70. Gel al pic de l'estiu: els pous del glaç d'Olot al primer terç del S. XVIII

Poder disposar de glaç en tot temps i, en especial, en els calorosos mesos de l’estiu (que és quan va millor), en el segle XVIII era un petit luxe perfectament permès a una part de la població. No és que hi haguessin màquines capaces de fabricar-ne, com passa ara, sinó que era la simple aplicació, en aquest camp, de la vella faula de la formiga i la cigala, aquella que aconsellava la previsió formigueta d’aplegar el necessari durant l’època d’abundor, per tenir-ne quan anessin maldades, en contrast amb el fer de la cigala, que, per passar-s’ho més bé del compte en l’època dels fruits, patia les mancances de l’època improductiva. Així de senzill era el secret per poder tenir glaç a l'estiu: guardar-lo ben guardat a l’hivern, que és quan la naturalesa ens dóna la neu o el glaç. I on es guardava perquè es mantingués fins a l'estiu? En els anomenats  “pous del glaç”, unes instal·lacions soterrades, fora de l'acció del sol i la calor. A Olot tenim el carrer del Pou del Glaç, un nom posat per l’ajuntament el 1951 (així, en català en plena època franquista!) “por ser precisamente en aquel lugar donde existía el antiguo Pou de Glaç”, deia l'acta municipal. D’aquest pou avui dia no en queda res, però a la Garrotxa encara són de bon visitar els que hi hagué a Argelaguer, a Sant Feliu de Pallerols i ben segur que algun més que ara no em ve a la memòria.

Començant per allò més necessari abans de tractar el que és superflu, cal dir que el glaç tenia un ús terapèutic per al dolor i les inflamacions, una bona raó per mirar de poder-ne disposar durant tot l’any. El 1725 l’ajuntament d’Olot, atenent una súplica del superior del convent de pares caputxins, s’avingué a “satisfer lo glas se a pres per los malalts y algun dia per alívio de la Comunitat” durant l’any anterior, en el que havien consumit 529 lliures de glaç. A dos diners la lliura de glaç, resultaren a pagar 4 lliures, 8 sous i 2 diners. Però el seu principal ús era, com ja apuntava el superior dels caputxins amb això de l’alívio de la comunitat, per a mitigar les calors de l’estiu amb una bona beguda fresca o per a qualsevol moment de l’any. El glaç esdevenia així un producte valorat. El 1714 els cònsols d’Olot, ja sota l’obediència de Felip V, en remeteren al comte de Fiennes (comandant de l’exèrcit borbònic a tota la zona de l’Empordà, Garrotxa i voltants de Girona), que es trobava a Sant Feliu de Pallerols, “attès que dits señors cònsols tingueren intelligència serà del agrado de dit señor compte de Frinas [Fiennes] lo donar·li la subsistència del glas per son servey”. El subministrament del glaç era a Olot un arrendament municipal i una de les condicions de l’arrendament unia el seu caràcter de monopoli amb el que dèiem de la beguda fresca: segons les condicions de l'arrendament de 1718, “los hostalers y altres personas que pagant donaran a menjar y bèurer seran tinguts y obligats sempre y en tot temps anar a comprar tot lo glas y neu hauran menester, en casa del dit arrendatari y no en altre part”. I encara més: tots els olotins també restaven obligats a comprar el glaç a aquest arrendatari, però en cas de celebracions de casaments i altres per l’estil (per part només, és clar, de la gent que s’ho pogués pagar), l’ús del glaç passava a ser tan extens, que llavors es feia excepció al monopoli de venda de glaç i es permetia que en “los temps de noces, esposalles o altres dias en què tindran molta gent forastera” era lícit als particulars “anar a comprar lo glas o neu en gros en altres parts fora de dita vila y terme per llur gasto y no més".

Alguns pous funcionaven només com a nevera, com a dipòsit on preservar i emmagatzemar la neu o el glaç que es baixava de la part alta de les muntanyes. Podria ser aquest el cas del pou d’Argelaguer. El 1702 dos traginers de Besalú, Rafel Cruset i Joan Manyalich, reberen l’encàrrec del botiguer banyolí Miquel Pelagrí de portar-li cada dia a Banyoles, des d’Argelaguer, quatre càrregues de neu, que els traginers rebrien a la vegada dels que la portaven a Argelaguer: “así com los altres traginers qui la aportan a Argelaguer las dexaran, ells las carregaran”. Aquestes quatre càrregues diàries de neu les servirien “fins a Nostra Sra. de Agost lo menos, y si després se ha menester, ells tingan sempre la fatiga conforme ab thenor del present los ho dono, comensant lo primer de juny”. Segurament que la neu o el glaç la deurien transportar de nit o matinada per evitar-ne pèrdues, com també es feia amb el peix que venia de la marina, perquè no es fes malbé amb el sol del migdia.

Portadors de glaç als Pirineus (postal francesa)

Però els pous d'Olot, com corresponia a un territori fred, eren complets, constaven de font, bassa i pou. Durant l’hivern la bassa s’omplia d’aigua, que es deixava a mercè de les baixes temperatures de la nit perquè es glacés. Aquest glaç, fraccionat amb blocs, era després portat a l’interior del pou per ser guardat, i les basses es tornaven a omplir per repetir l'operació totes les vegades que el fred ho permetés. El glaç, per tant, no venia de fora, sinó que es produïa in situ, aprofitant el fred natural de l’hivern. Podia donar-se el cas que durant l’estiu s’acabés el glaç, potser perquè l’hivern anterior hagués estat massa benigne i se n’hagués pogut fer poc. En aquest cas, sí que també a Olot s’havia de recórrer a fer-lo portar de fora. A l’octubre de 1707 Jaume Mirambell, de Camprodon, féu fer una certificació notarial conforme havia portat i descarregat davant de la casa del botiguer olotí Miquel Germà (un dels arrendataris en aquell any del dret de vendre neu o glaç) “dos càrregas de neu lo dia present, de pes de vint y una roba y mitja, la qual és estada pesada per Antoni Barrio àlies Sabater, treballador de dita vila, la qual neu deixo devant de la porta de la botiga ahont se ven dita neu, per no aver·la volguda rèbrer aquesta lo dit Miquel Germà”. Es veu que aquell deuria haver estat un any d’hivern amb poques nits glaçadores, perquè els arrendataris olotins havien encarregat a Josep Mirambell que portés un total de 400 càrregues de neu, però el 5 d’agost li havien dit que no en portés més, i d'aquí que acabessin renyits i amb plet. Un altre any en què consta que escassejà el gel fou el 1728. Segons la inspecció que es féu al pou de la vila, a ple mes d'agost només hi havia uns 350 quintars de gel, una quantitat que, "segun la diminución que hemos experimentado que haze el hielo de dicho pozo y consumon [consumición] de dicha villa no serán bastantes dichos trescientos sinquenta quintales de hielo para el abasto y provisión de la referida villa" pels tres mesos i mig que encara havia de durar el subministrament de gel, "y que faltará hielo en dicha villa".

En l'inici del segle XVIII, Olot tenia basses i pous de glaç per partida doble, hi havia un pou a cada un dels extrems oriental i occidental de la vila. El de la banda de llevant era conegut com el pou de Parrinet, perquè havia estat fet per Esteve Parrinet abans de 1638 i després havia passat al seu fill Iu Parrinet, fill d’Esteve Parrinet (un i altre amb títol de burgesos). Aquest, el 1671, per a poder fer front a diversos censals que tenia carregats, es va vendre bassa i pou a l’ajuntament d’Olot per 700 lliures barcelonines. Bassa i pou eren al final del carrer dels Valls Vells, o Palau, al dessota d’un hort propi d’Esteve Bassols, just abans del carreró i portal de Sant Bernat. La seva situació en aquest lloc no era aleatòria, atès que fins aquí arribava la conducció d’aigua que, venint de Sant Roc, creuava la vila per subministrar les diverses fonts públiques que hi havia en el seu trajecte. Sense aigua no hi hagués pogut haver basses de gel. Un cop aquí l’aigua encara acabava de tenir algun altre ús, com indica la concessió que el 1711 obtingué Ramon Albert i Camps perquè “puga prèndrer la aygua clara y límpia de la bassa del pou del glas” amb destinació a una seva adobaria acabada d’estrenar en aquest lloc, i també perquè pogués “prèndrer una part de aygua pera regar lo hort”. A l’entrada del segle XVIII els cònsols es queixaren que els Bassols havien alçat l'hort que hi tenien a tocar i apujada una paret, "per la qual causa resta la present universitat [el comú d'Olot] perjudicada per no bàtrer·la los ayres com de antes feya, y impedeix lo glassar·se la aygua de dita bassa", i els hi feren enderrocar i tornar a l'estat anterior.

