dijous, 28 de febrer del 2019

90. Devots i temps de devoció a Olot al segle XVIII

Mare de Déu del Roser, S. XVIII (Museu Parroquial d'Olot). Foto Olot1700
Francisco de Zamora és conegut perquè a finals del segle XVIII dedicà molt de temps a recórrer Catalunya mentre anava anotant tot allò que li cridava l’atenció dels llocs per on passava. A Olot, com recull el seu dietari, va venir-hi a finals d’agost de 1787. Doncs bé, quan a primers de febrer de 1790 –un any i mig després– era a Palamós, entre les anotacions sobre aquesta vila, fos perquè de cop li vingué a la memòria o perquè algun palamosí li ho comentà, va escriure, sense venir de res: “Nota: en Olot confiesan casi todos mensualmente”. Haig de recordar que l’Església mana als creients (és el precepte pasqual) que confessin els seus pecats almenys una vegada a l’any i, potser per això, aquest ritme mensual dels olotins en matèria de confessió degué ser considerat per Francisco de Zamora com una dada mereixedora de quedar anotada, ni que fos en unes pàgines tan fora de lloc. Podríem ara jugar a dir si els olotins del segle XVIII eren pietosos en la seva cura espiritual o si, al contrari, eren molts els pecats que cometien i la consciència els premia per mirar de fer net a temps. M’acullo al vell adagi “De internis neque Ecclesia iudicat” (les coses internes de cadascú no les jutja ni l’Església) per decantar-me per la primera opció.

De fet, confessar-se no només era prescriptiu per a obtenir el perdó dels pecats greus (mortals, en terminologia eclesiàstica), sinó també una devoció en si. Per exemple, l’obtenció de certes indulgències restava subordinada al fet de confessar-se en el moment en què es volien obtenir. I cal reconèixer que la pràctica de revisar periòdicament els danys obrats i confessar-ho a l’Església, podia coadjuvar a la bona convivència de la població. Ni que sigui una flor en un immens desert, en tenim un testimoni de 1710, quan Pere Beig, un mestre d’obres d’Olot que rondava els 76 anys, va autoritzar davant de notari que mossèn Ignasi Bosch de Platraver, el seu confessor, pogués fer públic el que li havia revelat en secret de confessió: que en l’avinentesa d’unes obres fetes en unes cases de Magí Soler i Camps, ja difunt, havia dit “que lo valor y gasto de ditas obras” havia estat “molt major del que valian”. I ara volia que això se sabés “per la major seguretat de ma consiència y salvació de la mia ànima, y perquè no vull que, per ocasió de dita mia deposició, sia fet prejudici a persona alguna".

En la cristiandat del moment, la vida pietosa es movia al voltant de dos grans eixos. Per una banda, la participació en la litúrgia, és a dir, en aquells actes que l’Església té com a inherents i oficials, que serien la missa en totes les seves formalitats i complements, i la recepció dels sagraments. Malgrat que disposem de força documentació sobre les cerimònies de l’església olotina en el segle XVIII, no entraré pas en aquest camp. En canvi sí que m’ocuparé del segon eix de la vida devota, les oracions i pràctiques privades (individuals o col·lectives) fetes pels olotins d’aquell temps a iniciativa secular, tot i que aquí, precisament pel seu caràcter privat, anem més escassos de dades, fins al punt que capbussar-se en la religiositat dels olotins del segle XVIII hagi de ser més un exercici d’intuïció a partir de pocs testimonis, que no pas d’estricta composició de dades. Deixo de banda les desviacions de la devoció particular, en les que, sota forma pietosa, s’amagaven excessos de credulitat i clares supersticions.

L'oració vocal seria el primer graó de la vida devota. A la segona meitat del segle XVIII va sortir de mans de l’impressor Joan Planas, d’Olot, un petit devocionari, “Exercici del Christià, que se deu fer cada dia, ab un breu compendi de la doctrina christiana”. No crec que s’edités a iniciativa del mateix impressor, sinó que l’hi hauria encarregat alguna persona devota, desitjosa de propagar les oracions i el model de vida cristiana que li semblava bo per a la gent del seu entorn. El llibret comprèn el repertori d’oracions a fer al llarg de les hores del dia, un compendi de la doctrina cristiana, les principals oracions del cristià, una extensa preparació per a la confessió i la manera d’ajudar missa. No és cap obra original, sinó que en reprodueix una d’anterior, del mateix títol (tot i que en l’edició olotina s’hi introdueix una breu variant) de la qual en conec una edició feta a Barcelona el 1761, i que, a la vegada, prenia capítols d’altres obretes antecedents. Les oracions procuren ser breus, a vegades a tall de jaculatòria, però el seu nombre deurien exigir haver de tenir sempre a mà el llibret, a l’espera que la seva reiteració acabés per quedar gravades en la memòria. Mentrestant calia saber de llegir, una habilitat que no era pas general, en especial entre les dones. Entre les principals oracions hi figuren el Parenostre, l’Avemaria, el Credo i les lletanies de la Mare de Déu.

A mig camí entre entre l’oració vocal i la meditació hi havia el rés del roser o rosari, una devoció molt popular, establerta al voltant de l’advocació de la Mare de Déu del Roser. A Olot, com en molts altres llocs de Catalunya, existia la Confraria del Roser, fundada el 1550, que posseïa una capella a l’església parroquial de Sant Esteve, en la que, entre els anys 1704 i 1707 es construí el gran retaule que encara ara podem contemplar. Però a Olot hi havia també una altra capella dedicada al Roser, de titularitat particular (era dels Vayreda), situada al capdamunt del Firal, un lloc que encara anomenem el Puig del Roser. I, posats a fer memòria, recordem que durant el darrer quart del segle XVI es va intentar crear una altra confraria i capella del Roser al convent del Carme, propòsit que fou desballestat per les autoritats eclesiàstiques a instàncies de la confraria de la parròquia. El rosari consisteix en la meditació de 15 moments de la vida de la Mare de Déu en relació amb Crist (anomenats misteris) mentre es resen, per a cada un d’ells, un parenostre i deu avemaries. Habitualment no es feia tot sencer, sinó que només se’n deia una tercera part, però fent de manera que el seu rés diari permetés anar-los meditant tots en dies seguits. El rosari es podia resar sol o en família, o bé de manera col·lectiva (i a vegades, cantada) en alguna església o capella.

Per al rés d'aquesta pràctica, per a no descomptar-se, s’utilitza un senzill instrument anomenat igualment “rosari”, que consisteix en una mena de collaret on es disposen, de forma diferenciada i ordenada, cinc denes de grans per a les avemaries i entremig d’elles cinc grans més per als parenostres. L’inici i fi del cercle ve marcat per un petit ramal, d’on penja una creu. A Olot, de rosaris qui més qui menys en tenia algun. En les primeres dècades del segle XVIII l’ajuntament en regalava com a premi als minyons que assistien els diumenges a l’ensenyament de la doctrina cristiana, un obsequi que va deixar-se de fer el 1721 perquè li resultava massa onerós: “Se ha resolt que de diners de la universitat [= ajuntament] se paguen los rosaris, que se han donat en premi en la doctrina christiana que se ensenya en la iglésia parochial de la present vila en tots los dias de festas. Y se ha deliberat que en avant no se donen més rosaris per premis en attenció del molt gasto és, sinó que se donen estampes”. Els rosaris es podien comprar a les botigues de roba i a les de passamaneria. Un dels que sabem que en venia en el primer quart de segle, Esteve Giralt, en tenia un munt a la venda, la majoria de catxumbo, és a dir, fets els grans a partir de la closca llenyosa de determinats fruits. Els rosaris, però, eren també objecte d’enjoiament. Miquel Cardalús oferia a la seva botiga en la segona meitat de segle “creus de fusta per rosaris” (possiblement per a qui optés per fer-se’l ell mateix) i “rosaris de tres sous y nou diners”, però també “borlas de or y plata per rosaris, de quatre pessetes y mitja quiscuna” i “borals de seda verda per rosaris de peceta”. D’aquí que en els inventaris post mortem de famílies d’un cert renom hi trobem, al llarg de tot el segle XVIII, rosaris entremig de les joies, com ara el “rosari de coral ab dos medallas y cadena de plata” de Pere Castanyer (1718), semblant al “rosari de coral ab cadena y parenostres de plata” d’Esteve Bassols i Crehuet (1753) o els “dos rosaris de coral ab sa cadena de plata de valor quatre lliuras deu sous barcelonins” de casa de Gaspar Benet i Toralles (1772), “uns rosaris ab una creu capsada de plata”, de Rosa Linayros (1791) i “uns rosaris estrallats ab un Sant Christo tot de plata”, de Josep Anglada (1801). Al mas Ventós de Sant Cristòfol les Fonts en tenien un de més sofisticat, “un rosari de llambra [= ambre] y dos brassalets també de llambra, los rosaris guarnits ab un cordó de seda groga, ab una borla de la matexa seda" (1753).

Una derivació era el denominat Rosari Perpetu, que promovia l’Orde de Predicadors, els grans propagadors del rosari. Un primer testimoni de la seva pràctica entre els olotins és un exemplar de la cèdula d’incorporació a aquesta devoció, impresa a Olot per Ramon Roca, un impressor a cavall entre el segle XVIII i el XIX. Però també s’ha conservat la cèdula d’aquesta devoció subscrita concretament per l’olotí Rafel Bassols, impresa a Girona per Narcís Oliva. Bassols va morir el 1778, cosa que ens permet de fer retrocedir el Rosari Perpetu entre els olotins a la segona meitat de segle XVIII, possiblement instada pels pares dominics de Girona. Els dos exemplars de cèdula tenen un contingut igual, si bé amb l’alteració de l’ordre en un dels seus paràgrafs. Segons les cèdules, si l’any té 8.766 hores, es tractava que un semblant nombre de devots es comprometessin de per vida a resar el rosari durant una hora determinada de l’any, fent de manera que, de forma continuada, des de la primera hora de l’any fins a la darrera, de dia i de nit, algú estigués resant el rosari, i això perpètuament. Bassols estava compromès a resar les tres parts del rosari cada 24 d’octubre, de 2 a 3 de la tarda. “Importa saber –diu la cèdula impresa– que·s pot encomanar la hora o cambiar la cèdula uns ab altres (…) y que la hora de oració se pot tenir en qualsevol lloch y de qualsevol modo, agenollat, o estant de peus, o acentat o agegut o caminant”. En correspondència, el devot quedava afavorit per una indulgència plenària (remissió de totes les penes derivades del pecat), que es podia aplicar a les ànimes del Purgatori, “confessant y combregant lo dia que·s té la hora o lo dia antes".

L'oració mental o meditació suposava un grau més elevat de devoció. Ja no es tractava d’una mera repetició d’oracions vocals, sinó d’una implicació més íntima i voluntariosa envers els misteris de la religió, sobretot al voltant del sacrifici de Crist en la creu. A l’Olot del segle XVIII cada dia es feia una estona de meditació a l’església de Sant Esteve, oberta a tots els devots que volguessin assistir-hi. No sabem qui la dirigia. En parla una senzilla enumeració d’actes de devoció que apareix en l’informe que el rector de Sant Esteve, mossèn Josep Quera, va elaborar el 1769, a favor de Joan Plana, un clergue olotí que volia ordenar-se de capellà. Diu aquest text, que el jove (“hijo de padres pobres, pero muy muy honrados”) des de petit “ha sido devoto acistiendo a las funciones pías assí de la parroquial como fuera de ella y sobre todo a la oración mental que se haze pública en dicha iglesia parroquial todos los días del año, sin dexar los exercicios que todos los viernes del anyo se hazen en la iglesia de la Venerable Congregación de la Virgen de los Dolores”. L’autor de l’informe era rector de Sant Esteve d’Olot des de 1730 i, per tant, deuria conèixer bé l’interessat des que era un marrec. Poc temps abans d’aquest informe, el 1766, mossèn Quera va haver de passar per un tràngol personal (del qual no n’he tret encara l’aigua clara) amb acusacions en contra seva, que acabaren en judici a la cúria eclesiàstica de Tarragona. Molts olotins, però, el defensaren i fins i tot es féu una recollida de signatures a favor seu al peu d’un escrit molt favorable que havien redactat els Obrers seculars de l’església de Sant Esteve, en el que, entre altres mèrits del rector, s’assenyalava que ningú no podia “negar su zelo y aplicación en la conservación de las devociones más conducentes al provecho de sus ovejas, como es la oración mental que todos los días se tiene en la parroquial, como ni tampoco su anelo y afán en introducir nuevas como la del Sagrado Corazón de Jesús y novenario y Ermandad de Almas del Purgatorio de tanto provecho y sufragio como se hace en nuestra parroquial”. Aquests textos, ultra recalcar-nos la pràctica diària de l’oració mental, ens apunten l’existència –ja coneguda– de dues noves congregacions en l’Olot d’aquell segle, la Congregació de la Mare de Déu dels Dolors, del 1700, i la de les Ànimes del Purgatori, creada, efectivament, a Olot el 1732, dos anys després de l’arribada de Mn. Quera. Pel que fa a la devoció al Sagrat Cor de Jesús, s’havia començat a consolidar a Catalunya en els anys trenta d’aquell segle, a partir del Concili de Tarraconense celebrat el 1738 i correspondria, per tant, a Mn. Quera, la seva introducció a Olot.

En aquest punt haig d’obrir un parèntesi per no ometre el cas de Teresa Mir i March (Olot 1681-1764), de la que a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona se’n conserva un manuscrit de títol “Rahó del esperit y del que ha passat en lo interior de la Sra. Teresa Mir y March, natural de la vila de Olot, bisbat de Gerona...”. En ell relata, a tall de dietari, com al cap de sis mesos de fer oració mental, “en casa y en la iglésia asistint en los exercicis públichs de ella (...) li féu lo Senyor gràcia del do de oració sobrenatural o contemplació perfeta”, una situació que el dietari explicita amb tot el detall de les experiències místiques viscudes per ella a Castelló d’Empúries (1709-1712) i a Olot i en alguns pobles de la comarca (1712-1714). No m’hi estendré, perquè el text actualment es pot consultar per Internet en edició crítica i perquè ha estat objecte d’alguns estudis, si bé cap d’ells no s’ha centrat a fons en els seus vessants estrictament espirituals, que romanen encara per explorar.

En paral·lel a la devoció domèstica, existia una devoció col·lectiva, estructurada i organitzada, per la qual els seglars tenien l’oportunitat de conrear amb major amplitud els seus sentiments religiosos. Hi havia les confraries, de les que coneixem les que estaven establertes a l’església parroquial i al convent del Carme, si bé se’ns escapen les que radicarien en l’altre convent de la vila, el dels Caputxins. En general, eren confraries d’encuny medieval, en les que es juxtaposaven interessos gremials i mutuals amb expressions devotes de veneració i festeig envers el seu sant patró, en forma de solemnes oficis religiosos o processons més o menys esplendoroses. Crida l’atenció el gran nombre de processons públiques que es feien a Olot al llarg de l’any. En tinc comptabilitzades gairebé una seixantena vinculades a la Comunitat de Preveres de Sant Esteve, més una desena al convent del Carme, a les que caldria afegir les que sortien del convent dels Caputxins i les ocasionals amb motiu de rogatives, trasllat de relíquies o acció de gràcies. Algunes eren fixes, com les que es feien cada primer diumenge de mes organitzades per la Confraria del Roser i cada tercer diumenge a càrrec de la Confraria del Santíssim o de la Minerva. Especialment densos en processons eren els dies al voltant de la Setmana Santa (se’n feien unes sis o més) i de la festivitat del Corpus (durant vuit dies seguits pràcticament se’n feien cada dia). Les processons tenien sempre algú que les pagava o que havia fet de manera que se n’assegurés la seva dotació econòmica, ja fos directament o a través de les confraries, titulars de bona part d'aquestes processons.

Ara bé, sota l’influx del Concili de Trento havien nascut en el món cristià unes noves associacions religioses que buscaven la santificació personal dels seus congregants a través de la pregària, la meditació, la penitència i la pràctica sagramental, i no pas l’exaltació pública –ratllant a l’espectacle– de certes formes de religiositat. A la vegada, cada un dels dos convents promocionaven l’associacionisme organitzat en forma de terç orde, una fórmula que permetia viure l’esperit franciscà o l’esperit carmelità talment com un membre d’aquests ordes religiosos, però sense ésser-ho de dret. Un i altre terç orde són coneguts i ara no hi insisteixo.

Dins d'aquest moviment de noves associacions religioses de més interioritat, hi hem de remarcar la Congregació de l’Escola de Crist, que ha passat de forma del tot desapercebuda en la historiografia olotina. Era una congregació formada en la segona meitat del segle XVII, que conegué una àmplia difusió i influència a gran part de la Península. A Barcelona s’hi fundà el 1660. Els seus congregants solien reunir-se un cop a la setmana en una capella pròpia o cedida, on amb tota privacitat feien oració mental, examen de consciència i actes de mortificació corporal. De l’Escola de Crist establerta a Olot pràcticament només sabem que va existir i poca cosa més. El 1677, el notari públic Lluís Oliveres va fer llegar una quantitat de diners a “la Santa Escola de Christo” d’aquesta vila. Dos anys després, mossèn Bernat Mascarós, en el seu testament establí que “dexo y llego a la Santa Escola de Christo senyor nostre de la vila present, dos lliuras de sera blanca una vegada tan solament” i, semblantment, el 1712 Vicens Bosch de Platraver inclogué en les seves darreres voluntats, “dexo y llego al Oratori de la Santa Escola de Christo de la present vila una lliura de sera”. Després d’aquestes dates ve un llarg silenci documental, només trencat en dues ocasions. A mitjans del segle XVIII, un text manuscrit de descripció de la vila, quan parla de l'Hospital ens diu que "tiene su iglesia pública dedicada al apóstol Santiago, dentro d·el hay un oratorio de la Escuela de Christo", i el 1790 hi ha notícia que l’Escola de Crist d’Olot mantenia correspondència amb les escoles homònimes d’Elx i d’Oriola. En tot cas, la Congregació de Maria Santíssima dels Dolors, fundada a Olot el 1700 i que ben aviat faria construir una capella pròpia al costat de l'Hospital, possiblement produís una translació de facto de devots cap a les seves pràctiques devotes, que tenien lloc cada setmana i que resultaven situar-se força en la línia del que feien les Escoles de Crist. Dels exercicis de devoció d’aquesta nova congregació olotina dels Dolors ens en resten dos impresos, un septenari i un novenari, obra aquest darrer de Jeroni Pasqual. 
 
Els jesuïtes no tenien casa a Olot, però la seva influència era notòria en determinades famílies, algunes de les quals li havien proporcionat vocacions. És sabut que l’espiritualitat ignasiana girava al voltant dels “exercicis espirituals”, un propagador dels quals fou, precisament, l’olotí Pere Ferrussola (Olot 1705-Ferrara 1771), autor d’una de les nombroses edicions, de la qual se’n coneixen tres impressions fetes en el segle XVIII. D’aquest mètode d’exercici interior en tenim un testimoni molt interessant, el resum fet pel ja mencionat Rafel Bassols dels exercicis espirituals que féu el 1756. El nostre home s’estigué a Barcelona del 29 de maig al 2 de juny, fent vida al Seminari, allunyat de les ocupacions i negocis que tenia a Olot per a poder-se dedicar íntegrament a la vida espiritual. Aquests exercicis els hi dirigí –diu la nota– “lo Sr. Canudas”. Dedicà els tres primers dies a la meditació i a l’oració, d’acord amb el seu director, que “me·a visitat tots los dias exint de dinar y de sopar, ab un ratet de conversa espiritual cada vegada, qui me a señalat de cada visita fins la altre los ratos de oració y les meditacions que de son concell e agut de fer”. El quart dia, a la tarda, “e feta confessió general, ab la assistència de la Divina y ab la matexa assistència e plorat mas culpas y pecats y maldats comesas contra la Divina Bondat”. El darrer dia combregà i féu resum del profit d’aquells exercicis espirituals. L’home era temorenc de la justícia divina quan s’hi hagués de sotmetre en el moment de la mort, però “lo dit Sr. Director me·a dit, sobra mos desconsuelos de veure·m ab tantas maldats, y ab mos temors per la ora de la mort, que no temés y que quant lo enemich [= el diable] me faria càrrega de mas culpas y pecats, que diga jo ab la ajuda de la Divina Gràcia, me so confessat tant bé com e sabut y pugut y ab tant repentiment y llàgrimas de dolor”. Com a propòsits o fruits d’aquells dies es fixà actuar “ab més coydado en tot lo que penssaré, faré y diré”, “tenir en avant més present la ora de la mort” i “procurar en avant a tenir més presents mas maldats, infàmias y excitarme a plorarlas repetidas vegadas, però esperar sempre ab la divina bondat y misericòrdia de al bon Jesús”. El nostre bon home expressa molt bé l’espiritualitat del barroc catòlic, imbuïda del sentiment de pecat, de maldat de la naturalesa humana, però que sap que pot guanyar-se la salvació mitjançant la mortificació i la renúncia (d’aquí l’estima envers la passió de Crist, els dolors de Maria i les ànimes del Purgatori) i, sobretot, per la confiança en la misericòrdia divina.

Amb això, no és estrany que el temps de la quaresma representés un període especialment favorable a les pràctiques devotes. En paral·lel al que preveien les rúbriques eclesiàstiques per a aquest temps litúrgic, prenien protagonisme els sermons que es feien a les tardes, a l’església de Sant Esteve, per a instar els olotins a la conversió a la vista de la passió de Crist i a la preparació per al compliment del precepte pasqual, la confessió i comunió en ocasió de la Pasqua de Resurrecció. Aquesta tasca s’encomanava a un “predicador de la quaresma”, generalment un frare caputxí amb anomenada de bon orador, a qui es feia venir de fora, mentre els del convent d’Olot anaven a predicar a la comarca. La selecció d’aquest predicador es feia a instàncies de l’ajuntament, obligat a donar als olotins els beneficis espirituals que s’esperaven d’aquesta predicació. Al llarg de tot el segle XVIII els llibres municipals registren, any rere any, el cost de fer un regal al predicador de la quaresma, que podia arribar a les 10 lliures. Hi ha moments en què es pot posar nom a alguns predicadors. En les quaresmes de 1774 i 1775 fou fra Benet de Camprodon, del convent de Solsona. En el mateix moment, l’ajuntament li encomanà que també vingués a fer la quaresma següent, la de 1776, segons relata en una de les seves cartes. L’home digué estar atropellat i demanà poder-s’ho pensar, amb la garantia que si en la pròxima quaresma no predicava a Olot, no predicaria enlloc més. Però arribats a l’estiu, pogué comunicar a l’ajuntament que es trobava “perfetament bo y absolutament resolt de predicar la sobredita quaresma”. Això de reservar predicador d’un any a l’altre sembla que era el més habitual. A l’abril de 1781 l’ajuntament resolgué que per a la quaresma d’un any més tard s’escrivís “al muy reverendo P. Provincial de religiosos capuchinos, suplicándole se sirva remitir a esta villa un predicador de toda satisfacción”. El novembre de 1783 fra Sever de Barcelona, administrador provincial de l’Orde, féu avinent a l’ajuntament que per a la pròxima quaresma no podria venir aquí el P. Agustí de Rialp, però no tardà a comunicar-los que el substituiria el P. Baltasar de Taradell, que era el guardià del convent de Cervera. En els anys 1794, 1795 i 1796 el predicador fou el caputxí Miquel de Sarrià. El paper rector de l’ajuntament en aquests sermons de quaresma queda palès en l’acord municipal pres el 1781, en el que, per tal de facilitar-hi l’assistència als treballadors de les manufactures i del camp, s’ordenà que en els dies feiners aquest sermó “se predique al acabarse la luz del día, de modo que corresponda salir de aquellos a la misma hora que se saldría de la oración mental que se tiene en la misma parroquial iglesia”. Aquest canvi reaparegué de nou el 1790, amb la precisió que la prèdica comencés “a dos quartos para las siete de la noche, al modo que corresponda salir de ellos a dos quartos de las ocho".

