14. Obres a l'església de les Preses? Que les paguin els pagesos! (1793-1798)

Les Preses i l'església sense el segon campanar (M.Duran)

Durant segles, els pobles van tenir la percepció que les esglésies, en la seva materialitat, els eren cosa pròpia. Més que una percepció, era un qüestió de fet: l’església del poble era allí, i per allí passaven els moments més determinants de les seves vides i la quotidianitat d’any rere any, fent d’aquell edifici una casa de tots. I com a tal, no figurava en les relacions de béns immobles o en els registres cadastrals. Cada església tenia una denominada “junta d’obrers”, formada per tres o quatre persones de la població que, per un temps determinat, es responsabilitzaven de la seva conservació i, si calia, de les millores i augment de la seva brillantor, a partir dels recursos extrets d’entre els veïns o de possibles recursos propis. Una altra cosa era el culte, encarregat als preveres i sotmès a les disposicions del bisbe, al qual també, naturalment, se sotmetien els obrers en l’exercici de les seves funcions.

En la renovació dels obrers hi intervenia l’ajuntament, el qual, a més, com a representació de la població, sovint es veia precisat a fer aportacions econòmiques per al manteniment de l’església i d'altres capelles de la vila. És per això que el 1769 els obrers de l’església de Sant Esteve d’Olot no dubtaren a afirmar que des de temps immemorial era l’ajuntament olotí el que s’ocupava de l’obra d’aquesta església, “como lo acredita las varias alajas de plata del culto de dicha iglesia, el altar mayor de ella i otras cossas de su necessidad y de la misma obra, en las que se hallan gravadas las armas [l’escut] de la villa, como a dádivas i subsidios de ella”. Pocs anys abans, el 1761, l’ajuntament havia pagat al daurador Jaume Basil 16 lliures i 16 sous “por el salario de dorar las armas del Común [l’Ajuntament] en la iglesia de nuestra señora de Altura de la presente villa”. Si bé al retaule de Sant Esteve l’escut municipal va desaparèixer quan aquest va ser venut a l’església de Rupit (perquè a Olot es va fer el que ara hi ha), l'actual presbiteri de l’església del Tura -bastit i decorat en el pas del segle XVIII al XIX- conserva al seu damunt un escut d’Olot, com a senyal d’una vella titularitat.

Un bon exemple d’aquests plantejaments el trobem a les Preses a finals del segle XVIII. Des de 1755 s’hi estava engrandint o construint de nou l’església parroquial de Sant Pere, en una operació molt comuna a d’altres poblacions en aquella època, en què els vells temples s’havien fet petits per a una població en augment. Com que tot això valia molts diners i no sempre se’n tenien, les obres s’anaren allargassant sense que hi hagués manera de rematar-les. Així que el 1793 els obrers d’aquesta església s’adreçaren al rei dient que mentre ells i la població ja no tenien més diners per poder enllestir d’una vegada les obres de la nova església parroquial (en la que portava ja gastades “dicho pueblo” la quantitat de 6.200 lliures, “todo de limosnas”, precisaven), veien com l’abat de Sant Benet de Bages, senyor baronial del poble, s’enduia cada any, dels habitants de les Preses, unes 2.300 lliures en concepte de drets de dècima, i el rector de l’església es feia també cada any amb altres 450 lliures del poble pel dret de primícia, quantitat que, sumada a d'altres rendes, s'elevava a unes 800 lliures a l'any. I que, tot i això, l’abat fins ara només havia aportat un total de 30 lliures per a la construcció de la nova església, i el rector de la parròquia altres 25. Demanaven, doncs, al rei “se sirva mandar a los sobredichos decimador [l’abat i monjos de Sant Benet de Bages] y párroco [de les Preses] contribuian a dicha fábrica con la cantidad razonable, hasta que decentemente esté adornada y perfeccionada según lo ideado y lo necessario para celebrar los oficios divinos".

El Consell de Castella demanà informes i de fer revisar els plànols de la construcció de la nova església de les Preses, amb d’altres gestions que ara no vénen al cas (i que, en el seu vessant artístic i arquitectònic, han estat estudiades per Maria Garganté Llanes), i el 19 d’abril de 1797 ordenà que preventivament se segrestés una tercera part de les rendes anuals que l'abat i els monjos de Sant Benet de Bages i el rector de la parròquia percebien dels habitants de les Preses i que aquests diners quedessin retinguts a mans d’algú de confiança del corregidor de Girona.

Per tal d'assegurar-se que els seus drets i les seves rendes no sofrissin detriment, l'abat i monjos de Sant Benet de Bages entraren en escena. El 15 de gener de 1798 adreçaren un escrit al rei on exposaven les seves raons, per les quals ells deien no tenir cap obligació d’assistir els habitants de les Preses en la construcció de la nova església. D’entrada rebaixaven la quantitat de lliures que cada any percebien d’aquesta població, que la deixaven en només un miler. Però tot seguit afegien que si en treien més o menys, aquesta no era la qüestió, perquè del que es tractava era de demostrar que de tots aquests diners res de res no havia de quedar-se al poble per a la nova església.  Deien que, segons documentació que hi havia al seu monestir, des de 1507 ja constava que els habitants de les Preses havien de pagar cada any trenta-una quarteres d’ordi “a la fábrica y obra de la yglesia de aquel territorio”, i que, efectivament, cada any ho havien estat pagant fins el 1646 en què els de les Preses demanaren al monestir poder deixar de pagar aquesta quantitat, comprometent-se que quan calgués fer alguna obra a l’església, ja hi col·laborarien. Per tant, “de todo lo expuesto –deduïa l’escrit de Sant Benet de Bages– se infiere, que si la yglesia parroquial del lugar de las Presas tiene necessidad de reparos o de obras, no deben executarse a costa del monasterio mi parte, sino los mismos labradores deven subministrar lo necesario, según se obligaron”, tot titllant d’ingrats als de les Preses, respecte del favor que se’ls havia fet a mitjans del segle anterior d’exonerar-los d’aquell càrrec anual per al manteniment de l’església. I a punt d’acabar l’escrit, s’hi insistia de nou: “En caso que haya necessidad, obras ni [i] reparos en la referida yglesia de las Presas, deberán executarse a costa de los referidos labradores”.

