinguessin entre si una relació fraternal. No sé si alguna cosa hi té a veure el fet que el primer aparegui com a mestre de gramàtica d’Olot en els anys 1699 i 1700, i que el segon tingui aquest càrrec entre 1702 (o potser abans) i 1706. El trànsit entre un i altre no el tinc documentat, i per tant no sé si es va fer tal com calia, o si hi va haver algun tipus de maquinació perquè Mn. Murgou es quedés amb aquest magisteri. De fet, el 1705 el cirurgià Segimon Sala protestà –inútilment– perquè els protectors dels estudis havien revalidat el contracte amb Mn. Murgou, sense convocar oposicions, com s’hagués hagut de fer. Tornant a 1703 i a les dissencions entre un i altre mossèn, un dels testimonis sobre la qüestió de l’Escola de Filosofia, el sastre Joan Pere Carrer, explicà que “dit Sr. Constans proseguí en dir algunas paraulas mal sonants que al present las callo, contra dit Sr. Murgou y altre persona que també la callo”. I Mn. Francesc Vila, que també surt en els testimoniatges, assegurà que ell i Mn. Constans potser haurien de fer front a una querella davant del bisbe de Girona, promoguda per Mn. Murgou i el Dr. Fontanella.

Per altra banda, els diversos testimonis d’aquell conflicte explicaren el que sembla ser una normalitat: cada any, el mestre de gramàtica, i per tant, llavors, Mn. Murgou, es preocupava de cercar algun tipus d’acomodament (de “comoditat”, en terminologia de l’època) a Barcelona, perquè els alumnes que sortissin gramàtics d’Olot, poguessin passar a estudiar-hi la filosofia. No era fàcil trobar-hi allotjament a un preu que fos raonable per al comú de les famílies olotines. El traginer Jacint Corsellas explicà que Mn. Murgou li havia recomanat de posar el seu fill intern a Barcelona al Col·legi de la Companyia de Jesús, i com que el seu fill no ho veia clar, li proposà la casa d’un catedràtic de la Universitat de Barcelona, però aquest demanava 110 lliures a l’any per la dispesa i era massa. Un tercer oferiment fou el d’una altra casa que li’n demanaven 90 lliures a l’any, però al final tampoc no fou possible. Més interessant sembla l’oferta que Mn. Murgou havia fet al sastre Joan Pere Carrer respecte del seu fill. Un any abans, el 1702, tractant d’aquesta qüestió, Mn. Murgou li havia suggerit “que fentlo studiar un any més de gramàtica al dit mon fill seria aquell suficient gramàtich y seria apte per poder estar per mestre en alguna casa y que seria mes fàcil les hores trobarli una casa sens pagar despesa” i, efectivament, va prolongar un any més la gramàtica amb aquesta perspectiva. Per tant, era normal que Mn. Murgou, com a mestre de gramàtica de la vila, hagués ja anat fent gestions per col·locar els seus estudiants que acabaven la gramàtica en cases barcelonines per anar-hi a estudiar filosofia, i ara, amb el començament d'aquestes classes a Olot, les seves gestions quedaven compromeses. Ara bé, Joan Pere Carrer explicà que, quan ja tenia casa emparaulada a Barcelona, “diguí a dit Sr. Murgou que tenia entès que se llegiria curs de filosofia en la present vila”, però aquest sembla que no en féu problema, perquè li respongué “que si jo volia fer quedar a dit mon fill en la present vila, que no estigués per ell, encara que estava empenyat”.

No semblaria estrany que hi hagués també alguna qüestió de caràcter més conceptual. Els testimonis, en un moment o altre declararen que Mn. Murgou no feia qüestió de ser tomista o suarista. És sabuda la divisió i rivalitat, a voltes hostil, de la filosofia acadèmica de llavors entre tomistes i suaristes, els primers amb els dominics al seu davant, i els segons sostinguts per la Companyia de Jesús. A Barcelona, la Universitat portava unes dècades debatent sobre la conformació de càtedres d’una o altra opinió, l’Estudi de la Rambla i el col·legi de Santa Caterina eren tomistes, i els col·legis de Cordelles i de Betlem eren suaristes. Quan es va crear la Universitat de Cervera se la dotà d’una càtedra de filosofia tomista i d'una altra de suarista.

