dilluns, 25 de febrer del 2013

33. L'orgue de Sant Esteve d'Olot en el segle XVIII

Gravat genèric sobre un orgue i les seves parts, s. XVI
La major part de les esglésies de la Garrotxa havien comptat, algunes des de segles, amb un orgue amb què interpretar i acompanyar la música litúrgica. Però les malvestats patides, especialment en la darrera guerra civil, han fet que cap d'aquests grans i rics instruments no hagi arribat fins als nostres dies. Diuen que a la diòcesi de Girona només queden quatre orgues anteriors a 1936 (cap d'ells a la Garrotxa), una situació que revela la important pèrdua patrimonial soferta en aquest sentit. En canvi, s'han preservat alguns dels arxius musicals, que ens donen accés a composicions creades o interpretades pels que en foren els seus organistes. La recent edició de l'inventari del fons musical de l'església parroquial de Sant Esteve d'Olot, degut al rigorós treball de Josep Maria Gregori i de Carme Monells (Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, 2012, CLXIX + 1.119 p.) dóna fe de la importància del fet musical a la nostra comarca, al redós de les capelles de música i dels orgues de les seves esglésies. En la introducció a aquest inventari, se'ns dóna una més o menys extensa biografia dels 14 organistes que exerciren a Sant Esteve d'Olot des de mitjans del segle XVI fins a 1943. Però de l'instrument, de l'orgue, no sempre ens hi és referit el seu historial, especialment en el segle XVIII. Tot seguit intento d'esbossar-ne les dades bàsiques de les seves vicissituds.

Les primeres notícies d'un orgue a l'església de Sant Esteve d'Olot són de 1549, quan l'Ajuntament d'Olot contractà amb el mestre d'orgues Lluís Balli, que llavors residia a Girona, la fàbrica d'un orgue amb destinació a l'església. A principis del segle XVII l'orgue va ser refet de bell nou, a càrrec també de l'Ajuntament d'Olot, que ho pagà en tres terminis, en els anys 1603, 1605 i 1607. Si bé consta que es preservà la part de la caixa exterior on hi havia l'escut d'Olot, semblaria que es tractà d'un orgue nou, perquè més d'un segle després, l'ajuntament encara guardava "los inútiles despojos del antiguo órgano" (que hauria de ser el de 1549). Podria tractar-se d'aquest orgue d'inicis del segle XVII l'obra que al 1601 havia fet a Olot el mestre d'orgues de Solsona Francesc Bordons. L'orgue hagué de ser reparat en els anys 1660 i 1678-1679.

En l'arrencada del segle XVIII l'església de Sant Esteve d'Olot es trobava immersa en unes importants obres poc conegudes que comportaren la construcció de nou de les capelles de la banda de tramuntana (entre elles, la del Roser) i d'una nova sagristia. Aquestes obres afectaren l'orgue, que al 1704 va haver de ser reparat i renovat amb tres registres nous pel carmelita Fra Joan Molina, a qui l'ajuntament pagà 150 lliures barcelonines. Però la construcció de les noves capelles i el desig que aquestes poguessin lluir bé, va acabar determinant que es canviés de lloc l'orgue, unes maniobres fetes al 1707 sota la supervisió del mateix Fra Molina i que en bona part sufragà l'adroguer Pere Santaló. Els rebuts d'aquesta nova instal·lació no només parlen de "mudar la orga", sinó també de fer-hi una escala "per entrar y axir dins ella" i de l'adquisició de bigues, cairats i d'unes cortines, així com de la reparació de "la volta aont estava la orga". Passats uns anys, al 1754, el qui era organista de la parroquial, Baltasar Fontfreda, va tenir cura de fer-hi un repàs i afinament.

