68. Lladregots de cebes i alls, i remisos a pagar: exemples de justícia local a Olot el 1725

Inici del manual d'actuacions del batlle del civil d'Olot el 1725 (ACGAX)

Abans de les reformes liberals, els batlles no només s’ocupaven del govern general del lloc (amb unes funcions molt diferents a les dels actuals alcaldes), sinó que principalment s’encarregaven del primer nivell de l’administració de justícia. Encara ara, a Andorra, de la primera instància civil i penal se’n diu la Batllia i als jutges que la conformen, oficialment se’ls anomena batlles. Els batlles representaven la jurisdicció senyorial, fos la del rei o fos la d’un baró, i ser senyor jurisdiccional d’un lloc volia dir, precisament, impartir justícia entre els seus súbdits com a forma més genuïna de governar.

Olot era un vila de jurisdicció compartida, mixta. Era a la vegada una vila reial i una vila baronial, en aquest segon cas pel dret que hi tenia l’abat del monestir de Santa Maria de Ripoll. Per tant, a Olot hi havia dos batlles, el batlle reial que representava la jurisdicció del rei, i el batlle del civil que representava la de l’abat. No cal dir que aquesta duplicitat sovint es prestava a desavinences, tot i que, com veurem, bé prou que hi havia delimitades les funcions de cada un dels dos batlles. El dia 28 de juny de 1725 dos regidors d’Olot van anar a fer una ronda de nit per mirar de posar remei a uns sovintejats robatoris. En el transcurs de la seva ronda, es van trobar, segons declaració de Vicenç Pla, un dels regidors, “a Juan Muns y Raymundo Blanch, trabajadores de la presente villa, en el camino real serca el convento de caputchinos”, els quals anaven carregats amb “dos sacos y dos cuxineras de sebollas, ajos y avas”, i com que es tractava d'uns veïns que no tenien ni hort ni camp i era cap a la una de la nit, els dos regidors “dimos por acentado [que] venían de urtar”. En conseqüència, els van detenir i endreçar a la presó. L’endemà el regidor Pla va anar a donar-ne part al batlle reial Antoni Bolòs, el qual, juntament amb el regidor, van desplaçar-se fins a la casa del batlle del civil Esteve Riera. Degueren estar-se mirant qui havia de fer què i al final adopataren una solució ben salomònica en l’aplicació del càstig públic: “acordaron que no se escriviese nada sobre dicho urto y que cada uno de dichos bayles llevasse uno de dichos presos en el palo o en la verguenza en la plassa con dichas sebollas, ajos, avas, y que de esta suerte no constaría si tocaba al rey o al abad".

Les picabaralles entre un i altre batlle sobre les competèncdies que pertocaven a cadascun venien de lluny. En general, i pel que fa a l’àmbit judicial, el batlle del civil s’ocupava del que tècnicament se’n deia el mixt imperi, és a dir, de les causes civils de menor gravetat, com per exemple, quan hi havia en joc furts o deutes de quantitat petita, o agressions sense greus seqüeles físiques. Per la seva banda, el batlle reial era la primera instància judicial en casos de major gravetat, sempre i quan no fossin tan greus que corresponguessin de ser jutjats per la Reial Audiència (la qual, per apel·lació, també podia entendre de les anteriors causes ordinàries). Aquesta delimitació de funcions va quedar consolidada en una sentència de la Reial Audiència del 20 de maig de 1720, en resposta a un plet que des d’Olot se’ls havia presentat un anys abans per dirimir què pertocava a cada batlle. Però per l’exemple anterior ja es veu que aquesta sentència, que havia de ser un obligat punt de referència, no sempre ho fou prou.

La duplicitat de batlles comportava, a la vegada, que a Olot hi haguessin dues cúries, el que avui en diríem dos jutjats. En un informe municipal de 1738 sobre els càrrecs jurisdiccionals i municipals olotins, aquest primer nivell de justícia quedava precisat d’aquesta manera: “En orden a juzgados ay dos en la dicha villa, uno del bayle real sin assessor ordinario, sino el que assume u assessora quanto se le offreze, y un escribano del qual tiene el nombramiento [el dret a nomenar-lo] el Marques de Besora (…). El otro juzgado es del bayle del civil, que lo componen el dicho bayle exerciendo la jurisdicción civil en dicha villa por el abad de Ripoll, el juez o assessor ordinario que nombra el dicho abad de Ripoll (…) y un escrivano que nombra Magín Soler, ciudadano honrado de Barcelona como propietario de la escribanía del dicho juzgado”. L'assessor o jutge era un olotí amb estudis de dret. “Todos estos officiales de los dichos juzgados son tenidos con el honor y estimación que corresponde a sus officios”, precisava l’anterior informe. Tant el batlle reial com el civil eren nomenats per dos anys per un sistema de cooptació municipal: els regidors olotins formaven dues ternes, una per a cada càrrec, les quals que eren trameses, respectivament, a la Reial Audiència i a l’abat de Ripoll, perquè dels tres noms proposats escollissin la persona que els representaria a Olot en qualitat de batlles.

Per aquestes dues cúries, per aquests dos jutjats, passaren multitud d’incidències relatives a molts àmbits de la vida olotina durant uns quants segles, amb una especial incidència en tot allò en què hi havia diners pel mig (furts, deutes, enganys, incompliments…). El cas dels lladregots d’horta capturats per dos regidors va quedar registrat en un manual notarial ordinari, però és un cas aïllat, perquè de tota la ingent documentació judicial que es generà en una i altra cúria i que ens permetria d’entrar en un ric arsenal de notícies i consideracions entorn a moltes persones i vicissituds olotines, no em constava pas fins ara que se n’hagués conservat res, cosa, sens dubte, ben de doldre.

Vet aquí, però, que per una d'aquelles casualitats impensades, uns plecs del manual de les actuacions judicials de la Cúria Civil d’Olot de 1725, en algun moment es van desar entre els papers de l’ancestral Hospital de Sant Jaume d’Olot, i com que aquesta documentació sí que s’ha conservat, també aquells plecs excepcionals sobre el funcionament de la justícia local han acabat arribant als nostres dies. Són més de 60 folis, que s'inicien amb la documentació sobre el nomenament del batlle del civil Esteve Riera i la seva presa de possessió el dia 12 de maig de 1725. A continuació segueixen totes les actuacions judicials d'aquest batlle des del seu primer dia fins el 30 d'octubre d'aquell any. Hi ha citacions de compareixença, mandats, crides (vociferatio), declaracions judicials, empares, i el que és més important, les actuacions en judici oral. Esteve Riera era botiguer de professió, i, com era preceptiu, havia estat inclòs en la terna que els regidors enviaren a l’abat de Ripoll a tenor de l’acord municipal fet el dia de Sant Miquel dels anys parells, en aquest cas del 1724. Riera anava primer de la terna, seguit per Mateu Masmitjà i Coromina, corretger d’ofici, i pel pagès Vicenç Pla. L’abat de Ripoll, com se solia fer, havia triat el primer nom de la terna. A la cúria hi feia d'escrivà el notari Pere Màrtir Orri i Pastors i l'assessor o jutge ordinari era Francesc Fluvià.

Anem a veure tres exemples d’actuació judicial del batlle del civil, que corresponen a tres dels judicis orals inclosos en aquests plecs, amb resultats diversos en la seva resolució. En tots els casos, l’acta segueix un mateix esquema, pautat per la seqüència del judici, en la que s’intercalen encapçalaments de formulari en llatí i explicacions d’uns i altres, aquestes, naturalment, expressades i passades a escrit en català.

El primer d'aquests exemples de judici és el que va tenir lloc el 26 de març de 1725. El traginer Miquel Fillol s’havia compromès a transportar una peça de cuir de les denominades de sola, d’Olot a Crespià, per encàrrec de Pere Joan Montsalvatge, un i altre d’Olot. Havien pactat el preu i s’havia fet el transport. El problema fou que quan Fillol passà a prop de Besalú, fou detingut per no haver declarat la peça a l’oficina de la lleuda de Besalú, que tenia dret al cobrament d’una quantitat per les mercaderies que passaven per aquella vila. Li posaren una multa de 12 sous, que al final quedà en només 10. Fet el transport, Fillol va pretendre que aquests deu sous li fossin rescabalats per Pere Joan Montsalvatge, cosa a la qual aquest es va negar, i d’aquí que Fillol ho denunciés al batlle del civil.

L'acta del judici comença amb una llarga introducció en llatí on consta la data, la presència de l’escrivà, naturalment la del batlle del civil (de qui se’ns recorda que ho és en representació de l’abat de Ripoll, baró de la vila i terme d’Olot), i les compareixences de Miquel Fillol com a agent o demandant i de Pere Joan Montsalvatge com a reu o demandat. Dit això, el judici s’obrí amb la reclamació del primer, que s’adreçà directament a la part demandada i al batlle: “Jo demano a Pere Joan Montsalvatge assí en judici present, y a V.M. suplico lo condemne en haver-me de pagar deu sous moneda barcelonesa que me deu”; segueix tota l’explicació respecte del que havia passat, Fillol formulà la petició de ser alliberat de les costes del judici i acabà demanant al batlle que fes justícia: “lo que demano ab esmena de tots danys, gastos y despesas, dels quals protesto, y suplico que justícia me sia ministrada, aixís o de altre millor modo, lo offici de V.M. implorant”. Després vingué el torn del demandat, d’en Montsalvatge, que digué que si Fillol hagués fet les coses bé, no hi hauria hagut aquella multa i que per tant la culpa fou del mateix Fillol: “No crech estar obligat en haver de pagar dits deu sous que·m demana dit agent, per quant fou culpa sua de que se tinguessen de pagar, perquè quant jo li encomaní dita sola perquè me la portàs a Crespià li diguí passàs per dins de Besalú y que denunciàs [= declarés] dita sola a la lleudera”, cosa que segons ell podia ser corroborada pel també traginer olotí Josep Ferrussola. Donada de nou la paraula a Fillol, negà que fos cert que se li hagués dit de passar per dins de Besalú, i acceptà que Ferrussola testimoniés, sempre i quan fos sota jurament. Fet així, Ferrussola declarà que es trobava present quan un i altre pactaren el transport de la peça de sola, que ell mateix preguntà a Montsalvatge si la peça anava proveïda del corresponent albarà i que se li havia respost “que sí, que no hi havia perill de res”, i que davant la pregunta de Fillol sobre si havia de passar per Besalú a declarar-la, Montsalvatge li havia dit “que per tant poca cosa no crebia [= creia] aquest de passar a Besalú, però ab tot, per lo [que] podia ser, que hi passàs”, sense que el testimoni recordés en absolut si efectivament Fillol “li prometés de passar·hi”, com sí que afirmava la part demandada en la seva defensa. Presentat el testimoni i oït tot el que s’havia dit, arribà l’hora de la decisió del batlle del civil, que condemnà al reu: “Oïdas las parts, llurs rahons attesas, jo dit y avall escrit batlle del civil condemna al dit Pere Joan Montsalvatge en haver de pagar y donar a dit Miquel Fillol los sobredits deu sous barcelonesos dins deu dies pròxims, junt ab los gastos fets y fahedors, liquidació de ells reservada, y que per los bestrets sie feta la solita [= acostumada] execució y que sie intimat".

Segon exemple. Judici oral celebrat el 20 d’agost de 1725 a la Cúria Civil d’Olot. La demandant fou Rosa Gussinyer, muller del traginer Pere Gussinyer i els reus o acusats foren els fusters Joan Alzina i Francesc Salavia. La primera deia que els havien servit 9 càrregues de posts –taulons, per entendre’ns– i que només n’hi havien pagat 7, per la qual cosa reclamava un deute de setze rals moneda de plata, que la part demandada es negava a pagar.

L'esquema del judici oral és similar a l’anterior. Després de la introducció sobre la data i els noms dels que compareixen, la primera a parlar fou la part demandant, Rosa Gussinyer: “Jo demano a Joan Alzina y Francesch Salavia, assí en judici present, y a V.M. suplico los condemne en haver·me de donar y pagar setze reals de moneda de plata per lo valor de dos càrregas de pots vui vuitenas (…) que me deuhen a compliment del valor de nou càrregas de pots que de mon hordre y a compte meu los he fet aportar y entregar en la present vila de Olot, las quals las venguí i tinch pagadas totas, exceptat ditas dos càrregas”. Entrats en el torn de la part demandada, tots dos afirmaren haver pagat totes les càrregues que els havien estat lliurades i que no tenien res a deure. Perquè no hi hagués dubtes, els dos demandats s’oferiren a prestar jurament respecte del que deien. Recordem que jurar és posar a Déu com a testimoni del que es diu o s’afirma, i ja se sap –en aquells temps ho tenien ben clar– que amb Déu i el seu nom no s’hi juga. Acceptat això pel batlle, Joan Alzina afirmà haver rebut només set càrregues i tres posts, si bé d’aquestes, una part l’havien descarregat davant de la casa de Francesc Salavia i, per tant, no podia saber exactament què hi havien deixat. Per la seva part, Francesc Salavia digué sota jurament, que del que li havien descarregat a casa seva n’havia passat comptes amb Joan Alzina i en resultaven acreditades només les set càrregues que ja havien estat pagades. A la vista d’això, el batlle dictà sentència absolutòria per a la part demandada: “Oydas las parts y llurs rahons attesas, y attanent també que dits reos convinguts han praestat lo sobre escrit jurament (…) absol a dits Joan Alzina y Francesch Salavia de la pretensió de dita Rosa Gussinyer agent, imposant [a] aquesta, sobra la dita pretenció, silèncio perpètuo y condemnant·la a pagar las despesas...".

Tercer exemple, amb resultat absolutori només en part. Pere Masoliver, més conegut per l’àlies de Pasqual, havia encarregat al mestre de cases (és a dir, un paleta mig arquitecte) Francesc Hortuna, que li fes una casa nova al carrer dels Valls d’Olot, amb el preu pactat. Passà, però, que quan la casa era a mig fer, Hortuna considerà que Masoliver no li pagava puntualment, i desistí de seguir amb l’obra. Però, és clar, a parer d’Hortuna, Masoliver encara li devia algun diner de tota la feina i materials que hi havia esmerçat fins llavors. Per determinar quin era aquest deute, havien nomenat dos experts, els també paletes Antoni Hortuna per part de Francesc Hortuna (eren pare i fill), i Pere Valls per part de Pere Masoliver, perquè es miressin l'obra que s'havia quedat a mitges i les despeses abonades, els quals conclogueren que, vist el valor del que s’havia construït fins llavors i descomptat tot el que ja s’havia pagat, Masoliver encara devia a Hortuna 4 lliures, 3 sous i 6 diners. I com que no ho volia pagar, s’anà a judici. Les coses es complicaren una mica més, perquè la primera vegada que es féu judici oral, Masoliver no s’hi presentà, i Hortuna li reclamava els costos que li havia ocasionat aquella seva incompareixença. Finalment, el judici oral pogué celebrar-se el 9 de juliol de 1725.

Ens saltem l'encapçalament introductori en llatí i anem directament a la demanda de la part actora. Hortuna expressà les seves peticions, començant pels perjudicis que li havia causat la no compareixença del demandat en l’anterior judici: “Jo demano a Pere Masoliver àlias Pasqual, assí en judici present, y a V.M. suplico lo condemne en haver·me de donar y pagar en primer lloc y antes de totas cosas, los gastos me ha ocasionat per no haver comparegut en judici devant V.M., essent estat legítimanet citat lo die [espai en blanc] dels currents mes y any, y haver·li jo acusada la contumància y tingut de instar fos citat per segona citació en escrits y ab penas pera que comparagués lo die y hora present”. I, en segon lloc, reclamà el deute per les obres ja fetes de la casa i encara no pagades: "[jo demano] de altra part quatre lliures, tres sous i sis diners moneda barcelonesa, per tants que Anthoni Hortuna mestre de casas, mon pare elegit per ma part, y Pere Valls, també mestre de casas de Olot, elegit per dit Masoliver, convingueren y ajustaren que agués dit Masoliver de pagar·me a compliment dels treballs y mans de mon offici de mestre de casas que jo tenia fetas y posades de ordre de dit Masoliver en fer y fabricar una casa sua (…), lo qual preu fet no continuhí ni acabí per que dit Masoliver nom complia en pagar·me”. Què hi respongué Masoliver? Doncs que la visura dels tècnics que valoraren el preu de l’obra feta no es va fer d’acord amb el que s’havia pactat, perquè Hortuna hi col·locà el seu pare en lloc del mestre d’obres Pere Bertran que primer li havia dit, i perquè no s’havia complert tampoc que quan anessin a veure la casa l’avisessin. Masoliver estava segur que si es fes una valoració ben feta “encara jo restaré cobrador respecte del que li tinch pagat”, i ho rematà capgirant la situació: el perjudicat per l’aturada de les obres era ell i no pas el mestre d'obres Hortuna. Per això Masoliver demanà al batlle que condemnés aquest “en haver·me de pagar los danys me ha ocasionat ab dita obra y los pertrets y materials que se me·n aportà de ella (…) y lo dany que me occasiona dient als guixaters que no aportassen guix que jo no·l volia y aprés lo guix se·m perdé”. La decisió del batlle del civil hagué de destriar les diverses coses que s’havien dit. Pel que fa a la demanda d’Hortuna, li donà la raó i, per tant “attesa la contumàcia de dit Pere Masoliver àlias Pasqual defenent y alt lo condemna en haver de pagar y refer al dit Francisco Hortuna los gastos fets fins la occasió present y los en avant fahedors per rahó de la execució de aquells”. Però, pel que fa a les altres demandes (les costes per incompareixença del reu que reclamava Hortuna, i els danys per l’aturada de la casa que denunciava Masoliver) el batlle els donà deu dies de termini “per a provar y deduhir llurs pretencions, tant per testimonis com per instruments”, tot per escrit, que serien remesos pel batlle a l’assessor o jutge de la Cúria, perquè administrés justícia a les parts.

Són uns exemples que, per la naturalesa de la jurisdicció que tenia la Cúria del civil, resulten senzills a les nostres vistes, però que per als seus protagonistes els podia anar de molt. Per tant, aquests plecs d'actuacions de la Cúria del Civil d'Olot de durant uns mesos de 1725 representen una finestra inèdita a les històries particulars d'aquells olotins del segle XVIII i a les seves activitats econòmiques, i ens permeten d'entrar en una temàtica, la judicial, molt poc o gens treballada en la nostra història local.

67. Les primeres treballadores conegudes, amb noms i cognoms, del tèxtil olotí (1754)

En l’escaiença del 8 de març, Dia de la Dona Treballadora.

Roda de filar i fusos, procedent de Beget (Museu d'Olot)

Mira si n'hi havia de dones a Olot, en aquell segle XVIII! Fins i tot una mica més que no pas d’homes: el 1716 les olotines representaven el 51,57 % de la població, el 1768 n’eren el 53,83 %, i de manera semblant les dones que hi havia a Olot el 1787 pujaven al 53,25 %. Doncs, tot i això, de dones pràcticament no se’n troba cap quan s’intenta saber de què treballava la gent. Pots fer llistes nominals de paraires, de ferrers, de comerciants, de traginers, de teixidors, de metges, de jornalers, fins i tot de pobres… i res, que no hi pots incloure cap nom de dona (llevat de si són vídues, que llavors hi surten en relació amb el seu difunt espòs). Tots són noms d’homes, de caps de família. Fins i tot costa de saber si hi havia llevadores a Olot, un ofici típicament femení. En tot el segle XVIII només se'n sap el nom de tres, i encara gràcies al fet que se les esmenta en alguna partida parroquial de baptisme, com a administradores d'urgència d'aquest sagrament. Curiosament, les tres llevadores es deien amb el mateix nom de pila: Magdalena Llosas (1787), Magdalena Valls (1789) i Magdalena Alzina (1795). En això només representen una certa excepció les criades, que a vegades surten en algun testament perquè el testador els deixà alguna cosa. A Maria Palau, criada del carder i negociant Rafel Bassols, en el seu testament de 1774 no només li deixà  algun bé material, sinó que procurà que se li permetés de treballar en les cardes per al tèxtil, incloent Bassols en el testament el prec als seus socis de la companyia olotina de cardes, "que per acabarse dita Maria Palau de guanyar la vida li dònian que treballar de carder, de la feyna que ella sab fer" i així tenir prou dot per poder-se casar. Tingueren ofici de criades a l'Hospital d'Olot Teresa Pinadella (morta el 1758), Maria Rusé (1778-1783), Teresa Coromina (1785) i Teresa Guardiola, vídua (1786-1790). 

No hi ha motiu per al dubte. De dones treballadors, a Olot al segle XVIII n’hi havia un munt. I no em refereixo només a treballs domèstics, de pagès, o de servei a les cases riques, no. A Olot hi havia moltes dones que treballaven en el ram del tèxtil. Encara més, hi havia moltes dones gràcies a les quals el tèxtil podia anar endavant i representar una important font de riquesa per a un ampli sector de la població. Però han quedat en el més absolut anonimat, a l’espera que en el segle següent, el XIX, si més no se’ls reconegui el seu dur paper en les fàbriques. El 1764, en un seu informe sobre les manufactures olotines, l’administrador de la duana d’Olot, Miquel de Vidueyros i Roldan, es referia explícitament a aquesta munió de treballadores de la comarca dedicades a la filatura: “en este terreno circumbezindad a distancia de ocho horas de camino, más o menos, hay bastantes hilanderas y éstas hilan dichas lanas con torno de mano".

Una estadística de 1752 ens diu que a Olot hi havia “treynta fabricantes de medias y gorros de lana y estambre”. Aquesta trentena de “fabricantes” (en masculí, és clar) eren de fet els que dirigien la producció, que tenia molt de domèstica. I era aquí on començava el gran protagonisme de les dones treballadores, perquè eren elles, de casa estant, les que feien la feina de filar la llana i l’estam que algun negociant els portava en forma de matèria prima, i els ho recollia en forma de fil, un fil que unes altres dones convertirien manualment (encara no s’havien introduït els telers mecànics de gènere de punt) en barretines i mitges, en aquest mateix joc d’algú portar-los el fil i recollir-los el gènere elaborat. Tot això, és clar, aquelles dones ho feien sense deixar de fer les altres obligacions domèstiques (i si s’esqueia, pròpies de pagès), sovint ben feixugues, i que la consuetud d’aquells segles havia atorgat a la condició femenina. Per tota aquesta feina aquelles dones rebien la compensació d’alguna retribució més aviat escassa, perquè com que es considerava una feina de més a més, tampoc no n’hi havia com per a pagar-les la vida.

És d'agrair, per tant, que quan menys t'ho esperis et trobis amb una llista, amb noms i cognoms, de més d’un centenar de dones que el 1754 treballaven a Olot i als seus voltants com a filadores d’estam i en la confecció de gènere de punt, una llista del tot infreqüent al llarg d'aquell segle. Ho devem a Bartomeu Roca, un traginer i revenedor del carrer Clivillers d’Olot que va morir el 1754. Es dedicava al comerç a la menuda, però es veu que també havia entrat en el negoci del tèxtil, amb l’ocupació de subministrar estam a un bon nombre de dones perquè el filessin. Com a bon negociant, portava una llibreta on s’apuntava amb exactitud a quines dones els havia passat gènere i en quina quantitat, per després poder-los-hi recollir filat. I quan va morir, en l’inventari dels seus béns es va incloure la llista de totes aquelles dones que encara tenien a casa seva estam per filar, una mercaderia que els hereus del nostre home haurien de mirar de recuperar: “Nota del estam y llana que differents pobles tenen per filar y fer mitjas, treta de una llibre de notas de dita botiga”, la botiga de Bartomeu Roca, diu l'encapçalament.

En total a la llista hi surten els noms de 116 dones, però el nom de Teresa Forn hi apareix tres vegades i els de Teresa Batlla, Francesca Casadesús i Anna Maria Riera dues en cada cas, potser perquè anaven més endarrerides i li devien més d’una partida. Si aquestes dones d’igual nom fossin una mateixa persona, la llista quedaria en 111 dones. Si es posa la llista en ordre alfabètic, la reiteració d’un mateix cognom (per exemple, Teresa Marcadera, Maria Marcadera i Inés Marcadera) fa pensar si no serien noies d’una mateixa família, mare i filla, o germanes, posades totes elles a mirar de fer entrar algun dineret de més a la casa. Diria, tot i amb reserva, que en la seva major part són donzelles, és a dir, no casades. Només en els casos en què s’especifiquen dos cognoms (Teresa Solera i Ciurana, Teresa Prat i Muxina...) semblaria tractar-se de dones casades per la manera com llavors se les designava, en el que el primer cognom seria el del marit i el segon el cognom propi. No deu ser casualitat que, en el text original, Teresa Prat i Muxina vingui immediatament després de Maria Muxina.

Només en 33 de les noies de la llista se’ns diu de quin poble eren, tots ells dels voltants d’Olot (Batet, la Cot, Santa Pau, la Vall de Bianya, la Pinya, Riudaura, les Preses, Sant Esteve d’en Bas –Ambàs en el text original–, etc.), amb alguna incursió més llunyana, com les cinc dones de les Planes i una dona de Sant Feliu de Pallerols. De la resta no se’ns diu el seu veïnatge. En alguns casos potser podríem endevinar-lo, com de la Maria Àngela Corcona que ve després de Justina Corcona de Sant Esteve d'en Bas, que no fóra arriscat pensar que ella també en fos. De forma explícita, tan solament d’una s'anotà que era d’Olot, però segurament que moltes de les dones sense indicació de lloc, també ho serien, perquè –recordem-ho– es tracta d’una llista de deutores i, per tant, havien de ser ben conegudes per tenir clar on anar a recuperar el que no era sinó una mercaderia en dipòsit.

De cada una de les dones s'hi anotà la quantitat que se li havia deixat per filar. “Magdalena Dorca de Ridaura té per filar tres lliuras estam, dich 3 ll. Josepa Mas de Batet té per filar dos lliuras estam, 2 ll…”. I així tota la resta de la llista, amb quantitats d’entre una i quatre lliures d’estam per filar, feta excepció de Magdalena Buada de Sant Esteve d’en Bas, que en tenia cinc. En la darrera quarta part de la llista, la reiterada fórmula de les lliures d’estam per filar que té cadascuna es muda ocasionalment en "lliuras [d'estam] per filar estamenyas" i, sobretot, en “estam filat”. Cap al final de tot la matèria prima que tenen és "per fer mitjas”, uns conceptes que evoquen no el filat, sinó la segona fase de la manufactura domèstica, la confecció de gènere de punt amb agulles.

Després de la discreció en què romangueren en vida i del llarg silenci dels dos segles i mig passats, és de justícia poder fer present aquelles dones treballadores, no com a persones anònimes, sinó atorgant-les el dret a ser recordades per qui eren. Heus aquí, per tant, les primeres treballadores conegudes amb noms i cognoms del tèxtil olotí, en aquell llunyà 1754. Dins de cada lloc, les he ordenades alfabèticament. Són:

De Batet: Maria Blanca, Maria Àngela Compta, i Josepa Mas.
De la Cot: Anna Maria Codina, i Magdalena Olivera.
De Santa Pau: Francesca Plana (de Sant Martí), i Maria Torras.
De Bianya: Maria Canal de la Bora, Maria Rosa [sense indicació de cognom], i Francesca Thurana.
De Santa Margarida de Bianya: Magdalena Pujola.
De Sant Salvador de Bianya: Llúcia Pla.
De la Pinya: Teresa Guerra, i Maria Llagostera.
De Riudaura: Sabina [Civina en l'original] Colomer, Magdalena Dorca, i Francesca Peracaula.
De les Preses: Maria Mata.
De Sant Esteve d’en Bas [Ambàs en l'original]: Magdalena Buada, Justina Corcona, Teresa Domènech, Maria Dou, Francesca Llosas, Teresa Llosera, Maria Àngela Prat, i Teresa Solera i Ciurana.
De les Planes: Rosa Borons, Teresa Closells, Magdalena Marcader, Maria Moy, i Teresa Roura.
De Sant Feliu de Pallerols: Isabel Roca.
D’Olot: Francesca Galí.

No consta d’on són: Teresa Anglada, Esperança Aumeda, Magdalena Aumeda, Esperança Batallera, Maria Batet, Teresa Batlla, Teresa Batlla, Anna Maria Boneta, Teresa Canal, Narcisa Carrera, Francesca Carrera, Caterina Casadellà, Cecília Casadellà, Francesca Casadesús, Francesca Casadesús, Maria Cidera, Maria Anna Clara, Margarida Collela, Maria Àngela Corcona, Maria Corcoya [Corcona?], Isabel Corominas, Maria Anna Corominas, Margarida Cosma i Cerarols, Magdalena Dalgana, Magdalena Dorca, Maria Dorca Corder, Dorotea [sense indicació de cognom], Francesca Esparch [Sparch en l'original], Francesca Farrés, Teresa Fexas, Magdalena Ferran, Magdalena Ferrés, Teresa Forn, Teresa Forn, Teresa Forn, Maria Forn, Àgata Galceran, Josepa Guinarda, Maria Llagostera, Magdalena Malortiga, Teresa Marcadera, Maria Marcadera, Agnès Marcadera, Anna Magdalena Marganta, Anna Maria Margay, Maria Margui, Teresa Masjoan, Elena Masmitjà, Rosa Masoliver, Cecília Mercader, Francesca Miranges, Maria Miranges, Maria Muxina, Maria Anna Ormí, Rosa Orris, Rosa Patita, Maria Àngela Piteua, Teresa Prat i Muxina, Esperança Puig, Teresa Pujolar, Maria Quintana, Magdalena Ribera, Anna Maria Riera, Anna Maria Riera, Maria Anna Roca, Maria Roca, Antònia Roges, Maria Roura, Maria Sala, Magdalena Serra, Magdalena Solana, Teresa Solana, Francesca Solera, Maria Anna Solera, Francesca Surroca, Maria Tarrés, Magdalena Taularia, Margarida Torrents, Margarida Ture, Magdalena Valls, Sabina [Civina en l'original] Vesiana, Francesca Vila, i Cecília Vila.

Aquesta llista és tan sols una mostra, un exemple, del velat treball manufacturer de les dones, i deuria ser una de les moltes altres que existirien, però que no han tingut la bona estrella d’arribar fins als nostres dies. Bartomeu Roca era traginer i revenedor, però ja veiem que també era negociant de llana i estam per al gènere de punt olotí, una feina que, per tant, no només hem d’atorgar als paraires. Un altre exemple semblant seria el del ferrer olotí Rafael Pasqual, que el 1769 fou denunciat i obligat a pagar l’impost del cadastre pel concepte d’indústria, perquè, tot i que ell ho negava, es considerà que, a més de la ferreria, feia “fabricar medias de estambre y de lana en crecida cantidad, las que después vende por mayor, resultándole grande provecho”. Ja ho diu bé el text: “feia fabricar”, no pas que ho fabriqués ell. I a qui ho feia treballar? El document ho silencia, però costa poc d’endevinar: ho faria fer a una munió de dones que prou necessitarien en les seves cases, l'obtenció d'algun guany de més, en uns temps d'estretors econòmiques generalitzades. 

Només cap al darrer quart de segle tenim alguna estadística orientativa sobre el global de les dones que a la comarca olotina treballaven en la manufactura tèxtil. Un informe municipal de 1783 afirmava que les "fàbriques" olotines de llana i estam eren "las primitibas en este pueblo", de les que se'n feia un gran comerç dins i fora de la Península, i que ocupaven "cerca de dos mil mugeres" i més de sis-cents homes. A l'any següent, un altre informe, "Estado de las fábricas que se hallan existentes el día de oy en la villa de Olot y su territorio" deia que als establiments "de medias y gorros de estambre y lana de punto de abuja" d'aquesta comarca hi teballaven 800 homes i nois, i unes 6.000 "mugeres y muchachas", una xifra del tot desmesurada i fins i tot diria que impossible que fos real (la xifra de 1782, tot i ser arrodonida a cop d'ull, sembla més creïble), però que en canvi no permet dubtar de l'enorme extensió que tenia a Olot i comarca el treball femení en el ram del tèxtil de la llana.

Quan a partir de 1774 a Olot entrà amb força la manufactura del cotó, s’incrementà encara més la necessitat de mà d’obra femenina per a la filatura, si bé baixà la que es dedicava a la manufactura del gènere de punt, per la introducció de telers mecànics. S’entrà llavors en una nova dinàmica de gestió del treball femení, que en bona part avançava el que serien penoses condicions de les dones en les fàbriques de la industrialització del segle següent (vegeu Un apunt social sobre la mecanització de la filatura a Olot, 1796).

66. Batalla veïnal entre un artista i els carmelites d'Olot (1765-1766)

A la dreta, la capella del Sant Crist (hi destaca el llanternó), entre les cases i l'església del Carme

Si en el segle XVIII haguessin existit els mitjans de comunicació que ara tenim, la notícia hauria estat de portada, amb un titular com ara “Uns treballadors dels carmelites d’Olot agredeixen amb violència una veïna”. Com que això passà el 1765, la notícia no va sortir com a tal, però la declaració judicial que en van fer uns testimonis pot suplir-nos el que no varen poder cobrir els inexistents periodistes de llavors. El sabater Jeroni Torruella, el paraire Josep Salabert i el jornaler Bernat Roquer testificaren que el dia 3 de setembre de 1765 van veure com Gertrudis Calsina, la muller de Francesc Basil, estava tractant d’impedir unes obres que es feien al convent del Carme d’Olot, perquè perjudicaven casa seva i com fou agredida per part d'alguns dels treballadors de l'obra. Hi posaren noms: dos manobres, Jaume Serrat i Joan Trinxer, “tiraren directament y sientment [=conscientment] moltas gavetas plenas de cals o morter y diferents pedras a la mateixa Gertrudis Basil, de manera que no sols la maltractaren de sa persona, y en especial de un ull y de la roba de son port, sí també, que ab las dos últimas gavetas de cals que li tiraren demunt de son cap, li trencaren aquell, de ahont li eixí sanch en tant que no tenia figura de ser ella dita Gertrudis, y fou precís fer·se luego curar”. A l’agressió s’hi sumaren els insults d’uns mestres d’obres o paletes (dels que no se’ns en diu el nom), i Francesc Vilar, un hortolà que tirà pedres a la pobra dona “dient que la acabassen de soterrar” i la tractà “ab paraulas no molt decorosas, com de mona y altres termes”. Com solia passar en una vila que era poble, en aquesta banda d’Olot hi hagué al moment “gran ruhido” i la congregació d’un “gran concurs de gent, de manera que temian ells declarants que de dita funcció no resultàs algun alborot o tumulto".

Aquests testimonis posats a fer de periodistes de l’època, eren de la part agredida i, per tant, el seu testimoni podria estar tocat en la seva objectivitat. Però és la informació que hi ha, perquè el que digueren els testimonis de la part del Carme d’Olot, no m’ha estat possible, per ara, de saber-ho. Sí que un temps després, quan la baralla anà al jutjat, l’advocat del convent del Carme intentà de treure importància a aquesta agressió, de la que en tot cas insistí que el prior del convent no n'havia estat al cas: “tal vez alguno de los albañiles, para deffensa propria y apartar de si la consorte de Basil, le hechasse el almodrote que tendria en la gaveta entre sus manos; como supo después del prior, que con ignorancia suya se havia practicado” i argumentà –per treure-hi ferro– que la justícia local no hi veié pas un acte lesiu: “seria sin duda tan en su caso, que no fue reprehendida esta acción por otros de los dos bayles, que fue preciso assistir allí para contener la audacia de Basil y su consorte".

El marit de la víctima, Francesc Basil, és ben conegut en la història de la producció artística local d’aquells anys. Era pintor i daurador, ofici que havia après del seu pare Jaume Basil, mort, precisament, un any abans (vegeu Jaume Basil, pintor i daurador establert a Olot). En els anys més pròxims als fets que ara relatem, cap a 1760 Francesc Basil havia pintat i daurat el nou retaule de Sant Miquel de l’església de la Mare de Déu del Collell (fet per l’escultor d'Olot Andreu Escarpanter) i en els anys 1760-1761 havia fet semblant feina en el retaule de la Mare de Déu dels Dolors, de Camprodon. Per l’altra part, parlar del convent del Carme d’Olot no és només referir-se a la comunitat religiosa de carmelites calçats establerta a la vila des de 1565, sinó també a la complicitat d’una nombrosa porció de la població olotina que tenia en aquest convent el lloc de referència per a la seva vida devota, al redós de la popularitat de la Mare de Déu del Carme o de les diverses confraries i organitzacions pietoses allí fundades. I resulta que Francesc Basil i el Carme d’Olot eren veïns, tant, que el darrera de la casa del primer imbricava amb la paret de l’església dels segons i, en aquesta situació, la defensa dels interessos de cadascú envià la bona convivència a pastar fang.

L'esclat violent del setembre de 1765 venia de mesos abans. Al convent del Carme d’Olot portaven temps embrancats en obres per engrandir i dignificar la capella de la Puríssima Sang o del Sant Crist, on també es guardava i venerava de forma continuada el sagrament de l’Eucaristia (és l’actual capella del Santíssim). És una capella –entrant, a mà esquerra– annexa al cos principal de l’església, construïda al defora del seu mur a partir de 1730 a iniciativa dels terciaris carmelites, encabida entre l’església i les cases i horts de la banda septentrional del carrer del Carme, tocant a la plaça. Una d’aquestes cases era la de Francesc Basil, que tenia la paret de llevant oberta a la plaça. Les imprecises descripcions que d’aquesta casa surten en els documents relatius a la baralla veïnat entre Basil i els carmelites podrien fer-nos pensar en l’actual casa número 15 del carrer del Carme, la que fa cantonada, però potser fos la que ara té el número 13, perquè en la recanació de 1742, la casa dels Basil figura en la llista de les 55 millors cases de la vila, una consideració que s’adiu bé amb aquesta casa i no pas amb la seva veïna de la cantonada.

Al mig el llanternó de la capella i, a la dreta, les cases que hi ha a tocar, vist des del darrere 

La baralla s'originà perquè Francesc Basil tenia a casa seva unes obertures –una d’elles en forma de llanterna o de finestra rodona– que, amb les obres d’ampliació de la capella, quedaven afectades. Basil adduïa que les obertures havien generat servitud i que de cap manera els carmelites no podien llevar-li’n el dret. En un escrit judicial de setembre de 1765, Basil ho descrivia d’aquesta manera: “de tiempo immemorial se halla por si, y por medio de sus antecessores, [en la pacífica possessió] de tener differentes aberturas, y entre ellas una ventana luminar en la casa de su propria habitación, sita en la calle mayor [actualment, del Carme] de dicha villa, a saber, en la pared que mira a levante, contigua a una plazuela que hay delante la iglesia del referido convento”. A més, segons féu mirar pel mestre d’obres Eudald Almoyneria, la nova paret que el prior del Carme feia fer i que inutilitzava les obertures, carregava sobre una paret pròpia de Basil i, per tant, “no podia dit pare prior carregar la sua paret sobre la de ell dit Basil, perquè no era aquella paret de Basil mitgera, sí que era tota pròpria del mateix Basil".

Els del Carme contraatacaren. Segons un escrit seu de febrer de 1766, era Basil el que s’havia avançat fent unes obres d’ampliació de casa seva, amb parets “parte de las quales ha fabricado sobre la de la capilla nombrada del Santo Christo (equivocando a propósito ser mediera)”, un nou cos d’edifici “por medio del qual se puede comunicar por los texados hasta el más íntimo del convento”, de la mateixa manera que una de les obertures de la casa de Basil que el convent volia tapar “da libre passo al convento”, cosa prohibida pels usos del país. I encara més: part de la teulada d’aquest nou edifici vessava les aigües pluvials “sobre el texado del nincho, o cameril, de la capilla de la Sangre, en que se halla la imagen del Crucifixo”, un fet del tot contrari al respecte que mereixien els llocs sagrats.

Armes (escut) d'Olot a la cantonada del convent, a la plaça

Entrats en la fragositat de la batalla, la documentació del litigi ens fa saber que cap al mig de la plaça del Carme d’Olot hi havia un empedrat amb una piràmide. Per a tal no hem pas d’entendre una obra d’àmplia base, sinó més aviat un obelisc, com el que sustenta la figura de l’àngel en la font del mateix nom, de 1724, o que eleva la creu de ferro amb què el 1798 es rematà la nova façana de l’església de Sant Esteve. Vingué el tema a tomb perquè les dues parts divergien sobre si la plaça era pública o, en part, pròpia del convent dels carmelites, cosa que incidia el la legalitat o no de les obertures que Basil tenia en la paret que donava a la plaça. Els del Carme, emparats per una certificació del secretari municipal, a principis de 1766 afirmaven “que el terreno de la plazuela vulgarmente llamada del Carmen, dende el empedrado en donde está la pirámide, assí a la iglesia del mismo convento, se ha siempre tenido y reputado por sagrado y sementerio del mismo convento, haziendo la división de dicho sagrado la pirámide y el pedasso de empedrado, lo que antes dividían tres árboles grandes llamados lladoners que en la misma plazuela existían”. Per la seva banda, Francesc Basil, a l'abril de 1766, enfront als que afirmaven "“que la plazuela vulgarmente dicha del Carmen de la mesma villa, desdel empedrado en que existe una pirámide azia la iglesia de dicho convento es sagrado y cementerio”, insistia que “la mencionada plazuela es enteramente pública, como lo indican las armas de la villa fixadas en la esquina del mismo convento, el baylarse públicamente en ella al rededor de la misma pirámide con solo el permisso del bayle real” i d’altres arguments. Aquesta piràmide s’hi deuria posar –no sé per quins set sous– a mitjans d’aquell segle, perquè en la coneguda poesia “Adéu vila d’Aulot”, escrita per un olotí cap a finals dels anys trenta del segle XVIII, quan es fa evocació de la plaça del Carme, només es refereix als tres lledoners que, com hem vist, ara el 1766 ja no existien: “Jo no’m voldria oblidar / de la princesa del Carme, / devan tres arbres teniu / que’ls rossinyols hi fan niu / y a la primavera hi cantan”. No tinc resposta a les preguntes de quan es va treure aquesta piràmide, per quin motiu i què se'n va fer.

El conflicte veïnal deuria haver començat a principis de 1765, amb l’inici de les obres que endegaren els carmelites. El 8 de maig Basil reclamà la presència del regidor degà a la plaça del Carme, perquè en representació del batlle reial de la vila fes aturar les obres. El regidor degà hi accedí, “en attenció de que temia no resultàs algun tumulto, per haverse ajuntat allí gran concurs de personas”, com s’explicà en la testificació notarial del que havia passat. D’aquí, i seguint amb les obres aturades, el litigi passà a la justícia local. Però a primers de setembre el jutge d’Olot autoritzà el prior del Carme a tornar-hi a treballar, perquè ja s’havien sobrepassat els tres mesos de suspensió, i fou llavors, el 3 de setembre, quan la dona d’en Basil intentà d’interposar-se davant dels paletes per no deixar-los treballar, i quan es produí l’agressió amb què hem encapçalat aquest relat. Les coses pintaven malament per als Basil, als que sembla que no els assistia la raó de l’autoritat, perquè en aquell mateix dia el batlle civil d’Olot “digué a dita Gertrudis Basil que se retiràs en sa casa, pues al contrari tenia orde per a posar a ella y a sa família en la presó, per lo que li farian acistència los mossos del batlle de Valls, que se trobavan en esta vila”, segons acabaren d’explicar els testimonis de tot el que va passar aquell dia a tocar del Carme. Pocs dies després, el jutge d’Olot, Magí Soler, també advertí la muller de Basil que no interferís en les obres del Carme, perquè si “dita Gertrudis feya tal cosa, la faria posar per los mossos del batlle de Valls a la presó nomenada den Christòfol, y així mateix la faria executar per las penas en què, si espatllava la dita paret, concorreria".