Pel que fa a Olot, recordem que entre 1670 i 1672 l’Estudi de Filosofia va ser encomanat a un religiós dominic –i, per tant, tomista–, una adjudicació sorprenent, tenint en compte que a Olot no hi havia convent d’aquest orde i que, per tant, va caldre un permís especial dels seus superiors. Potser algú no veia clara aquesta opció quan, el 1672, no se li va renovar el contracte, tot i que els motius adduïts van ser d’ordre econòmic. Ja he dit que ara, al 1703, Mn. Murgou no feia bandera d’una o altra opció filosòfica. És més, ell se sentia capaç d’explicar una o altra opinió, sense cap mena d’escrúpol, com declarà l’estudiant Jaume Puigdevall, que explicà “que ohint jo gramàtica ab dit Sr. Murgou, li ohí a dir differents vegadas estant en la aula que fozem tomistas o suaristas, que tant se valdria als uns com als altres” i que si ningú no donava filosofia a Olot, ell la podria donar “de tomista o suarista, del que voldrian”. El pare d’un dels alumnes, Bonaventura Carrer, sí que tenia pres partit: “ma intenció és estada de que dit mon fill fos tomista, com veya jo dit mon fill ha estava molt temps havia inclinat, y sempre li havia ohit dir volia ser tomista”. I Mn. Cols explicà que un dels barcelonins que s’havia prestat a prendre un estudiant olotí a dispesa “volia que lo tal licenciado fos tomista y no suarista”. En canvi, no ens és possible de saber si el que havia de ser preceptor de filosofia a Olot en aquell 1703, Mn. Esteve Giralt, o el seu promotor, Mn. Joan Constans, eren d’una determinada opinió que xoqués amb el sentir de l’altra part.

El cas és que cap al final de l’estiu d’aquell 1703, segons digué Jaume Puigdevall, ja només quedaven apuntats al curs de filosofia ell, el fill d’un pagès de nom Llor i Josep Giralt, fill d’Esteve Giralt corder. Amb aquesta previsió –seguí explicant Puigdevall– “dit Sr. Murgou me digué que essent tants pochs y no venirne de forasters y estant jo ab eixa indiferència lo curs no se acabaria” i per tant, ell estava disposat també a anar a Barcelona. Arribats al setembre, ja sabem que el curs se’n va anar en orris. Mn. Esteve Giralt, el que n’havia de ser professor, a part de la protesta que hem vist al començament, va reclamar que tenia un contracte i que per tant havia de cobrar les 25 lliures promeses, perquè no era pas culpa seva que no se li presentessin alumnes. L’Ajuntament ho va consultar a un dels seus advocats, el qual fou del parer que sí que se li havien de pagar, perquè això era com quan algú fa conducta amb un advocat, li ha de satisfer els honoraris fixats encara que no li faci cap consulta. Però al cap d’un any, al desembre de 1704, la reclamació encara no s’havia saldat i l’Ajuntament tancà la qüestió dient que no li pagaria res perquè “dit Dr. Giralt no se és empleat en la lectura ni conferit en los studis com devia en virtut del pactat ab dita elecció, ans bé haver fetes algunas ausèncias de la present vila”.

Tal volta foren només batalles de capellans. O hi hagué algun extrem que se m’escapa. Però de l’Estudi de Filosofia d’Olot ja no se’n torna a parlar en tot el segle XVIII. Els estudiants olotins hagueren de fer camí i cercar dispesa a Barcelona, a Cervera o a altres llocs del Principat on poguessin fer els estudis de filosofia. És clar que potser als joves d’Olot, això de sortir a fora ja els anava bé. Joan Pere Carrer, en un moment del seu testimoni, explicà que Mn. Constans havia anat a casa seva i que mentre volia convèncer-lo de fer estudiar al seu fill filosofia a Olot, “mon fill me féu senyal que no concentís en cosa del que ell me deya”. Tenien emparaulada casa a Barcelona i ara que el seu fill ja s’havia creat les més excitants expectatives sobre les possibilitats de la seva vida en la gran ciutat, qualsevol l’hi feia renunciar!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada