21. La indústria de la pell a Olot al segle XVIII

El pont de Santa Magdalena mirant riu amunt, amb les adoberies al seu redós (1866)

La manufactura de la pell a Olot va ser, durant segles, una de les activitats puntals de l’economia local, i ho fou de manera especial en el segle XVIII. Però, a diferència del tèxtil o de la manufactura del paper, l’historial de la indústria olotina de la pell ha merescut un interès més aviat curt, i és poc present en la memòria col·lectiva. A més, les modernes reformes urbanístiques del sector de la vila on hi havia hagut aquesta mena d’establiments (ja molt modificat pels nous usos industrials que s’havien donat modernament als edificis), han propiciat que, pràcticament, no quedi cap rastre visible de les velles adoberies olotines, llevat d’un cert utillatge recollit al Museu Comarcal. Com a conseqüència, Olot no pot oferir res a la Xarxa d’Adoberies Històriques de Catalunya, constituïda el 2010, i que comprèn elements patrimonials d’aquest ram presents a Granollers, Igualada, Lleida, Tàrrega i Vic.

Els orígens coneguts de l’activitat manufacturera de la pell a Olot es remunten, pel cap baix, al segle XIV. Durant el segle XVIII hi van estar funcionant una mitjana de quinze adoberies, alguna més en els anys vint i en les darreres dècades del segle. Donaven feina directa a un centenar i mig de treballadors (algunes fonts parlen de més de dos-cents operaris cap a 1776 i de més de 300 el 1783, però aquestes xifres semblen exagerades). Hi havia, a més, un algtre nombrós col·lectiu que en vivia, el dels sabaters, corretgers i basters.

Les adoberies estaven a mans dels blanquers, diferenciats dels simples operaris. Ser blanquer volia dir haver passat per un procés gremial d’aprenentatge i admissió, que s’articulava a través del gremi de blanquers, posat sota l’advocació de sant Marc. Aquestes pràctiques gremials afavoriren la formació de nissagues de blanquers, com els Pujol, Germà, Hostench, Marcé, Solanich, Gou, Bassols, Casabó, Castanyer, Isamat, Serra, Coromina i Masmitjà, Escubós, etc., sovint amb lligams matrimonials establerts entre ells. Algunes d’aquestes nissagues varen anar ampliant la seva activitat econòmica fins a ser reconeguts més com a negociants que no pas com a blanquers, com els Bassols i els Casabó, que tenien també molins fariners, o els Marcé i els Coromina i Masmitjà, que a finals de segle s’interessaren pel nou negoci de les fàbriques de mitges de cotó. El Gremi de Sant Marc existia de temps immemorial i havia actualitzat les seves ordinacions el 1699. Comprenia no només els blanquers, sinó també els sabaters, però cap a 1758 els blanquers començaren les maniobres perquè se'n separessin els sabaters, amb l’objectiu de poder exercir, a benefici dels primers, un major control sobre les pells que entraven a la vila. Després de molts estira-i-arronses en els que els blanquers foren acusats de prepotència, el 1777 ja era un fet la seva separació. Els blanquers es quedaren amb l’advocació de sant Marc i obligaren els sabaters a fer un nou gremi sota la protecció dels sants Crispí i Crispinià.

El vell rec de què s'havien servit els blanquers, el 1986 (ara inexistent)

Com que necessitaven aigua, les adoberies eren a tocar del Fluvià, a la vila vella. La majoria es concentraven a la riba esquerra del riu, en el tram comprès entre el pont de Santa Magdalena i la plaça Palau, més algunes abans i altres després, ja en el carrer de sant Miquel. Per entre el pont i la plaça hi passava el rec que portava aigua al molí fariner del Palau, de la que els blanquers també se’n podien aprofitar. La construcció, el 1725, d’una nova resclosa riu amunt, per donar aigua al molí que havien fet Josep i Pau Caralt, pare i fill, portà l’alarma als blanquers, temorosos que això signifiqués una reducció de l’aigua del Fluvià per als seus establiments. Alguna adoberia tenia aigües pròpies o se servia dels excedents de les fonts més pròximes (el 1728 Mateu Pujol aconseguí que se li confirmés la concessió d’aigua de la Font del Tura a la seva adoberia, que ja el 1637 s’havia atorgat a l’antic propietari), un avantatge per al cas que les aigües del Fluvià baixessin brutes. A la vegada, el Fluvià es convertia en desguàs de les adobaries, fos directament o a través d’una claveguera. El carreró que donava accés a l’interior d’aquesta illa va ser conegut durant part del segle XVIII com el carreró de les Adoberies. El Fluvià, generador de riquesa, també alguna vegada fou destructor: els forts aiguats de 1763 hi feren força mal, i alguna adoberia, com la dels Gou, se n’anà en orris.

Marca de fàbrica d'un blanquer de la família olotina Isamat (s. XIX)

Les pells que treballaven els blanquers olotins en la seva majoria no eren fresques, sinó que venien de lluny. És cert que la comarca i les zones pirinenques pròximes n’aportaven, però eren partides reduïdes. Les grans remeses de pells per ser treballades a Olot procedien de la gestió de comerciants barcelonins amb proveïdors que podien ser geogràficament molt distants. En tenim només notícies disperses, però suficientment orientatives: el 1717 Pere Castanyer havia comprat a un comerciant barceloní 600 cuirs de bou en pèl, i algun temps després Jeroni Estorch n’havia fet portar 882 a través d’un comerciant mataroní; el desembre de 1721 hi havia a l’hospital d’Olot (en prevenció que no portessin cap malura) diverses partides de cuirs vinguts de Barcelona, però que se sabia que no eren ni de França ni d’Espanya, cosa que les feia vingudes de força més lluny; el 1748 una casa de comerç de Barcelona notificava al seu agent a Olot que disposaven de 97 cuirs de bou i 153 de vaca petits, carregats al port de Cadis, que no dubtaven que podien ser d’interès per als blanquers d’aquí; el 1760 a la blanqueria de Francesc Prat s’empra l’adjectiu “barbaresques” per identificar uns quants centenars de les peces de cuir que hi havia; el 1787 havia arribat a Olot una partida de 800 cuirs d’Alger, descarregats al port de Sant Feliu de Guíxols d’on havien arribat des de Marsella; i consta que el 1789 Antoni Roura havia comprat a Barcelona 1.340 peces de cuirs de vaqueta. En aquest context, crida l’atenció que el 1788 l’Ajuntament d’Olot afirmés que la major part dels cuirs que es treballaven a la vila venien d’Amèrica.

En el procés d’adobar les pells, de dotar-les de les propietats adients per al seu ús quotidià (duradores, que no es podrissin, que a la vegada fossin suaus, elàstiques i flexibles...), el principal adob que s’hi usava era el taní, present a l’escorça del roure, coneguda entre els blanquers d’aquí com a ruscla (rusca en el diccionari actual). En l’inventari post-mortem fet a l’adoberia d’Albert Estorch el 1725 s’hi anotà que de rusca n’hi havia cinquanta o seixanta quintars, i el ja mencionat Francesc Prat el 1760 en tenia 81 quintars. També s’utilitzava el rodó (roldor), un arbust ric en taní, del que Prat en tenia llavors 59 quintars. Segons els diversos inventaris dels blanquers, els principals elements instrumentals de què constaven les adoberies eren els calciners, bassis, tines i tinards per una banda, i les taules de blanquer, els “ferros” (instruments tallants arquejats amb mànec de fusta a bada i banda, per a descarnar), i altres complements. Algunes tenien també molí per a moldre la rusca o el roldor, que a vegades formava part d’una instal·lació separada de l’adoberia.

Els productes que sortien de les adoberies d’Olot eren variats. Els principals, però, eren els que s’obtenien del bestiar boví, com la sola i la vaqueta. En menor escala es treballaven les pells d’origen oví o caprí, entre ells el cordovà, la badana i la camussa. El 1746 els blanquers olotins s’afegiren a un pols que els de Vic i Manresa mantenien amb els de Barcelona, sembla ser perquè aquests pretenien d’imposar una manera determinada de treballar la sola. Anys més tard, en una estadística de la producció de sola a Olot, aquesta era qualificada de sola adobada “a la catalana”. Les xifres concretes de producció són molt tardanes: el 1777 s’adobaren a Olot 10.000 peces de sola i 52.000 de diversos tipus de vaqueta, especialment de la negra, i el 1784 se’n ressenyaren altres 8.000 i 67.000 d’unes i altres. En aquest mateix any es treballaren 3.600 peces de cordovans. Cal fer atenció també a un producte important en aquell moment, el dels pergamins, usats sobretot per a relligar llibres, dels que el 1784 se’n treballaren a Olot 4.800 peces.

