27. L'ascendència olotina dels músics germans Pla

Els germans Pla (Joan Baptista, Manuel, i Josep Pla i Agustí) foren tres músics catalans del segle XVIII que gaudiren de bona nomenada com a instrumentistes de flauta i d’oboè i com a compositors, tant a la cort de Madrid –on féu vida Manuel– com a les principals ciutats europees (París, Londres, Stuttgart, Lisboa, Pàdua…), on es prodigaren i foren celebrats tant Joan com Josep. Com que la música no és el meu fort, manllevo paraules de qui sí que n'és expert: “La producció músical de Joan, Josep i Manuel Pla cal inscriure-la dins el moment de trànsit del barroc al classicisme, participant plenament dels corrents estilístics que imperaven en la composició de la música concertant i de cambra del seu temps, l’anomenat estil galant. De fet, tots tres germans van desenvolupar llur activitat a les principals corts europees de l’època del rococó, i aquesta vessant de l’entorn cultural que els envoltava és d’una importància vital a l’hora d’entendre per què les crítiques de l’època lloaven més la sensibilitat o el sentiment de la seva interpretació que no pas una tècnica infal·lible i brillant, ni tampoc una velocitat inaudita i prodigiosa en l’execució, una capacitat que, per altra banda, va quedar prou palesa en les grans exigències de les parts solistes dels seus concerts per a oboè i orquestra” (Josep Dolcet, “Els germans Pla i la normalització musical a casa nostra”, Revista de Catalunya, núm. 69, desembre 1992, p. 90).

Les referències biogràfiques dels germans Pla són molt escasses en notícies de tot el que fa a la seva infància i joventut que, pel que sembla, no ha deixat massa rastre documental. El que sí que hom sol esmentar és que eren fills de Joan Baptista Pla, un músic de Balaguer, i d’Isabel Agustí i Ferrussola, d’Olot, sense, però, més detalls. Tot i que és molt poc, alguna cosa pot dir-se a partir dels fons arxivístics olotins, començant pel fet que els futurs pares dels tres músics, Joan Baptista i Isabel, es casaren a Olot, a l’església de Sant Esteve, el dia 7 d’abril de 1717.

Joan Baptista Pla era fill de Bartomeu Pla i de Clotilde, pagesos de Balaguer. Què hi feia, a Olot, un músic de Balaguer? En la partida de matrimoni, Joan Baptista Pla figura com a “jove músic”, és a dir, acabada de fer la seva fase d’aprenentatge. Potser, doncs, era a Olot per a arrodonir la pràctica de la seva formació musical. En el moment del casament actuaren de testimonis Francesc Anglada, paraire, i Joan Blanch, saboner. Els Anglada eren una família que compaginava les feines de paraire amb la música. El Francesc Anglada que féu de testimoni del casament de Joan Baptista Pla i d’Isabel Agustí tenia formada una cobla de músics amb Esteve Anglada i Francesc Barberí, membre aquest d’una altra família de músics olotins, amb la que els Anglada establiren llaços familiars. A prinicpis del segle XVIII hi havia a Olot una altra cobla de músics, formada al redós de Jeroni Planella. El pare de Francesc, Jacint Anglada, havia estat mestre de cant i cantor, i en els anys 1684 i 1686 exercí de mestre de capella. El 1705 va néixer un fill de Francesc Anglada, de nom Jacint (com l'avi), que podria ser el Jacint Anglada que el 1739 tenia entre 30 i 40 anys quan es presentà a oposicions per a mestre de capella d'Olot (que no aconseguí) i que durant molts anys –com a mínim, entre 1739 i 1759– fou organista a Cardona. Semblaria, doncs, que el jove balaguerí Joan Baptista Pla s’acabava de formar musicalment a l’empara dels músics d’aquesta nissaga olotina.

Isabel Agustí, la nova esposa del jove músic Joan Baptista Pla, era una noieta que encara no havia complert els 19 anys quan es va casar a l’abril de 1717 (els compliria al desembre següent). Era filla d’un metge, Josep Agustí, originari de Camprodon i establert a Olot, on el 1696 s’havia casat amb Daria Ferrussola i Vila, filla de Pere Pau Ferrussola, un adroguer d’Olot i com a tal l'hem de suposar de bona posició econòmica. Josep i Daria feien vida en la seva casa del carrer de Crivillers. D’aquest matrimoni em consten 6 fills, dels quals, però, només tres arribarien a edat adulta. Per a desgràcia de la família, el pare, el doctor Josep Agustí, va morir jove, el 1707, amb només 30 anys. Per tant, es va quedar la vídua Daria tota sola per tirar endavant les criatures: Isabel amb 8 anys fets, Josep amb quatre i la petita Rosa just acabada de néixer.

I així van anar passant els anys fins que al 1717 aparegué un jove músic nouvingut, Joan Baptista, i la vida de la noia Isabel féu un tomb. Com anaren les coses, no ho podem pas saber. Això sí, tot anà un xic de pressa: el dissabte 3 d’abril de 1717 Joan Baptista Pla havia encomanat, davant de notari, a Esteve Salvi que li tragués a la cúria diocesana de Girona les llicències per al matrimoni i al cap de quatre dies justos, al dimecres següent, ja es casaven i a l'endemà van rebre la benedicció nupcial. En l’acte notarial del dia 3, els testimonis foren Silvestre Pla, jove sastre, i Tomàs Anglada. Aquest segon cognom ja ens és conegut i, pel que fa al primer, els Pla eren una família de sastres d'Olot i per tant la coincidència en els noms semblaria casual. És clar que, posats a buscar coincidències, el 1693 en un bateig aquí a Olot va fer de padrí Francesc Pla, respecte del qual, a la partida de baptisme primer s’hi havia anotat que era estudiant, però després es va ratllar i substituir per “mestre de capella de Vic” i músic per tant.