Com solia passar llavors, les anades i vingudes de l’Administració a la Garrotxa o al Bages s’anaren eternitzant, i a principis del segle XIX la qüestió del delme i de la participació o no d’aquest en les obres de l’església de les Preses encara seguí cuetejant. Tot i això, es pogué acabar el temple amb la seva façana i campanar de llevant (l'altra campanar és més modern). Per altra banda, les disposicions reials de 1854 i de 1867 per les quals, de resultes del Concordat de 1851, es reorganitzà el règim parroquial, van fer desaparèixer les obreries parroquials, i el terme “obrer” perdé el seu sentit ancestral per centrar-se en el nou col·lectiu sorgit de la revolució industrial. Però hom va arribar a finals del segle XX amb nombroses esglésies i capelles que encara no figuraven en cap registre cadastral, en una mostra inequívoca d’aquell secular sentit de percebre com a inimaginable que les esglésies poguessin tenir amo. Els bisbats han esmerçat esforços perquè en els nostres temps (que es regeixen per altres criteris) aquesta mena de béns estiguin ordenats i ben endreçats administrativament parlant. Però això no ens ha de fer perdre la memòria dels molts esforços i càrregues personals i familiars amb què foren construïts i de la seva consideració de patrimoni col·lectiu.

                                                                Revisat: 16 de novembre de 2020.

13. En castellà, perquè ell ho mana (1735)

"Se fassan las deliberacions en castellà..." (ACGAX)

A primers de febrer de 1735 el corregidor de Vic va dir als regidors d’Olot que li enviessin algun representant per tractar d’un problema entre ells i els arrendataris del dret del vi d’Olot. L’ajuntament hi va enviar el secretari municipal, el notari Josep Masmitjà. Al seu retorn va informar als regidors de la solució que s’hi havia trobat i aquests l'aprovaren. Però a la setmana següent, el 23 de febrer, just abans d’acabar una altra sessió d’ajuntament, Masmitjà demanà la paraula per fer-los saber que en aquella trobada de Vic no només s’havia parlat del litigi en qüestió, sinó que el corregidor ho havia aprofitat per manar “que las deliberacions del ajuntament se escriguessin en hespañol [sic] o en castellà”. Així que, en aquella mateixa sessió, l’ajuntament resolgué “que en avant se escrigan en castellà”. I si aquesta resolució, redactada encara en català, tanca l’acta d’aquell dia, l’inici de la següent, de tres dies després, apareix, efectivament, en castellà, inclosos els noms de pila dels regidors: “Convocados y congregados los magníficos señores Estevan Bassols, Miguel Germá, Isidoro Florensa, regidores de la villa y términos de Olot...”. I així, a partir de llavors, per anys i panys.

En això de passar al castellà, Olot fou més afortunada que d’altres poblacions, com ara la Bisbal, on el 1723 el corregidor de Girona ja els havia fet un manament semblant, perquè procurar la introducció del castellà a Catalunya era una de les instruccions que, de manera subreptícia, s'havia donat als corregidors. Aquest càrrec de corregidor s’havia introduït amb la Nova Planta de 1716, a partir de la figura que ja existia a Castella, i era la màxima autoritat governativa en cada un dels corregiments amb què havia quedat dividit el Principat. Olot, Riudaura i la Vall de Bianya pertanyien al de Vic, al contrari de la resta de l'actual comarca de la Garrotxa, que depenia del de Girona.

El corregidor que el 1735 va manar als regidors olotins de fer les actes en castellà, era José de Avilés Itúrbide, un militar nascut a Sevilla el 1683, que havia anat a raure a Vic per nomenament, perquè bé que deuria correspondre al perfil que portava al cap la monarquia per a aquests càrrecs a Catalunya. Després del seu govern a Vic, Avilés va ocupar successivament les intendències de l’exèrcit a Galícia, a Castella (amb seu a Zamora), a València i a Aragó, i al cap de la seva vida, amb títol de marquès a la butxaca, fou designat membre del Consell de Guerra, a Madrid. Però si el personatge és conegut, és sobretot perquè fou el pare de Gabriel de Avilés y del Fierro, nascut a Vic mentre la família hi feia estada, i que, militar també com el seu pare, passà a Amèrica, on fou capità general de Xile, virrei del Río de la Plata i finalment virrei del Perú.

Si bé a partir de llavors les actes de l’Ajuntament d’Olot (les deliberacions i resolucions que es prenien en les seves sessions) passaren, doncs, a redactar-se en castellà, el català seguí tenint presència en la documentació municipal, especialment en aquella que implicava directament els particulars de la vila, com ara els contractes d’arrendament dels drets municipals o els llibres de la contribució del cadastre, i ja no diguem la correspondència i documents que hi presentaven els olotins. Aviat se segregaren els instruments municipals en dues sèries de llibres, els d’actes, en castellà, i els d’escriptures, on hi ha català i castellà, però amb la nota que quan entre 1769 i 1780 es posà índex de continguts a aquests darrers volums, aquest es redactà en català.

Que a partir de 1735 s’imposés el castellà en les deliberacions municipals, afectava només la redacció de l’acta de cada sessió, no pas el desenvolupament d'aquestes. Pel fet que s’hagin conservat alguns plecs d’esborranys d’aquests anys, sabem que en un primer moment el secretari feia l’esborrany de l’acta en català (que seria, per tant, tal i com s’havia parlat entre els regidors) i després el mateix secretari, o algun dels seus escrivents, traslladava aquest esborrany al castellà per a inscriure-la en aquesta forma en els registres definitius.