Una devoció de tot l'any, però que prenia un especial relleu durant la quaresma, era la del viacrucis, un itinerari en el transcurs del qual es meditaven catorze moments de la Passió de Crist. El viacrucis podia fer-se amb qualsevol recorregut i inclús a l’interior dels temples. Al mas Reixach, els Vayreda hi tenien capella pròpia, que “se encontra rodada de creus de fusta per fer la professó del Via Crucis”. El 1764, el tintorer Anton Morat deixà establert en el seu testament que es dediquessin 245 lliures barceloneses per a la institució d’una “professó de la Via Crucis tots los divendres de la quaresma”, que hauria de sortir de la porta principal de Sant Esteve, “passant per devant la casa de Joan Siqués botiguer, seguint fins al cantó de la casa de la universitat [= ajuntament], passant después per lo carrer amunt que és detrás la referida iglésia”, i tornant a entrar per la porta principal. En cas de molta pluja s’hauria de fer a l’interior del temple. La dotació econòmica preveia que es pagués, a més dels capellans, “lo prebere que llegirà las estacions”, el campaner que toqués a processó i "qui portarà la creu".
Viacrucis al Montsacopa, 1911 (A. Bastardes, Les creus al vent, 1983)

Si a Olot hi havia –i encara hi ha– un viacrucis notori, era el del camí que puja a Sant Francesc. Se sap que el 1609 s’havia instal·lat una capella dedicada a Sant Francesc al cim del Montsacopa, i ben aviat (1615) hi ha referències que a aquest lloc també li deien Monticalvari, fent patent que els devots olotins l’havien convertit en una mena de Gòlgota o Calvari, la muntanya de Jerusalem on Jesús havia estat crucificat. L’ús religiós del Montsacopa es veié afavorit a partir de 1627 per l’existència a Olot d’un convent de religiosos caputxins. A mitjans del segle XVIII el terç orde caputxí construí al Montsacopa un petit oratori per a allotjar una imatge del Sant Crist que, segons es deia, s’havia trobat de forma prodigiosa. El 1751 demanaren permís per a poder portar el Sant Crist “en lo oratori nou de la montanya de Sant Francesch fent la professó del Via Crucis”. Segons un text posterior que recordava els inicis d’aquest oratori, “concurrían allí los fieles con particular edificación a las devotas estaciones del Via Crucis que suelen hacerse al dicho monte”. Per motius que ara no vénen al cas, l’oratori hagué de ser enderrocat el 1775, però es pogué reconstruir novament el 1778. Segons l’autorització del bisbe de Girona, Tomàs de Lorenzana, per al nou oratori, s’hi “deverán hacer solemnemente las funciones de Via Crucis en la misma forma que se hacían antes y se hacen en las mismas capillas destinadas a este fin”. L’última frase sembla al·ludir a l’existència d’unes petites fornícules que al llarg del camí d’ascensió al cim del Montsacopa, rememoraven cada un dels catorze moments de la passió de Crist que es mediten en el viacrucis. Segons algun autor, s’hi haurien plantat el 1776. El 1783, quan l’ajuntament féu gestions perquè es fundés a la vila un convent de religiosos franciscans, proposà que se’ls cedís l’ermita de Sant Francesc, amb l’explicació que “a los lados del camino que va a la dicha hermita están fabricadas a trechos unos pequeños oratorios para otras tantas estaciones de la processión llamada Vía Crucis, cuya función practican en los tiempos regulares muchas personas devotas y piadosas de este pueblo”. D’aquestes capelletes en deixà constància el mencionat Francisco de Zamora al seu pas per Olot el 1787: “hay una capilla del Santo Cristo de Monsecopa y un Via Crucis curioso”. Ens quedem amb el desencís de no poder saber en què consistiria la “curiositat” d'aquest viacrucis.

A més de la Quaresma, un altre temps que podríem qualificar de fort o intensiu eren les jornades de missió parroquial. Tenien lloc com a màxim una vegada a l’any, habitualment durant l’hivern, època de menor feina al camp. Durant uns dies l’activitat habitual dels olotins quedava alterada per la presència a la vila d’un petit grup de sacerdots o de religiosos vinguts de fora –els missioners– que desenvolupaven un ampli programa de prèdiques dirigides a l’enfortiment dels principis religiosos i a la conversió d’aquells que se n’haguessin apartat, programa que es rematava el darrer dia amb la recepció massiva dels sagraments de la penitència i de l’eucaristia i una solemne processó de cloenda. La major part de les missions fetes a Olot foren encarregades als pares paüls (sé les de 1735, 1746, 1750, 1765, 1790 i 1797), possiblement de la seva casa seminari de Barcelona. Els paüls eren membres d’una societat de vida apostòlica establerta a Catalunya el 1704 amb aquesta finalitat. També foren ells els que s’encarregaren de missions en pobles de la comarca, com ara a les Preses (1736), Riudaura (1736, 1749), Mieres (1750, 1755, 1764), Santa Feliu de Pallerols (1736, 1790) o Santa Pau (1765). La missió a Olot de 1742 s’encomanà als pares jesuïtes i les de 1788, 1789 i 1795 foren predicades pels caputxins Miquel de Sarrià i Martí d’Olot. De la de 1775 se n’encarregaren els pares franciscans del convent d’Escornalbou (Baix Camp), un convent especialitzat en aquesta activitat. D’aquesta missió de 1775 tenim la carta que des de Camprodon envià a l’ajuntament d’Olot fra Salvador Monbert, missionista d’Escornalbou, amb detalls sobre com s’organitzaven els elements logístics. La carta s’obria amb el mandat rebut del bisbe de Girona per “anar a eixa vila de Olot a predicar la santa missió”, al que esperava que sabria correspondre l’ajuntament, procurant “tot lo bé dels moradors de eixa vila”. No es tractava que se’ls abonés cap estipendi, “nosaltres no causam algun gasto als comuns, ni permetem que gàstia lo comú un maravedís”, sinó que només demanaven que se’ls proporcionés “una casa, si pot ser prop de la iglèsia, ab sinch llits y un home o dona de bons costums per guisar lo que·ns administrarà la Divina Providència”. La missió, però, calgué deixar-la per als mesos de gener i febrer de 1776, per la coincidència en el mes de novembre amb el novenari de les Ànimes i per certes desavinences sobre els eclesiàstics que l’havia de fer, ja que l’ajuntament preferia els pares de la congregació de Sant Vicenç de Paúl. Al final, però, hi hagué pau i missió ben fervorosa. Segons el dietari de la Comunitat de Preveres, “fou admirable lo fruit ques conseguí per medi dels dits ministres de Jesuchrist, no sols en estos parroquians, sino en los fiels de esta comarca; los quals abundaban en tanta manera en los sermons, que ocasió ay hagué, que la gent arribaba a la rossulada de devant la Iglesia, y se ohí dir al P. F. Thomás Nicolau, altre dels missioners, que no havia algun de ells vist assistència tanta en los sermons ques fan y predican en los temples”. A més de les prèdiques, hi hagué viacrucis a Sant Francesc i combregar general per als malalts que no podien assistir al temple (lluïdíssim, diu l’esmentat Dietari, “per la assistència dels PP. Missionistas, que tenen unas veus molt bonas”).
 
Tot i que ja és d’entrat el segle XIX, també resulta útil per a traçar la vida olotina en dies de missió, el petit resum que ens ha arribat de la missió que s’hi va fer el 1818. De la missió se n’encarregaren els paüls Codina, Serratosa, Gener, Viver, Coll i un germà de nom Ramon, que pertanyien a les cases de Barcelona i de Guissona, als que calgué anar a buscar a Vic, a càrrec de l’ajuntament d’Olot. La missió començà el 8 de novembre, a les sis de la tarda, “rezant lo rosari; luego después lo Sor. Gener explicava la Doctrina per espay de mitja hora. Finida esta, los escolans cantavan las lletanias al presbiteri y després lo Sor. Viver concluia ab lo sermó ple de zel y fervor, que durava una hora”. L’endemà es començava d’hora, a les 5 del matí, amb missa i immediatament “lo Sor. Coll feya una plàtica doctrinal que per lo regular durava tres quarts d’hora”. A la vegada, el pare Codina donava principi “a uns exercicis per los ecclesiàstichs en la Congregació dels Dolors, en los que assistian quasi tots los ecclesiàstichs seculars y regulars”. Una indisposició del predicador obligà a interrompre’ls en el sisè dia i a retornar a Barcelona, però “los companys se quedaren y continuaren la missió fins lo dia 14 de desembre”. En aquest darrer dia es féu un ofici solemne amb prèdica i comunió general a la que concorregué una gran gentada d’Olot i dels pobles veïns. Diu el cronista que els capellans “molt concurs tenian al confessionari” i que “fins a un quart de una durà la funció, per la molta assistència”. A la tarda, com a cloenda, “se féu una solemne profesó com en lo dia de Corpus, ab assistència de dits Sors. y demés clero secular y regular de esta vila, era gran lo concurs de la gent, y molt crescut lo número de las atxas”. L’escrit conté també algunes línies extremadament elogioses per als pares paüls. Així, de les prèdiques del pare Viver se’ns diu que “tenian tan aplauso los sermons del dit Sor., que la multitut de gent que assistia no cabia en la Yglèsia”. Semblantment deia del P. Codina, les prèdiques del qual “eran tan plenas de zel, eloqüència y erudició, que tots los que assistian deyan [que] era de lo millor [que] havian oït".

L'ideal de tot devot era poder arribar a l’hora de la mort –tan incerta en el dia, com segura en el fet, es deia– en les millors condicions per a fer-se mereixedors de la vida eterna i nets de tota mena de pecat, en evitació dels suplicis de l’infern. Tot i que era un formulisme notarial, els testament solien contenir nombroses referències a la vida espiritual. Mirem el testament de Jaume Basil, pintor i daurador d’Olot, fet el 1764: se’ns presenta “detingut en lo llit de certa indisposició corporal de la qual temo morir”, però amb ple enteniment i memòria, i expressa la seva voluntat de fer testament, “en y ab lo qual encomano la mia ànima a Déu nostre Senyor, qui aquella de no res ha creat, lo qual la vulla collocar a la sua benaventurança eterna per la sua divina e infinita misericòrdia”; segueixen el nomenament de marmessors, que els seus deutes siguin pagats, l’elecció de sepultura (en aquest cas, al Carme d’Olot) i com a primera disposició dels seus béns hi ha que “me sien ditas y celebradas per sufragi de ma ànima y de las demés a què so tingut y obligat a Déu pregar, cent missas de charitat sis sous barcelonesos quiscuna, so és vint y sinch en dita iglésia del Carme, altres vint y sinch en la iglésia del convent de Pares Caputxins de dita vila de Olot, y las restants cinquanta en la iglésia del convent de Sant Francesc de la vila de Figueres, y per los religiosos sacerdots de dits tres convents respective, deixant per tot lo referit de mos béns lo necessari”. I només després comença a concretar el que deixa als seus familiars i hereus. En altres testaments olotins d’aquell segle apareixen també donacions concretes a alguna església, o la creació d’un benefici eclesiàstic, com ara el que recull el testament del comerciant Jaume Curós i Igosa, de 1791, a l’església de Sant Esteve, “desitjós d’acreditar algun mèrit per la vida eterna en remissió de mas culpas y pecats y en sufragi de ma ànima…”. Més radicals són alguns testaments en els que fan hereu a Déu Nostre Senyor, és a dir, disposen que els seus béns siguin posats a la venda en encant públic, i el que se’n tregui es destini a alguna obra pietosa. Solen donar-se en el cas d’eclesiàstics, però també en trobem en testaments de seglars, generalment quan no tenen fills, com seria el cas del testament de Josep Torras, encepador d’Olot, de 1754, que destinà tots els seus béns a l'aplicació de misses.