Debades he repassat els llibres de baptismes de Sant Esteve d’Olot en els anys immediats a 1717 cercant-hi el bateig d’algun fill del nou matrimoni Pla Agustí. Res no indica, per ara, que la jove parella es quedés a viure a Olot. Possiblement fessin cap a alguna altra població on poder exercir la professió musical del marit. El primer fill conegut d’aquest matrimoni, Joan (a la vegada, el primer dels germans músics Pla Agustí), se sol indicar que va néixer el 1720, uns tres anys després del casament dels seus pares, en un lloc que no sé que es conegui. Del segon dels germans músics, Manuel, se sap que va néixer a Torquemada, a tocar de Palència (diuen que cap al 1725), circumstància que fa palesa la mobilitat de la família. El 1728 va néixer el tercer dels germans músics, Josep, i tampoc no es diu on. L’1 de desembre de 1738 el primer dels germans, un ben jove Joan Baptista Pla, va participar com a instrumentista de la guàrdia reial en la representació d’una òpera al Retiro de Madrid.

El 14 d’octubre de 1731 va ser enterrada a Olot Daria Agustí i Ferrussola, la mare d’Isabel i àvia materna dels músics germans Pla Agustí. Només tres dies abans, l’11 d’octubre, trobant-se “de present detinguda en lo llit de malaltia corporal, de la qual temo morir”, havia fet testament a la seva casa del carrer de Crivillers. Hi feia hereu al seu fill Josep, “scrivent, de present en la vila de Sant Feliu de Pallerols habitant, i a sos fills”. Pel que fa a la seva filla Isabel, al contrari del seu fill Josep, el testament no ens dóna detalls sobre el seu lloc de residència en aquell moment, una dada que hauria estat ben útil per a fer un seguiment de la família en aquelles dècades. A aquesta, Daria només li donava el que en dret li pertocava: “Item, deixo y llego a Isabel Pla y Ferrusola, muller de Batista Pla músich, filla mia y de dit quòndam [= difunt] Dr. Joseph Agustí mon caríssim marit comuna, per tots drets de llegítima tingua y puga tenir en mos béns, sinch sous barcelonins per dret de institució”. Per a Rosa, la filla petita, el testament feia previsió de la seva dotació per al cas que un dia es casés. Cap menció als néts. Daria va ser enterrada, seguint les seves darreres voluntats, a l’església de Sant Esteve.

La gent de Balaguer s’ha fet seva la família Pla Agustí i té instituït un premi de cant líric que porta el nom de Germans Pla. No cal dir que aquest memorial els honora. Ara bé, fa una certa cosa llegir en alguna publicació, que els germans Pla eren "membres d’una família originària de Balaguer”. Això només és cert si mantenim els criteris patriarcals que regien en altres temps, perquè, pensant en la mare i amb els mateixos arguments, també podríem dir que foren membres d’una família originària d’Olot. Però no paga pas la pena d’esbarallar-nos-hi, entre altres coses perquè ja he dit que l'avi matern venia de Camprodon. Potser hauríem de quedar que foren membres d’una família, pare i mare, a la que les circumstàncies portaren a acoblar les amplituds de la Noguera amb les asprors de la Garrotxa. En tot cas, faríem bé des d’Olot de fer (amb mesura, això sí) una mica de lloc als germans Pla Agustí –i Ferrussola, per la banda de la mare– en el ric historial musical de la nostra vila al segle XVIII.

26. La necessària

A vegades el llenguatge es refina, evita dir les coses pel seu nom i es torna subtil. La “necessària” era un dels noms usats per designar el lloc on anar a fer el natural buidatge del ventre, com si aquesta fos l'única cosa necessària per al gènere humà. També en deien “secreta” o “lloc comú”. Encara avui dia ens hi referim amb paraules que no expressen directament la funció del lloc (lavabo, serveis, bany...) i en la seva indicació gràfica ens deixem guiar per la silueta d’un home i d’una dona en posició immòbil, palplantats talment els guardians de porta d’un palau reial. És una d’aquelles coses que la polidesa i l’elegància obliguen a obviar, però que és inevitable que es coli entre els plecs de la història de proximitat.

Encara es poden veure algunes necessàries als balcons de les velles cases d'Olot (2002)

Al cap de poc d’encetar-se el segle, en plena Guerra de Successió, Emmanuel Morató, que vivia al carrer dels Clivillers, féu diverses obres a la casa, entre elles, segons es recollí en el passament de comptes amb el paleta, “fer un aposiento baix a la part del hort y adobar la secreta y fer la canonada de la aiguera”. Ara bé, tocant el tema d’obres en una “secreta” o en una “necessària”, el detall més complet és el que ens donà, a finals del segle XVIII, Josep Cors, fill d’Esteve Cors relatiu a la seva casa d’Olot que havia fet construir el seu pare. Segons ens diu, “tot lo recinto del cel obert (...) ha estat necessària de 40 palms fondo”. Heretada la casa pel seu fill Josep, el 1788 observà “que ab lo intermedi de 36 a 40 anys [en què] ha estat comuna, y restragué, en dit any solament hi habia de mundícia de 8 a 9 palms de alt”. Li semblà, doncs, un espai desaprofitat i decidí de compartir-lo amb una cisterna feta de nou. Naturalment, prengué totes les mesures perquè un espai no contaminés l’altre: “se féu una paret al mitg per divisió de ella de quatre palms de gruix desde lo fondo fins a la volta de baix, la part de la cisterna se umplí o resà de runa cosa de vint palms de alt a fi que no hi haje dubte algun de que se comunique ab la necessària”. D’aquesta manera “la necessària és alomenos vint palms més fonda que la cisterna” i tot i haver-se-li reduït espai, la necessària permetia un perfecte i còmode manteniment: “la necessària és de 40 palms fondo, que pot baixar·se en ella ab gran comoditat ab una escala, atès que hi ha dos boltas y desde la una bolta se baixa a la altre”, amb un clar advertiment per al futur: “sempre que la immundícia arríbia a la volta més baixa en tal ocasió deu buydar·se perquè arribaria a flor de la aygua, per ser fora de dubte”.