Les pells, un cop adobades, anaven destinats al posterior treball dels sabaters, corretgers i basters, no sols d’Olot, sinó també d’altres indrets de Catalunya i fins i tot de fora. Algunes vegades es pogué comptar amb un client important, l’exèrcit, al que d’altres manufactures olotines també proveïen de vestuari, de mitges o de certs complements de l’uniforme. El 1726 l’Ajuntament d’Olot féu gala que en l’exèrcit embarcat cap a Sicília el 1718, la major part dels regiments duien botins i altres elements de cuir fabricats a Olot. Un informe fet a partir de dades de 1775, afirmava que la majoria de les peces treballades a la vila es venien a Barcelona per a sabates, botins, selles i corretjam per a la tropa, i a l’any següent el paborde sabater del gremi de Sant Marc repetia l’argument, recalcant la utilitat dels sabaters olotins no sols per al públic en general, sinó també per al rei, ja que en diverses ocasions havien subministrat als regiments de l’exèrcit reial el calçat i altres productes manufacturats que els eren precisos, i que també se n’enviaven a Madrid i a altres punts de Castella. 

El pont de Santa Magdalena vist aigües avall, amb les adoberies al fons (1911 o post)

Que en les darreres dècades del segle XVIII hi havia una certa eufòria entre els blanquers olotins, ho manifesta l’apunt d’un viatger al seu pas per Olot el 1787, quan deixà escrit que a la vila hi havia moltes adoberies i que aquest ram anava tan a l’alça que tots els blanquers es feien cases. A manca d’altres dades, podem servir-nos de la sèrie dels preus anuals amb què la Causa Pia dels Blanquers feia l’arrendament de les carnasses. Abans, diguem que això de la Causa Pia era una institució benèfica creada el 1602 per a dotar les filles dels blanquers en el casament. La Causa Pia es nodria econòmicament del privilegi de poder comercialitzar els productes que resultaven del descarnament de les pells (una de les operacions inicials, que consistia a treure’n les restes de carn, matèries grasses, membranes, etc., que encara portessin adherides). Aquestes restes tenien sortida comercial per a la fabricació de coles, i la Causa Pia les cedia a un arrendatari per un preu determinat. Doncs bé, entre el 1760 i el 1775 el preu d’aquest arrendament estigué per sota o arran de les 400 lliures anuals, però el 1776 sobrepassà les 600 lliures, el 1778 les 700 lliures, el 1780 les 900 lliures i el 1784 superà amb escreix les 1.000 lliures anuals i s’hi mantingué fins a l’entrada del segle següent. Amb les reserves de tenir present que aquest preu depenia de l’oferta i de la demanda, bé hem d’entendre que a partir de 1776 es pagà cada cop més perquè el volum d’aquestes carnasses anà en augment, cosa que voldria dir que també va créixer notablement el nombre de peces de cuir que es treballaven.

En aquesta anys la Causa Pia dels Blanquers va comprar les velles adoberies dels Roca, les va refer de cap a peus, les dotà d’onze o dotze calciners i, a partir de 1786, les posà en arrendament. Durant la Guerra Gran (1793-1795) la Causa Pia esmerçà uns quants centenars de lliures per dotar i pagar vuit soldats de l’exèrcit del rei, i per atendre diverses necessitats del sometent.

Com en d’altres coses de la vida econòmica olotina, l’entrada convulsa al segle XIX truncà moltes expectatives. Un observador de cap a 1822 deia que abans de la Guerra del Francès la indústria olotina de la pell fabricava anualment 50.000 peces de vaqueta, però que llavors ni tan sols s’arribava a la tercera part d’aquesta quantitat. 

 

                                                    Revisat: 16 de novembre de 2020.

20. Notes de la Garrotxa per a la petita història de l'allioli

Fa un temps [2012], un conegut escriptor i columnista de La Vanguardia, sota el títol de "La beneiteria nacional de Catalunya", es despatxava a gust contra la pretensió dels organitzadors de la Fira i Festa de l’Allioli de Creixell, a tocar de Borrassà, a l’Alt Empordà, que l’allioli fos proclamat salsa nacional de Catalunya. A part de consideracions polítiques, entre els seus arguments en contra hi havia que l’allioli no seria pas cosa només d’aquí, sinó d’una àmplia llista de països mediterranis. L’endemà mateix, el diari Levante de València portava com a notícia que “Cataluña se lanza a nacionalizar el allioli”, i recordava que hi ha una empresa de salses de Benifaió, a la Ribera Alta del País Valencià, que des de fa molt de temps fabrica allioli industrial i que fins i tot el distribueix a la Xina. No entraré en el tema del manifest dels de Creixell a favor d’aquesta sol·licitud perquè això forma part d’una altra història. Però des de la història que aquí ens pertoca, la història del segle XVIII a Olot i la Garrotxa, bé podem aportar algun granet (d’all, naturalment, no pas de sorra) a la vella presència de l’allioli a les nostres contrades. Quatre notes locals per si, vés a saber, poden fer mai algun favor.

A principis del segle XVIII l’allioli era comú i conegut per terres de la Garrotxa. El 1720 la dona de l’hostaler de Maià, Eugènia Serra, va haver de testificar respecte de l’actuació desaforada i abusiva d’uns soldats que se li presentaren a l’hostal i que ja en una altra ocasió vaig comentar. El que ara ens interessa, és precisament l’inici del relat, que comença quan els soldats es presentaren a cavall a l’hostal “y a la [que] llegaron dixeron que jo dicha Eugenia les conponiesse aceite con axos vulgo alioli, y en efeto jo se los componé”. Se’l menjaren, i mentre un dels soldats volia començar a fer gresca i molestar la família de l’hostaler, un altre “que llevava vigotes me quería dar un ral de ocho en especias, queriendo que tomasse aquel por sus intenciones y para pagar el valor de l’aseyte con ajos, y yo dicha Eugenia no lo quise tomar”, s’entén que perquè les intencions del primer soldat de cap manera mereixien d’acceptació. Així doncs, els soldats –males intencions a part– no haurien pres res més que allioli, que podia seria considerat com una menja en si mateixa, i no pas, necessàriament, l’acompanyament d’un altre plat.

Ni l’hostalera de Maià ni el notari que li redactà la declaració sobre l’actuació dels soldats, no van saber com traduir “allioli” al castellà, i no tingueren més remei que descriure en castellà els dos elements compositius, “aceite con axos”, i tot seguit expressar-ho amb el mot català perquè no hi haguessin dubtes sobre de què s’estava parlant. Cal dir que l’equivalent castellà del mot allioli, que és ajiaceite, no consta pas en la primera edició del diccionari de la llengua castellana de la Real Acadèmia, de 1726, sinó a partir de la segona, apareguda el 1770. S’hi va definir com a “composición hecha de ajos majados y aceyte”, il·lustrada tot seguit amb un exemple que fa pensar que no era precisament en l’àmbit del menjar d’on havia sortit aquesta paraula castellana, ja que l’exemple era tret del tractat de Pedro Ciruelo sobre les supersticions i els encanteris, publicat en el segle anterior: “y si este unto no pudieren aver, unten la podadera con ajos mojados y deshechos en aceyte, que sea recio y fuerte ajiaceite”. En les següents edicions del diccionari, s’obvià l’exemple i la definició quedà simplement en allò de la composició d’alls picats i oli, amb què més o menys encara ara hi figura (alioli, com a mot admès en castellà i sinònim d’ajiaceite, s’hi incorporà a partir de l’edició de 1869).

Ara bé, en aquell mateix segle XVIII, quan els autors d’un diccionari castellà–anglès van haver d’afrontar com dimonis traduirien a l’anglès això de l’ajiaceyte, després de repetir la definició del diccionari de l’Acadèmia, no varen trobar altra forma que fer una carambola i remetre’s a l’allioli català (senyal que no n’hi havia d’altre, o que aquest era el de referència), i traduir-ho, no com un mot, sinó a tall d’explicació, perquè els anglesos sabessin bé de què anava la cosa: “Ajiaceyte. Composición hecha de ajos majados y aceyte. Es el alioli de los catalanes. A batter of pounded garlic and oil, used by the Catalonians in the place of butter” (Thomas Connell i Thomas Higgins, Diccionario nuevo de las dos lenguas española e inglesa, Madrid, Imprenta Real, 1789, t. I, p. 75).

