dilluns, 18 de març de 2013

Els monuments de Dijous Sant a Olot i els pintors Tremulles

Monument del Tura (foto: ACGAX, Servei d'imatges, Col. J.M.Dou, c. 1929, fragment)
Anar a visitar monuments era un costum gairebé obligat per a les famílies en la tarda del Dijous Sant. Per als poc avesats al costumari religiós, no es tractava pas (com passa avui en dia) de fer turisme en aquests dies de la setmana santa tot incloent en el recorregut la visita a algun monument històric. Anar a visitar monuments era recórrer les esglésies de la vila, per fer una estona d'oració davant del "monument", una construcció que cada any, pel Dijous Sant, es muntava a les esglésies per homenatjar l'Eucaristia. Avui en dia el monument se segueix fent, però sense l'aparatositat d'abans.

El monument de Dijous Sant era un muntatge escenogràfic de caràcter postís, que es col·locava al davant d'un altar per a donar sumptuositat al templet o sagrari on es guardaria el Santíssim fins a l'endemà. Els antics monuments estaven formats per diverses peces de fusta i tela, decorades amb temes referents a la passió de Jesús i a la instauració de l'Eucaristia, amb una munió de llums que n'emfatitzaven la seva excepcionalitat. Com que havia de servir d'un any per l'altre, es dissenyaven de manera que es poguessin guardar desmuntats. Per a la seva concepció i realització les esglésies miraven d'encomanar-los a algun pintor local o forà que, forçosament, havia de tenir també bona mà en temes d'arquitectura i de concepció d'altars. En el repartiment de premis que es féu a l'any 1807 en l'Escola de Belles Arts d'Olot, posada novament sota la direcció de Joan Carles Panyó, el segon premi d'arquitectura, dotat amb 150 rals, el guanyà Antoni Tenas, fuster, "por el diseño de un altar, que pudiese servir para monumento".

Dels monuments que es plantaven a les esglésies olotines en el segle XVIII, tot i el seu valor artístic, no se n'ha conservat pràcticament res. Ens hem de conformar, doncs, amb el repàs de només algunes notes històriques.

Monument de l'església de Sant Esteve. Els inventaris dels béns que pertanyien a l'Obra de Sant Esteve d'Olot de començaments del segle XVIII (entre els anys 1701 a 1713) ens enumeren alguns dels elements que es guardaven per al monument d'aquesta església. Com a base, parlen d'un "monument de fusta pintat ab tres quadros de tela". Altres elements serien "dues atxeras de fusta" per a posar-hi les atxes o ciris, "dos cortinas de tafetà vermell y groch per posar al monument", dues estores d'espart, dues catifes i quatre coixins, "un sacrari per posar Nostre Senyor al monument" i, encara que no s'hi esmenti que tenien aquesta mateixa definició, possiblement també ho fossin "un pavelló de tafetà carmesí per cubrir lo secrari" i "dos columpnas xicas sobredoradas", inventariades al costat dels anteriors elements.

Sant Sopar. Tela (Museu Parroquial de Sant Esteve d'Olot)
El fet que, segons se'ns ha descrit, el monument de Sant Esteve el conformés una part de fusta i tres quadres de tela, em fa pensar si la pintura del Sant Sopar que es guarda a la sagristia de Sant Esteve (atribuït, amb dubtes, al segle XVII), tal volta pogués procedir d'aquest monument, ja que tant la temàtica (la institució de l'Eucaristia) com els seus aspectes formals (una tela de 95 per 215 cm) semblarien ajustar-la a aquest tipus de decoracions. No s'ha de confondre el monument de Dijous Sant amb el pavelló ("tablado", en deien llavors, tot i el català) ornamental que hi havia per a la funció de les Quaranta Hores, que no pertanyia a l'Obra de Sant Esteve.

L'ampliació del temple de Sant Esteve, feta efectiva entre els anys 1750 i 1763 (si bé amb obres pendents de resoldre amb posterioritat a aquesta data), degué motivar que, variades les proporcions del temple, els Obrers encarreguessin la construcció d'un nou monument que s'ajustés a un presbiteri de molta més volada. S'hi posaren el 1786. La planta d'aquest nou monument fou un disseny de Joan C. Panyó i l'executor de l'obra fou l'escultor rossellonès Patrici Negre, que cobrà per la feina 600 lliures barcelonines (el contracte ha estat publicat per Maria Garganté, "L'església parroquial de Sant Esteve...", APEHOC, núm. 20, 2009, p. 123-124). Per la seva banda, a Panyó se li pagaren 5 lliures, 19 sous i 6 diners per la planta del monument, i altres 11 lliures i 19 sous per guiar l'escultor francès.