La veritat, però, és que aquesta bassa i pou es trobaven en un estat força deteriorat, que exigia continuades reparacions i era, per tant, un mal negoci. Tant, que el 1714 els cònsols olotins es proposaren de treure-s’ho de sobre i vendre-s’ho en encant públic a qui n’oferís un major preu. Però per algun motiu o altre, la cosa s’encallà, com també passà en un nou intent de venda fet a l’any següent. Segons com, anà bé que no s’ho venguessin, perquè quan el 1723 la bassa de l’altre pou de glaç, el de la banda d’occident (que era el que funcionava regularment), hagué de parar-se perquè perdia aigua, el pou de Parrinet es tornà a fer servir transitòriament. Tot i això, la seva inutilitat general mantingué activa la voluntat de mirar de vendre-s’ho, gestions que es tornaren a emprendre el 1724. Deuria haver-hi algun problema de permisos, ja que d’ençà del Decret de Nova Planta, els ajuntaments tenien molt restringida la seva autonomia pel que feia a operacions de caire econòmic. El 1729 acordaren d’escriure al síndic que l’ajuntament olotí tenia a Barcelona perquè consultés “ab lo Sr. Dn. Anton Serra y Portell si la universitat pot vèndrer ab decret del Sr. Abat lo terreno de la antigua bassa del glas en la horta del camp de Sant Bernat”. La cosa acabà a la Reial Audiència i d’aquí al rei, que finalment ho autoritzà per un decret amb data del 13 de juliol de 1732. El terreny fou parcel·lat i venut en pública subhasta amb la condició que s'hi construïssin cases.

L'altra bassa i pou del glaç era a la banda de ponent, fora del recinte de la vila, entre el convent dels caputxins i el mas Closells, per on també passava la conducció subterrània de l’aigua que venia de Sant Roc, abans d’entrar en el recinte urbà. En els textos d’inici del segle XVIII apareix denominat com a pou de Figuerola, perquè tenia el seu origen al 1636, quan el negociant Magí Figuerola i els amos del mas Closells pactaren l'edificació d'unes basses per a glaçar aigua a tocar del mas, però desconec quan i com passà a mans municipals. A partir de la venda i cessament d’activitat del de Parrinet, el pou de Figuerola quedà simplement com a “pou de glaç de la vila” o en tot cas amb una referència a Closells, pel mas i per la font d’on li provenia l’aigua. En els arrendaments d’aquest pou, se’l situava “devant la casa del mas Clusells”. Possiblement la referència ho fos respecte de les basses, de les que en un altre document més tardà, de 1753, se’ns diu que eren “contíguas al mas Closells”, proveïdes d’aigua “de la que raja dels dos abauradors o picas de la font dita dels Closells, que se troba apegada a la paret de la hera de dit mas Closells”.

Pel que fa al pou, l’únic mapa que hi ha sobre part del terme d’Olot al segle XVIII, elaborat a ull a la segona meitat de segle com a auxili d’una disputa de termes entre Olot i les Preses, és també l’únic en el que s’hi inclou el pou del glaç, que quedà dibuixat entre el mas Closells i el convent del caputxins, cap a la banda d’aquest. En canvi, el pla que es va fer de l’entorn d’aquest convent el 1725, en vistes a la construcció d’unes casernes a migdia, no en fa esment, més enllà de marcar per aquesta banda una “font” (lletra A), que deu correspondre a la de Closells. Ara bé, modernament, a l’abril de 1984, mentre es feien obres en el solar de l’antic taller Alot, a prop de la cantonada entre els carrers del mas Closells i el dels Reis Catòlics, va quedar al descobert aquest pou del glaç. Es trobà a uns tres metres per sota de l’actual nivell del carrer. 

Mapa segona meitat s. XVIII, on hi ha representat el pou del glaç (núm. 5)

Els caputxins. Angle inferior, A: "Fuente" (1725?)

Segons la mesura que se’n féu, tenia 8 metres de diàmetre i 7 de fondària. Les obres prosseguiren i el pou quedà enterrat al dessota de l’edifici de pisos que s’hi estava construint. No sé pas que se’n fes cap planta topogràfica ni que se n’explorés el seu entorn. Malauradament, doncs, només ens en queden les fotografies que en van treure Josep M. Dou (publicada a Olot en el transcurs del temps, editat per Miquel Plana el desembre d’aquell mateix any, fotografia núm. 84) i Pep Roura (al setmanari La Comarca d’Olot, núm. 266, 17 de maig de 1984, p. 7).

Es considerava que aquest era un bon pou del glaç. Mentre que en el de Parrinet s’havia experimentat que alguna vegada el glaç “se és consumit o fos en dit pou” (1714), pel que fa al de Closells, tres testimonis afirmaren el 1730, que aquest altre pou es trobava “en terreno muy apto por la singular circunstancia que tiene de absorberse toda la agua que hecha el hielo, que no creen que en el Principado de Cataluña se halla otro”. Sigui o no sigui una exageració, el cert és que l’ajuntament se centrà en aquest pou i bassa, i més a partir del moment en què es determinà la venda del pou de Parrinet. El 1724 es pensà a ampliar la bassa, perquè portaven uns anys d’hiverns poc rigorosos, en els que “lo fret per glassar dura pochs dias”, uns dies que es podrien aprofitar millor si la bassa fos de major extensió. Però deu dies després els regidors trobaren més convenient no pas ampliar la bassa, sinó construir-n’hi una segona que, juntament amb la vella, encara sumaria molta més superfície per embassar i glaçar. Deien que “per umplir lo pou és casi necessari que glasse dos mesos”, mentre que amb dues basses, encara que no glacés tant de temps “se creu que tots los anys se umplirà lo pou y de esta manera no se haurà de anar a cercar neu a la montanya”, un fet, aquest darrer, que disminuïda els beneficis que el municipi treia de l’arrendament del pou. Aquesta nova bassa s’havia de construir “a la part de la porta del dit pou y a la part de solixent cerca lo convent dels PP. Caputxins”, en un terreny que es compraria a Vicenç Pla, pagès i senyor útil del mas Closells. 

El pou al descobert (foto Dou), i alterat per les obres (foto Roura), 1984

La nova bassa es va projectar amb una amplària de cinc canes per una llargària de 65 canes. De la seva construcció se n’encarregaren els mestres de cases Pere Valls i Joan Valls. Les condicions amb les que es pactà l’obra ens aporten algunes indicacions tècniques sobre aquesta mena de basses: en el seu fons, primer s’hi havia de posar “un palm de argila bona ben picada”, al damunt d’aquesta, “bon morter, de tal manera que quede dit sòl ben amorterat”, i, finalment, “a demunt de dita bassa haurà de posar rajols ben cuyts”. Pel que fa a la paret de la bassa, s’havia de tenir especial cura a la banda de l’interior, en la que “tota la pedra de dins de dita bassa que tocarà la aygua hauran de ser unas pedras que junten bé”. Com a construcció auxiliar, haurien de fer “un poador al cap de val de dita bassa y cerca la porta del dit pou, com lo de la altre bassa, a fi y effecte que ab las ganstellas pugan empoar ab major facilitat”. Pocs mesos després es va fer enfondir el pou dotze pams, una feina que s’encomanà als també mestres de cases Pere Almoyneria i Esteve Valls. Aquests dotze pams de més profunditat, haurien d’estar fets “a plom y ab tota igualtat ab la paret que de present té lo mateix pou, advertint que en cas fos gredós lo terreno o sòl, en eix cas dega construir paret de pedra y cals també a plom".