Vist com anaven les coses a la cúria d'Olot i després d’uns intents de mediació per part de tercera persona, en el mateix mes de setembre de 1765 Basil portà la disputa a la Reial Audiència de Barcelona, emparant-se en què, cas que perdés els drets que tenia de les seves obertures i de la caiguda de les aigües de la teulada, calculava que la seva casa es depreciaria en més de mil lliures, una quantitat suficient perquè se’n pogués ocupar el màxim òrgan judicial de Catalunya. La Reial Audiència ho acceptà i, a instàncies de Basil, el 18 de novembre ordenà al convent del Carme aturar novament les obres. Faltà temps als carmelites per endegar la seva ofensiva judicial per a provar de desmuntar tots i cada un dels arguments de Basil, amb tant d’èxit que el 13 de febrer de 1766 la Reial Audiència féu marxa enrere i retornà el plet a la justícia ordinària d’Olot. Per si no n’hi havia prou, al cap d’un mes Basil es veié a punt d’anar a la presó per injúries a l’escrivà municipal d’Olot, a qui hauria acusat de mentider per haver certificat que no tota la plaça del Carme era pública, sinó, en una part, pròpia del Carme.

Al final uns i altres desistiren de continuar pel camí dels plets i les actuacions judicials, i preferiren arribar a una concòrdia que posés fi a les desavinences de ja feia massa temps. La signaren Francesc Basil i la totalitat de la comunitat carmelitana el 16 d’octubre de 1766. Per una banda, Basil acceptava que “no sols taparà o farà tapar tots los forats de la casa de dit Basil que donan a la plasseta o sementiri de dit convent y sobre lo cruzero de la capella de la Sanch y encaminarà lo vassant de la aygua de la teulada de dita sa casa en altre part sens que puga càurer en dita plasseta o sementiri, sinó també derribarà y demolirà lo palomar o promontori construhit en la mateixa sa casa, no impedint a dit Rnt. P. Prior y convent lo fer y construhir lo camaril en la capella de la Puríssima Sanch de Jesuchrist construhida dins la iglésia de dit convent”. A més, Basil facilitaria al convent, per a les obres de la capella, tres pams o tres pams i mig de la paret del seu hort, i es comprometia a no impedir que "dit cameril prenga la claror per medi de una finestra que se obrirà a la part del hort del mateix Francesch Basil". Per la seva part, el prior i comunitat de carmelites, en justa correspondència a les renúncies de Basil, es comprometien que mentre no edifiquessin a la part de la placeta que consideraven del convent, Basil i els seus successors podrien obrir “en la sua casa y a la part que dóna a la dita plasseta o sementiri del mateix convent, quatre espieras pera pèndrer claror y llum la sua casa, so es una immediata a la paret del crusero o capella nova que és en la plasseta, de un palm y mitg de ample y quatre palms de alt, altre en lo piso de baix un poch distant de dit crusero de la expressada capella, de un palm y quart de ample y dos palms de alt, altre en la recambra del segon piso sobre de la dita del primer piso, de un palm y mitg de ample y tres palms de alt y la altre al tercer piso sobre las dos últimament ditas, de un palm y mitg de ample y tres palms de alt, fent y disposant aquellas altas y a la immediació del sostre y de manera que no se puga per ellas tràurer lo cap, ni tirar·se immundícias, y també se li permetan dos foradets al caragol”. Tants a tants, i quedin fetes les paus.

Uns dos anys després d'aquesta concòrdia, el 1768, diuen les cròniques carmelitanes d’Olot que va ser beneïda la nova obra de la capella dels terciaris o de la Puríssima Sang. Voldria creure que Francesc Basil i la seva dona Gertrudis Calsina varen fer-hi una pietosa assistència. Al cap i a la fi, n'eren veïns a tocar.

65. Olot en aquell 1716, any del Decret de Nova Planta

Encapçalament de l'any 1716 al Llibre de Baptismes d'Olot

L'1 de gener de 1716 va escaure’s en dimecres. Ben mirat, tant era que s’escaigués a mitja setmana o en qualsevol altre dia, i fins i tot que fos any nou, perquè d’“any nou, vida nova”, més aviat que poca cosa. Encara que s’hagués escolat un altre any, el pes d’aquella guerra que formalment s’havia acabat el setembre de 1714, seguia carregant amb feixuguesa sobre la població olotina. Encara ara, el 1716, l’ajuntament hagué de fer front a les reclamacions de particulars que acreditaven haver hagut de lliurar diverses partides de grans i de farratge a l’exèrcit francès (sense haver-se’ls rescabalat de res), quan el 1711 aquestes tropes d’auxili a Felip V s‘havien fet seva la vila.

La insuportable presència de l'exèrcit a Olot.

Ara, el 1716, Olot el trobava ocupada pel regiment del coronel Bernardino Marimon i Corbera, un militar barceloní que des del principi de la Guerra de Successió s’havia integrat a l’exèrcit borbònic, amb una gran fidelitat, que es veuria recompensada el 1713 amb el seu nomenament de cavaller de l’Orde de Santiago. Marimon s’atorgà el títol de comandant d’Olot i durant els llargs mesos en què el seu regiment s’estigué a la vila, fou tan incessant en les seves exigències, com permissiu en els abusos dels soldats. Tot ho demanà o, millor, exigí: grans per al manteniment dels soldats, espais per a ús militar, aportacions dineràries... A finals de 1715 havia volgut que es posés a la seva disposició una casa de la plaça Major d’Olot per tenir-hi la guàrdia; els cònsols, conscients que no es podia obligar a un particular el sacrifici de casa seva, optaren per cedir al coronel un espai a la casa de la vila, precisament on vivia el verguer, a qui tocà de buscar-se el niu en un altre lloc. I també exigí a l’ajuntament que, mentre s’estigués a Olot, se li pagués de continu per al seu ús mitja dobla i algunes candeles. Sort que a l’abril de 1716, els cònsols saberen de la publicació d’unes ordenances del capità general de Catalunya, el Marquès de Castel-Rodrigo, en les que es deia que cap ajuntament no havia de donar cosa alguna als comandants de les tropes que fessin vida a les seves poblacions, i deixaren de donar-li res. Sembla que Marimon no tenia pas gaire escrúpols quan es tractava de fer bossa a benefici seu, perquè cap a l’estiu de 1716 exigí que els d’Olot li donessin farratge per als cavalls del seu regiment en una quantitat superior a la que aquí tocava donar, amb l’excusa que no li havia arribat el farratge dels altres pobles i, deia, “los cavalls de son regiment no podian estar sens menjar”. Passà, però, que poc després les autoritats olotines saberen que els pobles que Marimon deia que no li havien lliurat farratge, sí que “la haurian satisfet ab diner a dit D. Bernardino de Mar y Mon”. Negoci rodó: els d’Olot aportaven per força el farratge per a la cavalleria, mentre Marimon es quedava els diners amb què els altres pobles havien contribuït per a aquest objecte. I a les acaballes de 1716 l'exèrcit ocupà una casa d’Onofre Calvó per posar-hi “la guarda principal”, sense saber nosaltres què fou del sabater Josep Coma, que hi feia vida de llogater.

Malaventurat quan en una població hi havia soldats, i pitjor si hi feien llarga estada. Els oficials miraven cap a un altre costat quan la tropa feia gala de fatxenderia i d’excessos. A primers de juny de 1716 els cònsols enviaren dues persones a Girona a donar part al Marquès de Carafa de “los atreviments que tots los dies cometen los soldats dels dits dos esquadrons del regiment de Marymon en la present vila, a fi de que dit senyor Marquez de Carafa se digne a remediar tants desordes y absolutes”. Semblaria, doncs, que la població olotina havia de suportar, d’una forma força generalitzada, unes actuacions de la soldadesca del tot abusives. En coneixem alguns casos concrets. Segons diversos testimonis, el dia 15 de maig un soldat portuguès d’una de les companyies de Marimon “no duptà en pagar [= pegar] deu o dotze cops de espasa ab lo sabra desembaynat per tota la persona de Salvador Casanova, parayre, (…) estan·se lo dit Casanova trabocat en lo taulell de sa botiga (…) y ditas bastonadas li donava ab molta fúria, de forma que al no ésser que dit Casanova, sempre ab dit soldat, perque no’l donàs tant dient·li axí”, n’hauria pogut morir. A primers de juny, segons un altres testimonis, el sergent d’una de les companyies del regiment que era a Olot, digué públicament a la plaça Major al cònsol segon Antoni Roca, que “era un embustero y que no lo enfadàs, amanassant·li ab un bastó alt, ab molta fúria y malícia que demostrava contra dit Sr. Cònsol”. I de no haver estat que el cònsol preferí de mossegar-se els llavis i humiliar-se, “li haguera pagat algunas bastonadas”. Per fatxenderia, la del tinent coronel del regiment de dragons d’O’Callaghan, de pas per Olot a l’agost de 1716, que exigí de les autoritats locals que donessin carn i vi als oficials del regiment “per no haver tinguda la paga del rei”, amb l’amenaça que, de “no librar·los a lo menos dita carn, y [=hi] succehiha algun desorde”, una situació violent que ell, ves per on, "no poria remediar".

En els anys de la guerra precedent, tal com s’havia fet sempre, les tropes de pas en un poble es repartien per les cases dels seus habitants, obligats a donar-los llit i taula. Ara, però, Bernardino Marimon exigí que els tres esquadrons del seu regiment s’allotgessin junts per regiments en unes mateixes cases. L’ajuntament es veié obligat a llogar unes cases particulars perquè fessin aquesta funció de casernes. Més endavant, al novembre de 1715 les autoritats militars havien requerit als cònsols olotins la construcció d’una gran caserna on cabés la totalitat de la tropa que era a Olot, una proposta que aquests es miraren amb flegma, i l'obra no arribà ni a començar-se. La situació es complicava quan, a més de la tropa que ja era al lloc, arribava a la vila una altra unitat militar: Llavors aquestes cases en funció de caserna no donaven l’abast i calia buscar-los com fos un altre allotjament. El març de 1716 el traginer Llorenç Corselles reclamà als cònsols una compensació perquè els soldats del regiment de Colona li havien ocupat la major part dels baixos de la casa i, per ampliar la cavallerissa, li havien espatllat una habitació feta de poc temps. Tot això li havia causat danys en el seu patrimoni i en el negoci de la taverna que tenia, perquè molts clients s’havien guardat “de anar·hi a menjar, majorment per la fira de Sant Lluch” de l'any anterior, una ocasió única per fer calaix.