Tot i això, el 1824 els Obrers de Sant Esteve es queixaven que els seus predecessors del segle anterior, mancats de recursos, no haguessin millorat el monument, que ara ells es veien obligats a refer, a partir d'un projecte encarregat, també, a l'artista Joan Carles Panyó, a base de vuit columnes amb arquitrau per banda, posant "sobre quiscuna columna, un disseño de uns angelets pintats al color de la pedra, alogiatius al sepulcre del Salvador". Costà, tot plegat, unes tres-centes lliures, sense comptar l'import de la fusta. Sembla ser que aquest monument es perdé el 1873 i per això no és estrany que el 1879 la premsa local insistís de nou en la mancança que el principal temple olotí tenia d'un bon monument: "La iglesia de San Esteban no tiene monumento expresamente para la semana santa y rogamos a los Obreros y reverendo cura párroco de dicha iglesia que, ya que el lugar se presta mucho para una decoración religiosa, procuren que se proyecte uno bueno y se lleve a cabo", demanaven els de la "Revista Olotense" del 13 d'abril de 1879. Sí que se'n va fer un de nou l'any 1909, obra de Melcior Domenge, del quan n'han perviscut alguns elements al Museu Parroquial.

A l'esquerra, altar del Tura; a la dreta, el monument davant de l'altar, tapant-lo (J. Gelabert, c. 1908)
Monument de l'església de la Mare de Déu del Tura. El 1752 s'hi havia fet construir un monument que, segons una font coetània, "consisteix en un pavelló sostingut ab sas columnas y gradas, tot de fusta", el qual, però, no es va poder daurar. El 1792 consta que s'havia pintat el monument d'aquesta església, del que restarien per daurar unes columnes. No obstant això, el monument més conegut d'aquesta església és el que Joan Carles Panyó va realitzar a l'any 1803. No m'hi estenc, perquè d'altres ja ho han fet (vegeu Ramon Grabolosa, Joan-Carles Panyó i Figaró, primer director de les Escoles de Dibuix d'Olot i de Girona, Olot, 1976, p. 53). En vistes a fer-nos una idea de l'envergadura d'aquest tipus de realitzacions artístiques (que, recordem-ho, s'havien de muntar i de desmuntar en qüestió de poc temps) cal tenir present que ocupava la totalitat de l'arc toral de l'absis i la fondària del presbiteri. Va ser destruït en el 1936.

Monument de l'església dels caputxins. Només en tinc l'apuntament que apareix en els diversos testaments de l'olotí Rafael Bassols (fets entre 1773 i 1777), en els que deixava 300 lliures als caputxins, "del qual llegat és ma voluntat que·n pugan fer la història de la Sena [=pintar la història del Sant Sopar o Santa Cena], y posarla al lloch de la història de la Verònica que ocupa vuy en dia al demunt del moniment (sic) de la iglésia del mateix convent, per aparèixerme més pròpria de aquella festa la de la institució del Santíssim Sagrament, que no la de la Santa Verònica". El convent dels caputxins d'Olot va deixar de funcionar com a tal a partir dels episodis revolucionaris de 1835. Sembla que una part del monument va ser posteriorment aprofitada per al monument de l'església de l'Hospital de Sant Jaume d'Olot. Comentant els monuments muntats en el Dijous Sant de 1879, la "Revista Olotense" (13 d'abril de 1879), després de dir que el monument de l'església de l'hospital no tenia interès, hi feia, però, aquesta observació: "Hay en el monumento un trozo traido al parecer de otra iglesia y de otro monumento, que está bien pintado, pero que no armoniza con las líneas de la iglesia ni con el resto de la decoración. Son notables por su dibujo y por la expresión de cuatro ángeles que lo decoran". Referint-se a aquest mateix fragment, "L'Olotí" del 17 d'abril de 1892 afirmava que pertanyia a l'antic convent de caputxins de la vila, apuntant haver "sentit a dir a persones intel·ligents, que era l'obra mestre de Joan Panyó", afirmació que no ha estat mai contrastada.