A Olot són comptats els inventaris post-mortem del segle XVIII que recullen en les cases de la vila l’existència d’un departament constituït en necessària. Passa només entre els notables, que en feien, a més, lloc apte per guardar-hi els atuells relacionats amb aquesta necessitat. En l’inventari del notari Francesc Padrós, fet el 1769, se’ns descriuen els objectes que hi havia “en la necessària del primer piso”, que eren tres orinals de vidre i altres tres més petits, “part de pisa y part de terra”, i alguna andròmina. En la necessària del Mas Reixach, del també notari Joan Vayreda, hi havia el 1781, “un orinal de vidra ab sa capsa de palma”, un altre d’estany “per servir en lo llit”, sis orinals de pisa i altres sis de terra del país. L’inventari de la casa de Tomàs Casadevall i Figuerola, adroguer, del 1797, recollí “en la necessària, quatre orinals de terra, una escombra de boix y un càntir de terra”. En l’inventari de la casa del botiguer Joan Ferrussola i Parer, redactat el 1766, no es parla del que hi havia a la necessària, però sí que se’ns hi descriuen els objectes trobats “en la pessa antes de entrar en la necessària”.
 

A part de les grans cases, en la majoria dels inventaris no apareix cap estança específica relacionada amb les necessitats de l’alleujament corporal. En les cases amb hort, la necessària podia ser una barraca externa a la casa, allí a l’hort, i per tant, fora de l’àmbit a inventariar. En tenim un exemple en els pactes fets el 1759 entre els blanquers Miquel Casabó i Josep Pujol sobre l’ús d’una necessària comuna als dos. Casabó, “a sos gastos y despesas ha construhit y edificat sota el porxo del hort de dit Joseph Pujol menor una secreta o necessària, la que serà comuna entre las famílias dels dits Casabó y Pujol, en la qual lo dit Casabó hi té dos forats y lo dit Pujol un. Y per lo conducto de dita necessària se troba la servitut de dos aygueras, la una de la casa del costat de dit Casabó y la altre de dit Pujol”. Segons els pactes, “si venia lo cas que las parets de dita necessària se dirruhissen, prometen la una part a la altre redificarla costejant los gastos per la mitat cada una de ditas parts”.

El 1735 es volgueren construir a Olot unes casernes per evitar que els soldats en trànsit per la vila haguessin d’allotjar-se en les cases particulars. Aquestes casernes no es van arribar a fer, però en el seu disseny es tenia ben present on havien d’anar les necessàries, aquí dites lloc comú: “El lugar común para los officiales se construirá debaxo la escalera al mismo pizo de los patios y el de los soldados que se anyade se hará al lado del pajar a la parte del patio, esto ha de ser en el primer pizo de los elojamientos de los soldados”. També en els plans de la construcció del gran edifici de l’hospici, del 1778, hi estaven contemplades les corresponents necessàries: una per a les dues aules de gramàtica que s’hi havien d’establir, una altra en la part pròpiament hospiciana per a les tres sales de treball dels homes i una altra al pati de les dones, tot a la planta baixa; als pisos, n’hi aniria una per als tres dormitoris d’homes i una altra per als de les dones.

Les immundícies de les necessàries quedaven recollides de manera rudimentària en algun clot o pou negre que, periòdicament, s’havia de buidar o, millor dit, de vendre, perquè s’aprofitaven com a fems. És en aquest punt interessant la concòrdia entre dos olotins feta el 1668 respecte de la infraestructura de desguàs d’aigües residuals de les seves respectives cases. Com que d’una única casa se n’havia venut una part, aquesta instal·lació havia quedat comuna i d’aquí que s’hagués de pactar. Segons s’acordà, si hi havia una única canonada respecte de l’aigüera i de la necessària d’uns i altres, “en tot temps que se age de buydar o escombrar lo clot de aquelles se age de pagar igualment a gastos comuns” i si només hi entrava l’aigüera, un en pagaria un terç i l’altre dos. El 1759, en la concòrdia que vèiem fa un moment entre Casabó i Pujol sobre una necessària que tenien a l’hort, comuna als dos però feta fer pel primer, hi havia també la previsió de la responsabilitat en el seu buidatge i aprofitament: “Sempre y quant la dita necessària tindrà de buydarse lo dit Joseph Pujol tindrà de costejar y pagar tot lo gasto que importarà lo buydar aquella y per subvenció de dit gasto porà utilarse de la immundícia per fems. Y en cas que lo dit Joseph Pujol no la buydàs essent plena, puga ferla buydar dit Casabó a gastos de dit Pujol”.

El buidatge dels clots o pous negres constituïa una feina que a voltes podia derivar en drama, com la mort de sis persones (dos sogres i els dos gendres respectius, i dos cosins germans) amb motiu d'uns fets esdevinguts el dia 3 de novembre de 1773, recollits en el dietari de la Comunitat de Preveres de Sant Esteve d’Olot: “Dit die succehí una desgràcia en est poble, que per haver estat tant llastimosa y haver ocasionat un treball extraordinari a la Comunitat en lo ministeri de enterrar, aquí se refereix ab la present nota: tres o quatre pagesos o hortalans estaban desembarassant una necessària de la immundícia. Per ocasió del gran fetor, se creu, algun dels que estaban traballant en lo interior de dita necessitat tingué algun accident. Volgueren donar auxili sos companys, y també alguns que tingueren notícia de la novedat, de part de fora”, però també aquests caigueren “se creu desmayats”; afortunadament, acudiren al lloc uns paletes, els quals “lligats per lo cos baixaren a la concavitat, procurant ab gran diligència salvar aquells pobres submergits entre aquella porcaria”. Tot i això, dos d’ells van quedar morts allí mateix, dos altres foren portats a l'hospital, però moriren abans de les 8 del vespre d'aquell mateix dia i dos altres ho feren en els dies immediats.

Fixem-nos que, si bé els anteriors fets succeïren a la casa d’Esteve Llor, fuster, al carrer de l’Om de dins de la vila, els que hi moriren foren pagesos o hortolans, segurament els que havien anat a recollir les immundícies per a femar els seus camps, com diu Francisco de Zamora que es feia a Olot: “se venden los comunes, limpiándolos el que los compra”. Pocs anys després, també Francesc Bolòs es referí a aquesta utilització de les immundícies, si bé amb una major limitació: “el abono de las letrinas solo sirve para las huertas, pues se han observado que no es muy conveniente para los sembrados a causa de la flojedad y aridez de sus tierras”.

