31. La fabricació de paper a la comarca d'Olot en el segle XVIII

A la dreta, amb teulada triangular, l'antic Molí Fondo, substituït després per un nou edifici.

La fabricació de paper es convertí, en la segona meitat del segle XVIII, en la tercera de les grans manufactures d’Olot i comarca, darrere del tèxtil –tant de llana com, després, de cotó– i del treball de les pells. En el context de Catalunya, si bé se situà a força distància de les grans conques papereres de l’Alt Camp (la Riba), l’Anoia (Capellades i la Torre de Claramunt) i l’Alt Penedès (Sant Pere de Riudebitlles), estigué per davant de la resta de les poblacions amb tradició paperera. Els molins, si bé eren a mans d’olotins, es trobaven situats a la veïna parròquia de Sant Joan les Fonts, ja que allí el desnivell del riu Fluvià proporcionava l’energia necessària per a fer-los anar. En la primera meitat de segle hi havia 2 molins paperers a Sant Joan les Fonts, que passaren a ser 6 en la segona meitat, i 7 a finals del segle XVIII. I, si miréssim el conjunt de la Garrotxa, encara hi hauríem de sumar els dos –o potser tres– molins paperers que en aquell temps funcionaren a Sant Cristòfol de les Planes, a la conca del riu Brugent, propis de la família Florensa, adroguers d'Olot. Segons el cens de manufactures de 1784, fet per la Junta General de Comerç amb seu a Madrid, en aquell moment la fabricació de paper donava feina a 90 persones en la conca alta del Fluvià.

La propietat dels molins paperers era a mans d'olotins d'un cert pes econòmic, els quals els arrendaven a negociants per un període limitat de temps. El negociant, a la vegada, el lliurava a paperers d’ofici perquè el fessin treballar, tot i que cada vegada més foren aquests els que accediren directament als arrendaments i que, en algun cas, acabaren essent-ne propietaris. La pauta d’aquests arrendaments era força comuna, com en el que es va fer el 1778 entre els Bassols, amos del molí, i els arrendataris, que en aquesta ocasió foren el negociant de Manlleu Jaume Dot i el paperer de Sant Joan les Fonts Josep Alba: correria a càrrec de la propietat el mantenir i tenir a punt “los arbres ab sos collferros, anells, rodas, canals, premsas, tinas, pilons”, la resclosa i, si calgués, “lo pont” i “la carretera antes de arribar a aquell”; en canvi, correspondria als arrendataris “mantenir a sos gastos las demés fustas, com són claus, entremitgs, massas, teleras y solatges de dit molí”; com que l’arrendament era temporal, quan s’acabés el temps els arrendataris haurien de deixar el molí en perfecte estat de funcionament, “a punt de ferse paper de escriurer”; finalment, haurien de ser els arrendataris els que paguessin tots els anys les talles i els censos, amb l’última obligació de donar a la propietat anualment “una rayma de paper floret”, que era el de major qualitat. 

Per a fer paper, a més del molí paperer, de l’aigua i de la feina del paperaire, calien draps i coles. Pel que fa a la primera matèria, de draps Olot en podia proporcionar, però el creixement de la demanda acabà ocasionant un autèntic comerç d’importació de draps de refús (els parracs), que a vegades arribaven de força lluny. Per la seva part, el gremi de blanquers d’Olot assumia en benefici propi l’arrendament de "totas las escarnassas, orellas, unglells y trossos que cauran y que durant dit temps se faran en las adobarias“ (segons constava en els contractes d’arrendament), que servirien per a la cola, necessària perquè els paperers poguessin donar la deguda consistència als seus productes. 

Aquí es feia paper d’escriure i paper d’estampa (per a imprimir), de diverses qualitats, que depenia del grau de blancor i de l’encolat. També, en ocasions, es feia el paper d’estrassa, per a quan no fos precisa la qualitat. La comercialització d’aquest paper tenia a Barcelona com a una de les seves principals destinacions, on es consumia i des d’on es redistribuïa cap a d’altres llocs. La geografia dels consumidors de paper fet a la Garrotxa s’apunta com a força diversificada, malgrat la competència que suposaven els grans nuclis paperers de la conca de l’Anoia. De manera esparsa (la documentació és molt ocasional), a més de Barcelona, hi ha notes que parlen de paper olotí a poblacions com ara la Seu d’Urgell, Manresa, Cervera, Mataró i, fora del Principat, Saragossa, Cartagena i a les impremtes de Madrid. També hi ha dades ocasionals per les que consten remeses de paper des dels molins de Sant Joan les Fonts fins al mercat americà. A la menuda, per als particulars, i a l’espera del modern invent de les papereries, el paper era venut en els establiments d’adrogueria. Si hom el que necessitava no eren fulls de paper, sinó un “llibre”, és a dir, un conjunt de plecs de paper relligat i amb cobertes de cartró o de pergamí, per a portar els comptes o per a inscriure-hi actes i notes d’importància, llavors això pertocava d’anar-ho a buscar als “llibreters”, que també solien tenir paper estampat, és a dir, imprès. 