Déu n’hi do de la correcció amb què en aquestes actes s’usa el castellà, i hem de valorar el mèrit i l’esforç dels que s’hi posaren, tot i que, sobretot al principi, potser per efecte d’aquesta traducció a partir d’un esborrany català, no és difícil de trobar-hi que el pensament es guiava pel català. N’és exemple un acord del mateix 1735 en què s’havia aprovat de pagar les despeses fetes “para adobar y reparar el camino del Palau hasta la casa del Dr. Raymundo Albert y de la altra part de dit Palau la baxada de vers la pared del terreno que era balsa del posso de hielo”. De vegades tindrien clar que determinades paraules castellanes no resultarien entenedores, perquè s’optava per aclarir-les en català, com quan, també en aquell any, en el contracte amb el paleta que faria unes obres per a les casernes, consta que aquest accepta “el dicho precio apreciado, vulgo preu fet”, perquè ja es veu que al pobre paleta olotí, amb això del “precio apreciado” no sabria pas de què li parlarien, però, en canvi, ho tindria clar si del que es tractava era de fer les obres a preu fet. Potser també en determinats moments no es trobaria la paraula castellana justa, i s’optava també per fer-hi un aclariment. El 1739 s’havia de pagar la feina d’haver aplanat un clot que hi havia al Firal d’Olot, però es degué dubtar de com es deia en castellà, primer del fet de deixar-ho tot ras, pla, i sobretot de com dimonis es diria un clot; en aquest darrer acudiren al mot “foso”, però ja degueren veure que una fossa no és exactament un clot, i al final ho deixaren així: “por las costas de haverse llanado, u rasat, un fosso, o clot, en el campo ferial”.

Admira la facilitat amb què el castellà pogué ser imposat. Ni un paper escrit, ni una rúbrica, simplement, va el secretari de l’Ajuntament d’Olot a veure el corregidor (un militar de passada per Catalunya que aspiraria a més), aquest li diu que vol les actes en castellà i ja queda això instaurat, amb voluntat de perpetuïtat. En canvi, si n’hauran de passar de treballs, penes i feixucs, abans no puguin tornar-se a escriure en català!

12. Ànima d'artista a cal notari Padrós d'Olot

Francesc Padrós fou un personatge singular. Havia nascut a Sant Joan de les Abadesses, fill de pagesos, cap a l’any 1700 –potser una mica abans– i, després d’haver fet estada a Cambrils i a Martorell, arrelà a Olot a partir de 1736, quan hi vingué per fer-se càrrec de l’escola de gramàtica de la vila, que havia guanyat per oposició. L’escola de gramàtica era el segon ensenyament, venia després de l’escola de minyons i es dedicava sobretot a la pràctica del llatí que, per tant, el nostre home deuria conèixer de manera més que suficient.

El 1739 es va casar amb Gertrudis Lladó, vídua del tractant de teles d’Olot Francesc Salgas, i això li permeté d'intervenir en els negocis d’aquest. Tal volta fou gràcies a això que a l’any següent es pogué permetre el benefici de comprar un càrrec de regidor de l’ajuntament d’Olot. Això, en aquell moment, era del tot legal, perquè Felip V, pensant a recaptar diners, el 1739 havia ordenat la venalitat d’aquests càrrecs. Padrós pagà 320 lliures catalanes, i això el convertí en un dels denominats “regidors vitalicis”. Però la cosa va durar poc, perquè de la mateixa manera que el rei ho havia dit, dos anys després ja se n’havia desdit i, en conseqüència, s'ordenà el cessament d’aquests regidors (a Olot n’eren tres) i el retorn dels diners que havien pagat.

Tot aquest afer de les pretensions del nostre home per fer-se un lloc a l’ajuntament a base d'esquitxar diners, li creà bastant mala maror al seu voltant. I a l’ajuntament no li costà gaire de fer-se ressò de les queixes que començaren a arribar sobre el seu ensenyament. Ell tampoc no hi ajudava gaire, perquè, per exemple, el 1740, en ocasió de la festa que els estudiants gramàtics dedicaven a la seva patrona Santa Caterina amb una funció solemne a l’església de Sant Esteve, al nostre home, ves per on, se li “oblidà” de convidar-hi l’ajuntament. A l’any següent se l’acusà en document públic de ser “aficionadíssimo a todo género de juego de naypes y otros, de forma que lo han visto jugar a todas horas, antes de ir a la escuela, después de salir de la escuela, de día y noche, olvidando la obligación de maestro y de padre de la república”. Al setembre d’aquell any Francesc Padrós va deixar l’ensenyament i es van convocar noves oposicions per a aquest magisteri, que guanyà Antoni Rodríguez.

Més que deixar l’ensenyament, els textos de llavors diuen que “abandonà” el càrrec. És clar que tenia d’altres plans. Ell era un home que es vanava de tenir bones relacions amb el poder, i d’aconseguir qualsevol decret que li convingués. No em pregunteu pas com s’ho va fer, però el 1746 Francesc Padrós ens apareix a la vila amb un flamant títol de notari reial i públic a les mans, i amb l’obertura d’un establiment de notaria en la que des d’un primer moment no li mancaren clients, tot i haver-hi a la vila d’altres set notaris. Per a fer de notari calien uns anys de pràctica de notaria a casa d'algú que en fos, i passar uns exàmens que tenien un bon cost econòmic.
A partir d’aquest moment la seva vida sembla ja més tranquil·la, o si més no, la documentació del moment no fa aflorar les tensions que hi havia hagut en el seu període anterior, llevat d’algunes qüestions relacionades amb la botiga dels Salgas, que ara no vénen al cas. El 1760 va morir la seva esposa Gertrudis Lladó. El nostre home es tornà a casar amb Maria Francesca Voltas i Romà, que era cunyada del notari públic de Castelló d’Empúries, Miquel Sabater. Francesc Padrós va morir el 24 de novembre de 1769.

 

Els volums relligats dels seus protocols notarials abracen de 1746 fins a 1769 i es conserven a l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa, a Olot. A part del seu contingut (necessari per a conèixer la vida olotina d’aquells anys, com passa amb tots els llibres de notaria), els volums de Francesc Padrós tenen un petit al·licient afegit. O ell mateix, o algun dels escrivents que podien auxiliar-lo, es va dedicar a confeccionar cada any una portada que introduís els darrers folis de cada volum on hi ha l’índex alfabètic dels protocols. Habitualment s’hi sol deixar un full en blanc, o es fa una senzilla inscripció on consti que tot seguit ve l’índex. Però a cal notari Padrós aquesta portada interna es convertí en cada volum en un exercici de l’art de la cal·ligrafia i en una oportunitat per fer aflorar certa ànima d’artista, perquè a part de la pulcritud i treball amb què està escrit el títol de l’índex, se l’acompanyà d’uns petits dibuixos. 