L'arrendament d'aquest pou del glaç, que comportava el monopoli a tota la vila i terme de la venda de glaç, era un dels ingressos o emoluments que tenia el municipi, al costat de l’arrendament d’altres drets, com el vi i tavernes, el peix, el pallol de grans, etc. La imposició de la neu i el glaç venia de 1612. Una mica més de cent anys després, el 1716, en resposta a unes preguntes formulades per José Patiño de cara a la introducció del cadastre, l’ajuntament d’Olot calculava en unes 400 lliures el rèdit que li donava l’arrendament del dret i pous del glaç. Es feia per quatre anys (des del primer de desembre del primer any, fins al darrer dia de novembre de l’any final) a qui n'hagués ofert un major preu. Si ens atenem als pactes signats el 1718 entre l’ajuntament i qui en resultà arrendatari, el fuster Bonaventura Plana, dels quals n’he fet algun esment a l’inici, aquest restava obligat a “tenir provisió de neu o glas en la present vila, y vèndrer aquell cada any des del dia quinze del mes de mars inclusive fins lo dia trenta y últim del mes de novembre també inclussive, als habitants en dita vila y terme, y en totas occasions li·n demanaran, tant de dia com de nit, a rahó de dos diners moneda barcelonesa per cada lliura”. En correspondència, “ninguna persona en la present vila y terme podrà ni li serà lícit vèndrer glas o neu en dita vila y terme, sinó sols dit arrendatari”. Com que ja se sap que el temps del cel fa el que vol, en el contracte es preveia que si s’esdevingués “que per ocasió dels infortunis dels ayres no se podrà poar glas o neu en lo sobredit pou o altres circumvehins, y per dita causa haurà de anar cercar lo glas o neu a la montanya”, en aquest cas el podria vendre a quatre diners la lliura. La diferència entre el que obtingués de la venda a la menuda i la quantitat promesa de donar a l’ajuntament, era el guany que n'obtenia l'arrendatari.

*   *   *

Durant tot el segle XVIII i entrat en el següent, el pou del glaç segueix essent una constant en la documentació municipal, sigui a través de la cadència dels arrendaments, o pel continuat manteniment que se n’havia de fer. Alguna vegada el pou del glaç pren inclús un aire tràgic, com el 4 de febrer de 1753, a ple hivern, en què corregué la notícia d'haver “trobat morta en una de las bassas de glas de esta vila” a Elena Pont, Déu se n’hagi apiadat. La proximitat de les basses al mas Closells fou també una constant de notícies per l’interès que tenia Pere Màrtir Pla i Closells d’aprofitar l’aigua de la font per al seu hort, en detriment de les necessitats de les basses del pou del glaç, fins al punt que el 21 de setembre de 1753 s’hagué de signar la pau entre uns i altres mitjançant una concòrdia, la qual, però, temps a venir no acabà de solucionar les desavinences i fins i tot el 1786 s’anà a plet No he seguit les vicissituds del pou del glaç olotí en el segle XIX. Curiosament, el primer historiador local, Esteve Paluzie, no en parla en la seva obra Olot, su comarca, sus extinguidos volcanes… de 1860, si no és per dir que a Olot per refrescar a l’estiu no li cal més que la fredor de les aigües de les seves fonts: “En lo más riguroso del estío recrean el cuerpo con su bebida, sin que se tenga necesidad de la nieve para enfriarla, antes al contrario, de ella [l'aigua] se sirven los naturales para refrescar los líquidos". Com a Olot, enlloc.

Text revisat el novembre de 2019.

69. Organistes i cantors a l'església de Sant Vicenç de Besalú al segle XVIII

No té res d'estrany que, entre les feines de què s’havia d’ocupar l’ajuntament de Besalú al segle XVIII, hi hagués la d’assegurar que l’orgue de l’església parroquial, la de Sant Vicenç, sonés amb tota la seva potència i harmònica delicadesa, per acompanyar els cants litúrgics i donar solemnitat a les festes de la vila. Els regidors havien de mirar per tot allò que fos beneficiós per als veïns, i aquí hi anava inclòs, com la cosa més natural del món, proporcionar una ben esplendorosa vida religiosa a Besalú. Passava a d’altres llocs. És conegut el Benefici de l’Àngel Custodi o Benefici de l’Orgue a Olot, instituït i fundat a l’església de Sant Esteve pels cònsols l’11 de juny de 1554, que permeté durant segles poder pagar el salari de l’organista d’aquesta església olotina. També a Castelló d’Empúries l’ajuntament era patró del magisteri de l’orgue, adscrit a un dels beneficis que a l’Edat Mitja havia creat un ardiaca de nom Sardina.

Els de Besalú trigaren més a ocupar-se'n, tot i que des de finals del segle XVI hi ha constància que a l’església de Sant Vicenç hi havia un orgue, i es fàcil pensar que si n’hi havia, bé deuria haver-hi també un organista que el fes sonar. Cap a finals del segle XVII el 1688 es contractà Josep Boscà, d’un famós llinatge d’orgueners, perquè procedís a fer una renovació a fons de l’orgue de Sant Vicenç [2] i se sap el nom de l’organista Miquel Puig, a qui el 1692 substituí Domènec Puig, de Besalú mateix [3] . Però el 1701 ningú no el feia anar, i els capellans d’aquesta església (la comunitat de preveres) exigiren dels jurats de Besalú que fessin de manera que tornés a fer música, amb el resultat que els jurats es comprometeren a pagar les despeses d’un organista. Podria ser que l’orgue no funcionés per no estar en bones condicions, o a la inversa, que de no fer-lo servir s’hagués espatllat. El cas és que el 1712, de forma ocasional, un document notarial de Besalú fa esment d’una aula o habitació “in qua est fabricatum organum" de l'església parroquial de Sant Vicenç. Fos com fos, la solució definitiva perquè a Sant Vicenç hi hagués organista no arribaria fins trenta-cinc anys després, quan els regidors asseguraren de forma perpètua uns diners per pagar-lo.

L'església de Sant Vicenç tenia fundats un munt de beneficis eclesiàstics, és a dir, una sèrie de deixes que els particulars havien anat atorgant perquè amb els rèdits d’aquests diners, cada any s’anessin pagant uns determinats serveis religiosos. D’alguns d’aquests beneficis el patró (l’encarregat d’administrar les rendes i de triar el capellà que durant una bona part de la seva vida l’hauria d’executar) era el conjunt dels regidors de la vila. Un d’aquests era el benefici posat sota la invocació de Santa Anna i Santa Bàrbara, que havia estat fundat el 21 de gener de 1561 per l’eclesiàstic de Sant Vicenç de Besalú Joan Porcioles, amb la finalitat que l’obtentor d’aquest benefici atengués diverses necessitats del culte d’aquesta església, com ara pagar el campaner (tiracordes, en la denominació de 1561), celebrar-hi amb solemnitat les festivitats de Santa Anna i de Santa Bàrbara, o celebrar-hi pregàries per a l'ànima del fundador.

Doncs bé, el 1736 va escaure’s la mort de mossèn Francesc Blanch, que detenia el benefici de Santa Anna i Santa Bàrbara des de 1714. Molt assenyadament, abans de nomenar-ne un de nou, els regidors de Besalú pensaren de quina manera es podria lligar aquest benefici a les necessitats d’organista que tenia la parròquia. Volien que, en endavant, qui obtingués aquest benefici fos organista i el fes sonar en les principals festivitats de la vila. Eren conscients que, a més obligacions, qui volgués obtenir el benefici eclesiàstic també hauria de poder cobrar alguna cosa de més. Aquests diners a afegir-hi, raonaven els regidors, no podien sortir de les arques municipals, perquè d’ençà que a Catalunya s’havia implantat el règim borbònic, els ajuntaments tenien molt controlades les seves despeses. Però com que els mateixos regidors eren també els administradors de la Pia Almoina del Pa Comú, trobaren la solució que fos d'aquí d'on treure l’assignació supletòria que en endavant es pagaria a l'organista.