A partir de 1750 s'emprengué la gran obra d'ampliar de forma considerable l'església de Sant Esteve. L'ampliació va ser feta sobretot per la part del presbiteri i per la banda de tramuntana, precisament on hi havia l'orgue. De moment la nova paret d'aquesta banda es va anar alçant fora del vell temple, que de mica en mica quedà englobat dins de la nova volta de l'església. El 1761 tocà, per tant, d'enderrocar les parets velles, i davant del perill "que habría de cayer un pedazo de bóveda sobre él y destruyrle", l'orgue va ser desmuntat i guardat a la casa de l'ajuntament fins que es pogués tornar a muntar al temple. Aquest parèntesi durà entre la primavera i el setembre d'aquell 1761. El restabliment de l'orgue a la nova església va confiar-se al mestre orguener Antoni Boscà, de Barcelona, per un import de 166 lliures, 13 sous i 4 diners, i amb l'obligació, a més, de "ajustar en él un registro secreto nuevo, y hazer las manchas nuevas por ser inútiles las del órgano viejo". L'orgue va quedar instal·lat en part de la capella del Sant Nom de Jesús (en la que ara hi ha la Mare de Déu dels Dolors), a una certa altura. 

Però després d'un segle i mig d'existència, sembla que l'orgue ja no donava tant de si. De fet, quan es pactà amb Antoni Boscà la reinstal·lació de l'orgue a l'església, es digué que l'orgue era "muy viejo y desconcertado". Només tres anys després dels treballs de Boscà, el mestre de la capella de música d'Olot, Josep Carcoler, i l'organista Josep Castelló es referien a aquest instrument no com a orgue, sinó com a una simple cadireta "que se compuso de materiales y flautas viejas del órgano que havia en la parroquial iglesia antes de su reedificación". Al 1769 es va encarregar a Joan Pere Cavallé, mestre constructor d'orgues de la vila occitana de Galhac (Gaillac, en diuen els francesos), a tocar d'Albí, i que en aquells moments treballava a Catalunya, que juntament amb els olotins Jaume Diví, fuster-escultor, i Joan Coderch, mestre d'obres, fessin un pressupost del que costaria un orgue nou, proporcionat a les noves dimensions de la principal església olotina. Van ser de l'opinió que vindria a costar uns 70.000 rals, més o menys. 

Començaria, per tant, una llarguíssim batalla per aconseguir el finançament per a un orgue nou, batalla que no es resoldria fins ben bé un segle després. Un primer problema era que l'Ajuntament d'Olot, que en altres ocasions s'havia fet càrrec de les despeses i manteniment de l'orgue parroquial, ara veia com el Consell de Castella, en una operació de control de les hisendes municipals empresa a partir de 1760, li prohibia dedicar recursos a aquesta mena de despeses. Tant al 1765 com, novament, al 1771, es va demanar que el Consell autoritzés destinar alguna cosa a la compra del nou orgue, però sempre la resposta de Madrid fou negativa, perquè deien haver-hi d'altres prioritats de despesa per als diners municipals. 

Hi havia els recursos propis que tenia l'Obra de l'església de San Esteve, però tampoc no es podia cercar la solució per aquesta banda, perquè les obres d'ampliació de l'església havien costat molts diners i no només no estaven encara acabades (calia fer la façana, els campanars, etc.), sinó que certs defectes de construcció van causar al cap de ben poc unes esquerdes que reclamaren fons per a obres de consolidació. El 1772 s'intentà que alguna cosa del llegat d'Antoni Llopis pogués servir per al nou orgue, però tampoc no es reeixí en aquesta via. Antoni Llopis havia deixat els seus béns perquè els jesuïtes obrissin un col·legi a Olot, però, amb l'expulsió d'aquests religiosos del Regne al 1767, aquests béns havien quedat a mans de l'Estat.

Mentrestant, els defectes de construcció que afloraven en el temple de Sant Esteve sembla que no foren aliens al fet que al 1777 es canviés de lloc l'orgue, no sense una certa polèmica sobre si era convenient o no de fer-ho. Després "de un maduro examen de todas las circunstancias que devían tenerse presentes por la poca seguridad de las paredes de dicha iglesia", una comissió formada pel mestre de capella, l'organista, un constructor d'orgues (de qui no en sabem el nom) i un mestre d'obres, determinà que el millor lloc on tenir-hi l'orgue era "sobre la puerta principal de la expressada iglesia, ofreciendo el factor del órgano, por el caso de no salir bien las voces y no dar el eco que corresponde, transportarlo a sus costas en el mismo sitio en el que aquél se hallava".