Els molins paperers que funcionaren en el segle XVIII en aquesta part alta del Fluvià, en la zona Olot–Sant Joan les Fonts, foren: 

1. Molí de Collferrer, de Junquer, d’Oriola i de Cortada. 

Origen i titularitat. Conegut amb el nom de Molí Vell, les primeres notícies com a molí paperer les trobem en la concessió feta el 1616 a Joan Collferrer. Els Collferrer enllaçaren en matrimoni amb els Junquer i amb els d’Oriola i de Cortada, i com que aquests es pronunciaren en contra de Felip V, al final de la Guerra de Successió el molí passà al reial segrest. Més endavant la família en recuperà la titularitat, que mantingué durant la resta del segle i bona part del següent. 

El Molí Vell a principis del segle passat

Elements tècnics. El 1721 el molí fou objecte de millores, es refeu la resclosa i s’hi instal·laren cinc noves piles per a picar la pasta. En un inventari de 1754 es parla del “molinot” amb una roda, quatre piles i dotze maces (tres per pila), i del “molí gros” amb una altra roda, cinc piles i quinze maces. 

Arrendataris i paperers. Consten, en diversos moments, Josep Viladomar de Berga, que el tenia rearrendat primer a Francesc Anglada i després a Joan Linayros i Miquel Fillol; els paperers Pau Guarro i Joan Sapedra, el cirurgià Joan Bassols, la companyia formada per Joan Caralt, Jeroni Riera i Josep Riera, tots d’Olot, Jaume Antiga i Jeroni Antiga, aquests dos darrers paperers d'ofici. 

2. Molí de Germà, de Bassols-Vayreda, de Cruós, Serra i Igosa.

Origen i titularitat. Conegut com el Molí Fondo, el seu origen el trobem el 1723, amb la concessió de terres i aigua a Jacint Germà, argenter d’Olot. A la seva mort, el 1767, el molí passà al seu nét Esteve Bassols i Germà, professor en lleis, que el 1771 hi renuncià a favor de la seva germana Teresa, casada amb Antoni Vayreda, notari d’Olot. El 1783 el molí fou venut a Esteve Curós Serra i Igosa, negociant d'Olot. 

Elements tècnics. El 1751 el molí tenia tres rodes, de manera que es parlava de “tres molins” per a fer paper. Però en l’inventari fet a rel de la mort de Jacint Germà, es parla només de dues rodes amb cinc piles cadascuna, i dues premses, a més de l'esquinçador amb tres dalles. Segons aquest mateix document, el molí es trobava en mal estat. Passat el molí a mans de Teresa Bassols, es tornà a posar en funcionament.

Arrendataris i paperers. Entre els diversos arrendataris hi hagué els germans Pau i Joan Caralt d'Olot, Antoni Socarreres traginer, els paperers Agustí Domènech i Josep Alba, Josep Malats negociant de Vic i, novament, els paperers Josep Alba, i Margarida i Pere Antiga, mare i fill.

3. Molí de Rovira, d’Antiga. 

Origen i titularitat. El 1718 es va fer un establiment de terres del Mas Boixeda a favor de Josep Comaplà i Iglésias. S’hi va construir un molí fariner, que Comaplà vengué el 1726 a Esteve Rovira, de Joanetes. Abans de l’any 1744, junt al molí fariner ja n’hi funcionava un de paperer. Esteve Rovira va morir intestat i la seva herència va ser motiu de disputa. En un principi sembla que va ser el seu cunyat Antoni Turon i Portella, pagès de Puigpardines, qui es féu càrrec de la seva administració. El 1758 els tres fills d’Esteve Rovira, de noms Joan, Esteve i Abdó, posaren fi al plet per l'herència paterna amb una concòrdia que repartia els diversos béns del pare, per la qual el molí paperer passà al segon dels germans, Esteve, moliner de farina. Aquest, el 1794 el donà al seu fill Joan Rovira i Domènech, que era paperer. Carregat de diversos deutes, el 1806 el molí paperer va ser venut al seu cunyat Josep Antiga, paperer de Sant Joan les Fonts. 

Elements tècnics. En el moment de la venda feta el 1806 tenia dues rodes i set piles (cinc d’elles noves), amb tres maces cada pila, tina de fer paper, premsa, esquinçador, espolsador i mirador o estenedor, amb els estris auxiliars corresponents. Formava part d’un conjunt en què hi havia també un molí fariner i un noc per a enfortir draps. 

Arrendataris i paperers. Durant la gestió del molí per part d’Antoni Turon, el molí fou arrendat als germans Joan i Pau Caralt i a Miquel Llosas, que a la vegada el rearrendà a Josep Riera i Noguer. Posteriorment en fou arrendatari el paperer Francesc Guarro.