Francesc Verdaguer, nascut a Terrassa, va venir a raure a Olot com a notari. El 1754, com a pas previ al testament, “desitjant lo bé del pròxim y que tinga assistència de algun sacerdot en la hora de la mort que és quan més se necessita per·a comparèixer devant del tribunal de Déu”, instituí dos títols eclesiàstics per a dos sacerdots que, amb el nom de passioners, tindrien l’obligació d’assistir qualsevol olotí, de qualsevol consideració, de la parròquia de Sant Esteve que estigués en perill de mort, al que no podrien abandonar llevat que es produís un notable restabliment de la seva salut. Aquest servei l’haurien de fer de forma gratuïta, sense acceptar cap regal, ni tan sols cap àpat, i amb prohibició expressa que poguessin treure algun profit en el testament dels moribunds. Els dos sacerdots farien torns per setmanes i disposarien d’una casa que els cedia al carrer de Clivillers. Haurien d’estar en contacte amb el capellans de la parròquia, per a rebre informació sobre olotins als que se’ls hagués administrat el viàtic o unció dels malalts i així poder-los assistir en els darrers moments de la vida i assegurar-los “a ben morir”. La posada en marxa d’aquests passioners, per als que destinava 9.800 lliures del seu patrimoni, era prevista per quan el donant morís. El 1762 Verdaguer refundà aquests dos beneficis amb algunes precisions, com ara que no s’ocuparien dels malalts de l’Hospital, perquè aquests ja tenien l’assistència del pares caputxins, o l’augment de la dotació fins a 13.500 lliures. Ara bé, per motius que em són desconeguts, a l’any següent revocà aquesta fundació. Francesc Verdaguer va morir el 14 de febrer de 1767 “havent rebut tots los sagraments”, segons relata el llibre d'òbits de la parròquia.

Darrera d'iniciatives com aquesta hi havia la preocupació perquè quan la mort arribés, el moribund pogués presentar-se amb una consciència neta i a punt per a afrontar la mutació d’aquest món terrenal cap al celestial. Amb assistència sacerdotal o sense, corrien llibres d’espiritualitat amb recomanacions sobre com preparar-s’hi. Un d’ells el trobem imprès a Olot, a la impremta de Miquel Roldan, cap a principis de la dècada dels seixanta del segle XVIII. El seu títol, "Modo, preparació y pràctica de morir bé y de ajudar a bé morir". Es tractava d’una recopilació de textos del P. Crasset, jesuïta. No és, per tant, cap mena de producció específicament olotina, perquè, a més, se’n coneixen d’altres edicions fetes fora d’Olot en temps més reculat. Però que aquí se sentís la necessitat de reeditar-lo voldria dir que hi havia demanda d’aquesta mena de textos. Està dividit en quatre parts, sobre el sentit de la mort, la manera de morir bé, la preparació per a la mort i la pràctica d’ajudar a una bona mort. “La mort –hi llegim– és la última mà que se dona a la tela y pintura de la nostra vida; és la última llum de la antorxa que se apaga; el últim resplendor del Sol que se pon; el fi de la carrera, que dona fi a la nostra carrera; y el sello que sella totas nostras accions”. Així, preparant-se per a una bona mort, “no menos se seguirà, no sols una ditxosa mort, sinó també una vida la més ajustada”, una vida ben devota. Que és d’això, no gensmenys, del que hem estat parlant.  
 
                                                                                Revisat: novembre de 2020.

diumenge, 14 d’octubre del 2018

88. Notícia de l'epidèmia de 1792-1795 a Olot

Entrada a l'antic Hospital de Sant Jaume, d'Olot
Abans, dues coses temien els pobles més que al dimoni en persona: el pas dels soldats pel territori i que hi arribés una epidèmia. Si les dues coses es donaven a la vegada, i a més s’esqueia en temps de guerra, l’adversitat esdevenia calamitat. Ve això a tomb perquè durant la primera meitat dels anys noranta del segle XVIII, una part de Catalunya patí els efectes d’una epidèmia mentre les tropes anaven amunt i avall per culpa de la guerra contra la França revolucionària empresa per la monarquia espanyola. Fem memòria d’algunes dates: a l’estiu de 1792 la família reial francesa va ser confinada a les Tulleries i al gener següent de 1793 el rei Lluís XVI (Lluís-August de Borbó o, com li deien els ciutadans de la revolució, Lluís Capet) va ser guillotinat. Al cap de poc Carles IV (Carles de Borbó, parent seu llunyà) va ordenar l’exèrcit espanyol que entrés al Rosselló per tal que al país veí les coses tornessin a ser “com déu mana”.

En aquest entorn, en algunes comarques catalanes reaparegué l’espectre de l’epidèmia. Sembla que el 1790 al Llenguadoc van patir l‘epidèmia que no tardaria a escampar-se i a arribar a casa nostra, ajudada per l’acció itinerant de les tropes. El 1794 el metge barceloní Llorenç Font parlava de “la actual epidemia de fiebres pútridas, ardientes, continua, renitentes, de que ha sido víctima un grande número de prisioneros franceses y no pocos nacionales”, i en el mateix any, un escrit anònim publicat al “Diario de Barcelona” desmentia que aquest tipus d’epidèmies fossin degudes a causes extemporànies, sinó que “la experiencia nos hace conocer que son inseparables de los grandes exércitos, que ya por eso las llaman algunos libros enfermedades de campaña, y otros de hospital; las hemos visto en todas las guerras de nuestros días, las hemos visto esta última campaña y las vemos todavía en los exércitos aliados del Norte, en los exércitos franceses y en el nuestro del Rosellón. De los exércitos se comunican con facilidad esas enfermedades a los pueblos vecinos y principalmente a los que son de tránsito para los que vienen enfermos de allí, por la poca precaución en los principios”. Me’n guardaré prou d’opinar sobre epidemiologia sense entendre-hi ni un borrall, i no puc dir quina va ser la causa d’aquella d’epidèmia, però no cal ser galènic per a creure que la munió d’homes que formaven els exèrcits, fent vida de passavolants en condicions higièniques de molt dubtosa qualitat (i més en temps de guerra!), havien de constituir per força un perillós viver de malalties.

Olot en el segle XVIII havia gaudit d’un llarg període de tranquil·litat pel que fa a la salut pública. A l’inici del segle sí que hi ha constància de malalties en els anys de la Guerra de Successió, però després no reapareixen. Fins i tot el 1720, quan mitja Europa temé possibles contagis de l’anomenada “Pesta de Marsella” (pel seu lloc d’origen), no es detecta a Olot cap increment de la mortaldat. El 1782 hi hagué una epidèmia que afectà a zones pròximes, com el Rosselló, el Vallespir i el Conflent, i en els anys 1789 i 1790 se sap d’epidèmies a Roses i a Ripoll, però no hi ha constància que res de tot això arribés a afectar els olotins. De fet, no hi ha cap notícia sobre Olot o la seva comarca en el registre històric d’epidèmies esdevingudes al regne d’Espanya, publicat el 1802 (Joaquin de Villalba, Epidemiología española o historia cronológica de las pestes, contagios, epidemias y epizootias que han acaecido en España..., Madrid, 1802), tot i considerar que aquest registre d’epidèmies és molt limitat i és esclau dels escrits que sobre el tema s’havien anat donant a conèixer fins llavors.

Però aquesta vegada el mal sí que hi arribà. Malauradament, no en podem tenir detalls per la documentació olotina, perquè en els anys de referència aquesta és escassa. Potser per motiu de la guerra, o per altres circumstàncies, el llibre d’actes municipals de 1793 és breu (o l’ajuntament es reuní poc o s’han perdut les actes de les altres sessions), el de 1794 encara és més eixut, i els llibres de resolucions municipals de 1795 i 1796, simplement no existeixen.

Les notícies d’aquesta epidèmia que afectà Olot en els anys 1792-1795 ens les aporta un visitant que, de retorn d’un viatge a la nostra vila, escrigué un article a tall de crònica del que s’hi havia trobat i el publicà al “Diario de Barcelona” de l’11 d’agost de 1793. No puc dir el nom del seu autor, perquè s’amagà sota les inicials M. P. M., de difícil identificació. Per la forma com presenta la qüestió, no es tracta de cap metge, perquè diu haver estat “por mis negocios algunos días en la Villa de Olot”. “Negocis”, un paraigua prou ampli per a poder-hi aixoplugar des de tractes comercials a gestions o encàrrecs. L’article en qüestió és llarg, té el benefici de la primera pàgina del diari, de la següent i encara unes línies de la tercera pàgina. Porta el títol una mica desconcertant de “Al catalán zeloso”, perquè en un principi volia ser una mena de carta a algú que, en el mateix diari, signava emparat en aquest pseudònim.

De la seva estança d’aquests pocs dies a Olot, l’autor de l’article es quedà amb la idea, “por relación de sus naturales, que de tres años a esta parte reina allí una cruel epidemia de fiebres malignas, de que mueren bastantes, sin que la notoria inteligencia, práctica y aplicación de los dos médicos que hay en ella, puedan remediarlo”. L’autor s’escudava en la seva condició de transeünt per no donar dades concretes sobre el nombre d’habitants d’Olot, “ni el exceso de los muertos en estos últimos años, respecto de los anteriores”, però assegurava haver-se-li dit “que en el año pasado [1792] murieron la mitad más que en los otros”. Nosaltres sí que podem fer números, perquè tenim a l’abast els llibres d’òbits, o defuncions, de les parròquies olotines de Sant Esteve i de Sant Cristòfol les Fonts, més el d’albats (menors d’edat enterrats sense solemnitat) de la primera, de tots aquests anys. Repassant amb paciència les inscripcions que contenen i fent números, en resulta la següent gràfica de l’evolució del nombre de defuncions registrades a Olot (en les dues parròquies) en un període ampli que va de 1785 a 1796:

Total de defuncions en les parròquies de Sant Esteve i de Sant Cristòfol les Fonts d'Olot


S'hi visualitza amb claredat un increment del nombre de defuncions en el període dels anys 1792 a 1795, amb un punt àlgid l’any 1794, quan els morts sobrepassaren amb escreix els nou centenars (exactament 924 defuncions, de les quals 850 corresponen a la parròquia de Sant Esteve i les altres 74 a la de Sant Cristòfol les Fonts), una xifra rècord mai no assolida a tot el llarg del segle XVIII. Sempre les defuncions anuals havien estat per sota de les cinc-centes amb algunes petites puntes per sobre d'aquest llistó, feta excepció de l’any 1788 (amb 599 difunts a Sant Esteve i 47 a Sant Cristòfol les Fonts). La situació, certament, era greu d'allò més. Aquesta singularitat queda encara més rellevada si en la gràfica distingim els menors d’edat dels adults. Tinguem present que la mainada era un dels col·lectius més vulnerables en les poblacions de l’Antic Règim, una circumstància que feia que la mortalitat infantil –centrada sobretot en els mesos d’estiu– fos molt alta i del tot insalvable. Doncs bé, fent distinció de defuncions entre els menors i els adults, tenim aquesta altra gràfica, referida només, per qüestions metodològiques, a la parròquia de Sant Esteve, la de la major part de la població olotina:

Difunts adults i difunts menors d'edat ("albats") a la parròquia de Sant Esteve d'Olot

Fixem-nos que, si bé també s’incrementen les defuncions dels menuts, l’augment més notori en el període 1792-1795 és el de les defuncions dels olotins adults, que el 1794 sobrepassaren –cas únic a Olot en tot el segle XVIII– els quatre centenars. Per altra banda, si en la primera gràfica vèiem que també el 1788 hi havia hagut un bon grapat de defuncions a Olot, la segona gràfica ens aclareix que es tractà d’un episodi diferent al d’ara, perquè afectà bàsicament els infants i no pas els adults. El nostre comentarista del “Diario de Barcelona” s’exclamava pel caire que tenia l’epidèmia d’ara a Olot: “Causa admiración y lástima ver morir tanta gente joven y robusta de una enfermedad que da tiempo a toda suerte de remedios, supuesto que los más alargan hasta doce o trece días”. I encara afegia la pena que li produïa veure’ls morir sense sagraments, una afirmació que, no obstant, no corroboren pas els llibres d’òbits parroquials d’Olot, en els que l’anotació d’haver mort sense assistència espiritual d’un sacerdot hi és del tot ocasional.