El 1783 la Junta de Sanitat de Catalunya va disposar, amb caràcter general, que la neteja de les necessàries es fes només durant els mesos freds, de desembre a febrer. Però es veu que a Olot seguiren amb la seva, o hi tornaren al cap de no massa, perquè el 1806 l’alcalde major de Camprodon, Ramon de Lomaña (dins del corregiment de Vic, Olot pertanyia al sots corregiment de Camprodon) va fer publicar un ban a Olot en el qual, fent la vista grossa al fet que en els mesos de l’estiu se seguien buidant els clots de les necessàries, es manava que al menys això fos fet a la saludable empara de la fresca nocturna, per a benefici de tots els veïns: “Que ninguna persona púguia tràurer lo fems de las necessàrias, sinó desde la mitja nit fins a las quatre del matí, durant lo temps del calor i fins a nova ordre i lo mateix los fems corrumput dels astables, pena de trenta rals”, una disposició acompanyada d’altres com ara l’obligació “que tots los vehins de la present vila, a las nou del dematí tingan escombrats y regats los carrers cada dia fins a nova ordre, baix pena de una peseta”.

Des de mitjans del segle XIX va anar-se estenent per Europa l’ús del que se’n digué l’inodor (un altre eufemisme), un sistema de dipòsit d’aigua i sifó que millorava notablement la higiene de la necessària. Però aquest sistema requeria d’aigua corrent i això a Olot no va començar a passar sinó als inicis del segle XX. Res d’estrany, doncs, que encara el 18 d’abril de 1912 l’alcalde d’Olot, Joan Meroles i Isamat, publiqués un ban amb un requeriment gairebé calcat al de 1806, com si no haguessin passat més de cent anys: “Desde el 15 de abril al 31 de octubre sólo se permitirá limpiar las letrinas, extraer las basuras, regar las huertas con excrementos de letrinas u otras aguas inmundas, de las 12 de la noche a las 4 de la madrugada y de las 11 a las 6 en los meses restantes”. 

 

                                                        Revisat: 16 de novembre de 2020.

25. Dades de població d'Olot al segle XVIII

Del segle XVIII olotí hom sol destacar el fort creixement demogràfic que havia experimentat la vila en el transcurs del segle. I, doncs, quants habitants tenia Olot? Només tenim dades fiables de tres anys: 1716, 1768 i 1787, havent de descartar les que alguna vegada s'han donat per a 1790 i 1818. Els documents de l'època aporten també altres dades, sovint partint de criteris que no són uniformes. Com que a vegades s’utilitzen sense contrastar algunes d'aquestes xifres, per si pot ser útil dono tot seguit una relació completa de dades coetànies sobre la població d'Olot al segle XVIII.

Els primers recomptes de població de la vila i terme d’Olot en el segle XVIII són de 1716, en el context de les peticions de dades que reclamà l’Administració per a l’establiment de l’impost del Reial Cadastre.

1.- 1716, 8 d’abril. Respostas generals presentadas per la Universitat de la vila y termes de Olot, sobre las preguntas donadas per part del Ille. Señor Dn. Joseph Patiño (Arxiu Comarcal de la Garrotxa). En la resposta a la pregunta número 25, es diu haver-hi a la vila i terme d’Olot 4.350 habitants (2.694 persones adultes o “de comunió”, 860 nens i 796 nenes). Aquestes persones conformaven 852 famílies (la qual cosa ens dóna una relació d’habitants / famílies de 5,1).

2.- 1716. Cathalogo y aranzel de tots los vehins de la vila y terme de Olot ab individuació y explicació de las famílias y lo número de personas que las componen ab lo estat, sexo y edat (Arxiu Comarcal de la Garrotxa). És el cens més detallat i complet que tenim de tot el segle XVIII, ja que se’n conserva la relació original, feta casa per casa, amb la inclusió detallada de tots els membres de cada unitat familiar i la seva edat. Aquest cens, però, no inclou un resum total de dades. A mi em surten 4.270 habitants (2.063 homes i 2.197 dones). Respecte de la petita diferència amb la dada anterior, cal indicar que, per exemple, aquest catàleg no inclou els nombrosos eclesiàstics seculars que residien a la vila ni els regulars dels convents del Carme i dels Caputxins.

3.- 1719. Cataluña numerada en sos termes, en ses cases y persones. Manuscrit de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, publicat per Josep Iglésies a Estadístiques de població de Catalunya el primer vicenni del segle XVIII (Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana, 1974). Dóna la xifra per a Olot de 668 cases i 2.627 persones. També indica aquesta mateixa xifra el manuscrit Noticia del Principado de Cataluña dividido en corregimientos, del mateix arxiu barceloní, del qual n’hi ha còpies a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, a la Reial Acadèmia de la Història de Madrid i a la Biblioteca Reial de Madrid. Com es veu per les dades de 1716, aquesta xifra ve a correspondre només al nombre d’habitants d’Olot en estat adult, no inclou pas les criatures. Erròniament aquesta xifra d'habitants fortament escapçada s’ha utilitzat i repetit en moltes publicacions com a nombre total d’habitants d’Olot a l'inici del segle XVIII.

4.- 1718, agost. Relació de totas las donas, minyons y minyonas de la vila y terme de Olot, ab lo nom y edat de quiscun, la qual ha requerit lo Sr. Francisco Torrent y Ferrer, subdelegad de la superintendència general als cònsol de la vila de Olot, enviarse al Sr. Intendent General en lo mes de agost 1718 (Arxiu Comarcal de la Garrotxa). Conté la llista de tots ells amb la seva edat. Dóna 653 dones, 457 minyons i 503 minyones. La suma de dones i nenes fa un total de 1.156 habitants de sexe femení.

5.- 1720, 31 d’agost. Relació individual de tots los habitants de la vila de Olot, feta als 31 de agost 1720 (Arxiu Comarcal de la Garrotxa). Per bé que es digui relació individual "de tots" els habitants d'Olot, només s’hi inclouen persones de sexe masculí. Hi figuren els caps de família i, com a màxim, un o dos fills, possiblement els majors d’edat. No porta un recompte final, però comptats tots els inscrits, em surt la xifra de 1.007 noms.