4. Molí de Planas. 

Origen i titularitat. El 1742 Francesc Planas, fabricant reial d’estisores d’abaixar d’Olot, comprà a Pere Pau Bassols el molí polvorer que el pare d'aquest havia construït en terres de Pau Illa de Sant Joan les Fonts per una concessió que li havia estat atorgada el 1685. En la compravenda, Bassols es reservà el dret a seguir fabricant-hi pólvora, dret al que renuncià al cap de poc. Planas hi tenia el tornall per a les seves feines de ferrer i més endavant hi instal·là un martinet. El 1755, però, ja hi tenia també un molí paperer, que deixà de funcionar cap a 1790, si bé a l’entrada del segle XIX es seguia mantenint com a tal.

Elements tècnics. El 1755 constava d’una sola roda amb cinc piles de pedra de tres maces cada una, una tina, una premsa, una altra premsa petita per encolar, una caldera per la cola i el mirador amb les cordes per assecar el paper, a part del petit utillatge.

Arrendataris i paperers. Dels que treballaren en aquest molí només em consten, en èpoques diferents, els paperers Josep Llosas i Salvador Ribas. 

El que havia estat Molí Bassols (desaparegut)

5. Molí de Bassols, de Vidueyros.

Origen i titularitat. El 1753 Joan Bassols, cirurgià d’Olot, obtingué poder bastir un molí paperer en unes terres que havien estat del Mas Illa, on abans hi havia hagut un molí fariner. Bassols morí el mateix 1753 i l’acabament del molí fou obra del seu fill Ignasi, també cirurgià d’Olot, el qual, per un temps, va fer societat amb Ildefons Castellar, negociant d’Olot, per fer treballar el molí. L’aiguat de 1763 va deixar-lo sense poder funcionar i veient-se Ignasi carregat de deutes, a l’any següent el va vendre a carta de gràcia al seu parent Miquel Vidueyros i Roldan, administrador de la duana d’Olot, amb el compromís de reparar-lo. Però com que la venda s’havia fet a carta de gràcia, el 1768 Ignasi Bassols el recuperà. A la seva mort (1776) el molí passà al seu fill Joan, jove cirurgià, i a la vídua Teresa Vilar com a tenutària. 

Elements tècnics. Inicialment tenia una sola roda, si bé en l’associació amb Ildefons Castellar se’l dotà d’una segona, que ja era feta el 1756. Reconstruït després de l’aiguat de 1763 (calgué, a més, refer de nou el pont que hi donava accés), el 1776 l’arrendatari es comprometé a fabricar-hi una tercera roda, amb cinc piles noves. Independent del molí paperer hi havia també un molí retorcedor i un noc.

Arrendataris i paperers. Varen arrendar-lo o treballar-hi en uns o altres anys, Josep Prat i Antoni Barbarosa (aquest segon, genovès), el paperer Agustí Domènech, i el negociant de Manlleu Jaume Dot juntament amb el paperer Josep Alba. 

6. Molí de Siqués.

Origen i titularitat. El 1753 Joan Siqués, botiguer d’Olot, obtingué poder establir un molí paperer en les terres del Mas Planella, aigües avall del molí d’Esteve Rovira. La construcció d’aquest molí topà amb l’oposició d’Ignasi Bassols, perquè segons la concessió que s’havia fet al seu pare el mateix any de 1753, ningú més no podria construir un molí paperer a menys de mitja hora de distància del seu. Els dos arribaren a un acord el 1755 i Siqués pogué continuar la construcció del molí. El 1758 l’oposició li vingué de la banda d’Esteve Rovira, queixós que la resclosa del molí d'aquell impedia el bon curs de les aigües del seu molí, disputa que no impedí que el molí tirés endavant. 

Elements tècnics. En els contractes d’arrendament s’indica que l’arrendatari haurà de mantenir en bones condicions la resclosa i el rec, així com “los arbres, collsferros, rodas, canals, canalots, premsas, planxas y demés pertañent a la màquina del dit molí”, sense més detall. 

Arrendataris i paperers. El paperer Agustí Domènech hi treballà diversos anys seguits, perquè se li anà renovant el contracte. 

L'antic Can Coca (desaparegut). Foto: Hist. de la Garrotxa, p.419 (col. X. Brunsó)

7. Molí de Coca.

Origen i titularitat. Jaume Coca obtingué el 1789 la concessió d’un establiment més avall del molí fariner de Juvinyà. Tot i que la concessió de l’usdefruit de l’aigua per aquest molí és de 1800, en aquest any Jaume Coca, tenia ja construït el molí. 

Elements tècnics. Segons la concessió d'aigua, el molí tenia quatre rodes.