El nostre autor del “Diario de Barcelona” (convertit en corresponsal ocasional a Olot) no ens dóna cap mena de pista sobre els símptomes de l’epidèmia, que ens haguessin permès escatir de quina malaltia es tractava. Però tot i no ser metge, no va pas defugir de fer alguna consideració sobre les causes que l’haurien provocat. Mancat, sens dubte, d’una visió més àmplia, atribuí l’epidèmia a una causa estrictament local, ni més ni menys que a “la agua corrompida y estancada en las balsas destinadas a recoger hielo en el invierno”. Olot –com d’altres poblacions– disposava d’unes basses que servien perquè a l’hivern l’aigua que s’hi posava es glacés de forma natural i aquest gel fos degudament guardat a punt per disposar-ne en els mesos calorosos. Ara bé, durant la temporada estiuenca, les basses havien de mantenir una mica d’aigua per evitar que el seu fons es ressequés i s’esquerdés. Eren unes basses que tenien més d’un segle d’existència i per això l’autor de l’escrit era conscient que donar-los-hi la culpa de l’epidèmia d’aquell temps, “a primera vista lo contradice la experiencia de muchos años que se pasaron sin epidemias”. Llavors les úniques d’aquestes basses que hi havia a Olot eren a tocar del convent dels Caputxins (l'antic, situat, més o menys, on ara hi ha la plaça Clarà) i això li donava peu per reafirmar-se en la seva hipòtesi, tot i la contradicció expressada: “El convento de PP. Capuchinos, inmediato a ellas [les basses del gel] es mucho más enfermizo que el de los PP. Carmelitas, que está en la parte opuesta de la Villa”. I encara ho rematava amb dades a la mà: “Esto de ser más enfermizo el convento de PP. Capuchinos es tan constante, que en menos de un año han muerto tres religiosos, y con 166 años que tiene de fundación, cuenta ya 118 difuntos, como consta de la tabla de la sacristía, no pudiendo decirse otro tanto de los PP. Carmelitas”. El seu raonament, tot i que voluntariós, és lluny de tenir algun fonament, perquè en matèria d’epidèmies ja he dit que Olot n’havia estat generalment apartada. És cert que bastants anys abans, el 1775, en un litigi amb l’ajuntament, el superior dels Caputxins d’Olot havia afirmat que, d’entre els convents de Catalunya, era en el d’Olot on hi havia una major mortalitat entre els religiosos, però això no ho atribuïa pas a res que tingués a veure amb les veïnes basses del glaç, sinó que s’ho féu venir a conveniència per endossar-ho com a mèrit dels esforços i gran treball amb què s’aplicaven els caputxins olotins.

A Olot, en aquells anys de la Guerra Gran (1793-1795) hi havia tropa, i fins i tot el gran edifici de l’Hospici, encara no acabat del tot, hagué de ser habilitat per a caserna i més endavant per a hospital militar, una situació que ens obliga a no perdre de vista aquelles veus esmentades a l’inici, segons les quals era l’exèrcit el causant de l’extensió de les epidèmies. Entre el maig de 1792 i el maig de l’any següent, féu estada a Olot el Regiment de Guàrdies Espanyoles, però, a més, també es detecta a la vila el pas dels Voluntaris de Girona el desembre de 1792, del Regiment de Reials Guàrdies Valones entre abril i juliol de 1793 i, en aquest mateix any, del d’Infanteria d’Hibèrnia a l’estiu i del de Dragons de Sagunt al setembre. Del pas de tota aquesta tropa per Olot en tenim notícies, precisament, per l’ús que els seus soldats hagueren de fer de l’Hospital de Sant Jaume. No obstant, es fa molt difícil avaluar l’abast del decaïment de la salut entre aquests cossos militars, perquè solien dur els seus propis metges i, per tant, el recompte dels que s’estigueren a l’Hospital resulta parcial. Passa això mateix amb les defuncions d’aquests soldats, que no solen constar en els llibres d’òbits de la parròquia (amb només alguna excepció), perquè l’exèrcit duia els seus propis capellans i els preveres de la parròquia restaven al marge de l’assistència religiosa als soldats difunts. Una nota procedent del convent del Carme d’Olot ens fa saber que aquests soldats eren enterrats al seu claustre i que “per los soldats que morian en la Hospital y no tenien diners ni alcances, se destinà per a enterrarlos y se benehí part de la plassa de S. Xtòfol las Fonts, nomenada per altre nom lo Triay”. Les xifres que he donat sobre mortalitat a Olot en aquests anys, comprenen només (amb excepció d’algun foraster) les defuncions d’habitants de la vila.

L’autor de la crònica de l’epidèmia a Olot publicada al “Diario de Barcelona” no gosà pas donar raó del tipus de malaltia que afectava els seus habitants. Ni els metges locals no ho sabien: “Es cierto que no se ha comprehendido bien la naturaleza del mal que reina en dicha Villa, como a su pesar lo confiesan los mismos médicos”, escrivia. I això que no s’estava de lloar la qualitat dels metges olotins: “La buena conducta de los facultativos los hace acreedores a la grande opinión en que los tiene el común de la Villa, y qualquiera que los trate conocerá quan fundada es mi proposición”. D’aquests “facultatius” no ens en dóna noms. En aquells moments, el degà dels metges olotins era Ignasi Desprat i de Sabassona, fill d’un altre metge, Magí Desprat (mort aquest el 1750). Ignasi havia estudiat a la Universitat de Cervera i ara era ja molt gran, va morir el 1794, als 80 anys. En els últims anys de la seva vida, atesa la seva edat, per a les visites als malalts de l’Hospital se li havia assignat un metge ajudant, Josep Marsal, fill d’un metge de Sant Pere de Torelló. Un altre metge d’Olot que també treballava a l’Hospital en aquells anys era Joan Fàbrega, graduat en medicina a la Universitat de Cervera i soci corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina Pràctica de Barcelona. I encara cal fer esment de Francesc Vilar i Ferrussola, que precisament a l’estiu de 1782 havia estat comissionat per l’Ajuntament d’Olot per traslladar-se a França a examinar possibles contagis. Es fa difícil avaluar la qualitat professional de tots ells, però si més no podien acreditar a favor seu un cert currículum.

A l’estiu de 1795 la Pau de Basilea va posar fi a les hostilitats amb França i alleugerí de mals les comarques a tocar de la ratlla fronterera amb aquest regne. No obstant això, encara seguiren havent-hi soldats durant un temps més. Les xifres de defuncions olotines indiquen que el 1796 es va recuperar una certa normalitat demogràfica. De fet, no va ser fins a l’abril d’aquest any, passats mesos des de la fi de la guerra, que es van fer a Olot grans festes per a celebrar que, aquesta vegada, l’exèrcit francès no havia acabat d’arribar fins a la vila. Hi va haver oficis religiosos, música, il·luminacions, focs artificials i curses de braus. D’aquestes festes n’hi ha una relació coetània que centra el motiu de tanta celebració només en el fet de no haver vist els gavatxos a tocar de la vila, però potser l’alegria d’haver-se posat fi als contagis del darrers anys també hi donà un cop de mà.

L’escrit publicat el “Diario de Barcelona” el 1793 sobre l’epidèmia que afectava Olot, acabava amb la petició d’aconseguir “de la Junta de Sanidad o de la Academia Médico Práctica, alguna providencia ordenada al examen de la expresada epidemia y de su origen”. I si més no, amb l’esperança que la publicació d’aquesta notícia al “Diario” suscités que, “leyéndola los facultativos, algunos de ellos, a lo menos pedirían informes a los médicos de Olot, y se principiaría una correspondencia literaria sobre el asunto”. Lamentablement, no consta que es fes ni una ni altra cosa.

dilluns, 17 de setembre del 2018

87. Diccionari d'artistes relacionats amb Olot al segle XVIII. Segona part: Escultors

Representació del taller de fusteria de Natzaret al retaule de Sant Josep (Olot)
Encara que les escultures puguin ser de pedra, de fusta o de metall, en l’Olot del segle XVIII (i, per extensió, arreu de Catalunya), l’ofici d’escultor la gent l’entenia relacionat amb l’esculpit de la fusta, amb la que estaven fetes les imatges que ornaven les esglésies i algunes cases particulars. Del treball de la pedra se n’ocupaven (a part d’alguns escultors acadèmics) els mestres d’obra, és a dir, els constructors de cases. Ells sabien tallar les pedres i donar-hi una superfície neta, apta per fer de reforç a les cantonades, o en portes i finestres, on el mestre d’obres podia permetre’s algun tipus d’ornamentació en l’ampit i els brancals i, sobretot, en la llinda. A Olot, la font del Conill, enlairada en forma de piràmide, sabem que va ser obra de Jaume Ortuna, que no era escultor sinó mestre d’obra. La façana més ornamentada que té Olot (ep, sense comparar-la amb l’obra modernista de la casa Solà-Morales!) és la del temple parroquial de Sant Esteve, de la segona meitat del segle XVIII, en la que intervingueren els mestres d’obra Pere Bertran i Francesc Brili (o Barilli, el seu pare era de Lugano, a Suïssa), amb la probable col·laboració d’un escultor, Ildefons Diví, escultor de fusta, de qui m’inclino a pensar-lo relacionat amb el disseny del projecte.

Aquí m’ocupo dels escultors que visqueres o que passaren per Olot, englobats en aquella primigènia concepció d’elaboradors d’imatges de fusta, un material de per sí amorós a l’hora de pretendre-li treure formes artístiques que, a més, podrien ser daurades i pintades per a la seva major perfecció. Alguns d’ells compaginaren aquesta feina amb la de l’ofici de fuster. D’altres es dedicaren a l’obra més insigne que podia sortir d’un taller d’escultor, la construcció dels grans retaules per als altars de les esglésies, en uns temps en què el gust barroc els exigia un devessall d’imatges i d’ornamentació. Entremig hem de pensar també en la petita obra escultòrica d’aquesta gent, imatges de sants o de marededéus de format menor, aptes per a la pietat popular i la devoció domèstica. Sabem ben poc de com era un taller d’escultor en el segle XVIII. Una nota curiosa, de 1761, ens ha fet arribat la molèstia que la seva activitat podia causar en el veïnatge: en aquell anys uns olotins es queixaren que uns escultors treballaven en una peça d’una casa que en deien el terrat, i que quan aquests “denastan algunas colunas o hazen alguna imagen es precisso hazer mucha fuerza, y el trabajar en dichos quartos de la sala y terrat es de gran danyo y perjuhicio de los sostres y paredes de dicha casa”, i demanaven que se’ls obligués a treballar a l’entrada de la casa que, segons parer seu, era prou espaiosa.

En el present diccionari d’escultors del segle XVIII relacionats amb Olot no incloc uns altres artistes de la imatge en fusta en un art diguem-ne “menor”, però que d’una manera o altra hauríem de mirar de no negligir. Em refereixo als xilògrafs o gravadors d’aquell segle, dels que cal destacar l’impressor Josep Rovira, autor de gravats de la Mare de Déu del Tura, dels sants Eloi, Francesc d’Assís, Bàrbara, Isidre i d’algun més. No sé si era olotí Josep Coromina, però gravà el magnífic dibuix del retaule major de l'església de la Mare de Déu del Tura, dissenyat per Joan C. Panyó. Sense oblidar-nos dels gravadors de temàtica floral que assortiren de motlles xilografiats les fàbriques d’indianes que s’obriren a Olot en el darrer quart del segle XVIII, com ara Joan Aumeda, Francesc Llorens, Miquel Mir, Andreu Poudevida, Antoni Planas, Joan Surroca o Pasqual Vilanova. Quedin, si més no, apuntats aquí els seus noms. 

Abans de donar pas al Diccionari d’Escultors del segle XVIII relacionats amb Olot, vull recordar que el 1987 la bibliotecària M. del Carme Verdaguer Illa (1915-2009) va publicar el llibre L’escultura a Olot. Diccionari biogràfic d’autors (Olot, Edicions El Bassegoda), un llibre a tenir ben present. Si bé se centrà sobretot en els segles més pròxims al nostre, hi inclogué 13 noms del XVIII. He pogut fer créixer la nòmina d’escultors d’aquell segle i fornit majors notícies de cada un d’aquests artistes, però això no detreu a aquest llibre gens de mèrit ni en desvirtua per res la seva consideració d’obra de referència.



Agell, Francesc. Escultor. El 1745 consta que vivia a Olot i que llavors tenia 22 anys complets. 

Alsina i Puig, Joan. Fuster nascut en els anys setanta del segle XVII, fill del també fuster olotí Joan Alsina (mort, aquest, el 1716). Casat amb Magdalena Germà i Conill, d’Olot (morta el 1743). El 1709 pretengué intervenir en la fabricació del retaule de Sant Josep de l’església de Sant Esteve d’Olot, iniciat per Josep Cortada i deixat inacabat per haver-se traslladat a Barcelona en aquell mateix any. La confraria de Sant Josep no acceptà el pacte entre Cortada i Alsina perquè fos aquest darrer (directament o a través d’una tercera persona) qui el continués i el retaule quedà encallat. El 1723 Alsina s’avingué a deixar sense efecte el seu tracte i tres anys després la confraria n’encarregà l’acabament a Pau Costa. Alsina tenia la casa al carrer de Bonaire. Morí el 1739. Un seu fill, de nom igualment Joan (casat amb Maria Pont i, en segones núpcies, amb Margarida Bidó), continuà l’ofici familiar de la fusteria, però no se li coneix cap incursió en el camp de l’escultura.
Obra coneguda: S’ha dit si seria d’ell el cadirat del cor de Santa Maria de Besalú, de 1723.