Així, el 31 de gener de 1736 els regidors –i alhora administradors de la Pia Almoina– passaren per cal notari perquè quedessin establertes les noves condicions que, en endavant, hauria de complir com a organista qui volgués obtenir el benefici de Santa Anna i Santa Bàrbara. El primer requisit, és clar, havia de ser que “sien organistas de llur professió, y que sien pràctichs, hàbils, capassos, idòneos y suficients de tocar orga”. En el cas que alguna vegada es presentessin com a candidats més d’un organista, els regidors haurien de triar, precisament, qui en fos més bon músic. Però també podria passar a la inversa, que alguna vegada cap dels aspirants a obtenir aquest benefici no fos organista o no en tingués la qualitat suficient; llavors, els regidors podrien concedir-lo a alguna d’aquestes persones llegues en qüestions d’orgues, a condició que aquests lloguessin i paguessin de la seva pròpia butxaca, un organista per a les grans solemnitats.

Les condicions del document de 1736 entraven tots seguit en una llarga casuística sobre la residència d’aquest organista, per assegurar que fes sonar l’orgue tots els dies de l’any que així pertoqués, amb sancions econòmiques per tants dies com deixés de fer-ho. Perquè no quedés tan lligat, se li permetia poder disposar de trenta dies a l’any, seguits o alternatius, per absentar-se de la vila, sempre i quan això no fos en les grans solemnitats de Nadal, Reis, Sant Vicenç, la Purificació i la Concepció de Maria, les dues Pasqües, l’Ascensió, la Trinitat, Corpus i la seva octava, la festa de la Mare de Déu d'agost i la seva octava, i Tots Sants.

En compensació per tota aquesta feina, l’obtentor guanyaria, a més de les rendes pròpies del benefici, deu lliures anuals pagades de la Pia Almoina del Pa Comú, si bé aniria a càrrec de l’organista, “fer manxar lo dit orga de dita isglésia parroquial de Sant Vicens”. I encara una altra compensació: en les festes de les confraries, aquestes tindrien l’obligació ineludible de pagar a l’organista, segons unes tarifes establertes pels regidors. En aquell moment, segons la llista que apareix en aquests pactes, l’església de Sant Vicenç era seu de vuit contraries: la del Corpus Christi, la de Santa Llúcia, la de Sant Joan, la de Nostra Senyora del Carme, la de Sant Antoni Abat, la de Sant Sebastià, la de Sant Marc, i la confraria de Sant Llorenç.

A diferència d'altres poblacions una mica importants, a Besalú no hi havia capella de música. Els cants litúrgics eren cosa dels mossens que formaven la comunitat de preveres de la parròquia de Sant Vicenç, amb l’únic acompanyament de l’orgue. Quan el 1736 els regidors de Besalú van posar en marxa i consolidar la figura de l’organista, volgueren a la vegada reforçar els càntics a la parròquia de Sant Vicenç amb una parell de veus blanques. Amb aquesta finalitat, a les condicions anteriors afegiren que l’obtentor del benefici de Santa Anna i Santa Bàrbara, a més de tocar l’orgue tingués també obligació “de ensenyar de cant y de solfa a dos minyons menors de catorse anys, naturals de dita present vila de Besalú. Los quals dos minyons hagen de ésser escolans de cor y tingan obligació de cantar en lo cor de dita isglésia parroquial de Sant Vicens junt ab los Rnts. Preveres en aquella residint en tots los divinals officis, tèrcia, vespres y completas de tots los diumenges y dies de festa que de precepte de la Isglésia se haurà de ohir missa".

Per a aquests dos escolans de cor, però, els regidors no preveieren cap mena de remuneració. Per això, sis anys després, el 1742, un altre mossèn de Besalú i beneficiat de Sant Vicenç, Josep Pugiura i Massia, va fer una fundació que fes possible una dotació econòmica per a aquests dos escolans de cor previstos a la parroquial de Sant Vicenç. L’home era minuciós, i començà la redacció de les condicions de la seva fundació precisant com havien d’anar guarnits aquests dos escolans, “ab cotas y bonetes de panyo setzè, color vermell o carmesí, y ab valona y sobrepellís de tela imperial o altre tela forta y durable”. D’aquesta manera ben vistosa, quan els oficis es fessin solemnement, haurien d’escortar els celebrants “desde dita sacristia fins als escalons del praesbiteri, y després de haver fet allí dits escolans genuflexió y profunda reverència al altar major, hagen de pujar en continent en lo cor per ajudar a cantar dit offici, qual celebrat, hagen de baijar de dit cor junt ab dits bordoners y devant de ells per acompanyar a dits celebrant, diaca y subdiaca, des de dit altar fins a dita sacristia”. La seva principal funció seria acompanyar els cants dels preveres de la parròquia, si bé només en aquells oficis en què s’emprava la veu alta i cantada, i no pas en els que es deien en veu resada i baixa. Tampoc no haurien d’acompanyar els mossens en els combregars generals, ni en els enterraments i funerals.

Sabedor mossèn Pugiura que uns pocs anys abans els regidors, en la nova composició del benefici de Santa Anna i Santa Bàrbara, havien previst que l’organista ensenyés de cant a dos minyons de cor, uní una i altre cosa, fent manera que els seus dos escolans de cor fossin “tinguts y obligats en haver de conferirse personalment al dit organista a fi y effecte de aprèndrer, y que dit organista los ensenye de cant y de solfa en compliment de sa obligació”, i així, en els oficis i processons, els dos escolans de cor podrien “cantar las lletras, sinfonias, motets y altres solfas que voldrà, y ja antes per est effecte ensenyat los haurà, dit organista”. Com a contrapartida per la dotació que feia d’aquests dos escolans de cor, mossèn Pugiura deixà establert que, en cas que es presentessin per fer aquest aprenentatge minyons que fossin de la seva família, aquests haurien de ser preferits a la resta de candidats.

Fent números del que donaven de si els diversos censals que sostindrien la fundació, sortien unes trenta lliures anuals de rèdit, els quals, per tant, s’aplicarien a pagar aquests escolans, d’acord amb aquest repartiment: una lliura i 10 sous al procurador de la comunitat de preveres per la seva feina d’administrar la fundació; 25 lliures i 10 sous als dos escolans de cor, a parts iguals; i les restants tres lliures se les guardaria la comunitat de preveres com a fons per a renovar, quan convingués, les cotes, bonets, valones i sobrepellissos dels dos escolans.

La recomposició del benefici de Santa Anna i Santa Bàrbara feta pels regidors el 1736, entrà en vigor de forma immediata. El nou obtentor del benefici, en aquell mateix any, fou mossèn Rafael Cruset, que féu d’organista de la parròquia de Sant Vicenç per un temps no massa dilatat, perquè morí al cap de tres anys, el 1739. Era molt jove, la mort l’atrapà amb només 26 anys. En el registre de defuncions de la parròquia s’hi féu constar que, a més de prevere i beneficiat de Sant Vicenç, era “organista”, senyal que les previsions dels regidors havien començat a funcionar. En aquell any el substituí a l’orgue mossèn Domènec Soler, que exercí el càrrec fins el 1778, l’any de la seva mort esdevinguda al voltant dels seus 64 anys d’edat. En l’inventari dels béns que li foren trobats en el moment de la seva mort, hi havia “un violí dolent” i “alguns papers de solfa”, que ens testimonien la seva condició de músic. En aquells moments la comunitat de preveres refermà –i anotà en el llibre del secretari– que el candidat al benefici havia de “tocar lo orga en totas les funcions que estan expressadas en lo acte de unió de dit benefici ab lo orga”. Qui prengué llavors el càrrec fou mossèn Pere Pi, que morí el 1786, “organista” segons s’indicà també en el llibre de defuncions de la parròquia. El darrer d’aquests organistes de Sant Vicenç de Besalú en el segle XVIII fou mossèn Francesc Salvatella, que era natural de Barcelona. Morí el 1829, als 67 anys d'edat.

Pel que fa als escolans de cor, mossèn Josep Pugiura havia establert que “no tinga lloch ni effecte fins y a tant que sie seguit mon òbit”. Això era el 1742, i mossèn Pugiura morí el 1760. Massa temps perquè es pugui afinar bé què fou de la seva deixa a favor dels dos escolans de cor.

68. Lladregots de cebes i alls, i remisos a pagar: exemples de justícia local a Olot el 1725

Inici del manual d'actuacions del batlle del civil d'Olot el 1725 (ACGAX)

Abans de les reformes liberals, els batlles no només s’ocupaven del govern general del lloc (amb unes funcions molt diferents a les dels actuals alcaldes), sinó que principalment s’encarregaven del primer nivell de l’administració de justícia. Encara ara, a Andorra, de la primera instància civil i penal se’n diu la Batllia i als jutges que la conformen, oficialment se’ls anomena batlles. Els batlles representaven la jurisdicció senyorial, fos la del rei o fos la d’un baró, i ser senyor jurisdiccional d’un lloc volia dir, precisament, impartir justícia entre els seus súbdits com a forma més genuïna de governar.