Entrats al segle XIX, alguns d’aquests molins van anar integrant en la fabricació del paper les importants innovacions tècniques d’aquell segle i, per altra banda, a Sant Joan les Fonts es crearen d’altres nous molins paperers. En contrast amb això, part dels vells molins del segle XVIII acabaren sucumbint a d’altres prioritats industrials i es convertiren en fàbriques de filats. Dels set establiments de què hem parlat, només arribaren al segle XX essent encara molins paperers, el Molí Fondo, el que havia estat de Vidueyros (els dos, adquirits per Rafel Torras Juvinyà) i el de Coca. Això sí, tots ells profundament alterats en la seva arquitectura, de la que se’n perderen les traces característiques dels vells molins paperers. Des del 2004 el Molí Fondo pertany a l’Ajuntament de Sant Joan les Fonts, que hi ha endegat un centre que ha de mantenir viva la memòria de la secular indústria paperera de l’alt Fluvià.

30. Llonganissa d'Olot, un regal distingit en el segle XVIII

Fer regals com a forma d’expressar estimació envers el destinatari, o per compromís i qui sap si en espera d’un favor que actuï de contrapartida, sembla ser un costum força ancestral i de continuada vigència. El 1752 l’Obra de l’església de Sant Esteve d’Olot regalà una lliura de tabac al superior del convent de Figueres perquè els havia deixat cinc hàbits religiosos per a una comèdia representada a benefici del nou temple de Sant Esteve. I el 1755 aquesta mateixa Obra féu arribar en agraïment a algú de Barcelona (que deuria haver demostrat la seva influència sobre determinades instàncies) dotze lliures de llonganisses “de regalo per tràurer lo ordre per poder lo ajuntament establir lo pati dit dels estudis”, per les que es van pagar 9 lliures de moneda barcelonina. Tres anys després, en ocasió que el bisbe de Girona va venir a Olot, l’ajuntament li féu un regal que costà vint lliures, nou sous i cinc diners, un preu que el converteix en un molt bon regal. No se’ns diu en què consistia, però atès el que costà i la categoria de la persona que el rebria, no semblaria pas que hagués de consistir ni en tabac ni en llonganisses. Però tampoc no hauria estat estrany si hagués anat així, perquè això de regalar llonganissa d’Olot a persones influents feia quedar bé. El 1756 la casa de comerç Alegre i Gibert de Barcelona donava aquest consell a un corresponsal seu a Olot, Isidre Castellar, a qui es veu que alguna personalitat important li havia fet un bon favor. “No me atrevesch proposar·li cosa alguna de gratificació, perquè no és homa menesterós [el seu afavoridor], però si desitjau fer alguna demunstració ab ell me apar que lo millor serà buscar alguns mujarnons sechs y algunas llenguanisas de tota confiança, que com a fruita del pahiz serà ben rebuda y se estima en la Cort [a Madrid]".

Les comandes de llonganisses que els Alegre i Gibert de Barcelona feren a Olot en els anys de 1771 a 1773 per a ser utilitzades com a regal, certifiquen que era una casa comercial seriosa, que predicava amb l'exemple. En efecte, les cartes creuades entre aquesta casa de comerç i els seus agents a Olot (Francesc Roca i Codina el 1771 i Tomàs Roca i Masmitjà en els altres dos anys) en les que se’ls encomanava la compra de llonganisses i posterior tramesa a Barcelona, constitueixen un testimoni de l’estimació que mereixia aquest producte a l’hora de voler quedar bé amb segons qui. Al 1772 –i potser en els altres dos anys, però no se’ns diu de forma explícita– aquestes persones eren de Madrid, el centre neuràlgic de la repartidora dels favors i de les mercès. “Necesitam de una arroba y mitja o poch més de llangonisas de tota confiansa per regalar a Madrid”, escrivien des de Barcelona el 1772; i a l’any següent hi tornaven amb uns termes semblants: “Li estimarem se servesca prevenir una arroba llangonissas de tota confiansa, que han de servir per regalos”. Això sí, com a bons comerciants que eren, en el primer d’aquests dos darrers anys demanaven que les llonganisses fossin “de las rodonas, no dobladas, sinó per llarch”, no massa grosses, perquè així n’hi entrarien més, i en el segon recalcaren la insistència perquè fossin “petitonas, com de un palm y quart a un palm y mitg lo més de llarch, per ser de est modo més repartibles". 

En l’anar i venir d’aquelles comandes, es juga amb diverses unitats tradicionals de pes, que ara a nosaltres, menys avesats a tractar-hi, ens engarbullen la feina si volem calibrar el volum de les comandes. En la primera de les tres, els comerciants barcelonins van demanar a Olot de 6 a 8 carnisseres i els en foren servides 7 i una terça, al preu de 18 sous la carnissera (cosa que, si no m’erro en els càlculs, fan 6 lliures i 12 sous). La de 1772 fou la comanda més important, perquè se’n demanaren una rova i mitja (una mica més de 15 quilos), amb l’avís, però, que “encara que las llangonissas excedescan un poch de una arroba y mitja, no importarà”. No sabem el pes final d’aquesta segona comanda, però sí que les llonganisses van costar 11 lliures, 8 sous i 3 diners, gairebé el doble que l'anterior. La tercera comanda, a l'any següent, tornà a la quantitat inicial, amb la petició d’una rova de llonganisses (uns 10,4 quilos), se’n serviren pel pes d’una lliura i tres unces de rova, i el preu a pagar fou de 6 lliures, 11 sous i 3  diners.