6.- 1720, 26 de novembre. Relació de las personas que componen la vila de Olot ab distincció de los que se han ausentat, mort y vingut desde lo any 1716 que se donaren las respostas generals fins lo dia present (Arxiu Comarcal de la Garrotxa). També aquí només s’hi recullen les persones de sexe masculí, classificades per oficis i amb la seva edat. Segons el resum estadístic del final, conté 852 adults, 60 estudiants i 310 minyons de menys de 14 anys, en total 1.222 habitants masculins.

Ja es veu que en aquests tres recomptes nominals d’olotins de 1718 i 1720, les xifres aportades són sensiblement inferiors a les del catàleg de 1716. Cal tenir present que són instruments amb una finalitat fiscal, per la qual cosa molt possiblement només hi foren inclosos els veïns subjectats a les obligacions del cadastre, com passa després en els llibres anuals de cobrament d’aquest import, que de cap manera no es poden considerar un cens de la població, ni tan sols de tots els caps de família.

7.- 1768. Cens del Comte d’Aranda. Passats els censos fets entre 1716 i 1720 amb motiu de l’establiment del cadastre, entrem en un llarg període sense dades fefahents de població. En general l'administració fa servir dades no actualitzades, com quan el 1768 la Reial Audiència avisà l'ajuntament olotí que només podia tenir dos diputats del comú i no pas quatre, perquè la població no arribava als 2.000 veïns. 

 

És precisament amb data de 1768 quan tornem a disposar d'un nou cens d'habitants, l'anomenat Cens del Comte d'Aranda. Aquest cens és per parròquies i, per tant, no podem quedar-nos només amb les dades d’Olot (parròquia de Sant Esteve), sinó que hi hem d’afegir les del terme (parròquies de Sant Cristòfol les Fonts i de Sant Andreu del Coll). Les dades de la parròquia de Sant Andreu del Coll, però, no consten en l’edició d’aquest cens feta per l’Instituto Nacional de Estadística de Madrid l’any 2002. Atenció que en aquesta edició (no així en l’original del segle XVIII) el nom d’Olot ha quedat mudat en l’inversemblant nom d’Olles (!).

El cens aporta dades de detall, classificades per edat, sexe i estat. Les dades globals són:
Parròquia de Sant Esteve ("villa de Olot"), 4.144 homes i 4.906 dones, en total 9.050 habitants.
Parròquia de Sant Cristòfol ("lugar de Sn. Christóval las Fonts"), 355 homes i 340 dones, en total 695 habitants.
Això dóna ja una població de 4.499 homes i 5.246 dones, en total 9.745 habitants. 

Ara bé, per una font que comentaré al final, podem saber les xifres de la parròquia de Sant Andreu del Coll, que eren de 60 homes i 51 dones, les quals, sumades a les anteriors, fan 4.559 homes i 5.297 dones, amb el total final de 9.856 habitants per a la vila i terme d'Olot.

Així, doncs, fou entre 1720 i 1768 quan Olot experimentà el seu notable increment de la població, que la situaria entre les viles més importants de Catalunya en nombre d’habitants. Recordem que són aquests els anys de l’ampliació de l’església del Tura (projectada el 1724, però que per manca de recursos no es dugué a terme fins els anys 1736-1748), l’eixample del Firal (1731-1732, trasllat dels portals al nou perímetre de la vila) i l’aventura d’ampliar també l’església de Sant Esteve (1750-1763), signes inequívocs d’un creixement de la població. Aquest creixement no podia ser exclusivament vegetatiu, sinó que degué haver de comptar amb una immigració de procedència comarcal.

8.- 1772. Respostes de l’Ajuntament d’Olot a una consulta tramesa pel corregidor de Vic el 18 d’agost de 1772, en ordre a l’expedient sobre l’Hospici d’Olot (Arxiu Comarcal de la Garrotxa). A la pregunta “vecindario deza villa?”, s'hi respon: “vecindario de Olot: 1.050 casas”. I en una altra resposta al mateix qüestionari: “el vecindario se compone de 1.050” (sense indicar què). Aquesta dada introdueix la diferenciació entre habitants i veïns o unitats familiars, sovint comptades només des d’una perspectiva fiscal (vegeu el comentari a la següent dada de 1773).

9.- 1773. Vecindario de la villa, parroquia y términos de Olot, corregimiento de Vich (Arxiu Comarcal de la Garrotxa). Datat el 18 d’agost de 1773. Malgrat el títol, es tracta d’un quadern amb finalitat d’allistament militar. A tres columnes recull els veïns (no els habitants) d'Olot i el seu terme, posant a la segona columna, si fa el cas, els joves de casa seva en edat militar tinguts per hàbils i a la tercera els que es consideraven exempts del servei de les armes. Al final dóna el nombre total de veïns: 1.023 “pecheros” o sotmesos a obligacions, més 69 de privilegiats, entre ells els 45 eclesiàstics. En total surten, doncs, 1.092 veïns, una xifra que s’aproxima a la que es va donar l’any anterior en ocasió de l’expedient de l’Hospici. La relació dels veïns difereix poc dels que figuren en el llibre del cobrament del cadastre d’aquest mateix any, la qual cosa reforça la relació ja dita entre el concepte de veí i unitat familiar fiscal.

10.- 1779. Geografía moderna, escrita en francés por el abad Nicollé de la Croix. Traducida y aumentada con una geografía nueva de España por el doctor Don Josef Jordán y Frago, Madrid, Joaquín Ibarra, 1779. Encapçala la descripció d’Olot dient: “villa de 9.050 personas”. La xifra coincideix amb la que dóna el cens d’Aranda per a Olot (parròquia de Sant Esteve), sense comptar les altres dues parròquies olotines i podria creure’s que és d'aquell cens d'on es va treure.

11.- 1779, 31 de març. Gazeta de Madrid, núm. 33 (23 d’abril de 1779) p. 283 i Gazeta de Barcelona, núm. 35 (1 de maig de 1779) p. 299. Amb motiu d’explicar la festa de la col·locació a Olot de la primera pedra de l’hospici, es diu que la vila tenia 2.500 veïns (novament, no s’ha de confondre veïns o unitats domèstiques amb habitants). La xifra no té per què ser exacta, sembla només una referència. De fet, uns anys més tard Antoni [Capmany i] Montpalau en la seva edició del Diccionario geográfico universal que comprehende las quatro partes del mundo, de Lawrence Echard (Madrid, Miguel Escribano, 1783), dirà que Olot té “más de 2.000 vecinos”, una expressió clarament imprecisa. Aquests “més de 2.000 veïns” es repeteixen sense cap mena de revisió a les altres edicions que d’aquest mateix Diccionario geográfico va fer Antonio Vegas el 1795 (Madrid, Joseph Doblado) i el 1815 (Madrid, Francisco Martínez).