Olot era un vila de jurisdicció compartida, mixta. Era a la vegada una vila reial i una vila baronial, en aquest segon cas pel dret que hi tenia l’abat del monestir de Santa Maria de Ripoll. Per tant, a Olot hi havia dos batlles, el batlle reial que representava la jurisdicció del rei, i el batlle del civil que representava la de l’abat. No cal dir que aquesta duplicitat sovint es prestava a desavinences, tot i que, com veurem, bé prou que hi havia delimitades les funcions de cada un dels dos batlles. El dia 28 de juny de 1725 dos regidors d’Olot van anar a fer una ronda de nit per mirar de posar remei a uns sovintejats robatoris. En el transcurs de la seva ronda, es van trobar, segons declaració de Vicenç Pla, un dels regidors, “a Juan Muns y Raymundo Blanch, trabajadores de la presente villa, en el camino real serca el convento de caputchinos”, els quals anaven carregats amb “dos sacos y dos cuxineras de sebollas, ajos y avas”, i com que es tractava d'uns veïns que no tenien ni hort ni camp i era cap a la una de la nit, els dos regidors “dimos por acentado [que] venían de urtar”. En conseqüència, els van detenir i endreçar a la presó. L’endemà el regidor Pla va anar a donar-ne part al batlle reial Antoni Bolòs, el qual, juntament amb el regidor, van desplaçar-se fins a la casa del batlle del civil Esteve Riera. Degueren estar-se mirant qui havia de fer què i al final adopataren una solució ben salomònica en l’aplicació del càstig públic: “acordaron que no se escriviese nada sobre dicho urto y que cada uno de dichos bayles llevasse uno de dichos presos en el palo o en la verguenza en la plassa con dichas sebollas, ajos, avas, y que de esta suerte no constaría si tocaba al rey o al abad".

Les picabaralles entre un i altre batlle sobre les competèncdies que pertocaven a cadascun venien de lluny. En general, i pel que fa a l’àmbit judicial, el batlle del civil s’ocupava del que tècnicament se’n deia el mixt imperi, és a dir, de les causes civils de menor gravetat, com per exemple, quan hi havia en joc furts o deutes de quantitat petita, o agressions sense greus seqüeles físiques. Per la seva banda, el batlle reial era la primera instància judicial en casos de major gravetat, sempre i quan no fossin tan greus que corresponguessin de ser jutjats per la Reial Audiència (la qual, per apel·lació, també podia entendre de les anteriors causes ordinàries). Aquesta delimitació de funcions va quedar consolidada en una sentència de la Reial Audiència del 20 de maig de 1720, en resposta a un plet que des d’Olot se’ls havia presentat un anys abans per dirimir què pertocava a cada batlle. Però per l’exemple anterior ja es veu que aquesta sentència, que havia de ser un obligat punt de referència, no sempre ho fou prou.

La duplicitat de batlles comportava, a la vegada, que a Olot hi haguessin dues cúries, el que avui en diríem dos jutjats. En un informe municipal de 1738 sobre els càrrecs jurisdiccionals i municipals olotins, aquest primer nivell de justícia quedava precisat d’aquesta manera: “En orden a juzgados ay dos en la dicha villa, uno del bayle real sin assessor ordinario, sino el que assume u assessora quanto se le offreze, y un escribano del qual tiene el nombramiento [el dret a nomenar-lo] el Marques de Besora (…). El otro juzgado es del bayle del civil, que lo componen el dicho bayle exerciendo la jurisdicción civil en dicha villa por el abad de Ripoll, el juez o assessor ordinario que nombra el dicho abad de Ripoll (…) y un escrivano que nombra Magín Soler, ciudadano honrado de Barcelona como propietario de la escribanía del dicho juzgado”. L'assessor o jutge era un olotí amb estudis de dret. “Todos estos officiales de los dichos juzgados son tenidos con el honor y estimación que corresponde a sus officios”, precisava l’anterior informe. Tant el batlle reial com el civil eren nomenats per dos anys per un sistema de cooptació municipal: els regidors olotins formaven dues ternes, una per a cada càrrec, les quals que eren trameses, respectivament, a la Reial Audiència i a l’abat de Ripoll, perquè dels tres noms proposats escollissin la persona que els representaria a Olot en qualitat de batlles.

Per aquestes dues cúries, per aquests dos jutjats, passaren multitud d’incidències relatives a molts àmbits de la vida olotina durant uns quants segles, amb una especial incidència en tot allò en què hi havia diners pel mig (furts, deutes, enganys, incompliments…). El cas dels lladregots d’horta capturats per dos regidors va quedar registrat en un manual notarial ordinari, però és un cas aïllat, perquè de tota la ingent documentació judicial que es generà en una i altra cúria i que ens permetria d’entrar en un ric arsenal de notícies i consideracions entorn a moltes persones i vicissituds olotines, no em constava pas fins ara que se n’hagués conservat res, cosa, sens dubte, ben de doldre.

Vet aquí, però, que per una d'aquelles casualitats impensades, uns plecs del manual de les actuacions judicials de la Cúria Civil d’Olot de 1725, en algun moment es van desar entre els papers de l’ancestral Hospital de Sant Jaume d’Olot, i com que aquesta documentació sí que s’ha conservat, també aquells plecs excepcionals sobre el funcionament de la justícia local han acabat arribant als nostres dies. Són més de 60 folis, que s'inicien amb la documentació sobre el nomenament del batlle del civil Esteve Riera i la seva presa de possessió el dia 12 de maig de 1725. A continuació segueixen totes les actuacions judicials d'aquest batlle des del seu primer dia fins el 30 d'octubre d'aquell any. Hi ha citacions de compareixença, mandats, crides (vociferatio), declaracions judicials, empares, i el que és més important, les actuacions en judici oral. Esteve Riera era botiguer de professió, i, com era preceptiu, havia estat inclòs en la terna que els regidors enviaren a l’abat de Ripoll a tenor de l’acord municipal fet el dia de Sant Miquel dels anys parells, en aquest cas del 1724. Riera anava primer de la terna, seguit per Mateu Masmitjà i Coromina, corretger d’ofici, i pel pagès Vicenç Pla. L’abat de Ripoll, com se solia fer, havia triat el primer nom de la terna. A la cúria hi feia d'escrivà el notari Pere Màrtir Orri i Pastors i l'assessor o jutge ordinari era Francesc Fluvià.

Anem a veure tres exemples d’actuació judicial del batlle del civil, que corresponen a tres dels judicis orals inclosos en aquests plecs, amb resultats diversos en la seva resolució. En tots els casos, l’acta segueix un mateix esquema, pautat per la seqüència del judici, en la que s’intercalen encapçalaments de formulari en llatí i explicacions d’uns i altres, aquestes, naturalment, expressades i passades a escrit en català.

El primer d'aquests exemples de judici és el que va tenir lloc el 26 de març de 1725. El traginer Miquel Fillol s’havia compromès a transportar una peça de cuir de les denominades de sola, d’Olot a Crespià, per encàrrec de Pere Joan Montsalvatge, un i altre d’Olot. Havien pactat el preu i s’havia fet el transport. El problema fou que quan Fillol passà a prop de Besalú, fou detingut per no haver declarat la peça a l’oficina de la lleuda de Besalú, que tenia dret al cobrament d’una quantitat per les mercaderies que passaven per aquella vila. Li posaren una multa de 12 sous, que al final quedà en només 10. Fet el transport, Fillol va pretendre que aquests deu sous li fossin rescabalats per Pere Joan Montsalvatge, cosa a la qual aquest es va negar, i d’aquí que Fillol ho denunciés al batlle del civil.