Per altra banda, les cartes escrites des d’Olot per donar a Barcelona notícies sobre el compliment de la comanda i la consegüent tramesa de les llonganisses, revelen alguns petits detalls sobre el producte i el seu comerç. Pel que fa a la primera tramesa, Francesc Roca i Codina va informar per carta del 28 de maig que les llonganisses ja eren camí de Barcelona de la mà d’un traginer de confiança –de nom Pou– i que al final n’hi havien entrat una dotzena i mitja. Si totes elles en el seu conjunt pesaven set carnisseres i una terça, em ve a sortir que cada llonganissa deuria fer poc menys de mig quilo. Per al transport d’un material tan sensible com unes llonganisses, l’agent olotí havia fet fer un caixó de fusta ben tancat, pensat perquè arribessin sense ensurts a Madrid: “He fet fer dit caixó –els escrivia– perquè de eixa manera aniran ben conduhidas fins a Madrid, y aquí [referint-se a Barcelona, on arribarien primer] Vm. no se·n haurà de cuydar, ni temor las cambien”. Però la broma del caixò costà als de Barcelona 11 sous i 3 diners, que deuria ser massa per a les seves previsions, perquè en els anys següents cuitaren a advertir que fossin enviades “sens caixó, que assí [a Barcelona] lo farem fer a propòsit”. Tal dit, tal fet, al 1772 foren simplement enfardades amb una vulgar tela de xapellera i a l'any següent es transportaren dins de dos sacs, sense més miraments. 

Pel que fa a la qualitat de les llonganisses, el primer dels agents olotins, Francesc Roca i Codina, inclogué algunes recomanacions a l’hora d’escriure a Barcelona que ja tenien el gènere de camí. Els deia que quan les passessin a Madrid els previnguessin “que las del bodell colar, que són las més apreciables, sien en menjar las últimas, y estas se mantenen dos y tres anys”. Es veu que, precisament, una d’aquestes llonganisses havia caigut abans de la seva expedició i se sentia en l’obligació d’advertir-ho a la casa Alegre i Gibert: “Confio seran de tota confiansa, a excepció de una del bodell colar que caygué, y per ser encara demasiada tendre temp [=temo] que, per rahó del colp, no·s pèrdia, que ja ho conexeran ab lo palp, que se han desseparat las carns".

En la comanda de primers de juny de 1772 la casa de Barcelona havia demanat a Tomàs Roca i Masmitjà que entre les llonganisses se n’hi incloguessin “alguna de las que diuen llamineras ab un poch de sucre”. Res sobre aquest punt en diuen les altres cartes creuades entre uns i altres en aquell any, però en el següent, al març de 1773, davant d’una nova petició dels de Barcelona perquè les llonganisses anessin acompanyades de ”tres o quatre lliuras de las dolsas o llamineras”, Tomàs Roca els va haver de dir que en aquest punt no els podria pas servir, perquè de les llamineres “en esta [Olot] no se fan per vèndrer”. Se n’hi feien, doncs, però només per al consum intern. Llavors la casa Alegre i Gibert va acudir a un botiguer de Vic, Josep Pou, a qui demanaren “de 3 a quatre lliuras carniseras de llangonissas dolsas o llamineras, de las llargas y que tingan sols un palm o un palm y mig de llarch”. El botiguer va complir, perquè a finals del mateix mes de març ja les tenien a Barcelona, força abans que hi arribessin les llonganisses olotines, que encara trigaren quinze dies més a arribar.