 

12.- 1787. Cens del Comte de Floridablanca, potser el més conegut i usat del segle XVIII, gràcies a l’edició que en va fer Josep Iglésies entre els anys 1969 i 1970 (El Cens del Comte de Floridablanca, 1787, Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana). Igual que en el cens d’Aranda, aporta dades parcials classificades per edat, sexe i estat. Les dades globals són:
Homes: 4.276; dones: 4.870. Total d’habitants d’Olot, 9.146.

Comparant aquestes xifres amb les del cens d’Aranda de 1768, s’adverteix un destacat descens de la població. A primera vista podria semblar que les dades del cens de Floridablanca corresponen només a la parròquia de Sant Esteve d’Olot, i així es donaria una certa estabilitat entre un i altre cens (9.050 el 1768 i 9.146 en aquest cens). Però no és així. A part de constar les tres parròquies olotines sota l’encapçalament d’Olot que hi ha en l’edició de Josep Iglésies, si anem als originals, en el quadre resum fet en el segle XVIII d’aquest cens que hi ha a l’arxiu d’Olot, allí s’atribueixen sense cap mena de dubte aquestes dades al conjunt de les tres parròquies.

Sembla apuntar-se, doncs, que en els vint anys passats entre 1768 i 1787 va haver-hi a Olot una minva de població. Com que tant un cens com l’altre donen dades parcials per franges d’edat, si es comparen unes i altres s’observa que el descens més important es dóna en les franges d’edat inferiors als 25 anys d’edat, mentre que, al contrari, en la franja d’edat de 50 o més anys, en el cens de 1787 hi ha un augment respecte del cens de 1768. Per tant, la població s’havia envellit. Com que els registres parroquials de baptismes i defuncions no semblen indicar cap alteració significativa en el creixement vegetatiu de la població que pogués explicar aquesta baixada, si donem per bo aquest cens podria suggerir-se que la població d’Olot disminuí perquè també ho féu la immigració, generalment protagonitzada per joves en edat de cercar un millor treball en les manufactures olotines.

13.- 1787. Un full solt de l’Arxiu Municipal d’Olot (a l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa) inclou aquesta nota: “Relació feta lo dia 16 de agost de 1787 en virtut de vereda comunicada a 9 del mateix mes. = El Ayuntamiento de Olot, &, Certificamos y hacemos relación: que en la presente villa de Olot se hallan 1.925 personas familias (entendiendo con este nombre familias, matrimonios), 347 viudas familias, 60 eclesiásticos seglares, 18 carmelitas calsados professos y 5 legos también professos. Se advierte que en esta villa es regular que dos y tres casados como abuelo, padre e hijo promogénito componen una sola familia”. Si ens atenem a la literalitat de l’inici de la certificació, aquestes dades serien només de la vila d’Olot, no pas del seu terme (les cases de pagès dels voltants en quedarien, per tant, excloses), i això explicaria que no hi constessin els frares del convent dels Caputxins d’Olot, situat fora del recinte de la vila, com sí que hi consten els del convent del Carme, situat a l'interior.

14.- 1790, 9 d’agost. Nomenclátor de las ciudades, villas, lugares, aldeas y vecindarios del Obispado de Gerona. Publicat modernament per Josep Clarà als Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, 1980-1981, p. 61-67. Atorga a Olot 10.500 habitants per a la parròquia de Sant Esteve i 461 per a la de Sant Cristòfol les Fonts. En total, 10.961 habitants. Si féssim cas d’aquestes xifres, només passats tres anys del cens de Floridablanca, la població d’Olot hauria remuntat d’una forma espectacular. Però opino que les dades d’aquest cens, aportades pels rectors de les parròquies del bisbat, no són creïbles. Les xifres tan rodones de 500 habitants per a Argelaguer, 1.000 per a Riudaura, altres 1.000 per a Sant Privat, 800 per a Les Preses o 400 per a Joanetes que dóna aquest mateix nomenclàtor i dins de les quals inclouríem els 10.500 habitants de Sant Esteve d’Olot (al costat d’algunes altres xifres que aparenten més rigor), semblen fetes massa a cop d’ull per poder ser tingudes en consideració.

15.- 1797. Cens de Godoy. D’aquest cens, que recollí les dades de les poblacions en una completa sèrie de franges d’edat, només se’n conserven els resums provincials (Catalunya era una única província), publicats el 1801 (Censo de la población de España de el año 1797, Madrid, Imprenta Real) i per tant se’n desconeixen les dades relatives a Olot. Deixo recordatori d’aquest cens per mai que un bon moment arxivístic les fes aparèixer.

El darrer recompte de població al que podríem remetre’ns per tancar amb amplitud la sèrie del segle XVIII, seria un que s’ha atribuït a l’any 1818, però no ho faré, pel seriós dubte que presenta aquesta datació. Es tracta del Sumario de las personas que hay en todo el Obispado (referint-se al de Girona) publicat per Miquel Planas i Antoni Simon a la revista Manuscrits, núm. 7 (1988) p. 71-100. Resulta que les dades d’aquest cens són còpia de les del cens d’Aranda que, com hem vist, és de 1768, cinquanta anys abans de la data atribuïda. Dóna, efectivament, per a la parròquia de Sant Esteve d’Olot 4.144 homes i 4.906 dones, i per a la de Sant Cristòfol 355 homes i 340 dones, exactament les mateixes xifres que aquell cens, i això passa també amb d’altres pobles. D’aquí, però, n’he tret les dades de la parròquia de Sant Andreu del Coll que, per motius que desconec, no inclou l’edició moderna del Cens d’Aranda, i que he afegit al seu lloc. 

 

                                                Revisat: 16 de novembre de 2020. 