L'acta del judici comença amb una llarga introducció en llatí on consta la data, la presència de l’escrivà, naturalment la del batlle del civil (de qui se’ns recorda que ho és en representació de l’abat de Ripoll, baró de la vila i terme d’Olot), i les compareixences de Miquel Fillol com a agent o demandant i de Pere Joan Montsalvatge com a reu o demandat. Dit això, el judici s’obrí amb la reclamació del primer, que s’adreçà directament a la part demandada i al batlle: “Jo demano a Pere Joan Montsalvatge assí en judici present, y a V.M. suplico lo condemne en haver-me de pagar deu sous moneda barcelonesa que me deu”; segueix tota l’explicació respecte del que havia passat, Fillol formulà la petició de ser alliberat de les costes del judici i acabà demanant al batlle que fes justícia: “lo que demano ab esmena de tots danys, gastos y despesas, dels quals protesto, y suplico que justícia me sia ministrada, aixís o de altre millor modo, lo offici de V.M. implorant”. Després vingué el torn del demandat, d’en Montsalvatge, que digué que si Fillol hagués fet les coses bé, no hi hauria hagut aquella multa i que per tant la culpa fou del mateix Fillol: “No crech estar obligat en haver de pagar dits deu sous que·m demana dit agent, per quant fou culpa sua de que se tinguessen de pagar, perquè quant jo li encomaní dita sola perquè me la portàs a Crespià li diguí passàs per dins de Besalú y que denunciàs [= declarés] dita sola a la lleudera”, cosa que segons ell podia ser corroborada pel també traginer olotí Josep Ferrussola. Donada de nou la paraula a Fillol, negà que fos cert que se li hagués dit de passar per dins de Besalú, i acceptà que Ferrussola testimoniés, sempre i quan fos sota jurament. Fet així, Ferrussola declarà que es trobava present quan un i altre pactaren el transport de la peça de sola, que ell mateix preguntà a Montsalvatge si la peça anava proveïda del corresponent albarà i que se li havia respost “que sí, que no hi havia perill de res”, i que davant la pregunta de Fillol sobre si havia de passar per Besalú a declarar-la, Montsalvatge li havia dit “que per tant poca cosa no crebia [= creia] aquest de passar a Besalú, però ab tot, per lo [que] podia ser, que hi passàs”, sense que el testimoni recordés en absolut si efectivament Fillol “li prometés de passar·hi”, com sí que afirmava la part demandada en la seva defensa. Presentat el testimoni i oït tot el que s’havia dit, arribà l’hora de la decisió del batlle del civil, que condemnà al reu: “Oïdas las parts, llurs rahons attesas, jo dit y avall escrit batlle del civil condemna al dit Pere Joan Montsalvatge en haver de pagar y donar a dit Miquel Fillol los sobredits deu sous barcelonesos dins deu dies pròxims, junt ab los gastos fets y fahedors, liquidació de ells reservada, y que per los bestrets sie feta la solita [= acostumada] execució y que sie intimat".

Segon exemple. Judici oral celebrat el 20 d’agost de 1725 a la Cúria Civil d’Olot. La demandant fou Rosa Gussinyer, muller del traginer Pere Gussinyer i els reus o acusats foren els fusters Joan Alzina i Francesc Salavia. La primera deia que els havien servit 9 càrregues de posts –taulons, per entendre’ns– i que només n’hi havien pagat 7, per la qual cosa reclamava un deute de setze rals moneda de plata, que la part demandada es negava a pagar.

L'esquema del judici oral és similar a l’anterior. Després de la introducció sobre la data i els noms dels que compareixen, la primera a parlar fou la part demandant, Rosa Gussinyer: “Jo demano a Joan Alzina y Francesch Salavia, assí en judici present, y a V.M. suplico los condemne en haver·me de donar y pagar setze reals de moneda de plata per lo valor de dos càrregas de pots vui vuitenas (…) que me deuhen a compliment del valor de nou càrregas de pots que de mon hordre y a compte meu los he fet aportar y entregar en la present vila de Olot, las quals las venguí i tinch pagadas totas, exceptat ditas dos càrregas”. Entrats en el torn de la part demandada, tots dos afirmaren haver pagat totes les càrregues que els havien estat lliurades i que no tenien res a deure. Perquè no hi hagués dubtes, els dos demandats s’oferiren a prestar jurament respecte del que deien. Recordem que jurar és posar a Déu com a testimoni del que es diu o s’afirma, i ja se sap –en aquells temps ho tenien ben clar– que amb Déu i el seu nom no s’hi juga. Acceptat això pel batlle, Joan Alzina afirmà haver rebut només set càrregues i tres posts, si bé d’aquestes, una part l’havien descarregat davant de la casa de Francesc Salavia i, per tant, no podia saber exactament què hi havien deixat. Per la seva part, Francesc Salavia digué sota jurament, que del que li havien descarregat a casa seva n’havia passat comptes amb Joan Alzina i en resultaven acreditades només les set càrregues que ja havien estat pagades. A la vista d’això, el batlle dictà sentència absolutòria per a la part demandada: “Oydas las parts y llurs rahons attesas, y attanent també que dits reos convinguts han praestat lo sobre escrit jurament (…) absol a dits Joan Alzina y Francesch Salavia de la pretensió de dita Rosa Gussinyer agent, imposant [a] aquesta, sobra la dita pretenció, silèncio perpètuo y condemnant·la a pagar las despesas...".

Tercer exemple, amb resultat absolutori només en part. Pere Masoliver, més conegut per l’àlies de Pasqual, havia encarregat al mestre de cases (és a dir, un paleta mig arquitecte) Francesc Hortuna, que li fes una casa nova al carrer dels Valls d’Olot, amb el preu pactat. Passà, però, que quan la casa era a mig fer, Hortuna considerà que Masoliver no li pagava puntualment, i desistí de seguir amb l’obra. Però, és clar, a parer d’Hortuna, Masoliver encara li devia algun diner de tota la feina i materials que hi havia esmerçat fins llavors. Per determinar quin era aquest deute, havien nomenat dos experts, els també paletes Antoni Hortuna per part de Francesc Hortuna (eren pare i fill), i Pere Valls per part de Pere Masoliver, perquè es miressin l'obra que s'havia quedat a mitges i les despeses abonades, els quals conclogueren que, vist el valor del que s’havia construït fins llavors i descomptat tot el que ja s’havia pagat, Masoliver encara devia a Hortuna 4 lliures, 3 sous i 6 diners. I com que no ho volia pagar, s’anà a judici. Les coses es complicaren una mica més, perquè la primera vegada que es féu judici oral, Masoliver no s’hi presentà, i Hortuna li reclamava els costos que li havia ocasionat aquella seva incompareixença. Finalment, el judici oral pogué celebrar-se el 9 de juliol de 1725.

Ens saltem l'encapçalament introductori en llatí i anem directament a la demanda de la part actora. Hortuna expressà les seves peticions, començant pels perjudicis que li havia causat la no compareixença del demandat en l’anterior judici: “Jo demano a Pere Masoliver àlias Pasqual, assí en judici present, y a V.M. suplico lo condemne en haver·me de donar y pagar en primer lloc y antes de totas cosas, los gastos me ha ocasionat per no haver comparegut en judici devant V.M., essent estat legítimanet citat lo die [espai en blanc] dels currents mes y any, y haver·li jo acusada la contumància y tingut de instar fos citat per segona citació en escrits y ab penas pera que comparagués lo die y hora present”. I, en segon lloc, reclamà el deute per les obres ja fetes de la casa i encara no pagades: "[jo demano] de altra part quatre lliures, tres sous i sis diners moneda barcelonesa, per tants que Anthoni Hortuna mestre de casas, mon pare elegit per ma part, y Pere Valls, també mestre de casas de Olot, elegit per dit Masoliver, convingueren y ajustaren que agués dit Masoliver de pagar·me a compliment dels treballs y mans de mon offici de mestre de casas que jo tenia fetas y posades de ordre de dit Masoliver en fer y fabricar una casa sua (…), lo qual preu fet no continuhí ni acabí per que dit Masoliver nom complia en pagar·me”. Què hi respongué Masoliver? Doncs que la visura dels tècnics que valoraren el preu de l’obra feta no es va fer d’acord amb el que s’havia pactat, perquè Hortuna hi col·locà el seu pare en lloc del mestre d’obres Pere Bertran que primer li havia dit, i perquè no s’havia complert tampoc que quan anessin a veure la casa l’avisessin. Masoliver estava segur que si es fes una valoració ben feta “encara jo restaré cobrador respecte del que li tinch pagat”, i ho rematà capgirant la situació: el perjudicat per l’aturada de les obres era ell i no pas el mestre d'obres Hortuna. Per això Masoliver demanà al batlle que condemnés aquest “en haver·me de pagar los danys me ha ocasionat ab dita obra y los pertrets y materials que se me·n aportà de ella (…) y lo dany que me occasiona dient als guixaters que no aportassen guix que jo no·l volia y aprés lo guix se·m perdé”. La decisió del batlle del civil hagué de destriar les diverses coses que s’havien dit. Pel que fa a la demanda d’Hortuna, li donà la raó i, per tant “attesa la contumàcia de dit Pere Masoliver àlias Pasqual defenent y alt lo condemna en haver de pagar y refer al dit Francisco Hortuna los gastos fets fins la occasió present y los en avant fahedors per rahó de la execució de aquells”. Però, pel que fa a les altres demandes (les costes per incompareixença del reu que reclamava Hortuna, i els danys per l’aturada de la casa que denunciava Masoliver) el batlle els donà deu dies de termini “per a provar y deduhir llurs pretencions, tant per testimonis com per instruments”, tot per escrit, que serien remesos pel batlle a l’assessor o jutge de la Cúria, perquè administrés justícia a les parts.