No cal dir que cap dels dos olotins que atengueren la comanda arribada de Barcelona no tenien res a veure amb l'autoria de les llonganisses que se serviren. Ells eren mers intermediaris comercials. A Olot hi havia dues carnisseries o, millor dit, pròpiament només n'hi havia una (que, pel seu caràcter municipal i privatiu era un dels arrendaments que servien per aportar diners a les arques de l'ajuntament), si bé l'estament eclesiàstic disposava, per privilegi, d'una carnisseria pròpia on la carn els sortia més barata. Però no sembla pas que d'aquí en poguessin sortir llonganisses, perquè aquestes carnisseries servien carn fresca de moltó, ovella, anyell i cabrit. El porc era un cas a part, perquè constituïa un element bàsic en l'alimentació popular, ateses les tècniques tradicionals de conservació que es podien aplicar a les seves carns i cansalades. Per poc que es tingués un petit espai d'hort –i a Olot això era força freqüent– era fàcil que la família hi criés un o dos nodrissons, i precisament una de les condicions que es posava a l'hospitaler o encarregat de l'hospital d'Olot era "que en dit hospital no pugan nudrir tussino algun". De totes formes, la fabricació dels embotits fa pensar més aviat en l'entorn pagès de la vila i en els mercats que es feien setmanalment els dilluns i els divendres, des d'on els productes porcins arribarien a les cases particulars. El 1727 en el casal dels Vallgornera hi havia en un rebost "vuyt llangonissas xicas y vint y vuyt botiffarras xicas ab son botiffarrer", en un altre "vint y sis llangonissas y onze botiffarras grossas" i en un tercer "tres tossimos salats" i "dos llangonissas". I el 1769 Pere Santaló i Martí tenia al seu rebost, segons l'inventari post-mortem dels seus béns, "quatre tocinos salats enters ab sos caps, peus, espinadas, dos sagins y algunas costellas, un tros de cansalada vella y algun peus de tocino", "trenta dos llangonissas", "dotze butifarras grossas" i "quatre piumochs y quatre llenguas". És clar que tots dos eren de bones cases olotines: en el comú de la població les existències eren necessàriament menors i, en general, inexistents. Per cert que Marià Aguiló ens aclareix ("Diccionari Aguiló". Materials lexicografics aplegats per Marià Aguiló, Barcelona, IEC, 1929, t. VI, p. 156) que "piumoch", un mot que esmentava el darrer inventari i actualment no recollit en el diccionari normatiu, és un terme propi d'Olot per denominar una espècie de botifarra feta omplint la bufeta amb el rebuig del porc.

El probable origen pagès del porcí no ens obliga, però, a pensar que els tractes sobre aquest bestiar haguessin de tenir una dimensió merament domèstica, ben al contrari. Del 1751 hi ha notícia d'una societat feta entre Jaume Casaponsa, pagès habitant d'Olot, i Josep Montazell, pagès de Sant Vicenç de Gualba, "por el abasto de los serdos vulgo tossinos", que n'hauria servit a les carnisseries de Barcelona. A més, Jaume Caum, pagès d'Olot, declarà que el 1740, per compte de la societat, "llevé y conducí a Urgell y en el lugar llamado Agramunt una partida de lechones de los quales vendí una partida a Francisco Sardá del mismo lugar de Agramunt" per valor d'unes 140 lliures barcelonines.

Ep, que consti que en aquesta companyia traficaven amb bestiar de primera qualitat, perquè dels dos socis, Montazell era qui pagava "las abellotas vulgo aglans", fent-nos patent que no estem pas parlant de tossinos alimentats amb qualsevol deixalla. D'imaginar-nos que així anés amb tots els porcs d'aquí, ves que no fos aquest un –però no l'únic– dels secrets pels quals tingués tan bona anomenada la llonganissa d'Olot.

 

                                                Revisat: 16 de novembre de 2020. 

29. El retaule de Sant Joan les Fonts, de Jaume Diví i Jaume Escarpanter (1753)

(Procedència de la foto: M. Soler, El monestir benedictí de Sant Joan les Fonts, p.19)

Els retaules de les esglésies servien per solemnitzar arquitectònicament els altars i exalçar els misteris o els sants als que es dedicaven, tot il·lustrant als devots sobre aquestes misteris i les vides dels sants. De l’època del barroc, déu n’hi do de retaules que es van arribar a fer a la Garrotxa, ja fossin per als altars principals de les esglésies o per a les seves capelles laterals, en part en coincidència amb les moltes reformes i ampliacions que en aquell temps es feren en les nostres esglésies. Alguns d’aquests retaules han merescut atenció i se n’han divulgat detalls sobre els seus autors, i dades de la seva construcció i posterior daurada.

No és aquest el cas del retaule major de l’església parroquial de Sant Joan les Fonts (la monacal romànica, perquè l’actual es va alçar en un altre indret en els anys 1891-1918), destruït l’estiu de 1936 i del que només se’n fa memòria de forma escadussera i sense dir-ne l'autoria, a l’hora de remarcar les bondats turístiques de l’església i de la seva població i entorn. L’església de Sant Joan les Fonts havia estat enriquida amb diversos retaules en el transcurs del segle XVI, algunes peces dels quals es troben avui en dia al Museu d’Art de Girona. Entre ells, el de l’altar major, dedicat a Sant Esteve (titular de l’església d’ençà de la consagració de l'església primitiva al segle X). A l’església hi havia un altre retaule, dedicat a Sant Joan, fet a principis del segle XVII per Gabriel Mon, que al 1636 fou objecte -en part- de pintura i daurada per Jaume Vilanova, segons les dades que fa tremps va donar a conèixer Carme Sala i Giralt. I el 1731 s'hi havia fet un altar nou dedicat a Sant Isidre.