Però si des d’Olot, d’alguna cosa cal prendre nota, és del que el famós metge Bartolomé Piñera y Siles, nascut a Úbeda cap a 1753, i que durant 44 anys exercí de metge a l’Hospital General de Madrid (on hi morí l’any 1828), va anotar respecte de l’allioli en la seva traducció al castellà del Tratado de materia médica del metge escocès William Cullen, publicada a Madrid, per Benito Cano, el 1794. Parlant de les qualitats mèdiques de certs aliments, i en aquest cas dels alls, Piñera posà com a nota aquest comentari: “En varias provincias de nuestra península, pero principalmente en Cataluña es [l’all] el condimento que más se gasta, y aun entre los rústicos, soldados y marineros se usa mucho de una manteca o pomada hecha de ajo y aceyte, que se vende en la villa de Olot, una de las más fecundas en ajos; y a esta manteca llaman all y oli, y los arrieros la llevan de prevención para la manutención diaria en sus viajes” (tom II, p. 90, nota). De cop i volta, resulta que un metge de Madrid, a les acaballes del segle XVIII, esmenta Olot com a lloc on es ven l’allioli, del qual, a part dels rústics, soldats i mariners, en farien provisió els traginers per a la seva carmanyola diària de viatge. D’on o com arribà aquesta notícia a coneixement de l’il·lustre metge, és quelcom que no ens diu, però ell la dóna certament com a bona. De l’Olot d'aquell segle en coneixem moltes coses de les seves manufactures, dels seus edificis i de l’escola de dibuix que s’hi va crear, però, precisament, és de l’agricultura d’allò que menys en sabem, de manera que tampoc no ens és possible ara per ara d’acreditar l’afirmació d’aquest text sobre una proverbial fecunditat dels alls en el terme olotí en aquell final de segle. 

El caputxí fra Sever d'Olot, que havia voltat per diversos convents, va deixar manuscrit un recull de receptes de cuina de 1787, tant de mar com de muntanya (publicat modernament, el 1982, per les Edicions del Castell de Perelada, on es guarda el manuscrit). Hi recull diverses picades, però, curiosament, només parla de l'allioli en tres receptes, totes elles de cuina de peix, i encara ho fa sota la forma d'allioli negat: en una d'un plat de bacallà, "quant haurà ben bullit y [= hi] tiraràs per sobre un poch de alioly negat y ja lo pots traure a taula" (p. 61);  semblantment, també d'altres peixos com "lo peixopalo y diablillos aman molt lo alioly negat" (p. 63); i per a un plat d'anguiles, l'últim pas és fer "una picada de alioli negat y li tiraràs quant lo boldràs traure a taula" (p. 66).

El que sí que resta clar és que l’ús abundós que es feia a Olot de l’allioli no era pas un costum de volada curta. El 1822 el metge olotí Domingo Torà i Marcé va composar una topografia mèdica d’Olot, que tot i ser breu, conté un paràfraf sobre l’afició a l’allioli i el caràcter mercantil que se li podia donar per part dels seus habitants: “Este pueblo [Olot] negocia con la manteca ajo-aceyte (llamada all y oli), que sabe componer perfectamente y se vende en muchas casas a cucharadas. Tiene un consumo considerable entre estos habitantes”. 

 

Diguem de pas que al llarg de tot el segle XVIII en els inventaris notarials post-mortem dels particulars olotins, és estrany no trobar, a la cuina, un morter i la seva mà de morter, de pedra (d’aquells que aguanten bé el moviment de la mà de morter). A la cuina del blanquer Albert Estorch hi havia, el 1725, “un morter de pedra ab sa mà de fusta, usat”; a la del daguer i ferrer Pere Moliner (1743), “un morté de pedra”; a la del botiguer Gaspar Benet i Toralles (1772), “un morté medià de pedra usat, ab sa mà de fusta”, a la del botiguer Pere Constans (1789) “un morter de pedra ab sa mà de fusta” i així una i altra vegada, amb les mateixes paraules, en gairebé tots els inventaris dels béns dels particulars. També n’hi havia fets de coure, més petits, però ja no eren tan freqüents. Ja sé que això no necessàriament té a veure amb l’allioli, pot ser per a qualsevol picada, però invertim-ho i diguem que, si més no, de poder fer allioli, i tant que se’n podia fer arreu de les llars olotines.

Si començàvem amb un apunt local sobre l’allioli de les primeres dècades del segle XVIII, acabem amb un altre de 1804, ja a l’entrada del segle següent. Figura en una carta que el religiós Fèlix de Sant Joan de la Creu –que no sabem d’on era– escrigué des de Tarragona el dia 4 de març a un dels dos rectors de la parròquia de Sant Esteve d’Olot, mossèn Francesc Costa. En aquesta carta, després de tractar els assumptes que l’havien portat a escriure’l, i abans d’acomiadar-se, fra Fèlix passava, amb to més cordial i afectuós, a la part personal, en la qual hi havia un consell de salut per al seu amic olotí: “V.M. no olvidie las cols ab alioli, ni menos las cebes petitas, que és mol bo pera fer fugir lo fret, que en esta terra és bastan fort”. Aquesta terra de fred és, naturalment, l’Olot del destinatari del consell, i ens anotem, per tant, que en ella l’allioli –o millor, les cols amb allioli– podia ser no només un plaer per al paladar o un aliment, sinó un remei per a foragitar-se el fred del damunt. Tot en un. 

 

                                            Revisat: 16 de novembre de 2020

19. Camins de França: les velles duanes d'Olot i de Besalú

Esquema de les rutes d'entrada de França en relació amb les duanes d'Olot i de Besalú

La Garrotxa és a tocar dels pobles que es troben a l’altra banda de la ratlla de França, i el pas d’aquí cap allà i a la inversa ha estat sempre una constant entre uns i altres catalans. Però això de creuar una frontera, sol fer arrufar el nas de les autoritats, per allò de les duanes i del contraban. El 1747 el batlle reial d’Olot va haver de testificar que tres olotins, Manuel Silva, Isidre Fonfreda i Joan Pou, sobre qui deurien planar sospites de contraban, eren homes de bona fama i costums, “y que jamás ha visto, ni ohido a dezir hayan negociado con mercadurías prohibidas ni que hayan sido contrabandistas, ni tenidos o reputados por tales”, i poques setmanes després hagué de fer de forma semblant amb Francesc Castanyer, de qui testimonià no haver sentit mai a dir que fos “contrabandista ni defraudador de los reales drechos” i que “solo procura a beneficiar sus mercaderías por el pays, pagando los drechos devidos a su magestad”, és a dir, que entrant i sortint, no s’oblidava pas de passar per caixa a la duana. 

Una duana era –i encara és– una oficina recaptatòria, on comerciants i fabricants havien de satisfer determinats tributs que anaven a parar directament a la butxaca del monarca. Les que estaven situades als principals ports de mar o a prop de la frontera amb França, servien per cobrar un tant per cent del valor de determinades mercaderies que s’entraven des l’estranger o que hi anaven a parar. D’aquesta mena de duanes se’n deia “de rendes generals”. Les que hi havia cobrint els passos dels Pirineus (els anomenats “ports secs”) no solien estar just en la frontera, sinó més cap a l’interior, cap a terra més baixa. Llavors en els pobles muntanyencs que sí que eren a tocar de la frontera, podia haver-hi una casa, que rebia el nom de taula, destinada a registrar provisionalment el gènere vingut de França a l’espera d’arribar més endavant a la duana. I si no hi havia taula, tocava als batlles d'aquests pobles de fer el primer control del que hi entrava. A part d’això, també es deien duanes les oficines del rei que hi havia en les principals poblacions del país destinades a cobrar el tribut anomenat “de la bolla”, un impost sobre totes les peces de roba que es fabricaven. Algunes duanes sumaven els dos tributs i llavors se’n deien “duanes del general i bolla”, que era el tipus de duana que hi havia tant a Olot com a Besalú en el segle XVIII. Com que el contraban era cosa força habitual, i això anava en detriment dels ingressos de la Corona, existia un cos policial específic que el combatia, els ministres de les rendes reials.