Segurament que hi ha més d’una mà, perquè fins cap a final dels anys cinquanta, aquestes portades són molt curoses i els seus dibuixos són fets amb precisió i detall, mentre que a partir dels anys seixanta, malgrat que es vol imitar l’estil anterior, el resultat és més matusser, i els dibuixos que hi ha a cada portada semblen més infantils, si bé, per això mateix, resulten més interessants per l'espontaneïtat amb què ens fa veure algun personatge de l’època o alguna activitat de la vida corrent.

La presència de dibuixos en els manuals notarials és poc freqüent, però no és pas inversemblant de trobar-n'hi. Precisament el 1999 l’Arxiu Històric de Girona muntà una exposició d’alguns volums notarials del seu fons que contenen dibuixos, sota el títol “Els ninots de l’escrivà”. Però la sèrie continuada d’aquest tipus d’efluvis artístics en els volums del notari olotí Francesc Padrós li donen una personalitat pròpia. I és que, fins i tot en això, el nostre benvolgut notari s’havia de fer notar!

11. De part de l'abat de Ripoll, sapigueu que... (1725)

Al segle XVIII el rei tenia autoritat sobre Olot, però també n’hi tenia l’abat del monestir de Santa Maria de Ripoll. D’aquí que hi haguessin dos batlles, el batlle reial i el batlle civil. El primer amb el nom ja diu a qui representava; el segon representava a l’abat, l’autoritat baronial. En l’Antic Règim l’autoritat era indestriable de l’exercici de la justícia, i, per tant, les principals funcions d’un i altre batlle eren no sols fer complir les normes emanades de l’autoritat que representaven, sinó també administrar justícia en l’àmbit de les seves competències, auxiliats per un jutge en les seves respectives cúries reial i baronial. Per això es parla de doble jurisdicció. L’Ajuntament era cosa a part, el formaven els regidors –amb el regidor primer com a màxima autoritat municipal– que, això sí, no es podien reunir en ajuntament sense la presència del batlle reial.

Signatura de l'abat de Ripoll Fèlix de Vilaplana (abat de 1705 a 1732) en el nomenament del batlle del civil d'Olot Esteve Riera (1725)

Que a Olot hi hagués doble autoritat no vol pas dir que se la repartissin de forma equitativa. L’autoritat reial va anar procurant, sovint amb l’aquiescència dels mateixos olotins, el seu enfortiment, en detriment de l’autoritat baronial. Les topades entre un i altre batlle sovintejaren, i el 1724 s’hagué d’arribar a una sentència que fixés els respectius camps jurisdiccionals. Així, correspondria al batlle civil d’entendre en casos de furts de poca quantitat de valor i que no s’haguessin comès amb armes o en els camins públics, i també d’agressions de les quals no se n’hagués derivat la mort o la mutilació de la cara i d’altres parts del cos que queden a la vista. La resta, i per tant els actes greus, quedava a mans del batlle reial, que controlava també la vida municipal i gremial. L’abat de Ripoll, però, mantenia altres drets, com ara el nomenament del mostassà o mostassaf, un càrrec que vetllava per als proveïments a la vila, o sobre les aigües del Fluvià, de manera que qualsevol concessió d’aigües per a molins o d’altres establiments precisava de l’autorització abacial.

Què manava la gran maquinària administrativa del rei era fàcil de tenir-ho clar. Què manava l’abat de Ripoll com a autoritat baronial possiblement ja no ho era tant. Per això els batlles civils, en nom del baró, solien fer unes crides públiques per a recordar a tothom allò que, per ser de la competència baronial, calia complir o abstenir-se de fer. Pel que fa a la Garrotxa, d’aquestes crides públiques tenim la que el 1772 manà fer Joan de Cruïlles, marquès d’Aguilar, com a comte de Montagut i baró de Castellfollit (publicada per Francesc Caula al seu llibre Les parròquies i comuns de Santa Eulàlia de Begudà i Sant Joan les Fonts, 1930, p. 150-154) i la que el 1791 manà de fer la baronessa de Santa Pau (publicada per Francesc Monsalvatje al volum III de les seves Noticias históricas. Santa Pau y lugares que componían su antigua baronia, 1891, p. 121-127).

Pel que fa a Olot hi ha, inèdita, la crida que el 14 de maig de 1725 va fer publicar pels carrers d’Olot el nou batlle civil acabat de nomenar, Esteve Riera. Es tracta d'un total de vint-i-dues normes que toquen els principals àmbits de la jurisdicció baronial, “per lo bon règim, govern i administració de la justícia temporal que té y exerceix dit honorable batlle, y antes procurador jurisdiccional en dita present vila y sos tèrmens en nom de dit il·lustre senyor abat son principal”. El text no és pas nou d’aquell any, sinó còpia del que s’hauria fet en altres moments de força temps enllà, perquè en més d’una ocasió s’hi hagué d’esmenar el nom antic de procurador que inconscientment s’hi copià, per substituir-lo pel de batlle civil, el nom que rebé a partir de la Nova Planta. La que es va fer a Santa Pau el 1791 és molt semblant a aquesta crida olotina.

A l’original la crida ocupa quatre pàgines. Fent-ne, doncs, síntesi, a partir dels títols que figuren al marge esquerra de cada disposició, el batlle civil, com a representant de l’abat, “ordena y mana a totas y qualsevols personas de qualsevol estament, grau o condició que sien”:

1. “No jurar lo sant nom de Déu ni blasfemar”.

2. “No jugar”. No es permet de jugar a jocs prohibits (“ço és daus, gresca, carta girada o altres”), però tampoc a jocs permesos mentre dura la missa dels diumenges.

3. “No acullir jugadors en casa”, concretament “jugadors de daus, cartas giradas, cartilla ni de cartes, si no és per modo de recreo”.
4. “No aportar·se·n grans ni fruytas”, no prendre de les terres alienes aspres ni cremar ceps de les vinyes o sarments.
5. “No injuriar ni enquietar” els altres “ab paraulas injuriosas, difamatòrias ni altrament”.
6. “No passar bestiar per la vila ni tèrmens”. Es refereix a les persones de fora de la vila i terme. El pas de bestiar de gent de fora per la vila es veu contrari a “la conservació dels habitants en dita vila y son terme”.
7. “No convenir a altre districtual de la present, fora de ella”. No acudir a cap altre cúria pública i ordinària d’Olot “fora de son tribunal y present cort”.
8. “No tallar llenya del bosch de Malatosquera”. Es refereix al Bosc de Tosca, d’on es podia treure llenya per a ús particular, però no per a vendre-la.
9. “No·s pesque al riu de Fluvià”. Això, “ab ningun gènero de tassuras de menos mida de la que és menester per pèndrer peixos de tal grossura que quatre peixos pèsian una lliura prima”.
10. “Los agraviats degan denunciar lo agravi dins deu dies”. Amb l’advertiment “que en lo entratant no pugan ni degan pèndrer venjança alguna”.
11. “No·s puga aixir a las pedrades”, ni en lloc públic ni en secret, “ni jugar a las pedradas segons diu lo vulgo”.
12. “Se degan obeyr las ordinacions del mostasaf”.
13. “No·s vaja de nits per la vila sens llum”. Es concreta l’horari en què no es pot anar pels carrers sense portar un llum encès: a partir de les deu de la nit en hivern, i de les onze de la nit a l’estiu.
14. ¨No se agavellen grans ni altres mercaderies”. Que no s’acaparin grans, oli, etc., per a la seva revenda.
15. “Se degan tenir los camins condrets”. Els propietaris de terres o els seus arrendataris per on passen els camins públics i missers de la vila i terme els han mantenir nets.
16. “No cassar cassa, y en temps prohibit ni coloms”. Cassar i cassa, és a dir, caçar i cacera. També prohibeix la cacera de conills utilitzant gossos quan els blats són alts.
17. “No pugan los habitants de la vila menjar en tavernas”, en les tavernes de la vila.
18. “Se revocan los guiatges y territoris”, deutes i altres promeses fetes pels anteriors batlles del civil.
19. “No poder·se convocar ni ajustar sens llicència”, no reunir-se sense permís del batlle civil.
20. “Se dega donar acistència al Sr. batlle del civil y als officials del Sr. Abat” quan es produís la detenció d’algú per part d’aquests.
21. “No se pesquen truytas” des del dia de Sant Miquel (29 de setembre) fins al dia de Nadal, en el Fluvià, en el Riudaura ni en el rec de Ravell o Raurell.
22. “No pèndrer ni matar truytas”, encara que no sigui a les riberes indicades.

En aquests mateixos preceptes s’assenyalaven les penes per als infractors, que anaven des de multes pecuniàries i la requisa de les truites o pesca fraudulenta, penes de presó de fins a seixanta dies per als que no ajudessin al batlle civil en les seves captures de malfactors, fins al sever càstig material (de clar regust ancestral) per als que acollissin jugadors a casa: a l’amo de la casa on es jugués “li sien arrancadas las portas de ella y ditas portas y taulas de la tal casa sien aportadas en la plaça pública de la present vila y la tal casa hage de estar uberta y patent per lo spay de deu dies”.

Aquestes crides o pregó foren proclamades “in presentia et audientia multitudinis gentium”, en l’indicat dia 14 de maig de 1725, en els tres llocs acostumats per fer-ho: a la plaça Major, a la placeta que abans es deia de Borgonyà i que llavors era dita de la Font de la Vila Vella, i a la placeta de Sant Jaume, al mig del carrer de Sant Rafel. Tot, en presència de testimonis i amb la rúbrica notarial. 

Abans no s’acabi el segle XVIII assistirem a Olot a diversos episodis de caire antisenyorial, especialment entre 1784 i 1797, en què es produí la negativa dels regidors olotins de seguir la consuetud que quan es produïa l’elecció d’un nou abat de Ripoll aquells li prestessin jurament de fidelitat. El 1811 les Corts de Cadis posarien la primera pedra per a la supressió de les senyories jurisdiccionals i la seva incorporació a la Corona. Però en aquell 1725 quedava clar que amb la jurisdicció de l’abat de Ripoll no s’hi valia pas a badar.

10. Edicions pirates a Besalú (1751)

A Besalú, a mitjans del segle XVIII, tenien escola de minyons. N’era el mestre Francesc Calça i Brugés, fill de Fortià, a l'Alt Empordà, que havia arribat a la vila amb ànim de fer-hi negocis, però que, un cop casat amb la vídua d’un paraire de Besalú, acabà dedicat a la docència, des de mitjans dels anys trenta fins a la seva mort, esdevinguda el 1761. Ara bé, el que a Besalú no hi havia era botiga de llibreter. Per això, els llibres de text que necessitaven els minyons per al seu treball escolar els havien d’anar a buscar a ca l’adroguer, a la botiga d’en Josep Riera, on s’hi podia trobar una mica de tot, com encara ara passa en les poblacions de no massa veïnatge.

Però el negoci dels llibres de text escolars tenia a Catalunya una important limitació legal. Al cap de poc d’haver-se creat la Universitat de Cervera –que substituïa les altres de Catalunya– se la va voler dotar d’impremta per a les seves necessitats acadèmiques, però com que amb això no en faria prou per assegurar-se la seva subsistència, el mateix privilegi de concessió de la impremta cerverina, del 1718, inclogué que només aquesta impremta estigués autoritzada a imprimir els llibres de text per a totes les escoles del Principat. És a dir, se li va concedir la privativa d’aquestes edicions. Això, és clar, fou un cop per a les diverses impremtes que llavors hi havia a Catalunya, perquè els detreia els guanys per impressió de textos escolars, un negoci força estable. El gremi de llibreters i impressors de Barcelona va protestar, però tot fou debades. El privilegi d'edició cerverina de textos escolars es deuria anar recordant públicament, perquè tenim una certificació d'un dels regidors de la Vall de Bianya, Pere Guinó, que allí a la vall s'havia publicat el reial decret "que contiene la privativa de las tres especies de libros que se han declarado a favor de la Universidad de Cervera, como en el mismo real edicto más largamente es de ver". Curiós zel el dels regidors d'una vall eminentment agrària, però allò que mana el rei no es pot pas desdenyar.

A les impremtes damnificades se’ls obrí la temptació de la porta falsa. Alguns tiraren pel dret i imprimiren llibres de text, a vegades sota excuses d’argúcies legals, i, quan no se’n tenien, posant com a peu d’impremta no el seu nom, sinó el de la impremta de la Universitat de Cervera. Vaja, edicions fraudulentes o edicions pirates en tota regla, en llenguatge d’avui en dia, enfrontades als privilegis de la universitat borbònica.El 1746 Ferran VI revalidà aquest privilegi concedit pel seu pare Felip V a la impremta universitària de Cervera i n'autoritzà els titulars a inspeccionar establiments i endur-se'n els exemplars dels llibres escolars impresos de manera tramposa.

I així fou com al maig de 1751, els impressors de la Universitat de Cervera es presentaren a Besalú, a casa de l’adroguer Josep Riera, per inspeccionar si els llibres de text que venia eren o no eren legals. Aquesta inspecció la portaren a terme els dos socis que menaven aquella impremta en aquells moments, Joan Oliveres i Josep Barber, els quals aixecaren acta d’haver trobat “en su casa libros no impresos según lo arriendo a ellos hecho y contra el real privilegio a dicha real universidad [la de Cervera] concedido”. Li van imposar una multa de 9 lliures barcelonines, que Riera hagué d’abonar-los a l’acte.

En la denúncia consta quins eren les edicions pirates que li foren trobades i el nombre d’exemplars que en tenia: “Primeramente quatro Diálogos de la Doctrina Cristiana, impressos según ellos expressan, en Cervera, en la estampa de la Pontificia y Real Universidad por Thomás Senant; nueve libros intitulados Peregrinación del Venturoso Peregrino, impressos, según se ve, con privilegio en Cervera, en la Imprenta de la Pontificia y Real Universidad por diho Thomás Senant; doze libros institulados y compuestos por Fr. Anzelmo Turmeda, impressos, esto es, nueve en Barcelona por Rafel Figaró impresor y los tres restantes en Gerona, por Narciso Oliva; veinte libritos intitulados Abacerolas o Cartillas Catalanas, impressos según se ve, en Cervera, en la impremta de la Universidad, por Thomás Senant”.

Certament, hi havia llibres on es deia haver-se imprès a Cervera, però els dos impressors arribats a Besalú amb ànim de reprendre el frau editor contrari al seu privilegi, determinaren que, “aunque de ellos consta de la dicha impresión”, no es creien gens ni mica “ser según en ellos està impresso”, és a dir, que no s’empassaren que aquells llibrets havien sortit de la impremta de la Universitat de Cervera, tot i el que hi constava. Si això era així, cal fixar-se en la murrieria de l’inconegut autor d’aquelles edicions pirates (algú de fora de Besalú, car aquí no hi havia pas impremta), perquè hi féu constar com a impressor cerverí Tomàs Senant, que havia portat la impremta de la universitat cerverina de 1729 a 1734. L’impressor fraudulent degué pensar que de llavors ençà –ens trobem al 1751– havien passat ja prou anys com perquè fos possible d'esbrinar si era o no una edició feta tants anys enrere per qui es deia haver-ne estat l’impressor. O, simplement, es va fer una còpia íntegra d'un exemplar original, incloent-hi els impressors tal i com hi constaven.

Els títols dels quatre llibres –llibrets, per a ser més precisos– eren els que corresponien al cicle de l’aprenentatge de la lectura. Es començava per les beceroles, després venia el Llibre compost per Fra Anselm Turmeda, de poc més de trenta pàgines, en què, sota la forma de quartetes, es donaven una sèrie de consells sobre el comportament religiós i la vida pràctica, i, quan l’alumne ja era capaç de lletra més menuda i seguida, s’acabava amb la Peregrinació del venturós pelegrí, ab las coblas de la mort, un diàleg moral entre un peregrí i diversos personatges d’una cinquantena de pàgines. Els diàlegs de la doctrina cristiana deurien ser els populars Diàlogos de la doctrina chistiana, que són norma, forma y pauta, del mossèn de Castellterçol Francesc Orriols. En català tots quatre llibrets i, per tant, també ho era l’ensenyament que amb ells es feia.

Acabada la inspecció, els dos impressors cerverins van fer cridar el notari perquè aixequés acta de tots plegat, i es retingueren un exemplar de cada una d’aquelles edicions que, a més, feren signar un a un pel notari perquè no hi hagués dubte sobre que havien estat trobats a ca l’adroguer de Besalú. La resta d’exemplars els confiaren al mateix notari, per a la seva custòdia. Tot seguit degueren marxar cap a una altra població a seguir perseguint les edicions pirates de llibres de text que contravenien els privilegis de la impremta de la universitat cerverina i els seus guanys, mentre a Besalú l’adroguer Josep Riera es quedà amb un mal negoci, sense les nou lliures de multa i sense el valor i guanys dels llibres de text que li havien estat segrestats. Mentrestant, però, els minyons seguirien com sempre a l’escola, sota la batuta del mestre Francesc Calça, tal volta indiferents a drets, privilegis i pirateria editorial.

(Les il·lustracions corresponen a portades cerverines dels textos esmentats en l'article, però no a les edicions que foren objecte de requisició).

 

                                                Revisat: 14 de novembre de 2020. 

9. Un apunt social sobre la mecanització de la filatura a Olot (gener de 1796)

Al voltant de 1790 –una mica abans, una mica després, segons els llocs– es van introduir i estendre, especialment per les comarques de l’interior i de muntanya de Catalunya, inclosa la Garrotxa, les màquines que permetien de filar cotó d’una forma més ràpida i productiva que no pas els tradicionals torns manuals. Els treballs dels professors James Thomson, Àlex Sánchez, Àngels Solà, Llorenç Ferrer i d’altres, n’han anat aclarint la cronologia i els seus aspectes tècnics. Gràcies a les aportacions dels primers sabem que, precisament, les primeres màquines de filar del tipus water-frame, que aprofitaven la força motriu de l’aigua, es van instal·lar a Sant Joan les Fonts entre 1793 i 1794, si bé per no massa temps. Però, en canvi, anem més curts de notícies sobre les persones que aquestes màquines incipients tenien al seu darrera, les dones filadores, i sobre la seva formació i condicions salarials i socials.