Monument de l'església dels Dolors d'Olot
Monument de l'església dels Dolors. Juntament amb el de l'església del Tura, el de la petita església dels Dolors (actualment desapareguda) és l'altre dels dos monuments olotins de Dijous Sant anteriors a la Guerra del Francès que s'havien conservat fins a 1936 i, per tant, com aquell, suficientment conegut. En el 1737 s'havia fet un primer monument, substituït a l'any 1784 per un de nou que costà 296 lliures i 15 sous. Segons Mn. Ramon Bonet (Sinopsi de la història de l'església de Nostra Senyora dels Dolors d'Olot, publicada al setmanari olotí "Arriba España" de 29 de març de 1969), que és qui dóna les anteriors dades, el seu autor seria també Joan Carles Panyó. En aquest cas, però, no passa el mateix que s'esdevenia en el monument de l'església del Tura, del que la premsa olotina del segle XIX en reconeixia l'autoria de Panyó. L'article ja esmentat de la "Revista Olotense" de 1879 deia no saber qui l'havia pintat, tot i afirmar, això sí, que "era un decorador de gran talento", amb un resultat en aquest monument superior al del Tura. Però a l'any 1892 un redactor anònim de "L'Olotí" (17 d'abril de 1892) afirmava: "És de Francisco Tramulles, cèlebre pintor català fill de Barcelona contemporani de Joan Panyó, lo primer arch o lo cos de primer terme del monument de la iglèsia dels Dolors. És d'un vigor i energia de clar obscur, tan ben entès, combinat ab la llum d'una de les finestres de la iglèsia, que enganya als espectadors". A partir d'aquí, el nom de Tremulles es veurà associat al de Panyó respecte d'aquest monument. En la seva Guia ilustrada d'Olot y ses valls (Olot, 1908, p. 31), Mn. Josep Gelabert atribuïa a Panyó el monument en el peu de foto que hi publicà, si bé en el text deia ser "obra d'en Tramulles el primer cos del moniment (sic) de setmana santa que posseeix la iglèsia". Un article publicat en aquell mateix any a "El Fluvià", d'Olot (15 de juny de 1908), coincidia amb aquesta doble atribució, tot donant a entendre l'aprofitament d'algun element anterior, quan, després d'elogiar-ne el primer cos, obra que afirmava ser d'en Tremulles, afegia que "els demés cossos d'aquest monument no lliguen amb el primer, perquè se suposa que foren extraviats i no s'han pogut reconstruir".

Francesc Tremulles va viure entre els anys 1715 i 1773 i, per tant, no era pas tan contemporani a Panyó (1755-1840) com deia "L'Olotí" el 1892. Sí que ho fou més, en canvi, el seu germà Manuel Tremulles (1715-1791), amb qui, precisament, col·laborà Panyó en els frescos de la capella de Sant Narcís de l'església de Sant Feliu de Girona. Això era en el 1790, just després que Panyó hagués marxat d'Olot, on des de 1783 hi dirigia l'Escola de Belles Arts, per passar a ocupar-se de la de Girona. Per ara no em consta cap notícia d'una possible estada a Olot d'algun dels Tremulles, tot i que Mn. Joan Pagès i Pons (L'església de Sant Esteve d'Olot, Olot, 1986, p. 187) afirmava que Manuel Tremulles havia pintat la capella de la Puríssima de l'església de Sant Esteve d'Olot. Durant un temps es mantingué la tradició que sí que hi havia hagut una intensa relació entre Tremulles (que quan s'hi posa nom és Francesc) i Olot. És de l'esmentat "L'Olotí" de 1892 aquest comentari: "Segons datos que tenim, Tramulles pintà molts quadros per nostra vila, que han sigut tots destruïts menos un, que ho ha sigut a mitges, però que encara, a pesar de les mans barroeres que el restauraren, conserva un cap de verge que es confon amb les obres de Murillo". Aquest quadre, malmès per una mà pretesament restauradora, es conservava al convent del Carme d'Olot, amidava 139 per 216 centímetres i representava la Mare de Déu del Carme amb el Nen Jesús i els àngels baixant al purgatori. Segons un informe del Centre Artístic d'Olot, sense data, però del segle XIX, hauria estat "embadurnado con nuevo color y una capa de barniz", si bé encara portaria "la firma de Tramullas (...), el cual pertenece a nuestra escuela catalana, tan merecedora de celebridad como poco conocida y menos estudiada" (per a aquest informe, vegeu Ramon Ribera, El Carme d'Olot, Olot 2001, p. 139-141).

Però hi ha una altra veu respectable que parlà de la presència a Olot, i en especial al convent del Carme, d'una relativament nombrosa obra de Tremulles, concretament de Francesc. És la de l'artista Josep Berga i Boix (1837-1914). Havia nascut a la Pinya, però després passà a Olot a cursar-hi l'ensenyament mitjà, mentre treia també el cap a l'Escola de Belles Arts d'aquesta població. En aquells anys es va permetre que l'església del Carme, que s'havia mantingut tancada d'ençà dels fets de 1835, es tornés a obrir al culte, per a la qual cosa s'hi va fer un repàs en profunditat, potser massa i tot. Berga era llavors un marrec, però en deixà escrits els seus records d'estudiant en un text que intitulà "Tristos records" (publicat a Narracions, Lectura Popular, núm. 119, Barcelona, Il·lustració Catalana, s.d.). Les persones que manaven van voler donar a l'interior de l'església del Carme una nova fisonomia, que va suposar fer taula rasa de tot el que hi havia d'abans. Això, segons Berga, fou pitjor que no pas la pròpia revolució de 1835: "Se començà a fer una neteja general, emblanquinant-ho tot ab calç, llençant a les escombraries, que se les enduien a grans carros, molts mobles sumptuaris espatllats, fragments d'altars que es consideraven inútils (...). Allà vegí llençar taules velles o corcades, pintades a l'encàustica, tríptics un poc esbadellats però encara de molt valor, trossos d'escultura dignes de Chiverti, teles, marcs barrocs i retaules enters, que avui serien joies preuades de qualsevol museu...". El noi Berga demanà permís per poder-se endur alguna cosa, concessió que li fou atorgada al moment. Arreplegà del cambril dos trossos de tela, un de dos pams en quadre i un altre més llarg que el primer, però més estret. Arribat a l'Escola de Belles Arts, les ensenyà al mestre (no ens en diu el nom, però havia de ser Narcís Pascual, gendre d'en Panyó), el qual no se'n sabé avenir, segons la narració de Berga i Boix: "Bàrbares! Salvatges! (exclamava indignat, tremolant-li les mans, en les que tenia els fragments preciosos), no saben lo que es pesquen, són pitjors que iconoclastes!... Guaiteu aquesta firma: Francisco Tramulles!, lo gran mestre que pintà la cúpula de Sant Narcís, lo martiri del mateix i el quadro famós de les mosques que tan bé respecten a Girona! Ignorants! Infames! Miserables!...". El mestre preguntà a Berga què en faria, i com que no li semblà poder-ne fer res, les hi regalà. "Se les quedà per sort, donant-me en canvi un paisatge pintat al tremp, sobre paper, que jo apreciava cent voltes més que les teles citades". Berga clou el seu relat d'infantesa explicant que a l'església del Carme, feta aquella neteja general, "en los plafons dels quadres de Tramulles s'hi pintaren ratlles vermelles y blaves, imitant mostra d'indiana". Afegint-hi aquesta seva personal sentència final: "La severitat antiga s'ha convertit en carnestoltes, fins en moltes iglèsies".

Una observació sobre la pervivència de confusió entre els dos germans Tremulles: aquelles obres gironines a què hauria fet referència el mestre d'en Berga i Boix, han de ser les de la capella de Sant Narcís de l'església de Sant Feliu de Girona que, si bé es cert que sovint s'havia dit que eren de Francesc Tremulles, són del seu germà Manuel Tremulles, com ja m'hi he referit. Sigui com sigui, la presència o vinculació a través d'obra artística d'algun dels germans Tremulles amb Olot a què ens ha portat el repàs als monuments de Dijous Sant de la nostra vila en el segle XVIII, és, avui per avui, una hipòtesi pendent de resoldre. 

Text revisat el 27 de març de 2017.

2 comentaris:

  1. Us felicito pel blog i especialment per aquesta entrada dedicada als monuments de Setmana Santa. Si em permeteu, voldria fer-vos un parell de reflexions. Crec recordar que en algun estudi, potser el de Joan Pagès sobre l'església d'Olot- s'esmenta que Manuel Tramulles va pintar l'orgue nou de Sant Esteve. D'altra banda, sembla estrany que Pasqual, que forçosament coneixia la capella de Sant Narcís a través del seu sogre Joan Carles Panyó, no recordés que fou Manuel i no pas Francesc qui la va pintar...I en darrer terme, el Monument dels Dolors és molt interessant, però el jutjaren amb massa benevolència: els arcs aperaltats del fons denoten que la ciència de la perspectiva no l'acabaven de dominar, un aspecte que no encaixaria massa ni amb Francesc Tramulles ni amb Joan Carles Panyó.

    Reitero la meva felicitació.
    Cordialment,
    Francesc

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies pels vostres comentaris. Efectivament, Joan Pagès recull la participació de Manuel Tremulles en la decoració de la capella de la Immaculada, de l'església de Sant Esteve d'Olot, capella de la que Joan Carles Panyó en pintà les voltes i parets al 1813. En honor a Narcís Pascual, cal tenir present que les seves no són paraules literals, sinó passades pel record, anys després, de Berga i Boix. Fóra bo no perdre el fil d'aquesta "pista olotina" dels Tramulles, per si podem acabar traient-ne l'entrellat. Gràcies de nou.

      Elimina