Edifici que acollí la duana d'Olot a finals del S. XVIII al carrer de S. Bernat

Podem veure tot aquest joc de noms i de tipologies (deixant-ne fora el tema de la bolla, que queda per una altra ocasió) en la declaració que van fer el 1759 uns d’Olot, queixosos que uns ministres de les rendes els havien detingut i confiscat els gèneres que entraven de França, tot i que, segons ells deien, tenien intenció de fer-ho tot ben legal. Un d’ells, Josep Prat, que d’ofici era paperer, però que també es guanyava la vida fent altres feines, explicà que el dia 2 de juny, “viniendo dicho día del reyno de Francia en compañía de los nombrados”, en un punt que era “distante del reyno de Francia un quarto de hora, y de la tabla de Baget tres quartos también de hora, fue acometido por los ministros [de les rendes] de Camprodón y le detuvieron, preguntándole qué trahia, a lo que les respondió que trahia una piessa de xamellot de lira blanco, y que hiba a tomar albarán de remesa a la tabla de Baget, para despachar y pagar los reales drechos a la aduana de la presente villa de Olot”. Com que només coneixem la versió dels transportistes, no podem saber ben bé què és el que passà, i si els ministres de les rendes s’extralimitaren i feren mal feta la seva feina –cosa que també solia passar– o si aquells olotins temptaven de passar els gèneres d’estranquis. El cas és que, seguint l’explicació de Josep Prat, “le ataron, llevándole preso en una casa de un labrador dicha Bocabartella, en donde le desataron y al cabo de rato le bolvieron [a lligar] en el escont de la cosina, y después a poco rato le bolvieron a desatar, y senaron juntos, dexándolo suelto, diciéndole el cabo de dicha ronda, que se fuesse donde quisiera, y que la piessa de xamellot de lira se la llevaban a Camprodón, a lo que el declarante les replicó y les dixo que se hiva a dar parte de todo lo que le havia sucedido al administrador de la presente villa”, Olot, motiu pel qual feia aquesta declaració.

Si la duana d’Olot rebia les mercaderies que s'entraven per Beget des de la banda de Serrallonga i la Menera, aquesta mateixa duana, juntament amb la de Besalú, cobrien les que venien de França per la part de Sant Llorens de Cerdans. En una ocasió, el 1728, Joan Ferrusola, un traginer de Sant Joan les Fonts que havia entrat de França un carregament de sucre, va ser detingut per l’agutzil d’Oix i el seu ajudant i, preguntat sobre la mercaderia –explicaria després el traginer– “yo les respondí que llevava una carga de asúcar a denunciarlo [declarar-lo] a la aduana de Olot, y luego ohí que dicho alguazil me dixo que él me guardaría de hir en Olot” i l’obligà a portar-la a Besalú. Com que aquest fet va causar enrenou, dos negociants olotins, els germans Vicenç Curós i Lluís Curós, van declarar davant de notari que això no era normal, sinó que “en todas las ocasiones que se han trahido y transportado mercadurías de la Francia y Rossellón a la presente villa de Olot y sus circunvicindados, passando por los lugares de Taleixà y Oix, que es el proprio camino para en derechura a la presente villa de Olot, se han aquellas siempre denunciado en la aduana de la misma villa y no en otra aduana”, sense que mai cap autoritat no els ho hagués destorbat.

Fins els anys 1739-1740 les duanes estigueren a mans d’arrendataris, és a dir, de negociants que pagaven a la Corona per poder-se’n ocupar, preveient, naturalment, que hi farien negoci. Per això en aquestes  primeres dècades trobem, tant a Olot com a Besalú, administradors de duanes que són d’aquí mateix. A Olot se n'ocuparen en les primeres dècades de segle, entre d'altres, el saboner Antoni Serra, l'argenter Jacint Germà i l'apotecari Antoni Bolòs. A principis de segle la duana de Besalú la portava l’apotecari Jeroni Rigort.

Portal d'entrada a la casa on hi hagué la duana d'Olot a finals de segle XVIII

Però a partir dels anys quaranta la monarquia determinà que les duanes estiguessin administrades directament per la Reial Hisenda. Així, el 1742 la duana d’Olot passà a mans de Domingo de Vidueyros, un funcionari nascut a San Juan de Carbia (actualment en el municipi de Villa de Cruces), a Galícia. El 1752 el va substituir en l’administració de la duana olotina el seu fill Miquel de Vidueyros i Roldan, que si bé havia nascut a Saragossa, aviat s’adaptà del tot a la vida olotina d’aquells temps i s’hi integrà sense problemes. Va entrar en diversos negocis i va fer aportacions per a la construcció i decoració de la nova església de Sant Esteve d’Olot, de la que en fou obrer parroquial. En segones núpcies es casà amb una filla de l’apotecari Antoni Bolòs. El 1759 l’Ajuntament d’Olot va fer una certificació (amb la reserva d'ara de no saber llavors amb quina intenció va ser feta), conforme abans Domingo de Vidueyros i ara el seu fill, havien exercit l'administració de la duana d'Olot "con la más cabal satisfación, cuydando con zelo de quanto pertenece a los erarios del rey  nuestro señor (que Dios guarde) y al bien público sin vexar ni molestar a nadie", fent que “que todos los comerciantes, sobre ser muchos en esta villa y acudir a ella todos los días, particularmente los de mercado y ferias" els estiguessin molt agraïts "porque su continua aplicación al despacho, sin reserva de horas ni días, assí en los festivos de todo el año como en los demás, se halla siempre la aduana abierta para despachar a qualquier" i, en conseqüència, "han facilitado y facilitan mucho el comercio de que tanto abunda y necesita este pueblo y todo este país”. Un cosí de Miquel de Vidueyros, Julià, va venir també a Olot com a administrador de la pólvora i el salnitre. Mort Miquel el 1792, l’hereu Domingo de Vidueyros i Bolòs es va decantar més pels negocis comercials i la duana olotina fou encomanada a un altre funcionari forà, Martín de Echanaz. 

Llinda de la porta d'entrada de l'edifici que acollí la duana d'Olot a finals de segle XVIII, amb la data de 1784

A Besalú el 1735 va entrar com a administrador de la duana Jacint Álvarez Castrillon, que si bé ja residia a la vila, on tenia un negoci d’adroguer, el seu pare era de San Esteban de Piantón (actualment en el municipi de Vegadeo), a Astúries. No sé si tindria alguna cosa de família amb Francesc Álvarez Lago, que en aquells anys era visitador de les rendes reials del partit de Figueres. Jacint tenia la casa a la plaça Major de Besalú, que acollia també la duana. A la seva mort el va succeir un veí de la vila, Jeroni Berga, però el 1780 i fins a finals de segle tingué cura de la duana de Besalú un altre administrador de nom castellà, Cristóbal de Alba.

Els llibres de registre d'aquestes duanes constituirien avui en dia un document preciós per poder avaluar amb fonament (feta consideració del frau) l'embalum del comerç de gèneres estrangers que entraven a la comarca. Però no sembla pas que se'n pugui disposar, perquè la pràctica del moment se'ns mostra com a conservadora de només els registres dels últims anys. A la duana de Besalú, el 1738, quan morí l'administrador Jacint Alvarez, en l'inventari sols es féu constar l'existència de "diez libros por lo correspondiente a general, bolla y almirantazgo de este año de mil settecientos treinta y ocho", i el 1792, a la mort de Miquel de Vidueyros, l'inventari del que hi havia a la duana d'Olot, només recollí els llibres que anaven de 1789 a 1792, és a dir, dels quatre darrers anys.

A principis del segle XVIII la casa de la duana d’Olot es trobava al carrer Major, prop de la plaça, en un edifici que era propietat de la Pia Almoina. Durant bona part de segle no es va moure d’aquesta zona, on el 1738 consta ubicada en una casa a tocar del mateix carrer, pròpia de la vídua Josepa Ferrusola. Més endavant, amb dues compres fetes el 1752 i el 1755, els Vidueyros van ocupar dues cases unides amb tres façanes als carrers de Ferrarons, Forn de la Pia Almoina (actual carrer Baixa Maduixa) i Bonaire (Bellaire) i allí s’hi van emportar els locals de la duana.