Són uns exemples que, per la naturalesa de la jurisdicció que tenia la Cúria del civil, resulten senzills a les nostres vistes, però que per als seus protagonistes els podia anar de molt. Per tant, aquests plecs d'actuacions de la Cúria del Civil d'Olot de durant uns mesos de 1725 representen una finestra inèdita a les històries particulars d'aquells olotins del segle XVIII i a les seves activitats econòmiques, i ens permeten d'entrar en una temàtica, la judicial, molt poc o gens treballada en la nostra història local.

67. Les primeres treballadores conegudes, amb noms i cognoms, del tèxtil olotí (1754)

En l’escaiença del 8 de març, Dia de la Dona Treballadora.

Roda de filar i fusos, procedent de Beget (Museu d'Olot)

Mira si n'hi havia de dones a Olot, en aquell segle XVIII! Fins i tot una mica més que no pas d’homes: el 1716 les olotines representaven el 51,57 % de la població, el 1768 n’eren el 53,83 %, i de manera semblant les dones que hi havia a Olot el 1787 pujaven al 53,25 %. Doncs, tot i això, de dones pràcticament no se’n troba cap quan s’intenta saber de què treballava la gent. Pots fer llistes nominals de paraires, de ferrers, de comerciants, de traginers, de teixidors, de metges, de jornalers, fins i tot de pobres… i res, que no hi pots incloure cap nom de dona (llevat de si són vídues, que llavors hi surten en relació amb el seu difunt espòs). Tots són noms d’homes, de caps de família. Fins i tot costa de saber si hi havia llevadores a Olot, un ofici típicament femení. En tot el segle XVIII només se'n sap el nom de tres, i encara gràcies al fet que se les esmenta en alguna partida parroquial de baptisme, com a administradores d'urgència d'aquest sagrament. Curiosament, les tres llevadores es deien amb el mateix nom de pila: Magdalena Llosas (1787), Magdalena Valls (1789) i Magdalena Alzina (1795). En això només representen una certa excepció les criades, que a vegades surten en algun testament perquè el testador els deixà alguna cosa. A Maria Palau, criada del carder i negociant Rafel Bassols, en el seu testament de 1774 no només li deixà  algun bé material, sinó que procurà que se li permetés de treballar en les cardes per al tèxtil, incloent Bassols en el testament el prec als seus socis de la companyia olotina de cardes, "que per acabarse dita Maria Palau de guanyar la vida li dònian que treballar de carder, de la feyna que ella sab fer" i així tenir prou dot per poder-se casar. Tingueren ofici de criades a l'Hospital d'Olot Teresa Pinadella (morta el 1758), Maria Rusé (1778-1783), Teresa Coromina (1785) i Teresa Guardiola, vídua (1786-1790). 

No hi ha motiu per al dubte. De dones treballadors, a Olot al segle XVIII n’hi havia un munt. I no em refereixo només a treballs domèstics, de pagès, o de servei a les cases riques, no. A Olot hi havia moltes dones que treballaven en el ram del tèxtil. Encara més, hi havia moltes dones gràcies a les quals el tèxtil podia anar endavant i representar una important font de riquesa per a un ampli sector de la població. Però han quedat en el més absolut anonimat, a l’espera que en el segle següent, el XIX, si més no se’ls reconegui el seu dur paper en les fàbriques. El 1764, en un seu informe sobre les manufactures olotines, l’administrador de la duana d’Olot, Miquel de Vidueyros i Roldan, es referia explícitament a aquesta munió de treballadores de la comarca dedicades a la filatura: “en este terreno circumbezindad a distancia de ocho horas de camino, más o menos, hay bastantes hilanderas y éstas hilan dichas lanas con torno de mano".

Una estadística de 1752 ens diu que a Olot hi havia “treynta fabricantes de medias y gorros de lana y estambre”. Aquesta trentena de “fabricantes” (en masculí, és clar) eren de fet els que dirigien la producció, que tenia molt de domèstica. I era aquí on començava el gran protagonisme de les dones treballadores, perquè eren elles, de casa estant, les que feien la feina de filar la llana i l’estam que algun negociant els portava en forma de matèria prima, i els ho recollia en forma de fil, un fil que unes altres dones convertirien manualment (encara no s’havien introduït els telers mecànics de gènere de punt) en barretines i mitges, en aquest mateix joc d’algú portar-los el fil i recollir-los el gènere elaborat. Tot això, és clar, aquelles dones ho feien sense deixar de fer les altres obligacions domèstiques (i si s’esqueia, pròpies de pagès), sovint ben feixugues, i que la consuetud d’aquells segles havia atorgat a la condició femenina. Per tota aquesta feina aquelles dones rebien la compensació d’alguna retribució més aviat escassa, perquè com que es considerava una feina de més a més, tampoc no n’hi havia com per a pagar-les la vida.

És d'agrair, per tant, que quan menys t'ho esperis et trobis amb una llista, amb noms i cognoms, de més d’un centenar de dones que el 1754 treballaven a Olot i als seus voltants com a filadores d’estam i en la confecció de gènere de punt, una llista del tot infreqüent al llarg d'aquell segle. Ho devem a Bartomeu Roca, un traginer i revenedor del carrer Clivillers d’Olot que va morir el 1754. Es dedicava al comerç a la menuda, però es veu que també havia entrat en el negoci del tèxtil, amb l’ocupació de subministrar estam a un bon nombre de dones perquè el filessin. Com a bon negociant, portava una llibreta on s’apuntava amb exactitud a quines dones els havia passat gènere i en quina quantitat, per després poder-los-hi recollir filat. I quan va morir, en l’inventari dels seus béns es va incloure la llista de totes aquelles dones que encara tenien a casa seva estam per filar, una mercaderia que els hereus del nostre home haurien de mirar de recuperar: “Nota del estam y llana que differents pobles tenen per filar y fer mitjas, treta de una llibre de notas de dita botiga”, la botiga de Bartomeu Roca, diu l'encapçalament.

En total a la llista hi surten els noms de 116 dones, però el nom de Teresa Forn hi apareix tres vegades i els de Teresa Batlla, Francesca Casadesús i Anna Maria Riera dues en cada cas, potser perquè anaven més endarrerides i li devien més d’una partida. Si aquestes dones d’igual nom fossin una mateixa persona, la llista quedaria en 111 dones. Si es posa la llista en ordre alfabètic, la reiteració d’un mateix cognom (per exemple, Teresa Marcadera, Maria Marcadera i Inés Marcadera) fa pensar si no serien noies d’una mateixa família, mare i filla, o germanes, posades totes elles a mirar de fer entrar algun dineret de més a la casa. Diria, tot i amb reserva, que en la seva major part són donzelles, és a dir, no casades. Només en els casos en què s’especifiquen dos cognoms (Teresa Solera i Ciurana, Teresa Prat i Muxina...) semblaria tractar-se de dones casades per la manera com llavors se les designava, en el que el primer cognom seria el del marit i el segon el cognom propi. No deu ser casualitat que, en el text original, Teresa Prat i Muxina vingui immediatament després de Maria Muxina.