Barrera, Feliu. Escultor. Conjuntament amb l'escultor Esteve Tàpias, realitzà el retaule major de l’església de la Trinitat de Batet, col·locat el 1700. Costà 18 dobles, més 13 rals de plata pel pany i clau del sagrari. Anteriorment ambdós escultors havien fet l’altar de Nostra Senyora de Gràcia de l’església parroquial de Sant Esteve d’en Bas, per un import de 22 dobles.

Borge o Borja, Francesc de. Vegeu Vogue, Francesc de (major).  

Bosch, Joan. La seva única referència és que el 1738, essent jove escultor, féu de testimoni en el casament del també jove escultor Andreu Escarpanter i Tubau. Possiblement hagués vingut a Olot a aprendre-hi l’ofici.

Cortada, Josep. Escultor nascut a Tortellà el 1670, fill de Jaume Cortada (1641-1701), també escultor, i de la seva muller Margarida. Morí a Girona el 1738. Els seus primers treballs van ser sota el mestratge patern i hi ha notícia d’haver col·laborat amb ell en el retaule d’Avinyonet i en la talla d’una imatge del Sant Crist. El 1690, essent a Tortellà, es casà amb Maria Anna Santaló. Morta aquesta l’octubre de 1692, al cap de poc es traslladà a Olot, on contragué matrimoni amb Francesca Mitjà. Tot i el seu trasllat, mantingué certes propietats a Tortellà, entre elles una casa davant de l’església parroquial. Un seu germà, Jeroni, fou fuster a Besalú, on el 1705 es casà amb Magdalena Noguera; la vida d’aquest germà fou curta, ja que morí el 1711. Una germana, Maria Anna, també vingué a raure a Olot, casada amb el passamaner Salvador Roura. En aquesta vila, el 1703 Josep Cortada tenia el domicili a l’actual carrer de la Verge del Portal, en una casa que era d’Antoni Vidal, pagès de Sant Miquel de la Cot. El 1707, per encàrrec de la confraria de Sant Josep, inicià el retaule de Sant Josep, de l’església de Sant Esteve, amb l’ajuda del jove fadrí fuster Joan Casals. El 1709, però, abandonà l’obra, en part per desavinences amb la confraria i perquè marxà a Barcelona per la seva condició d’oficial del rei Carles III (l’Arxiduc Carles d’Àustria). Abans, féu un conveni amb el fuster Joan Alsina perquè fos aquest qui s’encarregués de donar-hi continuïtat, uns tractes que no agradaren la confraria. Fins el 1723 no pogué acabar de cobrar la part de la feina que havia fet; el conjunt de l’obra s’havia valorat en 950 lliures barceloneses, i a l’inici se li n’havien pagat 110; ell en reclamava 240 lliures més, però finalment pactaren que fossin només 109 lliures i 16 sous. El març de 1715 era a Tortellà, des d’on instà al pagament de dues dobles i mitja per la traça que havia fet uns anys abans del retaule major de l’església de Sant Esteve d’en Bas, retaule que acabaria construint l’escultor Pau Costa. A l’octubre de 1717 tornava a ser a Olot, fent algun treball de fusteria, com ara una premsa per al molí paperer de Collferrer a Sant Joan les Fonts. A partir dels anys vint Cortada s’establí a Girona, on en els anys 1730 i 1736 participà en les eleccions del govern de la confraria dels fusters. Respecte dels seus treballs fora de la Garrotxa, el 1725 hagué de reclamar per via judicial eclesiàstica als obrers de l’església parroquial de Vilanova de la Muga el pagament del que li devien per la seva participació, cap a 1704, en la construcció del retaule d’aquesta parròquia (i que un altre escultor havia acabat uns anys després), un plet que no sembla que quedés resolt fins el 1731. El 1727 participà, juntament amb Pere Costa, en la visura del retaule de l’església parroquial de Cadaqués, que era objecte de discrepància sobre el valor de la feina i art que hi havia posat un dels seus constructors, Joan Torras. El 1730 els mateixos Costa i Cortada feren una altra visura d’un retaule, el de la Puríssima Sang que l’escultor Agustí Sala havia fet per a l’església de la Mare de Déu del Carme de Girona. Tanmateix, per cronologia i pel material emprat, no sembla que es pugui atribuir al nostre Josep Cortada la barana de marbre que es col·locà en les sepultures per a monjos fetes fer en el presbiteri del monestir de Sant Feliu de Guíxols durant l’etapa de l’abat Josep Tost (1749-1753), i que s’ha dit ser obra seva.
Obra coneguda relacionada amb la Garrotxa: A Olot, retaule de la capella de Sant Roc (encarregat cap a 1699). Projecte per a la que havia de ser nova casa de la Universitat d’Olot (1703) i que si bé el 1705 s’havia començat a treballar, no seguí endavant; se’n conserva la traça del projecte. A Sant Ponç d’Aulina, contracte del retaule d’aquesta ermita, sufragània de Sant Salvador de Bianya (1704). A Olot, retaule de Sant Josep per a l’església de Sant Esteve (1707), que deixà inconclús el 1709. A Sant Esteve d'en Bas, traça del projecte del retaule de l’església (cap a 1710), que faria Pau Costa. A Tortellà el 1721 hi féu el bagul i altres elements per a l’enterrament de Carles Alemany Bellpuig, baró del lloc.

Costa, Pau. Escultor destacat de l’època del barroc a Catalunya. Nascut a Vic el 1663, fill de Josep Costa, pagès. Morí a Cadaqués el 1726. Després d’un temps d’aprenentatge, cap a finals de la dècada dels vuitanta del segle XVII inicià a Vic els seus treballs com a escultor per compte propi. El 1704 la Confraria del Roser d’Olot li encarregà la construcció d’un nou retaule per a la capella –acabada d’ampliar– que aquesta confraria tenia a l’església de Sant Esteve, pel preu de 2.000 lliures més casa franca mentre s’estigués a Olot. Possiblement el retaule fos construït entre 1706 i 1707, tot i que Costa tardaria a cobrar-lo del tot: el 1713, des de Sant Feliu de Torelló (on estava treballant en el retaule de l’església), reclamà a la confraria que encara se li devien 300 lliures, un deute del que no se’n donaria per satisfet fins el 1714. Durant aquesta primera estada a la Garrotxa se li encomanà un retaule per a Sant Salvador de Bianya. Passada la guerra de Successió, Pau Costa tornà a la comarca per atendre l’encàrrec d’un nou retaule major per a l’església parroquial de Sant Esteve d’en Bas. La traça original era obra de Josep Cortada i no es pot dir si Costa la seguí o n’ideà una de nova. Començà a treballar-hi cap a finals de 1714, però després quedà aturat per les dificultats econòmiques de l’Obra d’aquesta església. Costa en reprengué la seva construcció a l’inici dels anys vint. Per a aquesta feina se li havien promès 1.000 lliures, el darrer cobrament de les quals (200 lliures) se li féu efectiu el 1722. Durant la seva estada a Sant Esteve d’en Bas deuria anar just de diners, perquè el 1720 ell i el seu fill Pere (identificats com a “arquitectes” de Vic) vengueren un censal a diversos preveres de la comunitat de Sant Esteve d’en Bas, és a dir, els demanaren un crèdit. A més, el 1726 el seu fill hagué de fer front a una reclamació d’un comerciant de la població que exigia el cobrament d’un deute originat per Pau Costa per pa, vi, oli i altres subsistències de quan s’hi estigué mentre hi feia el retaule. Encara l’estiu de 1726 se li féu un darrer encàrrec a Olot, l’acabament del retaule de Sant Josep de la parròquia de Sant Esteve, que es trobava a mig fer per l’abandonament del seu primer escultor, Josep Cortada. La mala salut li impedí de fer-se’n càrrec (Pau Costa morí a Cadaqués el novembre d’aquell any). Tot i això, sembla que l’escultor s’havia establert, ni que fos de forma ocasional, a Olot, perquè el desembre de 1727, a l’any següent de la seva mort, foren trets en encant públic, en aquesta vila, alguns béns de caràcter domèstic (llençols de bri, graselles, cobertores, paella, màrfega, etc.) que havien estat de Pau Costa, per a pagar deutes que hi havia deixat.
Obra coneguda relacionada amb la Garrotxa: A Olot, contracte per al retaule de la Mare de Déu del Roser de l’església parroquial de Sant Esteve (1704); encàrrec d’un tabernacle per a l’altar major de la mateixa església (1707); talla d’una imatge de Crist difunt en braços de Maria (1707); a Sant Salvador de Bianya, contracte d’un retaule (1704). A Sant Esteve d’en Bas, construcció del retaule major per a l’església parroquial (iniciat cap a 1714). A Olot, contracte per a l’acabament del retaule de Sant Josep, que no faria (1726).

Costa i Cases, Pere. Escultor nascut a Vic el 1693 i mort a Berga el 1761. Fill de Pau Costa i de Teresa Cases. El seu és també un dels principals noms de l’escultura catalana del segle XVIII. Possiblement ajudés al seu pare en alguns dels treballs que aquest féu a la Garrotxa, en concret en el retaule de Sant Esteve d’en Bas. El 1723 la Congregació dels Dolors d’Olot li contractà la construcció d’un retaule per a la seva nova capella alçada al costat de l'Hospital, un treball del que n’hi ha un pagament fet a favor seu el maig de 1726. Precisament en aquests moments Pere Costa tornava a ser a Olot, de forma ocasional (en els documents olotins d’aquest any consta com a habitant de Barcelona), en companyia del seu pare. Mentre que a aquest darrer la Confraria de Sant Josep li oferí que es fes càrrec de l’acabament del retaule d’aquest sant, Pere Costa era a la vila per a contractar amb tres serradors la fusta de roure pènol que necessitava per a satisfer l’encàrrec del Capítol de Canonges de Girona de construir un nou cadirat per a la catedral. A la tardor d’aquell any, tal i com s’havia pactat, la fusta era a punt a Olot, i els canonges i capítol de la catedral de Girona demanaren a l’ajuntament que els deixessin tenir la fusta en aquesta vila mentre se’n feia la preparació. Després d’això, i mort el seu pare, no hi ha més notícies que el relacionin amb Olot o amb d’altres poblacions de la Garrotxa.
Obra coneguda relacionada amb la Garrotxa: A Olot, contracte amb la Congregació dels Dolors per a la construcció del retaule dedicat a aquesta advocació en la capella de la Mare de Déu dels Dolors (1723). També a Olot, construcció d’una imatge de la Mare de Déu del Tura, en data desconeguda.