El 1784 Miquel de Vidueyros va adquirir tres horts al carrer de Sant Bernat, on es va fer construir un gran casal per a viure-hi –amb capella i tot– i on traslladà també les dependències de la duana. La nova casa, i per tant la nova duana, es trobava en una de les entrades a la vila, precisament la que donava pas als qui venien de la banda de Camprodon i de França. Aquesta casa i duana encara la tenim dempeus, si bé molt malmesa. És la casa número 2 d’aquest carrer, que té a la llinda de la seva entrada principal l’any de 1784, el de l’adquisició dels terrenys i potser d'inici de les obres (a efectes fiscals, aquesta casa pagà per primer cop el 1787 el que li corresponia de cadastre). El 1789 Vidueyros es va vendre les cases del carrer de Ferrarons, i adquirí un altre hort a llevant de la seva actual casa, on hi féu construir un segon edifici, que també es conserva, amb l’any 1791 a la llinda de la seva porta.  

Vista posterior actual de les cases de Vidueyros on hi hagué la duana d'Olot a finals del s. XVIII

Desaparegudes a mitjans del segle XIX les duanes que eren a distància dels passos pirinencs, el vell casal del carrer de Sant Bernat va mantenir encara per un temps el record de la seva utilització com a oficina reial. Pere Valls (1848-1925), un mossèn olotí que aplegà un munt de notícies i d’objectes d’història local, recollí en les seves notes inèdites que aquella gran casa del carrer de Sant Bernat, que encara coneixia per la casa de la bolla, li semblava que "era la destinada donde los fabricantes tenían que ir a bollar sus mercancías según disposición o práctica de aquellos tiempos”, i que hi havia viscut “un tal Vidueyros, creemos algo pariente de la familia Torá”. Ja he dit que els Vidueyros van emparentar amb els Bolòs, que eren farmacèutics, com també ho eren els Torà, cosa que no sé si deuria fer confondre mossèn Valls. Aquest qualificà la casa de la duana com un edifici dotat de “grandiosidad”, un mot que avui en dia escau ben poc al seu estat actual, tocat pel pas del temps i la desatenció, que, però, no pot fer-nos oblidar que és un dels pocs edificis olotins que atrapa encara la memòria del comerç olotí del segle XVIII.

18. La sorprenent necrologia d'una pagesa de Maià (1786)

A Madrid es feia un diari de títol llarg, Diario curioso, erudito, económico y comercial. En l’edició que va sortir el dia 15 de setembre de 1786, a la secció “Noticias particulares de Madrid”, ves per on, s’hi va fer saber, amb una certa extensió de detalls, la defunció, a Besalú, de la vídua Maria Teresa Frigola i Esparragueras, de Maià. Costa d’entreveure els motius pels quals el diari va prestar atenció a aquesta dona de la Garrotxa, i d'aquí la sorpresa de trobar-nos-la entre la premsa madrilenya. Pel contingut i els detalls que s’hi donen, forçosament havia de ser algú de la família qui degué trobar la manera de fer pública a la capital del Regne la trajectòria familiar de la difunta, que en tot cas no sembla pas que sobrepassés mai el mer àmbit local. 

En síntesi (en reprodueixo el text complet) es fa saber la mort d’aquesta persona, de 84 anys, nascuda al Sallent, veïna de Maià i morta a Besalú, que havia tingut 12 fills (un d’ells rector de la parròquia de Fares), 38 néts (dos d’ells també sacerdots) i 80 besnéts (detallant, altra volta, que dos d’ells eren sacerdots beneficiats de Besalú), que s’havia casat als 11 anys i que, enviudada el 1769, de llavors ençà no s’havia tornat a casar. En total, 29 línies a doble columna, amb les quals no es voldria altra cosa que retre homenatge a la mare d’un esponerós brancatge familiar.

En els documents notarials i parroquials del moment, el cognom fluctua entre Esparragueras i Espargueras. Maria Teresa havia estat casada amb Joan Frigola, de qui, com era llavors costum, n’havia incorporat el cognom al seu nom de casada. Ens diu la notícia que s’havia casat als 11 anys, això sí, amb la deguda dispensa eclesiàstica. En aquell segle l’edat mínima per casar-se, segons el dret canònic, era de 12 anys per a les noies i de 14 anys per als nois (actualment és de 14 i 16 anys, respectivament, en el cas del dret canònic, i de 16 anys –rebaixable amb certes condicions als 14 anys– pel que fa al codi civil de l’Estat). Essent com era una noieta del Sallent, a tocar de Santa Pau (on encara es manté un mas que porta el seu cognom familiar), això de casar-se als 11 anys amb un hereu de Maià, a l’altra punta de la comarca, té tots els tons propis d’un casament de conveniència entre dues riques famílies rurals.

Joan Frigola, el seu marit, era l’hereu del mas Frigola de Maià. Era un bon partit, perquè en el moment de la mort de Maria Teresa, el patrimoni que en quedà comprenia no només aquest mas, sinó també el mas Planas de Queixàs i els masos Lladó, Vilar de Munt i Vilar de Vall de Dosquers, amb totes les seves terres i honors. Dels 12 fills de què parla el text, l’hereu va ser Miquel Frigola, que casà amb Rosa Heras. El fill que arribà al sacerdoci ha de ser Isidre Frigola, que consta ser rector de la parròquia de Santa Maria de Fares entre els anys 1782 i 1795. Els dos cosins que també s’esmenten en la necrologia com a pertanyents a l’estat eclesiàstic, deuen ser mossèn Roc Espargueras, prevere i beneficiat de Besalú i ecònom de Sant Martí de Capellades i Fares, i mossèn Vicenç Espargueras, prevere i beneficiat de Sant Vicenç de Besalú.

En els llibres sagramentals de la col·legiata de Sant Maria de Besalú, la partida de la seva defunció i enterrament hi quedà consignada d'aquesta manera: “En Besalú, als 27 agost 1786. En la casa de la Sacristia de la collegiata de Sta. Maria de la present vila [Besalú] morí Maria Teresa Frigola y Esparraguera, viuda dexada del qº [difunt] Joan Frigola, pagès de Mayà, de edat 85 anys poch més o menos. Fou enterrada en la parroquial Iglesia de Sant Vicens de Mayà. Rebé tots los Sts. Sagraments de dita collegiata. Anima ejus requiescat in pace”.

Maria Teresa deixava aquí a la terra una descendència de 130 fills, néts i besnéts, dels quals, en el moment de la seva mort, en vivien 111, tots fruit del seu únic matrimoni amb l'hereu Frigola. És una bona descendència que fa honor a la proverbial fecunditat familar pròpia de l'Antic Règim, tot i que arribar als 12 fills no era pas habitual. Tenir molta descendència suposava poder-se acollir a certes exempcions fiscals i de prestació personal, però això era més fàcil a Castella que no pas a Catalunya. A Castella n'hi havia prou amb tenir 6 fills nois per poder gaudir ja d'aquests beneficis, mentre que a Catalunya calia arribar als 12 fills (aquí, però, comptant nois i noies), si bé, a més, en aquest còmpute es podien incloure els néts fills de l'hereu que l'avi encara mantingués i alimentés a casa seva. I això tampoc no passava tant: el 1773 a Olot només hi havia 9 caps de família (6 a la vila i 3 en les cases de pagès del terme) que ho complissin. En aquest mateix any dos altres olotins, Francesc Basil i Joan Fàbrega, provaren de demanar exempcions fiscals perquè arribaven als 6 fills nois, però l'Administració no badava pas, i dos anys després se'ls digué que res de res, que això només valia per a Castella. El 1782 una reial cèdula tornà a confirmar amb caràcter general que a Catalunya, perquè Hisenda fes descompte, no s'hi valien altres raons que arribar a tenir els 12 fills preceptius.  

Posats, però, a parlar de descendències, la de la Maria Teresa de Maià que donà peu a aquella necrologia del diari madrileny, encara es queda per dessota de la descendència d’una altra dona de la comarca, Maria Pujol i Marcé, olotina, nascuda pels volts de 1747 i que morí el 1830. L’epitafi de la seva tomba el recollí Lluís Permanyer en un article a La Vanguardia publicat el 1988: “Aquí descansa el cadáver de María Pujol y Marcé, viuda, natural de Olot; falleció en 3 de abril de 1830, de edad 82 años, 7 meses y 10 días, habiendo dejado de su único matrimonio: Vivos, 5 hijos, 42 nietos, 46 bisnietos, 93 total. Muertos, 8 hijos, 32 nietos, 43 bisnietos, 83 total. En total: 176”.