Arribats a mitjans del segle XVIII, els responsables de l’església s’animaren a encarregar un nou retaule major que unís les dues advocacions de Sant Esteve i de Sant Joan i que ocupés tot l'absis central darrera de l’altar major. Existeix el contracte signat el 1753, pel qual els obrers de la parròquia encarregaren als artistes olotins Jaume Diví i Jaume Escarpanter la construcció del retaule, fent-los en el mateix dia un primer pagament. Era rector de Sant Joan les Fonts Mn. Ignasi Fluvià, i obrers Josep Esparch i Jordi Castañer. L’any abans s’havia enderrocat l’absis de la dreta de l’església per construir-hi la sagristia; eren, per tant, temps de reformes. El contracte anomena a Diví architector i a Escarpanter esculptor. D’escultors (d’imatges de fusta, no de pedra; ells venien de família de fusters) ho eren tots dos i aquesta distinció, feta a l’hora del contracte, potser voldria dir que Diví s’ocuparia de la construcció general del retaule, al que Escarpanter posaria les imatges. El retaule estava dedicat als sants Esteve i Joan Baptista, si bé la fornícula central l’ocuparia el primer.

Els pactes contractuals del 23 de març de 1753 no són massa detallistes a l’hora de fixar-se en la part artística del retaule. Deixen clar que existia una planta o croquis de com havia de ser el retaule (de la que no se’ns en diu l’autoria) i que, de comú acord entre les dues parts, quedava a mans del doctor en drets d’Olot Josep Vila i Cols, segurament per a preservar-la de possibles modificacions que s’hi volguessin fer de manera unilateral. Un cop establert això, els detalls compositius que apareixen en el contracte es redueixen a dir que l’altar hauria de ser com el de l’església de la Mare de Déu del Tura d’Olot, a donar unes instruccions sobre el sagrari i una cornisa, i a deixar clar que la imatge de Sant Jordi que hi havia d’anar s’havia de representar a cavall, no fos cas que aquest darrer detall, d’una certa complexitat artística, l’escultor se’l volgués estalviar.

Segons, doncs, aquesta part del contracte, Jaume Diví i Jaume Escarpanter es comprometeren a “fer y treballar lo retaula major de la dita parroquial iglésia de Sant Joan las Fonts, conformes y a thenor de la planta se ha fet, la qual de comú concentiment de las dos parts queda en mà y poder del magnífich doctor en drets Joseph Vila y Cols en la present vila de Olot populat, fent la mesa a thenor de la que se troba en lo altar major de la iglésia de Nre. Sra. de Altura de la present vila de Olot, lo secrari [= sagrari] gran treballantlo de dins de talla ben feta, de mig relleu ab sa cornisa, amb un trono corresponent, ab dos àngels que tingan la custòdia, y que en las pilastras que passan al costat de la pastera principal, hi hage de passar la cornisa com si passàs dins la pastera, y que las figuras o imatges hagen de ser las matexas que són en la dita planta que queda en mà y poder de dit Sor. Dr Joseph Vila y Cols ab lo benentès que Sant Jordi deu anar a cavall”. Les escasses fotografies que ens han pervingut d’aquest retaule mostren, en efecte, la figura d’un sant a cavall en la part superior de la banda de l’esquerra, però en canvi no ho posen fàcil per a deixar identificar la resta dels sants que hi figuraven, ja que només s’hi reconeix amb seguretat el Sant Esteve de la fornícula central i el Sant Ramon Nonat, amb la seva custòdia que l’identifica, a la dreta. No em consta que sigui habitual la presència d’un Sant Jordi a cavall en els retaules barrocs de la Garrotxa, i tal volta fos per raó que un dels obrers de la parròquia el tenia com al seu sant patró de nom i vés a saber si havia contribuït com a particular a les despeses del retaule. En canvi, la devoció a Sant Ramon Nonat era força estesa: a Olot, el 1772 es col·locà la seva imatge en un costat del retaule de les ànimes del temple de Sant Esteve i Ramon Amadeu en féu una altra per a l'església de la Mare de Déu del Tura.

El cost de l'obra del retaule, al que s'havien avingut els dos artistes, era de 850 lliures barcelonines, de les quals Diví i Escarpanter en cobraven 150 en el mateix moment de fer el contracte, 350 les cobrarien el dia que s’acabés de posar la segona andana, i les 350 restants un cop acabat el retaule. Abans de cobrar la darrera part, però, l’obra hauria de passar per l’opinió de dos oficials o entesos en la matèria, “a fi de que miren y regonegan tant las imatges com lo demés del retaula”, per si s'advertís alguna cosa que no s’hagués fet bé. La compra de la fusta i de tot allò necessari per a fer el retaule i el muntatge a l’església serien cosa dels dos artistes, mentre que l’Obra de l’església assumiria el preu de portar el retaule des d’Olot fins a Sant Joan, en el benentès que si en el camí s’hi fes algun desperfecte, els artistes ho refarien de franc. El cost de la visura del retaule per part de dos experts aniria a mitges, amb el compromís dels autors de solucionar sense cap sobrecost les possibles imperfeccions que s'hi poguessin trobar.

