divendres, 17 de febrer de 2012

De part de l'abat de Ripoll, sapigueu que... (1725)


Al segle XVIII el rei tenia autoritat sobre Olot, però també n’hi tenia l’abat del monestir de Santa Maria de Ripoll. D’aquí que hi haguessin dos batlles, el batlle reial i el batlle civil. El primer amb el nom ja diu a qui representava; el segon representava a l’abat, l’autoritat baronial. En l’Antic Règim l’autoritat era indestriable de l’exercici de la justícia, i, per tant, les principals funcions d’un i altre batlle eren no sols fer complir les normes emanades de l’autoritat que representaven, sinó també administrar justícia en l’àmbit de les seves competències, auxiliats per un jutge en les seves respectives cúries reial i baronial. Per això es parla de doble jurisdicció. L’Ajuntament era cosa a part, el formaven els regidors –amb el regidor primer com a màxima autoritat municipal– que, això sí, no es podien reunir en ajuntament sense la presència del batlle reial.

Signatura de l'abat de Ripoll Fèlix de Vilaplana (abat de 1705 a 1732) en el nomenament del batlle del civil d'Olot Esteve Riera (1725)

Que a Olot hi hagués doble autoritat no vol pas dir que se la repartissin de forma equitativa. L’autoritat reial va anar procurant, sovint amb l’aquiescència dels mateixos olotins, el seu enfortiment, en detriment de l’autoritat baronial. Les topades entre un i altre batlle sovintejaren, i el 1724 s’hagué d’arribar a una sentència que fixés els respectius camps jurisdiccionals. Així, correspondria al batlle civil d’entendre en casos de furts de poca quantitat de valor i que no s’haguessin comès amb armes o en els camins públics, i també d’agressions de les quals no se n’hagués derivat la mort o la mutilació de la cara i d’altres parts del cos que queden a la vista. La resta, i per tant els actes greus, quedava a mans del batlle reial, que controlava també la vida municipal i gremial. L’abat de Ripoll, però, mantenia altres drets, com ara el nomenament del mostassà o mostassaf, un càrrec que vetllava per als proveïments a la vila, o sobre les aigües del Fluvià, de manera que qualsevol concessió d’aigües per a molins o d’altres establiments precisava de l’autorització abacial.

Què manava la gran maquinària administrativa del rei era fàcil de tenir-ho clar. Què manava l’abat de Ripoll com a autoritat baronial possiblement ja no ho era tant. Per això els batlles civils, en nom del baró, solien fer unes crides públiques per a recordar a tothom allò que, per ser de la competència baronial, calia complir o abstenir-se de fer. Pel que fa a la Garrotxa, d’aquestes crides públiques tenim la que el 1772 manà fer Joan de Cruïlles, marquès d’Aguilar, com a comte de Montagut i baró de Castellfollit (publicada per Francesc Caula al seu llibre Les parròquies i comuns de Santa Eulàlia de Begudà i Sant Joan les Fonts, 1930, p. 150-154) i la que el 1791 manà de fer la baronessa de Santa Pau (publicada per Francesc Monsalvatje al volum III de les seves Noticias históricas. Santa Pau y lugares que componían su antigua baronia, 1891, p. 121-127).

Pel que fa a Olot hi ha, inèdita, la crida que el 14 de maig de 1725 va fer publicar pels carrers d’Olot el nou batlle civil acabat de nomenar, Esteve Riera. Es tracta d'un total de vint-i-dues normes que toquen els principals àmbits de la jurisdicció baronial, “per lo bon règim, govern i administració de la justícia temporal que té y exerceix dit honorable batlle, y antes procurador jurisdiccional en dita present vila y sos tèrmens en nom de dit il·lustre senyor abat son principal”. El text no és pas nou d’aquell any, sinó còpia del que s’hauria fet en altres moments de força temps enllà, perquè en més d’una ocasió s’hi hagué d’esmenar el nom antic de procurador que inconscientment s’hi copià, per substituir-lo pel de batlle civil, el nom que rebé a partir de la Nova Planta. La que es va fer a Santa Pau el 1791 és molt semblant a aquesta crida olotina.