17. Puigcerdà i Olot: els primers passos en la fabricació de gènere de punt de cotó a màquina (1772-1783)

Teler francès de gènere de punt

El gènere de punt de llana elaborat a mà era un producte de llarga tradició, especialment a les comarques de muntanya, Olot entre elles. Arreu, les mitges –abans no derivessin en mitjons– eren d'ús generalitzat, homes inclosos els quals, a més, d'ordinari solien cobrir-se el cap amb un gorro de punt, és a dir, amb una barretina. Donava sobretot feina a les dones, ja que, atès el seu caràcter artesanal, podia ser feta des de casa, compartint-ho amb les feines domèstiques. A l’inici del darrer quart de segle XVIII varen produir-se dues innovacions que trasbalsaren totalment aquest tipus de producte tèxtil. Per una banda, la introducció del cotó, i per l’altra la incorporació de telers mecànics de gènere de punt, d’origen francès, que permetien de fer molta feina amb menys treballadors.

Les primeres notícies sobre aquests transcendentals canvis les trobem a Puigcerdà, on se sap que en l’any 1772 ja hi havia telers d’aquesta mena, a iniciativa d’un francès, Pere Bruguère, i de dos germans, Pere i Isidre Calvet, segons publicà, fa una pila d’anys, Salvador Galceran en el seu estudi sobre la indústria i el comerç a Cerdanya. A part d'aquesta primera notícia, la correspondència de la Junta de Comerç de Catalunya revela que el 1773 s’hi havia interessat i havia demanat per carta al batlle i regidors de Puigcerdà informació sobre “los telares que huviesse existentes en la fábrica de medias de algodón que Pedro Calvet y Compañía tienen establecida en essa villa”, concretant si treballaven tot l’any i quina era la seva producció.

El 1774 aquesta mateixa correspondència de la Junta de Comerç ens aporta un altre nom, Josep Benet, també fabricant de mitges de cotó establert a Puigcerdà, i sobre el qual la Junta demanà nova informació a les autoritats ceretanes. Però en aquest cas, al cap de pocs dies, s’envià una carta semblant al batlle d’Olot, amb petició de dades “sobre la fábrica de Joseph Benet, fabricante de medias de algodón establecida en Puigcerdá, y al presente, según se tiene entendido, trasladada en esa villa [Olot]”. Precisament el 1774 és l’any de la introducció d’aquesta manufactura a Olot i, per tant, és natural preguntar-nos si s’hi originà a partir de l’experiència desenvolupada a Puigcerdà, o bé a través d'alguna iniciativa duta a terme amb independència respecte del que passava en aquella comarca.

Abans d’intentar donar-hi resposta, hem de considerar encara una altra dada que apareix en la correspondència de la Junta de Comerç establerta a Barcelona. El 1776, es veu que Pere Calvet havia demanat a Madrid una sèrie de privilegis dels que creia ser-ne mereixedor per les seves aportacions en aquest ram de manufactures, i la Junta General de Comerç, de Madrid, havia demanat a la de Barcelona el seu parer sobre aquests mèrits. La Junta de Comerç d'aquí els informà que la fàbrica de Calvet seguia a Puigcerdà amb tota satisfacció (s’havia dit si era a Guils) i que, a més, “se ha establecido otra de la misma classe en la villa de Olot, en la que hay muchos telares corrientes de medias y gorros de algodón, siendo muy regular que su dueño haya tomado exemplo de la de Calvet”, per la qual cosa no tenien res en contra de la petició de privilegis que aquest havia formulat.

Quan el 1774 s’inicien a Olot les manufactures de gènere de punt de cotó fetes amb teler mecànic, ens trobem amb diversos elements que fan pensar en un origen una mica més complex que la simple imitació del que passava a Puigcerdà. En primer lloc, l’existència a la vegada, en aquell primer any, de tres companyies de fabricació de mitges de teler, la de Bastons, la de Coromina i Masmitjà, i la de Serra i Igosa; per altra banda, la presència a Olot d’alguns experts en aquesta mena de fabricació que són d’origen francès, com Antoni Galtier i, possiblement, Josep Auter; i, finalment, el fet del nombrós contingent de màquines de teler de gènere de punt que ja hi havia en aquell primer any a la vila (la de Coromina i Masmitjà ella sola en disposava de vint), unes màquines que, donada la seva complexitat, difícilment es podien improvisar de cop i volta.

Semblaria més raonable, per tant, que telers i tècnics haguessin vingut a Olot directament de França, fins i tot potser amb anterioritat a aquell 1774, i que, en tot cas, l’exemple de Puigcerdà hagués servit només per a verificar la bondat del nou sistema francès de fabricació. La carta de la Junta de Comerç de 1774, abans esmentada, es refereix a la presència de Josep Benet a Olot amb el matís de “según se tiene entendido”, és a dir, sense haver-ho comprovat (no tenim la resposta del batlle d’Olot a aquesta carta, que ho hagués pogut aclarir), i en la carta de la mateixa Junta de 1776, en què s’apunta la imitació de les fàbriques d’Olot respecte de la que tenia Calvet a Puigcerdà, això no passa de ser també una deducció atribuïble a la mateixa Junta, una suposició que beneficiava Calvet en les seves aspiracions de privilegis, a les que la Junta era favorable.

L’origen directament francès d’aquestes manufactures a Olot el corroborà Esteve Paluzie, l’autor de la primera història d’Olot, publicada el 1860 (el pare del qual era precisament un mitger occità que s’havia establert a Olot en aquells primers anys d’introducció), quan en aquesta història d’Olot escrigué: “Esta industria fue introducida en Olot a más de mediados del siglo XVIII del vecino reino de Francia por Mr. Esteban Palousie. Se extendió con tanta rapidez, que llegaron a contarse sobre mil telares en la fabricación de medias, gorros y guantes de algodón, lana y seda. Los primeros telares fueron traídos del extranjero; pero apenas vieron los naturales su mecanismo, los construyeron con tanta perfección, que nada dejaban que desear a los fabricantes de este ramo, de modo que se surtían de ellos los demás pueblos del Principado”. Esteve Paluzie tendia a un cert excés d’autovaloració, per la qual cosa l’atribució de la introducció a Olot del gènere de punt de teler al seu pare, pot no ser necessàriament exacta, però això no treu la validesa del seu testimoni familiar. En tot cas, els que s’atribuïren haver començat aquest negoci a Olot (independentment dels tècnics francesos que el dirigiren) foren els importants comerciants locals Lluís i Josep Bastons, pare i fill, que el 1783 argumentaren davant de la Junta de Comerç haver estat ells “los inventores de poner fábricas de medias y gorros de algodón que en la misma villa tienen”, i que d'aquesta primera fàbrica seva n'havien sortit vuit fadrins, que ara es trobaven "dirigiendo otras de la muchedumbre que existen en la misma villa".

En aquell mateix any de 1783 va ser un tal Antoni Malats, que tenia fàbrica de mitges de cotó a teler mecànic a Vic, qui va demanar a Madrid de poder gaudir també de certs privilegis, atesos els progressos d’aquesta seva manufactura. La Junta de Comerç de Barcelona escrigué a la de Madrid dient-los ser contraris a aquestes pretensions, perquè la fàbrica de Malats només tenia vuit telers, i tot i que era la primera que es va establir a Vic, “no tiene el mérito que pondera respeto de ser muchas las de esta classe que se hallan establecidas en el Principado en distintas ciudades, villas y pueblos, como son Barcelona, Gerona, San Pedro de las Presas, San Esteban de Bas, San Feliu de Pallarols, San Miguel Lacot, San Feliu de Guíxols, San Juan las Abadesas, Tortellá, Bañolas, Areñs, Calella, Mataró” (curiosament, no s'hi esmenta Puigcerdà), amb aquest interessant afegitó relatiu específicament a Olot: “Finalmente, en la sola villa de Olot se hallan en el día corrientes quatrocientos sesenta y dos telares de estas manufacturas, en donde tuvieron principio en el año 1774 y prosiguen con tanta aplicación que todos los días se aumenta este ramo, sin olvidar la hilanza de algodón, ni la industria de fabricarse en la misma villa los telares y la mayor parte de las agujas y que para ello se necesitan”. Per acabar de reblar el clau, la Junta de Comerç de Barcelona havia comparat la producció de mitges i gorres (les barretines) de la fàbrica de Malats amb les olotines, i havia arribat a la conclusió “que son muy regulares las del referido Antonio Malats, pero no tan perfetas como las que se fabrican en esta ciudad y en la mencionada villa de Olot”.

El gènere de punt de cotó fet mecànicament havia entrat, doncs, primer a Pugicerdà. Però no tardà pas massa, possiblement per camins propis, a fer presència a Olot (i d’aquí a d’altres poblacions de la comarca), on aquesta manufactura, empresa sobretot per operaris joves, en pocs anys trobà el context propici per a créixer espectacularment, per davant de qualsevol altre població. La Memoria de los telares de gorros que hay en la villa de Olot y otros pueblos del Principado de Cataluña, de Francisco de Zamora, tramesa a Melchor Gaspar de Jovellanos el 1787, és ben explícita: el 1786 hi havia a tot Catalunya 955 telers de mitges, dels quals, 502 (més de la meitat!) eren a Olot, mentre que a Puigcerdà només n’hi havia 30. Endut per aquestes xifres, Zamora hi afirmava “que la villa de Olot, situada al pie de los Pirineos (...), es el origen y asiento de las fábricas de gorros de lana, algodón y hilo”. Una expressió, però, pel que sabem, incorrecta, que no fa justícia a aquells orígens ceretans que bé cal reconèixer.

16. Olot perd una casa del segle XVIII

La casa enderrocada, tal com era el desembre de 2000

La casa el març de 2012, poc abans de ser enderrocada.

El passat mes de març va ser enderrocada la casa número 26 del carrer de la Verge del Portal, d’Olot, propietat de l’Ajuntament. Era una casa de factura antiga, amb una porta d’entrada coronada per una llinda d’una sola peça, on, fa anys, encara es podia llegir la data que hi figurava, tot i que ja començava a ser de difícil lectura pel seu desgast: un 1793, que també hagués pogut ser un 1795. Es tractava d’una casa unifamiliar de tipus mitjà, de finals del segle XVIII, que semblava haver mantingut la seva estructura exterior originària, si bé no fa massa la seva façana havia estat objecte d’un repàs i d’una capa de pintura. En els darrers anys havia format part dels tallers de fusteria de Can Tané, fins que en el 2007 passà a ser de l’Ajuntament. El seu enderroc s'ha fet com a inici d’un projecte municipal (modificació puntual del POUM, MPOUM - 23) que abasta no només el solar d’aquesta casa, sinó també els seus voltants fins a un total de 1.908 metres quadrats, on es preveu de construir-hi un aparcament, dos edificis per a habitatges, i espais públics. 

De cases a Olot, al segle XVIII, se’n van bastir una colla. El primer cens de cases que hi ha és de 1717, i en ell es recullen, per carrers i amb els noms dels propietaris, 601 cases dins del nucli de la població, a part dels masos escampats fora vila pel terme municipal. El segon es va fer entre 1742 i 1743, i llavors la xifra s’elevà a 845 cases. Tant en un cas com en l’altre, es tracta d'inventaris d'immobles amb caràcter impositiu, fets en vistes a la contribució del cadastre. Potser en el cens de 1743 es va ser més rigorós, però això no treu que l’augment de cases a Olot entre aquestes dues dates fos notori, en paral·lel a l’augment de la població. Foren uns anys en què es construí força per la banda del Firal i des d’allí cap als Caputxins (l’actual plaça Clarà), originant el carrer Nou dels Caputxins, que més tard seria de Sant Ferriol (i, popularment, de la Putoia). Això, a més d'edificar-se, per l’altra banda en el carrer de Sant Miquel, i en el camí que de la plaça del Conill menava cap al portal per on se sortia cap a la capella de Sant Bernat i cap a Camprodon. Eren anys de creixement: no oblidem que el 1736 es començaren les obres d’ampliació de l’església de la Mare de Déu del Tura, i que des de 1742 ja s’anava al darrera d’ampliar també l’església de Sant Esteve, obres que començarien el 1750, dos anys després d’acabar-se les obres del Tura.

Març de 2012: enderrocant els voltants de la casa.

Ja no tornarem a tenir un cens de cases d'Olot en tota la resta del segle XVIII. Es pot calcular, però, a través dels registres cadastrals, que a finals d’aquest segle la vila voltava les 950 cases, havent-hi hagut, per tant, un creixement en la construcció menor respecte de l'anterior període 1717-1743. Per això la irrupció de les noves manufactures del gènere de punt de cotó en els anys setanta, que tant d’èxit van tenir en els seus inicis i que reorientà la mà d'obra, va posar en evidència una certa manca d’habitatges, que des de l’Ajuntament es va voler resoldre el 1783 amb aquella pretensiosa proposta de crear de nova planta dos barris sencers amb un total de 300 cases, un a la banda de llevant, més enllà del Carme, que seria anomenat “barrio Hermoso”, i un altre de major extensió, a la banda de ponent, per sota del carrer de Sant Rafel, articulat urbanísticament al voltant d’una plaça octogonal (“ochavada”) i que se n’hagués dit “de san Carlos” en honor del rei Carles III. En aquells moments s'estava construint a Olot el grandiós edifici de l'hospici, la primera pedra del qual s'havia col·locat el 1779.

La proposta d’aquests nous barris va generar una polèmica entre els seus promotors de l’Ajuntament i els propietaris de les terres on s’hi havien de construir, als que s'uniren els carmelites perquè el carrer que havia de portar a un d'aquets barris hauria de creuar terres del convent. Per als promotors municipals, la seva construcció era molt urgent “por llegar la cortedad y estrechez del caserío a tal extremo, que sobre no poder por la suma carestía de los alquilares pagarlos los trabajadores y operarios de fábricas no obstante de que ganan crecidos jornales, llegará el caso de que por ningún dinero se encuentra habitación por el aumento que va tomando todos los años la población”. Per contra, els que s'hi oposaven deien que de necessitat no n’hi havia cap, perquè el barris olotins permetien sobradament una major densificació: “dentro de Olot hay sitios vacíos y desocupados en que pudieran fabricarse de nuevo muchas casas, y las fabricadas o existentes son de solo dos altos, y muchas de uno, de manera que levantándolas más no solo se hermosearía notablemente la villa, sino que supliría y seria equivalente a la construcción de centenares de casas”.

Abril de 2012, només en queda el solar.

Res de tot això no anà endavant, segurament perquè els propòsits d'urbanització i de construcció eren desmesurats. Cap a 1792 encara s'intentà d'obrir un pas des del carrer de Sant Rafel cap a on ara hi ha el carrer Mulleras, per eixamplar la vila per aquesta banda. Això de fer un pas a mig carrer de Sant Rafel venia perquè l'actual carrer que passa pel costat de l'Hospital (el del Dr. Fàbregas) no existia. Segons els seus promotors, obrir la vila cap aquesta banda era precís, “vista la necesidad de casas que se experimenta en dicha presente villa por el numeroso vecindario de que se compone”. Però tampoc no anà endavant.

No hi hagué, doncs, més remei que seguir aquell consell que havien donat els contraris a la formació dels dos primers barris, d’aprofitar els espais que ja hi havia dins del teixit urbà olotí. També es construí allargassant alguns extrems de la vila i els carrers que donaven a l'exterior, com els de Sant Miquel i de Sant Bernat, i es guanyaren alguns espais, com ara al peu del Montsacopa (l’actual carrer de les Estires) i la placeta del Gra davant de l’Hospici (on hi ha els porxos, avui integrats al carrer Lorenzana). Fou així com en aquell final de segle, allí, en el carrer que anava de la font del Conill a l’ermita de la Verge del Portal, s’hi féu la casa que ara s’ha enderrocat. 

A Olot hi ha més cases del segle XVIII. És ben veritat que no es pot pas conservar tot. Però no seria bo que al final només valoréssim les grans cases pròpies de les èlits olotines, perquè ens quedaríem amb una visió molt esbiaixada del que fou aquell segle olotí. 

15. L'afició dels olotins al vi

Es veu que a Olot, abans, era costum de donar vi als nadons en lloc de la primera llet, perquè així aprenguessin l’hàbit de mamar. Ho testificà el gener de 1790 Francisco de Zamora al seu pas per Besalú: “Se lleva mucho vino por aquí a Olot, en donde enconan con él las criaturas”. Vint anys abans, un dels metges que hi havia a Olot, Jeroni Verdier, va denunciar fins a tres vegades aquesta pràctica en un llibret que va publicar amb un títol ben explícit, Uso y abuso del vino, necesidad y utlidad de la agua, imprès a can Miquel Bro de Girona: “Cuando veo que dan vino a los niños, me horrorizo, y más cuando miro darles vino en lugar de primera leche, en idioma catalán enconarlas ab vi”, es llegix a la pàgina 87. L’edició no porta data, si bé les llicències per a la seva edició són de 1770.