Només en 33 de les noies de la llista se’ns diu de quin poble eren, tots ells dels voltants d’Olot (Batet, la Cot, Santa Pau, la Vall de Bianya, la Pinya, Riudaura, les Preses, Sant Esteve d’en Bas –Ambàs en el text original–, etc.), amb alguna incursió més llunyana, com les cinc dones de les Planes i una dona de Sant Feliu de Pallerols. De la resta no se’ns diu el seu veïnatge. En alguns casos potser podríem endevinar-lo, com de la Maria Àngela Corcona que ve després de Justina Corcona de Sant Esteve d'en Bas, que no fóra arriscat pensar que ella també en fos. De forma explícita, tan solament d’una s'anotà que era d’Olot, però segurament que moltes de les dones sense indicació de lloc, també ho serien, perquè –recordem-ho– es tracta d’una llista de deutores i, per tant, havien de ser ben conegudes per tenir clar on anar a recuperar el que no era sinó una mercaderia en dipòsit.

De cada una de les dones s'hi anotà la quantitat que se li havia deixat per filar. “Magdalena Dorca de Ridaura té per filar tres lliuras estam, dich 3 ll. Josepa Mas de Batet té per filar dos lliuras estam, 2 ll…”. I així tota la resta de la llista, amb quantitats d’entre una i quatre lliures d’estam per filar, feta excepció de Magdalena Buada de Sant Esteve d’en Bas, que en tenia cinc. En la darrera quarta part de la llista, la reiterada fórmula de les lliures d’estam per filar que té cadascuna es muda ocasionalment en "lliuras [d'estam] per filar estamenyas" i, sobretot, en “estam filat”. Cap al final de tot la matèria prima que tenen és "per fer mitjas”, uns conceptes que evoquen no el filat, sinó la segona fase de la manufactura domèstica, la confecció de gènere de punt amb agulles.

Després de la discreció en què romangueren en vida i del llarg silenci dels dos segles i mig passats, és de justícia poder fer present aquelles dones treballadores, no com a persones anònimes, sinó atorgant-les el dret a ser recordades per qui eren. Heus aquí, per tant, les primeres treballadores conegudes amb noms i cognoms del tèxtil olotí, en aquell llunyà 1754. Dins de cada lloc, les he ordenades alfabèticament. Són:

De Batet: Maria Blanca, Maria Àngela Compta, i Josepa Mas.
De la Cot: Anna Maria Codina, i Magdalena Olivera.
De Santa Pau: Francesca Plana (de Sant Martí), i Maria Torras.
De Bianya: Maria Canal de la Bora, Maria Rosa [sense indicació de cognom], i Francesca Thurana.
De Santa Margarida de Bianya: Magdalena Pujola.
De Sant Salvador de Bianya: Llúcia Pla.
De la Pinya: Teresa Guerra, i Maria Llagostera.
De Riudaura: Sabina [Civina en l'original] Colomer, Magdalena Dorca, i Francesca Peracaula.
De les Preses: Maria Mata.
De Sant Esteve d’en Bas [Ambàs en l'original]: Magdalena Buada, Justina Corcona, Teresa Domènech, Maria Dou, Francesca Llosas, Teresa Llosera, Maria Àngela Prat, i Teresa Solera i Ciurana.
De les Planes: Rosa Borons, Teresa Closells, Magdalena Marcader, Maria Moy, i Teresa Roura.
De Sant Feliu de Pallerols: Isabel Roca.
D’Olot: Francesca Galí.

No consta d’on són: Teresa Anglada, Esperança Aumeda, Magdalena Aumeda, Esperança Batallera, Maria Batet, Teresa Batlla, Teresa Batlla, Anna Maria Boneta, Teresa Canal, Narcisa Carrera, Francesca Carrera, Caterina Casadellà, Cecília Casadellà, Francesca Casadesús, Francesca Casadesús, Maria Cidera, Maria Anna Clara, Margarida Collela, Maria Àngela Corcona, Maria Corcoya [Corcona?], Isabel Corominas, Maria Anna Corominas, Margarida Cosma i Cerarols, Magdalena Dalgana, Magdalena Dorca, Maria Dorca Corder, Dorotea [sense indicació de cognom], Francesca Esparch [Sparch en l'original], Francesca Farrés, Teresa Fexas, Magdalena Ferran, Magdalena Ferrés, Teresa Forn, Teresa Forn, Teresa Forn, Maria Forn, Àgata Galceran, Josepa Guinarda, Maria Llagostera, Magdalena Malortiga, Teresa Marcadera, Maria Marcadera, Agnès Marcadera, Anna Magdalena Marganta, Anna Maria Margay, Maria Margui, Teresa Masjoan, Elena Masmitjà, Rosa Masoliver, Cecília Mercader, Francesca Miranges, Maria Miranges, Maria Muxina, Maria Anna Ormí, Rosa Orris, Rosa Patita, Maria Àngela Piteua, Teresa Prat i Muxina, Esperança Puig, Teresa Pujolar, Maria Quintana, Magdalena Ribera, Anna Maria Riera, Anna Maria Riera, Maria Anna Roca, Maria Roca, Antònia Roges, Maria Roura, Maria Sala, Magdalena Serra, Magdalena Solana, Teresa Solana, Francesca Solera, Maria Anna Solera, Francesca Surroca, Maria Tarrés, Magdalena Taularia, Margarida Torrents, Margarida Ture, Magdalena Valls, Sabina [Civina en l'original] Vesiana, Francesca Vila, i Cecília Vila.

Aquesta llista és tan sols una mostra, un exemple, del velat treball manufacturer de les dones, i deuria ser una de les moltes altres que existirien, però que no han tingut la bona estrella d’arribar fins als nostres dies. Bartomeu Roca era traginer i revenedor, però ja veiem que també era negociant de llana i estam per al gènere de punt olotí, una feina que, per tant, no només hem d’atorgar als paraires. Un altre exemple semblant seria el del ferrer olotí Rafael Pasqual, que el 1769 fou denunciat i obligat a pagar l’impost del cadastre pel concepte d’indústria, perquè, tot i que ell ho negava, es considerà que, a més de la ferreria, feia “fabricar medias de estambre y de lana en crecida cantidad, las que después vende por mayor, resultándole grande provecho”. Ja ho diu bé el text: “feia fabricar”, no pas que ho fabriqués ell. I a qui ho feia treballar? El document ho silencia, però costa poc d’endevinar: ho faria fer a una munió de dones que prou necessitarien en les seves cases, l'obtenció d'algun guany de més, en uns temps d'estretors econòmiques generalitzades. 

Només cap al darrer quart de segle tenim alguna estadística orientativa sobre el global de les dones que a la comarca olotina treballaven en la manufactura tèxtil. Un informe municipal de 1783 afirmava que les "fàbriques" olotines de llana i estam eren "las primitibas en este pueblo", de les que se'n feia un gran comerç dins i fora de la Península, i que ocupaven "cerca de dos mil mugeres" i més de sis-cents homes. A l'any següent, un altre informe, "Estado de las fábricas que se hallan existentes el día de oy en la villa de Olot y su territorio" deia que als establiments "de medias y gorros de estambre y lana de punto de abuja" d'aquesta comarca hi teballaven 800 homes i nois, i unes 6.000 "mugeres y muchachas", una xifra del tot desmesurada i fins i tot diria que impossible que fos real (la xifra de 1782, tot i ser arrodonida a cop d'ull, sembla més creïble), però que en canvi no permet dubtar de l'enorme extensió que tenia a Olot i comarca el treball femení en el ram del tèxtil de la llana.

Quan a partir de 1774 a Olot entrà amb força la manufactura del cotó, s’incrementà encara més la necessitat de mà d’obra femenina per a la filatura, si bé baixà la que es dedicava a la manufactura del gènere de punt, per la introducció de telers mecànics. S’entrà llavors en una nova dinàmica de gestió del treball femení, que en bona part avançava el que serien penoses condicions de les dones en les fàbriques de la industrialització del segle següent (vegeu Un apunt social sobre la mecanització de la filatura a Olot, 1796).