En aquest sentit és interessant la reunió que van celebrar els fabricants olotins del ram del cotó a l’ajuntament d’Olot el dia 8 de gener de 1796, tot just acabat d’encetar l'any. De l’acta que se'n va fer no se’n desprenen altres dades tècniques més enllà de la constatació que les màquines de filar cotó ja estaven plenament esteses a Olot, però en canvi sí que ens permet de dirigir la mirada cap a les filadores i extreure’n algunes consideracions de tipus social.

Després del mal tràngol de la Guerra Gran contra França (1793-1795), als fabricants olotins les coses no els anaven bé. De feia temps maldaven per combatre el contraban de gèneres estrangers, al que atribuïen el declivi del seu negoci. Fins llavors havien confiat la resolució d'aquest problema a reclamar que les autoritats posessin mà dura al contraban, però havia servit de poc. Ara eren conscients que no hi havia altra solució que ajustar els preus dels gèneres de les manufactures olotines fins a estar a només molt poc per sobre dels de contraban, amb la confiança que així el comerç preferiria els gèneres olotins, perquè per un ben poc preu de més s’estalviava els riscos de penalització econòmica que pesaven sobre els gèneres de contraban.

A això d’ajustar els preus els fabricants olotins ja s'hi havien convingut, disposats a entomar un menor marge dels seus beneficis. També havien pactat amb els operaris de les seves manufactures una retallada dels seus jornals. I ara faltava –i aquest era l’objecte d’aquesta junta de fabricants– condicionar també a la baixa els salaris de la tercera pota sobre la que s’havia de basar l’ajustament dels preus dels gèneres olotins de cotó: les “filadores en màquines”, com les denomina l’acta d’aquella reunió celebrada a l’ajuntament. Les “màquines”, dites així per antonomàsia: parlar d’elles era parlar de “màquines de filar”, com quan es deia, en aquella acta, que convenia una bona harmonia entre la filatura i el teixit, perquè “los telers no poden treballar ab algun lucro sens la proporció de las màquinas, y las màquinas en est pahís, a menos de sufrir detriment, sens la proporció dels telers”. En conseqüència, els fabricants passaren a pactar entre ells una rebaixa del que a partir de llavors pagarien per la feina de filar (amb alguns matisos segons les operacions i qualitats del cotó a filar, que queden detallats a l'acta), un preu baix que, però, a parer seu, era suficientment raonable i equitatiu per poder permetre a les filadores “sens tropell ni excessiu treball guanyar deu pessetas semmanals, jornal més que regular per unas fillas de família, esemptas de tota obligació”.

Però això de retallar els preus a pagar a les “filadores en màquina” per la seva feina només podia ser efectiu si tots els fabricants es conjuraven a complir-ho. L’encara poc automatisme d’aquelles noves màquines de filar feia que el bon fer i habilitat de l’operària que la menava fos essencial de cara a l’obtenció d’un fil adequat i de qualitat. I l’acta d’aquella junta dóna a entendre que hi havia manca de bones filadores “en màquina”, i que els fabricants se les disputaven. D’aquesta competició per prendre’s uns als altres les bones filadores, n’havia resultat un augment de salaris al que ara s’havia de posar fi, perquè “aumentantse contínuament los preus dels filats”, en seguia un fet “tant dolorós com irregular, que la classe menos necessitada com són ellas [les filadores] arribassen a guanyar ab lo temps doble jornal que un pare de famílias”. Sobre les dificultats per trobar filadores hàbils és bo de recordar que més d'un any abans d'aquesta reunió, el 1794, un piemontès establert a Olot, Joan D. Vittone, afirmava haver perfeccionat una màquina que filava el cotó tal i com el volia el fabricant, al marge que la filadora fos o no experta en aquest art.

Per evitar aquesta competència entre fabricants respecte de les filadores hàbils, en la mateixa reunió es determinà que cap amo no pogués prendre “a minyó ni minyona alguna dels que filan”, que no portés un paper amb el consentiment de l’amo per al que fins llavors havia treballat, sota pena d’una multa i de fer tenir “per un termini de un any la màquina parada”. A aquest acord només hi havia una excepció: si “contra tota esperansa hi hagués un amo que volgués oprimir i vexar a alguna filadora”, en aquest cas, oït l’amo i la filadora, i si aquesta resultava innocent, seria la junta dels fabricants olotins la que li faria el paper per ser admesa en una altra fàbrica. La junta va preveure també què passaria quan un fabricant augmentés el nombre de “màquines”, a les que també, naturalment, haurien de correspondre noves filadores. Llavors seria la junta de fabricants la que li destinaria “una o dos minyones hàbils en qualitat de ensenyadoras” de les noves filadores, unes ensenyants que haurien de ser prestades, per torn, pels fabricants que en tinguessin més.

Que l’ofici de filar s’atribuís des d’un bon principi a les dones, no és cap novetat, perquè no fou sinó una adaptació del que passava en la feina de filar la llana, que tradicionalment havia estat encomanat a les dones com a feina domèstica feta a domicili. Amb les noves màquines, l’actor de la filatura continuà essent la mateixa, amb la diferència que en la major part dels casos això comportà el desplaçament d’aquesta mà d’obra femenina de casa seva a la fàbrica. Però aquest canvi d’ubicació no comportà un canvi de perspectiva en la seva activitat laboral, i és per això que, per dues vegades, en aquesta acta de la junta de fabricants d’Olot trobem un argument que tardarà segles a rectificar-se, el que les dones a les fàbriques havien de cobrar menys que els homes, perquè a diferència d’aquests, les dones no tenien responsabilitats, estaven “exemptes de tota obligació”, eren la “classe menys necessitada”, i per tant el seu salari era contemplat com un mer complement del de l’home, aquest sí, carregat d’obligacions per la seva condició de cap de casa sobre el que requeia el pes de tota la família. Suposo que tampoc no haurà passat desapercebuda la velada denúncia d’una altra de les males pràctiques que la indústria del tèxtil arrossegarà anys i panys, i que ara, a inicis de 1796 (i per tant, des de 1795 o fins i tot abans) ens colpeix com a prematura. Em refereixo a la temptació dels amos i encarregats d’abusar d’alguna treballadora, allò de “oprimir i vexar” que sortia en l’acta d’aquesta junta. I un últim apunt a retenir, la frase “minyó o minyona dels que filen”, que inevitablement ens porta a la llarga presència a les fàbriques de mà d’obra de poca edat.