Els feixucs a causa de la implantació del nou impost del cadastre.

Si la presència de tropa a Olot era un problema dels grossos, en aquell 1716 els olotins n’hagueren d’aguantar un altre de pitjor, pel seu caràcter permanent: el nou impost aplicat a Catalunya, conegut amb el nom de “cadastre”. Només encetar-se l’any, l’1 de gener de 1716, els cònsols i consell municipal d’Olot tingueren notícia que el sotsdelegat de la Intendència a la vegueria de Camprodon, a la qual pertanyia Olot, tenia previst venir a recollir dades sobre els béns immobles de la vila i terme. El sotsdelegat venia a fiscalitzar què posseïa cada olotí, per després poder-hi ajustar la taxa que cadascú hauria de pagar (com és sabut, en el cadastre cada habitant hauria de pagar pels béns immobles que tingués, per la seva activitat de negoci i, amb caràcter general, a títol personal). Com que en aquests casos, a aquest sotsdelegat i a les persones que l’acompanyaven l’ajuntament els havia de pagar les despeses de menjar i beure, els cònsols van optar per avançar-li la feina i així escurçar-li dies d’estada, fent ells ja abans una llista de “totas las casas de la vila y terme de Olot, qui són los duenyos de aquellas, y quinas són las personas que las habitan”. La llista va quedar feta, però la prevista arribada a Olot del sotsdelegat d’intendència va quedar en suspens per la mateixa dinàmica de la progressiva gestació i implantació de la nova contribució. Això del cadastre avui en dia ens podria semblar un impost de factura moderna per allò que cadascú pagaria (ep, en teoria!) segons la seva riquesa, però hem de tenir ben present que aquest impost anava a parar íntegrament a la Corona, sense cap mena de retorn a la població en forma de serveis o de despeses encaminades al bé comú.

Del cadastre ja se n'havia tingut notícia l'any anterior. Per una reial ordre del 23 de març de 1715, Felip V l'imposà als catalans com una contribució que, deia, havia d’equivaler a les aportacions que la Corona rebia de Castella. El rei acceptà la proposta de l’intendent Josep Patiño (dissenyador de la nova fiscalitat a Catalunya) que la quantitat a pagar per Catalunya, en els deu mesos que anaven des del primer de març fins a desembre, fos de 3.100.000 escuts de billó, una quantitat que el monarca no s'avergonyia de vestir de generositat, perquè, segons ell, “no solo se contiene en los términos de lo justo, sino que procura el mayor alivio posible de sus vasallos”. Les notícies del que Olot hagué de pagar durant 1715 en virtut d’aquest impost són molt escasses. Cap a finals d’aquest any es parla de quinzenades per valor de 626 rals de vuit cada una d'elles.

El 25 de febrer de 1716 José Patiño arribà a Olot “a fi de ordenar de fer·se lo catastro, o inventari de totas las casas y heretats de la present vila, parròquia y termes, segons las instruccions que dit Sr. Intendent ha entregat”, s’escrigué a les actes municipals. En aquells mesos l’ajuntament hagué de fer una ingent tasca d’inventari de veïns i professions, cases, molins, horts, camps, terres i qualsevol altre bé capaç de generar riquesa, a més d’un detallat qüestionari sobre aspectes generals i de les rendes de la vila, tot en vistes a poder, arribat el moment, establir el que a cada olotí li tocaria de pagar. A mitjans de maig arribà la primera sotragada: Olot havia de pagar, a compte del que més endavant s’establís de cadastre, 2.017 rals de vuit, repartits entre els veïns d’acord amb l’estimació dels seus béns, uns diners que havien de ser a Barcelona al llarg del que quedava de mes. L’ajuntament demanà a la intendència de Catalunya que, per a pagar aquesta quantitat, se’ls habilités “un termini més llarch, per ésser en un temps de tanta esterelitat y estar ab la penúria de grans”. Al mes de setembre es pagà la darrera quantitat d’aquesta imposició a compte, per un import de 1.878 lliures i 6 sous.

Després que, al mes d'octubre, José Patiño publiqués les normes del nou impost del cadastre, el 24 de desembre arribà la xifra del que els olotins havien de contribuir per aquell 1716, que era de 82.998 rals d’ardit, descomptant-hi el que Olot havia estat pagant des del maig en concepte de bestreta. Era, certament, una quantitat molt alta per una població que venia de suportar uns llargs anys de guerra i en uns moments no pas fàcils. Poques setmanes després, augmentada la xifra fins a 84.881 rals d’ardit, les perspectives per als olotins eren alarmants. Els cònsols expressaren haver “causada admiració tant excessiva taxa” i enviaren un síndic a Barcelona perquè fes “las representacions necessàrias al Sr. Intendent General y a qui convinga, pera vèurer si·s pot minorar dita excessiva tatxa”. Flaques esperances, perquè en el següent any 1717 la xifra que Olot hauria de pagar seria de 84.226 rals d'ardit.

L'aparició del Decret de Nova Planta de Catalunya (16 de gener de 1716).

Entremig de tots aquests tràfecs, el 16 de gener de 1716 va ser publicada la Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña, que coneixem com a Decret de Nova Planta. Era un decret que arrencava d’un anterior del 9 d’octubre de l’any abans, que mai no va veure la llum pública. Bona part del decret de 1716 estava dedicat a explicar la composició i funcionament de la nova Reial Audiència de Catalunya, que assumiria funcions governatives a més de les judicials, sota la vigilància del capità general i, en definitiva, del Consell de Castella. Dels òrgans polítics de Catalunya que hi havia hagut fins llavors no se’n deia res (llevat de destinar a la nova audiència l’edifici que ocupava la Diputació o Generalitat), però l’establiment d’aquesta “nova planta” del govern de Catalunya significava, de facto i per aquest silenci, la desaparició de les institucions de govern pròpies de Catalunya. Curiosament, no hi ha cap notícia relativa a la recepció a Olot d’aquest decret de tanta transcendència, i fins i tot l’exemplar imprès d’aquest decret que es guardà a l’arxiu del municipi és una impressió més tardana, feta a Barcelona per Josep Teixidó, que duu a la portada una anotació manuscrita de mitjans de segle XVIII: “Es por el uso de esta Universidad de la villa de Olot. 1755” (per “universitat” hi hem l'ajuntament de regidors).

En el decret hi havia dues qüestions que tocaven de més a prop la vida olotina, més enllà dels greus canvis de caràcter polític i institucional que, de manera general, afectaven tots els catalans. En primer lloc, la reformulació de la divisió territorial en vegueries que havia regit fins llavors a Catalunya (històricament, Olot pertanyia a la vegueria de Camprodon). Ara el Decret de Nova Planta organitzava el país en corregiments. No es tractava d’un mer canvi de noms i encara menys de límits entre unes i altres comarques (de fet, alguns corregiments coincidiren amb els límits de les vegueries), sinó que era una nova concepció de la territorialitat, molt més centralitzada i vigilant. Pel que fa a Olot, la vila i terme s’integrà en el corregiment de Vic, que incloïa les antigues vegueries de Vic i de Camprodon: “los vegueríos de Vique y de Campredón [formaran] otro corregimiento”, deia el Decret de Nova Planta, per detallar tot seguit que el seu corregidor tindria la seva seu a Vic i que disposaria de dos tinents de corregidor o alcaldes majors per a la seva assistència en qüestions judicials, un a la mateixa ciutat de Vic “y otro que resida en Olot o Campredón”, amb atribucions sobre el territori d'aquesta antiga vegueria.

En la disjuntiva que el decret deixava oberta entre Olot o Camprodon com a seu de l'alcaldia major, la nostra població va tenir-hi les de perdre, tot i que la seva nombrosa població i el seu potencial manufacturer i comercial superaven amb escreix els de la vila de Camprodon. Aquesta tenia al seu favor l’interès militar de ser una de les portes d’entrada a Catalunya des de França, el fet que històricament hagués ja estat capital de vegueria, i alguns antecedents, com ara que el desembre de 1714 José Patiño havia establert a Camprodon un dels primers 16 sotsdelegats de la Intendència que repartí per tot Catalunya, en la persona, en aquest cas, del ripollenc Francesc Torrent i Ferré. I si Camprodon presentava punts a favor, Olot tenia en contra seva que l’abat del monestir de Santa Maria de Ripoll hi tenia jurisdicció com a baró, compartida amb la jurisdicció reial. Camprodon, en canvi, era només vila reial. I acabà guanyant la partida.

Posar en marxa aquesta nova estructura territorial de Catalunya va requerir de temps. Tot i que el Decret de Nova Planta sortí a primers de 1716, el primer corregidor de Vic, Melchor Colón de Portugal, no fou nomenat fins l’11 de juny de 1718, i el primer tinent de Camprodon, càrrec que recauria en el ja mencionat Francesc Torrent i Ferré, no ho fou fins quatre mesos més tard, el 16 d’octubre. No en conec documentació al respecte, però de ben segur que els d’Olot miraren de decantar cap aquí la tinença de corregidor, si bé al final no se’n sortiren. Potser respongui a aquesta voluntat l’actitud municipal olotina de menystenir, o fins i tot d'intentar bandejar, les prerrogatives i la representació que l’abat de Ripoll mantenia a la vila, una actitud displicent que sobretot es nota a partir de 1717 i que inaugurarà un temps de difícils relacions entre el poder municipal i l’abacial. Fos com fos, Olot perdé la possibilitat de tenir la tinença de corregidor, però les gestions de l’ajuntament olotí per anar enfortint la jurisdicció reial per damunt de la baronial foren constants en les primeres dècades de segle XVIII. Molt més endavant, trobarem intents directes de traslladar la seu de la tinença de Camprodon a Olot en els anys 1786 i el 1804. Fruit d'aquest darrer intent, pocs anys després s’aconseguí que el Consell de Castella n’aprovés el trasllat. Dins de la Garrotxa, hem de recordar que el Decret de Nova Planta establia un altre cas semblant en el corregiment de Girona, en el qual s’integrà la sotsvegueria de Besalú, respecte del qual el decret fixava un corregidor a la capital del corregiment, “con un teniente, y otro que resida en Besalú o Figueras”, que, en aquest cas, es quedà a la Garrotxa, a Besalú.

La segona qüestió del Decret de Nova Planta que incidia de manera encara més immediata en la vida dels olotins era la nova organització municipal, que liquidava el model propi de Catalunya i hi establia el model castellà. A Olot els tres cònsols i el consell de la vila, que des de l’any 1400 havien regit la cosa pública, haurien de donar pas a sis regidors. També aquí no era només qüestió de noms o de nombres. Els cònsols i els consellers s’havien elegit a través del sistema de la insaculació, per extracció a sorts entre una llista de candidats habilitats per a cada càrrec. Els regidors, en canvi, si bé serien proposats en ternes pels membres de l’ajuntament precedent, els nomenaria la Reial Audiència i veurien reduïda la seva autonomia en l’exercici del govern municipal, molt especialment pel que fa a la gestió dels recursos econòmics. Semblantment a com passà amb la reforma territorial, el pas d’un règim municipal a un altre trigà a fer-se. En el cas d’Olot, els tres cònsols es mantingueren fins tot el 1718, si bé a la tardor de 1717 el consell ja havia deixat de tenir presència pública. Els primers regidors olotins segons el Decret de Nova Planta van ser nomenats el desembre de 1718 i, per tant, exerciren com a tals durant l’anualitat de 1719. Amb una remarca singular: a Olot es mantingué un tret heretat del sistema consolar, la repartició entre regidors de la vila i regidors del terme. Si dels tres cònsols, sempre dos havien representat els habitants del nucli urbà i el tercer els habitants de les masies i cases de pagès del terme, ara, amb la mateixa proporció, quatre dels sis regidors representarien els olotins de la vila, i els dos restants els pagesos del terme municipal.

La vida dels olotins.

Tot i aquests gravíssims contratemps, les famílies olotines miraven d’anar fent la viu-viu i una mica més. És llei de vida. Diuen els registres parroquials que en aquell 1716 van néixer a la parròquia de Sant Esteve d'Olot 121 nens i 115 nenes, unes xifres que no desentonen del que passà en els anys precedent i posterior. Amb molta menys població, a l'altra parròquia d'Olot, la de Sant Cristòfol (les dades de la qual, sovint, solen oblidar-se), el 1716 hi van néixer 7 nens i 9 nenes. De casaments es va anar una mica més justet, a Sant Esteve només 33 en tot l’any, i a Sant Cristòfol un de sol, en un moment en què Olot tenia comptades 852 famílies. Pel que fa a les defuncions, la xifra que ens donen els llibres de la parròquia és enganyosa, perquè en aquell principi de centúria els capellans només hi anotaven les defuncions dels adults, no pas la nombrosíssima mainada que, per dissort, no arribaria mai a la majoria d’edat. Parlant, doncs, d’adults, durant 1716 s’hagueren de fer exèquies per 27 homes i 31 dones a Sant Esteve, i per tres homes i una dona a Sant Cristòfol. Sabem la xifra força exacta de la població d’Olot en aquell any: 4.350 habitants de totes les edats, amb un lleuger predomini del sexe femení.

Com era tradició, les professions que més treballadors ocupaven eren les del tèxtil de la llana i el treball de les pells, però d’oficis a Olot n’hi havia de totes menes. I una bona gernació de botiguers i de comerciants que eren els que, en definitiva, donaven vida a les manufactures locals. Amb l’auxili dels traginers, que trobaren un inesperat cop de mà de les autoritats militars, quan per ordre del capità general de Catalunya, marquès de Castel-Rodrigo, en aquell any es va fer arreglar (ep, a costa, però, de l’erari municipal) el camí que passava pel Bosc de Tosca, la ruta més important perquè comunicava amb Vic i Barcelona i que tenia també interès militar. Potser massa entusiasme i tot en qüestions de comerç, ja que el setembre de 1716 les autoritats locals digueren que ja n’hi havia prou de fer mercat els diumenges i festius, “per anar contra el servei de Déu”, i que fossin suplerts amb els mercats que la vila tenia concedits, els dilluns i els divendres de cada setmana.

I això que de pietat i religió no s’anava pas curt, al contrari. El 22 d’agost de 1716 es va inaugurar una nova capella, la de la Mare de Déu dels Dolors, al costat de l’Hospital, que s’havia iniciat sis anys abans. Mentrestant, els obrers o responsables de l’església de la Mare de Déu del Tura ja estaven donant voltes a l’ampliació del temple “per ser tant numerós lo poble y poch capàs la dita isglésia, majorment en los dies de precepte y de las festivitats” i la construcció d’un ampli cambril per a la Verge. Amb aquest propòsit, el 3 de novembre de 1716 van presentat una súplica als cònsols, com a patrons del temple, perquè se’ls deixés comprar part de la casa que el Dr. Francesc Figuerola tenia tocant a l’església, i que l’home estava d’acord a vendre, cosa que els cònsols van veure de bons ulls. L’ampliació de l’església de la Mare de Déu del Tura, però, seria una obra que es faria esperar. Començaria el 1736 i s’acabaria el 1748. No era fàcil fer provisió de recursos per a una obra tan gran, i la mateixa casa del Dr. Figuerola no es va poder adquirir fins el 1729. A l’església principal d’Olot, la de Sant Esteve, a començaments de segle s’hi havia fet unes costoses obres d’adequació de les capelles i d’algunes altres dependències, i s’havia estat treballant en els grans retaules de la Mare de Déu del Roser i de Sant Josep, però les desventures dels anys de la guerra havien fet que, si bé el primer ja estava acabat (sembla que des de 1707), encara li mancava la gran obra ornamental de la seva daurada, que no seria empresa fins a primers dels anys vint. Pitjor era en el cas del retaule de Sant Josep, iniciat el 1707, i que ara, el 1716, encara era a mig fer. Caldria esperar a 1728 per poder-lo veure acabat en la seva part d'escultura.

L'any 1716 a Olot fou un any carregat de contradiccions. Un any de penúries i de càrregues, però també de voluntats i d’iniciatives de futur. I un any de fortes i pesades imposicions centralitzadores, que vés a saber si no ajudaren a mantenir, o fins i tot a fer créixer, en part de la població, l’esperit d’oposició borbònica que afloraria en els fets de 1719, quan el rebrot de les guerrilles antifelipistes i l’acció de França van fer que, per un temps, a Olot es fessin passes cap a la restitució del model polític i institucional que el Decret de Nova Planta s’havia proposat de destruir amb tota la impunitat dels vencedors (sobre aquests fets vegeu, en aquest mateix bloc, Olot sota sobirania francesa el 1719).

64. A Cartagena feien servir paper fabricat a la Garrotxa (1770, 1773)

Vista de Cartagena al segle XVIII

Cartagena era una ciutat important, el 1780 arribà a tenir 38.971 habitants. Però el que la feia una ciutat molt activa era que hi tenia la seu el Departament Marítim del Mediterrani a la Reial Armada, cosa que li generava molta activitat naval i comercial. L’embalum de paperassa administrativa i particular que se generava en un entorn com aquest, feia que hi haguessin d’arribar tot sovint carregaments de paper d’escriure, vinguts dels llocs productors d’aquesta manufactura, majoritàriament centrats a Catalunya. A l’entorn d’Olot hi havia un d’aquests nuclis manufacturers del paper, amb molins situats a Sant Joan les Fonts i a les Planes d’Hostoles, gestionats per negociants olotins. No era un centre paperer dels grossos, però comptava amb suficient producció i, sobretot, amb una bona xarxa comercial, que li permeté de mantenir-se molt actiu al llarg del segle XVIII. Si dels molins paperers i dels seus fabricants i amos en sabem força, precisament és del seu vessant comercial del que menys coses en tenim. On anava a parar el paper que es feia a l’entorn d’Olot?

A la petita llista que fins ara es coneix de llocs receptors del nostre paper hi podem afegir la ciutat de Cartagena, perquè hi ha notícia molt detallada de dues comandes de paper que se’ls envià en els anys 1770 i 1773. Que de Cartagena es fes memòria que en una remota vila de nom Olot hi havia fabricants de paper, es deu al fet que qui feia la comanda era un comerciant barceloní, Antoni Puget i Clariana, interessat en diverses companyies catalanes de comerç i ben situat en el mercat peninsular. Se sap, per exemple, que el 1759 havia concursat per obtenir el contracte militar de proveïment (“asiento”) de quitrà, betums i brea per a la construcció de navilis als departaments de Cartagena, Cadis i El Ferrol. Per a la comanda de paper feta a Olot, Antoni Puget se serví dels bons oficis de la companyia d’Alegre i Gibert, també de Barcelona, molt ben relacionada amb diversos fabricants i comerciants olotins. En les dècades anteriors els Alegre i Gibert havien estat fent periòdics encàrrecs de paper a Olot i a altres llocs i, per tant, coneixien prou bé el ram i les persones que hi havia al seu darrera.

El paper que es remeté a Cartagena acabà sortint, no pas dels molins paperers de Sant Joan les Fonts –els més coneguts– sinó del que hi havia a Sant Cristòfol de les Planes (les Planes d’Hostoles, a la mateixa Garrotxa), un molí paperer propietat de l’adroguer i negociant olotí Pere Màrtir Florensa, amb qui, per consegüent, s’hagueren de fer els tractes. Florensa tenia a les Planes dos molins, un de paperer i un de fariner, que els tenia arrendats pa experts que els feien treballar, tot i que ell (cas únic a la comarca en aquells anys) en mantenia el control de la producció i la condició de "fabricant". El 1774 aquests dos molins eren descrits així: “Un molí paperer ab sa casa, en dita parròquia situat, ab dos restos de massas i a[r]bres competents, rodas y tot lo demés aparato per fer y fabri[c]ar paper (...); un molí fariner dins dita casa construhit, ab dos molas y [il·legible] y tot lo demés aparato necessaris, resclosa y rech que forman la aygua en dits dos molins”. No em consta qui era el paperaire que menava aquell molí d’en Florensa en els anys de les comandes de Cartagena (1770 i 1773), però es pot apuntar a Isidre Antiga, que ho fou en els anys 1774 i 1775. Els Antiga foren una família de paperaires, amb àmplia presència a Sant Joan les Fonts i a les Planes.

A). La comanda de paper per a Cartagena de 1770.

La comanda de paper de 1770 seguí un procés senzill, sense complicacions o imprevistos que n’alteressin el seu curs. El 22 de setembre la casa Alegre i Gibert de Barcelona escrigué al seu comissionat a Olot, Francesc Roca i Codina, que atengués l’encàrrec: “Nos repetim a son manar ab motiu de necesitar per Cartagena 190 raymas de paper blanch comú, que tinga cos, bona cola, y blancor, com lo que nos envià lo any passat, que estimarem a v.m. fassa apromptar y remètrer ab tota brevedat”. Roca posà mans a la feina. Quatre dies després els comunicà que les 190 raimes que demanaven ja estaven encarregades al “fabricant” Pere Màrtir Florensa, el qual, naturalment, havia assegurat que el seu paper tenia totes les qualitats demanades quant a cos, bona cola i blancor. Pel que fa al preu, la cosa no fou tan planera: el fabricant al·legà que els draps (la matèria primera per a fer paper) ara resultaven més cars i que el paper no el podia donar a menys de 12 lliures i 14 sous la bala. De Barcelona estant n’acceptaren el preu, amb el prec, això sí, que en el moment de fer la tramesa hi constés de forma clara que era una mercaderia a nom d’Antoni Puget en trànsit cap a Cartagena, per evitar que la mercaderia hagués de pagar drets d’entrada a Barcelona.