A l’original la crida ocupa quatre pàgines. Fent-ne, doncs, síntesi, a partir dels títols que figuren al marge esquerra de cada disposició, el batlle civil, com a representant de l’abat, “ordena y mana a totas y qualsevols personas de qualsevol estament, grau o condició que sien”:

1. “No jurar lo sant nom de Déu ni blasfemar”.
2. “No jugar”. No es permet de jugar a jocs prohibits (“ço és daus, gresca, carta girada o altres”), però tampoc a jocs permesos mentre dura la missa dels diumenges.
3. “No acullir jugadors en casa”, concretament “jugadors de daus, cartas giradas, cartilla ni de cartes, si no és per modo de recreo”.
4. “No aportar·se·n grans ni fruytas”, no prendre de les terres alienes aspres ni cremar ceps de les vinyes o sarments.
5. “No injuriar ni enquietar” els altres “ab paraulas injuriosas, difamatòrias ni altrament”.
6. “No passar bestiar per la vila ni tèrmens”. Es refereix a les persones de fora de la vila i terme. El pas de bestiar de gent de fora per la vila es veu contrari a “la conservació dels habitants en dita vila y son terme”.
7. “No convenir a altre districtual de la present, fora de ella”. No acudir a cap altre cúria pública i ordinària d’Olot “fora de son tribunal y present cort”.
8. “No tallar llenya del bosch de Malatosquera”. Es refereix al Bosc de Tosca, d’on es podia treure llenya per a ús particular, però no per a vendre-la.
9. “No·s pesque al riu de Fluvià”. Això, “ab ningun gènero de tassuras de menos mida de la que és menester per pèndrer peixos de tal grossura que quatre peixos pèsian una lliura prima”.
10. “Los agraviats degan denunciar lo agravi dins deu dies”. Amb l’advertiment “que en lo entratant no pugan ni degan pèndrer venjança alguna”.
11. “No·s puga aixir a las pedrades”, ni en lloc públic ni en secret, “ni jugar a las pedradas segons diu lo vulgo”.
12. “Se degan obeyr las ordinacions del mostasaf”.
13. “No·s vaja de nits per la vila sens llum”. Es concreta l’horari en què no es pot anar pels carrers sense portar un llum encès: a partir de les deu de la nit en hivern, i de les onze de la nit a l’estiu.
14. ¨No se agavellen grans ni altres mercaderies”. Que no s’acaparin grans, oli, etc., per a la seva revenda.
15. “Se degan tenir los camins condrets”. Els propietaris de terres o els seus arrendataris per on passen els camins públics i missers de la vila i terme els han mantenir nets.
16. “No cassar cassa, y en temps prohibit ni coloms”. Cassar i cassa, és a dir, caçar i cacera. També prohibeix la cacera de conills utilitzant gossos quan els blats són alts.
17. “No pugan los habitants de la vila menjar en tavernas”, en les tavernes de la vila.
18. “Se revocan los guiatges y territoris”, deutes i altres promeses fetes pels anteriors batlles del civil.
19. “No poder·se convocar ni ajustar sens llicència”, no reunir-se sense permís del batlle civil.
20. “Se dega donar acistència al Sr. batlle del civil y als officials del Sr. Abat” quan es produís la detenció d’algú per part d’aquests.
21. “No se pesquen truytas” des del dia de Sant Miquel (29 de setembre) fins al dia de Nadal, en el Fluvià, en el Riudaura ni en el rec de Ravell o Raurell.
22. “No pèndrer ni matar truytas”, encara que no sigui a les riberes indicades.

En aquests mateixos preceptes s’assenyalaven les penes per als infractors, que anaven des de multes pecuniàries i la requisa de les truites o pesca fraudulenta, penes de presó de fins a seixanta dies per als que no ajudessin al batlle civil en les seves captures de malfactors, fins al sever càstig material (de clar regust ancestral) per als que acollissin jugadors a casa: a l’amo de la casa on es jugués “li sien arrancadas las portas de ella y ditas portas y taulas de la tal casa sien aportadas en la plaça pública de la present vila y la tal casa hage de estar uberta y patent per lo spay de deu dies”.

Aquestes crides o pregó foren proclamades “in presentia et audientia multitudinis gentium”, en l’indicat dia 14 de maig de 1725, en els tres llocs acostumats per fer-ho: a la plaça Major, a la placeta que abans es deia de Borgonyà i que llavors era dita de la Font de la Vila Vella, i a la placeta de Sant Jaume, al mig del carrer de Sant Rafel. Tot, en presència de testimonis i amb la rúbrica notarial. 

Abans no s’acabi el segle XVIII assistirem a Olot a diversos episodis de caire antisenyorial, especialment entre 1784 i 1797, en què es produí la negativa dels regidors olotins de seguir la consuetud que quan es produïa l’elecció d’un nou abat de Ripoll aquells li prestessin jurament de fidelitat. El 1811 les Corts de Cadis posarien la primera pedra per a la supressió de les senyories jurisdiccionals i la seva incorporació a la Corona. Però en aquell 1725 quedava clar que amb la jurisdicció de l’abat de Ripoll no s’hi valia pas a badar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada