22. De quan les dones havien d'anar a rentar la roba al Fluvià

Postal amb la llegenda  "522, Olot -"Risclosa de Santa Magdalena"

L'antiga postal “Risclosa de Santa Magdalena”, que porta el número 522 entre les que el 1911 va editar la casa de Bordeus Comptoir Fotos, ens ofereix una vista d’aquesta resclosa i de la vella fàbrica dels Artigas, a la banda esquerra del riu, reflectida plàcidament en les aigües del Fluvià. Però la imatge va atrapar també un toc humà, vés a saber si volgut o només per obra de l'atzar: a l’angle inferior dret hi quedaren captades quatre dones, penosament agenollades sobre la pedra, amb les seves àmplies faldilles i el mocador al cap, rentant la roba a l’inici del rec que portava l’aigua cap a les adoberies i molí del Palau. Amb elles, els cistells de la roba i una fusta on dur-hi els estris de rentar.

Detall de l'anterior postal, amb les rentadores

Vet aquí una feina ben feixuga, a voltes dolorosa i tot –pensem a l’hivern, quan havien de fer anar les mans en una aigua gèlida– que tenim ben oblidada: les comoditats actuals a l’hora de rentar la roba no ens donen peu en cap moment a considerar, ni remotament, el que durant segles va ser la dura feina d’anar a rentar la roba al riu.

I, és clar, no esperéssim pas que sigui fàcil que aquesta feina hagi deixat algun rastre en la documentació escrita del nostre passat. A Olot, en el segle XVIII, apareix ocasionalment no pas perquè meresqués atenció en si mateixa, sinó en relació amb el plet que s’originà el 1724 amb la construcció que el negociant Josep Caralt i el seu fill Pau, tintorer, feren d’un nou molí fariner i de la seva resclosa per prendre les aigües al Fluvià, possiblement cap on ara hi ha la resclosa de la desapareguda farinera dels Coromina. Si bé per a fer-ho els Caralt tingueren llicència de la Reial Audiència, els mancà en canvi el consens amb les autoritats locals, que feren seus els temors dels industrials olotins amb obradors riu avall (blanquers, tintorers, moliners...) per als que les necessitats d’aquest nou molí de ben segur que interferirien el normal i regular proveïment d’aigua als seus establiments. En conseqüència, s’inicià una batalla per posar de manifest que el molí dels Caralt tenia tant més de perjudicial per a la vila, com de poc d’útil, i fou llavors quan, exprimint al màxim la llista d’arguments que podien acreditar la seva oposició als Caralt, els vingué a la memòria d'incloure-hi també el singular treball de les mestresses de casa que rentaven la roba al riu, a les que el nou molí sens dubte hauria de causar un dany irreparable. L’estiu de 1724, només saber de les obres dels Caralt “cerca las passeras ditas de Alzina“, l’ajuntament els manà d’aturar les obres perquè “fàbrica de dit molí impediria que en una gran part de riu y en la part més apta y acomodada no si [= s’hi] poria rentar y quedaria molt poch riu per rentar los habitants de dita vila y altres prejudicis y danys”.
 

El 1726 els contraris al molí dels Caralt redactaren el llarg document “Sumario de los perjuizios que el molino de Joseph y Pablo Caralt y sus obras adjacentes infieren al bien público de la villa de Olot y de sus singulares”, els cinc primers arguments de setze que n'hi ha, estan dedicats al perjudici “de que en tiempo de esterilidad de agua en el río Fluviá, que ordinariamente suele suceder en los veranos y muchas vezes en otros tiempos del año, no se podrán lavar las ropas, lanas y demás cosas”. Això de rentar la roba al riu era, segons aquest document, una imperiosa necessitat, “respeto de no haver en la villa ni fuera de ella possos ni algives ni otra agua con que lavar”, si bé una exclusió tan general sembla del tot exagerada. Els redactors no volgueren que tot quedés en només una vaga percepció, sinó que un cop dit això, passaren a analitzar cada un dels llocs del riu on era habitual anar-hi a rentar la roba, per contrastar-ho amb el que passaria un cop feta la resclosa del nou molí.

No qualsevol lloc del riu era apte per anar-hi a rentar la roba, ja que calia que fos d’un accés suau i fàcil (els marges massa alts fan de barrera) i, a la vegada, que hi hagués aigua abundosa i corrent. Segons l’expressat document, els llocs del Fluvià on en aquells moments s’anava a rentar la roba eren:

1. A sota del petit pont que hi havia sobre el Ravell per anar de la palanca de l’Eruga al mas d’aquest nom.
2. A sota de la palanca de l’Eruga.
3. Entre la palanca de l’Eruga i el paratge de la Potada.
4. A la Potada.
5. En el desguàs del molí del Caralt.
6. En el tram de riu entre l’anterior punt i les passeres dites de l’Alzina.
7. Al Prat dels Bomians, a tocar de l’hort del metge Marcillo.
8. A la vora de riu sota del pont de Santa Magdalena.
9. Fora del riu, en el rec que portava l’aigua a les adoberies del Palau.
Riu amunt, hi havia un altre lloc, a sota del Pont Vell, però com deia el document, era “muy incomodado por la distancia” respecte de la vila d’Olot.

El tram de riu entre les passeres de l’Alzina (amb referència a la casa anomenada el Bufador, pròpia de la família Alzina) i fins a tocar de la nova resclosa, que deuria correspondre al paratge del rentador de la llana, al final de l’actual carrer de Fontanella, era el lloc més usual per a anar-hi a rentar la roba, “por ser álveo en la mayor parte llano y correr el agua superficialmente, de suerte que puede con él levarse, de una parte y otra del río, y ahún por medio de él en muchas partes”. Si a això afegim que era un indret d’una certa extensió i el lloc “más cercano del íntimo de la villa”, no era estrany, doncs, que fos aquí on més anaven les dones a rentar la roba, per sobre de tots els altres llocs junts. I, malauradament segons aquests arguments, si els Caralt tiraven endavant el molí, aquest tram es veuria greument afectat per aquesta construcció a causa de la retenció d’aigua que, en especial a l’estiu, faria la nova resclosa del molí. A la vegada, els llocs d’aigües amunt quedarien inutilitzats com a rentadors de roba pel fet que la nova resclosa elevava el nivell de les aigües del Fluvià fins a tocar ben bé la palanca de l’Eruga, que també quedaria afectada.

Per si els favorables als plans dels Caralt diguessin que ja hi havia altres llocs on rentar la roba, els redactors del sumari d’arguments en contra s’avançaven a dir que en la resta de llocs hi havia massa poc espai per aquesta feina i que només s'hi podrien encabir no gaire més de tres o quatre persones, amb d’altres agreujants, com ara que era fàcil perdre-hi la roba “por llevárselas fácilmente la rapidez del agua”, o que, en el cas del rec interior de les adoberies hi havia “la incomodidad de haverse de llevar la ropa mojada, por no haver allí comodidad de enjugarla”.

La relació dels llocs on s’anava a rentar la roba ens aporta diversos topònims, alguns de senzills com ara la palanca de l’Eruga, que correspon a l’actual pont de les Móres, i d’altres dels que fins ara no en sé treure l’entrellat, com el prat dels Bomians, que tindria a veure amb els gitanos. En tot cas destacaria el paratge de la Potada, un nom que encara fou usual fins ben entrat el segle XX, aplicat a la part del Fluvià quan passa per davant dels actuals blocs de la Verge del Tura, en la que el riu fa una marcada corba i adquireix certa profunditat. El 1897 en Josep Berga publicà a L’Olotí del 3 de gener la llegenda que li havia explicat Antoni Molins i Gelada, “La potada del mal esperit”. És el relat d’un jove amb pocs recursos, enamorat d’una bella donzella (a qui també festejava un pretendent ric), temptat de pactar amb el diable per a ser ell qui se l’emportés, però salvat per l’acció d’un capellà confessor seu. Aquest final hauria provocat tal enrabiada del diable, que aquest “donà a terra una potada espantosa que féu retrunyir la comarca, y canviar lo curs del Fluvià en una corba sobtada”, la d’aquest lloc, en el qual “encara avui algun vell de la rodalia de las Fonts us contarà haver vist en certes nits, ombres estranyes remoure’s en lo fons de la Gorga de la Potada y que al fer lo senyal de la creu se desvaneixen com lo fum”. Fos o no perquè en el segle XVIII aquesta llegenda ja estigués viva entre els olotins, el cas és que en aquell temps a la Potada hi havia plantada una creu.

Però per afegir encara més arguments contraris al molí dels Caralt, els seus detractors tragueren partit de la condició femenina de les persones que portven a terme aqeusta feina de rentar la roba al riu. En efecte, en el document es recalca que eren les dones les qui s’hi ocupaven, i el fet d’alterar aquell lloc on més s’anava a rentar, el comprès entre les passeres de l'Alzina i la nova resclosa, no només causava perjudicis pràctics, sinó també morals, ja que era “el más despexado y expuesto a la vista del pueblo, por el concurso de la gente que sale a este parage para que las mugeres y donzellas, que son las que ordinariamente se envían al río, puedan lavar sin peligro de su honestidad y recato”, mentre que d'altres llocs eren "distantes de la villa o peligrosos o escondidos". Vés a saber si més d’una dona no s’hauria trobat amb un greu disgust en el seu feinejar al riu amb la neteja de la roba.

El plet entre l’ajuntament olotí i els Caralt semblà poder-se solucionar a través d’una concòrdia entre uns i altres, signada el novembre de 1726, pel qual els Caralt s’ho deixaven córrer, garantint, entre altres pactes, “el de poder hir a lavar sus ropas blancas y otros géneros en las aguas del referido río de Fluviá y usar de las aguas de aquél para el servicio de sus casas”. Però cansats d’esperar que des de Barcelona es donés el vist i plau a aquesta concòrdia, l’ajuntament, a l’any següent, optà per comprar-los molí i resclosa i donar la polèmica per acabada.

Olot no tingué mai un rentador públic amb ets i uts, a l’estil del que sí que tingueren d’altres poblacions, amb uns amplis safareigs sota cobert on fos més fàcil la feina de rentar i la netedat amb què fer-ho, i això que més d’una vegada la premsa local collà les autoritats perquè s’emprengués aquesta obra. A més estirar, s’habilitaren amb alguns pedrissos el que seguien essent llocs tradicionals de rentar a la vora del riu. Josep M. Dou remembrà en una ocasió el que havia estat, en les primeres dècades de segle XX, el safareig públic (ep, pagant-hi entrada), de Can Carlicus, amb estenedors i fins i tot una caldera per a aigua calenta. Però la introducció de l’aigua corrent i dels safareigs a les cases, preludi de la revolucionària entrada de les rentadores elèctriques, trobà Olot amb els deures encara per fer en aquest aspecte, obligant als qui no es podien permetre els moderns beneficis del rentar a casa, a seguir utilitzant els vells llocs de fer-ho a la vora del riu. Prou que ens ho fa patent la luctuosa notícia publicada a la premsa local olotina l’estiu de 1954 en relació amb el rentador del rec de sota el pont de Santa Magdalena, segons la qual una veïna de 55 anys, de nom Montserrat, “que era portadora de un cubo con ropa sucia para que la lavase su compañera que estaba en el lavadero público, tuvo la fatal desgracia de resbalar en la escalera del Puente de Santa Magdalena y morir a consecuencia de las heridas producidas”, tot i haver-hi anat ràpidament a auxiliar-la els treballadors de la fàbrica dels Aubert, de l’altra banda del pont.

Rentar la roba al riu: una vella, feixuga i impagable feina feta durant segles per les dones (olotines i de tot arreu), a sumar a la llarga llista dels seus sacrificis mai prou ben reivindicats.

21. La indústria de la pell a Olot al segle XVIII

El pont de Santa Magdalena mirant riu amunt, amb les adoberies al seu redós (1866)

La manufactura de la pell a Olot va ser, durant segles, una de les activitats puntals de l’economia local, i ho fou de manera especial en el segle XVIII. Però, a diferència del tèxtil o de la manufactura del paper, l’historial de la indústria olotina de la pell ha merescut un interès més aviat curt, i és poc present en la memòria col·lectiva. A més, les modernes reformes urbanístiques del sector de la vila on hi havia hagut aquesta mena d’establiments (ja molt modificat pels nous usos industrials que s’havien donat modernament als edificis), han propiciat que, pràcticament, no quedi cap rastre visible de les velles adoberies olotines, llevat d’un cert utillatge recollit al Museu Comarcal. Com a conseqüència, Olot no pot oferir res a la Xarxa d’Adoberies Històriques de Catalunya, constituïda el 2010, i que comprèn elements patrimonials d’aquest ram presents a Granollers, Igualada, Lleida, Tàrrega i Vic.

Els orígens coneguts de l’activitat manufacturera de la pell a Olot es remunten, pel cap baix, al segle XIV. Durant el segle XVIII hi van estar funcionant una mitjana de quinze adoberies, alguna més en els anys vint i en les darreres dècades del segle. Donaven feina directa a un centenar i mig de treballadors (algunes fonts parlen de més de dos-cents operaris cap a 1776 i de més de 300 el 1783, però aquestes xifres semblen exagerades). Hi havia, a més, un algtre nombrós col·lectiu que en vivia, el dels sabaters, corretgers i basters.

Les adoberies estaven a mans dels blanquers, diferenciats dels simples operaris. Ser blanquer volia dir haver passat per un procés gremial d’aprenentatge i admissió, que s’articulava a través del gremi de blanquers, posat sota l’advocació de sant Marc. Aquestes pràctiques gremials afavoriren la formació de nissagues de blanquers, com els Pujol, Germà, Hostench, Marcé, Solanich, Gou, Bassols, Casabó, Castanyer, Isamat, Serra, Coromina i Masmitjà, Escubós, etc., sovint amb lligams matrimonials establerts entre ells. Algunes d’aquestes nissagues varen anar ampliant la seva activitat econòmica fins a ser reconeguts més com a negociants que no pas com a blanquers, com els Bassols i els Casabó, que tenien també molins fariners, o els Marcé i els Coromina i Masmitjà, que a finals de segle s’interessaren pel nou negoci de les fàbriques de mitges de cotó. El Gremi de Sant Marc existia de temps immemorial i havia actualitzat les seves ordinacions el 1699. Comprenia no només els blanquers, sinó també els sabaters, però cap a 1758 els blanquers començaren les maniobres perquè se'n separessin els sabaters, amb l’objectiu de poder exercir, a benefici dels primers, un major control sobre les pells que entraven a la vila. Després de molts estira-i-arronses en els que els blanquers foren acusats de prepotència, el 1777 ja era un fet la seva separació. Els blanquers es quedaren amb l’advocació de sant Marc i obligaren els sabaters a fer un nou gremi sota la protecció dels sants Crispí i Crispinià.

El vell rec de què s'havien servit els blanquers, el 1986 (ara inexistent)

Com que necessitaven aigua, les adoberies eren a tocar del Fluvià, a la vila vella. La majoria es concentraven a la riba esquerra del riu, en el tram comprès entre el pont de Santa Magdalena i la plaça Palau, més algunes abans i altres després, ja en el carrer de sant Miquel. Per entre el pont i la plaça hi passava el rec que portava aigua al molí fariner del Palau, de la que els blanquers també se’n podien aprofitar. La construcció, el 1725, d’una nova resclosa riu amunt, per donar aigua al molí que havien fet Josep i Pau Caralt, pare i fill, portà l’alarma als blanquers, temorosos que això signifiqués una reducció de l’aigua del Fluvià per als seus establiments. Alguna adoberia tenia aigües pròpies o se servia dels excedents de les fonts més pròximes (el 1728 Mateu Pujol aconseguí que se li confirmés la concessió d’aigua de la Font del Tura a la seva adoberia, que ja el 1637 s’havia atorgat a l’antic propietari), un avantatge per al cas que les aigües del Fluvià baixessin brutes. A la vegada, el Fluvià es convertia en desguàs de les adobaries, fos directament o a través d’una claveguera. El carreró que donava accés a l’interior d’aquesta illa va ser conegut durant part del segle XVIII com el carreró de les Adoberies. El Fluvià, generador de riquesa, també alguna vegada fou destructor: els forts aiguats de 1763 hi feren força mal, i alguna adoberia, com la dels Gou, se n’anà en orris.

Marca de fàbrica d'un blanquer de la família olotina Isamat (s. XIX)

Les pells que treballaven els blanquers olotins en la seva majoria no eren fresques, sinó que venien de lluny. És cert que la comarca i les zones pirinenques pròximes n’aportaven, però eren partides reduïdes. Les grans remeses de pells per ser treballades a Olot procedien de la gestió de comerciants barcelonins amb proveïdors que podien ser geogràficament molt distants. En tenim només notícies disperses, però suficientment orientatives: el 1717 Pere Castanyer havia comprat a un comerciant barceloní 600 cuirs de bou en pèl, i algun temps després Jeroni Estorch n’havia fet portar 882 a través d’un comerciant mataroní; el desembre de 1721 hi havia a l’hospital d’Olot (en prevenció que no portessin cap malura) diverses partides de cuirs vinguts de Barcelona, però que se sabia que no eren ni de França ni d’Espanya, cosa que les feia vingudes de força més lluny; el 1748 una casa de comerç de Barcelona notificava al seu agent a Olot que disposaven de 97 cuirs de bou i 153 de vaca petits, carregats al port de Cadis, que no dubtaven que podien ser d’interès per als blanquers d’aquí; el 1760 a la blanqueria de Francesc Prat s’empra l’adjectiu “barbaresques” per identificar uns quants centenars de les peces de cuir que hi havia; el 1787 havia arribat a Olot una partida de 800 cuirs d’Alger, descarregats al port de Sant Feliu de Guíxols d’on havien arribat des de Marsella; i consta que el 1789 Antoni Roura havia comprat a Barcelona 1.340 peces de cuirs de vaqueta. En aquest context, crida l’atenció que el 1788 l’Ajuntament d’Olot afirmés que la major part dels cuirs que es treballaven a la vila venien d’Amèrica.

En el procés d’adobar les pells, de dotar-les de les propietats adients per al seu ús quotidià (duradores, que no es podrissin, que a la vegada fossin suaus, elàstiques i flexibles...), el principal adob que s’hi usava era el taní, present a l’escorça del roure, coneguda entre els blanquers d’aquí com a ruscla (rusca en el diccionari actual). En l’inventari post-mortem fet a l’adoberia d’Albert Estorch el 1725 s’hi anotà que de rusca n’hi havia cinquanta o seixanta quintars, i el ja mencionat Francesc Prat el 1760 en tenia 81 quintars. També s’utilitzava el rodó (roldor), un arbust ric en taní, del que Prat en tenia llavors 59 quintars. Segons els diversos inventaris dels blanquers, els principals elements instrumentals de què constaven les adoberies eren els calciners, bassis, tines i tinards per una banda, i les taules de blanquer, els “ferros” (instruments tallants arquejats amb mànec de fusta a bada i banda, per a descarnar), i altres complements. Algunes tenien també molí per a moldre la rusca o el roldor, que a vegades formava part d’una instal·lació separada de l’adoberia.

Els productes que sortien de les adoberies d’Olot eren variats. Els principals, però, eren els que s’obtenien del bestiar boví, com la sola i la vaqueta. En menor escala es treballaven les pells d’origen oví o caprí, entre ells el cordovà, la badana i la camussa. El 1746 els blanquers olotins s’afegiren a un pols que els de Vic i Manresa mantenien amb els de Barcelona, sembla ser perquè aquests pretenien d’imposar una manera determinada de treballar la sola. Anys més tard, en una estadística de la producció de sola a Olot, aquesta era qualificada de sola adobada “a la catalana”. Les xifres concretes de producció són molt tardanes: el 1777 s’adobaren a Olot 10.000 peces de sola i 52.000 de diversos tipus de vaqueta, especialment de la negra, i el 1784 se’n ressenyaren altres 8.000 i 67.000 d’unes i altres. En aquest mateix any es treballaren 3.600 peces de cordovans. Cal fer atenció també a un producte important en aquell moment, el dels pergamins, usats sobretot per a relligar llibres, dels que el 1784 se’n treballaren a Olot 4.800 peces.

Les pells, un cop adobades, anaven destinats al posterior treball dels sabaters, corretgers i basters, no sols d’Olot, sinó també d’altres indrets de Catalunya i fins i tot de fora. Algunes vegades es pogué comptar amb un client important, l’exèrcit, al que d’altres manufactures olotines també proveïen de vestuari, de mitges o de certs complements de l’uniforme. El 1726 l’Ajuntament d’Olot féu gala que en l’exèrcit embarcat cap a Sicília el 1718, la major part dels regiments duien botins i altres elements de cuir fabricats a Olot. Un informe fet a partir de dades de 1775, afirmava que la majoria de les peces treballades a la vila es venien a Barcelona per a sabates, botins, selles i corretjam per a la tropa, i a l’any següent el paborde sabater del gremi de Sant Marc repetia l’argument, recalcant la utilitat dels sabaters olotins no sols per al públic en general, sinó també per al rei, ja que en diverses ocasions havien subministrat als regiments de l’exèrcit reial el calçat i altres productes manufacturats que els eren precisos, i que també se n’enviaven a Madrid i a altres punts de Castella. 

El pont de Santa Magdalena vist aigües avall, amb les adoberies al fons (1911 o post)

Que en les darreres dècades del segle XVIII hi havia una certa eufòria entre els blanquers olotins, ho manifesta l’apunt d’un viatger al seu pas per Olot el 1787, quan deixà escrit que a la vila hi havia moltes adoberies i que aquest ram anava tan a l’alça que tots els blanquers es feien cases. A manca d’altres dades, podem servir-nos de la sèrie dels preus anuals amb què la Causa Pia dels Blanquers feia l’arrendament de les carnasses. Abans, diguem que això de la Causa Pia era una institució benèfica creada el 1602 per a dotar les filles dels blanquers en el casament. La Causa Pia es nodria econòmicament del privilegi de poder comercialitzar els productes que resultaven del descarnament de les pells (una de les operacions inicials, que consistia a treure’n les restes de carn, matèries grasses, membranes, etc., que encara portessin adherides). Aquestes restes tenien sortida comercial per a la fabricació de coles, i la Causa Pia les cedia a un arrendatari per un preu determinat. Doncs bé, entre el 1760 i el 1775 el preu d’aquest arrendament estigué per sota o arran de les 400 lliures anuals, però el 1776 sobrepassà les 600 lliures, el 1778 les 700 lliures, el 1780 les 900 lliures i el 1784 superà amb escreix les 1.000 lliures anuals i s’hi mantingué fins a l’entrada del segle següent. Amb les reserves de tenir present que aquest preu depenia de l’oferta i de la demanda, bé hem d’entendre que a partir de 1776 es pagà cada cop més perquè el volum d’aquestes carnasses anà en augment, cosa que voldria dir que també va créixer notablement el nombre de peces de cuir que es treballaven.

En aquesta anys la Causa Pia dels Blanquers va comprar les velles adoberies dels Roca, les va refer de cap a peus, les dotà d’onze o dotze calciners i, a partir de 1786, les posà en arrendament. Durant la Guerra Gran (1793-1795) la Causa Pia esmerçà uns quants centenars de lliures per dotar i pagar vuit soldats de l’exèrcit del rei, i per atendre diverses necessitats del sometent.

Com en d’altres coses de la vida econòmica olotina, l’entrada convulsa al segle XIX truncà moltes expectatives. Un observador de cap a 1822 deia que abans de la Guerra del Francès la indústria olotina de la pell fabricava anualment 50.000 peces de vaqueta, però que llavors ni tan sols s’arribava a la tercera part d’aquesta quantitat. 

 

                                                    Revisat: 16 de novembre de 2020.

20. Notes de la Garrotxa per a la petita història de l'allioli

Fa un temps [2012], un conegut escriptor i columnista de La Vanguardia, sota el títol de "La beneiteria nacional de Catalunya", es despatxava a gust contra la pretensió dels organitzadors de la Fira i Festa de l’Allioli de Creixell, a tocar de Borrassà, a l’Alt Empordà, que l’allioli fos proclamat salsa nacional de Catalunya. A part de consideracions polítiques, entre els seus arguments en contra hi havia que l’allioli no seria pas cosa només d’aquí, sinó d’una àmplia llista de països mediterranis. L’endemà mateix, el diari Levante de València portava com a notícia que “Cataluña se lanza a nacionalizar el allioli”, i recordava que hi ha una empresa de salses de Benifaió, a la Ribera Alta del País Valencià, que des de fa molt de temps fabrica allioli industrial i que fins i tot el distribueix a la Xina. No entraré en el tema del manifest dels de Creixell a favor d’aquesta sol·licitud perquè això forma part d’una altra història. Però des de la història que aquí ens pertoca, la història del segle XVIII a Olot i la Garrotxa, bé podem aportar algun granet (d’all, naturalment, no pas de sorra) a la vella presència de l’allioli a les nostres contrades. Quatre notes locals per si, vés a saber, poden fer mai algun favor.

A principis del segle XVIII l’allioli era comú i conegut per terres de la Garrotxa. El 1720 la dona de l’hostaler de Maià, Eugènia Serra, va haver de testificar respecte de l’actuació desaforada i abusiva d’uns soldats que se li presentaren a l’hostal i que ja en una altra ocasió vaig comentar. El que ara ens interessa, és precisament l’inici del relat, que comença quan els soldats es presentaren a cavall a l’hostal “y a la [que] llegaron dixeron que jo dicha Eugenia les conponiesse aceite con axos vulgo alioli, y en efeto jo se los componé”. Se’l menjaren, i mentre un dels soldats volia començar a fer gresca i molestar la família de l’hostaler, un altre “que llevava vigotes me quería dar un ral de ocho en especias, queriendo que tomasse aquel por sus intenciones y para pagar el valor de l’aseyte con ajos, y yo dicha Eugenia no lo quise tomar”, s’entén que perquè les intencions del primer soldat de cap manera mereixien d’acceptació. Així doncs, els soldats –males intencions a part– no haurien pres res més que allioli, que podia seria considerat com una menja en si mateixa, i no pas, necessàriament, l’acompanyament d’un altre plat.

Ni l’hostalera de Maià ni el notari que li redactà la declaració sobre l’actuació dels soldats, no van saber com traduir “allioli” al castellà, i no tingueren més remei que descriure en castellà els dos elements compositius, “aceite con axos”, i tot seguit expressar-ho amb el mot català perquè no hi haguessin dubtes sobre de què s’estava parlant. Cal dir que l’equivalent castellà del mot allioli, que és ajiaceite, no consta pas en la primera edició del diccionari de la llengua castellana de la Real Acadèmia, de 1726, sinó a partir de la segona, apareguda el 1770. S’hi va definir com a “composición hecha de ajos majados y aceyte”, il·lustrada tot seguit amb un exemple que fa pensar que no era precisament en l’àmbit del menjar d’on havia sortit aquesta paraula castellana, ja que l’exemple era tret del tractat de Pedro Ciruelo sobre les supersticions i els encanteris, publicat en el segle anterior: “y si este unto no pudieren aver, unten la podadera con ajos mojados y deshechos en aceyte, que sea recio y fuerte ajiaceite”. En les següents edicions del diccionari, s’obvià l’exemple i la definició quedà simplement en allò de la composició d’alls picats i oli, amb què més o menys encara ara hi figura (alioli, com a mot admès en castellà i sinònim d’ajiaceite, s’hi incorporà a partir de l’edició de 1869).

Ara bé, en aquell mateix segle XVIII, quan els autors d’un diccionari castellà–anglès van haver d’afrontar com dimonis traduirien a l’anglès això de l’ajiaceyte, després de repetir la definició del diccionari de l’Acadèmia, no varen trobar altra forma que fer una carambola i remetre’s a l’allioli català (senyal que no n’hi havia d’altre, o que aquest era el de referència), i traduir-ho, no com un mot, sinó a tall d’explicació, perquè els anglesos sabessin bé de què anava la cosa: “Ajiaceyte. Composición hecha de ajos majados y aceyte. Es el alioli de los catalanes. A batter of pounded garlic and oil, used by the Catalonians in the place of butter” (Thomas Connell i Thomas Higgins, Diccionario nuevo de las dos lenguas española e inglesa, Madrid, Imprenta Real, 1789, t. I, p. 75).

Però si des d’Olot, d’alguna cosa cal prendre nota, és del que el famós metge Bartolomé Piñera y Siles, nascut a Úbeda cap a 1753, i que durant 44 anys exercí de metge a l’Hospital General de Madrid (on hi morí l’any 1828), va anotar respecte de l’allioli en la seva traducció al castellà del Tratado de materia médica del metge escocès William Cullen, publicada a Madrid, per Benito Cano, el 1794. Parlant de les qualitats mèdiques de certs aliments, i en aquest cas dels alls, Piñera posà com a nota aquest comentari: “En varias provincias de nuestra península, pero principalmente en Cataluña es [l’all] el condimento que más se gasta, y aun entre los rústicos, soldados y marineros se usa mucho de una manteca o pomada hecha de ajo y aceyte, que se vende en la villa de Olot, una de las más fecundas en ajos; y a esta manteca llaman all y oli, y los arrieros la llevan de prevención para la manutención diaria en sus viajes” (tom II, p. 90, nota). De cop i volta, resulta que un metge de Madrid, a les acaballes del segle XVIII, esmenta Olot com a lloc on es ven l’allioli, del qual, a part dels rústics, soldats i mariners, en farien provisió els traginers per a la seva carmanyola diària de viatge. D’on o com arribà aquesta notícia a coneixement de l’il·lustre metge, és quelcom que no ens diu, però ell la dóna certament com a bona. De l’Olot d'aquell segle en coneixem moltes coses de les seves manufactures, dels seus edificis i de l’escola de dibuix que s’hi va crear, però, precisament, és de l’agricultura d’allò que menys en sabem, de manera que tampoc no ens és possible ara per ara d’acreditar l’afirmació d’aquest text sobre una proverbial fecunditat dels alls en el terme olotí en aquell final de segle. 

El caputxí fra Sever d'Olot, que havia voltat per diversos convents, va deixar manuscrit un recull de receptes de cuina de 1787, tant de mar com de muntanya (publicat modernament, el 1982, per les Edicions del Castell de Perelada, on es guarda el manuscrit). Hi recull diverses picades, però, curiosament, només parla de l'allioli en tres receptes, totes elles de cuina de peix, i encara ho fa sota la forma d'allioli negat: en una d'un plat de bacallà, "quant haurà ben bullit y [= hi] tiraràs per sobre un poch de alioly negat y ja lo pots traure a taula" (p. 61);  semblantment, també d'altres peixos com "lo peixopalo y diablillos aman molt lo alioly negat" (p. 63); i per a un plat d'anguiles, l'últim pas és fer "una picada de alioli negat y li tiraràs quant lo boldràs traure a taula" (p. 66).

El que sí que resta clar és que l’ús abundós que es feia a Olot de l’allioli no era pas un costum de volada curta. El 1822 el metge olotí Domingo Torà i Marcé va composar una topografia mèdica d’Olot, que tot i ser breu, conté un paràfraf sobre l’afició a l’allioli i el caràcter mercantil que se li podia donar per part dels seus habitants: “Este pueblo [Olot] negocia con la manteca ajo-aceyte (llamada all y oli), que sabe componer perfectamente y se vende en muchas casas a cucharadas. Tiene un consumo considerable entre estos habitantes”. 

 

Diguem de pas que al llarg de tot el segle XVIII en els inventaris notarials post-mortem dels particulars olotins, és estrany no trobar, a la cuina, un morter i la seva mà de morter, de pedra (d’aquells que aguanten bé el moviment de la mà de morter). A la cuina del blanquer Albert Estorch hi havia, el 1725, “un morter de pedra ab sa mà de fusta, usat”; a la del daguer i ferrer Pere Moliner (1743), “un morté de pedra”; a la del botiguer Gaspar Benet i Toralles (1772), “un morté medià de pedra usat, ab sa mà de fusta”, a la del botiguer Pere Constans (1789) “un morter de pedra ab sa mà de fusta” i així una i altra vegada, amb les mateixes paraules, en gairebé tots els inventaris dels béns dels particulars. També n’hi havia fets de coure, més petits, però ja no eren tan freqüents. Ja sé que això no necessàriament té a veure amb l’allioli, pot ser per a qualsevol picada, però invertim-ho i diguem que, si més no, de poder fer allioli, i tant que se’n podia fer arreu de les llars olotines.

Si començàvem amb un apunt local sobre l’allioli de les primeres dècades del segle XVIII, acabem amb un altre de 1804, ja a l’entrada del segle següent. Figura en una carta que el religiós Fèlix de Sant Joan de la Creu –que no sabem d’on era– escrigué des de Tarragona el dia 4 de març a un dels dos rectors de la parròquia de Sant Esteve d’Olot, mossèn Francesc Costa. En aquesta carta, després de tractar els assumptes que l’havien portat a escriure’l, i abans d’acomiadar-se, fra Fèlix passava, amb to més cordial i afectuós, a la part personal, en la qual hi havia un consell de salut per al seu amic olotí: “V.M. no olvidie las cols ab alioli, ni menos las cebes petitas, que és mol bo pera fer fugir lo fret, que en esta terra és bastan fort”. Aquesta terra de fred és, naturalment, l’Olot del destinatari del consell, i ens anotem, per tant, que en ella l’allioli –o millor, les cols amb allioli– podia ser no només un plaer per al paladar o un aliment, sinó un remei per a foragitar-se el fred del damunt. Tot en un. 

 

                                            Revisat: 16 de novembre de 2020

19. Camins de França: les velles duanes d'Olot i de Besalú

Esquema de les rutes d'entrada de França en relació amb les duanes d'Olot i de Besalú

La Garrotxa és a tocar dels pobles que es troben a l’altra banda de la ratlla de França, i el pas d’aquí cap allà i a la inversa ha estat sempre una constant entre uns i altres catalans. Però això de creuar una frontera, sol fer arrufar el nas de les autoritats, per allò de les duanes i del contraban. El 1747 el batlle reial d’Olot va haver de testificar que tres olotins, Manuel Silva, Isidre Fonfreda i Joan Pou, sobre qui deurien planar sospites de contraban, eren homes de bona fama i costums, “y que jamás ha visto, ni ohido a dezir hayan negociado con mercadurías prohibidas ni que hayan sido contrabandistas, ni tenidos o reputados por tales”, i poques setmanes després hagué de fer de forma semblant amb Francesc Castanyer, de qui testimonià no haver sentit mai a dir que fos “contrabandista ni defraudador de los reales drechos” i que “solo procura a beneficiar sus mercaderías por el pays, pagando los drechos devidos a su magestad”, és a dir, que entrant i sortint, no s’oblidava pas de passar per caixa a la duana. 

Una duana era –i encara és– una oficina recaptatòria, on comerciants i fabricants havien de satisfer determinats tributs que anaven a parar directament a la butxaca del monarca. Les que estaven situades als principals ports de mar o a prop de la frontera amb França, servien per cobrar un tant per cent del valor de determinades mercaderies que s’entraven des l’estranger o que hi anaven a parar. D’aquesta mena de duanes se’n deia “de rendes generals”. Les que hi havia cobrint els passos dels Pirineus (els anomenats “ports secs”) no solien estar just en la frontera, sinó més cap a l’interior, cap a terra més baixa. Llavors en els pobles muntanyencs que sí que eren a tocar de la frontera, podia haver-hi una casa, que rebia el nom de taula, destinada a registrar provisionalment el gènere vingut de França a l’espera d’arribar més endavant a la duana. I si no hi havia taula, tocava als batlles d'aquests pobles de fer el primer control del que hi entrava. A part d’això, també es deien duanes les oficines del rei que hi havia en les principals poblacions del país destinades a cobrar el tribut anomenat “de la bolla”, un impost sobre totes les peces de roba que es fabricaven. Algunes duanes sumaven els dos tributs i llavors se’n deien “duanes del general i bolla”, que era el tipus de duana que hi havia tant a Olot com a Besalú en el segle XVIII. Com que el contraban era cosa força habitual, i això anava en detriment dels ingressos de la Corona, existia un cos policial específic que el combatia, els ministres de les rendes reials.

Edifici que acollí la duana d'Olot a finals del S. XVIII al carrer de S. Bernat

Podem veure tot aquest joc de noms i de tipologies (deixant-ne fora el tema de la bolla, que queda per una altra ocasió) en la declaració que van fer el 1759 uns d’Olot, queixosos que uns ministres de les rendes els havien detingut i confiscat els gèneres que entraven de França, tot i que, segons ells deien, tenien intenció de fer-ho tot ben legal. Un d’ells, Josep Prat, que d’ofici era paperer, però que també es guanyava la vida fent altres feines, explicà que el dia 2 de juny, “viniendo dicho día del reyno de Francia en compañía de los nombrados”, en un punt que era “distante del reyno de Francia un quarto de hora, y de la tabla de Baget tres quartos también de hora, fue acometido por los ministros [de les rendes] de Camprodón y le detuvieron, preguntándole qué trahia, a lo que les respondió que trahia una piessa de xamellot de lira blanco, y que hiba a tomar albarán de remesa a la tabla de Baget, para despachar y pagar los reales drechos a la aduana de la presente villa de Olot”. Com que només coneixem la versió dels transportistes, no podem saber ben bé què és el que passà, i si els ministres de les rendes s’extralimitaren i feren mal feta la seva feina –cosa que també solia passar– o si aquells olotins temptaven de passar els gèneres d’estranquis. El cas és que, seguint l’explicació de Josep Prat, “le ataron, llevándole preso en una casa de un labrador dicha Bocabartella, en donde le desataron y al cabo de rato le bolvieron [a lligar] en el escont de la cosina, y después a poco rato le bolvieron a desatar, y senaron juntos, dexándolo suelto, diciéndole el cabo de dicha ronda, que se fuesse donde quisiera, y que la piessa de xamellot de lira se la llevaban a Camprodón, a lo que el declarante les replicó y les dixo que se hiva a dar parte de todo lo que le havia sucedido al administrador de la presente villa”, Olot, motiu pel qual feia aquesta declaració.

Si la duana d’Olot rebia les mercaderies que s'entraven per Beget des de la banda de Serrallonga i la Menera, aquesta mateixa duana, juntament amb la de Besalú, cobrien les que venien de França per la part de Sant Llorens de Cerdans. En una ocasió, el 1728, Joan Ferrusola, un traginer de Sant Joan les Fonts que havia entrat de França un carregament de sucre, va ser detingut per l’agutzil d’Oix i el seu ajudant i, preguntat sobre la mercaderia –explicaria després el traginer– “yo les respondí que llevava una carga de asúcar a denunciarlo [declarar-lo] a la aduana de Olot, y luego ohí que dicho alguazil me dixo que él me guardaría de hir en Olot” i l’obligà a portar-la a Besalú. Com que aquest fet va causar enrenou, dos negociants olotins, els germans Vicenç Curós i Lluís Curós, van declarar davant de notari que això no era normal, sinó que “en todas las ocasiones que se han trahido y transportado mercadurías de la Francia y Rossellón a la presente villa de Olot y sus circunvicindados, passando por los lugares de Taleixà y Oix, que es el proprio camino para en derechura a la presente villa de Olot, se han aquellas siempre denunciado en la aduana de la misma villa y no en otra aduana”, sense que mai cap autoritat no els ho hagués destorbat.

Fins els anys 1739-1740 les duanes estigueren a mans d’arrendataris, és a dir, de negociants que pagaven a la Corona per poder-se’n ocupar, preveient, naturalment, que hi farien negoci. Per això en aquestes  primeres dècades trobem, tant a Olot com a Besalú, administradors de duanes que són d’aquí mateix. A Olot se n'ocuparen en les primeres dècades de segle, entre d'altres, el saboner Antoni Serra, l'argenter Jacint Germà i l'apotecari Antoni Bolòs. A principis de segle la duana de Besalú la portava l’apotecari Jeroni Rigort.

Portal d'entrada a la casa on hi hagué la duana d'Olot a finals de segle XVIII

Però a partir dels anys quaranta la monarquia determinà que les duanes estiguessin administrades directament per la Reial Hisenda. Així, el 1742 la duana d’Olot passà a mans de Domingo de Vidueyros, un funcionari nascut a San Juan de Carbia (actualment en el municipi de Villa de Cruces), a Galícia. El 1752 el va substituir en l’administració de la duana olotina el seu fill Miquel de Vidueyros i Roldan, que si bé havia nascut a Saragossa, aviat s’adaptà del tot a la vida olotina d’aquells temps i s’hi integrà sense problemes. Va entrar en diversos negocis i va fer aportacions per a la construcció i decoració de la nova església de Sant Esteve d’Olot, de la que en fou obrer parroquial. En segones núpcies es casà amb una filla de l’apotecari Antoni Bolòs. El 1759 l’Ajuntament d’Olot va fer una certificació (amb la reserva d'ara de no saber llavors amb quina intenció va ser feta), conforme abans Domingo de Vidueyros i ara el seu fill, havien exercit l'administració de la duana d'Olot "con la más cabal satisfación, cuydando con zelo de quanto pertenece a los erarios del rey  nuestro señor (que Dios guarde) y al bien público sin vexar ni molestar a nadie", fent que “que todos los comerciantes, sobre ser muchos en esta villa y acudir a ella todos los días, particularmente los de mercado y ferias" els estiguessin molt agraïts "porque su continua aplicación al despacho, sin reserva de horas ni días, assí en los festivos de todo el año como en los demás, se halla siempre la aduana abierta para despachar a qualquier" i, en conseqüència, "han facilitado y facilitan mucho el comercio de que tanto abunda y necesita este pueblo y todo este país”. Un cosí de Miquel de Vidueyros, Julià, va venir també a Olot com a administrador de la pólvora i el salnitre. Mort Miquel el 1792, l’hereu Domingo de Vidueyros i Bolòs es va decantar més pels negocis comercials i la duana olotina fou encomanada a un altre funcionari forà, Martín de Echanaz. 

Llinda de la porta d'entrada de l'edifici que acollí la duana d'Olot a finals de segle XVIII, amb la data de 1784

A Besalú el 1735 va entrar com a administrador de la duana Jacint Álvarez Castrillon, que si bé ja residia a la vila, on tenia un negoci d’adroguer, el seu pare era de San Esteban de Piantón (actualment en el municipi de Vegadeo), a Astúries. No sé si tindria alguna cosa de família amb Francesc Álvarez Lago, que en aquells anys era visitador de les rendes reials del partit de Figueres. Jacint tenia la casa a la plaça Major de Besalú, que acollia també la duana. A la seva mort el va succeir un veí de la vila, Jeroni Berga, però el 1780 i fins a finals de segle tingué cura de la duana de Besalú un altre administrador de nom castellà, Cristóbal de Alba.

Els llibres de registre d'aquestes duanes constituirien avui en dia un document preciós per poder avaluar amb fonament (feta consideració del frau) l'embalum del comerç de gèneres estrangers que entraven a la comarca. Però no sembla pas que se'n pugui disposar, perquè la pràctica del moment se'ns mostra com a conservadora de només els registres dels últims anys. A la duana de Besalú, el 1738, quan morí l'administrador Jacint Alvarez, en l'inventari sols es féu constar l'existència de "diez libros por lo correspondiente a general, bolla y almirantazgo de este año de mil settecientos treinta y ocho", i el 1792, a la mort de Miquel de Vidueyros, l'inventari del que hi havia a la duana d'Olot, només recollí els llibres que anaven de 1789 a 1792, és a dir, dels quatre darrers anys.

A principis del segle XVIII la casa de la duana d’Olot es trobava al carrer Major, prop de la plaça, en un edifici que era propietat de la Pia Almoina. Durant bona part de segle no es va moure d’aquesta zona, on el 1738 consta ubicada en una casa a tocar del mateix carrer, pròpia de la vídua Josepa Ferrusola. Més endavant, amb dues compres fetes el 1752 i el 1755, els Vidueyros van ocupar dues cases unides amb tres façanes als carrers de Ferrarons, Forn de la Pia Almoina (actual carrer Baixa Maduixa) i Bonaire (Bellaire) i allí s’hi van emportar els locals de la duana.

El 1784 Miquel de Vidueyros va adquirir tres horts al carrer de Sant Bernat, on es va fer construir un gran casal per a viure-hi –amb capella i tot– i on traslladà també les dependències de la duana. La nova casa, i per tant la nova duana, es trobava en una de les entrades a la vila, precisament la que donava pas als qui venien de la banda de Camprodon i de França. Aquesta casa i duana encara la tenim dempeus, si bé molt malmesa. És la casa número 2 d’aquest carrer, que té a la llinda de la seva entrada principal l’any de 1784, el de l’adquisició dels terrenys i potser d'inici de les obres (a efectes fiscals, aquesta casa pagà per primer cop el 1787 el que li corresponia de cadastre). El 1789 Vidueyros es va vendre les cases del carrer de Ferrarons, i adquirí un altre hort a llevant de la seva actual casa, on hi féu construir un segon edifici, que també es conserva, amb l’any 1791 a la llinda de la seva porta.  

Vista posterior actual de les cases de Vidueyros on hi hagué la duana d'Olot a finals del s. XVIII

Desaparegudes a mitjans del segle XIX les duanes que eren a distància dels passos pirinencs, el vell casal del carrer de Sant Bernat va mantenir encara per un temps el record de la seva utilització com a oficina reial. Pere Valls (1848-1925), un mossèn olotí que aplegà un munt de notícies i d’objectes d’història local, recollí en les seves notes inèdites que aquella gran casa del carrer de Sant Bernat, que encara coneixia per la casa de la bolla, li semblava que "era la destinada donde los fabricantes tenían que ir a bollar sus mercancías según disposición o práctica de aquellos tiempos”, i que hi havia viscut “un tal Vidueyros, creemos algo pariente de la familia Torá”. Ja he dit que els Vidueyros van emparentar amb els Bolòs, que eren farmacèutics, com també ho eren els Torà, cosa que no sé si deuria fer confondre mossèn Valls. Aquest qualificà la casa de la duana com un edifici dotat de “grandiosidad”, un mot que avui en dia escau ben poc al seu estat actual, tocat pel pas del temps i la desatenció, que, però, no pot fer-nos oblidar que és un dels pocs edificis olotins que atrapa encara la memòria del comerç olotí del segle XVIII.