24. Batalla per l'Estudi de Filosofia d'Olot (1703)

Sant Tomàs d'Aquino al retaule del Roser d'Olot (Pau Costa, 1704-1707)

Els estudis de filosofia suposaven un graó més per a aquells estudiants que havien cursat fins a la gramàtica i la retòrica (que era el màxim que se solia ensenyar en les escoles dels pobles de certa rellevància) i eren indispensables per poder entrar a les facultats majors. Eren a l'abast de poques famílies. Podien iniciar-se a nivell privat o cursar-se en determiants col·legis i seminaris, a més de la universitat. Constituïen la facultat menor i en el transcurs del segle XIX aquests estudis de filosofia (o d’arts), molt modificats, acabaren donant peu al batxillerat.

A finals del segle XVII, Olot tenia Estudi de Filosofia, on els estudiants de la vila podien iniciar-se en aquesta disciplina. El 1668 es van convocar oposicions per buscar un nou mestre. S’hi presentaren dos candidats, Josep Andreu i Domingo Giralt. Les va guanyar el primer i se’l va contractar per dos anys, amb un salari de 60 lliures a pagar per terceres, de tres en tres mesos. Passats els dos anys, l’Estudi de Filosofia es confià a un dominic, el P. Agustí Borrell. El 1672 se li renovà el contracte, però abans no comencés el nou curs, l’ajuntament el va suspendre, amb la raó que no tenia prou recursos per mantenir-lo.

El 1703 un mossèn d’Olot, Joan Constans, va engrescar l’ajuntament perquè es restablissin aquests estudis. Ell calculava que podien sortir ben bé una dotzena o més d’estudiants de filosofia, “que per los pochs medis de molts de ells o llurs pares per no poder pagar las despesas fora [és a dir, les despeses d’estudiar fora d’Olot] restarian molts de ells impossibilitats de continuar dits sos estudis”. Mn. Constans, a més, deia que ja tenia al cap qui podria ser-ne professor, un diaca de la vila, Mn. Esteve Giralt. L’Ajuntament d’Olot va dir-hi que sí, fent promesa al futur mestre de pagar-li 25 lliures cada any. Entre les condicions que li imposaren hi havia la d’ensenyar de franc als estudiants pobres, cosa no gaire complicada d’acceptar, perquè era ben difícil que hi haguessin pobres que poguessin estudiar filosofia.

Això era al juliol d’aquell 1703. El curs havia de començar al setembre, però, ves per on, l’inici de curs fou vist i no vist. Va començar un dia i al cap de dos o tres ja s’havia fos. La raó? Segons Mn. Esteve Giralt, havia aconseguit que s’inscrivissin al seu curs de filosofia 17 estudiants (i fins i tot hi havia perspectives que en fossin més), però un altre capellà, Mn. Josep Murgou, que era el mestre de gramàtica de la vila, havia fet mans i mànigues perquè els estudiants s’ho repensessin i se’n donessin de baixa. Sempre segons Mn. Giralt, com que aquests estudiants havien estat alumnes de Mn. Murgou, a aquest li havia resultat fàcil de convèncer-los amb arguments com ara “que encara que comensàs dit curs no se acabaria” i que era millor que anessin a estudiar filosofia a Barcelona, que ell ja els buscaria casa de dispesa on establir-se en aquella ciutat.

Per poder saber-ne més coses, disposem de quatre testimonis, recollits davant de notari al setembre d’aquell any, sobre el paper de Mn. Murgou en aquesta mena de fallida del que havia de ser el reviscolament de l’Estudi de Filosofia d’Olot. Són els testimonis de Jacint Corsellas, traginer, pare d’un estudiant de nom també Jacint; de l’estudiant de filosofia Jaume Puigdevall (de Sant Salvador de Bianya), del seu oncle Mn. Josep Cols, i del sastre Joan Pere Carrer, pare d’un noi de nom Bonaventura. No és fàcil d’acabar-ne de treure l’entrellat, perquè els testimonis no necessàriament han de ser desinteressats i perquè, havent-hi pel mig qüestions personals, és fàcil que els matisos se’ns escapin.

D’entrada, hem de dir que Mn. Joan Constans (l’impulsor de la represa de l’escola) i Mn. Josep Murgou, malgrat la seva condició d’eclesiàstics, no és pas que mantinguessin entre si una relació fraternal. No sé si alguna cosa hi té a veure el fet que el primer aparegui com a mestre de gramàtica d’Olot en els anys 1699 i 1700, i que el segon tingui aquest càrrec entre 1702 (o potser abans) i 1706. El trànsit entre un i altre no el tinc documentat, i per tant no sé si es va fer tal com calia, o si hi va haver algun tipus de maquinació perquè Mn. Murgou es quedés amb aquest magisteri. De fet, el 1705 el cirurgià Segimon Sala protestà –inútilment– perquè els protectors dels estudis havien revalidat el contracte amb Mn. Murgou, sense convocar oposicions, com s’hagués hagut de fer. Tornant a 1703 i a les dissencions entre un i altre mossèn, un dels testimonis sobre la qüestió de l’Escola de Filosofia, el sastre Joan Pere Carrer, explicà que “dit Sr. Constans proseguí en dir algunas paraulas mal sonants que al present las callo, contra dit Sr. Murgou y altre persona que també la callo”. I Mn. Francesc Vila, que també surt en els testimoniatges, assegurà que ell i Mn. Constans potser haurien de fer front a una querella davant del bisbe de Girona, promoguda per Mn. Murgou i el Dr. Fontanella.