Jeroni Verdier s’havia establert com a metge a Olot a mitjans del segle XVIII, i d’aquí ja no se’n mogué fins a la seva mort, el 1774. Vol dir que coneixia bé els hàbits -o els mals hàbits- dels olotins en matèria de salut. I per a ell el consum que es feia del vi era gairebé una plaga. Opinava que de vi només se n’havia de prendre per prescripció mèdica i de forma del tot controlada, i en tot cas, si era com a beguda, s’havia de fer barrejat amb aigua, el que ell en deia vi reformat. I com que això no deuria pas anar així, sinó que el vi deuria córrer amb força prodigalitat, parlava de temps pervertits per haver-hi massa tavernes a l’abast de tothom.

El 1716 hi havia a Olot deu tavernes, que eren els llocs on es venia el vi a la menuda, una xifra que es quedà estancada al llarg del segle XVIII, per una qüestió de control tributari. El tràfec del vi i la seva venda estaven regulats per l’ajuntament, ja que era una de les seves fonts d’ingressos. A principis d’aquell segle l’ajuntament cobrava 12 sous per cada càrrega de vi negre que entrava a la vila per ser-hi venut, i una lliura i 16 sous si es tractava de vi blanc. El 1788 cobrava per cada bota de vi vermell 6 sous barcelonins, per cada una de vi blanc 7 sous i 6 diners, i per cada bota de malvasia 12 sous. Aquest dret l’ajuntament no el cobrava per ell mateix, sinó que ho arrendava a aquell o aquells que volguessin fer-sen càrrec, a canvi d’assegurar al municipi una quantitat pactada anual, deixant que la diferència entre el que aquests pagaven i el que realment cobrarien dels que entressin vi, fos el benefici dels arrendadors. Entre 1756 i 1760 l’Ajuntament declarà que de mitjana anual havia percebut per aquesta imposició 3.913 lliures barcelonines i 10 sous, una bona xifra. El 1774 l’ingrés municipal per aquest concepte fou de 3.750 lliures, i el 1788 fou de 3.904 lliures i 10 sous. Semblaria, doncs, que les autoritats de la vila no haurien d’estar massa per les raons del doctor Verdier sobre proscriure el consum del vi.

Com sempre que hi ha tributs entremig, hi havia també el temor del frau, cosa que feia extremar les mesures de control. Així, segons quedava establert en els pactes entre l’ajuntament i els arrendataris del dret del vi, “qualsevol treginer o conductor de vi, tant de la present vila, com foraster, deurà entrarlo per lo portal de Sant Miquel o Sant Rafel, y antes de descarregarlo [deurà] denunciar en una de las casas en dits carrers destinadas y señaladas, ab lo destino de persona y fi perquè lo aporta”, sota pena de quinze lliures barcelonines i la confiscació del vi que portés o del seu valor. També per comprovar que els hostals servissin vi degudament declarat, se’ls obligava a tenir obertes “las portas de la escala del lloch ahont menjan los hòmens i pasatgers, fins que sien tocadas las nou horas de la nit, a fi que, si apareixerà a dit arrendatari [del dret del vi] puga liberament entrar en ella per regonèixer y averiguar si lo vi que donan a bèurer a dits forasters y hostas és estat comprat en altre de las tabernas de la present vila”, també sota pena de quinze lliures i la confiscació del vi. Tenir hostal obert a Olot era una activitat lliure, però, això sí, el vi calia comprar-lo a les tavernes reglades.

Un altre problema era quan a Olot hi havia tropa. El 1756 els regidors es trobaren amb la sorpresa que el Regiment de Cavalleria de Santiago, acabat d’arribar per passar un temps a la vila, es portava la seva pròpia cantina, en detriment dels drets municipals sobre el vi, dels quals deien aquells militars que n’estaven exempts per un decret de dos anys abans. Des d’Olot s’escrigué als regidors de Girona (que era plaça militar) preguntant-los què sabien d’aquesta exempció. L’Ajuntament de Girona els respongué que allí els militars pagaven els drets municipals sobre el vi que s’introduïa a la ciutat, i que no sabien res d’aquell decret que exhibia el regiment instal·lat a Olot. En un moment o altre la balança es decantà a favor dels militars, perquè més endavant fou un fet que, quan a Olot hi havia guarnició, aquesta disposava de la seva pròpia cantina. En teoria era només per a ús dels militars, però no era pas estrany que també s’hi servís vi sense impostos municipals als olotins. El 1793 els arrendataris del dret de la imposició del vi exhibiren, com a prova de la seva denúncia, el testimoni escrit d’un sabater d’Olot, que reconegué “que haviendo yo ido algunas vezes en las bodegas vulgarmente llamadas cantinas que se hallan en el Real Hospicio de la presente villa que sirve de quartel de las Reales Guardias Españolas, y pidiendo en ellas me vendiesen para comer y beber vino, lo hizieron (...) y lo mismo he visto que han executado otros paisanos”.

Tot i que a la Garrotxa es feia una mica de vi, la major part del que es consumia a Olot venia de l’Empordà (alguna vegada es concreta que era de Llançà), el qual, a més, era preferit al comarcal per la seva qualitat. Aquest trànsit va voler ser aprofitat per alguns posseidors de drets dels pobles que es trobaven en el camí de la marina cap a Olot. Llarga va ser la batalla amb Besalú, on el baró d’Albi, Francesc Galceran de Cartellà i Sabastida, exhibia els seus drets de lleuda, concedits el 1733, sobre determinats gèneres i mercaderies que transitaven per la vila de Besalú, dels que pretenia que els que anaven cap a Olot no n’estaven pas exempts. Després d’anys de tot, finalment el 1761 hi hagué sentència de l’Audiència de Barcelona en contra d’aquestes pretensions baronials, i per a tranquil·litat dels traginers, l’ajuntament olotí decidí a l’octubre d’aquell any que “para obtemperar a la Real Sentencia proferida en el pleyto que este Común [l’Ajuntament] seguía contra Dn. Francisco Sebastida en la Real Audiencia de este Principado (...) sobre la lezda que pretende dicho Sebastida haver de pagar los vezinos y moradores de esta villa, se hagan imprimir papeles para entregar a los que irán a buscar vino y otras vituallas y transitarán por la villa de Besalú, a fin de no pagar el drecho de lezda”. Malgrat això, els problemes entre els traginers d’Olot i el col·lector d’aquest dret de lleuda de Besalú no s’acabaren d’arreglar del tot. El 1768 foren els regidors de Castellfollit de la Roca els que miraren de treure partit dels traginers que portavan vi de l’Empordà a Olot i que passaven pel terme en dia festiu, cobrant-los un sou per mula, cosa que fou immediatament protestada.

Ja ho deia Francisco de Zamora, des de Besalú estant, el 1790, segons hem vist al començament d’aquest apunt: “Se lleva mucho vino por aquí a Olot...”. Mira que en deurien de passar de gèneres cap a Olot, però a ell només li cridà l’atenció el vi, i sobretot el “mucho vino”, perquè de tota la resta no n’escrigué ni un mot al seu famós dietari de viatges. També insistí en el consum de vi per part dels olotins el farmacèutic local Francesc X. Bolòs i Germà en el seu recull de dades per a una topografia mèdica d’Olot redactada possiblement cap a finals de segle XVIII. Parlant de l’alimentació dels olotins, diu que “son muy aficionados al vino, y éste, opino, les daña mucho, porque con un bocado de pan harán un exceso de él, y como el vino que se bebe en Olot viene casi todo del Ampurdán, en donde tienen la pésima costumbre de poner yeso, es muy fuerte y les perjudica mucho más. Para dar una idea de la inclinación que tiene el bajo pueblo de Olot al vino basta decir que anualmente entran en la villa [ ] cargas de él”. Llàstima que va deixar-nos en blanc la quantitat anual de càrregues de vi aportades a Olot, perquè seria una dada a considerar. Però, pel que acabava de dir, ja es veu que de consum i d’afició al vi n’hi havia i força. I encara sort que del vi negre en deien “vi de païr”...