18. La sorprenent necrologia d'una pagesa de Maià (1786)

A Madrid es feia un diari de títol llarg, Diario curioso, erudito, económico y comercial. En l’edició que va sortir el dia 15 de setembre de 1786, a la secció “Noticias particulares de Madrid”, ves per on, s’hi va fer saber, amb una certa extensió de detalls, la defunció, a Besalú, de la vídua Maria Teresa Frigola i Esparragueras, de Maià. Costa d’entreveure els motius pels quals el diari va prestar atenció a aquesta dona de la Garrotxa, i d'aquí la sorpresa de trobar-nos-la entre la premsa madrilenya. Pel contingut i els detalls que s’hi donen, forçosament havia de ser algú de la família qui degué trobar la manera de fer pública a la capital del Regne la trajectòria familiar de la difunta, que en tot cas no sembla pas que sobrepassés mai el mer àmbit local. 

En síntesi (en reprodueixo el text complet) es fa saber la mort d’aquesta persona, de 84 anys, nascuda al Sallent, veïna de Maià i morta a Besalú, que havia tingut 12 fills (un d’ells rector de la parròquia de Fares), 38 néts (dos d’ells també sacerdots) i 80 besnéts (detallant, altra volta, que dos d’ells eren sacerdots beneficiats de Besalú), que s’havia casat als 11 anys i que, enviudada el 1769, de llavors ençà no s’havia tornat a casar. En total, 29 línies a doble columna, amb les quals no es voldria altra cosa que retre homenatge a la mare d’un esponerós brancatge familiar.

En els documents notarials i parroquials del moment, el cognom fluctua entre Esparragueras i Espargueras. Maria Teresa havia estat casada amb Joan Frigola, de qui, com era llavors costum, n’havia incorporat el cognom al seu nom de casada. Ens diu la notícia que s’havia casat als 11 anys, això sí, amb la deguda dispensa eclesiàstica. En aquell segle l’edat mínima per casar-se, segons el dret canònic, era de 12 anys per a les noies i de 14 anys per als nois (actualment és de 14 i 16 anys, respectivament, en el cas del dret canònic, i de 16 anys –rebaixable amb certes condicions als 14 anys– pel que fa al codi civil de l’Estat). Essent com era una noieta del Sallent, a tocar de Santa Pau (on encara es manté un mas que porta el seu cognom familiar), això de casar-se als 11 anys amb un hereu de Maià, a l’altra punta de la comarca, té tots els tons propis d’un casament de conveniència entre dues riques famílies rurals.

Joan Frigola, el seu marit, era l’hereu del mas Frigola de Maià. Era un bon partit, perquè en el moment de la mort de Maria Teresa, el patrimoni que en quedà comprenia no només aquest mas, sinó també el mas Planas de Queixàs i els masos Lladó, Vilar de Munt i Vilar de Vall de Dosquers, amb totes les seves terres i honors. Dels 12 fills de què parla el text, l’hereu va ser Miquel Frigola, que casà amb Rosa Heras. El fill que arribà al sacerdoci ha de ser Isidre Frigola, que consta ser rector de la parròquia de Santa Maria de Fares entre els anys 1782 i 1795. Els dos cosins que també s’esmenten en la necrologia com a pertanyents a l’estat eclesiàstic, deuen ser mossèn Roc Espargueras, prevere i beneficiat de Besalú i ecònom de Sant Martí de Capellades i Fares, i mossèn Vicenç Espargueras, prevere i beneficiat de Sant Vicenç de Besalú.

En els llibres sagramentals de la col·legiata de Sant Maria de Besalú, la partida de la seva defunció i enterrament hi quedà consignada d'aquesta manera: “En Besalú, als 27 agost 1786. En la casa de la Sacristia de la collegiata de Sta. Maria de la present vila [Besalú] morí Maria Teresa Frigola y Esparraguera, viuda dexada del qº [difunt] Joan Frigola, pagès de Mayà, de edat 85 anys poch més o menos. Fou enterrada en la parroquial Iglesia de Sant Vicens de Mayà. Rebé tots los Sts. Sagraments de dita collegiata. Anima ejus requiescat in pace”.

Maria Teresa deixava aquí a la terra una descendència de 130 fills, néts i besnéts, dels quals, en el moment de la seva mort, en vivien 111, tots fruit del seu únic matrimoni amb l'hereu Frigola. És una bona descendència que fa honor a la proverbial fecunditat familar pròpia de l'Antic Règim, tot i que arribar als 12 fills no era pas habitual. Tenir molta descendència suposava poder-se acollir a certes exempcions fiscals i de prestació personal, però això era més fàcil a Castella que no pas a Catalunya. A Castella n'hi havia prou amb tenir 6 fills nois per poder gaudir ja d'aquests beneficis, mentre que a Catalunya calia arribar als 12 fills (aquí, però, comptant nois i noies), si bé, a més, en aquest còmpute es podien incloure els néts fills de l'hereu que l'avi encara mantingués i alimentés a casa seva. I això tampoc no passava tant: el 1773 a Olot només hi havia 9 caps de família (6 a la vila i 3 en les cases de pagès del terme) que ho complissin. En aquest mateix any dos altres olotins, Francesc Basil i Joan Fàbrega, provaren de demanar exempcions fiscals perquè arribaven als 6 fills nois, però l'Administració no badava pas, i dos anys després se'ls digué que res de res, que això només valia per a Castella. El 1782 una reial cèdula tornà a confirmar amb caràcter general que a Catalunya, perquè Hisenda fes descompte, no s'hi valien altres raons que arribar a tenir els 12 fills preceptius.  

Posats, però, a parlar de descendències, la de la Maria Teresa de Maià que donà peu a aquella necrologia del diari madrileny, encara es queda per dessota de la descendència d’una altra dona de la comarca, Maria Pujol i Marcé, olotina, nascuda pels volts de 1747 i que morí el 1830. L’epitafi de la seva tomba el recollí Lluís Permanyer en un article a La Vanguardia publicat el 1988: “Aquí descansa el cadáver de María Pujol y Marcé, viuda, natural de Olot; falleció en 3 de abril de 1830, de edad 82 años, 7 meses y 10 días, habiendo dejado de su único matrimonio: Vivos, 5 hijos, 42 nietos, 46 bisnietos, 93 total. Muertos, 8 hijos, 32 nietos, 43 bisnietos, 83 total. En total: 176”.