En els primers dies d’octubre arribaren a la ciutat comtal les primeres 90 raimes, i a mitjans del mateix mes ho feren les 100 restants. En els darrers dies d’octubre foren lliurades unes altres 40 raimes de paper, afegides a última hora a la comanda. En aquest darrer cas se sap el nom del traginer, en Mateu Capdevila de les Planes. La factura, amb les despeses de tota la tramesa (no en consta en detall), ascendí a 287 lliures, 15 sous i 9 diners, les quals, per ordre de Pere Màrtir Florensa, hagueren de ser entregades a mossèn Narcís Puig, beneficiat de Santa Maria del Pi, per compte del senyor Antoni Llunas d’Olot, que abans no acabés el mes de novembre les havia fet arribar a Pere M. Florensa. Comanda tancada.

B). La comanda de paper per a Cartagena de 1773.

Més rica en detalls fou la nova comanda de paper fabricat a la Garrotxa, amb destinació a Cartagena, que se serví tres anys més tard. Aquesta vegada, la companyia barcelonina, per la mort del seu corresponsal a Olot, s’adreçà al seu fill, Tomàs Roca i Masmitjà. A primers de gener de 1773, amb el record de la comanda que tres anys abans havien fet a Pere M. Florensa, li pregaven que es veiés amb aquest, “y que li·n [a ell, de paper] ajústia 300 raymas de la mateixa qualitat, procurant si és possible alguna baixa en lo preu, y que sa remesa sia ab la major brevetat possible”. Semblantment a feia tres anys, la remesa de paper hauria d’arribar a Barcelona com a mercaderia en trànsit, “per embarcar per Cartagena”.

Com que els Alegre i Gibert també estaven interessats en paper més fi (el de la comanda era paper ordinari), a mitjans de gener Tomàs Roca optà per enviar a Barcelona 6 mostres del paper que feien diversos fabricants de la comarca olotina, perquè poguessin triar el que més els convingués. Dues mostres (una de paper ordinari i una altra de paper de qualitat mig floret) eren de la fàbrica de Bassols, una altra de la fàbrica de Pere M. Florensa, de les Planes, i les tres restants eren de les fàbriques del Patge, d’en Rovira i “d·en Gustí” (possiblement, de la que menava Agustí Domènech). De preu, el paper de mig floret era el més car, se’n demanaven 20 lliures la bala, preu d’Olot. El preu del paper d’en Florensa era el més ajustat, en demanava 13 lliures la bala, però posat a Barcelona (compresos, per tant, els ports i el mig dret de portes). La resta superaven amb uns quants sous aquesta quantitat. Les mostres passaren a mans d’Antoni Puget, l’encarregat de la comanda de Cartagena, que, a la vegada, les reenvià seu client d'allí.

No fou fins al mes de març que arribà la resposta. Es decantaven pel paper de la mostra número 4, la del molí del Patge. Primer problema: el comissionat olotí, Tomàs Roca, s’assabentà que el fabricant d'aquest molí havia passat a treballar al molí d’en Balloy i, per tant, hagué d’informar a Barcelona que “aixís com la mostra, no sé ara ahont se·n trobarà”. D’allí estant no entraren en detalls de fabricants: ells anaven de cara al producte, volien 300 raimes de paper com el de la mostra, a un preu màxim de 13 lliures la bala, i a més 50 raimes de paper bo, “un poch més blanch y un poquet més fi, però que no arriba a ser mitg floret”, amb l’advertiment clar que el seu preu no hauria d’arribar de cap manera a les 20 lliures com se’n demanava al gener.

Paperaires ( Jacobus de Strada i Benjamein Bramen, 1623)

Tomàs Roca hagué d’entrar en una cadena de negociacions que el disgustaren enormement, fins al punt d’arribar a tractar els paperers de “canalla”. Sembla que es va dirigir en primer lloc a aquell paperaire que havia passat del molí del Patge al d’en Balloy, que encara tenia els motlles amb “la marca de la espasa”, però no en tragué l’aigua clara, perquè li respongué que els draps amb què es feia el paper havien pujat de preu, que tots els fabricants cobraven el paper més car, i que per res del món ell el volia fabricar a menys de 13 lliures i 15 sous la bala, i el paper de qualitat a 20 lliures. Ah, i amb uns terminis gens apressats. Estàvem ja a primers d’abril i, explicava Roca als de Barcelona, el fabricant “no se vol obligà a fer·lo antes que per tot lo mes de maig; y que si lo temps és bo per encolar, per tot lo dit mes ja porà ser en eixa [Barcelona], y sinó fins als primers de juny”. Encara no havien passat dues setmanes, que el fabricant, amb l’excusa que els preus encara s’havien apujat més i emparant-se en el fet que la comanda no havia estat feta ferma, ara els en demanava 14 lliures per bala, una notícia que Roca traslladava a Barcelona amb el pesarós comentari de ser “canalla tots los paparers”.

Potser sí que tenia raó en l’apreciació del caràcter dels paperers, perquè a finals de maig el fabricant hi afegí nous entrebancs. El primer, que per la quantitat de paper que demanaven “no hi ha sinó un mes de bon temps” per poder-lo fabricar. I hi sumà encara una altra dificultat: volia que el paper fos recollit directament a la seva fàbrica pels clients. Res de fer-lo anar ell a Barcelona, des d’on passaria a Cartagena, perquè ves que allí no el trobessin al seu gust i en fessin devolució. Ell estava acostumat que el paper se li emportessin directament del molí (si els agradava l’agafaven i si no, el deixaven) per així no exposar-se a res. I quan, entrats al mes de maig, semblava que es podria arribar a un acord perquè els de Barcelona n’acceptaven el preu i li asseguraven que farien anar al molí algun perit que reconegués la qualitat del paper abans d’endur-se’l, el fabricant es tancà en banda i rebutjà acceptar la comanda. Ja podem suposar el to amb què Tomàs Roca ho féu saber per carta als Alegre i Gibert: “Me conferí altre vegada ab lo fabricant, qual sens posar·hi gens de sal, me digué que per ara no lo podia fer. Tot lo que ha succehit, com ja los tenia insinuat ab la antecedent y ab altre que los escrivia, que no hi havia que confiar de ells, perquè tots són una canalla. A mi me ha sabut molt mal y casi quedí sens sentits quan me desanganyà y me digué tot sech que no”.

Embalatge i tramesa de paper, segons una auca possiblement del s. XIX (Boletín Torras Hostench, núm.29)

A Barcelona, i a Cartagena, ben cert que els interessava el paper fabricat a Olot, perquè, havent-hi d’altres centres paperaires a Catalunya, no defalliren a demanar-lo aquí, tot i el temps transcorregut des de les primeres gestions del mes de gener. Al final, al maig, la comanda s’encarrilà amb el recurs de nou al molí paperer de Pere M. Florensa, a les Planes, amb el lament de no haver-s’hi dirigit des d’un bon principi. Florensa els urgí a concretar la comanda, al preu de 14 lliures la bala, més els ports i drets, perquè del seu paper deia que en tenia molta demanda, vaja, que li prenien de les mans.

La comanda urgia. Tot i el preu ho tiraren endavant, amb el prec que Roca demanés a Florensa “que millòria un poch, si és dable, la qualitat del paper y, sobre tot, que se anímia a apromptar, com queda dit, tota la partida o allò més que puga (…) ja que encara se manté lo temps fresch per encolar”. Sobre això darrer, tinguem present que durant l’estiu les fàbriques de paper havien d’estar parades perquè les calors no permetien una correcta elaboració del paper. A primers de juny estaven a punt les primeres 9 bales de paper (90 raimes de les 300 que s’havien demanat) dirigides a Antoni Puget “de trànsit per embarcar per Cartagena”. Però no pogueren sortir d’immediat per culpa d’un temps excessivament plujós, que feia patir per si el paper agafés mullena. Arribaren a Barcelona cap el 19 d’aquell mes. Després d’una segona tramesa, n’arribà la resta cap al 10 de juliol.

Quan semblava que, per fi, tot acabaria bé, en la darrera tramesa els de Barcelona trobaren el paper “molt mullat y mal tractat”, essent precís “tràurer·lo luego per fer·lo axugar”, en paraules de Tomàs Roca. Calculaven que se n’havia deteriorat l’equivalent a una bala de paper (10 raimes) i en culparen el traginer. Posats en contacte amb Pere M. Florensa, els remeté una nova bala de paper en substitució del que s’havia malmès i els proposà de mirar de vendre el paper deteriorat més barat a algun impressor (amb una rebaixa d’uns 12 o 15 sous), ja que aquests “lo mullan per imprimir” i, per tant, el podrien aprofitar. I si no els anava bé, que ho retornessin, que ja miraria ell de donar-hi sortida. Finalment, a mitjans de juliol arribà a Barcelona la factura d’aquesta comanda: 449 lliures, 15 sous i 6 diners, compreses les 300 raimes de paper, els ports i el mig dret de portes.

                                                                               * * *

Degueren haver-hi d’altres comandes de paper destinades a Cartagena. De fet, quan a l’abril de 1773 encara estaven intentant tancar tractes amb el primer fabricant i aquest els exigia que el paper li recollissin a peu de molí per no córrer riscos, els posà com a argument “lo que passà a un paperer, que después de haver·lo rebut lo comissionat y haver·lo rebut també a Barcelona, lo portaren a Cartagena, y allí no lo han volgut rèbrer, no obstant de ser ja pagat y rebut, y ara a gastos seus [del fabricant] lo fan fer a altre part, y aixís que ell no se vol exposà a res”. No hi ha indicació cronològica ni nom del fabricant, però el fet corrobora la normalitat d’aquestes relacions comercials entre Olot i Cartagena, de les que aquestes dues trameses de 1770 i 1773 en serien un bon exemple.

Cartagena, si llavors ja no ho era, aviat es convertiria en una plaça comercial per a les manufactures olotines. El 1770 el paper hi viatjà acompanyat de 40 parells de mitges d’estam escarlatina, servides pel comerciant olotí Jaume Serra. El 1773, al gener, quan es donà principi a la nova comanda, els de Barcelona demanaren de nou mitges d’estam vermelles, de la companyia d’Esteve Curós, Serra i Igosa, 100 parells, també per ser trameses a Cartagena, però se’n perd el rastre amb les vicissituds que allargaren tant de temps la tramesa del paper. Uns anys més tard, diversos comerciants olotins s’establiren a la regió de Múrcia, i en concret a Cartagena. El més antic d’aquests comerciants que fins ara sé fou Josep Santaló, d’Olot, establert en aquest regne, on morí el 1789. En els anys noranta residien a Cartagena –a més d’altres que eren a la ciutat de Múrcia– els comerciants Esteve Molas i Pont, Bonaventura Fillol (que tenia a Cartagena interessos amb Pere Vall i Companyia) i Pau Senmartí, tots ells d’Olot.