Al 1787 l'organista Josep Castelló tornà a exposar les mancances amb què es trobava l'església de Sant Esteve en matèria d'orgue. Segons declaració seva, es podia ben dir que el temple no tenia un orgue (ell usa el femení, una orga), "pues solo existe un principio de ella, vulgarmente dicho cadireta, la que al tiempo de la construcción del actual templo se compuso de las flautas menos rotas que se hallaron en el órgano que havía en la antigua yglesia por haverse de precisión tenido que componer algún instrumento para acompañar el coro, pues se tenía en aquella sazón la esperanza de construhir un entero órgano que no se ha podido conseguir por falta de medios y caudales de la Obra, hallándose ya en el día dicha cadireta o principio de órgano en estado de no poderse tocar, por hallarse descompuesta".

Precisament un any abans d'aquestes paraules de Castelló, el 1786, l'Ajuntament d'Olot havia intentat una via inèdita per a poder sufragar el nou orgue que es reclamava. L'abat de Besalú percebia de la parròquia d'Olot unes rendes decimals i de primícia. Es demanà al Consell de Castella que una tercera part d'aquestes rendes senyorials poguessin quedar-se a Olot en auxili de les obres de consolidació de l'església de Sant Esteve i per a l'adquisició d'un orgue nou. No cal dir que l'abat de Besalú mogué cel i terra perquè això no fos concedit, amb tota mena d'arguments, entre ells negant que Sant Esteve d'Olot estigués necessitat d'orgue, "pues lo tiene corriente y se hizo al mismo tiempo que su fábrica o reedificación, aprovechando los flautados y otras piezas del antiguo que havía", tot atribuint la petició d'orgue nou a una dèria de l'organista Mn. Castelló, "empeñado en que se haga mucho mayor completo a toda costa". Mentrestant, alguna cosa es va fer per millorar l’orgue, de la mà de l’organer Jordi Vullen, a qui el 1788 els Obrers de Sant Esteve li pagaren 50 lliures “en bon compta per mon treball de aber adobat, llimpiat y afinat lo orga o cadireta de dita iglésia, com també las manxas y pagat lo fuster i manxador i lo demés se me satisferà quand jo tornaré donat un repàs y refinat dita cadireta”. 

Pel que fa a la idea d'un nou orgue, el bisbat de Girona féu costat als olotins en aquesta seva pretensió d'aplicar a les necessitats de l'església de Sant Esteve la tercera part de les rendes que d'aquí en treia l'abat de Besalú. Al 1791 fins i tot aventurava el pressupost del nou orgue en unes 2.000 lliures barcelonines, una quantitat suficient, perquè "en muchas yglesias de este obispado se han hecho órganos por este precio". Però tot s'anà dilatant. I vingueren les guerres Gran i del Francès, passades les quals el plet entre Olot i Besalú seguia encara viu i sense resolució per part del Consell de Castella. Finalment, al 1818 s'arribà a un pacte entre l'Ajuntament d'Olot i el monestir de Besalú, pel qual l'Obra de Sant Esteve d'Olot percebria 700 lliures anuals de les rendes que l'abat treia del terme parroquial. Paradoxalment, tot i que hi havia acord, el que no hi hagué fou orgue nou, embrancada com es trobava l'Obra en d'altres despeses. 

Per parlar de l'estrena d'un nou orgue –el tercer dels que ens són conegutscaldria encara esperar al 1857, gràcies a l'interès de Mn. Miquel Calvila, que va buscar diners sota les pedres perquè fos una realitat. És aquest orgue, àmpliament renovat el 1901, el que va ser destruït en l'any 1936.

1 comentari:

  1. el blog de tots els orgues de catalunya: catalonianpiporgans.blogspot.com.es/

    ResponElimina