És lloc comunament acceptat que la introducció de la mecanització de la filatura obrí el pas a la nova forma de producció moderna, la fàbrica industrial. Però, pel que sembla, també l’obrí als vicis que colpirien la condició obrera.

8. La sal, millor de Cardona o de l'Escala?

Durant segles el proveïment de sal a les poblacions, un bé indispensable per a llurs habitants i per al bestiar, va estar estrictament regulat per la Corona, que en tenia el monopoli, i que va acabar incorporant al reial patrimoni les salines de la noblesa i dels particulars. Per assegurar-se les rendes, a les principals poblacions va establir-se el que se’n deia “el acopio de la sal”, és a dir, una quantitat predeterminada de sal, fixada per l’administració de les rendes reials, que els era obligat d’adquirir al llarg de cada any. Per altra banda, en les comarques on no es produïa sal es van crear alfolís o magatzems de sal, que servien com a centres de distribució controlada. A Catalunya, aquest règim va quedar consolidat després de la victòria filipista en la Guerra de Successió.

Olot es trobava entre Cardona, on hi havia –i encara hi ha– un importantíssim jaciment de sal mineral, i l’alfolí de l’Escala, on s’hi portava sal marina, obtinguda en salines més meridionals. Al menys des de 1722 Olot estava obligat a fer “acopio de sal” al jaciment de Cardona. Però el 1761 arribaren ordres superiors des de l’administració de la renda de la sal que deien que en endavant Olot havia d’anar a buscar-la a l’alfolí de l’Escala, una decisió que no va pas caure gens bé a la capital de la Muntanya. Al cap de dos anys, el 1763, l’ajuntament olotí demanà formalment que la vila pogués tornar-se a proveir de sal de Cardona.

El primer argument que donava l’ajuntament era que des d’aquí fins a l’Escala, al contrari del que passava en relació amb Cardona, “es indispensable a sus vezinos el haver de passar diferentes ríos que median dende esta villa de Olot hasta el dicho alfolí de la Escala”, i que això es convertia en problema quan aquests rius portaven més aigua del compte i el transport quedava aturat. Com a argument diria que és dèbil, perquè també el vi que es consumia a la vila venia de l’Alt Empordà, i no es té pas notícia que en això fossin cap obstacle els rius a creuar anant-hi o venint-hi, ni que la mercaderia arribés als consumidors olotins més alterada del que pogués premeditar la voluntat dels taverners.

El segon argument prenia formes més contundents: s’havia experimentat que la sal marina –per tant, la que venia de l’Escala– no era pas bona per al bestiar d’aquí, “de forma que se experimenta que los ganados no quieren comer de él por tener acostumbrado el de Cardona, y por dicha causa se ve que el dicho ganado va con grande decadencia en lugar de hir de augmento, pues ni en carne ni en lana augmenta, antes bien disminuye, experimentándose igualmente que por la misma causa de no querer el ganado comer sal del mar, y hallarse privado de comer el de Cardona, se va perdiendo, padecidendo lepra y otros males”. En aquest sentit, un anterior testimoniatge (1762) de dos pagesos del Mallol, no gaire lluny d'Olot, gairebé era apocalíptic: “la sal de mar es muy perniciosa y causa grande danyo al ganado de estos terrenos, de forma que les quita o haze cayer la lana, haziéndole ronya de forma que no sólo los haze cayer la lana, sino también que a muchos les mata”, mentre que, al contrari, “la sal de Cardona les es de grandíssimo provecho porque les engordesse, pone o haze la lana buena y limpia, y quita a dicho ganado la ronya”. No em veig pas en cor de jutjar la raó científica d’aquest argument, i en tot cas fóra bo que algun escalenc pogués posar-hi un contrapunt de defensa pròpia.

Animats per aquests arguments, a primers de novembre de 1763, pocs mesos després de demanar poder tornar a la sal del Bages, els traginers d’Olot es presentaren de nou a Cardona a carregar-hi sal. Però l’administrador d'aquesta la salina es veu que era un funcionari estricte, perquè els va dir que de prendre sal d’allí res de res, “por no tener la orden del administrador general de salinas de este Principado para executarlo” i se n’hagueren de tornar amb les mans buides. La sal per a Olot, doncs, es va haver de seguir anant-la a buscar a l’Escala, fins que, finalment, el 15 de gener de 1766, es va concedir que es pogués tornar a comptar amb la de Cardona, tal i com es demanava. Això sí, en el benentès que es tractava d’un favor envers Olot, d’una concessió especial d’aquelles que es fan perquè ets tu, perquè en més d’una ocasió se’ls recordaria que a dreta llei els corresponia d'anar a l’alfolí de l’Escala.

Però aquí no acaba encara la història. El 1782 va haver-hi una denúncia contra l’ajuntament olotí, perquè resultava que part de la sal que es portava de Cardona, acabava en una mena de mercat negre comarcal: als voltants d’Olot, es deia, “se vende sal de la de su acopio [del d’Olot] a barios particulares y vecinos del partido de la Escala”. Això, naturalment, anava en contra dels interessos de les rendes reials i de la bona administració, i per tant se’ls advertí seriosament que cessés al moment aquesta pràctica fraudulenta.

En aquell mateix 1782 va sorgir a Olot la idea de crear una Escola de Dibuix, a imitació de la que ja funcionava a Barcelona, un projecte que es materialitzà ràpidament, fins al punt d’inaugurar-se just un any després. Però un cop passades les primeres alegries, vingueren els maldecaps sobre al seu finançament. I, ves per on, les autoritats locals van girar els ulls cap a la sal –aquí ja no importa si de Cardona o si de l’Escala– perquè acabaren imposant als habitants d’Olot una quota (concretament, una malla) que s'havia de pagar per cada lliura de sal que compressin a la menuda, a benefici del manteniment d’aquesta Escola de Dibuix. Però d’això potser millor no parlar-ne, perquè en aquests nostres temps en què els governants van buscant com carregar-nos certs productes bàsics amb noves taxes recaptatòries, millor no arriscar-nos a què prenguessin per bona la idea d’aquells seus antecessors olotins del segle XVIII.