Per altra banda, els diversos testimonis d’aquell conflicte explicaren el que sembla ser una normalitat: cada any, el mestre de gramàtica, i per tant, llavors, Mn. Murgou, es preocupava de cercar algun tipus d’acomodament (de “comoditat”, en terminologia de l’època) a Barcelona, perquè els alumnes que sortissin gramàtics d’Olot, poguessin passar a estudiar-hi la filosofia. No era fàcil trobar-hi allotjament a un preu que fos raonable per al comú de les famílies olotines. El traginer Jacint Corsellas explicà que Mn. Murgou li havia recomanat de posar el seu fill intern a Barcelona al Col·legi de la Companyia de Jesús, i com que el seu fill no ho veia clar, li proposà la casa d’un catedràtic de la Universitat de Barcelona, però aquest demanava 110 lliures a l’any per la dispesa i era massa. Un tercer oferiment fou el d’una altra casa que li’n demanaven 90 lliures a l’any, però al final tampoc no fou possible. Més interessant sembla l’oferta que Mn. Murgou havia fet al sastre Joan Pere Carrer respecte del seu fill. Un any abans, el 1702, tractant d’aquesta qüestió, Mn. Murgou li havia suggerit “que fentlo studiar un any més de gramàtica al dit mon fill seria aquell suficient gramàtich y seria apte per poder estar per mestre en alguna casa y que seria mes fàcil les hores trobarli una casa sens pagar despesa” i, efectivament, va prolongar un any més la gramàtica amb aquesta perspectiva. Per tant, era normal que Mn. Murgou, com a mestre de gramàtica de la vila, hagués ja anat fent gestions per col·locar els seus estudiants que acabaven la gramàtica en cases barcelonines per anar-hi a estudiar filosofia, i ara, amb el començament d'aquestes classes a Olot, les seves gestions quedaven compromeses. Ara bé, Joan Pere Carrer explicà que, quan ja tenia casa emparaulada a Barcelona, “diguí a dit Sr. Murgou que tenia entès que se llegiria curs de filosofia en la present vila”, però aquest sembla que no en féu problema, perquè li respongué “que si jo volia fer quedar a dit mon fill en la present vila, que no estigués per ell, encara que estava empenyat”.

No semblaria estrany que hi hagués també alguna qüestió de caràcter més conceptual. Els testimonis, en un moment o altre declararen que Mn. Murgou no feia qüestió de ser tomista o suarista. És sabuda la divisió i rivalitat, a voltes hostil, de la filosofia acadèmica de llavors entre tomistes i suaristes, els primers amb els dominics al seu davant, i els segons sostinguts per la Companyia de Jesús. A Barcelona, la Universitat portava unes dècades debatent sobre la conformació de càtedres d’una o altra opinió, l’Estudi de la Rambla i el col·legi de Santa Caterina eren tomistes, i els col·legis de Cordelles i de Betlem eren suaristes. Quan es va crear la Universitat de Cervera se la dotà d’una càtedra de filosofia tomista i d'una altra de suarista.

Pel que fa a Olot, recordem que entre 1670 i 1672 l’Estudi de Filosofia va ser encomanat a un religiós dominic –i, per tant, tomista–, una adjudicació sorprenent, tenint en compte que a Olot no hi havia convent d’aquest orde i que, per tant, va caldre un permís especial dels seus superiors. Potser algú no veia clara aquesta opció quan, el 1672, no se li va renovar el contracte, tot i que els motius adduïts van ser d’ordre econòmic. Ja he dit que ara, al 1703, Mn. Murgou no feia bandera d’una o altra opció filosòfica. És més, ell se sentia capaç d’explicar una o altra opinió, sense cap mena d’escrúpol, com declarà l’estudiant Jaume Puigdevall, que explicà “que ohint jo gramàtica ab dit Sr. Murgou, li ohí a dir differents vegadas estant en la aula que fozem tomistas o suaristas, que tant se valdria als uns com als altres” i que si ningú no donava filosofia a Olot, ell la podria donar “de tomista o suarista, del que voldrian”. El pare d’un dels alumnes, Bonaventura Carrer, sí que tenia pres partit: “ma intenció és estada de que dit mon fill fos tomista, com veya jo dit mon fill ha estava molt temps havia inclinat, y sempre li havia ohit dir volia ser tomista”. I Mn. Cols explicà que un dels barcelonins que s’havia prestat a prendre un estudiant olotí a dispesa “volia que lo tal licenciado fos tomista y no suarista”. En canvi, no ens és possible de saber si el que havia de ser preceptor de filosofia a Olot en aquell 1703, Mn. Esteve Giralt, o el seu promotor, Mn. Joan Constans, eren d’una determinada opinió que xoqués amb el sentir de l’altra part.

El cas és que cap al final de l’estiu d’aquell 1703, segons digué Jaume Puigdevall, ja només quedaven apuntats al curs de filosofia ell, el fill d’un pagès de nom Llor i Josep Giralt, fill d’Esteve Giralt corder. Amb aquesta previsió –seguí explicant Puigdevall– “dit Sr. Murgou me digué que essent tants pochs y no venirne de forasters y estant jo ab eixa indiferència lo curs no se acabaria” i per tant, ell estava disposat també a anar a Barcelona. Arribats al setembre, ja sabem que el curs se’n va anar en orris. Mn. Esteve Giralt, el que n’havia de ser professor, a part de la protesta que hem vist al començament, va reclamar que tenia un contracte i que per tant havia de cobrar les 25 lliures promeses, perquè no era pas culpa seva que no se li presentessin alumnes. L’Ajuntament ho va consultar a un dels seus advocats, el qual fou del parer que sí que se li havien de pagar, perquè això era com quan algú fa conducta amb un advocat, li ha de satisfer els honoraris fixats encara que no li faci cap consulta. Però al cap d’un any, al desembre de 1704, la reclamació encara no s’havia saldat i l’Ajuntament tancà la qüestió dient que no li pagaria res perquè “dit Dr. Giralt no se és empleat en la lectura ni conferit en los studis com devia en virtut del pactat ab dita elecció, ans bé haver fetes algunas ausèncias de la present vila”.

Tal volta foren només batalles de capellans. O hi hagué algun extrem que se m’escapa. Però de l’Estudi de Filosofia d’Olot ja no se’n torna a parlar en tot el segle XVIII. Els estudiants olotins hagueren de fer camí i cercar dispesa a Barcelona, a Cervera o a altres llocs del Principat on poguessin fer els estudis de filosofia. És clar que potser als joves d’Olot, això de sortir a fora ja els anava bé. Joan Pere Carrer, en un moment del seu testimoni, explicà que Mn. Constans havia anat a casa seva i que mentre volia convèncer-lo de fer estudiar al seu fill filosofia a Olot, “mon fill me féu senyal que no concentís en cosa del que ell me deya”. Tenien emparaulada casa a Barcelona i ara que el seu fill ja s’havia creat les més excitants expectatives sobre les possibilitats de la seva vida en la gran ciutat, qualsevol l’hi feia renunciar!