(Foto: Mn. Gelabert, Guia il·lustrada d'Olot...,p.150)

 

Els dos artistes als que s’encarregà el retaule eren cunyats, ja que Diví estava casat amb una germana d’Escarpanter. Jaume Escarpanter i Tubau pertanyia a una família d’escultors originaris de Girona, d’on era el pare, Francesc Escarpanter. Ell, però, va néixer a Olot (1728?), on s’havia traslladat el pare i d’on era la mare, Maria Anna Tubau. Del pare se’n saben treballs artístics fets a Olot i a la comarca entre 1712 i 1738. Després deixà Olot i acabà establint-se a Girona, on morí el 1753. Quatre dels seus fills foren escultors, entre els quals Jaume, que no és precisament l’artista més conegut. El primer dels quatre germans artistes fou Francesc Escarpanter i Tubau, nascut a Olot el 1709, del qual, però no tinc notícia de cap actuació a la nostra comarca, ja que en va marxar aviat per establir-se a Serós (al Segrià), on es casà amb Maria Antònia Palma. Més conegut és el segon, Andreu, nascut a Olot el 1711 i casat el 1738 amb Maria Verntallat, d’Olot, població en la que residiren al menys fins a 1761, deixant diversos treballs a Besalú, Santa Llúcia de Puigmal, Sant Feliu de Pallerols i al santuari de la Mare de Déu del Collell. Ve després el tercer dels germans artistes, el nostre Jaume Escarpanter i Tubau, el del retaule de Sant Joan les Fonts. Però ja he dit que d’ell en tenim poques dades, ja que, a part d’aquest retaule, només tinc notícia de ser obra seva el retaule de la capella de la Verge del Patrocini de l’església parroquial de Fontcuberta, del 1763, quan ja vivia al Pont Major de Girona. També s'establí al Pont Major el petit dels quatre germans, Antoni, i no sé de cap intervenció seva a la nostra comarca o als seus entorns. Cal esmentar encara una tercera generació d’artistes Escarpanter establerts a Olot. Es tracta de Francesc Escarpanter i Palma, fill del germà gran Francesc quan ja vivia a Serós. El 1754 era a Olot, on es casà amb Quitèria Rovira i Igosa. En els anys 1760 i 1762 treballà a la nova església de Sant Esteve. També vingué a Olot, segurament de forma momentània, un germà seu, Antoni Escarpanter i Palma, jove escultor, que es casà amb una germana de la seva cunyada, Maria Anna Rovira i Igosa.

Jaume Diví i Pera és força més conegut. Havia nascut a Girona el 1717. Era fill d’un altre Jaume Diví, fuster de professió, i d’Isabel Pera. El 1743 es va casar amb Ignàsia Escarpanter, filla de Francesc Escarpanter i germana dels anteriors. Cap a 1748 ja els trobem establerts a Olot, on el 1755 van comprar una casa que havia estat de Miquel Germà, a la cantonada entre els carrers de Bonaire i el carrer transversal que va del carrer Major a la placeta Campdenmàs. Dels seus fills, el gran, Ildefons Diví, fou també fuster i escultor, i un altre fill, Pere Diví, fou daurador d’Olot. El 1795 tant Jaume com el seu fill Ildefons s’havien traslladat a Reus, sense propòsit de retorn, perquè en aquell any es vengueren la casa familiar d’Olot al paraire Antoni Pujadas. Sense deixar de fer feines pròpies de fuster, com a escultor Jaume Diví intervingué, en els anys de la seva estada a Olot, en diverses obres artístiques (ja fos construint-les, refent-les o millorant-les) a la capella dels Dolors d’Olot (1750), a Sant Feliu de Pallerols (1751-1752), a Sant Joan les Fonts (1753), a la nova església de Sant Esteve d’Olot (a partir de 1754 i fins a la seva inauguració el 1763), al Santuari del Arcs (1762), altra vegada a Sant Feliu de Pallerols (1768), a Camprodon (1769), a Bàscara (abans de 1771) i a Sant Privat (1774). Al seu fill Ildefons es degué el nou retaule de l’església del Tura dissenyat per Panyó (1790) i un retaule a Begudà (1793).

 

En un article publicat el 1928, Francesc Caula deia que el retaule major d'aquesta església era de 1774, però poc després, en el seu llibre sobre les parròquies i els comuns de Begudà i Sant Joan les Fonts, ens aclaria que el que es va fer en aquell 1774 va ser daurar-lo, una feina que s’encarregà al daurador banyolí Jacint Ferrussola, per un preu total de 1.200 lliures, import en que també anava comprès el daurat del tabernacle del Roser.

El 21 de juliol de 1936 el Dr. Joaquim Danés, d’Olot, va deixar anotat al seu dietari que “en aquesta mateixa nit, a Sant Joan les Fonts cremen l’església parroquial (antiga col·legiata)” i que n’havien matat el rector. La major part de l’arxiu parroquial i dels altars de l’església sucumbiren a les flames, perdent-se per sempre més el retaule major, obra barroca de Jaume Diví i de Jaume Escarpanter, segons l’encàrrec de 1753. 

 

                                                        Revisat: 16 de novembre de 2020.