Diví i Pera, Jaume. Escultor i fuster nascut a Girona el 1717, fill d’altre Jaume Diví, fuster de Girona, i de la seva muller Isabel Pera, de Malgrat de Mar. El 1743 es casà amb Ignàsia Escarpanter i Tubau, filla de l’escultor Francesc Escarpanter. Cap a finals de la primera meitat del segle XVIII degueren passar a viure a Olot, on el febrer de 1748 va ésser admès, per la seva condició de fuster, a la Confraria de Sant Josep. Al desembre d’aquest anys van tenir el primer dels fills que se saben nascuts aquí. El 1755 adquirí una casa del difunt Miquel Germà, situada a la cantonada entre el carrer de Bonaire i un dels carrers verticals que donen a la plaça Campdenmas, segurament el de la Parra, on també hi comprà una establia que havia estat del mateix difunt. Per un testimonial de 1761 consta que Jaume Diví treballava juntament amb els escultors Francesc Escarpanter i Palma, i Pere Espinet, en una casa del carrer de Sant Rafel pròpia del notari Francesc Verdaguer. Com d’altres escultors, compaginà el seu treball artístic amb feines pròpies de l’ofici de fuster: així, el 1760, per encàrrec del comerciant Ildefons Castellar, féu treballs per a la saboneria de Ferrusola; el 1765 valorà el que costaria posar a punt el molí paperer de Miquel Vidueyros i Roldan; el 1768 féu pressupost per condicionar, en la part de fusteria, la casa del diaconil a la cellera de Sant Pere de Montagut; a l’any següent, ell, el fabricant d’orgues de Gallach (arquebisbat d’Albí) Joan Pere Cavallé i el paleta Joan Cuderch, feren pressupost per a un nou orgue per a Sant Esteve d’Olot (1769), en el que la part de fusteria correspondria a Diví; i encara, del 1771, consten les obres fetes a casa de l’obtentor del benefici de Sant Pere de la parròquia de Sant Esteve, juntament amb el mestre de cases Anton Bertan. El 1753, en el contracte per fer el retaule de Sant Joan les Fonts, juntament amb Jaume Escarpanter, aquest hi figura com a “escultor”, mentre que Diví hi consta com a “arquitecte”, una denominació que també surt en partides de baptisme de néts, a l’hora de fer-l’hi constar com a avi patern. El 1792 féu testament en el que instituí com a hereu el seu fill Ildefons, també escultor. Un altre dels seus fills, Pere Diví i Escarpanter, fou pintor i daurador. Cap a 1795 Jaume Diví anà a viure a Reus, juntament amb el seu fill Ildefons. En aquest any es vengué la casa que tenia a Olot al paraire Anton Pujadas. El 1797, en ocasió del bateig a Olot de dos néts bessons, fills de Pere Diví, en la partida de baptisme on figuren com a avis paterns, tant a Jaume Diví com a Ignàsia Escarpanter se’ls identificà com “de Girona”, sense cap referència a si era en aquest o en un altre lloc on hi tenien la residència.
Obra coneguda: A Olot, acord de la Congregació dels Dolors per a folrar el cambril de l’altar de la seva capella (1750). A Sant Feliu de Pallerols, juntament amb Andreu Escarpanter, reformes en el retaule major de l’església parroquial, en el que hi féu nou el sagrari i les grades de l’altar (1751-1752); a més, Jaume Diví realitzà diverses elements de millora en aquest temple, com ara candelers, canelobres i espelmatòries, i una nova barana. A Sant Joan les Fonts, juntament amb Jaume Escarpanter, acceptà el contracte per a la construcció del retaule major de l’església parroquial per un import de 850 lliures barcelonines (1753). A Olot, a l’església de Sant Esteve, desmuntà i recol·locà el retaule de la Mare de Déu del Roser (1754). A Santa Bàrbara de Pruneres (sufragània de Sant Llorenç d’Oix), construcció d’un retaule segons disposició testamentària d’Anton de Barutell (abans de 1757). A Olot, són seves diverses intervencions durant les obres d’ampliació del temple de Sant Esteve, entre elles la figura de l’àngel a la mitja taronja (1759), el patró del motlle per a la cornisa principal i altres motlles (1760-1761), l’assentament del retaule major al presbiteri nou i en ell la mesa i el sagrari (1761). Al santuari de la Mare de Déu dels Arcs, talla d’un tron per a la imatge de la Verge i construcció de les grades i altar (cap a 1760-1762). A Sant Feliu de Pallerols, construcció de les vares dels gonfanons (1763); uns anys després, condicionament i trasllat del retaule de Sant Isidre i construcció d’un pal·li de fusta per a l’altar major (1768). A Camprodon (Ripollès), contracte per a l’altar major del monestir, amb la indicació d’haver de ser a imitació del de Riudaura (1769). A Bàscara, construcció del retaule del Roser de l’església parroquial (abans de 1771). A la Vall d’en Bas, retaule per a la capella privada del mas Massegur (1774).

Diví i Escarpanter, Ildefons. Escultor, fill del també escultor Jaume Diví i Pera, i d’Ignàsia Escarpanter. És possible que nasqués amb anterioritat a la vinguda de la família a Olot. El 1772 es casà amb Maria Escubós, filla del blanquer olotí Joan B. Escubós. El 1776 pren el relleu del seu pare en els llibres del Cadastre olotí. A principi dels anys noranta a Olot s’estava treballant en la nova façana principal de l’església de Sant Esteve. De l’autoria d’aquesta obra no n’existeixen fonts directes, sinó només indirectes. Segons una d’aquestes (que sembla força coetània als fets), l’estàtua de pedra de Sant Valentí l’hauria fet “lo escultor Diví, fill de esta vila”. Segons una altra, “el escultor que era el que dirigía la parte de ornato era un tal Diví”. A manca de notícies més concretes, aquest escultor Diví, fill d’Olot, sembla que hauria de ser Ildefons, ja que el seu pare, a més de saber-se natural de Girona, en aquells moments sobrepassava amb escreix els setanta anys d’edat. Es fa estrany que Diví treballés escultura en pedra, una feina pròpia dels mestres d’obra i no pas dels fusters. Sembla que li escauria més, en canvi, la segona notícia, la de portar ell la direcció ornamental de la façana (deixant-ne la direcció tècnica a un mestre d’obres, possiblement Pere Bertran). De fet, ben mirada, la decoració d’aquesta façana es correspon amb la traça d’un gran retaule propi de finals de segle XVIII. De moment no es pot avançar més en aquesta qüestió. El 1795 Ildefons es trobava a Reus, amb el seu pare, des d’on es traslladà a Olot per a fer la venda de la casa que havia estat domicili familiar.
Obra coneguda relacionada amb la Garrotxa: A Olot, contracte amb els Obrers per a fer el retaule del Tura, dissenyat per Joan Carles Panyó; s’avingué de pagar-li 1.200 lliures, posant-hi ell la fusta (1790). A Begudà, construcció d’un retaule (1793).

Escarpanter. Nissaga d’escultors actius a Olot en el segle XVIII. A vegades el cognom és escrit Scarpanter, Ascarpanter o amb altres variants vocàliques. Originaris de Girona, el primer dels que s’establiren a Olot, Francesc Escarpanter, era fill d’un argenter d’aquella ciutat. A principis del segle XVIII hi havia a Olot Gaspar Escarpanter, argenter d’ofici, casat amb Magdalena; el 1705, en el bateig d’un dels seus fills, el padrí fou Joan Escarpanter, argenter de Girona. D’aquest mateix any consta també un Joan Escarpanter argenter de Figueres. Més endavant s’establí una branca dels Escarpanter a Vic: el 1728, a Olot, en el bateig d’un fill de l’escultor Francesc Escarpanter hi féu de padrí –i, per tant, hem de suposar-hi un vincle familiar– Jaume Escarpanter, jove cirurgià, fill de Vic. Els Escarpanter que trobarem a Olot al llarg del segle XVIII no estigueren vinculats al ram de l’argenteria, sinó que es dedicaren a la fusteria i a l’escultura. Una branca d’aquests Escarpanter es traslladà a Seròs (Segrià), a partir de la qual trobem també escultors Escarpanter a Lleida; un dels fills d’aquesta branca, però, tornà a establir-se a Olot. Una segona branca es mantingué a Olot, una tercera passà a Canet de Mar (Maresme) i la quarta anà a viure a Girona, tal i com queda compendiat en la següent taula genealògica dels Escarpanter relacionats amb Olot:



Escarpanter, Francesc. Escultor nascut a Girona el 1687, fill de Jaume Escarpanter, argenter, i de Teresa. Es casà amb l’olotina Maria Tubau, però possiblement això fos abans de venir-hi, perquè la partida dels seus desposoris no apareix en els registres parroquials de la vila. El juliol de 1709 era a Olot, on neix el seu primer fill. Un any després figura com a mestre confrare en la Confraria de Sant Josep. El 1715 testificà a favor de Josep Cortada en el procés que mantenien els cònsols i jurats de Sant Esteve d’en Bas respecte d’haver-li de pagar la traça que havia fet per al retaule de l’església i que era un altre qui el construïa. Cap a 1717 realitzà diversos treballs a Torroella de Montgrí (Baix Empordà), però després la seva activitat se centra a Olot i comarca, en poblacions com ara les Planes i Besalú. El 1718 tenia a casa seva com a fadrí fuster el jove Joan Alabau. En els llibres del Cadastre d’Olot hi figura fins el 1740. Però de l’any abans hi ha notícia d’estar-se a Fornells amb el seu fill Andreu, possiblement per obrar algun encàrrec, un temps en què també féu treballs a Girona. A partir de 1741 és el seu fill Andreu qui consta en els llibres del Cadastre olotins en el lloc del pare, a qui se sap domiciliat a Girona, on morí el 1753.
Obra coneguda: A Batet, possible treball en el retaule de la capella particular del Mas Solà (1712-1714). A Olot, juntament amb Salvador Espasa, nou retaule per a la capella de Sant Rafel (abans de 1716). A Torroella de Montgrí (Baix Empordà), retaule de Sant Francesc Xavier per a la capella homònima (1717), per a la que també féu i assentà el retaule del Sant Crist (1718). A Olot, contracte per a fer el retaule de Sant Antoni per a l’església de Sant Esteve (1721). A Sant Cristòfol de les Planes, retaule de l’altar major (1722-1724). A Olot, juntament amb l’escultor Francesc de Borge, contracte per a l’acabament del retaule de Sant Josep a l’església de Sant Esteve, iniciat el 1707 per Josep Cortada (1727, amb cobraments rebuts el 1729). També a Olot, imatges de Sant Antoni Abat i de Sant Antoni de Pàdua per a la confraria dels fusters (1730). A Olot hi ha notícia que hauria acabat l’altar nou de Sant Franc del convent del Carme (1732). A Besalú, juntament amb el seu fill Andreu, retaule de Santa Llúcia per a l’església de Sant Vicenç (1738). A Girona, guardapols de dos retaules, i dos gerros i una petxina per a cada un d’ells, a l’església de Santa Llúcia (1739) i polseres i altres ajustaments en els retaules de la Concepció i de Sant Llorenç a la capella de Sant Lluc (1740 o abans).

Escarpanter i Tubau, Francesc. Escultor, fill de Francesc Escarpanter i de Maria Anna Tubau, nascut a Olot el 1709. El 1726 tenia la condició de “fadrí escultor”. Més tard passà a Serós, on es casà amb Maria Antònia Palma. No consta que retornés a Olot. Va morir abans de 1753. Pel fet d’haver marxat i sobretot per cronologia, no poden ser seves, sinó del seu fill Francesc Escarpanter i Palma, diverses obres artístiques fetes a Olot per al nou temple de Sant Esteve, que se li solen atribuir.
Obra coneguda: A Lleida, retaule de la capella de l’Hospital (d’ell o del seu pare). A Balaguer, podria ser que fos seu el retaule del Sant Crist que restà inacabat i que, segons contracte fet el 1744, fou conclòs per l’escultor de la Llacuna (Anoia) Magí Sala.

Escarpanter i Tubau, Andreu. Escultor, fill de Francesc Escarpanter i de Maria Anna Tubau, nascut a Olot el 1711. El 1738 es casà amb Maria Verntallat, filla del sastre olotí Sebastià Verntallat. A diferència dels seus germans escultors, es quedà a Olot i treballà per a diverses esglésies de la comarca. A la mort del seu pare mantingué el casal familiar almenys fins a 1760, segons els llibres del Cadastre. No en conec la data de la seva mort, però la seva muller el sobrevisqué i morí vídua el 1787.
Obra coneguda: A Besalú, concòrdia amb ell i el seu pare Francesc per a un retaule de Santa Llúcia a l’església de Sant Vicenç de Besalú (1738). Encàrrec per a fer la mesa, grades, història i marcs de la capella del Roser i una sacra, evangeli i lavabo per a l’església de Sant Joan de Fàbregues (Osona) (1742). Possible contracte per a la construcció d’un retaule per a l’ermita de Santa Llúcia de Puigmal (1747). A Sant Feliu de Pallerols, juntament amb el seu cunyat Jaume Diví, sagrari i grades de l’altar major (1751). A Santa Maria del Collell, retaule de Sant Miquel (1758).

Escarpanter i Tubau, Jaume. Escultor, fill de Francesc Escarpanter i de Maria Anna Tubau, nascut a Olot el 1728. El 1754 es casà a Sarrià de Ter amb Casilda Campllonch i Soler i per un temps residiren a Girona. Després passaren a Canet de Mar, on el 1779 morí la seva muller. Jaume tornà a casar-se el 1779 amb Caterina Sorís i Rahull, d’aquella població. Morí a Canet de Mar el 1791 (agraeixo a Sergi Alcalde Vilà que m’hagi facilitat aquestes dades).
Obra coneguda: A Sant Joan les Fonts, juntament amb el seu cunyat Jaume Diví, contracte per a fer el retaule major de l’església parroquial (1753). A Fontcuberta (Pla de l’Estany), retaule de la capella de la Verge del Patrocini, de l’església parroquial.

Escarpanter i Tubau, Anton. Escultor fill de Francesc Escarpanter i d’Anna Maria Tubau. El 1771 vivia al Pont Major de Girona. En aquest any, a través del seu cunyat Jaume Diví, escultor d’Olot, reclamà el que se li estava devent pel retaule de Ntra. Sra. del Roser de la parroquial de Bàscara, que ell havia construït.

Escarpanter i Palma, Francesc. Escultor, fill de Francesc Escarpanter i Tubau, i Maria Antònia Palma, nascut cap a 1735 (el 1761 deia tenir uns 26 anys) . Tot i l’estada dels seus pares a Serós, ell tornà a Olot, on el 1754 on es casà amb Quitèria Rovira i Igosa, filla de Josep Rovira, escrivent d’Olot, i de Teresa Igosa. Un parent d’aquesta, mossèn Pau Rovira, havia deixat el 1733 uns diners a la Comunitat de Preveres de Sant Esteve per col·locar en matrimoni a Quitèria i a la seva germana Maria Anna. En conseqüència, quan es casà la Comunitat li aportà 50 lliures. Consta en els llibres del Cadastre d’Olot fins a 1766. Per un testimonial de 1761 se sap que Pere A. Espinet treballava juntament amb els escultors Francesc Escarpanter i Palma, i Jaume Diví, en una casa del carrer de Sant Rafel pròpia del notari Francesc Verdaguer
Obra coneguda: En alguna publicació s’ha atribuït la seva obra artística al seu pare Francesc Escarpanter i Tubau. Cal dir que són treballs seus i no del pare: a l’església de Sant Esteve d’Olot, un sol i un Esperit Sant per a ser col·locats al sostre de la nova església, i 8 cartel·les de la cornisa de la mitja taronja i la taula dels costats (1760); a la mateixa església, quatre evangelistes per als angles de la mitja taronja de la capella de Santíssim (1762).

Escarpanter i Palma, Anton. Escultor, fill de Francesc Escarpanter i Tubau, i Maria Antònia Palma. Si bé s’ha dit que era nascut a Seròs, en un instrument notarial olotí de 1757 se l’identifica com a “escultor natural de la vila d’Olot, en la vila de Seròs, bisbat de Lleida, habitant”. En aquell any era, en efecte, a Olot, on es casà amb Maria Anna Rovira i Igosa, germana de la seva cunyada Quitèria Rovira. Amb motiu d’aquest casament, i com havia passat amb la seva cunyada (muller del seu germà Francesc), la Comunitat de Preveres de Sant Esteve li féu lliurament de 50 lliures deixades per Mn. Pau Rovira. En el moment del casament figura com a “jove escultor” i, per tant, el seu pas per la vila podria haver estat només durant el temps d’aprenentatge i que, un cop acabat, n’hagués marxat; en els llibres de baptisme de la parròquia de Sant Esteve d’Olot no hi consta cap fill seu nascut aquí.

Espasa, Salvador (menor). Escultor nascut cap a 1681 (el 1716 deia tenir 35 anys, i quatre anys més tard tenir-ne 39), sense saber-se’n el lloc. Casat amb Teresa Carreró i Vidal, filla del notari de Sant Feliu de Guíxols Joan Carreró (potser de la mateixa família que el cirurgià Joan Carreró, establert a Olot a inicis de segle, procedent de Sant Feliu de Guíxols, d’on era el seu pare). Cap a 1709 s’establí a Olot. El fet que el 1710 se l’identifiqués com a Salvador Espasa “minoris natus” fa pensar que era fill d’un altre Salvador Espasa (i serien d’aquest escultor anterior, i no pas del fill que treballà a Olot –com habitualment se li atribueixen, sense tenir en compte la cronologia– els treballs fets a la parroquial de Sant Feliu de Girona el 1680, a Garriguella i a Castelló d’Empúries cap a 1685, a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona el 1686, i a Santa Creu d’Olorde entre 1697 i 1698). El 1716 vivia amb la seva muller i tres fills a la casa de Teresa Viguet, però a l’any següent adquirí una casa al carrer Superior (l’actual carrer dels Sastres). A més de la seva activitat com a escultor féu també feines de fusteria, com la barana principal del Mas Reixach d’Olot, el casal dels Vayreda, amb els balustres tornejats (1725). A l’inici dels anys trenta deuria passar per dificultats econòmiques, perquè s’endarrerí de forma extrema en el pagament del Cadastre. Al cap de poc marxà a Barcelona, tot i que la seva muller seguí residint a Olot en la casa que hi tenien, fins que es traslladà a Castelló d’Empúries (Alt Empordà), on hi havia el fill Esteve Espasa, escultor com el seu pare. Altres membres de la família també s’havien anat establint a l’Empordà: una filla, Antònia, es casà amb Grau Masó, cirurgià de Peralada, una altra, Jerònima, amb el causídic de la mateixa població, i una tercera, Teresa, amb Anton Puig, cirurgià també de Peralada. El 1733 Salvador visurà el retaule major de Santa Maria del Pi de Barcelona, juntament amb Josep Sunyer i Raurell. Morí a Barcelona el 1736.
Obra coneguda: A Olot, juntament amb Francesc Escarpanter, retaule de la nova capella de Sant Rafel (abans de 1716). A Besalú, encàrrec de l’estendard o guió de la Confraria dels Dolors, juntament amb Jaume Serra (1717). A Olot, contracte per a fer el retaule de Sant Antoni per a l’església de Sant Esteve, juntament amb Francesc Escarpanter (1721) .

Espasa i Carreró, Esteve. Escultor nascut a Olot el 1718, fill de Salvador Espasa. El 1753 es casà amb Magdalena Oliver. Passà a viure a Castelló d’Empúries (Alt Empordà).

Espinet i Coma, Pere. Escultor. Fill de Josep Espinet, moliner de farina de Sant Martí de Vilallonga (a tocar de Camprodon, al Ripollès), filiació que consta en les diverses partides sagramentals de la parròquia d’Olot vinculades a la família. Alguns autors, però, el fan fill de Pardines (Ripollès), on hauria nascut el 1713. El 1746 es casà, a Olot, amb Isabel de Segòvia, filla del pintor Fernando de Segòvia i germana del també pintor, resident a la mateixa vila, Joan de Segòvia. Poc després, fets els exàmens gremials, fou admès a la confraria de Sant Josep. La seva presència a Olot es constata al menys fins a 1765, quan hi neix el seu darrer fill batejat aquí. El seu nom se’l relaciona amb la dauradura de l’orgue de Cadaqués, iniciada el 1770.
Obra coneguda: A Sant Privat d’en Bas, escultures per al retaule construït per Jaume Diví per a la capella privada del Mas Massegur (1774 o després).

Espinet i Segòvia, Joan. Escultor, fill de Pere Espinet, nascut a Olot a mitjans del segle XVIII. Juntament amb els seus germans Esteve i Ignasi, també escultors, pels volts de 1770 es traslladaren a Palamós (Baix Empordà). Joan es casà el 1769 en aquella població amb Caterina Sureda, del mateix lloc; Ignasi ho féu amb Marianna Bajandas i Colls, també de Palamós, el 1778.

Sants, Esteve. Jove escultor de València. El 1712 era a Olot, on féu de padrí en el bateig d’una filla de l’escultor Francesc Escarpanter i de la seva muller Maria Anna.

Tàpias, Esteve. Escultor de finals del segle XVII i començament del XVIII. Cap a 1700 el monestir d’Amer va contractar-lo per elaborar un retaule. En aquell mateix any es començà a instal·lar a l’església de la Trinitat de Batet el nou retaule que havien elaborat ell i l’escultor Feliu Barrera (vide).

Vidal i Cantalosella, Isidre. Escultor. Nascut a Aiguaviva (Gironès) el 1748, fill de Salvi Vidal, pagès del lloc, i de Teresa (agraeixo aquestes dades a Xavi Rodríguez). Degué venir a Olot cap a 1771, l’any en què es casà amb Teresa Pujol, filla del blanquer olotí Josep Pujol. En aquest casament hi féu de testimoni l’escultor Francesc de Vogue, cosa que podria indicar-nos una relació d’aprenentatge entre aquest i el “jove escultor” Vidal. El 1771 és també l’any en què consta per primera vegada en els llibre del Cadastre d’Olot, en els que hi seguirà inscrit fins a finals del segle.
Obra coneguda: El 1782 el seu nom apareix com a possible autor d’un retaule nou del Sant Crist que es volia fer a Santa Llúcia de Puigmal. El 1792 se li pagaren diversos treballs per a l’església de Sant Esteve d’Olot, entre ells fer una grada i el bastiment del pal·li de l’altar major, unes sacres noves “en forma de plata” i un faristol de la mateixa manera.

Vidal, Domingo. Escultor. El fet que el seu nom surti en els llibres del Cadastre d’Olot dels anys 1797-1802, un cop deixa d’aparèixer-hi Isidre Vidal, fa pensar si es tractaria d’un seu fill.

Vogue (o Borge), Francesc de (major). Escultor. Nascut a Gray, a la Borgonya, el març de 1700. Es desconeix la seva formació i activitat abans de venir a Olot el 1727 (consta en el Cadastre d’Olot d’aquest any). En el bienni 1727-1728 el trobem associat amb Francesc Escarpanter en l’acabament del retaule de Sant Josep de l’església de Sant Esteve d’Olot, un cop es veié que no se’n podia fer càrrec Pau Costa. El gener de 1728 ambdós escultors donaren fe d’haver rebut de dita confraria 284 lliures i 8 sous, a compte del retaule, que tenien previst deixar enllestit a més tardar el 15 d’abril d’aquell any. Dos altres pagaments els foren fets el maig i l’agost següents per completar les 410 lliures que se’ls havien promès per dita obra (186 lliures a càrrec de la confraria i les restants 224 donades per mossèn Pere Serrat). Enllestida la seva part del retaule de Sant Josep, es traslladà a Tarragona, on el 1730 es casà amb Anna Maria Rich. A partir de 1739 treballà en la decoració del nou Palau Reial de Madrid, ciutat en la que residiria fins a la seva mort, esdevinguda cap a 1754.

Obra coneguda: A Olot, contracte per a l’acabament del retaule de Sant Josep de l’església de Sant Esteve, juntament amb Francesc Escarpanter (1727-1728).
 
Vogue Rich, Francesc de (menor). Escultor, fill d’altre Francesc de Vogue i d’Anna Maria Rich, nascut a Tarragona el novembre de 1732 [1]. Passà uns anys a Madrid amb el seu pare, i hi obtingué el títol d’acadèmic de San Fernando. Es casà en primeres núpcies amb Josefa Soane. Cap a 1760 retornà a Tarragona i, havent enviudat, es casà en segones núpcies amb Magdalena Abat. Dos anys després s’establí a Barcelona. A Olot hi vingué al voltant de 1770. Aquí treballà en el retaule de les Ànimes de l’església de Sant Esteve. La idea d’aquest retaule no era de cap artista, sinó d’un devot, Miquel Vidueyros i Roldan, administrador de la duana olotina. Des de 1767 els que accedien al càrrec municipal de clavari de la vila es comprometien a que part del seu salari serviria per a pagar aquest retaule, i la dada de 1770 correspon, precisament, a un d’aquests pagaments [2]. En el contracte fet amb de Vogue s’hi contemplaven les imatges de la Mare de Déu de la Mercè i dels sants Rafel i Ramon; aquestes dues darreres, fetes pel mateix escultor, hi foren col·locades el gener de 1772. Amb posterioritat al seu pas per Olot se sap que treballà a Arbúcies i a Montblanc, on morí l’octubre de 1779.
Obra coneguda: A l’església de Sant Esteve d’Olot, construcció del retaule de les Ànimes (cap a 1770-1772).
 
                                                                                        Revisat: novembre de 2020.